La Política ens humanitza

 La setmana passada vam publicar un interessant article de  María Antònia Valdivielso sobre  política; "Polítics o idiotes?  Avui sobre el mateix tema tenim un altre luxe d'article d'en Tomeu Sales

Darrerament la política com a activitat no passa pels seus millors moments. Això és una novetat històrica, ja que els antics grecs la consideraven una de les activitats més elevades que podia desenvolupar l’ésser humà. El desprestigi de la política es conseqüència de dos fets: per una banda, pels desencís i desafecció dels ciutadans front als seus representants polítics, però per altra banda és fruit d’un cert interès per part d’alguns en què els ciutadans no dediquin part del seu temps en les qüestions que ens afecten a tots; a les qüestions públiques. El primer fet és força conegut i queda palès en el nostre Estat  i més en concret en el nostre territori. L’augment de la distància entre el representant i el representat, no sols ha fet que el representant se desentengués dels problemes i interessos dels seus representats, sinó que a més, caigués en la temptació de creure que allò de tots i l’interès general passa per allò seu i el seu interès individual. La corrupció és un dels seus principals símptomes. Aquesta qüestió sobre les desavantatges dels sistemes representatius és força coneguda i debatuda. A mi, però aquí m’interessa centrar-me en el segon fet.

          El neoliberalisme com a corrent ideològica dominant des de finals de la dècada dels 70 del segle passat, no sols ha posat en funcionament la  revisada teoria econòmica neoclàssica, que  ha insistit en la privatització, mercantilització i liberalització de les relacions socials i institucionals, sinó que també ha anat acompanyada d’una teoria política i moral que insisteix en desacreditar tot allò que  és públic i general en pro d’un privatisme social. És el que alguns autors han anomenat l’aburgesament de les classes popular o “gentrificació”. S’ha instaurat la creença de què nosaltres sols, com a individus som els únics responsables de les nostres vides i els únics que ens podem “salvar”.  No s’ha d’esperar res ni dels altres ni de les institucions socials. Una versió radical d’aquesta teoria social i política és la de M. Thatcher que sostenia que “no existeix la societat, sinó els individus”. D’aquí podem entendre la propaganda continua que s’ha posat en marxa darrerament per part del nostre govern conservador, que defensa que la solució a la crisis vendrà per part dels  “emprenedors” (fins i tot, han proposat que s’ensenyi com a valor central a les escoles). En resumides comptes, allò social, la comunitat se converteix en un rèmora. L’únic interès existent i legítim és l’interès individual i particular. És precisament aquesta ideologia, entesa com a falsa consciència de la realitat (és a dir, com a mecanisme  per enganyar-nos) que ha reforçat el desprestigi de la política i de tota activitat pública-social. Ideologia que no ha fet més que falsejar, amagar i encobrir la nostra vertadera naturalesa d’animals cívico-polítics per tal de què els que sempre han manat, ho continuïn fent sense cap tipus de trava o impediment. Recordo aquí que la democràcia mai ha estat ben acollida i vista pel liberalisme. És acceptada i entesa sempre com a un mal menor; com a mecanisme de contenció del les classes popular contra els interessos dels poderosos. Dels de sempre.

          Doncs bé, aquesta ideologia ha pervertit la nostra pròpia concepció de la naturalesa humana. Els antics pensadors eren molt més conscients d’ella. Per ells, els éssers humans som per naturalesa éssers socials (el famós “zoon politikon” d’Aristòtil). Necessitem viure en societat. La societat és un fet natural inqüestionable pels antics grecs. Sols els animals o els Déus no viuen en societat. I els éssers humans ni som Déus (som mortals i som vulnerables), ni som simples animals. Allò que ens diferencia de la resta d’animals, és la nostra capacitat intel·lectiva i la seva expressió pública; el llenguatge. Per tant, sols vivint en societat podem realitzar les nostres capacitats pròpies com a éssers humans: la raó i el llenguatge. I aquestes ens ajudaran a organitzar la societat de la millor manera possible, per tal de què tots, sense excepció ho puguem fer. A aquesta capacitat de trobar-nos, de debatre, de deliberar, d’imaginar formes alternatives de convivència, de parlar, de discutir, de crear... els grecs l’anomenaven política.  La política és un art i una activitat, la més elevada a la que pot aspirar l’ésser humà. És l’activitat que treu el millor de nosaltres i ens possibilita la nostra realització. Sols encarregant-nos de les qüestions polítiques i socials, podrem trobar sortida als problemes que els diferents individus tenim. Les solucions als problemes mai podran ser individuals, sino socials. La política és l’art de fer tot això possible. Sols des de la política i fent política ens podrem sentir plenament homes, ens podrem realitzar i intentar trobar solucions a les diferents adversitats que se’ns puguin presentar al llarg de les nostres vides. La política és l’art de fer possible allò impossible.

                                                                                          Tomeu Sales