La filosofia en 36 enunciats (Complet 1-6).

                                      La filosofia en 36 enunciats (Complet 1-6).

         La filosofia en 32 enunciats, conforma una orientació ideològica semblant a la del meu escrit titulat | La filosofia a l'abast.

        Són enunciats generalistes que posen al descobert les mancances dels llibres de text i de les enciclopèdies al tractar temes de filosofia,  i,  en especial,  al fer valoracions sobre la importància dels filòsofs o dels corrents de filosofia.

   Vegeu els enunciats.

1.Sòcrates era un desclassat al servei de l'aristocràcia atenenca.  Si ens hem d'atendre als escrits d'En Plató,  En Sòcrates era un pobre sense ofici ni benefici que vivia  sostingut pels seus ''amics'' de l'aristocràcia.  tot moment,  els propietaris dels mitjans de comunicació presenten un Sòcrates com si fos una mena d'il·lustrat que lluitava per l'establiment de la llibertat d'expressió i pel triomf de la racionalitat contra els mites i el fanatisme. Però la veritat és justament el contrari. El Sòcrates d'En Plató és un reaccionari que fa tot d'arguments contra els fonaments del sistema democràtic,  que en aquella època regia a Atenes (Amb més detall,  podeu veure el post Sòcrates elreaccionari).

   S'ha de saber: En tot moment,  En Sòcrates,  En Plató i N'Aristòtil tenen com a objectiu primer crear l'argumentació contra els fonaments ideològics de la democràcia.

2.  Segons aquests  autors, el nucli de la negació dels valors democràtics és constituït per la divisió entre la doxa,  el saber vulgar i l'episteme,  el saber del savi (la ciència,  el saber científic).  

3.   En Sòcrates,  En Plató i N'Aristòtil donen per evident que la moral és una ciència (la ciència del Bé). Segons En Sòcrates, el bé (el bé moral) s'obté per mitjà de l'activitat intel·lectual del que és savi,  i que una vegada conegut el bé,  el savi practica el bé,  necessàriament. En Plató s'atreveix a dir que les idees del Bé són presents dins l'ànima de l'home,  que per conèixer el Bé (els bens morals) els homes  basta que recordin. Suposa aquest teòric que cada una de les ànimes dels humans prové del món de les idees,  que aquestes ànimes humanes van conèixer les idees i que, per tant,  pot recordar les idees que va conèixer.

4.   Per cert,  En Plató no explica per quin estrany motiu les ànimes immaterials que habiten al món (perfecte) de les idees baixen al món sensible (imperfecte) , baixen al món de les aparences materials (que són còpies imperfectes de les idees).

5.   Per descomptat, el Bé,  el bé moral,  segons la tríada reaccionària,  és present en totes les relacions socials; o sigui, les normes que regulen la ciutat són,  o han de ser,  una deriva del Bé.

6.  Per descomptat, N'Aristòtil  insisteix en contraposar la doxa i l'episteme. I proposa que el més savi sigui l'administrador de la ciutat. Repetidament,  posa l'exemple del capità del vaixell i els viatgers; és el capità el qui ha de dirigir el vaixell i no els viatgers,  tot i que són molts. O sigui, la doxa de la majoria no val res al costat de l'episteme del savi.

7. La República platònica ha de ser governada pels filòsofs,  afirma En Plató.  Però, absurdament,  no explica com s'ha de fer per distingir els filòsofs que han de governar la República. Tampoc no diu què fer si hi ha una diversitat de filòsofs amb projectes socials diferents. 

8.   Des de l'antiguitat, les elits dominants han imposat l'episteme i la ''ciència moral''.

  Fins a l'època moderna,  les elits han imposat les seves normes morals i socials per mitjà de les Esglésies (Podeu veure el post  L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi Romà... ).

9.   A Europa,  des del segle VI, a l'aristocràcia  va deixar en mans de l'Església el monopoli de la filosofia.  Fou allò de Philosophia ancilla Theologiae (La filosofia serventa de la Teologia).

10.   Els llibres de text i les enciclopèdies,  majorment, fan com si hi hagués hagut una successió interminable de filòsofs,  però la realitat històrica és que  fins a la revolució luterana allò que s'esdevingué fou una successió de frares,  tots ells teòlegs,  que repetiren la formulació moral i social exposada per En Pau de Tars (El denominat com a Sant Pau)

11.  Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies espanyoles fan suposar que els tres filòsofs (Sòcrates,  Plató i Aristòtil) són uns dels més grans,  que el seu pensament és un tresor i  que el coneixement i l'estudi de l'obra d'aquests autors és de la màxima importància.

     Però aquesta valoració dels tres filòsofs fou creada pel megapoder de l'Església Catòlica.

    Però vegeu que En Plató i N'Aristòtil no sobresurten entre els quaranta filòsofs que va descriure En Diògenes Laerci a La vida dels filòsofs il·lustres (obra escrita al segle III, i una de les fons més importants per a la història de la filosofia antiga). Per altra banda, els filòsofs grecs eren quasi uns desconeguts entre els escriptors de l'època de l'imperi romà. I més encara: N'Aristòtil restà totalment desconegut durant segles. Fou el Papa i la Cúria romana els qui,  al segle XIII,  decidiren fer de N'Aristòtil (al costat d'En Tomàs d'Aquino) la màximaautoritat en matèria de filosofia. Que consti: A l'actualitat,  l'església catòlica manté vigent l'estampa tradicional: En Plató  i N'Aristòtil  fent costat a En Tomàs d'Aquino).

   12.  A l'antiga Grècia, en tot temps, es va donar una diversitat de corrents de filosofia,   de manera que no fou el cas que s'imposés l'intel·lectualisme d'En Plató o de N'Aristòtil (A l'època d'En Plató,  es donava un predomini de la filosofia d'En Protàgores, filosofia contraposada al intel·lectualisme platònic).  

   13. Per entendre la cosa,  enunciat cabdal:  El gran projecte de l'emperador Constantí consistí en crear una Església  romana que abracés totes les regions de l'imperi,  una església que aconseguís uniformar la diversitat nacional (o sigui,  moral,  lingüística,  cultural) de l'imperi.

    Per entendre la cosa:  Els grecs,  tot i que van desplegar una cultura superior,  no van disposar de llibres sagrats ni d'església nacional grega. Cada ciutat organitzava el culte segons les preferències religioses dels seus  ciutadans. O sigui, mai hi va haver una església grega ni una autoritat religiosa que regís el dogma i la moral dels creients grecs.

    14.  Per entendre la cosa:  S'ha de veure l'aparició de l'Església romana (o sigui, cristiana)  com un instrument tecnològic que trasbalsà la lluita ideològica entre les classes socials.   

   Enunciat:  L'expansió de la religió cristiana fou deguda a la creació de l'Església romana per En Constantí,  al segle IV. Fins  llavors,  els grups de creients cristians eren minoritaris i havien de competir amb diverses religions de salvació que s'escampaven per l'imperi.

     A partir de l'any 325,  el govern de Roma podia decidir la creació d'una comunitat cristiana a qualsevol ciutat o regió de l'imperi. Per entendre la cosa:  A qualsevol regió on no hi hagués cristians,  bastava que un terratinent romà disposés de l'aprovació del govern de Roma (i del Papa de Roma) per convertir els seus esclaus en massa al cristianisme.  I així s'esdevingué: tot de pobles decidiren abjurar de la seva religió i abraçar el cristianisme  perquè la seva classe dirigent tingué necessitat de comptar  amb l'Església romana com a nou instrument de domini.

   15.  La nova Església romana era com a mil vegades (o cent mil!) més poderosa que una escola de filosofia. A les escoles de filosofia es manifestaven tot de diferents sensibilitats,  de manera que freqüentment sorgien escissions (N'Aristòtil deixà l'Acadèmia platònica i fundà el Liceu).  Les escoles de filosofia no tenien ''llibres sagrats''. L'Església romana va proclamar la Vulgata com a ''sagrades escriptures''. Els membres dissidents,  declarats ''heretges'',  eren  perseguits i,  a poder ser,  destruïts físicament. L'Església disposava de l'espasa imperial.

    Vegeu la cosa:  L'Església romana fou els ulls i la veu de l'emperador. Els milers de membres de l'Església informaven constantment a Roma de la situació moral (és a dir,  social i política) de la població on exercien el seu ''ministeri''.

     Vegeu la cosa:  Des del primer moment,  l'Església romana proclamà que l'autoritat política era la manifestació de la voluntat de Déu.

    16. Per entendre la cosa,  vegeu l'enunciat:  Les suposades Epístoles del suposat Pau de Tars contenen punt per punt tot el programa polític i social de l'emperador En Constantí el Gran (programa que no era altre que el del patriciat romà).

     Com a paradigma, vegeu les propostes del ''programa'' d'En Pau de Tars en relació als esclaus (Segons les propostes,  el sistema d'esclavitud general dels latifundisme romà era expressió de la voluntat divina) . Així, diu:   Els qui estan sotmesos al jou de l'esclavitud, han de considerar que els seus amos es mereixen tot el respecte, perquè el nom de Déu i la doctrina sana no rebin cap injúria (1 Timoteu 6, 1). També diu:   Que els esclaus se sotmetin en tot als seus amos, mirant de complaure'ls i evitant de contradir-los 10 i d'estafar-los; que demostrin contínuament la seva fidelitat. Així faran honor en tot a la doctrina de Déu, el nostre salvador (Titus 2,  9-10). I també:

  17. L'Església romana d'En Constantí fou el nou instrument que feia possible que el discurs de l'Emperador o del Papa arribés fins a l'últim racó de l'imperi (A considerar: a partir de l'any 380, cap altre discurs de possibles esglésies alternatives fou possible).

    18. Els pobles germànics nous administradors   dels territoris que havien conformat l'Imperi Romà,  d'immediat,  entengueren que l'Església romana era imprescindible per a poder administrar els nous dominis.

     Els conqueridors (Els francs,  els ostrogots,  els visigots i d'altres), en lloc d'imposar la seva religió i la seva llengua, decidiren adoptar la llengua i la religió de les poblacions dels territoris conquerits (majorment romanitzades) com a estratègia política per assegurar llur dominació.

    19. En contra del que afirmen els llibres de text i les enciclopèdies no fou el cas que l'Església romana fos el refugi i la salvació de la cultura clàssica.

    La realitat històrica a l'època final de l'Imperi romà: Al segle V, l'Església romana ja disposava del monopoli del control de les creences,  de la cultura i de la moral.  A l'any 380,  per edicte de l'emperador Teodosi,  la religió cristiana catòlica fou proclamada la religió oficial d l'imperi,  però s'ha de saber que tot altra manifestació religiosa era severament prohibida. De fet,  s'iniciava el règim teocràtic propi de l'Edat Mitjana (El text de l'edicte fa així:  És el nostre desig que totes les diferents nacions que estan subjectes a la nostra clemència i moderació, han de seguir en la professió de la religió que va ser transmès als Romans pel diví apòstol En  Pere, com s'ha conservat per la tradició fidel i que ara és professat pel pontífex En Damas  i per En  Pere, bisbe d'Alexandria, un home de santedat apostòlica. Segons l'ensenyament apostòlic i la doctrina de l'Evangeli, creiem en una única deïtat del Pare, del Fill i l'Esperit Sant, en la mateixa Majestat i en una Santíssima Trinitat. Podem autoritzar els seguidors d'aquesta llei a assumir el títol de catòlics cristians N. 2 però com ara  els altres estan preocupats, per tant, al nostre parer són ximples,  decretem que siguin assenyalats  amb el nom ignominiós d'heretges, i que no puguin pretendre  donar als seus ''conventets'' el nom d'esglésies. Ells patiran en primer lloc la censura de la condemnació divina i en segon lloc el càstig de la nostra autoritat que d'acord amb el desig del cel es decideixi a infligir).

    O sigui, de fet,  el règim teocràtic de l'Edat Mitjana va començar al segle IV a l'Imperi romà.

   20. Els llibres de text i les enciclopèdies donen a entendre que una plèiade de frares foren els qui conservaren viu el caliu de la ciència i feren importants aportacions al saber científic medieval.

    Sobre aquesta temàtica,  els llibres de text i les enciclopèdies,  majorment, segueixen les instruccions de l'Església catòlica. Uns i unes menteixen. Vegeu l'enunciat.

    Enunciat generalista: Fins a l'inici de la modernitat, l'Església catòlica fou el principal obstacle per al desenvolupament científic.

   21. L'Església catòlica va fer de la filosofia una serventa de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae),  però en el benentès que la ciència (totes les ciències) formava un tot amb la filosofia.

    22. L'Església catòlica tenia el monopoli del cultiu de la teologia,  de manera que la filosofia i la ciència restaven dins el monopoli. Que quedi clar:  Restava prohibit el cultiu del saber científic fora dels centres oficials catòlics.

     Que resti clar:  La Cúria romana  s'autoproclamava la màxima autoritat científica (Al procés judicial contra En Galileu Galilei,  el cardenal Bellarmino pretenia rebatre les teories de l'encausat fent recurs a la física aristotèlica).

23. La plèiade de frares medievals que figuren com científics,  eren en realitat uns mantenidors de la ignorància tradicional. La seva ciència era una no-ciència o una anti-ciència.

    Per posar un exemple notable,  vegem la figura de N'Isidoro de Sevilla (Conegut com a San Isidoro). Referent a les Etimologias,  l'enciclopèdia Wikipedia afirma que Isidoro...gràcies al seu esforç es feu possible  la perduració  de la cultura clàssica grecollatina y la seva transmissió no solament a l'Espanya  visigoda, sinó a la resta d'Europa durant els segles següents.

   Però,  en contra de les lloances fetes al bisbe sevillà, la realitat és que les Etymologiae constitueix una típica mostra del nivell d'ignorància dels frares teòlegs medievals. Per altra banda, aquesta ignorància era hereva de la de l'època de l'imperi romà. En aquesta qüestió, la diferència en una i altra època era que a l'imperi romà era admesa la diversitat de teories científiques; no existia la ''teocràcia científica''.

   A considerar:  No és només que fossin ignorants aquells frares; no tenien esperit crític; estaven imbuïts d'un esperit negador de la ciència.

     Així, per exemple,  N'Isidoro,  tractant sobre qüestions lingüístiques,   recull sense esperit crític la creença (el gran disbarat) de que els homes antigament parlaven una sola llengua,  la llengua hebrea! Vegeu el que va escriure el nostre savi-ignorant: La diversitat de llengües va sorgir durant l'edificació de la torre després del diluvi. Doncs abans que la supèrbia d'aquella torre dividís la societat humana  en diversos sons dels signes,  una sola fou la llengua de totes les nacions,  que es diu Hebrea,  que usaren els Patriarques i els Profetes no solament  en les seves converses,  sinó també en les sagrades lletres.   

    Per a salvar la cosa,  un hom podria pensar que qualcuns errors són perdonables en una obra tan extensa. Però no; la realitat és que les Etymologiaeés un continuat allunyament de les premisses científiques,  fins al punt que conté nogensmenys que una ''angelologia'',  una fantàstica ''ciència dels àngels''.

   24.  Avís al lector:  No és el cas que aquest escrit tingui per objectiu la revisió de la història de la filosofia. No,  allò que pretenc és posar de manifest els formidables instruments que utilitza el Poder  per a mantenir hegemònica la seva ideologia. L'aliança de les diverses elits socials i econòmiques contra els interessos de les classes assalariades desplega una guerra ideològica,  tot mantenint secrets i ocults els seus instruments de guerra.

         No és el cas que jo en dediqui a moure guerra contra l'Església catòlica. Ans al contrari,  és la nova Inquisició la que,  en tot moment,  mou guerra ideològica.

     Per veure un exemple concret del funcionament de l'actual Inquisició penjaré aquí una web meva publicada al 2014. Vegeu  | Albert el Gran.

   25.   Com he explicat sovint,  la revolució luterana va significar l'inici de la fi del sistema teocràtic a Europa.  M'interessa subratllar aquí (i serà l'enunciat 25) que el triomf d'En Luter i el triomf de les revoltes luteranes foren possibles gràcies a la confrontació entre les faccions de la classe dominant,  l'aristocràcia,  una de les quals apostà a favor de la Reforma.  A l'any 1520,  la  facció majoritària de la gran aristocràcia alemanya  (i tota la petita noblesa en bloc) feu seva la reforma defensada per En Luter. De manera semblant,  es donà la guerra civil a Anglaterra i als Països Baixos amb victòria de la noblesa luterana sobre la catòlica.

    26.  En contra de les tesis d'En Marx,  convé destacar que l'aristocràcia (la facció progressista de l'aristocràcia) fou la qui encapçalà  la revolta contra l'absolutisme monàrquic, el qual era sostingut per la facció catòlica.  

   27. Revolució luterana. L'enunciat 27 fa: La denominada Reforma protestant fou,  en realitat, la primera revolució de la modernitat.

   Per entendre la cosa podeu veure la meva web

 Martí Luter, l'alliberador .

   28.  No fou el cas que les revolucions democràtiques fossin ''revolucions burgeses''. No fou el cas que la denominada ''burgesia'' prengués el poder derrotant a l'aristocràcia. Allò que mostra la realitat històrica és que fou una facció de l'aristocràcia (luterana) la que s'enfrontà militarment a la facció absolutista (i catòlica) de l'aristocràcia; per descomptat, la resta de classes socials,  majorment, s'adheriren al moviment revolucionari.

     Així s'esdevingué a la revolució anglesa de 1648. I a la de 1688,  la facció aristocràtica revoltada (contra l'absolutisme catòlic) tingué un protagonisme absolut.

      Que resti clar:  A l'Anglaterra moderna no es va donar una lluita de classes entre la burgesia  i l'aristocràcia (Vegeu que encara avui és vigent la ''cambra dels lords''). Per altre costat, de bon principi,  quan s'inicià la revolució industrial anglesa,  no foren pocs els nobles britànics que invertiren el seu capital en empreses industrials i financeres.

       La teoria de la ''revolució burgesa'' d'En Marx només estaria d'acord amb la realitat històrica en relació a la revolució francesa,  si de cas (Per veure el tema a fons,  podeu baixar la web  EnMarxielfracàsdeles ... ).

   29.  La qüestió no és refer la història sinó fer palès que el Poder (els Poders de la nostra àrea política) manipula o falsifica la història descaradament; descaradament perquè  suposa que no hi ha un possible poder alternatiu.

    Així, per exemple, a l'Estat espanyol,  els governs del PSOE no han significat cap amenaça pel mecanismes de difusió ideològica que manté l'oligarquia. O sigui, en cap sentit es manifestà un canvi en la producció i distribució de materials ideològics. I,  per descomptat, els grans mitjans de comunicació continuaren en mans dels magnats o en mans de  Corporacions.

   30.  L'abús de poder de les oligarquies fa que la seva producció ideològica  sigui intel·lectualment feble o molt feble.

    Així, com a pedra d'escàndol en matèria d'història del pensament, podeu comprovar que els llibres de text i les enciclopèdies  dediquen molt d'espai i fan grans elogis a uns suposats ''grans filòsofs'' del racionalisme,  gràcies als quals s'inicià la modernitat.  Entre aquests  grans filòsofs,  citen  En Descartes,  N'Espinosa,  En Leibniz i N'Erasme de Rotterdam,  però no En Martí Luter. En sentit contrari,  uns i altres fan com si el pensament d'En Luter no hagués influït dins la filosofia europea.

    La cosa escandalosa resta present . Vegeu el cas de N'Erasme enfrontat a En Luter. Mentre les amples masses i les diverses classes socials d'Alemanya i dels Països Baixos seguien l'ideari  d'En Luter,  N'Erasme era un desconegut per a les amples masses i les seves propostes de reforma no provocaren cap tipus moviment social.     O sigui, els llibres de text estudien en devoció En Descartes,  l'autor que va oferir els seus serveis intel·lectuals a l'arquebisbe de París, posat que la seva filosofia no estava en conflicte amb el tomisme imperant. I,  en canvi ignoren,  el pensador (En Luter) que va provocar la primera gran revolució democràtica europea (Podeu veure l'estafa cartesiana al post  Descartes, un mètode per a ...).    

   31.  Vegeu la cosa:  Primer s'esdevingueren les revolucions que escombraren l'absolutisme vaticanista,  i tot seguit s'inicià la revolució industrial (en contra de la teoria marxista). O sigui, fou el nou marc social democràtic el que va permetre la revolució econòmica; i la revolució científica,  s'ha d'afegir.

    Alliberats de l'absolutisme,  Anglaterra i els Països Baixos desplegaren la Revolució Industrial.

   32. Per descomptat, a l'Europa protestant el tomisme fou foragitat de les Universitats. 

    L'enunciat fa:  Al cap de dos mil·lennis,  a Anglaterra i als Països Baixos es reproduïa el clima ideològic que va viure l'Atenes d'En Pèricles. I la filosofia d'En Protàgores ressorgia amb l'empirisme anglès.  L'intel·lectualisme moral fou substituït per  l'emotivisme.

    Podeu veure el tema més a fons a la web El  Descartes, un mètode per a una metafísica

   33. La contradicció.  El nou ordre democràtic feu possible l'aparició de la Revolució Industrial  (i de la Revolució Científica, es podria dir) i un desenvolupament accelerat. A resultes d'això,  Anglaterra i els Països Baixos, esdevinguts grans potències econòmiques i industrials,  alhora esdevingueren grans potències imperials (Fins al punt que Anglaterra forjà el major imperi mundial del segle XIX).     

    34. Tot i que Anglaterra era el lloc on hi havia les majors concentracions d'obrers de les grans empreses industrialss (en lloc dels treballadors dels tallers tradicionals),  el conflicte de classes entre les elits dominants i els assalariats no desfermà l'anunciada revolució del ''proletariat'' anunciada per En Marx.

    Curiosament,  En Marx mateix, a Anglaterra estant, i segons expressà en el Manifest del Partit Comunista,  no preveia cap revolta del ''proletariat'' anglès,  sinó que preveia que la revolució esclataria,  triomfant,  a Alemanya (Podeu veure les conseqüències nefastes  de l'intel·lectualisme marxista  a la web  En Marx i el fracàs de les ciències ...).

   35.   Les elits socials dels països de sistema capitalista en tot temps han fet preferent la ideologia en suport de ''l'economia de lliure mercat''. Els líders no es cansen de repetir que l'economia de lliure mercat és el millor sistema per tal d'aconseguir riquesa i llibertat. Per descomptat, quan parlen de llibertat es refereixen a la llibertat de la iniciativa privada,  a la llibertat del ''emprenedors'' (emprenedors,  és clar,  que sempre són empresaris capitalistes). I ''la llibertat de premsa'' és la llibertat dels magnats i de les Corporacions per tenir lliure accés a la propietat dels mitjans de comunicació,  bé sigui un diari,  una televisió o una Universitat.  Per a aquests  líders,  la llibertat consisteix en reduir a la mínima expressió la intervenció de l'Estat en qüestions econòmiques.

  De fet a aquest enunciat ja el vaig tractar a fons a un post que podeu veure: Hayek i Popper .

   36. Des de mitjans del segle XIX,  el Positivisme és la filosofia predominant a la major part de països d'Europa  i Amèrica. S'ha d'entendre com a Positivisme tot de denominacions de diversos  corrents filosòfics positivistes,  com són  les de Neopositivisme,  Positivisme lògic, Pragmatisme,  Filosofia analítica,  i d'altres.

    Allò a destacar és que el Positivisme dominant coincideix amb el sistema imperant de l'economia capitalista.

   L'enunciat 36 afirma que el Positivisme,  els diversos corrents positivistes,  no fa sinó repetir arguments en suport del sistema d'''economia de lliure mercat''. Els positivistes,  en cap moment han fet propostes per a un canvi social o una reforma de la societat.  O sigui, el Positivisme és estèril,  no produeix res socialment útil.

   Per veure la cosa a fons podeu baixar el post que fa  Wittgenstein, filosofia, mística.