Anarcoefemèrides
del 2 de juny
Esdeveniments
Portada d'un exemplar
de L'Avant-Garde
- Surt L'Avant-Garde: El 2 de juny de
1877 surt a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el primer
número de L'Avant-Garde. Organe
de la Fédération Française de
l'Association Internationale des Travailleurs
--a partir del número 23, del 8 d'abril de 1878,
portarà com a subtítol Organe
collectiviste et anarchiste. Aquest setmanari serà
publicat per Paul
Brousse, amb la col·laboració de Jean-Louis
Pindy, fins al 10 desembre de 1878,
data de la seva prohibició i de la detenció de
Paul Brousse per apologia de la«propaganda pel fet» i incitació al
regicidi, pel seu article «Hoëdel,
Nobiling, et la propagande par le fait» (15 de juny de
1878), que li
portarà una condemna en 1879 i al seu desterrament de
Suïssa. En el número del
18 de novembre de 1878 publicà una crònica del
seu corresponsal a Espanya que
expressava la seva solidaritat moral amb Joan Oliva i
Moncusí, qui, segons el
diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard
Nobiling contra
el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en
l'intent d'assassinar
el rei d'Espanya Alfons XII. Van
ser-ne col·laboradors Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus, entre d'altres, i es van
publicar 40 números, l'últim el 2 de desembre de
1878. Va tenir molta
distribució a França i va ser continuat per Le
Révolté, editat per Piotr
Kropotkin i Élisée Reclus.
***
Dibuix
de l'atemptat de Nobiling
- Atemptat de Nobiling:
El 2 de juny de 1878 a Berlín (Alemanya), un mes
després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel contra
l'emperador alemany Guillem
I, el doctor en ciències econòmiques Karl Eduard
Nobiling torna a intentar el
magnicidi disparant dos tres amb un fusell de caça des de la
finestra de la
seva habitació d'hotel quan l'emperador passava amb cotxe
descobert, ferint-lo
greument. Després de parapetar-se a la seva
habitació --situada al segon pis
del número 18 de l'avinguda Unter den Linden (Sota dels
Tells)--i d'haver
disparat novament amb un revòlver contra les persones que el
volien detenir, va
intentar suïcidar-se disparant-se un tret, encara que
només es va ferir.
Detingut, va declarar que havia actuat així per motius
estrictament polítics.
Des d'aleshores, el terme «propaganda pel fet»,
emprat per Paul Brouse en el
periòdic suís L'Avant-Garde,
que va provocar el segrest de la
publicació, entrarà a formar part del vocabulari
del moviment anarquista. El 15
d'abril de 1879, Paul Brouse va ser jutjat a Suïssa per
apologia del regicidi,
alhora que el canceller Bismarck a Alemanya aprofitarà
aquests atemptats per
dissoldre el Parlament, convocar noves eleccions i així
intentar crear lleis
especials contra tot el moviment socialista. Nobiling va morir el 10 de
setembre de 1878 a la presó de Berlín a resultes
de les ferides que es va
produir.
***
Caricatura
de Johann Most, segons Thomas Nast, publicada en el
periòdic Harper's
Weekly del 29 de maig de 1886
- Condemna de Johann Most: El 2 de juny de 1886 el propagandista anarquista Johann Most és condemnat a Nova York (Nova York, EUA) a un any de presó a l'illa de Blackwell per les seves paraules jutjades incendiàries i incitadores a l'avalot, que va pronunciar al Workingmen's Rifle Club de Nova York l'11 de maig anterior.
***
Capçalera de Tierra y Libertad
- Surt Tierra y Libertad: El 2 de juny de 1888 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic Tierra y Libertad. Quincenario Anarco-Comunista. Agafat del nom de la publicació Terre et Liberté, editada a París des de l'octubre de 1884, i que venia del crit revolucionari rus antitsarista«Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). Era continuació de La Justicia Humana, que va sortir el 18 d'abril de 1886 i només va editar vuit números fins al 25 de novembre d'aquell mateix any. Amb la seva predecessora, introduí el pensament anarcocomunista a Catalunya i a la Península, polemitzà constantment amb El Productor i va ser important per relacionar els incipients grups d'afinitat anarquista que començaven a formar-se arreu. Fou dirigit i redactat per Martí Borràs Jover, amb el suport d'Emili Hugas, i administrat per Jaume Clarà i Pedro Ceñito, amb l'ajuda de Sebastià Suñé. Encara que quinzenal, a partir del número 19 sortí amb moltes irregularitats. Se'n publiaren 23 números, l'últim el 6 de juliol de 1889, i el 13 (11 de novembre de 1888) tingué un suplement especial dedicat als «Màrtirs de Chicago» imprès en paper morat. Desapareguda aquesta publicació, els anarcocomunistes barcelonins editaren set números del periòdic La Revolución Social, del 8 de setembre de 1889 al 20 de gener de 1890.
***
Biografia
i memòries de Bertoni
- Judici contra Luigi Bertoni: El 2 de juny de 1919, davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa), té lloc el procés judicial contra Luigi Bertoni i altres anarquistes italians, detinguts des de feia 14 mesos, «implicats» en l'anomenat «Complot de Zurich», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses. En defensa seva Bertoni va pronunciar un discurs de dues hores que ha esdevingut un clàssic de la literatura anarquista. Els arxius de Bertoni sobre el«Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Capçalera
de La Voz
Confederal
- Surt La Voz Confederal: El 2 de juny de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista clandestí La Voz Confederal. Portavoz de los sindicatso de la CNT de Cataluña. També portà el subtítol «Órgano de los sindicatos de Barcelona de la CNT». Aquesta publicació irregular, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sortí en substitució de Solidaridad Obrera que aleshores es trobava suspesa. En sortiren 10 números, l'últim el setembre de 1934. L'any següent es publicà una segona època d'aquesta capçalera, també clandestinament.
***
Cartell
de l'Exposició Ferrer i Guàrdia
- Exposició Ferrer i Guàrdia: Entre el 2 i el 14 de juny de 2009 se celebra a la Residència d'Investigadors de Barcelona (Catalunya) l'exposició «Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna. La Setmana Tràgica». Organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i la Residència d'Investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) de Barcelona, comptà amb la participació de nombrosos especialistes que realitzaren diverses conferències, com ara Pere Solà Gussinyer («Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna»), Eduard Masjuan Bracons («Mateo Morral i l'Escola Moderna»), Manel Aisa Pàmpols («La Setmana Tràgica»), Valeria Giacomoni («Puig Elias i l'Escola Racionalista»), Gerard Jacas Español («Que fou de l'Escola Moderna»), Bernard Muniesa Brito («La pedagogia avui») i Pedro García Olivo («Nada más terrible que un profesor libertario»). L'exposició i les conferències es tancaren amb un homenatge poètic a Francesc Ferrer i Guàrdia a càrrec el «Grup Poètic León Felipe».
Naixements
Carlo Peroni
- Carlo Peroni: El
2 de juny de 1892 neix a Novara (Piemont, Itàlia) el
tipògraf anarquista Carlo
Peroni. Sos pares es deien Francesco Peroni i Angela Panigone.
Després de fer
els estudis primaris, entrà a fer feina com a aprenent de
tipògraf en diverses
empreses de la seva ciutat natal. Quan era adolescent,
establí contacte amb
destacats militants anarquistes locals que el van introduir en els
principis
teòrics del pensament llibertari, especialment en el
d'Errico Malatesta. Membre
del Cercle Agrícola del barri de la Bicocca de Novara, en
1909 estava subscrit
al periòdic anarquista Il
Libertario
de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Les
precàries condicions econòmiques que patia
l'obligaren en 1910 a emigrar als Estats Units a la recerca de fortuna
i s'establí
a Nova York (Nova York, EUA), on treballà d'antuvi en un
petit taller
d'enquadernació i després com a bugader en un
hospital gestionat per monges
italianes. Mesos després es traslladà a Scranton
(Pennsilvanià, EUA) on entrà a
fer feina a la impremta de l'anarcoindividualista Umberto Molinari. En
aquestaèpoca freqüentà els ambients de
l'emigració anarquista italiana i participà en
els moviments d'agitació del moviment obrer local. El 14
d'agost de 1911 parlà
durant el funeral a Scranton del militant anarquista Enrico Monarchi.
Durant la
tardor de 1911 un telegrama enviat a Roma (Itàlia) pel
cònsol italià de Nova
York informava del seu retorn a Itàlia sufragat pels seus
companys llibertaris.
A començaments de 1912 retornà a Novara i
setmanes després va ser detingut
acusat d'haver «proferit crits sediciosos, insults i
resistència a un
funcionari públic» durant una cerimònia
en honor del rei Víctor Manuel III
d'Itàlia. Durant l'escorcoll del seu domicili li van
segrestar alguns números
de periòdics anarquistes i opuscles i manifests
antimilitaristes; denunciat a
les autoritats judicials, va ser condemnat pel Tribuna Reial a 16 dies
de presó
que patí en estreta vigilància. Un cop lliure,
continuà amb la seva tasca
propagandística, assistint a mítings i reunions
anarquistes. Durant molts anys
fou secretari dels polígrafs de la Federació del
Llibre i membre del grup «La
Luce». L'estiu de 1913 promogué una trobada a la
Cambra del Treball local entre
activistes amb la finalitat de crear un Fascio Revolucionari a Novara,
però el
projecte no va reeixir a causa del petit nombre de participants. En
1913
s'enrolà com a músic en el 28 Regiment
d'Infanteria de Novara i durant els anys
de la Gran Guerra fou cap major del 22 Regiment d'Infanteria. Sembla
que patí
empresonament a Àustria. Després de les
operacions bèl·liques, es traslladà a
Torí (Piemont, Itàlia), on participà
activament en les agitacions obreres del«Bienni Roig» (1919-1920) i com a membre
dels Arditi del Popolo en la lluita contra els escamots feixistes. De
bell nou
a Novara en coincidència amb l'arribada al poder de Benito
Mussolini, es va
veure obligat a abandonar la militància activa, limitant-se
a realitzar
donacions esporàdiques a alguns periòdics
anarquistes que es publicaven a
l'estranger. Després del gir dictatorial de 1926, va ser
durament reprimit per
règim i «convidat» a afiliar-se a la
Unió de Sindicats Feixistes Industrials de
Novara, però es negà en rotund. En 1931 va ser
inclòs en el «tercer llistat» de«persones a detenir en determinades
contingències», fet que implicava la seva
detenció preventiva com a mesura de seguretat en visites,
cerimònies i
manifestacions feixistes. Després de la II Guerra Mundial
s'acostà als
comunistes i en 1946 s'afilià al Partit Comunista
Italià (PCI). En 1970 encara
era viu a Novara. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Antonio Ruju en el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo
- Antonio Ruju: El
2 de juny de 1911 neix a Tissi (Tataresu, Sardenya) l'anarquista
Antonio Ruju. Fill
d'una família pagesa amb grans dificultats
econòmiques, sos pares es deien
Giuseppe Ruju i Baingia (Gavina)
Masala. Quan tenia sis anys començà a treballar
al camp llevant les pedres de
les terres plantades amb vinyes. Quan pogué,
intentà allistar-se a la Marina,
però la sol·licitud va ser rebutjada per la seva«absència total de
coneixements alfabètics». Després
treballà traginant cabassos de tova. Emparat
per un oncle matern, brigadier de la Policia Financera, aquest
aconseguí que
amb 18 anys pogués entrar en el cos, on va aprendre a llegir
i a escriure, on
tascà per primera vegada el cafè i on es
calçà per primera vegada un parell de
sabates. Després d'un primer entrenament militar, va ser
destinat primer a
Ligúria i després al Piemont. Durant la II Guerra
Mundial entrà en contacte amb
el moviment antifeixista i col·laborà amb la 43
Divisió «Sergio De Vitis»
partisana de la Val Sangone piemontesa. Acostat al moviment anarquista,
destacà
en una operació particularment delicada que
consistí en la rendició de la
guarnició alemanya d'Avigliana (Piemont, Itàlia);
proposat per a una creu militar
al valor, la rebutjà per coherència a les seves
idees llibertàries. Participà
en les iniciatives dels grups àcrates adherits a la
Federació Anarquista
Italiana (FAI) i conegué destacats militants, com ara
Armando Borghi, Italo
Garinei, Ilario Margarita, Giuseppe Mariani, Ernesto Rossi i Geatano
Salvemini.
Després de la guerra abandonà la Policia
Financera i emprengué una carrera com
a comptable, després com a assessor financer i finalment com
a agent de canvi a
la Borsa de Tori, activitats que li reportaren una riquesa
considerable, amb la
qual finançà nombroses iniciatives
llibertàries. Participà en diversos
congressos i reunions de la FAI i, amb Antonio Strinna i E. Bertran, en
representació del Grup «Errico
Malatesta» de Torí, assistí al V
Congrés de la
FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de
1955 a Civitavecchia (Laci,
Itàlia) i al Congrés Nacional de Liorna (Toscana,
Itàlia) celebrat entre l'1 i
el 2 de maig de 1954. Durant els anys cinquanta mantingué
polèmiques amb el
comunista Palmiro Togliatti. En 1960 col·laborà
en L'Adunata dei Refrattari, de
Nova York (Nova York, EUA). Després
del Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia) de la
FAI de 1965 i el naixement dels Gruppi
d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), el Grup«Errico Malatesta»,
del qual formà part, s'adherí al nou moviment.
Entre novembre de 1976 i juny de
1979 s'encarregà de l'edició del
butlletí Informatore
anarchico fra compagni e gruppi aderenti ai GIA,òrgan d'aquesta
organització. En els setanta mantingué
polèmiques amb l'anarquista Pietro
Valpreda. Durant els últims anys de sa vida
s'acostà a la FAI i en 1993 decidí
donar la seva biblioteca –uns 2.000 documents– a
Tissi. També en 1993 publicà
la seva autobiografia Dall'abisso alla
vetta, amb un prefaci del seu amic Norberto Bobbio. En 2001
el cineasta
Roberto Nanni estrenà el documental Antonio
Ruju. Vita di un anarchico sardo. Antonio Ruju va morir el 25
de gener de
2002 a Torí (Piemont, Itàlia). El 13 de novembre
de 2004 se celebrà una jornada
d'homenatge a Tissi, organitzada pel «Sistema Bibliotecari
Coros-Figulinas»,
sota el nom Un anarchico in borsa. Il
fondo Antonio Ruju della Biblioteca di Tissi.
Defuncions
Fotografia
del cos de Mateu Morral, exposat a l'Ajuntament de Torrejón
de
Ardoz juntament amb el cos del guarda jurat rural a qui
prèviament havia matat (2 de juny de 1906)
- Mateu Morral Roca:
El 2 de juny de 1906 és assassinat a
San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid,
Espanya), l'activista
anarquista i neomaltusià Mateu Morral Roca. Havia
nascut el 25 de novembre
de 1879 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i era fill
de Martí Morral, industrial
del tèxtil sabadellenc de
caràcter liberal anticlerical que militava en la
Unió Republicana (UR), i de Àngela Roca,
ultracatòlica i filla d'un fabricant
tèxtil. Mateu Morral a tenir dos germans, dels quals ell era
el mitjà, i tres germanes.
Sa germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser
educat com a un
futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses
cases
comercials de Barcelona (Catalunya) i després va viure a
Franca i a Leipzig
(Saxònia, Alemanya) per a aprendre idiomes i
especialitzar-se en qüestions
tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria
tèxtil, però també es va
entusiasmar per les idees de Nietzsche i pel neomaltusianisme de Max
Hausmeister, i es va afiliar en un sindicat del ram del
tèxtil. En 1899 tornà,
a causa de la mort de sa mare i perquè son germà
gran Jaume estava greument
malalt de sífilis, a Sabadell, ja convertit en anarquista,
fet que li va portar
nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la
fàbrica familiar
amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a
adoctrinar els obrers
sobre com organitzar-se i anar a la vaga. En aquesta època
es relacionà força
amb Josep Miquel Clapés, un dels introductors de
l'anarcosindicalisme a
Sabadell, i amb el propagandista del naturisme integral i anarquista
Albà
Rosell Llongueres, amic de la infància, projectà
la creació de comunes a
Sabadell i a Califòrnia (EUA). En aquests anys fou el
principal enllaç a
l'Estat espanyol de la Lliga Internacional Neomaltusiana (LIN).
Aprofità els
viatges de negocis arreu de la Península per fer contactes
amb el moviment
anarquista i escampar les idees neomaltusianes –a Andalusia
es relacionà molt
amb Pedro Vallina Martínez. També va fer viatges
a l'estranger, sobretot a França,
on conegué Élisée Reclus i l'activista
Gustave Maurice Bernardon, i al Regne
Unit, on a Londres (Anglaterra) va conèixer Errico
Malatesta. Quan la vaga del
metall de Barcelona de febrer de 1902, amb altres anarquistes catalans,
elaborà
un pla per segrestar diversos empresaris, però finalment
aquesta conxorxa quedà
en no-res. En aquesta època, amb Albà Rosell i
Josep Miquel, promogué a
Sabadell el grup anarquista «Gente Joven», la
revista anarquista El Trabajo, que
finançà de la seva
butxaca, i encapçalà la Federació
Obrera d'aquesta població. En aquest mateix any
de 1902, es relacionà molt amb l'intel·lectual
anarquista Felip Cortiella
Ferrer, qui, sabedor de la seva afició per Henrik Ibsen, li
havia demanat ajuda
econòmica per al seu grup cultural i teatral«Centre Fraternal de Cultura» de
Barcelona. Fou en aquesta època quan
començà a relacionar-se amb l'Escola
Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, distribuint textos per
als infants en la
Institució de Lliure Ensenyament de Sabadell.
També col·laborà en la«Cooperativa
Intel·lectual» de Gràcia (Barcelona,
Catalunya), creada per l'anarquista Teresa
Claramunt Creus i pel seu company Joan Baptista Esteve (Leopoldo
Bonafulla). En 1904, amb Lluís Bulffi i Pedro
Vallina,
creà la secció peninsular de la Lliga
Neomaltusiana Espanyola (LNE), la qual
presidí, i que edità la revista Salud
y
Fuerza. A les acaballes de 1904 va abandonar la llar i
l'empresa familiars
i s'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània), on desenvolupà una intensa
tasca conspiradora contra la monarquia espanyola, relacionant-se amb
anarquistes d'acció (M. Caussanell, Bernard Harvey, Charles
Malato, Josep
Martí, Jesús Navarro Botella, Fermín
Palacios, Alfredo de la Prada, etc.). A
finals de novembre de 1905, coincidint amb el judici a París
d'alguns companys
acusats de l'atemptat del 31 de maig de 1905 contra Alfons XIII,
abandonà París
i s'allistà, sota el llinatge de Jiménez,
amb Alfredo de la Prada, a la Legió Estrangera francesa a
Sidi Bel Abbès
(Algèria), amb la intenció de mantenir-se amagat
i aprendre tècniques de guerra
i l'ús de la dinamita. A finals de 1905, ambdós,
desertaren i fugiren
d'Algèria. De bell nou a Catalunya, a partir de gener de
1906 es va posar a
treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat
de la biblioteca i
de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció
tres idiomes), ben
imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint,
amb Anselmo
Lorenzo, al castellà el fullet de Paul Robin Generation
volontaire, que
va difondre entre els obrers. També fou corresponsal de la
revista francesa Régénération.
També es relacionà amb el
Comitè de Defensa Social (CDS) de Barcelona.
Mantingué relacions amb la
nihilista russa Nora Falk i, segons alguns, també va estar
enamorat de la
companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que
nega el seu amic
Albà Rosell. A finals de febrer de 1906
s'entrevistà a París amb l'exoficial de
l'exèrcit i republicà Nicolás
Estévanez, de qui va aprendre tècniques de
revolta i fabricació d'explosius. El març de 1906
publicà aquestes entrevistes,
amb els seus propis comentaris, sota el títol Pensamientos
revolucionarios, i el 14 d'abril d'aquell any el
jutjat va obrir diligències contra ell per aquest motiu per
considerar que
atemptava contra l'ordre públic. El 7 maig de 1906
deixà l'Escola Moderna i el
20 d'aquest mes viatjà a Madrid (Espanya). El 31 de maig de
1906 Mateu Morral
llançà una bomba a Madrid al pas de la carrossa
reial després de la boda del
rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia, que mata
finalment 32 persones i en deixa
ferides un centenar. Després de l'atemptat, va aconseguir
fugir i va demanar
ajuda al periodista José Nakens, director d'El
Motín, per amargar-se,
cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo,
Ajalvir i San Fernando
de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat
rural anomenat
Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San
Fernando de
Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), va ser
assassinat el 2 de
juny de 1906 després de matar el citat guàrdia
quan el volia detenir. La versió
oficial del seu suïcidi, mantinguda durant molts d'anys, es va
veure descartada
per les anàlisis forenses actuals que apunten a un clar
assassinat. S'ha
assegurat que Morral també va tenir alguna
intervenció en un atemptat anterior
contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a
alguns va ser l'autor
directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner
i d'Alexandre Farres (o Farràs)
Pina, i que altres atribueixen a Jesús Navarro Botella, i
que va pertànyer a
una fracció violenta del moviment anarquista. El que
sí és absurd és atribuir
l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb
Soledad Villafranca. L'atemptat de
Morral va tenir conseqüències importants: la
reacció, basant-se en les seves
relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un
escandalós procés que va acabar
amb l'afusellament de Francesc Ferrer tres anys després i el
tancament
definitiu de tot allò que tingués a veure amb
l'Escola Moderna.
Mateu
Morral Roca (1879-1906)
***
Gueorgui
Sheitanov
- Gueorgui Sheitanov: El 2 de juny de 1925 mor assassinat a Bulgària Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme del seu país. Havia nascut el 14 de febrer de 1896 a Jambol (Jambol, Bulgària). Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925; tenia 29 anys.
***
Emilio
Pedrero Mardones
- Emilio Pedrero
Mardones: El 2 de juny de 1938 es afusellat a Valladolid
(Castella, Espanya) el
metge anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero
Mardones.
Havia nascut el 3 de maig de 1911 a Lleó (Castella,
Espanya). Sos pares,
mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero
Caballero i Matilde
Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era
director
del periòdic Magisterio
Leonés i
redactor en cap del diari lleonès Las
Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el
5 de gener de 1916 a
Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre
mestre, Florencio García,
morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat
quedà orfe també de mare i hagué
de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó,
Castella, Espanya).
Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo
(Astúries, Espanya),
realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va
doctorar. En aquests
anys estudiantils formà part de la Federació
Universitària Escolar (FUE). El
febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la
càtedra del professor Rafael
Argüelles López, vicerector de la facultat de
medicina de Valladolid, plaça que
obtingué per oposició. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), a
partir de 1936 entrà a formar part de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat
d'haver participat en
l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangistaÁngel Abella García en
acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange
Española y de las
Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre
Calderón
de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls.
L'acusació, sense cap
fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del
jutjat –per
aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de
presó el mestre
anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels
fets
revolucionaris que es produïren a molts indrets de la
geografia peninsular, va
ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de
novembre d'aquell
any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del
Dueso (Santoña, Santander,
Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936
s'amagà en una cova
de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat.
Després trobà refugi al
domicili d'una família «amiga» a canvi
d'importants quantitats de diners que
les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a
Lleó, a través del bisbe
d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família«amiga» l'engegà al
carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos
amagat, va ser reconegut
en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va
ser portat a Las
Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les
cotxeres dels tramvies de
Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments
(sense
dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit)
que els
detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els
confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de
pallisses, saques i terror que s'hi
vivia. Posteriorment
va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on
José Getino, metge i company
seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser
afusellat. Pedrero,
desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les
canonades del bany amb uns
cinturons, però un detingut, un pres comú
anomenat El Chaval, encarregat de
vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo
en joli fins que arribaren els guàrdies. Després
va ser enviat a la cel·la que
ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de
1938, va ser
condemnat a mort per «adhesió a la
rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va
ser
afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro
de Valladolid
(Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña;
ambdós van ser enterrats en una
fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.
***
Benoît Broutchoux
- Benoît Broutchoux: El 2 de juny de 1944 mor a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Havia nascut el 7 de novembre de 1879 a Essertenne (Franc Comtat, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Claire Lazareth, portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després --per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat «per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat per Émile Basly. Novament detingut, fou condemnat per «atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editantL'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la «Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per «incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot, on morí quatre anys després.
***
Necrològica
de José Martí apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 24 de juny de 1956
- José Martí: El 2 de juny de 1956 –algunes fonts citen erròniament 1958– mor a Brussel·les (Bèlgica) l'anarcosindicalista José Martí. Milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Detingut pels nazis, va ser deportat a Alemanya. Aconseguí fugir-ne i s'integrà en la resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i s'oposà a qualsevol tendència reformista. Emigrà a Bèlgica i formà part de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Bèlgica i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 assistí com a delegat de Brussel·les al Congrés de l'MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. José Martí va morir, quan ocupava el càrrec de secretari del Nucli Confederal, a conseqüència d'una intervenció quirúrgica el 2 de juny de 1956 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat civilment tres dies després. Deixà companya, Matilde, i una filla, Nicole.
---