[17/04] Revolta de Llemotges - Ple Nacional de Blanes de la CNT - Míting a la Mutualité - Arnould - Tucker - Bourdin - Rico - Gómez - Mérida - Quintas - Suárez García - Antona - Bachelet - Damiano - Bizeau - Miñana - Costa Truco - Benesperi - Conxa Pérez

Anarcoefemèrides del 17 d'abril

Esdeveniments

Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17 d'abril de 1905)

- Revolta de Llemotges: El 17 d'abril de 1905 a Llemotges (Llemosí, Occitània) la població coneix una forta agitació social que ben bé pot ser qualificada de guerra civil; després de la vaga dels serrallers, seguida de la vaga dels obrers del calçat, s'afegeix tota la indústria de la porcellana, indústria puntera de la ciutat. Aquesta vaga, inicialment declarada per obtenir l'acomiadament d'un capatàs tirànic, s'estén a tota la professió. El 13 d'abril la patronal havia decretat el lock-out i els dies 14 i el 15 d'abril els obrers envaeixen les fàbriques, munten barricades als carrers de la ciutat i assalten les armeries. El dilluns 17 d'abril, després d'una gran manifestació pel firal de més de mil persones per reclamar l'alliberament dels manifestants detinguts els dies precedents, i després de tomar les portes de la presó, els dragons del 78è de Línia obren foc sense cap requeriment. Un obrer porcellaner de 20 anys, Camille Vardelle,és mortalment tocat, mentre que una dotzena de persones són ferides. El seguici fúnebre fins el cementiri de Louyat, el 19 d'abril, va donar lloc a una important manifestació obrera de més de 30.000 persones. Ellock-out serà finalment aixecat el 24 d'abril, però els anarquistes, que eren els que havien pres la part més activa en l'agitació, seran el blanc de la repressió: detencions arbitràries, acomiadaments, expulsions de la ciutat i del departament, com ara el cas de Régis Meunier. L'aniversari de l'assassinat de Camille Vardelle, el 1906, estarà marcat encara per un fort enfrontament entre la policia i els militants llibertaris, molts dels quals seran detinguts. A partir d'aquests fets Llemotges serà coneguda com a«la ciutat roja».

Revolta de Llemotges (abril de 1905)

***

Anagrama de la CNT

- Ple Nacional de Blanes de la CNT: Entre el 17 i el 18 d'abril de 1930, poc després de caure la Dictadura de Primo de Rivera, se celebra a Blanes (Selva, Catalunya) el Ple Nacional de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que pretendrà reorganitzar ràpidament des de la legalitat el sindicat anarcosindicalista. Aquest ple ratificava la reorganització operada abans de la legalització, que en síntesi era: celebració de l'Assemblea General del Sindicat, a partir dels«Quadres Sindicals» del Ram i les Associacions Professionals existents; elecció d'un Comitè reorganitzador que convoca una nova Assemblea; i aprovació per aquesta dels Estatuts i elecció de la Junta de Sindicat. Plantejat el problema de la col·laboració amb els partits republicans per derrocar la «dictablana» del general Dámaso Berenguer, Josep Peiró --que en febrer havia signat el«Manifest d'Intel·ligència Republicana»-- i Ángel Pestaña se'n mostraran partidaris, però la majoria s'inclinà per la tesi anarquista d'abstenció política. També s'acordà per unanimitat fomentar l'actuació política dels sindicats que, aleshores, estaven adquirint un desenvolupament extraordinari malgrat l'obstrucció de les autoritats. Ràpidament es reorganitzarà la premsa i tornaran a sortir Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Finalment, la CNT aconseguirà la legalització el 30 d'abril d'aquell any.

***

Palais de la Mutualité (París)

- Míting a la Mutualité: El 17 d'abril de 1977 la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un míting al Palais de la Mutualité de París (França) on es planteja el debat existent en l'organització sobre la legalització o no a l'Estat espanyol. En el míting intervindran Frederica Montseny; Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT; José Luis García Rua, secretari nacional de la CNT; entre altres oradors. Paco Ibañez també hi participarà amb un recital. La CNT finalment va ser legalitzada a l'Estat espanyol el 7 de maig de 1977; va ser l'última central sindical a fer-ho.

Naixements

Arthur Arnould

- Arthur Arnould:El 17 d'abril de 1833 neix a Dieuze (Lorena, França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Arthur Charles Auguste Arnould, també conegut comA. Matthey. Fill d'un professor liberal de llengües estrangeres, va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès --que va ser publicada en 1950-- i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, que és alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey --nom de sa dona-- i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident --alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònimJean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. Arthur Arnould va morir el 26 de novembre de 1895 a París (França). En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

***

Benjamin Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)

- Benjamin Tucker: El 17 d'abril de 1854 neix a South Dartmouth (Massachusetts, EUA) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene --qui li va descobrir Proudhon--, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? --més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». Benjamin Tucker va morir el 22 de juny de 1939 a Mònaco (Principat de Mònaco), poques setmanes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

***

Martial Bourdin segons el diari parisenc Le Petit Parisien del 4 de març de 1894

- Martial Bourdin: El 17 d'abril de 1867 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista Martial Bourdin, que va fer servir el pseudònim S. Alier. Era fill d'un conserge parisenc i germà petit del també anarquista Henri Bourdin –tenia altres sis germans. Com son germà, Martial Bourdin es guanyava la vida com a sastre de dones i formà part a mitjans dels anys vuitanta del grup de sastres anarquistes«L'Aiguille». En 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra del Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per incitació, mitjançant cartells i circulars, a participar en un míting a la via pública. En 1888 es traslladà a Londres (Anglaterra) per ajudar son germà a la seva sastreria del Soho i amb aquest i altres companys (Auguste Bordes, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.) milità en la Socialist League (SL, Lliga Socialista). A Londres representà el periòdic anarquista Le Père Peinard i diverses revistes belgues. El 5 d'octubre de 1892 emigrà als Estats Units, on treballà de sastre al taller de Weingard de Detroit (Comtat de Waynel, Michigan, EUA) i desenvolupà una intensa tasca de propaganda anarquista a diferents ciutats nord-americanes (Nova York, Chicago, etc.) abans de retornar a França. Casat amb una anglesa, cap a finals de 1893 es trobà amb son germà a Londres on tots dos freqüentaren el grup francès de l'anarquista «Autonomie Club», a Windmill Street del barri londinenc de Tottenham, i on, segons la policia, era anomenat Petit Bourgeois i Adonis, i ell feia servir el pseudònim S. Alier. Sembla que tingué relacions amb l'anarquista Émile Henry. Martial Bourdin va morir el 15 de febrer de 1894 a l'Observatori Reial de Greenwich (Londres, Anglaterra) quan manipulava una bomba que pretenia enterrar al parc. Segons la premsa, atemorit per la vigilància de la policia londinenca –tres dies abans Émile Henry havia llançat una bomba al cafè parisenc Terminus i la dinamita d'aquest atemptat sembla que provenia de Londres–, decidí desfer-se dels materials explosius i pujant l'empinada costa que condueix a l'observatori, va ensopegar amb les arrels d'un arbre i va caure, fet que provocà l'explosiu de l'enginy que portava a la butxaca esquerra. Greument ferit i mutilat, va ser portat al Seamen's Hospital (Hospital Marítim), on va morir trenta minuts després d'arribar-hi sense revelar el seu nom ni les seves intencions. A les seves butxaques la policia va trobar el carnet de membre de l'«Autonomie Club», amb data de febrer de 1894, diversos escrits anarquistes, fórmules químiques, una invitació per a un ball a favor de les obres revolucionàries i una important suma de diners (13 lliures esterlines en or), fet aquestúltim que va fer especular a la policia sobre la seva intenció de fugir del país. El 23 de febrer de 1894 va ser enterrat al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Londres, Anglaterra) en presència de centenars de companys, entre ells Louise Michel, que va pronunciar un discurs, companys que s'hagueren d'enfrontar a una gentada hostil que pretenia evitar la manifestació anarquista. Arran d'aquest tràgic episodi, la policia, encapçalada pel comissari William Melville d'Scotland Yard, escorcollà un gran nombre de domicilis d'anarquistes estrangers refugiats a Londres i especialment dels membres de l'«Autonomie Club». Sembla que Bourdin es va veure influenciat per Harry B. Samuels, agent provocador infiltrat en la Socialist League. La historia de Pierre Bourdin va inspirar la novel·la The Secret Agent (1907) de l'escriptor Joseph Conrad.

Martial Bourdin (1868-1894)

***

Mario Rico Cobas

- Mario Rico Cobas: El 17 d'abril –algunes fonts citen el 17 de maig– de 1903 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor dramàtic Mario Rico Cobas. Sos pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de quatre germans (Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué de fer-se càrrec de sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol, conreant-se culturalment i adquirint una educació autodidacta important. Va fer el servei militar a Vitòria (Àlaba, País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del periòdic ¡Desperdad! de Vigo (Pontevedra, Galícia). A partir de 1930 intervingué en mítings confederals i polemitzà amb els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!, El Obrero, Solidaridad Obrera, etc.). El 6 d'abril de 1931 intervingué en el gran míting pro amnistia. En aquests anys fou un dels fundadors del Sindicat General de Treballadors de la Indústria Naval de Ferrol i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol, a més de realitzar nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i 1933), Mugardos (1932 i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932), Corcubión (1932), Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el periòdic Cultura Proletaria i patí nombroses detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per col·locació d'explosius, abril i novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà diferents càrrecs orgànics, com ara el de delegat dels mossos de comerç al Ple Regional de Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat pels rams de la construcció naval, pesca, construcció, fusteria i empleats municipals de Ferros al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del Metall en 1932; representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat del Metall en el Ple Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón; secretari de la Federació Comarcal en 1933; delegat per la indústria naval al Ple de la Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16 d'abril de 1933 va ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo, Jesús Rodríguez Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver col·locat dues bombes dos dies abans en un garatge de la població de San Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal, prengué partit perÁngel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en diferents mítings (Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut acusat d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la força pública. En 1934 estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción, Nueva generación libre i Triunfa el amor) i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de diversos autors Lope de Vega. A més dels citats periòdics, trobem textos seus en CNT,Ferrol Libre, El Gráfico, etc. En aquests anys republicans col·laborà amb l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i José Cao Cortiñas, en 1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va ser detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la presó militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb altres companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a la muntanya de San Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però realment al cementiri de Canido de Ferrol, on posteriorment fou enterrat.

Mario Rico Cobas (1903-1936)

***

Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]

- Manuel Gómez: El 17 d'abril de 1907 neix a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gómez. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seusúltims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Manuel Gómez va morir d'un atac de cor el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.

***

José Mérida Rafols fotografiat pel "Foto Estudio Noé" (Barcelona, ca. 1937)

- José Mérida Rafols: El 17 d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Gonzalo Posidio Mérida Rafols, conegut com Joseph. Sembla que abandonat pels seus pares en nàixer, va ser criat per una família pagesa de Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià). A mitjans dels anys vint retornà a Barcelona i quan tenia uns 12 anys entrà com a aprenent en una barberia. A partir de 1931 treballà de barber al número 365 del carrer de les Corts de Barcelona. El juliol de 1937 enrolà com a soldat d'artilleria i en els serveis sanitaris de la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti»). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià. Fins el juliol de 1941 treballà com a obrer agrícola a Senta Orsa (Aquitània, Occitània). En 1942 va ser requerit pels alemanys per a complir el Servei de Treball Obligatori (STO) enquadrat en l'«Organització Todt» i internat al camp de treball de l'illa normanda de Jersey, del qual va ser alliberat el 20 d'agost de 1944. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de barber al camp militar de Frejús i a la base americana de l'estany de Reáltor a Calàs. Entre el 22 de desembre de 1944 i el 31 de maig de 1945 treballà com a estibador i entre gener i agost de 1945 va ser membre de la Confederació General del Treball (CGT). L'octubre de 1944 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Marsella, de les quals va ser tresorer adjunt. Va ser delegat en nombrosos congressos, com ara el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En aquests anys participà, amb companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en un intent de cooperativa obrera en una barberia al número 7 del carrer Thubaneau de Marsella. Cap el 1948 sembla que deixà de militar i treballà com a mosso d'hotel. A començament dels anys cinquanta esdevingué gerent de la barberia «Joseph», del carrer Thubaneau, la qual era molt freqüentada per membres del moviment llibertari i on romangué fins el 1987. Fou membre de la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes). José Mérida Rafols va morir el 2 de gener de 1990 a Marsella (Provença, Occitània).

José Mérida Rafols (1911-1990)

***

José Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso

- José Luis Quintas Figueroa: El 17 d'abril de 1911 neix a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra, Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Quintas Figueroa, conegut com El Quintas, Alfonso i Clemente Cabaleiro Covelo. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928, entrà com a facturador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). En elsúltims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat de Petrolis. L'abril de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i l'agost de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers de la Indústria del Petroli celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest sector en la CNT. Durant els anys republicans desenvolupà una intensa tasca orgànica, assistint a plens regionals–Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i congressos del sector (Madrid, València, etc.), etc. També participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns anys, i en un grup anarquista no adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Com a administrador de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT Vigo, va ser detingut durant la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i restà tancat durant un mes i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 també va ser detingut i fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou readmès a conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de febrer de 1936 fou l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General Riego de Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb el seu armament, acció en la qual morí el falangista Luis Collazo Docampo i el metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira Villar; ferit en un pulmó, va ser detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà la resposta armada al barri d'O Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà a les muntanyes, on formà un dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de Pontevedra. El 5 d'abril de 1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels feixistes a Xinzo de Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González Pastoriza a Teis. En 1939 s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio García Morales (Los Maletas), que agrupaven militants anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan aquesta passà a control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo, passà molts anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb Manuel Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i tot les de la Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser detingut i empresonat, juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal, i ell s'amagà a Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on treballà com a ajudant d'un capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de queviures que l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A causa d'una delació, el 16 de febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28 d'octubre de 1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per tinença il·lícita d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament jutjat a l'Audiència de Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de presó. Purgà gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a altres indrets. Un cop lliure en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc després, on treballà com a representant de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, intervingué en la reorganització del Comitè Regional de Galícia de la CNT a Vigo, al costat de Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 a A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) a resultes d'una afecció cardíaca.

***

Manuel Suárez García

- Manuel Suárez García: El 17 d'abril de 1921 neix a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Suárez García. Quan era infant entrà en contacte amb el pensament llibertari llegint els clàssics (Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa (La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, etc.) i a través de les conferències d'Antonio Morales Guzmán en les seves gires propagandístiques. En 1936 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Oficis Diversos de Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la Revolució passà al Sindicat de Camperols de la CNT, del qual va ser nomenat tresorer i des del qual impulsà la incautació de finques rústiques. Amb el triomf feixista, aconseguí fugí amb un pesquer cap a Orà (Algèria), però no dels camps de concentració (Suzzoni i Morand) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), de les quals va fugir, vivint clandestinament sense papers a Orà fins al desembarcament aliat de Casablanca. Durant aquesta època africana aprengué esperanto. Amb l'Alliberament passà a França i, després d'un temps a la col·lectivitat d'Aymaré, s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on participà en la reorganització confederal. Després s'instal·là a París, on treballà en la construcció i en la metal·lúrgia fins a la seva jubilació en 1981. A partir de 1977 realitzà viatges regulars a Adra i en 2006 s'hi instal·là, afiliant-se a la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel Suárez García va morir el 9 de gener de 2010 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).

Manuel Suárez García (1921-2010)

***

David Antona González

- David Antona González: El 17 d'abril de 1930 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'escriptor, urbanista i activista llibertari David Antona González. Fill del destacat militant anarquista i anarcosindicalista David Antona Domínguez i de María Isabel González, nasqué durant l'exili de sos pares que en 1925 s'havien instal·lat a Bordeus fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família retornà a la Península i quan tenia sis anys va ser registrat com a nascut a Segòvia (Castella, Espanya). Després de la mort de son pare en 1945, pogué fugir de l'Espanya franquista i passar a França amb sa mare. Instal·lat a París (França), participà activament en la resistència antifranquista i estigué molt unit a Octavio Alberola Suriñach. En 1963 s'integrà en Acció Sindical de Treballadors (AST), que actuava a la Península, i col·laborà en la seva«Editorial Halcón». Entre 1965 i 1974 col·laborà en la redacció de la revista parisenca Presencia. Tribuna Libertaria, lligada a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), signant els articles amb els pseudònims D.A.,Sergio DAN i Sergio Daniel, i gràcies a l'AST es distribuïren molts d'exemplars d'aquesta publicació a la Península. Participà activament en els fets de «Maig del 1968». En 1969, en un viatge a Espanya, va ser detingut a l'estació de madrilenya de Chamartín procedent de París; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de presó per «propaganda il·legal». Després d'un mes de tancat a la presó madrilenya de Carabanchel, va ser posat en llibertat provisional. En 1974 retornà a la Península i, després de treballar en diversos oficis (magatzemista, ferroveller, envernissador de mobles, ascensorista, traductor, etc.), acabà fent feina d'urbanista. Treballà, juntament amb Ramón Fernández Durán, de qui esdevingué un gran amic, en la revisió del Pla General de l'Àrea Metropolitana de Madrid i fou acomiadat arran d'una vaga. En 1982 publicà el llibre El río en la sangre, novel·la que té molts de trets de la seva autobiografia. Durant els anys noranta participà en les Marxes Europees contra la Desocupació. En 2001 s'uní sentimentalment a Elena Esther Pérez Andrés. Des de 2006 col·laborà amb articles de combat polític en la pàgina web Rebelión. També trobem articles seus en Libre Pensamiento i Pueblos. Revista de información y debate. En 2012 publicà la novel·la La balada del metro sin puertas. David Antona González va morir, a causa d'un càncer, el 12 de novembre de 2013 a Montealegre de Campos (Valladolid, Castella, Espanya), petita població on residia. Deixà inconclús un assaig sobre Erick Satie i centenars de pàgines manuscrites.

Defuncions

Foto policíaca d'Émile Bachelet

- Émile Bachelet: El 17 d'abril de 1967 mor a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França) l'anarcoindividualista i antimilitarista Émile Bachelet, conegut com Milo. Havia nascut el 14 de gener de 1888 a Corné (País del Loira, França) --altres fonts citen Avion (Nord-Pas-de-Calais, França). Fou fill d'un forner anarquista que regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial«Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar --ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)-- i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la«Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana,«proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple.Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux.

Émile Bachelet (1888-1967)

***

Cipriano Damiano

- Cipriano Damiano González:El 17 d'abril de 1986 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González. Havia nascut el 22 de setembre de 1916 a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya). Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà --fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del Sindical Únic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malaguenyFaro(1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editarNervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria;Fragua Social;Hombres Libres, de Guadix;OrtoiUmbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup«Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestíVórtice(amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà alcincpuntisme, editant el butlletíPanorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revistaInterviúi col·laborarà enActual,El Correo Catalán,Diario de Barcelona,Mundo,Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure enLa Hora de Mañana iPolémica, dirigint un tempsSolidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, deLa resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970)(1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT.

Cipriano Damiano González (1916-1986)

Continua...

---