Anarcoefemèrides del 27 de març
Esdeveniments
Capçalera de Le Gueux
- Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Stéphane Mougin, Émile Odin,Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres.
***
L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27 de març de 1892)
- Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot --carrer Clichy, 39--, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat
***
Manifestació
de Madrid del 27 de març de 1917
- Pacte CNT-UGT: El
27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa
públic
amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies
abans entre l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat
socialista Unió General
de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema
polític del
Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una
delegació cenetista, composta
per Ángel Pestaña, Salvador Seguí iÁngel Lacort, marxà a Madrid a posar-se
d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció
revolucionària. El 27 de
març hi hagué una gran manifestació a
Madrid precedida d'un míting a la Casa
del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i
Julián Besteiro,
per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT.
En aquest míting es llançà un
Manifest a l'opinió pública on
s'amenaçava amb una vaga general sense termini
limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a
aquells canvis
fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de
les condicions
decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats
emancipadores».
En el Manifest es diu que «els organismes proletaris
procediran a l'adopció de
totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de
la vaga general».
El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les
garanties
constitucionals; tancà els centres obrers i
empresonà totes els signants del
Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la
vaga general contra aquestes
mesures, però en abril, el nou Govern restaurà
les garanties. Malgrat tot, els
preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es
declarà la
vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del
Nord acomiadà un grup
d'obrers i davant el fracàs de les gestions
perquè fossin admesos els 36
companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en
aquesta companyia.
Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000
metal·lúrgics i miners de
Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga
dels
ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de
Bilbao, empalmarà amb la gran vaga
general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que
enfrontarà
obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga
fou un
fracàs a causa de la repressió governamental que
declara l'Estat de guerra i
tragué l'Exèrcit als carrers, i va
costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de
dos mil
treballadors empresonats.
***
Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)
- Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia.
***
Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27 de març de 1931)
- Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova«expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels«expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies --per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria-- en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats.
***
Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)
- Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting de masses públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil --anteriorment, el 26 d'agost de 1976, s'havia fet un homenatge a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que fou en realitat el primer acte públic confederal. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre.
Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)
Naixements
Jules Lermina
-
Jules Lermina: El 27 de març de 1839 neix a
París (França) el periodista,
historiador, crític literari, escriptor de
novel·les populars, anarquista i
ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el
pseudònim de William Cobb.
Quan tenia 19 anys es va casar
i a l'any següent ja era pare de família, fet pel
qual va haver de deixar els
seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos
oficis (policia,
banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat senseèxit alguns
negocis, en 1859 començà de manera professional
la seva carrera periodística,
col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène,Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le
Soleil–del qual va ser redactor en cap entre 1865
i 1866–, etc.
En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le
Corsaire, que patí nombroses censures i multes.
Per la seva militància
socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i
comptà
amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la
presó parisenca de
Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic
republicà Satan, que va
ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador
en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868
publicà diversos
llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per
Pierre-Joseph Proudhon,
publicà el fullet incendiari Questions
sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers!
Aquest mateix any va ser
condemnat a dos anys de presó per haver reclamat
públicament la condemna de
l'emperador Napoleó III a treballs forçats,
però fou alliberat arran de la
proclamació de la III República francesa.
S'allistà a l'exèrcit i combaté els
prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871
participà en la
Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria
durant la
insurrecció. Després de la guerra es
consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le
Petit République Française, La
Presse i altres periòdics. A partir dels anys
1889, influenciat pel
científic i espiritista William Crookes,
s'introduí en el món de l'ocultisme i
l'esoterisme, impartint conferències i participant
activament en el Grup
Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el
llibre La science occulte, magie pratique,
révélation des mystères de la vie et
de la mort (1890) i col·laborant en
publicacions afins, com ara L'Initiation
(1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves
primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una
dilatada obra, que compren novel·les
d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères
de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte
de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas; policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe;
contes ocultistes i
fantàstics; un Dictionnaire
universel
illustré, biographique et bibliographique (1885) i
un Dictionnaire thématique
français-argot (1900), entre d'altres.
També va traduir diverses obres de William Shakespeare.
Entre les seves obres
historicopolítiques destaquen La
Révolution (1868), Alphonse Baudin,
représentant du peuple, mort
le 3 décembre 1851 (1868), Histoire
anecdotique illustrée de la
révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E.
Faure), Histoire de la
misère, ou le Prolétariat à travers
les âges (1869), Fondation de la
République française 1789-1848-1870. Histoire de
cent ans (1882, tres
volums), La France martyre, documents pour servirà l'histoire de l'invasion
de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national
(1888), Question
sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du
cléricalisme. I.
L'Église sanglante. II. L'Église ignorante
(1900).
El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont
(Xampanya-Ardenes, França)
li va publicar el seu llibre L'ABC du
libertaire, obra que també sortí per
lliuraments en Le Libertaire, i que
tingué nombroses reedicions. Jules Lermina va
morir el 23 de juny de 1915 a París (França).
***
Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)
- Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Notícia
del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de
Nantes L'Ouest-Éclair
del 29 de juliol de 1932
- Léonard Lacour:
El 27 de març de 1886 neix a Rosiérs
(Llemosí, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista,
i després comunista, Léonard Lacour,
també conegut com Félix
Passet. Era fill d'un cap de peó de camins. Entre
el sis i
els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier
(Llemosí, Occitània) i
obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897
començà a treballar de criat
en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre
1904 i
1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de
1914 i durant el
conflicte bèl·lic milità en
l'anarcosindicalisme. A París (França) es
relacionà
especialment amb el grup editor de Le
Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets
anarquistes (Piotr
Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou
membre durant tres anys de les
Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el
Sindicat de la
Construcció, del qual fou membre de la seva
comissió executiva i delegat de
Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la
Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà
en diferents vagues de la
construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en
diverses ocasions,
arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906,
un any en 1907 per«provocació a la desobediència dels
militars», un mes en 1910 per un tribunal
militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta
militar del
Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i
esdevingué sabater. En 1920,
arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom
de Félix Passet, a la
Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de
la
Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França,
França).
Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva
situació militar,
abandonà la militància temporalment fins
l'amnistia de 1925. Un cop agraciat,
esdevingué secretari de la cèl·lula i
de subsecció fins el 1931. En 1925 es
casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un
pagès de Nesploy (Centre,
França) que tenia un fill professor d'anglès a
Llemotges (Llemosí, Occitània),
socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del
Partit Comunista (PC) li va
encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la
Comissió de Classes
Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut,
jutjat i empresonat en
diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat«Afer del
Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice
Birembault, per«ultratges als magistrats» durant la campanya
contra el tancament a la presó de
Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del
Socors Roig Internacional
(SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat
president del
Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans,
també anomenat
Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i
en 1933 secretari de la
Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de
1933 publicà el seu
primer article en Cahiers du
bolchévisme.
Organe théorique du Parti Communiste Français
(SFIC). El PC el presentà a
les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de
1932 per
a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França,
França). Dirigí a Montrouge
la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i
les del
5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits
electorals, la Comissió de
Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933
la seva«manca de vigilància» dels provocadors i
la seva resistència a aplicar
determinades decisions de la Comissió de Control
Polític, tot recordant el seu
passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat
socialista i
francmaçó i fins i tot la seva
deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11
de gener de 1950 al XIV Districte de París
(França).
***
Alejandro Pascual Dios
- Alejandro
Pascual Dios: El 27 de març de 1916 neix a
Angüés (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Alejandro Pascual Dios. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola
fou delegat d'Abastos
de la col·lectivitat local. El març de 1938, quan
les tropes feixistes ocuparen
Aragó, arribà a Catalunya via Benasc i
França i s'establí a Manresa (Bages,
Catalunya). Amb el triomf franquista passà a
França. Lluità en la Resistència
contra els nazis i es negà, malgrat les amenaces de mort
rebudes, a integrar-se
en la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). L'11 de
maig de 2000 impartí,
amb el seu gran amic i també confederal Martín
Arnal Mur, a la Biblioteca Arús
de Barcelona, la conferència «Tierra y Libertad:
la colectivización en Aragón».
El 14 de desembre de 2005 a l'Escuela de Arte d'Osca, amb
Martín Arnal, participà
en la inauguració de l'exposició
fotogràfica «Estos días
azules», sobre l'exili
a França. En 2006, amb 80 anys, va fer amb bicicleta en set
dies els 800
quilòmetres que separen la seva residència
francesa amb el seu poble natal. El
14 d'abril de 2007 a Bielsa (Osca, Aragó, Espanya)
participà, amb Martín Arnal,
en un homenatge a la 43 Divisió de l'Exèrcit de
la II República espanyola. El
juliol de 2009, Pascual i Arnal, reberen un homenatge a Bielsa durant
les III
Jornades de «La Bolsa de Bielsa».
Participà en el documental sobre la Revolució
espanyola Sueños colectivos,
de Marco
Potyomkin i Manuel Gómez, que s'estrenà en 2011.
Defuncions
Liu Shifu
- Liu Shifu: El 27
de març de 1915 mor
a Xangai (Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista
Liu
Shaobin, més conegut com Liu Shifu–transcrit
de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Havia nascut
el 27 de
juny de 1884 a la regió de Xiangshan (Xina; actual
Guangdong, Xina). Era fill
d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901,
en una conferència a
Hong Kong, denuncià la incompetència
governamental i va fer una crida a la
revolució. En 1904 marxà cap al Japó
per a continuar els estudis, on l'any
següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres,
en la fundació a Tòquio de societat
secreta revolucionària «Tongmenghui»
(Societat de la Lleialtat Unida). En
aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En
1906 retornà a la
Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola
femenina. En aquesta època
també escrivia per a revistes subversives de caire
nacionalista i antimanxú.
Partidari de la violència revolucionària,
formà part del grup «Cos d'Assassinat
Xinès», moviment anticolonialista, fortament
influenciat pels mètodes del
moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra
Li Zhun, almirall de
la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la
bomba explotà abans de temps,
i resultà ferit a la mà esquerra que finalment
hagué de ser amputada. Restà
empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat
perquè no trobaren proves
incriminatòries suficients per a processar-lo. A la
presó descobrí l'anarquisme
i s'allunyà definitivament de la política de Sun
Yat-sen. En sortir de la
garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a
París
(França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong
Kong un grup anarquista violent
que tenia com a finalitat «l'eliminació dels
tirans i dels explotadors del
poble». En aquesta època participà a
Pequín en el planejament d'un atemptat contra
el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà
l'organització secreta «Hui-Ming
Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en
l'obscuritat), també coneguda com«Grup de Canton», que publicà nombrosos
pamflets clandestins, molts dels quals
eren traduccions del francès del setmanari Xin
Shiji, i edità el periòdic Huiming lu
(La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del
grup, Lin Kuan Ci,
llançà una bomba contra el comandant suprem de
les tropes cantoneses. Després
de la Revolució de 1911, el nou règim
republicà li oferí diversos càrrecs
polítics, però sempre els rebutjà. El
juliol de 1912, després d'haver fundat un
grup esperantista –va fer servir com a pseudònim
el seu nom en esperanto Sifo–,
participà en l'organització de la
societat «Xinshe» (Consciència), un dels
grups anarquistes més influents juntament
amb la societat «Jindehui» (Societat per a
l'avançament moral), fundada per Li
Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi,«Xinsche» reivindicava el vegetarianisme
i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws
(carros de mà tirats per humans), la política
parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la
religió. Els seus membres havien
de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un
pseudònim. Aquest grup
publicà a Hong Kong la revista Min
Sheng,
subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo
(La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos
números. En aquests
anys renegà de la violència
revolucionària, que considerà contraproduent, i
reivindicà la unió d'acció entre els
treballadors industrials i els pagesos. A
causa de la repressió, s'exilià a Macau, on
intentà publicar la revista, però
les autoritats portugueses també la prohibiren.
Després passà a Xangai, on
tornà a publicar Min Sheng,
fent les
tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914
fundà a la
ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi
Tongzhi She»
(Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb
nombroses
organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i
europees; a més
de mantenir correspondència amb destacats militants
anarquistes (Piotr
Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.).
També establí
estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA,
Associació Universal
d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE,
Associació
Científica Internacional Esperantista). A Xangai
fundà l'editorial Ping Ming
Press, la qual es negà a vendre per a pagar el
caríssim tractament de la
malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran
Guerra, la posició de
Kropotkin partidària dels aliats el va decebre
força i publicà les crítiques de
destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico
Malatesta i Ferdinand
Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27
de març de 1915 de
tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major
part de
les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33
números de la
revista Min Sheng es van reeditar a
Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del
moviment anarquista
xinès.
***
Francisco González Sola en una foto de la policia cubana
- Francisco
González Sola: El 27 de març de 1934
mor en la misèria a Santa Cruz (Tenerife,
Illes Canàries) el tipògraf, fotògraf
i propagandista anarquista Francisco
González Sola, més conegut com Paco
Sola.
Havia nascut en 1870 a Granada (Andalusia, Espanya) i sos pares es
deien
Francisco González i Micaela Sola. Adquirí
força popularitat a començaments de
segle com a propagandista anarcocomunista a ciutats i pobles andalusos.
En 1900
assistí com a delegat de Sevilla al I Congrés de
la Federació de Societats
Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) i l'any
següent participà activament en
la vaga de ferrers sevillana. Aquest mateix 1901 va estar tancat a la
capital
andalusa; fou delegat, amb Antonio Ojeda, al Congrés de
l'FSORE a Madrid; parlà,
amb Ojeda, Miguel Moreno, Antonio del Pozo, Juan Palomino Olalla i
altres, en
el míting cordovès del Primer de Maig, on
s'atacà els socialistes,
l'electoralisme, la beguda i el joc; polemitzà amb
l'anarcocol·lectivista
Martínez León; i publicà en La Huelga
General la seva obra A los
burgueses.
Cuadros tomados del natural. En 1902 parlà en el
gran míting de Sevilla en
defensa dels presos d'Alcalá del Valle i l'any
següent participà, amb Ojeda, en
la gran Excursió Nacional de Propaganda del
periòdic madrileny Tierra y
Libertad; en 1903 també signà
un manifest de suport a la vaga d'aquell any. L'abril de 1904
intervingué, amb
Ojeda, en una gira propagandística per Galícia i
Salamanca per preparar el
proper Congrés de l'FSORE de Sevilla. A finals de 1904 a
Madrid, amb Ojeda i
Abelardo Saavedra del Toro, sota el nom de «Grupo 4 de
Mayo», s'encarregaren
del periòdic Tierra y Libertad
i de
reeditar La Revista Blanca, arran
de
la retirada de la família Urales. En 1905
representà els obrers tapers del suro
de Sevilla en el Congrés de l'FSOE de Madrid. En aquestaèpoca encapçalà la Lliga
de Defensa dels Drets de l'Home, que lluitava per l'alliberament dels
presos
polítics. Destacat antimilitarista, l'octubre de 1906 va ser
empresonat --la seva
fitxa policíaca deia que havia estat processat en tres
ocasions per atacs a
l'Exèrcit. Instal·lat a Barcelona (Catalunya),
establí contactes amb Francesc
Ferrer i Guàrdia i es va fer ferm defensor del pensament
racionalista i de
l'Escola Moderna. Arran de l'explosió d'una bomba al carrer
barceloní de la
Boqueria el 8 d'abril de 1907, va ser detingut juntament amb Josep
Vicens i
Joan Palau. Cap a finals de 1907, fugint de la Llei de Jurisdiccions
aprovada
pel Govern de Segismundo Moret que posava sota competència
militar tota ofensa
a la Pàtria, a l'honor de les Forces Armades i als seus
símbols, fugí amb
Saavedra clandestinament a Cuba. Els diners dels passatges
s'aconseguiren
gràcies a una subscripció que van fer els obrers
del poble cubà de Regla i
arribaren amb la missió de propagar el pensament
racionalista i les idees de Ferrer
i Guàrdia a tota l'illa. Amb el suport d'aquests dos emigrats, es creà l'octubre de
1908 la Secció Cubana de la Lliga Internacional
per a l'Educació Racional de la Infància (LIERA)
i a finals d'aquell any es
creà la primera Escola Moderna, muntada pel grup«Educació del Porvenir», al
local del Centre d'Estudis Socials (CES) de Regla. Amb Saavedra van fer
gires
propagandístiques i s'encarregaren del setmanari ¡Tierra!, polemitzant amb el Diario
de la Marina. Arran de l'execució de Ferrer i
Guàrdia, el 17 d'octubre de
1909 participà, amb Saavedra, Emilia Rodríguez i
altres, com a orador en la
gran manifestació de protesta que es va fer a l'Havana. A la
capital cubana
vivia amb Aurora Rodríguez, amb qui tenia dos fills, i
treballava com a
tipògraf. També va fer conferències al
Centre Asturià de l'Havana i a altres
centres regionals. El 25 de setembre de 1911 va ser expulsat de Cuba,
amb altres
nou anarquistes (Juan Ascón Sistere, Bartolomé
Berenguer y Montolín, Juan
Casanova y Villa del Prat, Serafín Castrillón
Mouriz, Josep Grau i Guàrdia,
Sebastián Aguilar Mateo, Francisco Pérez
Rodríguez, Venancio Saenz Ibáñez i
Francisco Arnal Tormos), en el vapor «Frankenwald»
amb destinació a Vigo
(Pontevedra, Galícia). Instal·lat amb sa companya
a Sevilla, aquest mateix any,
amb Juan Gallego Crespo, Pablo Sánchez i José
Sánchez Rosa, creà l'Ateneu
Sindicalista d'aquesta ciutat. En 1914 va fer conferències a
Sevilla i l'any
següent va ser designat, amb Sánchez Rosa, per fer
sessions de controvèrsies
amb els socialistes. En 1916 realitzà amb Ojeda i
Sánchez Rosa diverses
campanyes de propaganda. En aquesta època, amb Ojeda i
Saavedra, muntà un
negoci de fotografia, però s'enemistaren i
s'independitzà laboralment amb gens
ni mica de sort. En 1919 presidí una conferència
on es mostrà favorable a la
unió proletària. Durant els primers anys vint va
fer conferències i mítings a
Sevilla que el feren força popular. Durant la dictadura de
Primo de Rivera la
seva militància minvà i es traslladà a
les Illes Canàries. Fins al 1928 visqué
de «La Sevillana» a Las Palmas (Gran
Canària), un negoci de d'ampliacions
fotogràfiques. Durant els anys republicans
malvisqué d'una parada de fotografia
al mercat de Santa Cruz (Tenerife) i de «La
Sevillana», al carrer San Francisco
d'aquesta ciutat; també va fer d'orador per a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). El 2 de setembre de 1932 feu un míting contra
les deportacions amb
Buenaventura Durruti a Santa Cruz. Durant sa vida publicà
articles en nombrosos
periòdics llibertaris, com ara La
Huelga
General, El Noticiero Obrero,Tierra y Libertad, etc. En 2009
José
Luis Guzmán García publicà la
biografia Perfiles
en el olvido del anarquismo en Canarias. Francisco González
Sola (1870-1934).
***
Il Grido della Folla periòdic on col·laborava Eugenio Girolo
- Eugenio Girolo: El 27 de març de 1937 mor a Brussel·les (Bèlgica) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Havia nascut el 2 de gener de 1886 a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família pagesa molt empobrida --sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani--, emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre « Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig,Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per«vagabundejaria» arran dels fets del«Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per«possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni,«el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per«deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de«preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París --on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni-- marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Beckheim de Brussel·les (Bèlgica). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.
***
Arnaldo Januário
- Arnaldo Januário:El 27 de març de 1938 mor al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Havia nascut el 6 de juny de 1897 a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha --òrgan de la CGT--, A Communa, O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.
---