Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Detencions i interrogatoris per part de la Guàrdia Civil – Crònica sentimental de la transició

0
0

Tal com érem – Mallorca, Anys 70 – Detencions i interrogatoris per part de la Guàrdia Civil – Crònica sentimental de la transició -


Els franquistes més intel·ligents, els que mantenien contactes permanents amb altes instàncies europees i amb el govern dels Estats Units, ja sabien, d´ençà de l´execució de l´almirall Carrero Blanco, que era inútil oposar-se a una modernització del règim. Tan sols els cercles del búnquer, els sectors més dependents del passat, tenien por al futur i no volien entendre la necessitat del canvi. Encerclats pels nostàlgics, pels militars que encara sobrevivien somniant en un nou extermini de rojos i maçons, no copsaven el sentit de la nova època. Encara no s´havien legalitzat el PSOE ni el PCE i ja acusaven el Príncep de negociar amb els marxistes per “acabar con la obra genial del Caudillo”. (Miquel López Crespí)


Al matí ens portaren a la caserna, l´indret on ara romaníem, expectants. El jutge havia de decidir què fer amb nosaltres. O posar-nos en llibertat o demanar l´ingrés a la presó.

Va ser just en aquell instant, esperant la decisió del jutge, quan començà a comparèixer el gruix de delegacions de Palma. Des de la distància, ja que no podíem abandonar el lloc on ens apuntaven les metralladores de la Guàrdia Civil, poguérem veure l’arribada de l’escriptor Josep M. Llompart, president de l’Obra Cultural Balear. I, el que també era summament important, començaren a venir els caps de redacció dels principals diaris de les Illes, acompanyats pels corresponsals de la premsa de l’Estat.

De cop i volta em vaig adonar de la confusió que regnava al nostre entorn: el jutge discutint amb el comandant; els membres de la Social dissimulant la sensació de solitud que sentien, sense que ningú es preocupàs de la seva presència; el batle pujant i baixant les escales...

Quan em digueren que determinats dirigents del PCE eren davant la porta de la caserna vaig ser conscient d´una possible jugada política. La detenció dels professors i advocats de l´esquerra revolucionària podria ser utilitzada de forma convenient per a reforçar el protagonisme dels fantasmals organismes unitaris de l´oposició pactista!

El pla era senzill. Bastava no dir el nom del partit on militàvem, parlar de forma general de “socialistes” i “comunistes” i el lector dels mitjans de comunicació arribaria a la conclusió que havíem estat detinguts en una acció d´aquestes forces.

Una bona forma de sortir en els diaris! Vampiritzar els esforços dels altres, xuclar roda, actuar sense cap mena de vergonya per a fer-se valer a les taules de la negociació amb els franquistes!

No anàvem gens errats en les nostres suposicions. A Palma, els sectors lligats a la Plataforma Democràtica es mobilitzaren de seguida i, ràpids, enviaren comunicats a totes les agències informatives ubicades a les Illes. La mateixa nit de la detenció, Ràdio París i la BBC de Londres informaren dels fets esdevenguts a Mallorca. La premsa oficial europea ho tragué de seguida. S´organitzaren manifestacions a Roma i París. Ningú no digué mai que la majoria dels detinguts a Lluc no pertanyien als grups que pactaven amb el Moviment!

En sortir d´aquests entrebancs ens hauríem d´asseure per a valorar el que havia passat. Les detencions a Lluc, Palma i Inca, la repercussió que acompanyava les nostres accions, desbordava les previsions fetes per la Social i les altres forces que intervengueren en la repressió.

Un gran efecte mediàtic inesperat! Els serveis de premsa del carrillisme varen saber aprofitar el moment a la perfecció! Nosaltres no en sabíem tant! En vint-i-quatre hores, els diaris de les Illes, de l´Estat i les publicacions europees ja donaven la notícia!

Segurament el fet de difondre el que passava ens ajudà en la defensa i condicionà moltíssim el tractament que ens donà la Guàrdia Civil.

Els responsables de l´operació no ignoraven que detenir intel·lectuals, ciutadans i ciutadanes per haver repartit unes revistes a un petit indret de Mallorca podia esdevenir un seriós cop polític a la dictadura. El Governador Civil i el comandant de la Guàrdia Civil no sabien com solucionar el problema que, inesperadament, els queia al damunt.

Els franquistes més intel·ligents, els que mantenien contactes permanents amb altes instàncies europees i amb el govern dels Estats Units, ja sabien, d´ençà de l´execució de l´almirall Carrero Blanco, que era inútil oposar-se a una modernització del règim. Tan sols els cercles del búnquer, els sectors més dependents del passat, tenien por al futur i no volien entendre la necessitat del canvi. Encerclats pels nostàlgics, pels militars que encara sobrevivien somniant en un nou extermini de rojos i maçons, no copsaven el sentit de la nova època. Encara no s´havien legalitzat el PSOE ni el PCE i ja acusaven el Príncep de negociar amb els marxistes per “acabar con la obra genial del Caudillo”.

Però els pactes secrets avançaven a ritme vertiginós i tothom restava a l’aguait del que passaria.

Per això, quan la nit anterior la Guàrdia Civil feia els informes per lliurar al jutge i em posaren la pistola al cap, quasi me´n vaig riure a la cara. Em vaig haver de mossegar la llengua per no fer la gran riallada quan em preguntaren pels noms dels companys del partit.

Va ser summament fàcil sortir-ne amb quatre generalitats que no aportaven cap informació concreta. El sergent encarregat de fer l´expedient no tenia gaires recursos per fer-nos parlar, a no ser la ridícula provatura d´atemorir-nos. Tanmateix, el guàrdia no tenia gaire voluntat de fer feina. Els detinguts érem més d´una dotzena i prendre declaració a tanta gent segur que el faria arribar tard a casa seva. No podria veure el serial televisiu ni el partit de futbol! L´home es conformà amb les quatre mentides que li vaig contar, sense insistir massa. Li vaig explicar que no coneixia ningú i que era a Lluc per pura casualitat. Per arrodonir encara més les meves invencions li vaig dir que feia temps que havia abandonat qualsevol activitat política.

Em mirà sense pronunciar cap paraula.

Deixà la pistola damunt la taula, acabà l’informe i m’envià cap a la cel·la on romanien els altres companys.

Ben segur que, quan alguns membres de la Brigada Social llegís l´informe, no podria creure que la Guàrdia Civil s´hagués empassolat aquells romanços sense sentit. El grup especialitzat en el seguiment dels “radicals” coneixia des de feia anys. Ens havien agafat en diverses ocasions, fitxat, retratat en els soterranis, cridat, alçat la mà a la sala d´interrogatoris. És més: havien comparegut a casa nostra nombroses vegades, sempre amb l´esperança de trobar materials subversius, agendes comprometedores, fulls volanders, revistes...

Segurament es preguntaven com era possible que el comandant investigàs de forma tan barroera i no els demanàs la fitxa policíaca. En Ricardo Manzanas i el “Rosset”, l´ajudant del qual mai no vaig saber el nom, devien pensar que la dictadura ja no era com abans: una maquinària ben engreixinada i que funcionava a la perfecció.

Ricardo Manzanas era una autèntica institució dins els cossos repressius. Com alferes provisional havia entrat a Màlaga amb les forces de Franco i, a les ordres de Carlos Arias Navarro, de seguida va destacar en la liquidació de les persones que donaren suport a la República. Ascendit a capità, formà part de la comissió especial que, en els quaranta, anà a Berlín per a rebre instruccions de la Gestapo hitleriana. Franco volia estructurar a Espanya una policia tan eficient com la dels nazis. S´establiren estretes relacions entre les acadèmies de torturadors d´Alemanya i Espanya i, com és de suposar, Ricardo Manzanas sempre hi era al capdavant.

Era un dels policies que em feien por. Pensar que la bèstia que t´interroga havia fet feina al costat dels criminals de la guerra civil, ajudant Francesc Barral i el marquès de Zayas a Mallorca i Arias Navarro a Màlaga! Coneixia companys del ram de la construcció colpejats per Manzanas. Potser jo vaig tenir una mica més de sort i amb mi no passà dels crits i els insults. Haver sortit tantes vegades als diaris a causa dels premis literaris tenia certs avantatges. Hi hagué uns anys, quan començava a escriure, en què no sabia bé si eren les meves dèries literàries les que m´obligaven a omplir pàgines i pàgines o era l´esperit de conservació. Tal vegada, pel que semblava, als escriptors, directors de cine i de teatre, i cantants no se´ls torturava amb tanta fúria a les comissaries. Existia el desterrament, la multa; podies perdre la feina. Tots els opositors coneguts ingressaven en una espectacular llista negra que els dificultava al màxim la publicació normal d´una novel·la, un viatge a l´estranger, l´estrena d´una obra de teatre.

Potser havia conegut Manzanas al final de la seva vida professional, quan ja sabia que, fins i tot determinats sectors de l´església que donaren suport actiu al Caudillo, ara es posaven en contra, com si no volguessin saber res del passat. Però érem a les acaballes dels aspectes més tètrics del franquisme. El cap de la Brigada Social a Palma... recordava les festetes a Berlín amb Goebbels i Himmler, els viatges amb Serrano Suñer, les visites honorífiques al front de Leningrad, on els soviètics resistien les envestides alemanyes i de la División Azul? Què hauria fet si m’haguessin torturat? Quina hauria estat la meva reacció en unes altres circumstàncies?

M’estimava més no pensar-ho.



Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images