Anarcoefemèrides
del 4 de desembre
Naixements
- André Colomer:
El 4 de desembre de 1886 neix a Cervera
(Segarra, Catalunya) el poeta, anarquista individualista i,
finalment, comunista André Colomer. Immediatament sa
família es va traslladar a
París (França). Amb 12 anys descobreix l'ideal
anarquista gràcies a la lectura
de l'obra de Zola. Estudiant secundària a Bordeus va decidir
prendre's un any
sabàtic que va esmerçar viatjant per la
Mediterrània; després va acabar els
estudis de batxillerat i a Louis-le-Grand va preparar l'examen
d'ingrés a
l'Escola Normal Superior, però sense èxit. En
1906 va fer el servei militar a
Perpinyà. Més tard va fer de professor al
col·legi de Blois i a l'institut de
Lakanal, però no va durar gaire. Va instal·lar-se
a París, on va començar a
escriure i a fer de periodista. Va fundar dues revistes: La
Foire aux
chimères (1907) i L'Action d'Art. Organe
de l'individualisme héroïque (1913), amb Devaldès i Lacaze-Duthiers. En 1911 va
ser empresonat a
Cherche-Midi per haver-se negat a realitzar un període
militar de reserva de 28
dies, però és llicenciat i alliberat per
malaltia. El setembre de 1914 no es va
presentar al consell que havia d'acceptar o no la seva baixa a
l'exèrcit i s'estima
més fugir amb sa companya Madeleine a Itàlia. En
1915 la Gran Guerra el porta a
la clandestinitat, però serà descobert i enviat a
Perpinyà; la seva mala salut
fa que sigui definitivament llicenciat justament el dia de l'armistici.
A
partir de 1919 va escriure en el setmanari Le Libertaire
i va arribar a
ser-ne el secretari de redacció. Com a membre del Club des
Insurgés (Club dels
Insurgents) va fer mítings i conferències. En
1920 va crear el Sindicat dels
Escriptors i el Sindicat d'Autors Dramàtics i es va
convertir en el secretari
del Comitè Intersindical de l'Espectacle. En 1921 va
cofundar la Confederació
General del Treball Unitari (CGTU), que, malgrat bona part d'aquest
sindicat
estigués format per comunistes, ell no es va sentir
impressionat gaire per la
Revolució russa de 1917, pensat, a causa del seu
anarcoindividualisme, que el
concepte marxista de Revolució és un mite i una
paraula buida. L'agost de 1922
va esdevenir director de La Revue Anarchiste. El 24
de novembre de 1923
va destapar-se el «cas Daudet» on Colomer
revelarà que Le Flaoutter era un
agent provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una
conferència a
Montpeller titulada «Dos monstres, Déu i
Pàtria, assolen la humanitat», que va
influir força Léo Malet. En aquest mateix any va
publicar les seves memòries, À
nous deux, Patrie!: la conquête de soi-même,
on dedicarà el capítol XVIII a
la Banda Bonnot («La novel·la dels Bandits
Tràgics»). Arran de la «tesi de
l'assassinat» de Philippe Daudet que polemitza amb Colomer,
aquest deixarà Le
Libertaire i crearà el setmanari L'Insurgé.
Journal d'action
révolutionnaire et de culture anarchiste
(1925-1926), on col·laboraran
Madeleine Colomer (Hauteclaire),
Sébastien Faure, Enrique Vlolatería,
Maurice Wullens i Léo Malet (Noël Letam),
entre altres. El febrer de
1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es
passarà al
bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès (PCF),
fet que serà
durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa
família a
Moscou (Rússia), hi morirà poc temps
després, el 7 d'octubre de 1931. Entre les
seves obres podem destacar Bonimini contre le fascisme,Répression de
l'anarchisme en Russie soviétique (1923), la
novel·la Roland Malmos
i l'obra teatral Le réfractaire.
***
- Herbert Read: El 4 de desembre de 1893 neix a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics --The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)-- i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter --Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)--, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels qualsés el novel·lista Piers Paul Read. Herbert Read va morir el 12 de juny de 1968 a Malton (North Yorkshire, Anglaterra). Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà).
***
- Juan González González: El 4 de desembre de 1894 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge anarcosindicalista Juan González González, citat en ocasions com González Debodt. Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per «rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat. Juan González González va morir el 6 de juny de 1976 a Porto do Son (La Corunya, Galícia).
***
- María
Mañas
Zubero: El 4 de desembre de 1912 neix a Caribenya
(Saragossa, Aragó, Espanya)
la militant anarquista i anarcosindicalista María
Mañas Zubero. A l'Ateneu
Llibertari de Saragossa conegué el propagandista anarquista
Manuel Salas
Blasco, amb qui decidí casar-se l'1 de maig de 1936,
però com que la data
coincidia amb el Congrés Nacional de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), la parella posposà la cerimònia civil per
al 4 de juliol. Quan la
caiguda de Saragossa a mans dels colpistes feixistes el 19 de juliol
d'aquell
any, aconseguí amagar-se dues setmanes a l'antiga caserna de
San Pablo abans de
poder passar, amb altres companys i companyes, entre elles Julia
Miravé Barrau,
a zona lleial disfressada de beata. A Fuendetodos (Saragossa,
Aragó, Espanya)
va ser acollida per Saturnino Carod Lerín i
després passà a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya), seu del Comitè Regional
d'Aragó de la CNT, on s'ocupà
d'hospitals, de guarderies d'infants i de tasques agrícoles.
Quan el Comitè
Regional d'Aragó s'establí a València,
es traslladà a Moncada (Horta Nord, País
Valencià), on compartí habitatge amb Julia
Miravé, Cayetano Continente, Luis
Montoliu Salado i Saturnino Carod. Diàriament acudia a
València per ajudar en
tasques en el Comitè Regional i per a fer cursets de
capacitació a l'Internat
Durruti. En 1939, en acabar la guerra, fou agent d'enllaç
del primer Comitè
Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí
de la CNT, el
secretari del qual fou Esteve Pallarols Xirgu (Riera).
Participà especialment, amb altres dones, en
l'evacuació
cap a València i cap a França de nombrosos
militants evadits del camp de
concentració d'Albatera, entre ells son company Manuel
Salas. L'agost de 1939
passà a França, amb Génesis
López i Manuel Salas, entre d'altres, amb la
primera delegació enviada des de la Península per
la CNT. Fou detinguda al pas
fronterer de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i
tancada d'antuvi a
Perpinyà i després al camp de
concentració d'Argelers. Un cop lliure, s'establí
a la zona de Lió (Arpitània), on
treballà com a obrera agrícola i fent tasques
domèstiques. En 1943 retornà a Saragossa on amb
son company participà en la
reorganització de la CNT i en diverses activitats de
l'Aliança Nacional de
Forces Democràtiques (ANFD). Fugint de la
repressió, amb Salas s'establí a
Madrid amb el suport dels confederals del Sindicat d'Arts
Gràfiques. La parella
muntà un petit taller clandestí on es van
imprimir butlletins i periòdics de la
CNT. Quan la impremta va ser descobert per la policia,
ambdós marxaren cap a
Barcelona on continuaren militant. En 1952 Manuel Salas va ser novament
detingut
i tancat a la presó Model de Barcelona, on
romangué alguns mesos. Després de la
mort del dictador Francisco Franco, participà en la
reorganització de la CNT i
col·laborà en diverses publicacions, com ara La Hoja de Mañana i Polémica,
de la qual son company era el director. La parella tingué
dos infants (Fernando
i Federico). María Mañas Zubero va morir el 22 de
març de 1991 a Barcelona
(Catalunya) i fou incinerada dos dies després a Cerdanyola
(Vallès Occidental,
Catalunya).
Manuel Salas
Blasco (1914-1995)
Defuncions
- Alfredo Gori: El 4 de desembre de 1926 mor a Viareggio (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Havia nascut el 14 de desembre de 1872 a Florència (Toscana, Itàlia). Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat.
***
- Ramón Mateo Chavanel:
El 4 de
desembre de 1936 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista
Ramón Mateo
Chavanel. Havia nascut cap al 1890 a Osca (Aragó, Espanya).
Carreter d'ofici,
durant els anys vint formà part d'una agència de
transports que, segons les
autoritats, realitzava contraban a gran escala de tota mena d'articles.
Després
passà a fer feina com a obrer
metal·lúrgic. L'agost de 1931 va ser detingut
acusat de dos atracaments frustrats, un a dos cobradors del Credit
Lyonnais i un
altre a una joieria de Sabadell; jutjat, va ser condemnat i tancat a la
presó
de Burgos (Castella, Espanya). Arran dels maltractaments patits
gairebé perdé
la vista. Militant de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), arran dels fets
revolucionaris d'octubre de 1934 hagué d'exiliar-se a
França. De bell nou a la
Península, el juliol de 1936 participà activament
en les lluites per
neutralitzà l'aixecament feixista als carrers de Barcelona
(Catalunya), al
costat de Francisco Ascaso. Després fou membre de les
Patrulles de Control i va
ser enviat en missió oficial a França i a
Suïssa per a comprar productes de
primera necessitat i, a més a més, armes,
gràcies a la intervenció de la xarxa
muntada pels companys Lucien Tronchet, Edmond Déturche i
Josep Asens. El 30 de
setembre de 1936 circulava amb un automòbil«Buick» amb altres companys (Francisco
Barcena Martín, José Marín Gomez i
Eugenio González Andreo), el qual, després
de creuar la frontera a Saint-Genis, a prop de Ginebra, girà
bruscament i s'estavellà
contra un arbre, malferint tots els ocupants. Interrogats, els quatre
ferits
declararen a la policia, la qual havia trobat dissimuladament al cotxe
5.000
francs, que havien passat a Suïssa per a «negociar
una compra de llet
condensada». Ramón Mateo Chavanel, greument ferit,
que s'havia acabat
d'assabentar de la mort a Barcelona de son fill de tres mesos, va morir
el 4 de
desembre de 1936 a l'Hospital Cantonal de Ginebra (Ginebra,
Suïssa). La seva
incineració al cementiri de Saint-Georges
esdevingué una gran manifestació en
suport de l'Espanya revolucionària formada per un milenar de
persones i en la
qual van prendre la paraula Léon Nicole, Louis Bertoni i el
cònsol d'Espanya. Després
les seves cendres arribaren a Barcelona el 12 de desembre i van ser
dipositades
a la secretaria de les Patrulles de Control de l'avinguda de les Corts
Catalanes; l'endemà les seves restes van ser enterrades amb
una cerimònia força
concorreguda.
***
- Pietro Acciarito: El 4 de desembre de 1943 mor a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Havia nascut el 27 de juny de 1871 a Artena (Roma, Laci, Itàlia) en una família molt pobre; sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament:«Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» --poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar unaàmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament, on restà 39 anys fins a la seva mort.
***
- Giuseppe Monanni:
El 4 de desembre de 1952 mor
a Milà (Llombardia, Itàlia) un dels principals
representants
de l'individualisme anarquista
italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe
Monanni, Mony. Havia
nascut el 27 de febrer de 1887 a Arezzo (Toscana, Itàlia).
Tipògraf de
professió, va fundar en 1907 a Florència la
revista anarquista Vir, on
col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan
Gigli, entre d'altres.
Més tard col·labora en Grido della Folla,
amb Giovanni Gavilli i la que
serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella
s'instal·la a Milà on
col·laborarà en diversos periòdics i
publicacions, com ara La Rivolta
(1911) i La Libertà (1913-1914).
Paral·lelament a aquesta activitat
periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca
editorial que s'escampa per
tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de
Libreria
Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice
Sociale (1919-1926) i,
finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així
publicarà tots els clàssics
de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari,
etc.).
Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa
juntament amb
altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la
instauració del feixisme
que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient
repressiu de detencions,
d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea
amb Carlo MolaschiL'Università Libera, però,
després de l'aprovació de les Lleis
especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació
general. A més a més,
ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i
polítiques.
Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la
guerra, col·labora de
bell nou, sota el pseudònim Mony, en el
periòdic Libertario.
***
- Georg von Rauch: El 4 de desembre de 1971 és assassinat a Berlín (Alemanya)el militant anarquista Georg von Rauch. Havia nascut el 12 de maig de 1947 a Marburg (Hessen, Alemanya). Son pare era professor de filosofia a la Universitat i ell, després d'acabar l'escola en 1966, va començar a estudiar filosofia autodidàcticament. Aquest mateix any, es va casar amb la seva núvia Illo, qui en 1967 donarà a llum una filla, Yamin. Interessat per la política, el clímax dels moviments dels joves alemanys amb la mort per un tret de la policia de l'estudiant Benno Ohnesorg durant una manifestació, li va influenciar força. Va ingressar en la Freie Universität Berlin (Universitat Lliure de Berlín) i va col·laborar amb la Sozialistischer Deutscher Studentenbund (Associació Socialista Estudiantil Alemanya). A Berlín les seves activitats polítiques contra la guerra de Vietnam es van anar radicalitzant. L'intent d'assassinat per un jove neonazi contra un dels majors representants del moviment estudiantil, Rudi Dutschke, en 1968, va ser el límit per a Georg von Rauch i es va adherir a un grup anarquista de guerrilla urbana. Aquest va ser el principi d'una carrera delictuosa, detinguda quan el van arrestar per apallissar un periodista el 2 de febrer de 1970. Va ser condemnat el 8 de juny de 1971, però va aconseguir fugir el mateix dia. A partir d'aquest moment va ser un conegut personatge influent en l'escena estudiantil alemanya. La seva fuita només va durar sis mesos, el 4 de desembre de 1971 va rebre un tret de la policia. La seva mort violenta el va convertir en un màrtir i en el paradigma de la lluita política del seu temps. La resta de membres de la seva organització va crear el «Bewegung 2 Juni» (Moviment 2 de Juny), la branca anarquista de la Red Army Fraction (Fracció de l'Exèrcit Roig). L'hospital berlinès Bethanien, després de ser ocupat, va ser rebatejat Georg-von-Rauch-Haus, com a homenatge al jove llibertari.
***
- Miguel García
García:El 4 de desembre
de
1981 mor a Londres (Anglaterra) el militant anarcosindicalista i
guerriller
antifranquista Miguel García García,
també conegut com Miguel Ferrer.
Havia nascut el 3 de febrer de 1908 a Archena (Múrcia,
Espanya). Va ser fill
d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
incondicional de
Salvador Seguí i que va lluitar contra el pistolerisme de la
patronal a
Barcelona. Orfe als 11 anys, va començar a treballar en un
taller de vidre i
més tard es va dedicar a la venda de diaris al carrer,
participant en la vaga
de venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà.
A la capital de la
Catalunya Nord va treballar en unes cavallerisses, alhora que ampliava
la seva
cultura. En tornar a la península en 1921 va aprendre
tipografia i va fer
feines clandestines de publicació per al sindicat
anarcosindicalista. En 1922
va ingressar en el moviment llibertari. Més tard va
treballar en l'hoteleria i
va ser un dels fundadors del Sindicat Gastronòmic de la CNT.
En aquests anys va
formar part dels grups d'acció contra la dictadura de Primo
de Rivera. En 1926
es va exiliar a França (Trouville i París). Amb
la República es va mantenir al
marge dels grups d'acció, però amb l'aixecament
militar de juliol de 1936 va
ser un dels primers en plantar cara els feixistes, participant en
l'assalt
d'armeries i el setge de les casernes. Va marxar i lluitar al front
d'Aragó
(Tàrrega, Casp, Belchite). El novembre de 1936 va marxar al
front de Madrid on
va restar 32 mesos i va ser ferit. Després seria destinat a
preparar
militarment dos batallons d'estudiants amb els quals després
va combatre a
Guadalajara, ocupant Brihuega després de la derrota
mussoliniana. En acabar la
guerra es va amagar a València i a Barcelona, on fou
detingut el 9 de maig de
1939 i internat a Poble Nou amb Josep Sabaté Llopart.
Després passà 30 mesos al
camp de concentració «Unamuno», a prop
de Madrid. Condemnat a sis mesos, pena
que havia complet amb la presó preventiva, fou alliberat el
març de 1941 i
s'integrà immediatament en la resistència
llibertària antifranquista amb Josep
Sabaté. En aquest any entrà en contacte amb els
serveis secrets britànics que
l'ensenyaren a falsificar documents. Arran del robatori d'una premsa
pogué
realitzar nombrosos documents falsos per als companys. També
participà amb
Francesc Sabaté Llopart (Quico) en el pas a la
Península i en les cadenes
d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats. Lligat a la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), cap al 1945, amb Juan Pena,
participà en l'edició clandestina
del seu òrgan d'expressió, Tierra y
Libertad, distribuint-lo
especialment per Barcelona. Ferm opositor a la línia
col·laboracionista, el seu
grup participà en nombrosos cops de mà
(atracaments de bancs, cobraments
d'imposts revolucionaris a industrials, etc.). El setembre de 1949 va
tornar a
la Península enrolat en el «Grupo
Talión» de Julio Rodríguez
Fernández (El
Cubano). El 9 d'octubre de 1949 va participar en el
famós robatori del
meublé «La Casita Blanca» de Barcelona,
amb Pere Adrover Font, Josep Corral
Martí, Manuel Fornés Marín, Francisco
Martínez Márquez i Julio Rodríguez, i
en
el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes. El 21 d'octubre de 1949 fou
detingut i
el 6 de febrer de 1952 va se condemnat a mort a Barcelona, amb Antonio
Moreno
Alarcón, Domingo Ibars Juanías, Josep Corral
Martí, Ginés Urrea Piña, Pere
Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir
Gruañas i Jordi Pons Argilés. Però,
després de passar 38 dies a la cel·la des
condemnats a mort, el 13 de març se
li va commutar la pena per 30 anys de presó. En un escorcoll
se li va trobar
una pistola i se li van afegir 20 anys més a la pena,
coneixent les masmorres
de diverses presons (Alacant, Terol, Carabanchel, Sant Miquel dels
Reis) i
sempre intentant fugir-ne. A Carabanchel va fer amistat amb el militant
anarquista escocès James Stuart Christie. A partir d'octubre
de 1967, al penal
de Sòria, va guardar clandestinament, fins al 1968, el
manuscrit del futur
llibre de Luis Andrés Edo La corriente,
que aquest anava escrivint a la
presó. Alliberat en 1969, va instal·lar-se a
Londres, on va portar una
intensíssima tasca de propaganda antifranquista arreu
d'Europa, a més de
col·laborar en la Creu Negra Anarquista, de la qual va ser
cofundador amb
Stuart Christie i Albert Meltzer, i de mantenir el «Centro
Ibérico» de Londres.
També va ajudar la revista llibertària Black
Flag. Quan va morir Franco
va obrir una fonda a Barcelona en 1976 («La
Fragua») que
es va convertir en un focus de
l'anarquisme barceloní. És autor de diverses
obres, com ara Spanish
Political Prisoners (1970 i 1975), Looking back
after 20 years in jail
(1970, 1974 i 2002, i també traduït al
francès), Franco's Prisoner
(1972), Spanien-Kampf und Gefangenschaft (1939-1969)
(1975), Miguel
García's Story (1982), entre d'altres.
***
- Mariano Aguayo Morán:
El 4 de desembre de 1994 mor a Ceret (Vallespir,
Catalunya Nord) el fotògraf anarcosindicalista i guerriller
anarquista antifranquista Mariano Aguayo Morán.
Havia nascut el 27 de gener de 1922 a Saragossa (Aragó,
Espanya). El febrer de
1949 ja formava part del grup de militants anarquistes aragoneses
anomenat «Los
Maños», format a Barcelona per Wenceslao
Jiménez Orive i del qual formaven part
Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo),
Plácido Ortiz Gratal i Niceto
Pardillo Manzanero. La primera acció del grup va consistir a
castigar el confident
Antonio Seba Amorós, qui serà lleugerament ferit
al bar Bracafé del barceloní carrer
Casp i qui entendrà la lliçó i
desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant
tres mesos en 1948, es trobarà a París en 1949 en
el moment de l'extermini de
grup a Barcelona. Va restar a França, on juntament amb
Fernando Gómez Peláez
treballarà en una editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera, de la qual
arribarà a ser un dels
administradors, i en Atalaya
(1958),
amb Antonio Téllez i Liberto Lucarini Macazaga. Durant els
anys 60 va ser
membre del grup editor del periòdic mensual Frente
Libertario. En 1977 va ser el responsable del
butlletí interior dels grups
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a
França, Confrontación,
i encarregat de servei de llibreria del Grups de Presència
confederal. El 6 de juny de
1984 va patir un atac hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord.
Mariano
Aguayo Morán va morir el 4 de desembre de 1994 a Ceret
(Vallespir, Catalunya
Nord) i va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb
Marina Monllor
Rodríguez i tenia dos infants, Ruben i Minerva.
Després de morir, la seva gran
col·lecció de fotografies, especialment sobre la
retirada després de la Guerra
Civil, va ser donada a l'Associació Guilda Cultural de
Mérida (Badajoz,
Extremadura, Espanya).
Actualització: 04-12-13