De l'unicon al bell mig de l'illa aimada

Dalt del turó

De l’unicorn al bell mig de l’illa aimada

Climent Picornell

Fuig de Ciutat i la darrera imatge que me’n ducés la d’un gitano portuguès que passeja un manat enorme de bufetes, globus d’aquests per a infants, de figures diverses. Una bufeta en forma d’unicorn me pega amb la seva banya al cap. En manco de tres quarts ja som a la vila i m’assec al corral, per agafar aire, davall un taronger vell que va sembrar mon pare. L’olor de la flor de taronger i la remor de les abelles que hi van me reconforta. El meu amic Joan, capità de barco, em contava que passant a un parell de milles de la costa de València, de nit, li arribava l’olor dels tarongerars fins el seu vaixell. Avui és el vespre que els quintos d’enguany i els que ho seran l’any que ve fan la guerra de taronges i els més joves miren de prendre’ls el pi i dur-lo a la plaça, com un trofeu dels vençuts.

Vaig a fer la compra a can Bufalaga i a la coa dues jovenetes forasteres, una d’elles esportellada,  comenten: “Mi novio es policia local de Porreres...” “Pues no llega a los dos mil euros al mes” “Yo me pasaría a un policia nacional. O a un guardia civil, me gusta más un guardia civil!” Pens per a mi que és ben ver el que diuen que cada casa te un llum... o està apagat o està encès.

Vénen a recollir-me els meus amics Joan, Toni i Andreu que cerquen el centre de Mallorca, per fer una eixida explorativa. Trescam per terres de Llorito, Sineu, Sencelles, Costitx i Sant Joan. Amb precisió d’agrimensors antics –però armats amb utensilis moderns- situen i prenen nota de quinze possibles localitzacions en aquests pobles, algunes són de tradició popular i algunes altres de localització geogràfica més científica, tot i que segons ells és mal de saber quina és la tècnica més acurada per saber on es troba el centre de la nostra illa. Jo els cant el nostre himne santjoaner amb lletra i música del mestre Rosselló Ordines: “Al bell mig de l’illa aimada / on la calma i ditxa estan, / seus oh terra consagrada, / oh vila de Sant Joan”. Els vull convèncer de què el centre de Mallorca és el pou de Solanda que travessa la terra fins a l’altre part del món.

En tornar els convidam a dinar. Plat únic: Bajocada de faves. La recepta és senzilla i saborosa, molt del temps, ara que els canonets de fava són tendres: un bullit de bajoques,  carxofes, colflori, patata i ous. Trempadet amb oli, sal i vinagre. És un plat esplendorós i humil, del temps en què es menjaven faves sempre seguit. Recordau el que cantaven abans: “En vint dies vaig menjar / seixanta vegades faves. / Es dematí de trempades, / es migdia de cuinades / i es vespre de rescalfades./ Les mos daven per sopar / i es diumenge per mudar/ les mos donaven pelades”.

Jugam a escambrí el capvespre per passar el temps i comentar la jugada pels dies de Setmana Santa, quan es faran els robiols i les panades, i el frit de Pasqua ( amb molt de fonoll ), i on anirem a dinar, si a ca nostra, si a ca la sogra, si vendran els fills i les nores, si tal i qual... Surt el tema de na Maria de can Mairotó que va engegar dos okupes d’un foravila seu a cops de garrot ( “aquesta és més viva que se cussa d’en Carabina”, diu algú de la rotllada, per afegir tot d’una: “ Mata! Que duc molts de punts!”) Els coment que me fa mal un peu, davall un taló i hom afegeix  els seus, ja ho sabeu: “qui no té bony, té bua”... o “forat”, com diuen a poble extern.

Vaig a fer una infusió quan ja comença a fosquejar i, abans d’arribar al casino, en Joan Xamaner me comenta que enguany els cabots no han fet niu davall les teulades de ca seva. “En vengueren un parell fa dies, s’ho miraren, els nius de l’any passat estaven esbaldregats i degueren pensar que era massa feina i se n’anaren a un altre lloc. Me sap greu m’agradava sentir-los prop de sa finestra des meu quarto”.  Na Joana Ximeni va coixeu-coixeu:  “Què ha passat? Que quan era jove pareixia una cabrida que s’enfilava per damunt els garrovers i ara per baixar un escalonet m’ho he de pensar dues o tres vegades, això és s’edat”. “Per Pasqua? Si tenc es frit fet? Idò ara els meus al·lots m’han canviat ses aradores i el duran d’ Es Cruce de  Vilafranca, i dues porcelles. I jo: a creure i a fer bonda”.

De tornada cap al turó me trob amb gent desconeguda, carregats de cans,  xerren una llengua que no identific. Veig un nin que aprofita el wifi gratuït a defora del bar, davall el campanar del poble. Pas per davant can Toni de sa Botigueta i sent el martell d’encetar ametles i em dóna com una pau interior i pens: en Toni va per feina. Com un mantra, tac, tac, tac... que m’acompanya  mentre faig el carrer Bellavista per amunt cap a s’Escaleta i en arribar a can Moratinos me gir i observ dins la foscor les siluetes de les muntanyes: de la mola del Fangar fins al puig de Randa. Avui fa mal destriar estels ja que  la lluna serà plena demà, però avui ja ho pareix, se passeja per damunt el poble i il·lumina com si fos de dia els pinars de Son Juny.