Anarcoefemèrides del 21 de març
Esdeveniments
Anagrama dels anarquistes hongaresos
- Insurrecció dels Consells: El 21 de març de 1919, a Budapest (Hongria), els anarquistes participen activament en la insurrecció dels Consells i en la instauració de la Comuna (República Hongaresa dels Consells), govern revolucionari de soldats, obrers i camperols, que va durar 133 dies. El poder dels Consells va implantar una reforma agrària radical, la nacionalització de la banca i de la indústria, la separació entre l'Església i la república, i es va formar un exèrcit revolucionari. Els comunistes, liderats per Bela Kun, es van fer amb el poder de la nova República i reprimiren els revolucionaris abans de ser escombrats, el 7 d'agost, pels exèrcits reaccionaris txecoslovac i romanès; aquest darrer va ser el que va ocupar Budapest.
***
Propaganda de xofers de Bogotà (1927)
- Vaga de xofers: El 21 de març de 1927 els xofers del servei públic de Bogotà (Colòmbia) es posen en vaga espontàniament en protesta contra la nova reglamentació que condiciona l'exercici de la professió al dipòsit d'una fiança. Els xofers de la capital colombiana, majoritàriament anarcosindicalistes i partidaris de l'acció directa, retornaran dos dies després a la feina sense haver aconseguit la derogació de la nova reglamentació. Durant la vaga l'activitat econòmica de Bogotà es va veure fortament ressentida.
***
Ressenya
de la conferència de Noja Ruiz apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 23 de març de 1937
- Conferència de
Noja Ruiz: El 21 de març de 1937 el mestra
racionalista i propagandista
anarquista Higinio Noja Ruiz pronuncia la conferència«El Arte en la
Revolución» al cinema Coliseum de Barcelona
(Catalunya). El conferenciant va
ser presentat pel director de Solidaridad
Obrera Jacinto Toryho. Aquesta conferència va ser
editada aquell mateix any
per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
***
Capçalera
d'Il Corvo
- Surt Il Corvo:
El 21 de març de 1946 surt a Liorna (Toscana,
Itàlia) el primer número del
periòdic Il Corvo. Giornale anticlericale
(El Corb. Periòdic
Anticlerical). Va ser editat pel Grup Antireligiós«Pietro Gori» de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) i van ser els
responsables Amedeo C. Vannucci
i Domenico Mirenghi. D'antuvi havia de ser un númeroúnic, però en van sortir
sis de manera irregular, l'últim el 13 d'octubre de 1946 amb
el nom de Don
Corvo. Opuscolo anticlericale. L'1 de maig de 1947 el Grup
Editorial «Il
Corvo» publicà La Battaglia. Opusculo
anticlericale, continuació de
l'anterior amb el número 7. A partir del següent
número la publicació canvià el
títol per Fra' Corvo. Opuscolo anticlericale
i a partir de l'1 de maig
de 1948 tornà al títol original d'Il
Corvo. Periodico di battaglia
anticlericale, ambdós editats pel Grup Editorial«Il Corvo». En total es
publicaren 42 números fins al 1968. Trobem articles de
Pietro Gori, Leda
Raffaelli, Amedeo Vennucci, Dino Fortini, Albert Parsons, Maria
Pastorello,
Domenico Pastorello, Maria Luisa, etc. Aquest grup també
publicà nombrosos
fullets anticlericals i llibres, entre ells l'Enciclopedia
Anarchica de
Sébastien Faure.
***
Notícia sobre la manifestació aparaguda a La Vanguardia del 22 de març de 1978
- Manifestació per la mort d'Agustín Rueda: El 21 de març de 1978 una manifestació il·legal d'unes quatre-centes persones, convocada per la Confederació Nacional del Treball (CNT), recorre els carrers de Barcelona (Catalunya) en protesta per l'assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) de l'anarquista Agustín Rueda. Aquest mateix dia ingressaren a la presó de Segòvia els funcionaris --el subdirector de la presó de Carabanchel, un cap de serveis i sis funcionaris d'institucions penitenciàries-- implicats en l'assassinat del militant llibertari. Els funcionaris reclosos en presó incondicional van ser aïllats en una galeria fins llavors desocupada i sense cap contacte amb la resta de la població reclosa, majoritàriament partidaris de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).
Naixements
Notícia de la detenció de Ramon Homedes Carbó publicada en el periòdic zamorà Heraldo de Zamora del 8 d'agost de 1903
- Ramon Homedes
Carbó: El
21 de març de 1869 neix a
Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i
després
republicà, Ramon Homedes Carbó –citat
el seu primer llinatge a vegades Omedes.
Per mor de la seva corpulència
gegantesca fou molt conegut a començament de segle i es
guanyava la vida fent
de calderer, militant en el Sindicat Metal·lúrgic
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). L'1 de maig de 1901 va ser
detingut
arran d'un discurs que pronuncià a la Font Santa de Palma
(Mallorca, Illes
Balears); empresonat, la seva causa va ser sobreseguda i va ser
alliberat el 3
de juliol d'aquell any. El 24 de gener de 1902 s'entrevistà
amb el governador
civil de Barcelona, qui el va amenaçar, i dos dies
després parlà, davant
deu-mil persones, en el míting per a organitzar la
Federació Obrera que se
celebrà a la Plaça de Toros de Barcelona. Fou
especialment actiu durant la vaga
general de 1902 per la jornada de nou hores dels
metal·lúrgics i va ser un dels
organitzadors del míting de les societats obreres que se
celebrà el 16 de febrer
de 1902 a Barcelona. El 8 de setembre de 1902, quan era president de la
Societat de Calderers, va ser detingut amb altres companys calderers
quan es
realitzava un míting autoritzat al local de la societat
coral «La Olla», al
carrer Berenguer el Major del barri de la Barceloneta de Barcelona, i
tancat a
la presó de Barcelona; dies després
signà amb altres companys reclosos una
carta dirigida al capità general de Catalunya denunciant la
seva situació. El 2
de febrer de 1903 parlà, davant unes tres-mil persones, en
el míting obrer que
se celebrà al Saló Varietats de Barcelona. El
juny de 1903 marxà, amb Antonio
Ojeda, a França en missió
propagandística i el 26 de juny d'aquell any se li va
decretar la seva expulsió d'aquest país. El 7
d'agost de 1903, quan feia dies
que havia vingut de França, va ser detingut a Barcelona. Ja
que no podia passar
fàcilment desapercebut, fou detingut i empresonat moltes
vegades, fins que,
gràcies a la intervenció del republicà
Emili Junoy Gelabert (El Negret),
deixà de ser perseguit i en
1906 trobà una feina a la Casa de Lactància,
empresa municipal coneguda com «La
Gota de Llet», al carrer de Valldonzella de Barcelona. Cap el
1908, amb altres
companys anarquistes (Lluís Bertran, Ignasi
Clarià, Enric Pujol Ambrós, etc.),
abandonà
el moviment llibertari i s'afilià al Partit
Republicà Radical (PRR) d'Alejandro
Lerroux García. En 1908 presidí la
Unió d'Obrers Metal·lúrgics (UOM), que
s'havia creat en 1905, encara que ja no feia feina en aquest ofici. El
juliol
de 1909 participà activament en els fets revolucionaris de
la «Setmana
Tràgica». El 8 d'agost de 1910 signà,
amb Enric Pujol Ambrós, una carta,
publicada en El Progreso en la qual
es denunciava l'actuació de confidents obrers, membres
alguns de Solidaritat
Obrera, amb les autoritats barcelonines abans de l'esclat de la«Setmana
Tràgica». Desconeixem la data i lloc de la seva
defunció.
***
Juan Lazarte
- Juan Lazarte: El 21 de març de 1891 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'intel·lectual i metge anarquista Juan Lazarte. Durant l'escola primària fou alumne del mestre, orador i escriptor Julio R. Barcos. Des de molt jove es va veure influenciat pels pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Realitzà estudis de medicina a Buenos Aires, a la Facultat de Medicina de La Plata i a la Universitat de Columbia de Nova York (Nova York, EUA), on estudià amb el genetista Thomas Hunt Morgan. En 1917, quan Estats Units entrà en la Gran Guerra, retornà a l'Argentina i manifestà aleshores el seu antimilitarisme. Continuà els seus estudis en la Universitat de Córdoba, on es graduà en medicina i es veure influït pel fisiòleg Georg F. Nicolai. Finalment es doctorà en Medicina i en Ciències Naturals, però també s'interessà per l'antropologia, la paleontologia i la sociologia. En 1918 es mostrà actiu, especialment com a orador, en la reivindicació de la Reforma Universitària, que volia tomar l'estructura arcaica d'accés als estudis universitaris. A finals dels anys vint, després de desenvolupar una important tasca a diverses localitats del nord de la província de Santa Fe, s'instal·là definitivament a San Genaro. En aquesta petita localitat va fer de docent i de metge, la majoria dels pacients del qual eren humils pagesos. Sempre lluità per assegurar l'assistència mèdica a tota la població i exigí la socialització del serveis mèdics, però no l'«estatalització de la medicina», que convertia el metge en un funcionari burocratitzat. També impulsà l'associacionisme dels professionals de la medicina, com ara l'Asociación Médica Departament de San Jerónimo o la Federació Mèdica de la Província de Santa Fe (FMPSF). El juliol de 1935 presidí el Congrés Mèdic Gremial, organitzat per l'FMPSF, i l'any següent fou secretari del Congrés Mèdic Gremial i Social de Rosario. Amb la creació del Col·legi de Mèdics de la Província de Santa Fe, va ser elegit pels seus col·legues del departament de San Jerónimo per a la seva junta directiva. Des del punt de vista social es caracteritzà per impulsar associacions dirigides a potenciar el lliure desenvolupament personal, com ara cooperatives (Caixa Cooperativa de Crèdits, etc.) i centres educatius (escoles primàries, Col·legi Nacional Mariano Moreno, etc.). El seu antiestatisme d'arrels proudhonianes el va portar a lluitar contra la burocràcia, que considerava conseqüència de l'estatisme, i a interessar-se per la descentralització, pel federalisme i pel poder comunal, entenent la comuna com a una lliure associació de productors. Pedagògicament defensà els principis laics i l'ensenyament autogestionari. Va ser un gran col·laborador de l'Escola Popular Sarmiento, fundada i dirigida pel seu amic Alberto Maritano, contribuint a l'actualització pedagògica de la mateixa. Va ser professor de la Universitat Nacional del Litoral, director de l'Institut de Ciències Socials i Polítiques, redactor en cap de la revista de la Confederació Mèdica de la República d'Argentina (COMRA) i després director de publicacions d'aquesta institució. Com a investigador mèdic publicà nombrosos articles, fulletons i llibres, a editorials barcelonines, mexicanes i argentines. Entre les seves obres destaquen La locura de la guerra en América (1932), Dictadura y Anarquía (1932), La revolución sexual de nuestro tiempo. Psicosociología y crisis del matrimonio (1932), Reconstrucción social. Nueva edificación económica argentina (1933, amb Diego Abad de Santillán), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), La crisis del capitalismo (1934), Socialización de la medicina. Estructurando una nueva sanidad (1934), Limitación de los nacimientos. Contribución al estudio de los problemas sexuales (1934), Sociedad y prostitución (1935), Lineas y trayectoria de la Reforma Universitaria (1935), Chile en la vanguardia. Impresiones (1936), Psicología de los celos (1940), Lisandro de la Torre, reformador social americano (1942), Problemas de la medicina social (1943), Organización de una sanidad para la población del país (1948), El por que de la reforma constitucional. Innovaciones, regresivas y totalitarias (1949), El federalismo como principio organizador de las sociedades humanas (1952), La solución federalista en la crisis histórica argentina (1957), Federalismo y descentralización en la cultura argentina (1958), Laicisismo y libertad. Impacto de las religiones en las culturas humanas (1959), La burocracia: sentido y significado (1960), etc. Va ser amic de León Felipe, Ángel Invaldi, Diego Abad de Santillán --a qui prologà en 1933 el seu llibre La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina--, Ángel Cappelletti, Lizandro de la Torre, Juan Carlos Vimo i Laudelino Ruiz. Aquest últim, llibreter i editor espanyol radicat a Rosari, tenia una llibreria que actuava com a centre cultural i de tertúlia (Olga i Leticia Cossettini, Diego Abad de Santillán, Arturo Capdevila, Gustavo Cochet, Herminio Blotta i Juan Lazarte, etc.). Sembla que l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky passà un temps a la seva casa de San Genaro abans d'instal·lar-se a l'Uruguai. Juan Lazarte va morir el 19 de juliol de 1963 a San Genero (Santa Fe, Argentina). Actualment existeix a Rosario un Institut de la Salut Juan Lazarte.
***
Notícia
de la detenció del Comitè Regional de Llevant
apareguda en diari madrileny El Sol del 21 de
desembre de 1933
- Melecio Álvarez Garrido: El 21 de març de 1896 neix a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Melecio Álvarez Garrido. Cambrer de professió, des de la proclamació de la II República espanyola milità en el Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València, a la seu del qual estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3 de maig de 1931. Durant la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio López, José España i Juan Rueda, fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les poblacions de la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser detingut com amb els altres membres en una agafada a València; jutjats el gener de 1934, van ser condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per«reunió clandestina». Intervingué en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan esclatà la guerra civil, fou l'organitzador de la primera columna confederal que es creà al País Valencià. Favorable a la militarització de les milícies, s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser nomenat capità i comissari en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est del front de Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta. El 24 de maig de 1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de Guerra de Brigada». També exercí de representant durant els anys bèl·lics de la FAI en el departament de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de València i en el Tribunal Popular de Justícia valencià. Poc després de la presa de València per les tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut al seu domicili i empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores Luzón --la mare de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez Garrido va ser afusellat el 24 d'octubre --algunes fonts citen el 20-- de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla Vicenta va ser enviada a un orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de Madrid) on el seu nom va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a quatre famílies adoptives, fugí en diverses ocasions. Durant seixanta anys ha buscat les petjades de son pare.
***
Manuel
Hernández Rodríguez
- Manuel Hernández
Rodríguez: El 21 de març de 1900
neix a Sevilla (Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Manuel Hernández Rodríguez,
conegut com Carabuco. Fill d'una
família anarquista,
treballà de fuster i des d'adolescent milità en
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Sevilla. Relacionat amb destacats militants
confederals (Arcas,
Méndez, Carlos Zimmerman, Rivas, etc.), ocupà
càrrecs de responsabilitat i
realitzà tasques delicades per al sindicat. Més
tard, fugint de la repressió,
milità a València (País
Valencià) i Barcelona (Catalunya). A la capital
catalana es va fer amb militants de primera fila (Ciurana, Cubells,
España,
Salvadoret, etc.) del Poblenou. Durant els anys de
l'Exposició Universal de
Barcelona de 1929 va haver de canviar contínuament de taller
a causa de les
seves reivindicacions, implantant a tots ells el sindicat, i
participà en
nombroses vagues (telefonistes, serradors, ebenistes, empresa ALENA,
Orphea
Films, etc.). El febrer de 1928 participà activament en la
campanya contra
l'Impost d'Utilitats. Durant aquests anys patí
presó, per sabotatge i port
d'armes, i boicot patronal. Tresorer del Sindicat de
Telèfons de la CNT, el
novembre de 1931 va ser processat i empresonat arran d'una vaga de
treballadors
de la Companyia Telefònica acusat d'haver posat una bomba en
un registre de la
Telefònica del passeig de Gràcia de Barcelona. El
novembre de 1932 va ser
nomenat vicepresident del Sindicat Únic del Ram de la Fusta
de la CNT de
Barcelona. El 31 de gener de 1933, en plena vaga d'ebenistes per la
setmana de
44 hores que ja portava més de dos mesos, va ser detingut,
amb Antoni Vidal
Dalmau (Vidalet), secretari del
Sindicat Únic del Ram de la Fusta, per portar armes de foc
(25 pistoles, de les
quals dues carregades). Processat, el 17 de març d'aquell
any va ser jutjat,
amb Antonio Ortiz Ramírez, Manuel Vidal i Gregorio Jover,
per «actes de
sabotatge» a ebenisteries. El 23 de gener de 1934 va ser
detingut, amb altres
23 companys, entre ells Vicente Pérez Viche (Combina),
Manuel Pérez Feliu i Ángel Teruel
Martínez, durant una
reunió sindical i acusat d'organitzar sabotatges contra les
companyies de
tramvies i d'autobusos. Durant la Revolució de 1936
participà en la col·lectivització
del sector de la fusta i en 1938 fou membre del Consell
Econòmic de la Fusta
Socialitzada de Barcelona. Amb el triomf franquista passà a
França i fou
internat a diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Dreux, on milità en la
Federació Local de la CNT. Col·laborà
en Nervio (1959) i Solidaridad
(1961). El 14 de juny de 1976 va fer una conferència al
Centre Confederal de París (França) sobre la
socialització de la fusta durant
la Revolució espanyola. Manuel Hernández
Rodríguez va morir el 18 de novembre
de 1976 a Dreux (Centre, França). En 1993 morí sa
companya, María Vallabriga
Hernández.
Manuel Hernández
Rodríguez (1900-1976)
Defuncions
Foto policíaca d'Émile Maurin
-Émile Maurin: El 21 de març de 1913 mor a París (França) el militant anarquista i fotògrafÉmile Maurin, també conegut per Élie Murmain. Havia nascut el 28 de juliol de 1862 a Marsella (Provença, Occitània). Membre de l'anarquista«Cercle Esquiros», amb Alexandre Tressaud i Emery, entre d'altres, va ser implicat en el«Procés dels 66» i condemnat en rebel·lia el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, ja que Maurin estava exiliat a Ginebra. Amnistiat en 1889, torna a França i farà de fotògraf ambulant sota el nom de Murmain, i això malgrat els seus problemes de vista, ja que amb el temps esdevindrà cec. L'ofici ambulant li permetrà propagar les idees anarquistes. En 1891és condemnat a sis mesos de presó per «incitació als soldats a la revolta». A Grenoble, en 1907, fundarà una universitat popular. En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin).
***
Giovanni
Domanico
- Giovanni
Domanico: El 21 de març de 1919 mor a
Nàpols (Campània, Itàlia) el
periodista,
maçó, internacionalista i propagandista
anarquista, i posteriorment socialista
i confident policíac, Giovanni Domanico, que va fer servir
els pseudònims Jeannetton
i La Vagre. Havia nascut el 17
d'agost de
***
Amédée Dunois (ca. 1930)
- Amédée Dunois: El 21 de març de 1945 mor al camp de concentració nazi de Bergen-Belsen (Baixa Saxònia, Alemanya) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, --després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme--, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Havia nascut el 16 de desembre de 1878 a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) en una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851 i son pare va ser un alt funcionari. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret --i casat amb la filla d'un jutge-- i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès --de qui serà el seu secretari personal-- i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent deLe Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquesta època col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO: Les partis politiques devant le socialisme,Le Premier Mai. Esquisse historique,L'action socialiste au parlement (1910-1914), Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc. Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg (Alemanya), iés transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen on sucumbirà menys d'un més abans de l'alliberament del camp. És autor de nombroses obres d'història --era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)--, del capítol«Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) iJaurès internationaliste (1936).
***
Revolucionaris
presos al Quartel dos Lóios. D'esquerra a dreta:
Adão Duarte, António José deÁvila, Miguel Córdova, Augusto Machado i
Constantino Mendes O
Norte (ca. 1908)
- Constantino
Mendes: El 21 de març de 1960 mor a Lisboa
(Portugal) l'anarquista Constantino
Mendes, conegut com O Norte. Havia
nascut en 1890 a Olhão (Faro, Algarve, Portugal). Militant
anarquista partidari
de l'acció directa, treballava com a empleat en el
periòdic Vanguarda,
dirigit aleshores per Magalhães
Lima, i venent llibres de segona mà. Fou assidu del
cafè Gelo, on es reunien
els anarquistes del sindicat «Obreiros do Futuro»,
i del cafè Bom («Café dels
Anarquistes»). L'agost de 1907, arran d'un atemptat amb bomba
al carrer de
Santo António d'Estrela (Lisboa), va ser detingut i
empresonat al Quartel dos Lóios de Lisboa
amb Antonio José D'Avila, Agusto Machado, Adão
Duarte i Miguel Córdoba.
Participà activament en la temptativa
revolucionària antimonàrquica del 28 de
gener de 1908. El 24 de maig de 1908 va ser detingut, juntament amb els
anarquistes abans citats, com a còmplice del regicidi de
Carles I de Portugal
de l'1 de febrer anterior i no va ser alliberat fins el 19 d'agost
d'aquell any.
L'octubre de 1910 participà en la insurrecció
armada contra la Monarquia, que
portà a la proclamació de la I
República portuguesa. Durant la dictadura
d'António de Oliveira Salazar es guanyà com
pogué la vida fent de llibreter de
vell. Constantino Mendes passà els últims anys de
sa vida a l'Hospital San José
de Lisboa, on finà el 21 de març de 1960. En
morir, els diaris salazaristes
encapçalaren les seves edicions amb «La mort de
l'últim anarquista».
***
Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)
- François-Charles Carpentier: El 21 de març de 1988 mor de càncer el militant anarquista i combatent de la Revolució espanyola François-Charles Carpentier. Havia nascut el 28 d'octubre de 1904 a Reims (Xampanya, França). Son pare, militant llibertari, que en les eleccions de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada,és deportat amb son pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser repatriat per la Creu Roja per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer treballarà en diversos tallers de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb aquest desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va trobar feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois abans de marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En 1924, instal·lat a París, treballa en diverses petites ocupacions al mercat de les Halles i comença a freqüentar els cercles anarquistes. El 10 de novembre de 1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del Marroc per combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat el 10 de maig de 1926 amb el grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a París, on va fer diverses feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi parisenc d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó. Secretari del grup anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant anarquista Charles Ridel (Louis Mercier Vega), amb qui romandrà lligat de per vida en una forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de la Federació Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari adjunt de l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de 1934, arran dels avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant revòlver en mà la Borsa del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós van fer costat Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter et Harlé». En aquesta època va fer de tresorer de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual també eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després es fusionaria amb la Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres, parteixen cap a la Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la Columna Durruti, que afrontarà dures batalles al front d'Aragó. Després de la batalla de Perdiguera, on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat, Mercier i Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat. A finals de 1936 Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la Unió Anarquista davant la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aprofitarà la conjuntura per enviar diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire. Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de 1937, amb Scolari i Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes. Gràcies a Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb sa companya que havia viatjat a la península amb un comboi de camions de solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquesta època va conèixer el militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de febrer de 1924, havia assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a París. En maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els comunistes que intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM, instal·lant una metralladora al terrat de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família, i també va participar des d'un automòbil blindat en el metrallament del local d'Estat Català. Alguns mesos després tornarà a França fugint dels estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la revolució, però encara van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29 i 30 d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la Unió Anarquista i amb Mercier deixaran l'organització. En 1938 va col·laborar, amb Lucien Feuillade, Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis revolucionaris Révision. Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes alemanyes, però va poder escapar. En 1943 treballarà en el«Comité Ouvrier de Secours Immédiat» (COSI), organització social col·laboracionista creada per les autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota militància --va ser eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948--, però va continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade) i va muntar una petita empresa de transport. Durant els anys vuitanta va relatar la seva experiència revolucionària a Espanya a diversos joves historiadors (David Berry, Phil Casoar).
***
Vicente Sánchez Migallón
- Vicente Sánchez Migallón: El 21 de març de 1993 mor a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista Vicente Sánchez Migallón. Havia nascut el 14 d'agost de 1915 a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Fill de petits propietaris agrícoles, de ben jovenet es va veure atret per les idees llibertàries i aconseguí una notable cultura autodidacta. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, en fou secretari a Manzanares. Durant la guerra civil va lluitar en la 43 Divisió i quan acabà va exiliar-se a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després va formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat amb una família de pagesos els homes de la qual havien caigut presos dels alemanys. Detingut pels alemanys, va aconseguir fugir i feu contactes amb la resistència. Després de la guerra, va participar activament, amb sa companya Miguela Martín, en la consolidació de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on va restar sis anys amb sa família. Amb altre membre de la Colònia, José Vergara Vicente, sa companya Louisette Gefree i sos tres infants, Vicente, Miguela i sos dos infants formaren una nova petita col·lectivitat avícola a Rochefort ((Poitou-Charentes, França). Va ser un dels animadors de la Federació Local del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rochefort. Pòstumament, en 2007, es va editar la seva obra La colonia de Aymare (1948-1954). Colectividad libertaria del exilio español en Francia, on relata les seves memòries d'aquesta experiència d'autogestió agrícola.
---