La decadència de l´aristocràcia botifarra i el patiment i esclavatge del poble mallorqu

Tal com èrem – Palma, Anys 70 – La decadència de l´aristocràcia botifarra i el patiment i esclavatge del poble mallorquí – Crònica sentimental de la transició -

Quantes generacions de pagesos, amb el seu treball esclau, alimentaren aquestes vides ocioses? Es podria descriure mai el dolor causat pels segles de viure de les rendes provinents del camp? Com narrar la difícil supervivència del nostre poble, sotmès a calamitats naturals, la fam, la pesta, el poder omnímode de la Inquisició, les fogueres a les places, les forques a l´entrada de Palma i de qualsevol vila de l´Illa, la cendra dels xuetes escampada pel bosc de Bellver? Què dir de la por provocada pels tambors de les processons i la continuada i fastigosa flaire de la cera, el repic de les campanes, quan a la plaça de Santa Eulàlia, el Gran i General Consell decretava l’esquarterament de rebels i heretges, la col·locació dins una gàbia de la Porta Pintada, del cap de l’Instador general de les Germanies, Joan Odom Colom? De la mort en la batalla de Son Fornari, a sa Marjal de sa Pobla, dels cremats dins l'’església de Pollença -dones, vells i infants-, dels penjats en els entreforcs dels camins, dels torturats per sàdics i degenerats dominics al calabós de la Casa Negra? (Miquel López Crespí)

Quantes històries es podrien escriure parlant de la vida de les persones que poblaren les immenses cambres de mercaders enriquits amb l´explotació dels pagesos mallorquins, el corsarisme del segle XVII, la venda d’esclaus negres per a les plantacions de Cuba, el proveïment dels exèrcits espanyols derrotats a Santiago de Cuba i Cavite! Encara es poden trobar informacions sobre els Montaner i Vallespir en els diaris de finals del segle XIX, quan perderen les propietats de Cuba i Filipines. Amb l´arribada de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, els gasetillers al servei d´aquelles classes parasitàries parlen d´àpats i concerts, balls i sopars esplèndids amb participació de George Bernanos i Llorenç Villalonga. L´autor de Bearn havia publicat una recopilació d´articles que tenia per títol Centro i que va causar una gran sensació entre els descendents de la noblesa mallorquina, sectors del clergat i militars antirepublicans, tots els nombrosos enemics de la cultura catalana i de la revista La Nostra Terra.

Se sap que la senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir, marquesa de Bonaire d´ençà de la victòria borbònica de 1715, participà, juntament amb la munió de rics desenfeinats que pul·lulaven per casals i possessions, en les més diverses conspiracions contra les realitzacions de la República en matèria de sanitat pública i ensenyament. Activa en el suport als primers militants de Falange Española, oferí els grans salons endomassats del casalot de la Concepció als oficials que mataren el metge Emili Darder, el darrer batle de la Palma democràtica. Es digué que la festa per a celebrar l´indigne assassinat es va perllongar fins a la matinada. Hi participaren molts jovençans de bona família, aquells que solien emprar el ball anual del Círculo Mallorquín per a donar-se a conèixer en societat. L´escriptor Llorenç Villalonga llegí un poema dedicat als falangistes que aixecà forts aplaudiments entre la selecta concurrència a la festa.

Pensava en tota aquesta tenebrosa història mentre pujava lentament els gastats esglaons que portaven a la galeria. Na Magdalena m’ajudà a muntar l’habitació per a la trobada amb els periodistes. Alhora que col·locaven la mesa i les cadires, m’explicà el que havia esbrinat en referència a la nissaga dels Montaner i Vallespir. En el fons es tractava d´uns fets prou coneguts. La lenta decadència d’unes classes endarrerides i estantisses i que tengueren els seus moments de glòria a l’època que va des de la derrota de les Germanies fins al lliurament de les Illes als borbons, després de la caiguda de Barcelona. El benestar i les propietats d´aquells anys de poderosa supèrbia alimentaren les dècades posteriors de lenta i agònica decadència.

Avançava amb cert respecte i temor. El llegat pictòric dels senyors, aquelles fredes ullades de barons i marquesos, de generals i bisbes que ens contemplaven travessant l´obscur vernís dels anys, em causaven neguit i intranquil·litat. Quan ens podríem alliberar de llur eterna presència llefiscosa? Mirava les altes parets de les cambres: les bigues de nord que anaven de part a part dels amples salons, les infinites cambres del casal. Na Magdalena, malgrat els mesos que portava amb la galeria, reaccionava de la meva mateixa manera. Pujàvem per les treballades escales de marbre de Santanyí sense pronunciar paraula. Arreu, quadres, tapissos de colors destenyits, les aranyes de cristall venecià, els canteranos, molts dels quals, fets malbé per dècades d´abandó, encara romanien a les habitacions que na Magdalena emprava com a magatzem. Quantes generacions de pagesos, amb el seu treball esclau, alimentaren aquestes vides ocioses? Es podria descriure mai el dolor causat pels segles de viure de les rendes provinents del camp? Com narrar la difícil supervivència del nostre poble, sotmès a calamitats naturals, la fam, la pesta, el poder omnímode de la Inquisició, les fogueres a les places, les forques a l´entrada de Palma i de qualsevol vila de l´Illa, la cendra dels xuetes escampada pel bosc de Bellver? Què dir de la por provocada pels tambors de les processons i la continuada i fastigosa flaire de la cera, el repic de les campanes, quan a la plaça de Santa Eulàlia, el Gran i General Consell decretava l’esquarterament de rebels i heretges, la col·locació dins una gàbia de la Porta Pintada, del cap de l’Instador general de les Germanies, Joan Odom Colom? De la mort en la batalla de Son Fornari, a sa Marjal de sa Pobla, dels cremats dins l'’església de Pollença -dones, vells i infants-, dels penjats en els entreforcs dels camins, dels torturats per sàdics i degenerats dominics al calabós de la Casa Negra?

No existien gaire alternatives.

Pagar els censals malgrat la mala anyada i haver de menjar garroves i ordi. El blat fa temps que desaparegué de la taula dels pobres; els animals morien d’inanició però els soldats van de casa en casa a demanar les lliures que exigeixen els llunyans reis d´Espanya. Augmenten els tributs que cal pagar a esglésies i convents. Potser és preferible morir davant les murades d’Alcúdia que, amb suport de l’emperador, resisteixen l’envestida agermanada. Millor agafar la falç i les forques de ventar la palla i córrer, amb tota la teva desesperació, amb la força acumulada per generacions i generacions d´esclaus per lluitar fins a la mort contra els mercenaris que disparen canons carregats de metralla. Amb el pit al descobert davant arcs i ballestes, els arcabussos dels mercenaris reials. Mil pagesos esventrats a les batalles de Son Fornari. Quants en els enfrontaments a Rafal-Garcés i Palma, en la desfeta final?