Gambades de llibertat

La paraula córrer, procedent del llatí currere i arrel indoeuropea -kers, s'a convertit, en qualsevol dels idiomes del planeta en una paraula evocadora de llibertat. De fet, molts corredors amateurs i professionals coincideixen a l'hora d'identificar la sensació de llibertat com una de les sensacions més representativa d'aquest esport. Córrer, en qualsevolde les seves variants, vol dir donar curs a tots els nostres ressorts corporals. Les seves implicacions és perceben en un primer moment a nivell físic; però al meu entendre, quan l'activitat s'allarga en el temps, les repercusions de córrer arriban a un nivell més enllà del que es somatic: el nostre engranatge mental és veu modificat i adaptat a l'activitat en qüestió. És en aquest punt quan vam començar a escoltar idees molt properes a la devoció religiosa; "L'esport és la meva religió", "córrer és la meva pregària", "la muntanya és la meva Església", etc.

Córrer és una activitat que per a res podem considerar exclusivament humana. Hi ha molts animals que corren, òbviament no amb la mateixa fi que els actuals humans però corren. Els nostres ancestres ja corrien amb els mateixos propòsits que els animals en general: activitats de caça, fugida o defensa, desplaçament de curtes o llargues distàncies, etc. És en l'aspecte del desplaçament en què l'home segueix reflectint els mateixos instints animals d'antany.

Una de les sensacions que més em motiven quan corro és la de comprovar que les meves cames m'han portat a quilòmetres de distància, m'han elevat a cims i llocs escarpats, m'han permès abraçar les brises i contrarestar els vendavals, les meves cames em permeten córrer en sec i sota la pluja, em mantenen en peu sobre la neu i el gel, en definitiva, les nostres cames en harmonia amb la resta del cos i en un esforç conjunt ens porten a explorar.

Per a mi l'exploració és el més important quan surto a córrer per la muntanya. No es tracta d'una exploració en el sentit més estricte de la paraula, sinó d'explorar-se a un mateix a través de l'exploració d'un territori, un paisatge, un camí, etc. Explorar els límits físics del nostre cos implica, com he esmentat anteriorment, explorar també els nostres límits sensorials i emocionals. En el cas particular de la muntanya obre tot un ventall de sensacions: la inspiració creativa per la contemplació del paisatge, la superació personal (límits físics, barreres psicològiques, etc.) per les metes que cadascú ens plantegem, la meditació derivada de l'esforç i de nou de la contemplació, el contacte directe amb la natura i per tant amb el nostre jo més primitiu i els nostres instints animals més arrelats. En definitiva, la muntanya i la seva exploració a través de l'esport com un element més definitori de l'home i més concretamente del Homotrailrunner.