[05/12] «L'Amico del Popolo» - «Responsibility & Solidarity» - «Bezvlastie» - «Llei de fugues» - Convegno Malatesta - Lama - Monticelli - Rygier - Primert - Poulaille - Sette - Schapiro - Kopp - Mannin - Alonso - Oteros - Borrás - Maggi

Anarcoefemèrides del 5 de desembre

Esdeveniments

- Surt L'Amico del Popolo: El 5 de desembre de 1891 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Amico del Popolo. Difesa degli opressi (L'Amic del Poble. Defensa dels oprimits). A partir del número cinc, del 9 de gener de 1892, portà el subtítol«Periòdic socialista anàrquic». Fundat i dirigit per Pietro Gori, va ser administrat per Giuseppe Locatelli i el gerent responsable fou Arcangelo Faccà (Puccio). Gairebé tots els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar Pietro Ellero, Eugenio Ghelardelli, Pietro Gori (Rigo), Giuseppe Locatelli, Attilio Panizza, Claude Pelletier, entre d'altres, i publicà textos de diferents autors (Giuseppe Garibaldi, Piotr Kropotkin, Rousseau, etc.). Edità un Almanaco sociale per l'anno 1892. Aquesta publicació atacà sense treva el socialisme parlamentari i els dirigents del reformisme de Milà. En sortiren sis números, l'últim el 23 de gener de 1892, i tots van ser segrestats per les autoritats de l'Estat i portaren denúncies i detencions del seu promotor Pietro Gori. La mateixa capçalera sortí posteriorment en diverses ocasions.

***

- Lectura de Responsibility & Solidarity in the labour struggle: El 5 de desembre de 1899, al Freedom Discussion Grup (Grup de Discussió Lliure) de Londres (Anglaterra), l'intel·lectual anarquista Max Nettlau llegeix Responsibility and Solidarity in the labour struggle: their present limits and their possible extension (Responsabilitat i solidaritat en la lluita sindical: límits presents i possible expansió). Aquesta reeixida conferència esdevindrà un clàssic i serà editada l'any següent per J. Turner en l'editorial londinenca Freedom.

***

- Surt Bezvlastie: El 5 de desembre de 1908 surt a Razgrad (Razgrad, Bulgària) el primer número del periòdic Bezvlastie (Sense Poder), creat per l'anarquista Varban Kilifarski. Aquesta publicació, i l'editorial del mateix nom creada alhora, que després s'editarà a Sofia, representarà la més important difusió del pensament anarquista i anarcosindicalista búlgars d'abans de la Gran Guerra. L'últim número apareixerà el 27 de gener de 1911. Entre 1924 i 1925 la capçalera reapareixerà clandestinament a Tirnovo, editada per Gueorgui Sheitanov.

***

- Neix la «Llei de fugues»: El 5 de desembre de 1920, cap al tard, a Barcelona (Catalunya), arran d'una vaga general en protesta contra la deportació d'una trentena de militants anarcosindicalistes a la Mola de Maó (Menorca), un escamot de cenetistes apostats en un lloc estratègic del Camp de l'Arpa van obrir foc contra uns piquets de la Guàrdia Civil que patrullaven la zona. Els guàrdies van poder detenir Gregori Daura i Raduà, el qual van portar a la comissaria fortament emmanillat, però a mig camí, darrera de la Plaça de Toros de la Monumental, li van aplicar la «Llei de fugues». Segons la nota que va aparèixer en la premsa, Daura va intentar fugir i aleshores la Guàrdia Civil el va abatre. Així Gregori Daura i Raduà va ser la primera víctima de l'aplicació d'aquesta «Llei de fugues», un sistema que a partir d'aquell dia s'aplicarà molt sovint. Malgrat tot, creient que era mort, el van portar al Dipòsit Judicial de l'Hospital Clínic de Barcelona, on els metges van descobrir que encara era viu i van aconseguir salvar-li la vida.

***

- Convegno Malatesta: Entre el 5 i el 7 de desembre de 2003 es realitza al Palazzo dello Spagnuolo de Nàpols (Campània, Itàlia), organitzada per grups anarquistes napolitans de la Federació Anarquista Italiana i la col·laboració de la Fondazione Morra, la «Reunió del 150 aniversari del naixement d'Errico Malatesta» (Convegno Malatesta). Es van analitzar la vida i l'obra del pensador i agitador anarquista Errico Malatesta, des de diferents punts de vista. Hi van presentar estudis malatestians Marco Celentano, Gianfranco Careri, Peppe Aiello, Gigi Di Lembo, Franco Schirone, Tiziano Antonelli, Alfredo Bonanno, Massimo Varengo, Enzo Papa, Comidad-FAI, Gianfranco Marelli, Marco Celentano, entre d'altres. Es va fer una crida per a la compilació dels escrits complets de Malatesta per a una posterior edició.

Naixements

- Vincenzo Lama: El 5 de desembre de 1866 neix a Faenza (Romanya, Itàlia) l'agitador anarquista Vincenzo Lama, conegut com Bosca. Sos pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es traslladà aviat a Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys, a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la seva existència. Només estudia primària elemental. Després d'un temps militant en el socialisme, s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892 formà part, amb son germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes («Els Intransigents») que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat per haver posat en qüestió la línia reformista i «gradualista» del socialista Umberto Brunelli i per haver exposat al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants anarquistes que havien vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de la província de Ravenna; reunió que formava part d'una sèrie de trobades entre els anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures repressives imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316«d'excepció antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament, però la Comissió Provincial suspengué finalment la denúncia i no va prendre cap decisió. A finals de 1984 va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese–Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Pietro Garavini (Piràt)–, pel delicte d'«associació per a delinquir» i el 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a dos anys de vigilància especial. El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la condemna, però el 20 de març va ser novament detingut per infracció de la vigilància especial i condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900 signà una protesta, que es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat processats per«associació sediciosa». El 20 de setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu del Grup Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima repressiu sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci; però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i posteriorment va ser absolt de l'acusació d'«associació sediciosa». Durant el Govern de Giovanni Giliotti portà una militància menys agitada i menys exposada a la persecució per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu taller es convertí en lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara que continuava amb la militància i freqüentava subversius, les autoritats ja no el consideraven un«anarquista perillós». Això no obstant, la vigilància a la seva persona no cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les llistes de subversius. Durant el període feixista mostrà una actitud de forta oposició i la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada antifeixista. El gener de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut, però que acabà en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i posteriorment a Imola. Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel Bolognese.

***

- Temistocle Monticelli: El 5 de desembre de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per«associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932. Temistocle Monticelli va morir de pneumònia el 13 de febrer de 1936 a Roma (Laci, Itàlia).

***

- Maria Rygier: El 5 de desembre de 1885 neix a Cracòvia (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Petita Polònia, Polònia) --alguns citen el 5 de gener de 1885 a Florència (Toscana, Itàlia)-- l'antimilitarista, propagandista anarquista, resistent antifeixista i després monàrquica Maria Anna Rygier, també coneguda com Maria Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Nascuda en una família polonesa benestant, son pare, escultor polonès, es nacionalitzà italià. Dependenta de comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada de la Federazione fra gli Impiegati e Commessi d'Aziende Private d'Italia (Federació dels Empleats i Dependents d'Empresa Privada d'Itàlia) de Milà, al I Congrés Internacional per la lluita contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d'octubre de 1906 a Milà. Durant anys va ser seguidora del grup d'Arturo Labriola i de l'«Avantguarda Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic socialista revolucionari Lotta di Classei fundà a Bolonya, amb el sindicalista Filippo Corridoni i l'anarquista Aldino Felicani, el full bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila (Rompeu files), que perdurà fins al 1913. Col·laborà en L'Avanti i L'Unione. Entre 1907 i 1911 participà activament en la revista La Demolizione (La Demolició), portada pel sindicalista Ottavio Dinale. En 1909 s'acostà a l'anarquisme. Unit sentimentalment amb el mecànic Virginio Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En 1911 publicà Il sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul congresso omonimo di Bologna. L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti, disparà contra el coronel d'una caserna de Bolonya; detinguts, el seu procés engegà una important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista. Encara que presa, en 1912 se li va voler implicar en l'atemptat contra el rei Víctor Manuel III realitzat per l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març d'aquell any a Roma. En 1914 es declarà intervencionista i participà en la redacció del diari socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia destinat a fer costat la campanya per a la participació d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1915 publicà Sulla soglia di un'epoca. La nostra Patria. Després d'aquesta etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic furibunda, a començaments de 1926, després d'un escorcoll policíac al seu domicili, va ser detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en un psiquiàtric. Amenaçada de mort, el 30 de març d'aquell any s'exilià a París (França), manifestant una oberta oposició al règim feixista, que la portà a publicar en 1928 a Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la police francaise ou les raisons occultes de sa «conversion». En aquesta època va ser guardonada amb el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930 sortí La Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le fascisme i en 1935Démagogie rouge et démagogie fasciste. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional celebrat entre el 26 i el 28 de desembre de 1932 a París. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni sul fuoruscitismo italiano in Francia. Finalment, en un últim cop d'efecte, s'arrenglà en les files dels monàrquics constitucionalistes i en la Federació Italiana de les Lligues Cíviques. Maria Rygier va morir el 10 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia).

Maria Rygier (1885-1953)

***

- Paul Primert: El 5 de desembre de 1892 mor a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul Primert. Fill d'un obrer impressor i d'una venedora ambulant de fruites i verdures, s'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée»,«Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè «Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada «Le temps des cerises». En 1936 actuà al «Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a París (França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França). Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents. És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter, Les cris de Lille, Gare de l'Est,Les faux savants, Nous fêtons ses vingt ans, As-tu compris camarade?, Dictature,Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc.

***

- Henry Poulaille: El 5 de desembre de 1896 neix a París (França) l'escriptor anarquista Henry Poulaille. Fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar orfe als 14 anys --son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare, el mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres, freqüentava els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial Grasset com a conseller literari, malgrat no tenir cap títol acadèmic, i de la que acabarà sent director. En 1927 va signar --juntament amb Alain, Lucien Lucien Descaves, Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres-- la crida contra la «Llei sobre l'organització general de la nació para temps de guerra», apareguda el 15 d'abril en la revista Europa, que deroga tota independència intel·lectual i tota llibertat d'opinió. Va escriure en la revista L'Insurgé i es va consagrar a la literatura proletària, fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del treball. En 1930 va publicar Le nouvel âge littéraire, on descriu la història d'aquesta literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en nombroses publicacions, com ara Nouvel Âge, Prolétariat,À contre-courant; i va col·laborar regularment en revistes com Monde,Esprit, Peuple, La Flèche, Le Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com Henri Barbusse, Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos Passos, Ferreira de Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante Malva, Marcel Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre d'altres. Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot allistament. En 1935 va crear «Le Musée du Soir», cercle proletari, alhora que biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat el pamflet de Louis Lecoin, Paix immediate. Després de l'Alliberament, va publicar la revista proletària Maintenant.És autor també de novel·les, sovint autobiogràfiques, com Le pain quotidien (1931), Les damnés de la terre (1935), Pain de soldat (1937), Seul dans la vie à 14 ans(1980), entre d'altres. Henry Poulaille va morir el 30 de març de 1980 a París (França).

***

- Agostino Sette: El 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo (Osca), al front d'Aragó (Espanya). Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola

Defuncions

- Alexandre Schapiro:El 5 de desembre de 1946 mor d'una crisi cardíaca a Nova York (Nova York, EUA) el destacat militant anarcosindicalista Aleksandr Moiseevic Shapiro, més conegut com Alexandre Schapiro o Sanya Schapiro. Havia nascut en 1882 a Rostov del Don (Rostov, Rússia). Sa família --d'origen jueu, revolucionària, lliurepensadora i atea-- emigrà ben aviat a Turquia. A Constantinoble estudià al Col·legi Francès, on aprengué grec clàssic i modern, turc, rus i ido (llengua internacional, simplificació de l'esperanto) --més tard aprendrà anglès, alemany, castellà i búlgar. Quan tenia 11 anys començà a llegir els pensadors anarquistes. En 1898 marxà a París i es matriculà en biologia a la Sorbona amb la finalitat d'estudiar medicina, però no va poder acabar els estudis per manca de diners. En 1900 es reuní amb son pare a Londres, on entrà en contacte amb Piort Kropotkin --qui el prengué com a secretari donat els seus coneixements culturals i lingüístics--, Varlaam Txerkézov i Rudolf Rocker, i començà a militar en els cercles anarquistes jueus, amb els qual creà, el desembre de 1902, la«Federació Anarquista en llengua jiddisch». En 1907 fou delegat d'aquesta federació al Congrés Internacional d'Amsterdam i esdevé un dels secretaris de l'Oficina de Correspondència de la Internacional anarquista. En 1915, quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves idees anarquistes, s'oposà al conflicte i al«Manifest dels Setze». Com a Rudolf Rocker, fou internat en un camp durant la guerra per la seva oposició al reclutament obligatori. En aquesta època fou secretari del Comitè d'Ajuda de la Creu Roja Anarquista, organització de suport als presos llibertaris, especialment russos. Durant l'estiu de 1917, a Rússia, participà amb Volin en el periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball). Durant un temps ajudà els bolxevics en l'organització de la xarxa ferroviària i més tard en la Comissaria d'Assumptes Exteriors amb Giorgi Txitxerin. Després de l'anihilament de la guerrilla makhnovista i de la repressió de la insurrecció de Kronstadt, s'afegí a Emma Goldman i a Alexander Berkman en els intents de pressionar Lenin per obtenir la llibertat dels anarquistes empresonats i aleshores en vaga de fam. El febrer de 1921 participà en l'organització dels funerals de Kropotkin. Empresonat també, fou finalment expulsat de Rússia. Instal·lat a Berlín, organitzà el «Comitè de Suport als militants empresonats a Rússia» i coedita el periòdic Rabotxi Put (La Veu dels Treballadors), juntament al també anarcosindicalista rus Grigorij Maksimov. El desembre de 1922 participà activament en el constitutiu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Berlín, on va escriure un primer esbós dels seus estatuts i, juntament amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, fou un dels membres del seu Secretariat Internacional. Entre el 16 i el 20 de juny de 1931 assistí al IV Congrés Mundial Anarquista a Madrid. Entre 1932 i 1933 visqué a Espanya, on s'havia traslladat la seu de l'AIT, i participà en comissions de discussió amb els Sindicats d'Oposició (trentistes); també publicà articles en Solidaridad Obrera. Fou crític amb la«Plataforma Anarquista» promoguda per Nèstor Makhno i Piotr Arshinov, que considerava que havia adoptat les tàctiques, els mètodes de lluita i les formes d'organització del bolxevisme --també desaprovà la col·laboració governamental de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Guerra Civil espanyola. En 1933, fugint del nazisme, es refugià a París, on publicà La Voix du Travail i col·laborà en el periòdic berlinès Der Syndikalist i en Le Combat Syndicaliste, de Pierre Besnard. Després de França marxà a Suècia i finalment a Nova York, on publicà el mensual New Trends (Noves Tendències) fins a la seva mort. Entre 1945 i 1946 fou soci amb Isaac Radinowsky en una empresa que enviava paquets d'ajuda a l'URSS des de Nova York. Cal no confondre Alexandre Schapiro amb el també anarquista rus del mateix nom, conegut sota el pseudònim de Sacha Piotr Schapiro, i pare del gran matemàtic Alexandre Grothendieck.

***

- Guido Kopp: El 5 de desembre de 1971 mor a Salzburg (Salzburg, Àustria) el revolucionari de tendència llibertària Guido Kopp. Havia nascut el 17 de març de 1896 a Ruderting (Baviera, Imperi Alemany). Quan era estudiant, el novembre de 1918 va ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la República dels Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la República dels Soviets de Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig unitats regulars de l'exèrcit i escamots dels Freikorps«Oberland» (grups paramilitars) anihilaren la resistència revolucionària a les principals ciutats bavareses. El 4 de maig de 1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de Kolbermoor de Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de«propaganda contra la guerra» i de «complicitat en el delicte de traïció a la pàtria» i condemnat a mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de l'execució, però va ser jutjat en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de reclusió que complí en una presó bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). En 1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut per la seva participació, com a membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische Partei Österreichs (SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria), en els fets revolucionaris de febrer d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936 anar a lluitar en la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya), ingressà en la comunista «Centuria Thälmann», però ben aviat, arran de continus conflictes amb els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres voluntaris, a les milícies anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, fundà a començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de l'organització Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF pretenia agrupar tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra d'Espanya en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials russos i nacionalsocialistes opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937» fugí de la Península i el 10 de maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat il·legalment a Àustria i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial estigué reclòs als camps de concentració de Dachau (de juny de 1937 a setembre de 1939) i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves experiències en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion eines Menschen des 20. Jahrhunderts (Però he de viure... La passió d'un home del segle XX). Durant la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947 aconseguí la ciutadania austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de l'Estat de Salzburg. Guido Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg,Àustria).

Guido Kopp (1896-1971)

***

- Ethel Mannin: El 5 de desembre de 1984 mor a Teignmouth (Devon, Anglaterra) la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. Havia nascut el 6 d'octubre de 1900 a Clapham, suburbi de Londres (Anglaterra). D'origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l'agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l'editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d'aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primerèxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica --publicà més de cent llibres (novel·les, viatges, autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any--, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes socials. D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i l'anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb Solidaritat Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l'esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d'articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i Devon), també visqué a Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura.Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra) per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres.

***

- Ginés Alonso: El 5 de desembre de 1988 mor a L'Avelanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista, anarquista i maçó Ginés Alonso. Havia nascut en 1911 a Múrcia (Espanya) en una família conservadora que aviat s'establí a Barcelona (Catalunya). Fuster d'ofici, formà part activa del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El seu interès per la cultura l'animà a crear en 1931 l'Ateneu Racionalista de La Torrassa, a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Sembla que també va pertànyer al grup anarquista que edità la revista Ágora, format per Ángel Lescarboura i Adolfo Ballano, entre d'altres, i que es finançava amb cops econòmics; per això patí presó arran dels fets del Cafè Oro del Rin. També formà part del grup«Afinidad», amb Josep Peirats i Pedro Conejero. El juliol de 1936 s'enfrontà contra l'aixecament feixista i formà part del moviment cultural que es desenvolupà en el camp cinematogràfic, participant en la revista Popular-Film amb Mateo Santos i Puig Elías. Entrà a formar part del Comitè Regional de Catalunya les Joventuts Llibertàries i va prendre la paraula en nombrosos actes (Puigcerdà, l'Hospitalet, Sant Just Desvern, Les Corts, Viladecans, etc.) en representació d'aquest comitè. Entre 1936 i 1937 participà en la redacció de la revista Ideas, hostil a la participació de la CNT en els governs estatals. Amb la derrota, s'exilià a França i s'establí a L'Avelanet al costat de Pablo Martín, que li proporcionà feina a la seva fusteria. Participà en la resistència contra els nazis i ajudà a la reestructuració de la CNT. Intervingué en el míting a Tolosa de Llenguadoc que es realitzà després del Congrés de Federacions Locals de París celebrat entre l'1 i el 12 de maig de 1945, en el qual participà en la ponència de Premsa i Propaganda com a delegat de L'Avelanet. Durant un temps fou director del setmanari confederal de l'Exili España Libre. Arran de la ruptura confederal, s'alineà amb el sector reformista favorable a la CNT clandestina de l'Interior. En 1954 assistí al Ple de Tolosa del sector moderat. Entre 1957 i 1960 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili i com a tal entrà clandestinament a la Península. El 25 de febrer de 1960 presidí la Comissió de Coordinació de l'Aliança Sindical --organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)--, amb Pascual Tomás com a secretari i tresorer. En 1960 assistí com a representant del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili al XVI Congrés (Congrés del Cinquantenari) de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) celebrat a Estocolm (Suècia). L'1 de novembre de 1960 signà en representació d'aquest subcomitè, amb Roque Santamaría en nom del Secretariat Intercontinental, un manifest d'unitat confederal. En 1965 representà la Federació Local de L'Avelanet de la CNT en el Congrés de Montpeller. En la maçoneria assolí el grau de Gran Mestre. Podem trobar escrits seus en Espoir,Faro, Ideas, La Revista Blanca i Solidaridad Obrera, entre d'altres.

***

- Nemesio Oteros Polo: El 5 de desembre de 1994 mor a Brageirac (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo. Havia nascut el 28 d'abril de 1907 a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família molt pobra, quan tenia sis anys ja recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de ser expulsat per insultar el mestre; així i tot, aconseguí una important cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè Revolucionari del poble, comitè que no es caracteritzà per cap acte violent --el capellà va ser reciclat a infermer--, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT,Proa, Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra, amb la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en companyies de treballadors estrangers. Durant l'ocupació de França per les tropes alemanyes, treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en feines amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac. Amb l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari de la citada federació, càrrec que ocupà fins al final dels seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà de la coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili. També trobem col·laboracions seves, moltes signades sota el pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El Luchador i Tierra y Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen Hernández Luna (1907-1994).

***

- José Borrás Cascarosa:El 5 de desembre de 2002 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista José Borrás Cascarosa.Havia nascut el 17 de maig de 1916 a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya) en una família pagesa radical socialista i va anar a escola fins als nou anys. Adherit a les Joventuts del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), en 1931 va abandonar aquest grup per acostar-se a les idees llibertàries, que defensarà totalment a partir de 1933. En 1934 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A començaments de 1936, amb Pes, Peralta i Francisco Martínez, va fundar la CNT de Monegrillo, de la qual serà secretari. Quan va esclatar la guerra es va enrolar en la Columna Durruti, on va representar Monegrillo en el Comitè de Defensa de Pina de Ebro. Va defensar les tesis anarquistes radicals i va començar a escriure en Cultura y Acción i en Titán. El febrer de 1937 va ser nomenat delegat de Pina de Ebro en el Congrés Regional de Col·lectivitats a Casp i va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de Col·lectivitats de Pina, amb residència a La Almoda. Més tard serà nomenat secretari del Consell Comarcal de Col·lectivitats, càrrec que ocuparà fins a la repressió estalinista de 1937. Després de la destrucció de les col·lectivitats per Enrique Líster, es va reintegrar en la 119 Brigada de la XXVI Divisió en la unitat de transmissions, on va fer tasques de propaganda en els grups culturals de l'FIJL. Després de participar en la campanya de Catalunya, va passar a França, on va ser internat als camps de Vernet i de Sèt-fonts; després va fer feines al camp a prop de Chateaudun i de Saint-Claude. Arran de l'entrada de les tropes alemanyes a França, va marxar a Bordeus, Tolosa i l'Arieja, on va participar en la reorganització de la CNT, en la preparació de passis clandestins de la frontera i en la resistència antinazi amb la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari departamental de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'FIJL, a més de redactor del butlletí Sembrador. Va defensar les tesis ortodoxes com a delegat de Varilhes en el Congrés de la CNT de París de maig de 1945. El novembre de 1946 va ser nomenat membre de la Permanent de la CNT de l'Arieja --que reagrupava 21 federacions local amb 1.000 adherits--, lloc que ocuparà fins al novembre de 1948. Entre 1952 i 1959 va ser secretari de l'FIJL en l'Exili i director del seu òrgan d'expressió Ruta. En 1955 va ser membre del Secretariat Intercontinental (SI), reemplaçant el dimissionari Morales Guzmán, en el càrrec de secretari de Cultura i Propaganda. En diverses ocasions serà elegit membre del SI (1958, 1960-1961), alhora que membre de la Comissió de Relacions de la Regional Aragón, Rioja i Navarra en l'Exili. Va participar en la major part dels congressos i plens de l'Exili i va representar la CNT entre el 25 i el 27 d'agost de 1958 en el X Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Tolosa. En 1969, casat amb la francesa Yvonne Bertrand, amb qui tindrà tres infants, va obtenir la nacionalitat francesa i viatjà per primer cop a la Península des del final de la guerra civil. L'agost de 1969, arran d'un ple a Bordeus, va ser exclòs de la CNT. Adherit en els Grups de Presència Confederal, va editar el periòdic Frente Libertario. També va ser membre de l'«Amicale de la XXVI Divisió» i col·laborà en el seu butlletí. Després de la mort de Franco es va afiliar al Partit Socialista Francès. Entre les seves obres podem destacar El movimiento libertario ante el problema español (1946), La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1975, amb altres), Políticas de los exiliados españoles (1976), El sindicalismo español en la encricijada (1976), Une certaine idée de l'Europe (1980), Aragón en la revolución española (1983), Histoire de Mauthausen: les cinq années de deportation des républicains espagnols (1989), España (1900-1936): las causas de la Guerra Civil (1993), Del radical socialismo al socialismo radical y libertario: memorias de un libertario (1998), Reflexiones en torno a la actual situación española, etc. Va fer servir diversos pseudònims, com ara José Cantaclaro, Jacinto Barrera,Sergio o Sergio Mendoza.

Continua...

---