Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

[01/06] «L'union ouvrière» - «Chicagoer Arbeiter-Zeitung» - Vaga de Cananea - «Revolución» - «Ámanhã» - «La Vie Anarchiste» - «Le Bulletin Libertaire» - «Marinarbetaren» - Columbia i Maig 68 - Poutet - Laisant - Bouffanais - López Saura - Carlizza - Botev - Lucien Jean - Del Papa - Bulzamini - Cantó - Tannenbaum - Orselli - Le Flaouter - Parra - Galiano

0
0
[01/06] «L'union ouvrière» - «Chicagoer Arbeiter-Zeitung» - Vaga de Cananea -«Revolución» -«Ámanhã» - «La Vie Anarchiste» - «Le Bulletin Libertaire» -«Marinarbetaren» - Columbia i Maig 68 - Poutet - Laisant - Bouffanais - López Saura - Carlizza - Botev - Lucien Jean - Del Papa - Bulzamini - Cantó - Tannenbaum - Orselli - Le Flaouter - Parra - Galiano

Anarcoefemèrides de l'1 de juny

Esdeveniments

Portada de la segona edició de "L'union ouvrière"

Portada de la segona edició de L'union ouvrière

- S'edita L’union ouvrière: L'1 de juny de 1843 es publica a París (França), després de moltes dificultats, L'union ouvrière, de l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les precursores de l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers al·legats a favor dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir una organització internacional obrera dirigida a les classes obreres on les dones jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera edició va distribuir 3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i el 10 de juliol, va rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien presentat per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als 4.000 exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com Béranger, Victor Considérant, Eugène Sue, George Sand, Hortense Allard, Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet, els Didot, Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores, criades, porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va apuntar els noms dels personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers, Eugène Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte, Garnier-Pagés, Dupin, el baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de difondre la idea d'Unió Obrera, va projectar una gira propagandística de presentació del seu llibret arreu de França amb la intenció d'animar el proletariat a la creació de comitès locals d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació destinada a defensar els drets de la classe obrera, i que començarà el 12 d'abril de 1844.

***

Un exemplar del "Chicagoer Arbeiter-Zeitung"

Un exemplar del Chicagoer Arbeiter-Zeitung

- SurtChicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuviòrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919.

***

"Tienda de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola

"Tienda de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola

- Vaga de Cananea: L'1 de juny de 1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una importantíssima vaga minera contra l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper Company (CCCC), propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene. Aquest esdeveniment s'ha considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana de 1910 i a la ciutat de Cananea com al «Bressol de la Revolució». En començar el segle XX, la indústria minera era la més importat a Mèxic i les explotacions més importants radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els EUA. Els propietaris de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les polítiques impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel contrari, els obrers mexicans que treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de pobresa, sense gairebé drets laborals. Durant més de dues dècades, qualsevol oposició al porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar el nou segle, un grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal Ponciano Arriaga», impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del periòdic anarquista Regeneración, impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de Mèxic, no aturarien fins derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup opositor, format sobretot per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a finals de 1903 a causa de la persecució política i la supressió de la llibertat de premsa a Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el periòdic Regeneración, primer a San Antonio (Texas, EUA) i que després es traslladà a Saint Louis (Missouri, EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit Liberal Mexicà (PLM), els opositors a Díaz començaren a preparar la insurrecció armada, després de considerar que ja no era possible transformar el sistema polític mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest context arribaren a Cananea Enrique Bermúdez, José López i Antonio de Pío Araujo, activistes del PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la propaganda en l'organització obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El Centenari», però quan els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de la mina i hagueren de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca Calderón, Manuel M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que formaren l'organització secreta «Club Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar la revolució contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360 treballadors de la CCCC d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels salaris als dels seus 2.200 companys miners nord-americans que també treballaven per a la mateixa companyia --els mexicans cobraven 3.50 pesos diaris, mentre els nord-americans 5 pesos diaris pel mateix treball-- i unes jornades laborals de vuit hores. Com que aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida a la vaga, acció que mai no s'havia vist en la història de Mèxic i que marcarà una fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a símbols la bandera mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat demandada com a salari mínim. El moviment fou encapçalat pels treballadors Juan José Ríos, Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els quals cridaren a la vaga just en el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa d'aquest a venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en passar per una fusteria de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant nombrosos obrers ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans atacaren amb pedres, resultant morts diversos miners nord-americans --entre ells  William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler i els germans George-- i entaulant-se una batalla campal entre els obrers rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu del poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els mexicans calaren foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant, acudí al cònsol nord-americà, qui demanà ajuda al govern del veí Estat d'Arizona i un escamot de 275 rangers, comandat pel capità Thomas H. Rynning, fou enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup entrà armat en territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya–establiment comercial en una hisenda o explotació, on es venen mercaderies als treballadors a compte dels seus salaris-- i les instal·lacions mineres, i, amb el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren qualsevol vaguista que oferís resistència. Els minaires acudiren al governador de Sonora, Rafael Izábal, per exposar les seves demandes, però en el trajecte van ser agredits pels rangers, escampant-se el combat pel poblat. Durant la nit, les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu país. El 3 de juny es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment quedà gairebé controlat. Els líders miners, com ara Baca Calderón i altres integrants del PLM, van ser agredits i tancats a la presó política de San Juan de Ulúa. El resultat de les dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més de 50 detinguts i centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres tornarien a la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la Cananea li seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una Revolució Social a Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i reprimida per la policia política de Porfirio Díaz i per detectius nord-americans. El pla subversiu llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als indis yaquis, va haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb el seu carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de Cananea que rememora l'incident. Actualment la presó municipal de Cananea, construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el«Museu de la Lluita Obrera», on es realitzen exposicions sobre la història del moviment obrer de la indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat escenari de disputes obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que durà cinc mesos.

***

Portada del primer número de "Revolución"

Portada del primer número de Revolución

- SurtRevolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó  i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri.

***

Portada del primer número d'"Ámanhã"

Portada del primer número d'Ámanhã

- Surt Ámanhã: L'1 de juny de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic quinzenal Ámanhã. Revista popular de orientação racional (Demà. Revista popular d'orientació racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim, aquesta publicació anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de l'època, realitzat apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia llibertària, de l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova ortografia, etc. Hi van col·laborar António C. Altavila, Augusto Casimiro, Bento Casimiro, Bento Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes Vieira, Joã Branco, Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira, Araujo Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso de Bourbon, Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes Assunção, José Simões Coelho, Antonio da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin, entre d'altres. El número 4 n'és un especial dedicat a Élisée Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15 d'agost de 1909.

***

Portada d'un exemplar de "La Vie Anarchiste"

Portada d'un exemplar de La Vie Anarchiste

- SurtLa Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada.

***

Portada del primer número de "Le Bulletin Libertaire"

Portada del primer número de Le Bulletin Libertaire

- Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any.

***

Capçalera de l'últim número de "Marinarbetaren"

Capçalera de l'últim número de Marinarbetaren

- Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de 1924 surt a Estocolm (Suècia) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren. Arbetare i alla land, förena er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots els països, uniu-vos!). Portava l'epígraf «Una injustícia contra unés una injustícia contra tots». Era l'òrgan oficial de la Secció d'Estocolm de la Marintransportarbetarnas Industriella Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de Treballadors del Transport Marítim Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el sindicalisme de la marina mercant d'arreu del món i gasetilles traduïdes de l'anglès. Trobem articles i notes d'H. Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T. Flynn, N. N. Frogner, T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam Murray, Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist, Charle Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres. El número 6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre l'anarcosindicalista Joe Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el març-abril de 1925. El sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben entrats els anys trenta.

***

Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès

Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès

- Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Paul Poutet (ca. 1894)

Foto policíaca de Paul Poutet (ca. 1894)

- Paul Poutet: L'1 de juny de 1868 neix a Saint Ambruèis (Llenguadoc, Occitània) l'empleat de comerç anarquista Paul Poutet, conegut com Pontel o Pontet. Per les seves activitats anarquistes es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1894 figurava en un registre d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Història il·lustrada de Robin i de Lochard, segons les idees de "L'Éducation Libertaire"

Història il·lustrada de Robin i de Lochard, segons les idees de L'Éducation Libertaire

- Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a França el militant anarquista i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles Ange Laisant. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a París (França) i està enterrat en el columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Louis Bouffanais

Louis Bouffanais

- Louis Bouffanais: L'1 de juny de 1890 neix a Siecq (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Louis Joseph Bouffanais. Sos pares es deien François Bouffanais i Anne Verriens. En 1914 arribà a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània), on fou mobilitzat a l'Arsenal d'Armament per a treballar com a obrer metal·lúrgic en diverses fàbriques de la regió. Posteriorment esdevingué venedor ambulant a Tarba, on vivia al número 86 del carrer de París. A finals dels anys vint intentà constituir un grup anarquista a Tarba. Fou membre de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Sébastien Faure en 1927 arran de la ruptura de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). També fou administrador-gerent del restaurant cooperatiu«Le Prolétarienne de Tarbes», al cantó dels carrers Clarac i Massey, creat en 1917 pels obrers de l'Arsenal i que tenia, a més d'un restaurant per a donar de menjar 1.200 clients al dia, una botiga de queviures i una carnisseria. Va pertànyer, a més a més, a la Unió Local de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Més tard fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de la l'UACR al voltant, sobretot, de Charles Patat i de Louis Le Bot. Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes, en 1935 va ser advertit formalment per les autoritats per haver aferrat el 16 de novembre de 1934, juntament amb el militant pacifistaÉtienne Azema, als carrers de Tarba i als murs de l'Arsenal, pamflets de l'FCL contra la guerra, la mobilització i per la vaga general insurreccional. En un informe policíac del 18 d'abril de 1935 va ser qualificat de«militant anarquista perillós» i en aquesta època vivia al Chemin de la Sendere, amb sa companya i sos dos infants. La policia assenyalà que estava en relació amb la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i que era amicíntim de l'anarquista pacifista Aristide Lapeyre, fundador del periòdic La Révolte de Bordeus (Aquitània, Occitània) al qual estava subscrit. La policia també el considerà com el principal animador en 1937 del moviment llibertari del departament dels Alts Pirineus. Durant la Revolució espanyola, participà en l'enviament de roba per a les tropes. En 1939 fou secretari de la secció de Tarbes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, distribuí el pamflet Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, publicat per l'antimilitarista anarquista Louis Lecoin. Més tard s'ocupà, dins del marc del moviment dels albergs, d'una associació esportiva llibertària i acollí al seu domicili nombrosos companys i refugiats, especialment espanyols i polonesos. També va ser membre actiu de la Ligue Scolaire pour la Paix (LSP, Lliga Escolar per la Pau) i col·laborà en el seuòrgan d'expressió. Son fill Henri Bouffanais, alumne de l'Institut de Tarbes, animà en aquests anys un grup de les Joventuts Llibertàries. Louis Bouffanais va morir en 1971 a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Juan López Saura

Juan López Saura

- Juan López Saura: L'1 de juny de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Sos pares es deien José López i Josefa Saura. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya).

***

Luigi Carlizza emmanillat amb son fill Fricche

Luigi Carlizza emmanillat amb son fill Fricche

- Luigi Carlizza: L'1 de juny de 1933 neix a Villa Romana (Carsoli, Abruços, Itàlia) el metge anarquista Luigi Carlizza. Sos pares es deien Francesco Carlizza, metge, i Annita Brunelli. Son pare morí durant l'expedició militar italiana a l'URSS i l'orfe es traslladà a Roma, on amb grans sacrificis es llicencià en medicina. Gràcies a la influència d'Ugo Scattoni, entrà a formar part de molt jove en el moviment anarquista. Es relacionà amb el grup que donà lloc als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris«plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini que s'oposaven a la visió tradicional de l'anarquisme representat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). A començament de la dècada dels cinquanta constituí amb altres companys el grup «Roma Centro», que s'adherí a la FAI, i participà en les activitats dels GAAP, els quals representà com a delegat-observador, amb Sirio Del Nista i Ugo Scattoni, en el V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Entre 1954 i 1955 formà part del grup que estudià la reforma agrària italiana i per a aquesta finalitat seguí un curs a l'Institut Gramsci de Roma; també col·laborà en Impulso i en L'Agitazione, butlletí internet dels GAAP. En aquests anys de frenètica activitat política, participà en gairebé tots els congressos i reunions dels GAAP, fins i tot quan aquests decidiren confluir amb el moviment Acció Comunista (AC), una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. Després de la sortida de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga d'AC, romangué en l'organització fins just abans de mitjans dels anys seixanta, quan deixà el grup per la prevalença de les posicions leninistes expressades pel grup d'Arrigo Cervetto i Lorenzo Parodi. En 1964 formà part del «Comitè italià per la veritat sobre els crims de l'estalinisme» i signà, amb altres companys, la crida «200 comunisti italiani tra le vittime dello stalinismo». A finals dels anys seixanta es reconcilià amb el moviment anarquista i a començament dels anys setanta fou un actiu militant del grup «Lluita Proletària», adherit a la FAI. El 2 de juny de 1972 signà a Carrara (Toscana, Itàlia), amb altres companys, el manifest «Per una riscoperta dell'anarchismo nell'attualità sociale. Lettera aperta ai compagni sullo stato del Movimento». En 1981, arran de la polèmica suscitada arran de la reactivació de la Unió Sindical Italiana (USI), abandonà la FAI ja que no volia participar en les disputes de les diferents tendències. Va fer costat l'USI, encara que no s'afilià. Des de la seva professió de metge a l'Istituto Materno Regina Elena, milità en el Sindicat dels Metges Italians (SMI), lluità per la reforma del sistema sanitari i fou molt actiu en les reivindicacions de la sanitat pública, participant en nombroses manifestacions. Col·laborà amb articles de diversa temàtica en Volontà i Umanità Nova, entre d'altres. Setmanalment es trobava amb els vells companys, sobretot expartisans, com ara Dario Bessi, Mario Saurini i Peppe Zelli, amb qui els lligà una gran amistat, però de mica en mica abandonà el compromís polític. És autor de La ricerca cromosomica nelle malformazioni congenite di interesse medico-sociale (1968). Luigi Carlizza va morir, a resultes d'una sobtada malaltia, el 20 d'abril de 1993 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al cementiri del Verano. Son fill Francesco Carlizza (Fricche)és també un destacat militant anarquista.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Hristo Botev fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

Hristo Botev fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

- Hristo Botev: L'1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1876 mor a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària) el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo Botev, i considerat un dels herois nacionals búlgars. Havia nascut el 6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1848 a Kalofer (Plovdiv, Bulgària). Era fill d'una família cultivada i progressista, que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes cançons populars del folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i traductor literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants del moviment anomenat «Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a lluitar contra la dominació otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia, dotà la biblioteca escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres que exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre dels futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863, després d'acabar els estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel lingüista Nayden Gerov, aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la secundària al II Institut d'Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels més prestigiosos de la ciutat, on s'introduirà de valent en la literatura russa, però també en els reglaments cruels i els càstigs corporals de l'educació d'aleshores. Considerà que aquest institut era una mena de «colònia penitenciària» i l'abandonà, fent estudis durant un any a les facultats d'història i de filologia de la Universitat d'Odessa. Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a Bessaràbia (Zadounaevka) i és en aquesta època quan començà a escriure els seus primers poemes, alhora que establí contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A començaments de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com a professor a son pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de la festa dels sants Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs públic improvisat en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de la burgesia búlgara; arran d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa, però la manca de diners el portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa colònia d'exiliats búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania) treballà amb Dimitar Panitchkov per al periòdic Dunavska Zora (Alba del Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi Dimityr i Stefan Karadzha. L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat de Jeliu Voyvoda, del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es matriculà en la facultat de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar per qüestions econòmiques. Sense recursos, hagué de viure de manera bohèmia i durant un temps compartí penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la insurgència búlgara, fent vida en un molí abandonat a prop de Bucarest. Entre febrer de 1869 i  maig de 1871, sempre en contacte amb el moviment revolucionari búlgar, treballà, gràcies al suport de Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria, Izmaïl, etc.) fent classes de búlgar. A Izmaïl conegué el revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament i decidí adaptar la seva estructura política a la realitat búlgara. El 10 de juny de 1871 començà a editar el periòdic revolucionari Duma na Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants búlgars), on publicà poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió anual de l'Associació del Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran amistat amb el revolucionari rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu). L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de conspiració, va ser tancat durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i aprofità la seva reclusió per a col·laborar i establir relacions amb el moviment revolucionari rus. Col·laborà amb el periòdic revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda (Llibertat), on també treballà com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis, especialment lingüístics (rus, romanès, francès) i establí contactes amb revolucionaris russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els cercles bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària. Es dedicà a escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail Bakunin a Rússia i a Romania, on creà el primer grup anarquista del país. Sobretot difongué l'obra de Bakunin Estatisme i Anarquia, llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del seu domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest l'efímer (només sortiren tres números) periòdic satíric Budilnik (Despertament), on fou molt crític amb els estaments enriquits búlgars que no feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de 1872 Vasil Levski, organitzador del Comitè Central Revolucionari Búlgar (CCRB), òrgan encarregat d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que operava des de Romania, va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 19 de febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí en dos grups: el que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov, Panayot Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben Karavelov). Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada per Levski i treure partir de la situació internacional de lluites entre l'Imperi Otomà, Rússia i Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità el periòdic Zname (Bandera) i a partir del 15 de gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà Botev i Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia atreure la intervenció de les grans potències. A començaments de 1875, en substitució de Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la insurrecció búlgara contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875 començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es casà amb Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876 nasqué sa filla Ivana. El setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora, però a començaments de 1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania consideraven que l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana a Bulgària era imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de Bechet organitzà una companyia armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup«Els Apòstols», organitzadors de la insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a Romania i el varen convèncer perquè enviés a la zona la companyia que estava organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els combatents arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat prematurament. Els reclutes demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els voivodes), com ara Filip Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però aquests rebutjaren l'oferta per raons polítiques i, així les coses, Botev assumí el comandament, amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia Militar Nikolaev i que havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig de 1876 decidiren partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples obrers i amagant les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els seus instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki que després prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert Engländer, convençut per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia desembarcà a prop de Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia produït, però si la resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars i irregulars (els mercenaris baxi-bozuq). Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les muntanyes de Vratza mentre s'organitzava l'aixecament popular, però la població, temorosa davant l'aclaparant presència otomana, no es revoltà. La companyia patí nombrosos i intermitents atacs dels baxi-bozuq i el 18 de maig de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta quilòmetres del Danubi, l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels rebels. L'1 de juny de 1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop de la muntanya Okaltchitza. Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses pèrdues a les tropes turques, la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els qui no aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure aquest dia a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària). Des del punt de vista poètic, la seva obra està considerada una de les més importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims búlgars, especialment pel comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botevés omnipresent arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i malauradament, Botev també és un personatge reivindicat per l'extrema dreta nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol referència al seu pensament llibertari.

Hristo Botev (1848-1876)

***

Lucien Jean

Lucien Jean

- Lucien Jean: L'1 de juny de 1908 mor a París (França) l'escriptor anarquista Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Havia nascut el 20 de maig de 1870 a París (França). Era fill d'una modesta família treballadora d'origen alsacià. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de «L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos,L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France,La Nouvelle Revue Française,Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 a París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

Latest Images