[10/05] París (10-05-68) - «Les anarchistes» - Siger - Frielingsdorf - Cusset - Méric - Gorodesky - Castellote - Martínez Vita - García Barón - Navarro - Bergegren - Loquier - Setti - Goavec - Arrufat - Perelli - Víctor García

Anarcoefemèrides del 10 de maig

Esdeveniments

Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)

- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la«Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.

***

Cartell de la gala

- Estrena deLes anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.

Léo Ferré: Els anarquistes (1968)

Naixements

Notícia d'una detenció de Siger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886

- Siger: El 10 de maig de 1858 neix a Constantinoble (Imperi Otomà) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.

***

Foto policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)

- Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein,Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès«complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc La Croix del 26 de gener de 1895

- Albert Cusset: El 10 de maig de 1874 neix a França l'obrer de sastreria i militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis Cusset. Vivia a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892 redactà una poesia «en honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i d'incendi, va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893, després d'un escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia, la policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos anarquistes francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de l'assassinat del sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va ser descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de la Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar pel pes de l'enginy que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla, claus, cadenes, tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil. Cusset, que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent, veí seu, es vantava en una taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que l'explosió no s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca Ravachol! Visca l'anarquia!» Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de Boulogne-sur-Mer, després d'haver oposat als agents una forta resistència; tenia a la butxaca una fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció una gran multitud el volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva després de la detenció, es trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un capità de la Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que mantenia correspondència amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René Chaughi). També estava en relació amb el químic Rateau de Brussel·les (Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont, Itàlia) i dels Estats Units. El 8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó i a cinc francs de multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant l'audiència va demanar permís per llegir un escrit i davant la negativa del president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort alsèmuls de Vidocq!» El tribunal el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a 1.000 francs de multa per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la instrucció de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat empès per fer aquesta acció per un tal «Senyor Paul», qui li havia lliurat tres francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que després d'aquest atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar les cases dels jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut en diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener de 1895 va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys de treballs forçats, pena que purgà, sota la matrícula 27.025, a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois), que el cita en les seves memòries. Sota la influència de Léon Ortiz, que renegà de les seves idees i acabà col·laborant amb l'administració penitenciària i assistint a la missa dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens d'antic alumne dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració penitenciària el considerava com a «anarquista extremadament perillós malgrat la seva joventut, a vigilar especialment», però durant els sis anys que hi va romandre, no va patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va morir el 20 de juliol de 1901 a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa).

***

Victor Méric

- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Méric, també conegut com Flax. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement,Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La«der des der»(1929),Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.

Victor Méric (1876-1933)

***

Foto policíaca de Bernard Gorodesky

- Bernard Gorodesky: El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarcoindividualista Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky. Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky i Aline Grenetz. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i objectes antics i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar. Entrà a formar part del moviment anarquista i es col·locà com a tipògraf en el periòdic L'Anarchie. S'instal·là a Versalles (Illa de França, França), on conegué Henriette Joubert, coneguda pel veïnat, pel seu aspecte sever, com La Générale de l'Armée du Salut (La Generala de l'Exèrcit de Salvació), la qual esdevingué sa companya. En 1911 retornà a París i treballà en diverses impremtes i a la Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei Militar, fou membre actiu de la redacció del periòdic L'Anarchie, al carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en processament de la«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va desaparèixer amb sa companya i fou objecte de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril de 1912) inculpat de robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per associació de malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de presó per encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu domicili del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista d'«anarquistes desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La policia mai no el va trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Grup de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer per la dreta

- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a París (França).

***

Juan Martínez Vita, Moreno (Marsella, 1944)

- Juan Martínez Vita: El 10 de maig de 1914 neix a Suflí (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Martínez Vita, que fou conegut per diversos pseudònims (Juanito el Rebelde, Juan Horta,Moreno, etc.). Quan era un infant emigrà amb sa família a Catalunya i s'establí a les Cases Barates del barri barceloní d'Horta. A partir de 1930 començà a militar en els rams de la construcció i del mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i més tard en les Joventuts Llibertàries. Participà activament en la vaga de la construcció i en el moviment revolucionari de desembre de 1933, i formà part dels grups de defensa confederal. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, intervingué en el setge de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i formà part de les patrulles de control. Després s'enrolà en la companyia de metralladores de la Columna Durruti, amb els voluntaris italians, búlgars i francesos de la secció dels germans Roselli. Va combatre a Fuentes de Ebro, a les muntanyes d'Alfajarín, a l'operació «Vedado de Zuera» de l'estiu de 1937 i a la presa de Belchite. Després lluità a la campanya de l'Ebre integrat en el municionament de bateries del Cos de Tren fins al final de la guerra. El 9 de febrer de 1939, arran del triomf franquista, passà la frontera pel Pertús. Després de romandre tancat cinc mesos al camp de concentració de Sant Cebrià, s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que el novembre de 1939 va ser enviada a les Ardenes per realitzar tasques a la Línia Maginot. Amb la victòria alemanya, passà dos mesos fugint amb altres companys de la detenció fins arribar a Marsella. Després d'intentar sense èxit embarcar-se cap a Mèxic, restà a França fins a la derrota nazi. Amb l'alliberament es posà a treballar com a estibador al port de Marsella i milità en la CNT de la capital occitana. Entre 1945 i 1997 ocupà el càrrec de secretari d'Administració i Propaganda del Comitè Regional de Provença i de la Federació Local de Marsella. En 1981 publicà a Marsella les seves memòries sota el títol Andanzas de un refugiado español. Fou assidu col·laborador del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Sa companya fou la destacada militant anarcosindicalista i anarcofeminista Pepita Carpena Amat. Juan Martínez Vita va morir el 3 de novembre de 2001 a Marsella (Provença, Occitània). En 2002 es publicà pòstumament el llibre Les errances d'un réfugié espagnol (1914-2001), traducció al francès de les seves memòries, reeditades en 2005 sota el títol Juan Martinez-Vita dit... Moreno.

Juan Martínez Vita (1914-2001)

Pepita Carpena (1919-2005)

***

Antonio García Barón

- Antonio García Barón: El 10 de maig de 1922 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio García Barón, també conegut com Antonié i El Rubio. Fill de pagesos i pastors de classe mitjana i republicans, en 1934 començà a freqüentar el local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de forta implantació a Montsó, i especialment la seva important biblioteca, on llegí els clàssics anarquistes (Reclus, Kropotkin, Mella, Urales, etc.). Arran del cop feixista de juliol de 1936, i malgrat la seva curta edat, s'enrolà com a milicià en la Columna Durruti al seu pas per Montsó. Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939 creuà els Pirineus per la Seu d'Urgell amb les combatents de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i fou internat al camp de concentració de Vernet. L'octubre de 1939, fugint de la misèria del camp, s'enrolà en l'Exèrcit francès i va ser enviat a la V Companyia d'Armes de Cambrai, formada per estrangers, per cavar trinxeres i defensar la Línia Maginot. Després de combatre les tropes alemanyes durant la primavera de 1940, intentà arribar al Regne Unit des de Dunkerque, però el juny de 1940 va ser detingut pels nazis i enviat, primer, a Nuremberg i, a partir del 6 d'agost de 1940, al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.422. Després de cinc anys treballant a l'infern de la pedrera del camp, el 10 de maig de 1945 va ser enviat formant part d'un comando a la fàbrica Heinkel de Viena i, després del bombardeig del camp pels aliats, a fer tasques agrícoles. En 1945 aconseguí fugir i va fer de guia a les tropes nord-americanes cap a Mauthausen, que fou alliberat el 5 de maig de 1945. Després de la guerra s'instal·là a París (França), on treballà a la fàbrica Marconi i va fer amistat amb l'escriptor anarquista Gaston Leval. Creuà clandestinament els Pirineus i, vestit de capellà, visità sa mare a Montsó. En 1951, animat per Leval, marxà a Amèrica i s'instal·là a Rurrenabaque, a la selva amazònica boliviana, on creà el desembre de 1953 amb sa companya Irma Cortez --amb qui tingué posteriorment cinc infants-- una mena de paradís llibertari en una zona del riu Beni, que batejà com«República Independent del Quiquibey», vivint de la pesca i de la caça de manera autogestionària --manipulant un parany per a jaguars perdé la mà dreta. En 1995 l'escriptor Manuel Leguineche publicà El precio del paraíso. De un campo de exterminio al Amazonas sobre la seva experiència. El desembre de 2000, acompanyat pel seu amic i membre de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma, Pedro de Echave García (Peter, Guindilla), i amb el suport econòmic de l'Ateneu Llibertari Estel Negre i la Federació Local de la CNT de Palma, retornà a la Península per arranjar determinades qüestions familiars i visitar un reputat oftalmòleg, moment que aprofità, abans de retornar a Bolívia, per fer diverses conferències (Saragossa, Barcelona, Palma, etc.) sobre els camps de concentració nazi i la implicació de l'Església catòlica i les autoritats franquistes en aquest crim. En 2005 publicà, editat per José Joaquín Beeme, García Barón. Un anarquista de Monzón en la selva boliviana. Cinco años de superviviente en Mauthausen. Malalt de glaucoma, abandonà amb sa companya la selva i marxà a San Buenaventura on sabedor del seu destí deixà de prendre aliments. Dues setmanes després, el 17 de novembre de 2008, Antonio García Barón va morir a San Buenaventura (La Paz, Bolívia).

Antonio García Barón (1922-2008)

Guindilla: «A Antonio García Barón. In memoriam», en Bloc de l'Ateneu Llibertari Estel Negre (12-01-2009)

Defuncions

Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a"paréntisis en su vida periodística"...

- José Navarro Prieto: El 10 de maig de 1902 mor a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto, que va fer servir els pseudònims literaris de Cachopín de Laredo i P. Cobos. Havia nascut el 17 de juny de 1852 a Còrdova (Andalusia, Espanya). Fill únic del sabater Manuel Navarro Carmona, estudià a l'Institut Provincial de Còrdova, on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre 1869 i 1870 estudià magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests anys d'estudiant col·laborà en els periòdics Diario i La Crónica, i conreà la poesia. Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en la Joventut Democràtica, el comitè de la qual presidí, i en el Partit Republicà Federal (PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic cordovès d'aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del III Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres (Girona, Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de defensar acaloradament l'internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l'estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una plaça d'auxiliar de la secció de Foment en el Govern Civil, però dos anys després presentà la dimissió i obtingué un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment regentà la teneduria de llibres en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va escriure una memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada. Progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d'El Adalid i La Lealtad, La Monarquía.És autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre. Curiosament, capgirant el seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. Va ser distingir amb l'Ordre de Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i literàries, i fou regidor de l'Ajuntament de Còrdova. José Navarro Prieto va morir el 10 de maig de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després de dos mesos de malaltia, i fou enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de la Salut. Deixà una nombrosa obra inèdita, com ara les seves Efemerides de Córdoba. El seu internacionalisme va ser efímer, però assentà les bases del moviment anarquista cordovès.

***

Hinke Bergegren (1926)

- Hinke Bergegren: El 10 de maig de 1936 mor a Estocolm (Suècia) el socialista, periodista, escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik Bernhard Bergegren, més conegut com Hinke Bergegren. Havia nascut el 22 d'abril de 1861 a Estocolm (Suècia). Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria estètica i literatura a l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de 1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan d'expressió, Social-Demokraten, publicat a Estocolm. Destacat representant de la tendència revolucionària i anarcosindicalista a dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891 edità i dirigí els nou números de la revista anarquista Under Röd Flagg (Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació sueca que presentà de manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la Joventut Socialista de Suècia). A partir de 1898 col·laborà en el periòdic anarquista editat a Estocolm Brand (Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts altres companys de la tendència socialista llibertària, després d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà especialment com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva conferència Kärlek utan barn (Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de presó en virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava il·legal la defensa dels sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta llei passà a denominar-se Lex Hinke, en el seu «honor» --aquesta llei fou derogada en 1938, dos anys després de la seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), amb l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés de la Internacional Comunista com a representant de Suècia, juntament amb Zeth Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la línia prosoviètica. A més de textos de caire polític, com a escriptorés autor de novel·les, contes i obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren. Roman från arbetarrörelsens tidigare år (1907), Sedlighetskråkor. Lustspel i fyra akter (1909), Fri kärlek. Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag (1910), Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen. Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad (1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra Begravningsplatsen (Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà la biografia Små mord, fri kärlek. En biografi om Hinke Bergegren.

Hinke Bergegren (1861-1936)

***

Barber

- Victor Loquier: El 10 de maig de 1944 mor a l'hospital d'Épinal (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Havia nascut el 29 d'octubre de 1866 a Nancy (Lorena, França). En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles.

***

Francesco Setti

- Francesco Setti: El 10 de maig de 1963 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Setti. Havia nascut el 2 d'octubre de 1895 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini. Estudià fins el tercer de primària i ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de 1920 intervingué en una manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la política del govern italià de confrontació amb la Rússia revolucionària. En acabar la manifestació, formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació, marxà cap a la presó de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la instrucció del procés de qualsevol càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació d'haver llançat una granada contra un feixista, va ser exonerat durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà clandestinament a França, on s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc anys sota l'acusació d'«activitats antifeixistes a l'estranger». Marxà cap a l'illa de Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del reglament de confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a«anarquista», advertit formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el passaport per anar a França. L'últim control policíac del qual es té notícia seva és del 9 de maig de 1942.

***

Notícia de la detenció d'Anatole Goavec apareguda en el periòdic de Rennes L'Ouest-Éclair del 7 d'agost de 1935

- Anatole Goavec: El 10 de maig de 1970 mor a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec. Havia nascut el 25 de març de 1901 a Brest (Bretanya). Treballà de dibuixant a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i fou fitxat com a anarquista per les autoritats. Entre 1921 i 1923, juntament amb son germà Alexandre, també anarquista, difongué el periòdic Le Libertaire. El 22 d'abril de 1928, com a membre de la Unió Anarquista-Comunista (UAC), va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives franceses. El 23 d'agost de 1935 –a conseqüència de les violentes vagues mantingudes entre el 6 i el 8 d'agost d'aquell any contra uns decrets-lleis i per les quals ja havia estat condemnat a vuit dies de presó i posat amb llibertat provisional amb càrrecs– va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, per «ultratges a la força pública», «deteriorament de material públic» i«llançament de pedres», a dos mesos de presó. Acomiadat de l'Arsenal de Brest, deixà de figurar en les llistes electorals. Es casa en dues ocasions.

***

Necrològica de Francisco Arrufat Sorolla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de juny de 1981

- Francisco Arrufat Sorolla: El 10 de maig de 1981 mor a Peròus (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Arrufat Sorolla –algunes fonts citen Soralla. Havia nascut el 4 de març de 1915 a Pena-roja (Matarranya, Franja de Ponent). S'afilià molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on ben aviat participà en les lluites contra els cacics locals. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les columnes confederals i participà en la implantació del comunisme llibertari arreu de tota la comarca. Greument ferit, va ser llicenciat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Ajudat per nombrosos companys, es guanyà la vida fent feinetes. Durant l'Ocupació, reprengué el contacte amb la CNT clandestina i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Peròus (Llenguadoc, Occitània), militant en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Francisco Arrufat Sorolla va morir el 10 de maig de 1981 a Peròus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després en aquesta localitat.

Continua...

---