Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

La poesia mallorquina del segle XX

0
0

La derrota de les il·lusions socialistes, republicanes i independentistes del temps de la transició. El dolor per la mort d’amics i familiars, el seu efecte devastador en la ment del poeta. Els amors que s’han anat desfent per la inclemència dels dies, pel pas furient dels fulls dels calendaris. Tantes promeses que s’emportà el vent! Tots els poemes que he escrit fins al present són definitoris de la disconformitat amb una realitat que no ens agrada, amb una societat vulgar, materialista, egoista i que fa malbé la nostra terra fins a deixar-la calcinada, talment un bocí de la Lluna o del planeta Mart. (Miquel López Crespí)


Sant Jordi 2009 – Novetats editorials


Edicions de Can Sifre publica el poeamri Espais secrets



Molts dels poemes que es poden trobar a Espais secrets són de començaments i mitjans dels anys vuitanta. Escrits en la mateixa època de les notes que serviren per al dietari Breviari contra els servils: dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie que edita Calima l’any 2002. Notes –les del Breviari... -- i poemes –els d’Espais secrets— escrites en molts dels meus viatges, als bars, a les estacions de trens i autobusos, a l’espera del vaixell que m’havia de portar a la meva destinació. N’hi ha igualment constància en el poemari Les ciutats imaginades, que guanyà el premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005 (Cossetània Edicions) i en Temps moderns: homenatge al cinema, que guanyà el premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Però amb Espais secrets volia defugir un cert descriptivisme que, per la temàtica tractada, m’impedia aprofundir dins la fondària profunda de l’ànima. No és que en aquests dos poemaris no hi hagués tota la sinceritat d´uns anys i unes experiències viscudes pel poeta. És evident que qui signa aquest escrit no sap fer poesia sobre la mentida i em seria impossible bastir ficcions, fer falsa literatura, emboirar el lector amb escrits que només són eco d’altres lectures, de móns no viscuts, tresqueres per les quals l’escriptor no ha deixat la sang de les seves petjades. Ningú no nega que l’ofici d’escriptor, els anys de pràctica literària podrien servir per bastir un adient objecte de consum artístic. En tenim a l’abast tots els exemples que hom vulgui posar damunt la taula. Existeixen nombroses escoles de la mistificació literària. Però qui ens coneix que és un camí que mai no hem conreat ni tenim interès a conrear. Qui vulgui fer floritures, palles mentals amb l’experiència –convenientment modificada—d’uns altres, que les faci. És un món que no ens interessa gaire noi entenem el perquè de la mentida i la mistificació. Per a nosaltres, com per a Margall, Rosselló-Pòrcel, Salvat-Papaseit, Espriu, Pere Quart, Vicent Andrès Estellés, la poesia és la sang del poeta, l’afirmació d’una personalitat única i no hi valen cap mena d’estils sintàctics tortuosos, falses revolucions verbals, imatges agafades d’altres llibres, revoltes textuals més velles que el pastar, per amagar, malgrat sigui sota focs d’artifici, la buidor del poeta. La poesia és vida o no ho és i, precisament, el poemari Espais secrets vol despullar-se de qualsevol falsa retòrica per mostrar el dolor del poeta i, amb els maons de la paraula més simple, descriure l’univers de l’artista, angoixa que envolta l’existència del creador, la follia i la barbàrie que proven d’asfixiar la vida de la humanitat.



Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Josep Gironés (a la dreta) guanyadors dels premis de poesia i assaig Ciutat de Tarragona 2005 respectivament.

Espais secrets --i els altres vint-i-un poemaris editats fins a aquest 2009--, conformen, amb totes les seves contradiccions, espais foscos i sobtades il·luminacions de l’esperit, el món i la circumstància intransferible del poeta. Talment el dietari d’uns anys convulsos i conflictius. La derrota de les il·lusions socialistes, republicanes i independentistes del temps de la transició. El dolor per la mort d’amics i familiars, el seu efecte devastador en la ment del poeta. Els amors que s’han anat desfent per la inclemència dels dies, pel pas furient dels fulls dels calendaris. Tantes promeses que s’emportà el vent! Tots els poemes que he escrit fins al present són definitoris de la disconformitat amb una realitat que no ens agrada, amb una societat vulgar, materialista, egoista i que fa malbé la nostra terra fins a deixar-la calcinada, talment un bocí de la Lluna o del planeta Mart. Aquí hauríem de parlar de la destrucció de recursos i territori, de l’oblit de la nostra història, del menysteniment de la memòria dels fets protagonitzats pels millors homes i dones de les Illes, els milers d’antifeixistes assassinats pel franquisme. Per això la revolta juvenil del poeta iniciada a mitjans dels anys seixanta amb les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim. Revolta que, malgrat el dolor i el desencís, sura, sempre, en multitud d’imatges d’Espais secrets. De la importància d’aquella revolta juvenil, n’he parlat en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, palma, 1994), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, 2006).

Passats els anys, just ara mateix, repassant els poemes que conformen el llibre que comentam, m’adon que, malgrat la meva admiració pels clàssics del realisme social, aquella moda dels anys cinquanta i seixanta –Blas de Otero, Gabriel Celaya, José Hierro, Ángel González, José Agustín Goytisolo, Carlos Sahagún—i que en la nostra cultura podríem trobar representada en determinats poemes de Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Pere Quart, Salvador Espriu, Vicens Andrés Estellés, Lluís Alpera, etc, mai no m’ha afectat de forma exclusiva i excloent. Potser perquè sempre he considerat que la revolta contra la barbàrie que representava el feixisme –i la seva expressió econòmica, el capitalisme--, s’havia de combatre amb l’actitud militant de l’intel·lectual, no solament amb les paraules, malgrat la importància de la literatura en el camp de la lluita ideològica i cultural. Protestar, ser rebel amb la ploma, si el producte era de qualitat –com en els casos abans esmentats--- era important, però molt més important que la revolta literària era el compromís actiu de l’escriptor dins les fileres de les organitzacions revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes. La meva militància dins aquests tipus d’organitzacions va fer que empràs poc el verbalisme literari, la simple experimentació textual com a forma de “protesta”. Repassant el poemari Espais secrets hom pot adonar-se’n que el poeta ha estat sempre molt més a prop de la poesia de l’experiència, de la crònica poètica de la quotidianitat que no pas d’una moda literària ocasional com podia ser, per exemple, el cas del realisme social o aquella experimentació textual, tant de moda a començaments dels anys setanta i que sempre he considerat una pàl·lida imitació del que ja havien fet les avantguardes literàries europees de començaments del segle XX.

Però quines són les influències, els autors que anat condicionant la meva forma d’escriure durant aquests quaranta anys de conreu de la poesia? Pens que sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquest és tan sols un llistat mínim, escadusser i provisional, escrit només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.

Pel que fa a la influència d'altres literatures en la meva formació poètica dels anys seixanta, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T.S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim en aquests moments. Ací només es tracta de deixar constància del tarannà que, cap a mitjans dels anys seixanta, quan començ el conreu de la poesia, em fa anar per uns camins i no per uns altres.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images