Anarcoefemèrides del 16 d'abril
Esdeveniments
Exemplar d'El Hijo del Ahuizote
- Violació d'El Hijo del Ahuizote: El 16 d'abril de 1903 els locals del periòdic setmanalEl Hijo del Ahuizote (El Fill de l'Emprenyador) a la ciutat de Mèxic (Mèxic) són violats per la policia per segon pic --el primer va ser el gener del mateix any. Per ordre de Porfirio Díaz, el Tribunal Superior de Justícia cancel·la la llibertat d'expressió, i per la nit, la policia es presenta en la redacció d'El Hijo del Ahuizote i deté l'equip de redacció de la publicació (Ricardo i Enrique Flores Magón, Juan Sarabia, Alfonso Cravioto, Librado Rivera i cinc persones més) i els tanca a la presó de Belén per haver «ridiculitzat els poders públics i ultratjat funcionaris públics»; el motiu va ser una caricatura al·lusiva al dictador. El director de la presó de Belén, amic de Ricardo Flores Magón, li va comentar privadament que tenia ordre superior de fer-ho desaparèixer si no s'aturava d'escriure. En aquestaèpoca el periòdic tirava 24.000 exemplars. El mes de maig la redacció serà definitivament clausurada i la impremta i la litografia confiscats. Els editors d'El Hijo delAhuizote tornaren a publicar el periòdic amb la mateixa línia editorial amb un altre nom (El nieto delAhuizote, El padre delAhuizote i El bisnieto delAhuizote), però tingueren una vida molt breu. El 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim.
***
Manifestació
de l'USA (1923)
- I Congrés de l'Unió Sindical Argentina: Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 als locals del Club Alemany Vorwärts, al carrer Rincón 1141 de Buenos Aires (Argentina), té lloc el I Congrés Ordinari de la Unió Sindical Argentina (USA) amb l'assistència de 127 sindicats. Aquesta central sindical defensora del sindicalisme revolucionari s'havia fundat dos anys abans de la fusió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de diversos sindicats autònoms. L'USA va anar excloent de la seva direcció, fent servir diversos arguments, els dirigents socialistes i comunistes, organitzant-se com una central gairebé exclusivament sindicalista revolucionària, amb alguns membres anarcosindicalistes, rebutjant obertament l'acció política i el comunisme soviètic. No obstant això, socialistes i comunistes actuaren en l'USA encara que rebutjant l'orientació majoritària. En aquest congrés l'USA s'oposà al projecte de Llei de jubilacions (Llei 11.289) que havia proposat la Unió Cívica Radical (UCR) en el govern, ja que, com tota llei, provenia d'un Estat que es rebutjava. La mobilització sindical en forma de vaga general comptà paradoxalment amb el suport de l'ultradretana organització patronal, l'Associació Nacional del Treball (ANT), la qual convocà els empresaris a fer costat les vagues convocades per l'USA, tancant els locals de feina. Patrons i sindicats aconseguiren finalment, en 1926, evitar la sanció de la llei. Aquest mateix any de 1924 s'afilià a l'USA el poderós sindicat d'empleats municipals, la Unió Obrera Municipal (UOM), dirigit per l'influent dirigent socialista Francisco Pérez Leirós, al qual seguiren altres sindicats dirigits per socialistes, com ara la Unió d'Obrers Blanquers. Els sindicalistes revolucionaris realitzaren aleshores una aliança amb els comunistes declarant en 1925 la seva oposició a l'Organització Internacional del Treball (OIT), en ocasió de la visita al país del seu director general, Albert Thomas.
***
Cartell
anunciador de la conferència [IISH]
- Xerrada d'Emma
Goldman sobre l'URSS: El 16 d'abril de 1925 la destacada
militant
anarcofeminista Emma Goldman imparteix una conferència al
South Place Institute
de Londres (Anglaterra), sota el títol An
exposure of the Trade Union delegation's report on Russia
(Exposició sobre
l'informe de la delegació sindical a Rússia). La
xerrada, que tingué un bis el
27 d'abril també a Londres, havia estat organitzada pel
British Committee for
the Defence of Polish Prisoners in Russia (Comitè
Britànic de Defensa dels
Presos Polonesos a Rússia). Per aquells dies una
delegació de les Trade Unions
(sindicats britànics) havia retornat d'un viatge
d'inspecció a la Unió
Soviètica i els components d'aquesta comissió es
mostraren fascinats per les
grans realitzacions que havien pogut contemplar-hi, entre ells el
llibertari
John Turner, primera víctima de la llei contra els
anarquistes (Anarchist
Exclusion Act) votada als EUA arran de l'assassinat del president
Williamb McKinley
per Leon Czolgosz. Emma Goldman emprengué la tasca de
contradir aquell
desastrós informe que just traduïa dades oficioses
interessades i tendencioses
preparades per les autoritats soviètiques que els delegats,
la majoria
prosoviètics, s'havien empassat d'una tirada durant el seu
viatge de només sis
setmanes, una de les quals la van passar en trens. En aquesta
conferència de
rèplica, Goldman confrontava les dades de la
delegació britànica amb altres
molt diferents que havia fet públics la mateixa premsa
soviètica (Izvestia, Pravda, etc.). A mes de la xerrada,
aquell mateix mes d'abril de
1925 publicà, amb el suport de Doris Zhook, el fullet Russia and the British Labour Delegation's Report:
A Reply, editat
per la mateixa organització que havia convocat la
conferència. Els comunistes
en la seva rèplica recorregueren a la maniobra d'argumentar
que les dades
contradictòries de la xerrada i del fullet havien estat
acuradament falsejades.
Xerrada d'Emma Goldman
sobre l'URSS (16 d'abril de 1925)
Naixements
Paul Paillette
- Paul Paillette: El
16 d'abril de 1844 neix a París (França) el poeta
i cantautor anarquista,
divulgador del vegetarianisme i de l'amor lliure Paul Ambroise
Paillette.
D'antuvi obrer cisellador, va començar a freqüentar
les reunions anarquistes a
partir de 1887 i formà part de diversos grups llibertaris,
com ara «Les hommes
de peine» (Els escarrassos), «Les libertaires du
20ème arrondissement», «Le
groupe Cosmopolite», etc. En 1888 prengué part en
el moviment que hostilitzà
les oficines de col·locacions; segons la policia, es
declararà partidari
d'accions violentes contra aquests establiments. Més
endavant esdevindrà un
cantautor que actuarà pels cabarets de Montmartre,
especialment a Le Clou, i
escriurà poesies on palesà les seves idees
llibertàries, tot apel·lant per una
societat més justa, com a Temps d'anarchie ou
Heureux Temps, cantada amb
la tonada de Le temps des cerises.
Publicà i vengué ell mateix els seus
més de 10.00 versos en forma de fulletons que va reunir en
1910 en l'obra Les
tablettes d'un Lézard i animà amb les
seves cançons revolucionàries
nombroses festes llibertàries. En aquesta època
col·laborà en L'Avant-garde
Cosmopolite i L'Age d'Or.
Vegetarià i partidari de
l'amor lliure, va organitzar a partir de 1891 tots els divendres els
dinars vegetarians«Enfants de la nature» al restaurant Maison Duprat
del carrer Ramey de
Montmartre que esdevindran un lloc de trobada pels apassionats de
l'amor
lliure, sota les divises: «Tota la felicitat té
son niu en la felicitat comuna.
Dona lliure, amor lliure» i «Després del
dinar, digestió artística: música,
xerrades, cançons, recitacions». Fadrí
(o vidu) i sense recursos, a partir de
1910 passà a viure a l'hospici Alquier-Debrousse de
París. Durant la Gran
Guerra va col·laborar en el diari d'Émile Armand Pendant
la Mêlée i
després en Par-delà la
Mêlée --el seu poema«Civilisation», publicat en
l'edició de l'1 d'octubre de 1916, serà censurat
per les autoritats--, i també
en La Bataille i en CQFD.
S'organitzaran moltes festes en
benefici seu, especialment la del 9 de novembre de 1913 per
L'Université
Populaire, o la de novembre de 1916 amb el suport de Xavier Privas i la
participació
de Sébastien Faure. Considerat com el degà dels
cantautors de Montmartre, Paul
Paillette va morir a la residència de jubilats
d'Alquier-Debrousse del barri de
Charonne de París (França) i la seva mort va ser
anunciada en Le Libertaire
el 29 de febrer de 1920.
***
Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni
- Laurent Tailhade: El 16 d'abril de 1854 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Tailhade. Nascut en una família burgesa d'alts magistrats conservadors, va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 --«Què importa les víctimes si el gest és bell»-- va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels --se'n compten més de 30--, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casarà de bell nou amb Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès --la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials--, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole.Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 a Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.
***
Bernardo
Ghibesi
-
Bernardo Ghibesi:
El 16 d'abril de 1888 neix a Schilpario (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista
Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc
(piccolino, petit), per mor de la
seva baixa alçada. Sos pares es deien Andrea Ghibesi i
Esterina Spada. Assistí
a l'escola fins el tercer grau elemental i després
treballà fent de forner i de
pastor a la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es
traslladà
a Bèrgam, on treballà ajudant un forner
suís que tenia la fleca al barri popular
de Borgo Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam
començà participar
en totes les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant
sobretot els
treballadors forners, els més radicalitzats, que van formar
la seva consciència
anarquista. En 1913 va promoure una col·lecta de diners en
suport dels
vaguistes de les poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i
Torino. S'adherí
al Grup Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En
1916 es casà amb
l'anarquista Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella
tingué son primer
infant, que anomenaren Rivoluzionario,
nom que no va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam;
el problema se
solucionà gràcies a la mediació de
Romeo Crotti, anarquista que treballava a
l'administració municipal, qui va proposar canviar el nom
pel de Rivo Luzio Nario.
Després de la Gran
Guerra es mantingué actiu en el Grup Llibertari de
Bèrgam, freqüentat per
destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano
Ghirardi,
Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Durant el 1920
distribuí
fullets a favor de les víctimes polítiques i
durant les nits precedents a les
eleccions municipals de l'octubre d'aquell any aferrà
cartells als carrers de
Bèrgam, juntament amb Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i
Luigi Caglioni,
demanant l'abstenció electoral, cartells editats per la
Federació Anarquista
Llombarda, adscrita a la Unió Anarquista Italiana (UAI). En
aquesta època
estava subscrit a la revista anarquista Fede!
El seu domicili de Borgo Pignolo, al número 60 del carrer
Pignolo, constituïa
el punt de trobada dels anarquistes de la ciutat, ja que la
ubicació de
l'edifici permetia, en cas d'escorcoll policíac, fugir
fàcilment a través d'un
parc que hi havia darrere. En arribar el feixisme el forn
suís on treballava
tancà i, sense alternativa, esdevingué venedor
ambulant de mitjons, recorrent els
carrers amb un carretó tirat a mà i aprofitant
l'avinentesa per fer propaganda
anarquista i per establir contactes amb els llibertaris de la
província i
voltants (Bèrgam, Treviglio, Caravaggio, Stezzano, Isola,
etc.). Amb el suport
dels companys, aconseguí comprar un cavall i un carro per a
la seva feina,
ajudat en aquesta per sa companya. Durant la jornada laboral dels
pares, Rivo
Luzio Nario restava a casa del forner anarquista Luigi Edmondo Attilio
Marcassoli. En 1923 nasqué son segon fill, Armando Errico,
en honor d'Armando
Borghi i d'Errico Malatesta, a qui coneixia. El 4 de febrer de 1923 el
seu
domicili va ser escorcollat sense èxit, encara que amagava
la senyera del Grup
Llibertari de Bèrgam, i l'informe policíac el
definí com «anarquista
individualista». Arran de la fuita del tipògraf
Luigi Caglioni, membre del Grup
Llibertari de Bèrgam, acusat de tinença
d'explosius, el 9 de febrer de 1926 el
domicili de Ghibesi va ser escorcollat, sense èxit, i
l'endemà va ser detingut
com a suposat còmplice de la fugida de Caglioni, encara que
després va ser
alliberat. Entre el 17 de juliol de 1928 i el 2 de setembre de 1938 els
informes de la policia no indicaren cap referència negativa
sobre la seva
persona i el 18 de setembre de 1938 va ser eliminat del fitxer de
subversius,
encara que continuava en la llista de subversius vigilats. Durant la II
Guerra
Mundial proporcionà queviures i propaganda a la
Resistència de Bèrgam i acabat
el conflicte bèl·lic continuà amb la
seva feina de venedor ambulant. Bernardo
Ghibesi va morir el 27 de setembre de 1947 a Bèrgam
(Llombardia, Itàlia). Rivo
Luzio Nario Ghibesi esdevingué amb el temps un destacat
membre del Partit
Comunista Italià (PCI).
***
Notícia
de l'alliberament d'Étienne Moriniere apareguda en el diari
francès Le
Rappel del 24 de setembre de 1927
- Étienne
Moriniere: El 16 d'abril de 1888 neix a Couëron
(País del Loira, França)
l'anarquista Étienne Henri Marie Moriniere. Obrer de la
construcció i
electricista, s'instal·là a París
(França) on a començaments dels anys vint
milità en el grup del V Districte de la Federació
Anarquista (FA), organització
de la qual va ser tresorer en 1921. El juny de 1923 va ser nomenat
membre del
Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA).
En les eleccions legislatives
de l'11 de maig de 1924 fou candidat abstencionista del III Sector de
París (V
Districte), amb altres companys (Marcel Bonvalet, Jean Bucco,
André Colomer,
Fontaine i Benoît Broutchoux). Durant aquest mateix maig, va
ser detingut per
haver exigit les vuit hores de treball al seu lloc de feina; jutjat, va
ser
condemnat a quatre mesos de presó. El juny de 1924 va ser
traslladat a la presó
de Fresnes (Illa de França, França). El 17 de
setembre de 1927 va ser novament
detingut acusat d'«ultratges als agents de l'ordre»
durant un acte de protesta
per l'execució de Sacco i Vanzetti davant l'American Legion
de París i
empresonat a La Santé, abans de ser alliberat
provisionalment sis dies després.
Durant la vaga general de febrer de 1934 va ser també
detingut, amb Lucie
Huberty i Valentin. Després de la II Guerra Mundial, vivia
al bulevard de
Port-Royal, del XIII Districte de París, i en 1950 encara
era vigilat per la
policia. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 3 de setembre de 1949
- Manuel Lazar Gil:
El 16 d'abril de
1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lazar Gil.
Milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert en
Nules, durant la
Revolució espanyola fou un dels responsables de les
col·lectivitats de la
comarca de la Plana Baixa del País Valencià.
L'abril de 1939, amb el triomf
franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però
la pena fou
commutada per la de 30 anys de presó. El 30 de
març de 1949 s'evadí amb José
Daza Sánchez, també cenetista, de la
presó de Benicarló (Baix Maestrat,
País
Valencià). Ambdós, amb altres tres companys
(Platón Domenech Tort, Joan Bometón
Massó i Ignacio Fernández García),
durant la nit del 15 d'abril, es van fer amb
una petita embarcació a Torrevella (Baix Segura,
País Valencià) i, portant-se
tot just uns plàtans, unes taronges i una llauna d'aigua, es
feren a la mar
l'endemà. Després de nombroses penalitats, el 2
de maig arribaren a una platja
entre Castellammare del Golfo i Balestrate, a Sicília.
Detinguts en arribar-hi
pels carrabiners, van ser portats a la presó de Messina i,
poc després, van ser
internats a les illes Lipari per les autoritats italianes. El grup
editor d'Il Libertario, de
Milà, i la Federació
Anarquista Romanyesa (FAR) portaren a terme una campanya per aconseguir
la seva
llibertat. Desconeixem la data i lloc de la seva
defunció.
***
Georges Balkanski en el Congrés de Carrara de 1968
- Georges Balkanski: El 16 d'abril de 1906 neix a Bulgària el militant, teòric i historiador Georgi Grigorov, més conegut com Georges Balkanski. Nascut en un família pagesa del nord de Bulgària, des del 1921 es va adherir a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Després de patir en 1925 un intent d'assassinat per part dels monàrquics, va exiliar-se a Txecoslovàquia. Va tornar a Bulgària, però va haver d'exiliar-se de bell nou en 1927 instal·lant-se a França. A Tolosa de Llenguadoc va realitzar estudis d'agronomia i va establir estretes relacions amb el moviment llibertari espanyol. Durant la guerra civil espanyola va marxar a Barcelona on va ser un dels animadors de les emissions en llengua búlgara de«Radio CNT-FAI» i va participar en una col·lectivitat agrícola. El novembre de 1936 va assistir com a delegat de la FACB a una conferència comuna CNT-FAI. En aquesta època peninsular coneixerà la seva futura companya Madeleine Lamberet, artista i dissenyadora anarquista. A finals de 1938 va marxar a Bulgària i l'any següent serà internat en una presó i després en un camp de concentració. Alliberat el 19 de setembre de 1944, va participar en la reconstrucció del moviment llibertari. Arran de l'ona repressiva engegada pels comunistes, i per la qual seran empresonats més d'un militar de companys, va patir persecució, però va aconseguir fugir a través de Turquia i es va establir a França a finals dels anys quaranta. Instal·lat al barri parisenc de Montmartre amb Madeleine Lamberet, va començar a militar sota el pseudònim de Georges Balkanski tant en el moviment llibertari búlgar en l'exili com en els moviments francès i espanyol, sempre defensant de paraula i per escrit les posicions de l'anarquisme organitzatiu. A finals de 1947 va ser un dels responsables de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars que va denunciar la repressió comunista i l'internament de nombrosos militants en camps. Va ser membre de la Unió dels Anarquistes Búlgars (UAB) en l'exili i va ser un dels responsables de la revista Nach Pat (Nostra Ruta) i de les edicions del mateix nom. Partidari d'una internacional anarquista d'organitzacions, va participar activament en els treballs de les comissions preparatòries del Congrés de Carrara de 1968, on es va fundar la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA), i del Congrés de París de 1971. Fou membre, amb Guy Malouvier i Mariano Ocaña, de la Comissió Preparatòria del Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes (CIFA) i prengué part en la redacció del seu butlletí --11 números entre setembre de 1966 i agost de 1968. També col·laborà en la realització del Bulletin de la Commission de Relations de l'Internationale de Fédérations Anarchistes - CRIFA --10 números entre novembre de 1968 i juny de 1971-- sortit del Congrés de Carrara, sense deixar de banda la publicació GRIFA (1972-1978), el responsable de la qual era U. Marzocchi, i el Bulletin GRIFA. Després de la caiguda del Mur de Berlín i de l'ensorrament de la Unió Soviètica, va retornar al seu país, on va trobar la companya búlgara que havia deixat abans d'exiliar-se en 1948, i va participar en la revifalla de la Federació Anarquista Búlgara. Abans del seu retorn a Bulgària va deixar el seu apartament parisenc a disposició del Secretariat d'Història de la Federació Anarquista per dedicar-lo a arxiu. Va participar en nombrosos periòdics en llengua búlgara i en òrgans del moviment llibertari espanyol en l'exili, a més de títols de la premsa llibertària francesa: AIT, Contre-Courant,Le Libertaire, Le Monde Libertaire, L'Organisation Libertaire, etc. És autor de Le mouvement libertaire bulgare: source de la pensée libertaire et origines du mouvement anarchiste en Bulgarie (1958), La Commune de Paris et la Commune de demain (1961), G. Cheitanov: pages d'histoire du mouvement libertaire bulgare (1965), L'anarchisme et le problème de l'organisation (1969), Le fascisme hier et aujourd'hui (1974), Le Fascisme, hier et aujourd'hui (1974), La collectivisation (1975), Les anarchistes face à la réalité. Indispensable clarification (1976), La bazoj de anarkiismo (1980), La question des nationalités et le fédéralisme libertaire (1982), Libération nationale et révolution sociale à l'exemple de la révolution macédonienne (1982), Histoire du mouvement libertaire en Bulgarie (1982), Le problème national et le fédéralisme libertaire (1983), Durruti: de la révolte à la révolution (1987, amb altres), Les bases de l'anarchie, Réforme agraire et collectivisation de l’agriculture en Bulgarie, etc. Sota el pseudònim Hadjiev va traduir en búlgar obres de Malatesta i d'Élisée Reclus. Georges Balkanski va morir el 12 d'octubre de 1996 a Sofia (Bulgària).
***
Manuel
Jiménez Pérez
- Manuel Jiménez
Pérez: El 16 d'abril de 1908 neix a Dos
Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Jiménez
Pérez. Fill d'una família de
jornalers, ben aviat començà a treballar als
camps del seu poble natal. En 1925
participà en una vaga de recollidors d'oliva que es va
declarar a la regió (Dos
Hermanas, Alcalá de Guadaira i Utrera) reivindicant la
jornada de vuit hores de
feina. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT),
a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts
Llibertàries, durant les nits seguia
els cursos que Antonio Muñoz Benítez impartia a
l'Escola Racionalista de la
localitat. Quan es proclamà la II República
espanyola l'abril de 1931,
participà, amb altres membres de les organitzacions obreres,
en el govern
provisional de l'alcalde republicà Fernando Fournon Rallas.
Arran del cop
feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la barricada
confederal que
s'instal·là al carrer del Pinar on la cavalleria
rebel fou repel·lida. Davant
l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle
republicà i els seus
regidors si seguien amb la resistència, decidí
retirar-se amb sos companys. El
27 de juliol de 1936 --altres fonts citen el 22 de juliol--, mentre
treballava
amb un altre militant de la CNT, Manuel Núñez
González (Camará),
a la hisenda Bujalmoro de Dos Hermanas, ambdós van ser
detinguts per la Guàrdia Civil i un grup de falangistes.
Quan anaven pel camí
de la Cañada de la Zorra els presos intentaren fugir.
Núñez, asmàtic, no pogué
córrer i fou abatut als pocs metres, i Jiménez
aconseguí arribar a un olivar
entre la pluja de bales, però va ser ferit al
taló i, capturat, va ser
assassinat a l'acte.
***
Georgi
Bozhilov
- Georgi Bozhilov:
El 16 d'abril de 1927 neix a Rosoman, a prop de Sofia
(Bulgària), l'anarquista
Georgi Bozhilov Nedyalkov. Fill setè d'una
família nombrosa pagesa de 10
germans, esdevingué anarquista durant la sevaèpoca d'estudiant a l'Escola de
Mines de Pernik (Pernik, Bulgària), on es graduà.
Durant la dictadura estalinista,
va estar tancat durant vuit anys a les presons d'Haskovo, Varna i
Kustendil i
al camp de concentració de l'illa Belene del Danubi. En
1974, durant un
escorcoll a casa de l'escriptor anarquista Deltcho Demoreva, la policia
trobà i
requisà nombrosos manuscrits seus i deportà
Bozhilov a la localitat de Bistra
(Silistra, Bulgària) durant cinc anys. Sense drets
cívics, sobrevisqué a Sofia
treballant com a pintor i portant una escavadora. Amb la caiguda del
comunisme,
a partir de 1989 i durant 10 anys edità i dirigí Svobodna Misal (Pensament Lliure),òrgan d'expressió de la
Federació Anarquista Búlgara (FAB). Va publicar
tres llibres de memòries Balgarskijat
prejod prez pogleda na edin
anarjist (2009, La transició búlgara a
través dels ulls d'un anarquista) Jivot
pod ueren nebosvod (2009, La vida
sota un cel negre) i Lichni otkrovenija
(2010, Relacions personals). Georgi
Bozhilov va morir el 15 de desembre de 2010.
Defuncions
Panaït Istrati
- Panaït Istrati:El 16 d'abril de 1935 mor a Bucarest (Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Havia nascut el 10 d'agost de 1884 a Braila (Valàquia, Romania) i era fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant, embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus. Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del «Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista «Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista --mai no va tenir-ne el carnet--, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibre Vers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de«feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de«cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda».
***
Portada
del Sumari 28.344/39 seguit contra Domingo Martínez
García por "element perillós"
- Domingo Martínez
García: El 16 d'abril de 1942 es afusellat a
Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Domingo Martínez García. Havia nascut el 17 de
juny de 1907 a Sorbas (Almeria,
Andalusia, Espanya). Visqué a la barriada de
García El Bajo de Sorbas i es dedicà
a les tasques pageses i a la mineria de manera ocasional. A
començaments dels
anys trenta emigrà a Catalunya i s'establí a
Sallent (Bages, Catalunya), on
treballà com a minaire. En 1932 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). L'aixecament revolucionari de gener de 1933 a Sallent li
agafà de
viatge, però el mes següent va ser detingut acusat
d'assaltar una fàbrica,
encara que l'únic que va fer fou portar un manifest
confederal als patrons.
Entre setembre de 1934 i agost de 1936 romangué a Sorbas
dedicat a tasques
agrícoles amb sa família i realitzant feines
ocasionals a les poblacions
properes. El 16 de juliol de 1936, quan es produí
l'assassinat de José Calvo
Sotelo, es trobava segant a la localitat granadina de Pedro
Martínez i
sospitant que aquest fet portaria alteracions de l'ordre,
retornà a Sorbas amb
altres companys, on es posà al servei de la CNT local. Fou
membre del Comitè
Revolucionari de Sorbas en representació de la CNT. Entre el
gener i el febrer
de 1937 formà part del Comitè de Presos del
Comitè Central d'Almeria, la funció
del qual era la revisió de les causes que havien motivat la
detenció dels
presoners. Entre el gener de 1937 i març de 1938
exercí de secretari de la
Federació Comarcal de Sorbas de la CNT. En aquest
càrrec intentà en tot moment
potenciar la unitat entre totes les forces del Front Popular i
assistí al
Congrés Comarcal d'Agrupacions Anarquistes. Quan
cessà en la secretaria de la
Federació Comarcal, s'incorporà al 585
Batalló de la 147 Brigada de l'Exèrcit
republicà, on va ser nomenat «Milicià
de Cultura» pel Ministeri d'Instrucció
Pública. En aquest destí durà fins el
final de la guerra el març de 1939. Va
ser detingut a València per la Brigada Politicosocial quan
intentava fugir de
la Península i internat al camp de concentració
d'Albatera. El 30 de maig de
1939 va ser traslladat a la presó Cel·lular de
València acusat de «subjecte
perillós, director de tots els desordres esdevinguts durant
el període roig» a
Sorbas. Se li acusà falsament de l'assassinat del sacerdot
Fernando González Ros,
de la detenció de diverses persones d'ideologia dretana de
la localitat i
d'abusos (detencions, requises, robatoris, saqueigs, incautacions,
destrucció
dels sants de l'església, etc.) quan va ser membre de
Comitè Revolucionari.
Malgrat tots els testimonis exculpadors, el 17 de gener de 1942 va ser
condemnat
a mort. Domingo Martínez García va ser afusellat
el 16 d'abril de 1942 a les
tàpies del cementiri de San José d'Almeria
(Andalusia, Espanya) i fou sepultat
en la fosa 130, sèrie 3a, recinte 1r d'aquest cementiri.
***
Hermilio
Alonso Martínez
- Hermilio Alonso Martínez: El 16 d'abril de 1959 mor a Mèxic l'anarcosindicalista Hermilio Alonso Martínez. Havia nascut el 15 de gener de 1897 a Castilla la Nueva --alguns citen Santander. D'infant emigrà a l'Argentina i la lectura de La Protesta i altres periòdics llibertaris el portà al moviment anarquista. Va militar en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1919 emigrà a França i a París s'incorporà al sindicalisme llibertari i criticà el sindicalisme pur de Pierre Besnard. Com a militant de la Unió Anarquista (UA), s'oposà que els anarquistes abandonessin la Confederació General del Treball (CGT), davant el perill que caigués en mans dels comunistes o per formar la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Besnard. Fou un dels fundadors de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE) a França (1924-1926), de la qual va ser secretari. Visqué a Bèlgica, Montpeller i Marsella i va treballà com a electricista. A França creà i participà en diversos grups artístics i teatrals. Participà en els intents revolucionaris de l'altra banda dels Pirineus, com ara els fets de Vera de Bidasoa (1924) i l'aixecament de Prats de Molló (1926). Quan caigué la dictadura de Primo de Rivera, passà a Catalunya, però retornà desil·lusionat per la manca de moviment revolucionari. En 1936 marxà a Barcelona, però el Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) el va enviar com a enllaç i perquè organitzés l'ajuda vers la Revolució espanyola a França. Encapçalà la Federació de Comitès Antifeixistes d'Ajuda a Espanya, que aviat arreplegà més de 70.000 membres; recollí grans quantitats de queviures; amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) recaptà més d'un milió de francs i realitzà més de 300 mítings antifeixistes i de denúncia de les maniobres estalinistes. Denunciat pels comunistes al Ministeri de l'Interior francès com a«anarquista perillós», fou detingut a Besiers i empresonat. Alliberat per les pressions de l'ambaixada republicana espanyola, fou expulsat, encara que continuà la seva tasca clandestinament fins al 1939, especialment en l'organització de l'ajuda dels exiliats que creuaren els Pirineus en la Retirada i en millorar les condicions dels tancats als camps de concentració francesos. Amb el triomf feixista, s'instal·là a Mèxic, on formà part del grup editor de Tierra y Libertad des de la seva fundació. Entre el 26 i el 28 de desembre de 1945 fou delegat perTierra y Libertad, juntament amb Rodolfo Aguirre i Floreal Ocaña, al I Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Formà part de la Delegació de la CNT en Mèxic, des de les files de l'anarquisme més ortodox. Poc abans de morir viatjà per diversos països americans.
Hermilio Alonso Martínez (1897-1959)
***
Necrològica
de Simone Lerousseau apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 18 de maig de 1972
- Simone
Lerousseau: El 16 d'abril de 1972 mor de càncer
a França la militant anarquista
Simone Lerousseau. Amb son company, el també anarquista
Maurice Langlois,
regentà un hotel a Saint-Calais (País del Loira,
França). Ambdós, amb Berthe
Faber, Pierre Lentente i Henri Zysly, van ser dels darrers que van
veure amb
vida Sébastien Faure el juliol de 1942. Després
de la II Guerra Mundical, fou
membre del grup anarquista «Amis de Sébastien
Faure». Quan la parella es
retirà, s'establí a «La
Curguetie», petita casa a Lembrac (Aquitània,
Occitània), on rebien la visita dels vells companys.
***
Julián
Gil
- Julián Gil: El 16 d'abril de 1973 mor al Soler (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Julián Gil. S'exilià a França i posà el seu domicili del Soler a disposició dels companys, especialment els que venien de la Península. Julián Gil va morir el 16 d'abril de 1973 al Soler (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya algunes setmanes més tard.
---