Anarcoefemèrides de l'1 d'abril
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Lutte
- Surt La Lutte:
L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del periòdic dominicalLa Lutte. Organe anarchiste. Era
continuació de L'Étendard
Révolutionnaire
(1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat.
Justícia». Els gerents van ser
Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els
redactors estaven
Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot,
i els articles es
publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es
publicà la sèrie«Produïts antibourgeois», que enumerava
els productes explosius o inflamables
més fàcilment manipulables. Durament perseguit
per les autoritats, en sortiren
19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser
continuat per Le Drapeau
Noir (1883).
***
El "Terror Verd" segons Le Petit Journal
- Contra el «Terror
Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple«Terror Verd», el
Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de
París (França) crea un Servei
Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de
neutralitzar i
de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la
pólvora utilitzada
en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes
(Ravachol,
Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea
sorgí quan Charles
Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a
Jean Constans,
ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca
de feina propiciada
pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà
desactivant els obusos
que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les
excavacions
parisenques i jugarà un paper important durant la Gran
Guerra en la investigació
dels gasos tòxics.
***
Capçalera de Le Plébéien
- Surt Le Plébéien: L'1 d'abril de 1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Plébéien. Organe de combat pour l'émancipation des trevailleurs. Portava a la capçalera dos epígrafs: «De l'infern dels pobres es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i«El nostre enemic és el nostre amo» (Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i l'impressor G. Brandt. Víctima de la repressió policíaca, només se n'editaren quatre números, l'últim el del 13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el subtítol «Journal communiste-anarchiste» --més tard«Sociologie, arts, littérature»-- a Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895 --a partir del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival (Valònia, Bèlgica)-- i n'editarà 25 números, l'últim el del 15 de desembre del mateix any. De la redacció i la gerència s'encarregava el mateixÉtienne Montulet. Entre els col·laboradors de les dues sèries podem citar Jean Ajalbert, Jean Bosson, A. Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis, Sébastien Faure, Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E. Henry, G. Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G. Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier, Adolphe Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin, Spartacus, Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El periòdic tenia una gran difusió per l'estranger (França, Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya, Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar almenys un fullet en 1895 (L'anarchie en Cour d'Assisses-plaidoirie de M. Royer).
***
Un exemplar de Ciencia Social
- SurtCiencia Social: L'abril de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual llibertari Ciencia Social. Socilogía, artes y literatura. Era continuació de la revista del mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i 1896 i que va haver de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida arran del Procés de Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per l'anarquista italià Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris,Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre d'altres. Cal destacar la publicació de les classes dictades per Pietro Gori a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina. També van publicar fullets, com ara el reeixit La inquisición fin de siglo. Los verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La redacció s'ubicava al carrer Corrientes 2041.
***
Capçalera
del primer número d'El
Proletario
- Surt El Proletario: L'1 d'abril de
1902 surt a Cadis
(Andalusia, Espanya) el primer número del
periòdic quinzenal anarquista El
Proletario. Hi
van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez,
Francisco
Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez,
Isabel Duran, José Jiménez i el
grup gadità «Amor y Libertad».
Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre
l'estranger i pàgines literàries. En van sortir
21 números, l'últim l'1 de
febrer de 1903, i un suplement al número 14;
deixà de publicar-se per manca de
mitjans i fou continuat per Germinal, que només
publicà un número el 24
de març de 1903. L'única
col·lecció completa d'El Proletario es conserva
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Portada de Le Réveil Anarchiste
- Surt Le Réveil Anarchiste: L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Réveil Anarchiste. Era el successor de LeRéveil Anarchiste Ouvrier, que s'havia publicat des del 15 de novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el comitè de redacció i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot, Eugène Jacquemin, Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant, Charles Malato, Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet, i els principals redactors de Le Réveil Anarchiste Ouvrier seran empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic reapareixerà sota el nom Le Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.
***
Anagrama de la FORA V Congrés
- IX Congrés de la FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina) comença el IX Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en ocasió del seu V Congrés, la FORA va establir expressament en la seva Declaració de Principis l'adhesió als «principis econòmics i filosòfics del comunisme llibertari». En 1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista revolucionària, decideix eliminar de la Declaració de Principis l'adhesió a la finalitat del comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a partir d'aleshores funcionaran dues federacions separades: la FORA del V Congrés (anarquistes) i la FORA del IX Congrés (novenarios o reformistes, amb majoria sindicalista revolucionària i minoria socialista, i després també comunista). La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el terrorisme com a mètode d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada als anarquistes individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als anarquistes expropiadors, com Salvador Planas --que havia atemptat contra el president Quintana--, Simón Radowitzky --que va assassinar el coronel Ramón Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909-- o Kurt Gustav Wilckens --que va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança dels afusellaments de la Patagònia. El sindicat més poderós i influent de la FORA del IX Congrés era la Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA del IX Congrés es va fusionar amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina (USA), que més tard s'integrarà en la Confederació General del Treball de la República Argentina (CGT).
***
- Vaga general a Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca, Illes Balears) una vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una banda, i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una altra. Els obrers mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals, especialment sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers estaven clausurats per ordre del governador. Ningú no va voler responsabilitzar-se del moviment vaguístic, però les acusacions com a instigadors es dirigiren contra un grup de paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit organitzar clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general va durar fins el 2 d'abril.
***
Capçalera
de Germinal
- Surt Germinal: L'1 d'abril de
1926 surt a Chicago
(Illinois, EUA) el primer número del periòdic en
llengua italiana Germinal.
Mensile anarchico di propaganda. Després
portarà com a subtítol «Anarchico
di propaganda» i, més tard, en canviar la
periodicitat «Quindicinale
anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van
participar en la seva
redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando
Riberi, Hugo Roland
i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números,
l'últim l'1 de maig
de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut unúnic número de
distribució gratuïta de la mateixa
capçalera editat pel «Grup de Propaganda
Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione.
***
Capçalera
d'Anarchia
- Surt Anarchia:
L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del
periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale.
Portava l'epígraf «Per totes
les llibertats i totes les rebel·lions».
Contraposà el concepte d'associació
lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del
moviment específic
anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual.
Va ser
editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di
Giovanni, qui hi
col·laborà fent servir també diversos
pseudònims (Mario Vando,Alberto Lubeni, El Albigense,
etc.). També hi van escriure Alejandro
Scarfó i América Scarfó (JAS),
entre d'altres. Portarà una secció
fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà
sobre diversos temes (l'antifeixisme,
els presos polítics, les dictadures americanes,
l'expropiació, l'«anarcobandidisme»,
l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta
publicació també edità
llibres i fullets de diversos autors, com araÉlisée Reclus, Nino Napolitano,
etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de
setembre de 1930, quatre dies
després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquestúltim número s'incità a
lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre,
però, es publicà
clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per
eludir la censura, que
estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a
Buenos Aires.
***
Capçalera del primer número de Regeneración (1937)
- Surt Regeneración: L'1 d'abril de 1937 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de Regeneración. Periódico libertario. Editada per l'anarquista Efrén Castrejón, es declara hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels germans Flores Magón iòrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta nova etapa, la tretzena, es va dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es van publicar 15 números fins al 1938.
***
Capçalera del primer número de Rumbos Nuevos
- Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de
1939 surt
a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic
mensual anarquista Rumbos Nuevos.Órgano libertario.
Posteriorment va portar els subtítols«Órgano libertario de Cuba» i«Publicación semanal antitotalitaria».
Portà els epígrafs «Propulsor de la
cultura» i «Órgan
d'orientació social». Va ser editat per
l'Associació
Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i
espanyols
exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència
la portà Rafael B. Valdés; en
la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per
Domingo R. Díaz i
administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941,
dirigit
per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez.
Trobem textos de Diego
Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John
Anderson, Julio Ayllón
Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel
Cabanellas, Adolfo Camiño,
P. G. Campón, Álvaro César, Juan
Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G.
Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo
Iglesias Saavedra,
Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor
Marguerite, José Martí, Claudio
Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar,
Damián Paredes, Rudolf
Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i
Adrián del Valle Costa,
entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia,
anarcosindicalisme, història, biografies, cultura,
notícies orgàniques,
cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i
contra el pacte
germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el
suport de l'Associació
Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una
campanya de suport
econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En
sortiren números,
almenys, fins el 30 d'octubre de 1941.
***
Portada del primer número de Le Réfractaire
- Surt Le Réfractaire: L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el primer número de la publicació mensual Le Réfractaire. Journal de l'association«Les Amis de Louis Lecoin». Social, pacifiste, libertaire. A partir del número 11, de maig de 1975, portarà el subtítol «Organe libertaire pour la défense de la Paix et des libertés individuelles». El periòdic era una iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric Laporte i de Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex, Berthier, Eugène Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie, André Claudot, Jean Coudret, Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique Durand, Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon, René Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime, Calude Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu, Xavier Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin, Gilbert Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis, Hervé Terrace, A. Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La revista està editada amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon, Dominique, Effel, Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino Zac, etc. En van sortir 83 números, l'últim el de desembre de 1983. En aquest mateix, Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula documental Écoutez May Picqueray, on nombroses seqüències estan filmades a la seu del periòdic.
Naixements
Augusto Bernardello
- Augusto
Bernardello: L'1 d'abril de 1846 neix a Pontelagoscuro
(Ferrara, Emília-Romanya,
Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer
servir els
pseudònims Dott. Gilbert
i Bernardo della Zucca. Sos pares
es deien
Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys
publicà el periòdic
humorístic anticlerical La Pietra
Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de
fer estudis tècnics a
Venècia (Vènet, Itàlia)–segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en
1863
retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable
en una empresa de transports.
En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte
d'impremta. En
1870 es traslladà amb sa família a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de
setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits
sediciosos» («Visca
Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns
dies a la presó.
A Ferrara treballà de comptable a«Ghedini», una botiga on es venia tota mena
de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè,
xocolata, productes colonials,
espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà
també de comptable a la
impremta «Soati». En 1872 fundà la
Secció de Ferrara de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any
envià la sol·licitud d'afiliació
de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari,
al
Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre
afirmativament. En el mateix mes participà en el
Congrés Regional de Romanya de
l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Fou un dels que
defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà
un dels seus tres fills,
acusat de ser confident de la policia. Col·laborà
en el periòdic republicà Il
Povero, del qual esdevingué el
principal redactor, i assumí la direcció d'Il
Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874.
Amb Vincenzo Dondi
dirigí La Lanterna i
col·laborà en Il
Tribuno deSalerno
(Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors
de la
constitució de la Federació Italiana de la
Central Italiana de l'AIT, però
l'any següent participà en la Lliga Universal de
les Corporacions de Ginebra
(Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes«intransigents». En
1878 col·laborà en el periòdic
napolità de Carlo Terzaghi Rabagas,
on signà sota el pseudònim Dott.
Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi.
Finalment,
les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i
a
col·laborar en Nueva Ferrara,
en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906
publicà Racconti poliglotti
stupefacenti.
Augusto Bernardello va morir el 20 de novembre de 1907 a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Autoretrat de Charles Maurin (1890)
- Charles Maurin: L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Charles Maurin. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec --qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893--, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Charles Maurin va morir el 22 de juliol de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosaés la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu camí de la guillotina.
***
Foto
policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)
- Émile Hédin: L'1 d'abril de 1865 –altres fonts citen 1869– neix a La Neuville (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Émile-Jules Hédin–citat a vegades com Edit–, també conegut com Gustave Rousseau i Erdin. Sos pares es deien Louis Hédin i Irma Ilt. Treballà en diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A començament de la dècada de 1890 milità en el departament del Sena. En aquests anys va ser condemnat en vuit ocasions per «abús de confiança». El desembre de 1893 es va refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i en 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1894 la seva rellotgeria londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va ser jutjat en absència per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean Fanéon), per«robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en concret, va ser acusat de ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel grup anarquista expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford Street i en 1896 residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol de 1896 comprà el restaurant «Francis» al Dean Street de Londres. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Umberto
Lanciotti
- Umberto
Lanciotti: L'1 d'abril de 1894 neix a Forano (Sabina,
Laci, Itàlia)
l'anarquista expropiador Umberto Lanciotti. Sos pares es deien Emidio
Lanciotti,
ferroviari, i Angela Di Mario. En 1897 sa família es
traslladà a Sassoferrato
(Marques, Itàlia), on son pare va ser destinat. En aquesta
ciutat Umberto
freqüentà l'Escola Tècnica i segueix amb
simpatia les peripècies de
l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti. En 1913 emigrà
a França i
posteriorment als EUA. A Scranton (Pennsilvània, EUA)
treballà de miner i en
una refineria de carbó, i s'uní als anarquistes
antioganitzadors que publiquen
el periòdic Cronaca Sovversiva
a
Barre (Vermont, EUA). En 1914 va ser cridat a files per a lluitar en la
Gran
Guerra, però es va declarar desertor i va romandre als EUA.
Conegué Raffaele
Schiavina, freqüentà Nicola Recchi i
col·laborà amb els l'Industrial Workers of
the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) en
diverses activitats
d'agitació i de propaganda. Canvia de treball, primer com a
operari a la
fàbrica de xapes de metall Monessen i després de
comptable de banca. Denuncià
la Gran Guerra, tot seguint la consigna de Luigi Galleani:«Contra la guerra,
contra la pau, per la Revolució Social».
Posteriorment treballà en una fàbrica
automobilística a Detroit (Michigan, EUA) i
participà activament en la campanya
de suport a Carlo Tresca. Entra com a cambrer al vaixell Andrea
Costa i el juny de 1920 retornà a
Itàlia, desembarcant a
Gènova. Marxà cap a Loreto (Ancona,
Itàlia), on es reuní amb sos pares. En
aquesta ciutat treballà en la construcció de la
línea del ferrocarril entre
Loreto-Porto Civitanova, però va ser acomiadat set mesos
després per haver
participat en una vaga. Després va fer feina un temps amb un
majorista vitícola
a Zadar (Dalmàcia). El novembre de 1922 a Ancona (Ancona,
Itàlia) es va veure
obligat a enfrontar-se amb un escamot feixista i resultà
ferit. Fugint de ser
detingut com a desertor, a finals d'any s'embarcà
clandestinament altra vegada
a l'Andrea Costa cap als
Països
Baixos. Cridat pel destacat anarquista Emidio Recchioni,
s'embarcà cap a
Londres. A la capital anglesa treballà fins al
març de 1925, quan va haver
d'embarcar-se clandestinament al vaixell Arlanza
cap a l'Argentina després d'haver donar un seriós
correctiu a l'empresari que
el tenia contractat i volia acomiadar-lo. A Buenos Aires
treballà de cambrer al
restaurant de la botiga «Harrods» i es
relacionà amb les colònies d'anarquistes
italians i espanyols, establint una relació especial amb
Nicola Recchi i Aldo
Aguzzi. Entrà en contacte amb els grups anarquistes
expropiadors, com ara els
de Miguel Arcángel Roscigna, Severino Di Giovanni, Pere
Boadas Rivas, els
germans Antonio i Vicenzo Moretti, Emilio Uriondo i els germans Paulino
i
Alejandro Scarfó, amb els quals va realitzà
nombroses accions d'expropiació,
atemptats amb dinamita, alliberament de companys presos,
falsificació de
moneda, etc. El 23 de juny de 1930, després d'una cadena
d'atemptats
anarquistes, va ser detingut a la trattoria
Vesuvio, amb Emilio Uriondo i Juan López
Dumpiérrez; jutjat, va ser condemnat a
dos anys de presó que purgà a la
colònia penitenciària d'Ushuaia (Terra del
Foc, Argentina). El 13 de juliol de 1932, en plena dictadura del
general José
Félix Uriburu, «martell» dels
anarquistes, va ser alliberat, però novament
detingut en 1933 a Rosario (Santa Fe, Argentina), va ser acusat de
calar foc un
cotxe per a cobrar l'assegurança, durament torturat i
deportat a la Itàlia
feixista en aplicació de la Llei de Residència.
Arribà a Nàpols el 24 d'octubre
de 1933 i va ser jutjat i condemnat el 28 de desembre d'aquell any per
un
tribunal militar romà per deserció a un any de
presó i, posteriorment, a cinc
anys de confinament. Deportat a l'Illa de Ponça (Illes
Poncianes, Laci,
Itàlia), no es doblegà davant els feixistes i va
ser de bell nou condemnat, el
14 de febrer de 1935, a tres mesos per «contravenir les
obligacions del
confinament». El 5 de juliol de 1937 va ser traslladat a les
illes de Tremiti
(Pulla, Itàlia), continuà negant-se a saludar a
la romana en la formació i patí
nombrosos càstigs. Després va ser empresonat a
Lucera (Pulla, Itàlia) fins al
gener de 1938. El 5 de març de 1939 va ser traslladat a
Bernalda (Basilicata,
Itàlia) i el 30 de març d'aquell any retornat a
Tremiti. El 5 de febrer de 1940
va ser alliberat, però sense feina,
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on
va romandre cinc anys amb Recchi. Després de la II Guerra
Mundial tornà a
prendre el seu lloc en el moviment anarquista i participà en
nombrosos
congressos i reunions, fent constat la premsa llibertària.
Un informe policíac
del 5 d'octubre de 1956 informava que vivia com a ajudant de paleta. En
1964 es
traslladà a Follonica, on freqüentà els
anarquista Renato Palmizzi i Andrea
Anelli. Contrari a la Federació Anarquista Italiana (FAI),
en 1966 s'integrà en
els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Umberto Lanciotti va morir el
9 de
juny de 1974 a Follonica (Toscana, Itàlia). El seu testimoni
va ser recollit
per Alberto Prunetti per al llibre Potassa.
Storie di sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli
archivi
(2004).
***
Francisco Ascaso Abadía
- Francisco Ascaso Abadía: L'1 d'abril de 1901 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el combatent anarquista i anarcosindicalista de la CNT Francisco Ascaso Abadía. Era el membre més jove d'una família confederal i va viure a Saragossa des de 1913. Aviat es va iniciar en les lluites socials saragossanes, intervenint en nombrosos conflictes entre 1917 i 1920. En 1919, com a membre del grup Voluntad, va ser detingut per incitació a la rebel·lió d'una caserna i l'any següent, com a membre de Los Justicieros, és empresonat acusat de la mort d'un periodista saragossà, alliberant-lo després d'una gran pressió amb motiu de la Conferència de 1922. S'ajunta al grup Crisol (Durruti, Suberviola, Campos i Torres) i marxa a Barcelona, ciutat on treballarà de cambrer i s'integrarà a Los Solidarios, del qual serà un element prominent, i també encapçala el comitè de relacions anarquistes sortit de la Conferència anarquista catalana convocada pel grup. Participa en les accions contra Soldevila (juntament amb Torres Escartín), Martínez Anido i Laguía (1923) i és de bell nou empresonat. Fugit de la presó amb l'ajuda de Buenacasa (8 de novembre de 1923) passa a França, amb Durruti, per Barcelona, amb la missió de crear un subcomitè revolucionari i una editorial de suport (gener de 1924). Des de 1922 sa vida corre paral·lela la de Durruti, amics inseparables. Viu a París com a treballador de la indústria del plom, participa en la fracassada incursió a Vera de Bidasoa i amb els diners de les expropiacions obren la Llibreria Internacional de París. El desembre de 1924 marxa amb Durruti a Amèrica: Nova York, Cuba (on farà feina d'estibador i tallador de canya, i on eliminaren un patró actuant sota el nom de Los Errantes), Mèxic (on el març s'ajunta amb Alejandro Ascaso i Jover i assalten una fàbrica a Tucumán per finançar una escola racionalista i la premsa de la CGT), de nou Cuba, Xile, Buenos Aires (agost) amb nombroses accions expropiadores. En abril de 1926 Ascaso i Durruti tornen a Europa i, fent servir el pseudònim de Salvador Arévalo, Ascaso s'instal·la a París, on intervé en la preparació de l'atemptat contra Alfons XIII i en suporta les represàlies: empresonament el 25 de juny de 1926, expulsió a Bèlgica (23 de juliol de 1927, on Ascaso i Durruti van ser acollits per Hem Day) i tornada a França (París, Joigny, Lió). El gener de 1928 la parella es reuneix a París amb Cortés, Sanz i G. Vivancos; de bell nou presos en abril, passen clandestinament a Berlín en octubre i després a Bèlgica, des d'on participaren en el complot de Sánchez Guerra (gener de 1929) i en projectes editorials. Tornarà clandestinament a França i s'unirà amb Berthe Fabert. Retorna amb la República i des d'abril es trobarà a Barcelona. Sense oblidar la tasca expropiadora, a Barcelona es lliura a una febril activitat: innombrables mítings (a Almudévar i Osca el desembre de 1932, Saragossa el gener de 1936), assemblees, manifestacions, participació en els aixecaments de Fígols i de l'Ebre, deportació aÀfrica el febrer de 1932, enfrontaments amb els trentistes, secretari de la CNT catalana (tasca criticada pels asturians, ja que va ser l'autor d'una nota contra l'octubre asturià) entre 1934 i 1935, redactor de Solidaridad Obrera, assistent al Congrés de 1936, mítings amb Ortíz a Sant Boi i Sallent (1936), i tot això amb contínues escapades, desterraments i empresonaments. Quan va començar l'aixecament feixista a Barcelona va combatre en primera línia, essent l'encarregat de la coordinació i les comunicacions, i va morir inesperadament d'un tret al setge de la caserna de les Drassanes el 20 de juliol de 1936. Dels seus escassos escrits --va ser administrador del periòdic Crisol i va escriure articles en Cultura y Acción, de Saragossa (1922-1923), Solidaridad i Solidaridad Obrera-- es dedueix la desconfiança en les avantguardes clarividents i que el seu discutit anarcobolxevisme era més una estratègia de circumstàncies que de creences.
***
Notícia
de la condemna d'Yvan Begout apareguda en el diari parisenc Le Journal del 14
d'agost de 1927
- Yvan Begout: L'1 d'abril de 1906 neix a Perigús (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista Pierre Jean Yvan Begout. Era fill d'un fuster i d'una costurera. El 3 d'octubre de 1921 entrà com a aprenent de ferroviari als tallers la xarxa París-Orleans de Perigús de la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos) i amb altres dos companys, Pierre Chaumeil i Calès, creà una secció sindical de joves de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). L'1 d'agost de 1924 va ser acomiadat per«propaganda sindical i comunista» al seu centre d'aprenentatge. El 5 de juliol de 1927 va ser detingut a Saint-Laurent-sur-Manoire (Aquitània, Occitània) amb tres companys per repartir pamflets antimilitaristes; jutjat per això, el 13 d'agost de 1927 va ser condemnat a vuit dies de presó i a 50 francs de multa. El 8 d'agost de 1938 va ser reintegrat en l'SNCF, gràcies a la llei d'amnistia votada pel Front Popular i conforme a la decisió de la comissió paritària. Obrer al magatzem de la xarxa París-Sud-Oest, milità activament en la Federació de la Confederació General del Treball (CGT) reunificada. Vivia al número 31 del carrer des Mobiles de Perigús. Durant la dècada dels trenta fou membre del grup local de Perigús de la Unió Anarquista (UA), on militaven Élie Bonnet, Albert Perier (Germinal) i André Rouleau, entre d'altres. Durant la II Guerra Mundial, entrà a formar part de la Resistència, exercí càrrecs de responsabilitat en les comitès popular i posteriorment esdevingué responsable del sector de París-Sud-Oest. Després de la guerra, aquest compromís va ser agraït amb la medalla de la Resistència i el diploma d'honor de l'SNCF pels serveis retuts als ferrocarrils i a l'Estat francès. L'1 de gener de 1948 entrà a fer feina com a conductor elèctric de maniobres als magatzems de l'estació París-Austerlitz, lloc de feina que mantingué fins a la seva revocació en 1952. Després prengué diverses responsabilitats sindicals, primer com a delegat de primer grau i cosecretari del sindicat a la xarxa París-Sud-Oest i en 1948 esdevingué secretari general d'aquest sindical i secretari general del sector. Per la seva militància, va ser sancionar en diferents ocasions, especialment amb retencions financeres. Malgrat aquests càrrecs orgànics, sempre va ser un militant de base i animador de moviments reivindicatius i de diverses vagues. L'endemà de la manifestació del 17 de febrer de 1950, marcada per dos hores d'aturada de treball, va ser amenaçat de revocació de la feina i portant davant un consell disciplinari, desencadenant-se una forma mobilització solidària per part dels ferroviaris cegetistes. Durant la vaga de març de 1951 va ser novament sancionat. Jugà un paper molt important en la vaga del 4 de juny de 1952, engegada sobretot per protestar contra la detenció de Jacques Duclos i André Still; en aquesta ocasió la revocació va ser immediata i sense apel·lació. No va ser restablert dels seus drets de ferroviari fins trenta anys més tard, arran de la amnistia de 1981, anys després de la seva defunció. A partir de 1952 entrà a formar part del Comitè Regional d'Acció Social (CRAS) i treballà, fins al 1967, en una fàbrica d'aparellatge elèctric. L'octubre de 1967 es va casà amb Thérèse Tissot al XIII Districte de París. Yvan Begout va morir el 21 d'octubre de 1977 a Loché-sur-Indrois (Centre, França).
---