'Veus al ras'és una obra monumental. No puc dir que és una novel·la perquè crec que ultrapassa els gèneres. Ahir es va saber que li han atorgat el Premi de la Crítica al millor llibre en prosa en català. No podia ser d'altra manera.
El 26 de setembre passat, a València, vam fer una presentació conjunta de 'Veus al ras' i 'L'illa sense temps'. Aquí baix us deix el paper que vaig escriure per a l'ocasió. No he tocat res. És un text per ser llegit en veu alta. I és un poc llarg perquè hi ha introducció prèvia. A banda d'un parell de partiicipacions en trobades de poetes, era la primera vegada que en Tià presentava una obra a València i em va venir de gust presentar-lo als amics.
'Veus al ras'
Vaig conèixer Sebastià Perelló el mes de juny del 2009, quan em va presentar a Palma El cos deshabitat. Des de llavors vàrem mantindre uns lleus contactes, sempre molt formals, a través de les xarxes socials. Lestiu passat ens vam retrobar a Palma. Era el 19 de setembre, dissabte, el dia que la Ciutat celebra La nit de lart. Galeries i museus oberts tota la nit i seguici dautoritats que els recorren, alternen i parlen amb uns i altres.
Quan la comitiva oficial es va dissoldre, Àngels, la cap del gabinet de la conselleria, em va proposar de fer un circuit alternatiu. Em va dur a una mena de centre cultural, certament alternatiu, molt interessant. Comerciants de núvols, es diu. Allí em vaig retrobar amb Sebastià Perelló que és amic, de fa anys, dÀngels. Connexions. Per trencar el gel, Àngels em va dir, Tià traurà una novel·la al Club editor. Em vaig alegrar, molt. Ella ja lhavia llegida i em va avançar que era una meravella. Ho va dir així, i una passada, va afegir. Em van dir el títol, Veus al ras. Em va encantar, jo que sempre vaig tan escassa dimaginació per als títols. Per mi és un títol suggeridor i incòmode alhora.
Amb la inconsciència que em caracteritza vaig fer aquella pregunta que mai no sha de fer a un escriptor. Ho vaig fer, sí. Vaig preguntar a un autor de què va la seua novel·la. Sebastià Perelló em va respondre amb molta correcció que, per començar, no sabia si aquell text era ben bé una novel·la o era un monòleg. Ell el veia, fins i tot, dit dalt dun escenari. I leditora, Maria Bohigas, també.
A mi això em va agradar. Estic convençuda que la millor manera de preservar els gèneres és mesclant-los, esborrant-ne les línies que els separen. Les proses poètiques, els versos lliures, els textos escrits per ser dits en veu alta. Per ser dits al ras. Tot junt, tot mesclat i al servei de la literatura. Es tracta daixò, doferir-li bona literatura al lector. I això és el que fa Perelló en aquest text que hem convingut a dir-li novel·la, però que ultrapassa aquest gènere i que, des de bon començament, us demane que llegiu.
Recolzat en una paret blanca de calç, amb una cervesa escalfada a la mà, va continuar parlant de lobra. És un text molt sonor, mexplicava, tot i que diu el silenci. Diu el silenci era la resposta a la meua pregunta insolent de, de què va la novel·la. Em va dir també que la veu narrativa era la duna dona que explica la seua relació amb un home que, de cop i volta, desapareix i perd la veu, però de tant en tant torna i es palplanta davant la casa i li parla en silenci i ella lespera amb deliri i lescolta amb dolor i etcètera. Als ulls dels altres, lhome està malalt. Em va semblar fascinant. La loquacitat i el geni literari de Perelló posats al servei de la causa de la construcció del silenci.
Abans de continuar, parlaré una mica de lautor perquè és la primera volta que presenta una obra seua a València. Algú escrivia aquests dies sobre les fronteres, més mentals que altra cosa, que ens separen als autors dels diferents territoris de làmbit lingüístic català. Del desconeixement mutu, etcètera. Aquest nés un exemple flagrant. És una llàstima que els lectors valencians shagen perdut tots aquests anys lobra de Sebastià Perelló. La poesia, la narrativa, els pròlegs, els epílegs, les crítiques... Amb tot, hi ha una excepció. Fa un parell danys, un parell mallorquí mai no són dos, Perelló va ser ací mateix, a lOctubre, amb altres poetes recitant els seus versos dins el cicle Veus paral·leles. També va anar a Vila-real. És absurd haver de dir que Sebastià Perelló és un dels grans autors de la literatura catalana a Mallorca. Per què hem de dir a Mallorca, o a València, si no diem a Lleida o a Barcelona? Bé. Només ho deix damunt la taula.
Ara sí. Sebastià Perelló és un mallorquí de Costitx. Per si no sabeu ubicar aquest municipi heu de saber que és el poble don Maria Antònia Munar, Sa Princesa, ara a la presó, va ser alcaldessa abans de ser presidenta del Consell de Mallorca i moltes coses més. Perelló és professor de literatura. És poeta, narrador. Lector voraç i universal. Crític literari. És un conversador incansable. I és, per damunt de tot, un home savi. Entenent per saviesa la capacitat de relacionar diferents disciplines. Danalitzar. La capacitat de disseccionar un text, una obra dart... i posar-los en relació amb la tradició i dir-ne el què, el com, el perquè. Danar sempre una passa més enllà. Dendinsar-se dins alguns laberints on ni tan sols lautor havia trescat. Almenys, conscientment. Entenent la saviesa per la capacitat de fer-se entendre quan parla i quan escriu.
Ja he dit que Sebastià Perelló és un lector voraç i, per tant, té una biblioteca on hi és tot i que alimenta la seua avidesa. A banda que, arquitectònicament lespai és una joieta, una meravella, la biblioteca de Perelló és el món. És el centre del món perellonià. I és un lloc que convida a quedar-shi a viure. Convida a seure i llegir. Convida a seure i escriure. Convida a seure i callar. A escoltar. A deixar que la llum sescole entre les làmines de les persianes que preserven aquesta habitació central i sagrada de la llum del sol que penetra en un carrer del centre històric de Palma. No he parlat de la biblioteca de Perelló per xafarderia, ni per fer-vos dentetes. Ho he fet perquè pense que és molt important en tota lobra de lautor. És aquell tòpic del som el que llegim. Crec que en el seu cas, ell és perquè llegeix, o llegeix perquè és o necessita llegir per ser.
Tornant a la història del llibre, el mes de febrer, en eixir duna doble sessió al Parlament, ens vam trobar Sebastià Perelló que anava a loficina de correus a recollir un paquet amb els primers exemplars de les Veus al ras. El vam acompanyar i vam anar a prendre unes cerveses per celebrar la felicitat de lautor davant larribada de la seua obra editada i publicada. Cerveses, cacaus, conversa llarga en una terrassa dhivern al centre de Palma. Una mica al ras, també. La millor manera dacabar un dia esgotador. Lautor ens va regalar un exemplar de les Veus a cada un dels presents. Vaig tornar tard al pis dAusiàs March. Aquells dies, acostumàvem a caminar de nit de per Palma, i normalment, Àngels macompanyava a casa en el seu cotxe roig. El segon cotxe oficial, li dèiem.
Frisava per arribar a aquell pis llogat, alt i humit, amb vistes a la serra, a dotze minuts a peu de la conselleria. Silenciós. Deshabitat. Escàs de mobles. Quasi al ras, com les veus que, en obrir la primera pàgina van començar a colonitzar-lo, perquè jo, com la narradora, també vaig sentir una veu que em parlava. Em va visitar Pandora i va obrir una caixa que, de tan manyuclada, ja fa com a oi. Però no em va importar perquè davant de mi es van desplegar tot de recursos i metzines. En aquell moment la lectura es va convertir en un acte involuntari, un tic, quasi un espasme. Jo em deixava anar amb aquella disposició de no ser ningú, de desaparèixer en les veus més estranyes (pàg.75). Llegia empesa per la força de lonada hipnòtica de la prosa que conté aquest llibre, no gaire gruixut, amanoset i de disseny clàssic.
La veu, totes les veus, les veus al ras que conformen un món de silenci van habitar la nit i la humitat daquell pis que mai no va ser casa meua. Les veus eren la calç de les parets escrostonades o la pols de les cortines mostoses. la veu és allò que sobra, diu la narradora per continuar, els mots només són carn irresolta, vaguetat. (pàg. 85)
Al principi hauria dhaver fet un advertiment que faig ara. A pesar de les aparences, Veus al ras no és un llibre. És un lloc, un refugi. Al ras, sí. Però un refugi. Un lloc on gaudir i patir alhora perquè tots dos sentiments fan part dun mateix estat dànim. Veus al ras és un lloc on posar peu a paret, un lloc on tocar mare. Una mare feta de paper i de fragilitat que a la vegada és el cobert on arrecerar-se de la tempesta. Quan, aquella nit de febrer llegia les Veus, aquesta tempesta amenaçant era fora, però també era dins. Una tempesta muda. I seca. La torrentada que tarrasa i et converteix en desert. Una tempesta que tempeny i et rebenta i et fa rebotar contra tu mateix. Contra el silenci fet de paraules. Totes les paraules. Tots els silencis. Tots els jos i els tus i els altres que queden dispersos en la riuada dels turments i de les paraules amples.
La veu que parla a la novel·la és la de la dona que espera. Parla en primera persona, en segona, en tercera... Això no té cap importància. Parla per a ella, parla a lhome, parla al lector. Parla i espera. Espera aquell que la fa i la desfà. I a la vegada, ella lescriu, el construeix. Cada paraula, un maó. A la manera bíblica. Sobre aquest caramull de paraules tedificaré a tu, que no hi ets, però et sé perquè the tingut, o pense que the tingut quan estàvem junts, quan em contaves facècies sense aturar, quan callaves sense aturar. Quan jo deia ta mare i tu no deies res, quan ta mare deia fill meu i jo tobservava, observava la teua família, observava el teu àmbit. Humanitzava la teua malaltia. Jo et pense, jo tescric, jo et faig.
Veus al ras és una pell. Un cobertor. Aquell vel necessari per evitar que tots els elements que conformen lunivers perellonià sescampen sense control. I el lector hi és convidat, a aquesta explosió dimatges i de sensacions que es mesclen en la litúrgia profana de la lectura devota. Hi ha silenci, a la novel·la. Tot és silenci, perquè lhome que era capaç dimitar totes les veus, tots els sons del món, un dia calla. I desapareix. Des de petit feia coses rares. La padrina, la mare, tothom treballava per aturar els colps, per amagar les vergonyes. Per desoir els veïns xafarders que sempre tenen alguna cosa a dir daquest que no està bé. I aquest que no està bé, desapareix. I qui lespera no pot fer com si no hagués existit mai. Loblit no és possible. La marca hi és per a sempre. I per això en recorda aquestes veus. Hi ha, en la ment de qui espera, el ressò de les converses passades. I tal vegada la il·lusió, vana o no, de les futures. Hi ha les veus que ja no hi són, però que són les veus que van crear aquest món que és labsència. És labsència sense les veus. Però també és labsència amb les veus. Com més vigorós és el crit, més estrident és labsència.
Ningú no diu res, però hi ha les paraules que construeixen el silenci i construeixen les presències. De vegades pens que som aquí i escric com si hi fossis tu a la sala, segut a la cadira, davant lordinador, com si jo fos al teu lloc, (Pàg. 110).
Largument de la novel·la és senzill: una dona conta la vida del seu home. Aquest contar la vida de lhome és contar-se a ella mateixa. llegeix en mi, demanaves, som la teua partitura.
Lestructura, també és senzilla: capítols breus. Sòlids. Aparentment sense diàlegs, perquè la novel·la és un diàleg en sí mateixa. Un diàleg entre lautor i la narradora. Un diàleg entre la narradora i el lector. Un diàleg entre la paraula i el silenci. Un esgrima dialèctic on no hi ha guanyador. Com que lautor considera que el lector és prou intel·ligent, no li sembla necessari dadherir-li la crossa dels guionets. Daquesta manera els diàlegs són amb tothom i són amb ningú. Cada capítol comença amb una frase que és una sentència. Contundent. Punxeguda. I a partir daquesta frase el lector hi troba companyia. El paràgraf es va unflant com la massa mare que fa el pa més flonjo i perfumat. Un pa il·lusòriament amable i hospitalari. El lector shi asseu i es deixa fer i es deixa dur per aquell passadís falsament il·luminat. Camina de puntetes, el lector, perquè se sap fràgil quan espera allò imprevisible. Quan és al mig del bosc i es pregunta quan arribarà la incandescència duna frase que li descarregarà una rampa. Perquè sap, el lector que ja és al ras, que el final mai no serà dolç. Sap que al final daquest paràgraf vindrà el colp de gràcia, el ganivet esmolat. I el lector en vol més. Agafa aire i saboca al capítol següent.
Aquella cara de paraules que no surten, paraules banals que no vénen a la boca. En aquelles neus perpètues, suspeses en la cova fosca i negra del paladar (pàg.118). Escriure és perpetrar un pols continuat amb/contra/des del llenguatge i no eixir-ne malparat, o, almenys, amb les ferides pròpies duna justa desigual. Les paraules tenen totes les armes. Lescriptor té allò que ha llegit, allò que ha escoltat, allò que li han dit. Lescriptor té tota la tradició oral. Tota la riquesa del català que es parla a Mallorca, amb aquests elements, Sebastià Perelló fa calça amb els mots, i ho diu: teixeix aquests mots endimoniats que no tenen aturall, que mai no sacaben. I amb tot això en surt un jersei. Fred. Glaçat. Un jersei humit o tal vegada ple de pues. Un cactus que no et voldràs llevar de damunt perquè quan tel lleves hi queda alguna cosa pitjor que el mal: el buit, el dolor de lamputat. Allò que feia mal ja no hi és, però continua fent mal. Molt de mal. Més mal que abans. El mal de després, mal curat, que queda de les coses quan ja no hi són, diu la narradora de Veus al ras.
Veus al ras és la cova on nien totes les preguntes. no sé res de mi. No sé res de mi diu labsent que es busca i no es troba en el present, però potser tampoc en el passat. No és a casa, lhome que sabia fer totes les veus. Sen va anar i va deixar aquest forat profund. Va deixar el futur de qui lespera ben despullat. Ella entreveu el futur. Lentre-escriu. Perquè la dona, ella, la narradora, de qui no en coneixem cap tret físic, continua vivint. No refà cap vida. No es refan, les vides. Es viuen i prou. Senceres o esberlades, intenses o somortes, es viuen les vides. Ella viu la vida adossada a labsència. I lespera. I lescriu. I guaita per la finestra perquè de tant en tant el veu, davant la casa, estalonat a la paret daquell solar ple de buit, també. Després varen començar les seues visites i em vaig acostumar a tenir-lo palplantat enmig del carrer... i jo vaig quedar aquí, sola, i de vegades pens que sense mi i tot (pàg.118). I en aquestes visites mudes ell, labsent, fa manotades i jutipiris. És lúnic que li pot oferir a la dona que escriu des de darrere els vidres. Manotades, jutipiris i allò que van ser.
Ser sense estar en un lloc. Un joc de verbs inaccessible si no és a través de la sensibilitat dun autor com Sebastià Perelló que és capaç de construir, ja ho he dit, sobre els mots, sobre labsència, sobre lescriptura vicària, ets el desconegut que escriu en mi (160), un univers que és una cerca. Un univers que és el gran interrogant que mou el món en una casa dun carrer on presumptament hi ha una dona que escriu perquè lhome amb qui vivia ja no hi és, o sí que hi és. Quan prepare aquest text per fer-vos llegiguera em pregunte cap a on em du la novel·la de Perelló. On vaig, llegint les veus? Quines lectures anteriors mevoca? En principi, Perelló du a Perelló. Tota lobra anterior de Sebastià Perelló eren els treballs previs. Era aquest escriure per escriure els Pèls i senyals, els Exercicis de desaparició, les Percaceries, Mans plegades. Era retre homenatge a la coherència i a la vocació. Era proclamar el respecte per la saviesa dels que ens han precedit. Era recollir el que ells han sembrat per fer-ho créixer i per deixar-ho de llegat als que vindran darrere.
La gran pregunta que ens hem de fer els lectors de Sebastià Perelló és, i ara què? Veus al ras és una fita en lescalada literària de Sebastià Perelló. És un camp base instal·lat ja a molta alçària. A partir dací ja només queda agafar alè i continuar pujant. Sense vertigen. Amb la llibertat absoluta que dóna tenir una obra ja consolidada per continuar explorant camins. Evidentment, a Sebastià Perelló no li agraden ni les dreceres ni els senders que ja estan trepitjats. Petjades a la neu verge. Ja ha posat la marca roja i els lectors ens hi arredossarem. Hi plantarem el campament i gaudirem del jardí tancat on ens ha menat.
Des del punt de vista de lamor per la literatura, del gust per la paraula, per lexquisidesa, per la intensitat i per la seua innovació, per la capacitat de sorprendre, per la facilitat amb què fa seu el lector, podríem establir un paral·lelisme amb un autor molt proper a nosaltres. Un escriptor que, fins i tot va nàixer el mateix any que Sebastià Perelló i que no és altre de Manuel Baixauli. Lhome manuscrit és aquell que també sha descriure per ser. És aquell que està fet de lectures i de paraules, és aquell grafòman que si no escriu no és. És aquell que no parla. A Lhome manuscrit, després de la primera sorpresa i a mesura que passen les pàgines, el lector deixa de ser-ho per començar a ser protagonista, per veures enredat en la substància vescosa que és la teranyina que crea la història. Aquesta és la mateixa sensació que em va sacsar a mi com a lectora, que vaig canviar aquell novè pis de Palma per la casa baixa amb pati que esperava la visita de lhome, daquell home que també havia de ser escrit per ser. Lhome de les manotades sense un sentit aparent.
Ja vaig acabant. Magradaria haver despertat la vostra curiositat. Les vostres ganes de llegir Veus al ras. És que val la pena. Vosaltres direu, és que mai a cap presentació es parla malament duna obra. És que tu i Perelló sou amics. Sí, és cert. Però en aquest cas trobe que la cosa és diferent, perquè llegint aquesta obra entrareu una mica dins la història de la literatura universal. Un dels objectes de les presentacions són fer venir llegiguera a la gent. No sé si he estat capaç dencomanar-vos el meu entusiasme cap a lobra de Perelló. Molta gent ja nha parlat de la novel·la. Tot el món nha parlat bé. Es tracta dun artefacte literari singular. Daquests que són rara avis i que val la pena caçar al vol i no deixar perdre. Deixar-se dur.