Cal elegir: resistir o resignar-se

    Parlant amb un amic que ja té les nines en edat escolar va sortir inevitablement el tema del TIL i de la vaga indefinida. El que em va arribar va ser una sensació de resignació. Em venia a dir que havia estat molt bé la manifestació però que tanmateix aquest govern no escoltava i que les vagues com la del dia de l’assemblea de batles ja sobraven.  I argumentava que sobretot els pares i mares de nins que estudien segon de batxillerat estaven molt preocupats per la selectivitat. La meva resposta va ser que, com no pot ser d’altra manera, entenc que els pares es preocupin per les conseqüències immediates que tot el que està passant pot tenir en els seus fills, però em preocupa molt més les conseqüències que a llarg termini tindran les polítiques que està implantant el PP a tot l’Estat.

    En el discurs del meu amic hi havia en certa manera el voler tornar a la normalitat, fins i tot si aquesta normalitat és fictícia.  La gent de la meva generació hem viscut un període de la història on no hem hagut de lluitar per a aconseguir els drets fonamentals, hemviscut immersos en el consumisme i, tot i que som conscients que no som nosaltres els que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats ni els causants de l’actual crisi, ens falta esperit de rebel·lia. En certa manera encara somiem en tornar a la bombolla on hem viscut tan còmodes tots aquests anys i correm el perill de tornar a adormir-nos baix els efectes de la desinformació i de la cultura de la por i la hipocresia (aquella que ens diu que no hi ha alternatives i que val més un sou de 400 euros que res).

    El problema és que estam en un període de retallades tan brutal que no ens podem permetre tornar a la normalitat, no ens queda altra que prendre una actitud combativa abans que sigui massa tard. Ens hem d’adonar que no es pot guanyar aquesta guerra amb victòries puntuals. L’atac a l’Estat del benestar és constant i a tots els fronts (reforma laboral, atac a l’educació i sanitat, llei de règim local, limitació del dret de vaga, etc.).

     Na Toñi Valdivieso explicava a un molt bon article la diferència entre el que els grecs anomenaven “politikoi”, que eren els assumptes que pertanyien a tots els ciutadans, en contraposició als assumptes personals i privats, “idiotikos”.  Seria bo que tots els ciutadans prenguéssim consciència que hi assumptes prioritaris que no podem deixar en mans d’uns pocs “Idiotes”.

    Si eso que tenéis delante ya no os mueve, entonces yo os diría solamente una cosa y también me la diría a mí, poneos de rodillas y ya que os terminen de pisar la cabeza... ¡Rebelión! ¡Rebelión! ¡Rebelión!

Julio Anguita

    Joan Cifre Cerdà