Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

[16/03] «Zsherminal» - Manifest magonista - «Studi Sociali» - «Le Musée du Soir» - Estrena de «Sacco & Vanzetti» - Parsons - Gégout - Converti - Pérot - Reinert - Bertrand - Carbó - Floristán - Bossu - Saladrigas - Alba - Bertani - Molas - Sánchez Marcos - Maksimov - Pereira - Expósito - Bifolchi - Micelli - Rogalski - Olaya - Saudy

0
0
[16/03] «Zsherminal» - Manifest magonista - «Studi Sociali» - «Le Musée du Soir» - Estrena de «Sacco& Vanzetti» - Parsons - Gégout - Converti - Pérot - Reinert - Bertrand - Carbó - Floristán - Bossu - Saladrigas - Alba - Bertani - Molas - Sánchez Marcos - Maksimov - Pereira - Expósito - Bifolchi - Micelli - Rogalski - Olaya - Saudy

Anarcoefemèrides del 16 de març

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "Zsherminal"

Portada d'un exemplar de Zsherminal

- Surt Zsherminal: El 16 de març de 1900 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la publicació mensual Zsherminal (Germinal),òrgan de la joventut anarquista en llengua jiddish. Editat per Rudolf Rocker, després de Londres serà publicat pel mateix a Leeds, qui s’encarregarà, amb sa companya Milly Witkop, de la impressió per reduir despeses, fins a març de 1903. El periòdic reapareixerà el gener de 1905 i serà publicat fins a maig de 1909. Els temes que tractaven versaven sobre el moviment obrer jueu, els problemes de la immigració, textos anarquistes, la vida dels jueus a Gran Bretanya, etc.

***

Librado Rivera i Enrique Flores Magón a la redacció de "Regeneració" a Los Ángeles (Califòrnia, EUA)

Librado Rivera i Enrique Flores Magón a la redacció de Regeneració a Los Ángeles (Califòrnia, EUA)

- Publicació del manifest «Als anarquistes del món»: El 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración, editat a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), es publica el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general», de Librado Rivera i de Ricardo Flores Magón. En aquest important manifest, s’afirma que la Revolució social s’acosta i que tots els anarquistes han de participar-hi amb totes les seves forces i possibilitats. Aquest text els ocasionarà detencions i condemnes: 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares per Flores Magón i 15 anys i igual multa per Rivera, acusats de sabotejar l’esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12èpoques distintes.

Regeneración, 262 (16 de març de 1918)

***

Portada del primer número d'"Studi Sociali"

Portada del primer número d'Studi Sociali

- Surt Studi Sociali: El 16 de març de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) i a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació anarquista malatestiana i antifeixista en llengua italiana Studi Sociali. Rivista bimensile di libero esame (Estudis Socials. Revista bimensual de lliure examen). La redacció la dirigia Luigi Fabbri, ajudat per Ugo Fedeli i Torquato Gobbi, des de Montevideo i l'administració i la publicació la portava Carlo fontana, en col·laboració amb l'editorial del periòdic La Protesta, a Buenos Aires. Hi van col·laborar Leonida Mastrodicasa, Camillo Berneri, Luce Fabbri (Lucia Ferrari), Luigi Battistelli, Virgilio Bottero, Emilio Frugoni, Domingo Rodriguez, Gaston Leval, Gianpiero Landi, Luigi Bertoni i Errico Malatesta, entre d'altres. A partir de 1932 la malaltia de Luigi Fabbri i la crisi econòmica d'aquells anys l'obligarà a interrompre nombroses vegades la publicació de la revista. En 1935, en morir aquest, l'edició serà continuada per sa filla Luce Fabbri fins al 1946. La «Biblioteca di Studi Sociali» publicà nombrosos llibres i fullets de diversos autors llibertaris. Una part de l'arxiu d'Studi Sociali es troba dipositat a la «Col·lecció Fabbri» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Escriptors –d'esquerra a dreta: Valois, Guignard, Léon Gerbe (amb llibres), Maurice Fombeure (militar), Poulaille, Autry i T. Rémy– a la porta de «Le Musée du Soir»

Escriptors–d'esquerra a dreta: Valois, Guignard, Léon Gerbe (amb llibres), Maurice Fombeure (militar), Poulaille, Autry i T. Rémy– a la porta de «Le Musée du Soir»

- Inauguració de «Le Musée du Soir»: El 16 de març de 1935 s’inaugura al carrer Fressard número 69 de París (França), per iniciativa de l’anarquista Henry Poulaille i del Cercle d’Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne), «Le Musée du Soir». Més que una biblioteca de préstec --la mitjana de llibres deixats cada mes era de tres-cents--, és un lloc de trobada, una mena d’universitat popular, on els adherits --va arribar a tenir-ne uns cinc-cents--, la major part obrers i empleats, poden participar en conferències, exposicions, mítings i reunions organitzats amb escriptors llibertaris, entre altres intel·lectuals. A partir de 1936 el local va esdevenir petit i es va traslladar al número 15 del carrer Médéah. Malauradament «Le Musée du Soir» no sobreviurà gaire de temps després de la declaració de guerra i tancarà les portes en 1940.

***

Cartell de l'òpera

Cartell de l'òpera

- Estrena de l'òpera «Sacco & Vanzetti»: El 16 de març de 2001 s'estrena mundialment, davant 2.400 assistents, a l'Opera Tampa de la ciutat de Tampa (Florida, EUA) l'òpera Sacco & Vanzetti, escrita i dirigida per Anton Coppola, sota la direcció musical de Matthew Lata al front de la The Florida Orchestra. L'òpera –de tres hores i mitja de durada, composta d'un pròleg i dos actes (14 escenes), i cantada en tres idiomes (anglès, italià i dialecte italià)– està basada en la música original que Anton Coppola va compondre per a una pel·lícula documental que son nebot Francis Ford Coppola tenia intenció de dirigir en 1995, però que finalment mai no es filmà. Anton Coppola, molt influït per les discussions que quan era petit escoltà als seus pares i amics sobre el cas dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, sempre havia desitjat compondre una obra sobre aquest tema que el va marcar tant a ell i a sa família i que va acabar en 1999 gràcies al suport de son nebot. Francis Ford Coppola supervisà la direcció artística de l'espectacle. L'obra també es pogué veure i escoltar els dies 17 i 18 de març. El fet que en aquesta obra intervinguin més de cent persones (dotzenes de cantants, cor gegant, músics, extres, personal de producció, etc.) i un gran muntatge escènic fa que sigui molt difícil de representar pel seu alt pressupost (700.000 dòlars). Aquesta òpera s'ha interpretat en diverses ocasions en versió reduïda. L'òpera de Coppola mostra la solidaritat de l'autor cap els dos obrers assassinats legalment per l'Estat nord-americà.

Anarcoefemèrides

Naixements

Lucy Parsons fotografiada per T. Maub a Chicago

Lucy Parsons fotografiada per T. Maub a Chicago

- Lucy Parsons: El 16 de març de 1853 neix a Waco (Texas, Mèxic; actual EUA) la propagandista anarquista Lucía Eldine González, més coneguda com Lucy Parsons o Lucy Ella Parsons. Era filla de Maria del Carmen, una mexicana, possiblement d'origen africà, i d'un indi creek, tal vegada anomenat John Waller. Als tres anys es quedàòrfena i un oncle matern la va criar en un ranxo texà, probablement com a esclava. Es va casar amb Albert Parsons, exsoldat confederat, esdevingut republicà radical cap el 1871. En 1874 s'instal·laren a Chicago i començaren a militar en el moviment obrer revolucionari. Albert va escriure articles sobre els sense sostre i els aturats en el periòdic The Socialist (1878), i participà en la fundació de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional de Treballadors). En 1884 Lucy col·laborà en el setmanari The Alarm. Albert Parsons es farà el defensor dels drets dels afroamericans víctimes del racisme i de la pobresa. En 1886 és acusat en el cas de la bomba de la plaça Haymarket i serà penjat juntament amb quatre companys anarquistes l'11 de novembre de 1887. Són els malauradament coneguts com a «Màrtirs de Chicago». Després d'aquesta tragèdia, Lucy escriurà una biografia del seu company, així com articles i pamflets en els periòdics anarquistes: Freedom (1890-1892), The Rebel (1895-1896), The Liberator (1905-1906), The Alarm (1915-1916). Hi va participar en el moviment revolucionari fins el final dels seus dies. Lucy Parsons va morir el 7 de març de 1942, en l'incendi de ca seva, a Chicago (Illinois, EUA).

Lucy Parsons (1853-1942)

***

Ernest Gégout (1872)

Ernest Gégout (1872)

- Ernest Gégout:El 16 de març de 1854 neix a Vézelise (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Fill de pares pagesos, després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor deJésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Ernest Gégout va morir el 3 de febrer de 1936 a París (França) i fou incinerat.

Ernest Gégout (1854-1936)

***

Niccolò Converti

Niccolò Converti

- Niccolò Converti: El 16 de març de 1858 neix a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti --també Nicolo Converti--, conegut com Dr. Converti. Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell«Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com«El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunistaLo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione,La Voce dell'Operaio, In marcia,1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri --amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme--, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Gaston Pérot (4 de març de 1894)

Foto policíaca de Gaston Pérot (4 de març de 1894)

- Gaston Pérot: El 16 de març de 1872 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Gaston Auguste Pérot –el llinatge a vegades citat Perrot. Era fill d'un guardià de la pau. Jornaler de professió, la seva natura malaltissa i la seva tuberculosi feien que treballés de manera irregular. Vivia amb sos pares, al número 9 del carrer Chaudron del X Districte de París. Des de 1889 freqüentà les reunions socialistes i anarquistes i esdevingué lector de Le Père Peinard. A començament del gener de 1894, quan les agafades anarquistes, va ser detingut juntament amb 12 companys més i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà nombrosos escrits i correspondència; entre aquestes cartes hi havia dirigides a Anne de Rochechouart de Mortemar, duquesa d'Uzès, que intentà acostar-la al moviment anarquista i a qui sol·licità l'enviament de fons econòmics. El març de 1894 va ser fitxat en l'anomenat «Fitxer Bertillon», encara que la policia el considerava incapaç d'«actes reprensibles», i tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'haver assistit a les reunions anarquistes al domicili del comerciant de vins Philippeau, al carrer Lepic de París, i de llegir periòdics anarquistes com Le Père Peinard. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Charles Reinert (1912)

Charles Reinert (1912)

- Charles Reinert: El 16 de març de 1874 neix a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) l'anarcoindividualista Charles Reinert. Es guanyava la vida com a obrer a foneries i com a fuster i tenia el braç esquerre inútil. Anarquista individualista seguidor de Lev Tolstoi i antimilitarista, en 1906 començà a col·laborar en L'Anarchie, on defensà que aquest periòdic no havia de ser només unòrgan de discussió entre els anarquistes convençuts sinó que havia d'estar obert a tothom i ser un instrument d'educació dels obrers que encara no s'havien acostat al moviment llibertari. També criticà els conferenciants que es desplaçaven arreu de França, i especialment Maurice Vandamme (Mauricius) que s'enfrontava amb auditoris no totalment anarquistes atacant frontalment els prejudicis religiosos. En 1907, des de Bar-le-Duc (Lorena, França) on vivia, col·laborà en el periòdic La Cravache. En 1908 deixà Bar-le-Duc i s'instal·là a Nancy (Lorena, França), on freqüentà els quatre germans Bill, tots anarquistes individualistes, vegetarians i antialcohòlics i tots fusters de professió. Una temporada visqué a Liverdun (Lorena, França), on, segon la policia, albergà el juliol de 1911Édouard Carouy, membre de la«Banda Bonnot». Amb els germans Bill elaborà una falsa quartada per a exculpar Eugène Diudonné, amic comú, acusant d'assassinat en el procés seguit contra la«Banda Bonnot». Ell i sa companya, Lucie Chenut, afirmaren haver estat amb Dieudonné a Nancy el 21 de desembre de 1911 a l'hora precisa de l'assalt d'Ernest Caby, recaptador de la«Société Générale», i d'Alfred Peemans, el seu guardaespatlles. Una jove modista, Joséphine Bellot, que freqüentava els Reinert i els germans Bill, el va denunciar a la policia i l'1 de maig de 1912 la parella va ser detinguda al seu domicili (número 16 de l'impàs de la Madeleine) de Nancy i empresonada a París (França), recloent sos dos infants a l'Hospici Saint-Stanislas de Nancy. Tot enfurismat, Charles Bill, el més jove dels germans, per venjar sos amics, assassinà tres dies després el fuster Charles-Auguste Blanchet, amic de la jove modista. Acusat per Joséphine Bellot d'haver inventat una coartada i d'haver donat refugi als membres de la«Banda Bonnot», va ser jutjat per l'Audiència del Sena i el 28 de febrer de 1913 condemnat a un any de presó per «encobriment de criminals»; sa companya Lucie Chenut, alliberada l'agost de 1912, va ser absolta. En 1926 col·laborà en L'Idée Libre. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Sortida dels treballadors de l'Arsenal de Tolon

Sortida dels treballadors de l'Arsenal de Tolon

- Antoine Bertrand: El 16 de març de 1877 neix a Còrsega el militant anarquista Antoine Bertrand. Obrer a l’Arsenal de la Marina Nacional --drassanes dels vaixells de guerra-- de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l’Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure». Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l’Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l’amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista «Sébastien Faure», successor de«La Jeneusse Libre». Antoine Bertrand va morir el 12 de juny de 1964.

***

Proudhon Carbó i Garriga

Proudhon Carbó i Garriga

- Proudhon Carbó i Garriga: El 16 de març de 1904 neix a La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarquista Proudhon Amor Progrés Carbó i Garriga. Nascut en una família de tradició anarquista, sos pares foren Eusebi Carbó i Carbó i Lluïsa Garriga i Morquejo, i son padrí Joaquim Garriga i Pons, tots militants llibertaris. En 1905 son pare abandonà sa companya, a la qual s'havia unit lliurement, i son fill. A ca seva, entre 1903 i 1909, s'instal·là una Escola Moderna promoguda pel seu avi Joaquim. El novembre de 1917 sa família s'instal·là a Tànger, on restaren fins al final de la guerra del Marroc. Sa mare treballà de modista i ell estudià el batxillerat a l'escola Aliança Israelita Universal, patrocinada pe la comunitat sefardita francesa, alhora que aprenia cinc llengües. En 1922 va viatjar a França i després treballà a com a traductor a les oficines de la Companyia Franco-Espanyola del Ferrocarril de Tànger-Fes a Larraix i a Ksar El Kébir. En 1925 es traslladà a Guinea Equatorial enviat per una companyia constructora colonial, on intentà organitzar la població negra contra la classe blanca explotadora, però en 1930 fou desterrat pel governador general. Després de sis mesos a la Península, on es respirava l'ambient prerepublicà, tornà a l'antiga feina ferroviària a Ksar El Kébir i després a Meknès, on amb el comandant Dumont (Legió d'Honor) intentà aixecar els magribins contra el colonialisme francès. Quan l'aixecament militar feixista de 1936 salvà la vida en trobar-se al Marroc francès, però sa mare fou detinguda el mateix 17 de juliol pels militars rebels i morí a causa de les tortures en negar-se a lliurar son fill. Proudhon aconseguí arribar a Catalunya via França. Fou en aquesta època que conegué son pare i sa futura companya, Carme Darnaculleta Graupera, de La Bisbal. D'antuvi, per mor dels seus coneixements d'idiomes, s'integrà en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i després s'enrolà com a voluntari al Batalló de Metralladores C del X Cos de l'Exèrcit. A finals de 1938, quan feia de comissari polític d'un batalló, fou nomenat jutge assessor comissari del X Cos de l'Exèrcit, que abandonà tan bon punt pogué, per tornar al seu càrrec de comissari. En febrer de 1939, quan feia de comissari i de cap polític de la Seu d'Urgell i de Puigcerdà, aconseguir passar a França. Pogué lliurar-se dels camps de concentració gràcies al seus contactes amb policies i periodistes francesos, i a París treballà amb Frederica Montseny i Marià Vázquez en una oficina clandestina dedicada a ajudar els presoners d'aquests camps. Quan començà la II Guerra Mundial creuà l'Atlàntic --a bord del vaixell «De la Salle»nasqué sa filla gran Margarida-- i el desembre de 1939 arribà a Ciudad Trujillo (República Dominicana), on van fracassar amb dues parelles més en l'explotació d'una granja agrícola a prop de la frontera amb Haití. A San Juan de Managua viurà amb Llibertat Ródenas, Josep Viadiu i altres companys anarquistes. Amb l'ajuda de John Dos Passos i Fabio Fiallo, va poder abandonar la República Dominicana i, després de passar per Cuba, on fou detingut a l'Havana acusat de «propaganda nazi» per portar un llibre de Fiallo en contra de l'ocupació nord-americana de Santo Domingo, el novembre de 1941 arribarà a Veracruz (Mèxic). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic va realitzar diverses feines i en 1943 nasqué son segon fill, Ulisses. A partir de 1948 treballarà com a encarregat de l'empresa de les populars begudes«Sidrals Mundet» del català Artur Mundet i Carbó i mantindrà la militància sobretot col·laborant en la premsa anarquista. Mantingué una estreta amistat amb la parella anarquista Senya Fléchine i Mollie Steimer. En 1985 Proudhon i Carme visitaren La Bisbal, fet que l'animà a escriure les seves memòries,Yanga Sácriba. Autobiografía de un libertario, que publicà en 1991. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Adunata dei Refrattari,Espoir, Rebelión, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc.; però també en rotatius «burgesos», com araAspectos, El Día o Excelsior. Proudhon Carbó Garriga va morir el 22 de juny de 1996 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1997 es publicà La lámpara de bronce, un recull de contesàrabs transcrits per Proudhon, recollits a places i carrers de Tànger, mentre estudiava el batxillerat. A La Bisbal d'Empordà un carrer porta el seu nom.

Proudhon Carbó i Garriga (1904-1996)

Lluís Maruny Curto: «Proudhon Carbó i família», en Revista de Girona, 247 (març - abril 2008). pp. 36-41

***

La família Floristán: Acracio als braços de sa mare Nieves González, Julián Floristán i el fill major Leandro (Veluché, maig de 1940)

La família Floristán: Acracio als braços de sa mare Nieves González, Julián Floristán i el fill major Leandro (Veluché, maig de 1940)

- Julián Floristán:El 16 de març de 1905 neix a Haro (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julián José María Floristán Urrecho. Nascut en una família humil i orfe de pare, va abandonar l'escola abans de fer els 10 anys i als 14 va començar a treballar d'aprenent de fuster. A partir de 1920 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Haro i el gener de 1926, en fer els 20 anys, per eludir el servei militar, marxà a Miranda, des d'on, després de fer contacte amb l'anarquista Laurentino Tejerina, es va traslladar clandestinament a França. Residí a Donibane Lohizune i a Biàrritz, fins que les dificultats econòmiques per trobar feina el van obligar retornar a la Península: el setembre de 1927 feia feina als ferrocarrils de Burgos com a fuster i en 1929 va passar una temporada a les navarreses Carcastillo i Tafalla. Aquest mateix any va instal·lar-se a Santa Coloma de Gramenet, on va ser delegat del Comitè Pro Presos, intervingué en la fundació de la Casa del Poble, va ser corresponsal de Solidaridad Obrera i distribuïdor de la premsa anarquista. Mancat de feina, en 1933 es va establir a Palma (Mallorca, Illes Balears), on va arribar a ser secretari de la Federació Local de CNT, membre de l'Ateneu Racionalista de la barriada de Santa Catalina, responsable del setmanari Cultura Obrera i corresponsal deSolidaridad Obrera; també va patir un procés per delicte de premsa. En 1936 va marxar a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) i va assistir al congrés d'aquell any com a delegat cenetista per Torre del Compte. Quan va esclatar la Revolució de juliol, es va traslladar ràpidament a Torre i Gandesa, i va intervenir en la sufocació de l'aixecament feixista a Villalba de los Arcos. Després es va sumar a la columna constituïda a Tarragona per alliberar Aragó, participant en la presa de Calaceita i arribant fins a Vall-de-roures. Aquest mateix mes de juliol s'unirà a la columna Carod-Ferrer, que va acabar abandonant per discrepàncies amb el cap, passant a encarregar-se com a secretari general de les col·lectivitzacions de 19 pobles de la zona de Vall-de-roures. En produir-se la ràtzia dels estalinistes d'Enrique Líster contra les col·lectivitats, es va veure forçat a amagar-se, fins que aconseguí arribar a Lécera, on es va unir a la Brigada Confederal 117, integrant-se en els serveis d'Intendència; més tard, va formar part del Batalló Remiro. El 9 de febrer de 1939 va passar a França per Bourg-Madame i patí els camps de concentració de Mauzat, Vernet i Set-fonts. Més tard va acabar en les companyies de treballadors d'estrangers, d'una de les quals va desertar pels Pirineus, acabant a Fumel. Després de l'Alliberament, va treballar a Frontonh i La Sala, per assentar-se definitivament a Royan. A l'Estat francès va militar en la CNT, participant en diverses activitats orgàniques: secretari de la comarcal de Vall-de-roures en l'exili durant moltíssims anys; presència en el Congrés de París de 1945 i en diversos plens de la regional de Tolosa; secretari general de la CNT de Fumel entre 1945 i 1947, de Frontonh --i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)-- i de Royan, des de 1954; secretari d'administració de la regional tolosana entre 1947 i 1949; etc. Des de 1931 va ser assidu de la premsa llibertària, publicant articles, sota diversos pseudònims (Royan,Urrechu, Florián,Riojano) en Ação Directa, Boletín de los GG de Defensa Confederal, Boletín Interno, Boletín Interno CIR, Cenit,CNT, Combat Syndicaliste, Cultura y Acción, Cultura Obrera, Espoir, Ideas,Nervio, Nuevo Aragón,Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umanità Nova, Umbral, etc. Va col·laborar en el llibre Comarcal de Valderrobres (1971) i és autor unes memòries Cosas vividas (1971). Julián Floristán va morir el 19 de maig de 1997 a Royan (Poitou-Charentes, França).

Julián Floristán (1905-1997)

***

Coberta d'una obra de Jean Bossu

Coberta d'una obra de Jean Bossu

- Jean Bossu: El 16 de març de 1911 neix a Reims (Xampanya, França) el periodista i historiador lliurepensador, francmaçó i llibertari Jean Bossu. Després del batxillerat, estudià un any de la carrera de dret a Dijon. En 1931 publicà la sèrie d'articles «Rome sous le Pontificat de Pie IX» en Le Libre Penseur de France. Organe à décrasser les cerveaux, editat per Émile Noël a Tours. Entre 1931 i 1939 visqué a la residència de sa família a Jainvillotte (Lorena, França), alhora que participà estretament amb el periòdic L'Est Illustré. Trobem articles seus en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Entre els anys vint i quaranta publicà articles en el periòdic mensual La Documentation antireligieuse: fait, textes et portraits, de l'editorial de L'Idée Libre, publicació anarcoindividualista en la qual col·laborà habitualment amb articles de crítica literària abans i després de la II Guerra Mundial, conflicte en el qual participà mobilitzat en l'aviació. Durant els anys bèl·lics fundà Rase-motte, revista de l'Exèrcit de l'Aire, de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de l'Alliberament, rellançà la «Societat d'Història de la Revolució de 1848» i esdevingué periodista de La Liberté de l'Est a Épinal. Entre febrer i maig de 1946 prengué part en L'Homme et la Vie. Organe du mouvement de synthèse culturelle (anarquisme, individualisme, feminisme, sindicalisme, marxisme, maltusianisme, naturisme, pacifisme, racionalisme, etc.), dirigit per Manuel Devaldés. Membre de la Gran Lògia Nacional Francesa (GLNF), en 1962, rebé el grau de Company de la Lògia Marianne. Per la seva reputació com a periodista va ser elegit com a model de la professió per Antenne 2. En 1983 va ser condecorat amb l'Ordre Nacional del Mèrit. Fou un reconegut especialista internacional de la història de la maçoneria i consagrà sa vida a la realització d'un arxiu biogràfic de maçons que arreplegà més de 130.000 fitxes i que fou donat a la Biblioteca Nacional de França. Entre les seves obres destaquen La femme et la libre pensée (sd), Garibaldi (sd), Henri Rochefort, un prince de la polémique (sd), La Papesse Jeanne a-t-elle existé? (sd), Michel Bakounine. Dix années de sa vie (192?), Immoralités et turpitudes de la «Sainte Bible» (1930?, amb André Lorulot i Jean Malburet), Le paganisme chrétien (1930?, amb André Lorulot i Maurice Phusis), Raspail. Sa vie ardente et chevaleresque (193?), L'Église et la sorcellerie (1932), Histoire des Borgia (1935), Émile Combes et son oeuvre (1936), Le Syllabus. Le Vatican contre la démocratie (1938), Le Saint Curé d'Arsétait-il fou? (1939), Élisée Reclus (1943), Comment obtenir une bonne mémoire (1944), Laurent Tailhade et son temps (1945?), Augustin Hamon (1946), Petite histoire de la libre pensée en France (1950?), Jean Allemane. Combattant de la Commune de Paris, apôtre du socialisme et de la libre pensée (1951), La loge Saint Jean de Bourbonne-Les-Bains (1951), Une loge de proscrits à Londres sous le Second Empire et après la Commune (1958), Les débuts de la franc-maçonnerie dans les Vosges (1972), Chronique des rues d'Épinal (1976), Les francs-maçons au secours de la Grèce insurgée (1821-1829) (1976), etc. Documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Departamental dels Vosges aÉpinal. Jean Bossu va morir el 23 de setembre de 1985 a Épinal (Lorena, França).

***

Foto de Ramon Saladrigas Balbé del Servei de Migració de Mèxic (1939)

Foto de Ramon Saladrigas Balbé del Servei de Migració de Mèxic (1939)

- Ramon Saladrigas Balbé: El 16 de març de 1913 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant anarcosindicalista Ramon Saladrigas Balbé –el segon llinatge sovint citat com Bellbé o Ballbé. En 1934 prengué part en la mostra de cartells «Contra la guerra», organitzada per l'Associació de Cartellistes, de la qual consta com a membre entre 1932 i 1935. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou un de les creadores, juntament amb altres companys (Enric Money, Gustau Cochet, Frank Alpresa, Ricardo Fernández, Lluís Alsina, Enrique del Amo, Enric Saperas, Josep Ballús, Carme Millà Tersol, Joaquim Cadena, Josep Company, Eduard Badia Vilató, Albert Sanmartí, etc.), l'agost de 1936, de la Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, conegut com «Dibuixants CNT». L'octubre de 1936, amb Carme Millà Tersol, formà part, en nom de la CNT, del Comitè Permanent d'Enllaç amb el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT). El 24 d'abril de 1937 en nom dels «Dibuixants de la CNT» va fer la conferència«El artista delante la Revolución» que va ser retransmesa per Ràdio Associació de Catalunya. Durant aquest període va fer dos cartells en dues versions diferents: Ajudeu els hospitals de sang i Sentir. Revista de cultura integral. En 1938 es casà amb la també dibuixant anarcosindicalista Carme Millà Tersol. El març de 1938 va ser nomenat president de la junta directiva de «Dibuixants CNT», vicepresidida per la seva companya Carme Millà. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Barcarès, on fou secretari de la Comissió d'Artistes Professionals, presidida per Lleonard Guardiola, amb Esteban Abril Peláez, Marcel·lí Porta i Albert Sanmartí (Artel) com a vocals. Posteriorment pogué embarcar, amb sa companya, cap a Amèrica. El 27 de juliol de 1939 arribà a bord del Mexique al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). L'abril de 1941 rebé un socors extraordinari per malaltia per part de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). En 1941, amb Pere Calders i Carme Millà, va fer una exposició a Veracruz i també en aquest any col·laborà en la revista América,òrgan de la Joventut Hispano-Americana. El 19 de juliol de 1942, com a president de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en l'exili mexicà, llançà una crida de suport a tots els refugiats catalans i espanyols als territoris francesos d'Àfrica del Nord arran de la pujada al poder de l'extremista Piere Laval, fet que influí negativament en la situació dels emigrats polítics al Magrib i sobretot a Algèria on patiren grans sancions per part de les autoritats franceses. En 1944 prengué part en un acte commemoratiu del 14 d'abril en representació de les Joventuts Llibertàries i en 1946 presentà al Premi Nacional d'Arts i Ciències de Mèxic un oli titulat Soir sur la tête du mort. A Mèxic formà part, amb Pere Calders, Mercè Casals i Vicente Rojo, de l'equip de dibuixants del Diccionari Enciclopédico de l'editorial UTEHA, que va ser dirigit per sa companya. En 1959 se separà de la seva esposa Carme Millà Tersol. A partir d'aquí es perd el seu rastre.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Manuel Alba Blanes

Manuel Alba Blanes

- Manuel Alba Blanes: El 16 de març de 1937 mor al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Manuel Alba Blanes. Havia nascut el 12 de febrer de 1903 a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) en una família humil. Home de múltiples inquietuds polítiques i culturals, fou jornaler, mestre, músic, compositor, poeta i dramaturg, tot d'una manera autodidacta. Fou membre de l'«Estudiantina de Palma del Río» i del«Círculo de la Amistad», i tingué contactes amb el«Círculo de Posadas». Com a músic creà l'himne oficiós del seu poble natal (Pueblo alegre y soñador) i formà part de comparses i de murgues. En 1925 fundà i presidí l'Ateneu Popular d'Almodóvar. Estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es casà amb Enriqueta Sanz Palma, serventa de Francisco Natera, el major terratinent d'Almodóvar d'aleshores. El 23 de juliol de 1928 estrenà el drama popular Entre dos fuegos, del qual només es realitzà aquesta representació. Entre el 9 de març de 1936 i l'1 de setembre de 1936 ocupà l'alcaldia del seu poble natal, destacant en temes com la desocupació, l'educació, l'igualtat de gènere, la salut o la pobresa; fou l'últim batlle republicà d'Almodóvar del Río. El juliol de 1936 dirigí la resistència contra els aixecats i el 20 de juliol de 1936 proclamà el comunisme llibertari a Almodóvar. A partir d'agost de 1936 fou comissari polític del«Batalló Fermín Salvochea» i, després, de la «Columna Andalusia-Extremadura». Manuel Alba Blanes va morir el 16 de març de 1937 al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), però el seu cos mai no va ser trobat. Té dedicada una avinguda a Almodóvar. En 2007 l'Ateneu Popular d'Almodóvar del Río i l'editorial Berenice publicà Entre dos fuegos, ja que fou trobat un manuscrit del mateix que es donava per perdut --el 26 d'octubre de 2007 fou reestrenada. L'edició d'aquesta peça teatral ve acompanyada amb el DVD del curtmetratge En la memoria, sobre la seva vida, de Fran Prieto Almagro i Nacho Blanes, pel·lícula que ha rebut diversos premis. Aquest Ateneu Popular també creà un premi amb el seu nom per reconèixer les autors que defensen la llibertat de pensament amb la seva actitud vital i professional.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images