Anarcoefemèrides del 12 de març
Esdeveniments
Capçalera
de Cultura
Proletaria
- Surt Cultura Proletaria: El 12 de març de 1927 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de Cultura Proletaria. Periódico de ideas, doctrina y combate. Portavoz de grupos anarquistas de lengua castellana en Estados Unidos. Va ser la segona època de la publicació en castellà del mateix nom publicada en 1910 a Brooklin (Nova York) per l'anarquista català Pere Esteve i continuació de Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925). En aquesta ocasió fou dirigida per R. A. Muller i, més tard, per Marcelino García. La periodicitat fou setmanal fins al juliol de 1932 i després aparegué irregularment. Hi trobem textos de Fontaura i Guede, entre d'altres. A partir de 1931 el periòdic informa sobre la política de la II República espanyola i reivindica la revolució a la Península. En la secció «De todas partes» apareixen notícies de la realitat peninsular i europea, a més de ressenyes de mítings i de conferències, etc. En sortiren 1.255 números, l'últim el 20 de novembre de 1953.
Naixements
Una escena del«Procés de Florència» als internacionals, segons Ettore Ximenes, publicat en L'Ilustrazione Italiana de l'11 de gener de 1880. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Florido Matteucci, Francesco Natta, Dante Marzoli, Giuseppe Gomez i Anna Kulisciov
- Florido Matteucci: El 12 de març de 1858 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Florido Matteucci –també citat Matteuzzi. Sos pares, petits propietaris, es deien Andrea Matteucci i Lucia Nocetti. A 18 anys, quan estudiava a Pavia (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre maig i octubre de 1876 col·laborà en el periòdic anarquista Patatrac! Monitore dei perduti della valle tiberina, publicat per Agostino Pistolesi. Amb aquest últim, fundà a Città di Castello el Circolo di Studi Economico-Sociali (CSES, Cercle d'Estudis Economicosocials), afiliat a la Federazione Marchigiana-Umbra (FMU, Federació de les Marques i Úmbria) de l'AIT, de la qual assumí la Comissió de Propaganda. En contacte amb la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura de l'AIT sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Ludovico Nabruzzi, Joseph Favre, Tito Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Enrico Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.), s'oposà ràpidament a les seves tesis legalistes. El gener de 1877 era secretari de Correspondència de la Federació Napolitana de l'AIT i el febrer d'aquell any participà en els treballs del Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia de la Internacional, que se celebrà a Milà, on sostingué les posicions de la minoria insurreccionalista en representació del CSES de Pavia. L'abril d'aquell any, participà en la temptativa d'insurrecció popular al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), dirigida per Errico Malatesta, Cesare Ceccarelli i Carlo Cafiero, però va ser detingut a Pontelandolfo (Campània, Itàlia), amb Cesare Ceccarelli, Giuseppe Gagliardi i Silvio Fruggieri, just abans de l'aixecament. A la presó de Benevent (Campània, Itàlia) estudià anglès, castellà i alemany. El gener de 1878, a resultes d'una amnistia, va ser alliberat. Arran del IV Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, celebrat clandestinament a Pisa (Toscana, Itàlia) l'abril de 1878, va ser nomenat, amb Giuseppe Foglia i Emilio Covelli, membre de la Comissió de Correspondència a la nova seu traslladada interinament de Florència a Gènova. Partidari de les posicions més intransigents, tornà a Città di Castello i passà a la clandestinitat. Defensà la insurrecció armada i durant la tardor de 1878 assistí a un congrés a Florència on es discutiren les accions a prendre en aquest sentit. El 22 d'octubre de 1878 va ser detingut a Perugia (Úmbria, Itàlia); jutjat, el desembre d'aquell any va ser condemnat per «violació d'amonestació» i per«utilització de passaport d'alta persona», però va ser escarcerat a començaments de 1879. El novembre de 1879 fou implicat en l'anomenat «Procés de Florència», però va ser absolt i alliberat el gener de 1880. El març d'aquell any va ser condemnat a dos anys d'assignació de residència i enviat a Pantelleria (Sicília). Aconseguí fugir quan els carrabiners el vingueren a detenir i pogué arribar a Lugano (Ticino, Suïssa), on poc després es reuní amb sa companya. El 5 de desembre de 1880, amb altres companys refugiats a Lugano (Gaetano Grassi, Carlo Cafiero i Egisto Marzoli), participà en el Congrés de la Federació Italiana de l'AIT celebrat a Chiasso (Mendrisio, Ticino, Suïssa); enquadrat en el sector dels intransigents, signà la declaració de Cafiero en el congrés. Entre 1880 i 1885 viatjà constantment entre Ginebra (Ginebra, Suïssa) i Alexandria (Egipte), on fou responsable de l'edició de premsa clandestina i on en 1881 es va veure obligat a fugir cap a la Costa Blava (Marsella, Niça, Canes, Menton). Fou membre del grup anarquista «Les Fils de la Misère» (Els Fills de la Misèria), creat durant la primavera de 1884 a Niça, i del qual eren membres Giacobi, Sartoris, Ciao Zavoli i Vanucci. El febrer de 1885 va ser expulsat de Marsella (Provença, Occitània), ben igual que la resta de membres italians del grup, i després d'una passada el març per Barcelona (Catalunya), on restà cinc dies empresonat i d'on també fou expulsat, arribà a Suïssa. Establert de nou a Lugano, freqüentà el grup anarquista al voltant de Cafiero. El 24 de juny de 1885 va ser detingut«il·legalment» pels carrabiners italians a Chiasso, acusat d'haver intentat de penetrar clandestinament a Itàlia i empresonat durant dos mesos. Arran d'una protesta formal del Cantó de Ticino, les autoritats italianes reconegueren l'il·legalitat d'aquesta detenció en territori suís, però l'incident es tancà després que Matteucci marxés cap a Amèrica, ja que, un cop lliure, s'embarcà amb sa família cap a l'Argentina. En 1896 fundà i dirigí a Buenos Aires (Argentina) el periòdic sindicalista bilingüe (italià, amb articles en lígur, i castellà) Il Progresso de la Boca / El Progreso de la Boca. Semanario noticioso y comercial i col·laborà ocasionalment en diversos periòdics obrers, com ara La Scintilla i La Rivendicazione. També s'integrà en la lògica maçònica «Frateli d'Itàlia». President del Club «Giordano Bruno», fou el promotor del I Congrés Anticlerical Sud-americà que se celebrà en 1900 a Buenos Aires. Sense renegar dels seus ideals, es retirà de tota militància anarquista. Treballà d'empleat a la Casa Internacional Mútua de Pensions i esdevingué cap de secció i agent comissionista de l'empresa. En 1924 estava subscrit a la revista Pensiero e Volontà i en 1926 participà en la subscripció a favor d'Errico Malatesta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció d'Augustin Seyssel apareguda en el diari
parisenc Le
Radical del 2 de maig de 1892
- Augustin Seyssel: El 12 de març de 1861 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Augustin Seyssel. Es guanyava la vida com a teixidor, conserge i venedor de diaris. Entre abril i maig de 1892 es va veure implicat en una acusació per «associació de malfactors» en previsió de les celebracions del Primer de Maig i del judici de Ravachol. El 30 d'abril de 1892 va ser delsúltims detinguts, amb Ancian, Vincent Berthaud, Léopold Faty, Lombard, Louise Hugonard i alguns altres. Alliberat el 6 d'abril, marxà un temps de Lió. Durant l'estiu de 1893 participà, amb altres companys (Jean Boget, Camberousse, Desgranges, Jean Rocca, Poyet, Lombard, Marius Blain, L. J. Jacomme, Philippe Sanlaville, i Puillet), en algunes reunions preparatòries per al llançament del periòdic L'Insurgé. Va ser detingut i el seu domicili escorcollat en diverses agafades d'anarquistes, com ara les de l'1 de gener, del 19 de febrer i del 6 de juliol de 1894, però, sense cap prova contra ell, sempre va ser alliberat. Fou present a les quatre conferències que Sébastien Faure donà entre el 24 d'agost i el 4 de setembre de 1895 a Lió, a les quals anaren milers de persones. Entre 1898 i 1899 assistí a algunes conferències d'oradors (Sébastien Faure, Antoine Cyvoct, etc.) a favor d'Alfred Dreyfus i de la Lliga de Defensa Republicana (LDR). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Ugo Bonacini
- Ugo Bonacini: El
12 de març de 1893 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista
i anarcosindicalista Ugo Bonacini. Era fill d'una família,
segons la policia,
de «tendència extremista». Sos pares es
deien Augusto Bonacini i Massimilla
Grandi. Quan tenia 16 anys va ser condemnat a una curta pena per«pertorbació
dels serveis religiosos» i per «venda d'impresos
sense permís». Era membre de
la sindicalista revolucionària Lliga dels Paletes de
Mòdena i del grup
anarquista local. En 1912 emigrà a Niça
(País Niçard, Provença,
Occitània),
però a començament de 1914 retornà a
Mòdena. L'abril d'aquest any trobà feina a
Sospèl (Provença, Occitània), en les
obres de la línia fèrria Niça-Cuneo.
Durant la Gran Guerra va ser integrat en la VIII Companyia de
Subsistència de
Florència (Toscana, Itàlia). En 1920 les
autoritats militars informaren que
estava en contacte amb nombrosos anarquistes florentins per a portar a
terme«activa propaganda revolucionària» dins
de l'exèrcit. Durant el «Bienni Roig»
(1919-1920) va ser un dels més destacats promotors de vagues
i manifestacions i
formà part de l'oficina de col·locació
de la Cambra del Treball Sindicalista,
adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana
(USI). En aquesta època
també col·laborà en el
periòdic quinzenal La
Bandera Operaia, òrgan de la Cambra del Treball
Sindicalista. Amb Vittorio
Messerotti i Vincenzo Chiossi, formà part de la directiva
del Fascio
Libertario-Anarchico (FLA), que desenvolupà una intensa
activitat
propagandística a Mòdena i a la seva
regió. En aquesta època vivia al
número 6
del carrer Santa Agata de Mòdena. Va ser detingut arran del
robatori d'unes
metralladores el maig de 1920 per part dels anarquistes de
Mòdena per a
defensar-se dels atacs feixistes durant les manifestacions obreres,
després de
la massacre policial esdevinguda el 7 d'abril d'aquell any a
Mòdena; jutjat, va
ser absolt. En 1923 es va traslladar a Milà (Llombardia,
Itàlia), on treballà
al magatzem d'una obra de construcció. Segons la policia,
continuà «professant
les idees anarquistes» i va restar vigilat fins el 1941.
Després de la II
Guerra Mundial se'n perd el seu rastre. A mitjans dels anys seixanta
retornà al
seu país d'origen. Ugo Bonacini va morir el 13 de febrer de
1968 a Cavezzo
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Notícia
sobre Claudius Gillot apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 13
de desembre de 1921
- Claudius Gillot:
El 12 de març de 1896 neix a Givry (Borgonya,
França) el sindicalista comunista
i després anarquista Claudius Gillot. Era fill d'un vinyater
i d'una jornalera.
Es guanya la vida fent de botoner i el 20 d'abril de 1918 es
casà a Méru
(Nord-Pas-de-Calais, França). Cap el 1920 era el tresorer
del Sindicat d'Obrers
Botoners en Nacre de Méru. Vivia al número 20 del
carrer Fessard de Méru. En
aquesta època estava afiliat al Section Française
de l'Internationale Communiste
(SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista). El
gener de 1921 va ser
nomenat secretari adjunt de les Joventuts Comunistes de Méru
i en 1922 el
prefecte del departament d'Oise el definí com a un dels
dirigents de la secció
comunista. No obstant això, el juny de 1923,
l'òrgan comunista Le Travailleru
du Nord-Est el tractà
d'«anarquista». Va ser nomenat secretari del Grup
Anarquista de Méru, creat el
gener de 1925, i va ser inscrit en el «Carnet B»
dels antimilitaristes. En 1934
vivia al carrer d'Andeville de Méru i figurava en el llistat
d'anarquistes de
la policia del departament de l'Oise. El 28 de febrer de 1946 el
Tribunal de
Justícia del departament del Somme el volgué
jutjar per «atemptat contra la
seguretat exterior de l'Estat», però no es va
presentar. Claudius Gillot va
morir el 28 de setembre de 1972 a Brienon-sur-Armançon
(Borgonya, França).
***
L'Ajuntament de Terrassa a
l'època
- Llorenç Tapiolas Vancells: El 12 de març de 1904 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Llorenç Tapiolas Vancells --també citat Vancell i Balcells. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Terrassa, en 1932 va ser detingut arran de la vaga general i de l'aixecament revolucionari de Terrassa del 14 al 16 de febrer d'aquell any que assaltà l'Ajuntament i proclamà el comunisme llibertari. Jutjat amb 41 companys més el 24 de juliol de 1932, va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán, però fou condemnat a 20 anys de presó com a un dels caps de la insurrecció. Tancat a Barcelona, en 1934 es beneficià de l'amnistia proclamada aquell any. Amb el triomf feixista de 1939 passà a França. Llorenç Tapiolas Vancells va morir en 1945 a Fumel (Aquitània, Occitània).
***
Edgar Rodrigues
- Edgar Rodrigues: El 12 de març de 1921 neix a Angeiras, al nord de la ciutat de Matosinhos (Porto, Nord, Portugal), l'historiador, arxiver i escriptor anarquista Antônio Francisco Correia, més conegut sota el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Sos pares van ser Manuel Francisco Correia i Albina da Silva Santos. Son pare era militant anarcosindicalista i estava afiliat al Sindicat de les Quatre Arts de la Confederació General del Treball (CGT) i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i realitzava diferents feines relacionades amb la construcció civil a Mathosinhos. A finals de 1933, a causa de la repressió engegada per la dictadura d'Antônio Oliveira Salazar, el Sindicat de les Quatre Arts es va veure obligat a tancar la seva seu oficial i part del seu patrimoni documental va ser guardat al domicili de Manuel Francisco Correia, on també es realitzaven reunions clandestines nocturnes del seu grup directiu. Aquest fou l'ambient que visqué l'infant Antônio Francisco Correia. En 1936, la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) --la policia política del règim salazarista que a partir de 1945 passarà a dir-se Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE)--, envaí de matinada la llar de Manuel Francisco Correia i el detingué. Son fill el visità sovint a la presó de la PVDE durant les deu setmanes que estigué tancat sense cap processament ni judici. Quan fou alliberat, va ser acomiadat de la feina, fet que sumí sa família en una situació difícil. Els dos primers llibres que va comprar Antônio Francisco Correia van ser A velhice do Padre Eterno, del poeta Guerra Junqueiro, i Conquista do pão, de Piotr Kropotkin. En 1938 va escriure el seu primer article per al periòdic Primeiro de Janeiro de Porto, però no fou publicat a causa de la censura. En aquesta època ja havia començat a escriure els primers esborranys del que seria el seu primer llibre. Com que en aquella època estava prohibit manifestar-se pel Primer de Maig, l'1 de maig de 1939, amb altres companys, no varen anar a la feina com a forma de protesta i es reuniren per reafirmar els orígens anarquistes de la data. L'1 de març de 1940 entrà a formar part del grup de teatre d'aficionats «Flor da Mocidade», de Santa Cruz Bispo de Matosinhos, on conegué Ondina dos Anjos da Costa Santos, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida. També formà part de la direcció del grup dramàtic«Alegres de Perafita», on conegué el militant anarquista José Marques da Costa. En 1948 conegué en la clandestinitat l'anarquista Luis Joaquim Portela, que s'havia fugat amb cinc companys el setembre de 1946 de la fortalesa de Peniche, al qual ajuda a aconseguir documentació falsa, però, a causa d'una delació, el 10 de setembre de 1952 fou novament detingut. El 19 de juliol de 1951 conegué l'escriptor anticlerical Tomás da Fonseca i l'endemà, fugint de la persecució de la dictadura, embarcà cap al Brasil. En arribar a Rio de Janeiro va fer contacte amb nombrosos militants llibertaris, com ara Roberto das Neves, Manuel Perez, Giacomo Bottino, Ida Bottino, Germinal Bottino, Pascoal Gravina, José Romero, Ondina Romero, Angelina Soares, Diamantino Augusto, José Oiticica, João Peres Bouças, Carolina Peres, Ideal Peres, Afonso Vieira, etc. Aquests dos últims li van demanar un text sobre la dictadura portuguesa, que va ser publicat en el número 80 d'Ação Direta (maig-juny de 1952), i aviat s'integrà en el grup editor d'aquesta publicació anarquista. Amb el suport de companys com Enio Cardoso, Domingos Rojas i Benjamim Cano Ruiz, entre d'altres, començà a publicar articles en la premsa llibertària internacional, adoptant el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Entre els dies 9 i 11 de febrer de 1953 participà en una trobada anarquista brasilera que es reuní a la residència de José Oiticica i on conegué militants llibertaris que actuaven a São Paulo (Edgard Leuenroth, Adelino Tavares de Pinho, Lucca Gabriel, Osvaldo Salgueiro, etc.). En aquesta època també conegué l'escriptor i periodista Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García), el poeta i escriptor Eugen Sigler Watchel (Eugen Relgis) i l'escriptor i periodista anarcosindicalista Ceríaco Duarte. El maig de 1957 l'Editora Germinal publicà el seu primer llibre, Na Inquisição do Salazar; aquest mateix anys es va fer membre de la Societat Naturista Amigos de Nossa Chácara (SNANC). El 7 de març de 1958, per iniciativa del «Grup Llibertari Fábio Luz» --futur Grup d'Acció Llibertària (GAL)--, es va fundar el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), en homenatge a José Oiticica que acabava de morir i amb la finalitat de continuar amb la seva prolífera tasca. El grup fundacional del CEPJO estava format per Edgar Rodrigues, Afonso Alves Vieira, Ideal Peres, Esther de Oliveira Redes, Seraphim Porto, Manuel dos Santos Ramos, Francisco de Magalhães Viotti, Germinal Bottino, Fernando Gonçalves da Silva, Pedro Gonçalves dos Santos, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Enio Cardoso i Atayde da Silva Dias (Raul Vital). Entre les activitats d'aquest centre d'estudis estaven organitzar conferències, cursos, lectures comentades sobre diversos temes, reunions amb el moviment estudiantil, campanyes solidàries (per la llibertat de José Comín Pardillos, etc.), i creà l'Editora Mondo Livre, que publicà llibres de diversos autors (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin i Varlaam Txerkézov). El CEPJO es perllongà fins a l'octubre de 1969, quan fou assaltat i tancat per les forces armades de la dictadura militar. Entre el 8 i el 21 d'octubre d'aquell any van ser detinguts i empresonats destacats militants llibertaris, com ara Edgar Rodrigues, Pietro Michele Stefano Ferrua, Ideal Peres, Antonio Costa, Fernando Gonçalves da Silva, Manoel dos Santos Ramos, Paulo Fernandes da Silva, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Eli Briareu de Oliveira, Mário Rogério Nogueira Pinto, Antonio Rui Nogueira Pinto, Maria Arminda Sol e Silva, Antonio da Silva Costa, Elisa da Silva Costa, Roberto da Silva Costa, Carlos Alberto da Silva, etc. Militants anarquistes anònims de São Paulo i d'altres llocs brasilers van contribuir a finançar les despeses judicials del procés, que es durà fins al 30 de novembre de 1971. Durant els anys de la dictadura Edgar Rodrigues continuà escrivint llibres sobre la història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès. En 1976 participà amb sa companya Elvira Boni en el documental O sonho não acabou, de Cláudio Khans. En 1982 es va fer dipositari de l'arxiu històrica de l'historiador i arxivista ucraïnès anarquista Elias Iltchenco, a la mort d'aquest. Entre abril i maig de 1986 participà en el congrés de reorganització de la Confederació Obrera Brasilera (COB) a la seu del Centre de Cultura Social de São Paulo. El 21 d'agost de 1986 va ser dels fundadors, juntament amb altres companys (Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero, Francisco Cuberos, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres), del Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH) --també conegut com «Grupo Projeção»--, arxiu al qual va deixar una important part dels seus materials d'estudi (llibres, periòdics, fotos, correspondència, manuscrits, entrevistes a militants històrics, etc.) que arreplegà arreu del món. Durant sa vida va escriure més de 1.760 articles que publicà en multitud de periòdics anarquistes d'arreu del món, com ara Ação Direta, L'Adunata dei Refrattari, A Batalha, CNT, Fenikso Nigra,O Inimigo do Rei, Letra Livre, El Libertario, La Protesta, Reconstruir, Ruta,El Sol, Solidaridad Gastronómica,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, Voz Anarquista, etc. Publicà més de seixanta llibres sobre història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès entre els anys 1957 i 2007, editats a Amèrica i a Europa, entre els quals destaquen Na Inquisição de Salazar (1957), A fome em Portugal (1958), O retrato da Ditadura Portuguesa (1962),Portugal hoy (1963), Socialismo: Síntese das origens e doutrinas (1969), Socialismo e sindicalismo no Brasil. Movimento Operário (1675-1913) (1969), Nacionalismo e cultura social (1913-1922) (1972), Violência, autoridade e humanismo (1974),Conceito de sociedade global (1974),ABC do anarquismo (1976), Breve história do pensamento e da lutas sociais (1977), Trabalho e conflito. Greves operárias (1900-1935) (1977), Novos rumos (1978), Deus vermelho (1978), Alvorada operària. Os Congressos (1887-1920) (1980), Socialismo: Uma visão alfabética (1980), O despertar operário em Portugal (1834-1911) (1980), Os anarquistas e os sindicatos em Portugal (1911-1922) (1981), A resistência anarco-sindicalista em Portugal (1922-1939) (1981), A oposição libertária à Ditadura (1939-1974) (1982), Os anarquistas. Trabalhadores italianos no Brasil (1984 i 1985), ABC do sindicalismo revolucionário (1987), Os libertários: Idéias e experiências anárquicas (1988), Quem tem medo do anarquismo? (1992), O anarquismo na escola, no teatro, na poesia (1992), A nova auroa libertária (1946-1948) (1992), Entre ditaduras (1948-1962) (1993), O ressurgir do anarquismo (1962-1980) (1993), Os libertários (1993), O homem em busca da terra livre (1993), O anarquismo no Banco dos Réus (1969-1972) (1993), Os companheiros. 5 volumes de A a Z (1994), Diga não à violência! (1995), Sem fronteiras (1995), Pequena história da imprensa social no Brasil (1997), Os companheiros (1998), Notas e comentários histórico-sociais (1998), Pequeno dicionário de idéias libertárias (1999), Universo àcrata (1999, dos volums), Biblioteca Sorocabana (Vol. 1: História e memória) (2005, amb altres), Rebeldias (2005-2007, quatre volums), Um século de história político-social em documentos (2006-2007, dos volums), Lembranças incompletas (2007), Mulheres e anarquia (2007), etc. L'abril de 2002 Rute Coelho Zendron publicà Um estudo sobre Edgar Rodrigues, que derivà en un documental sobre la seva vida i obra. Aquest mateix any l'Associació Cultural«A Vida» de Lisboa realitzà l'exposició Edgar Rodrigues, pesquisador libertário da história social de Portugal e do Brasil. Edgar Rodrigues va morir el 14 de maig de 2009 a la seva residència del barri de Méier de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro, Brasil) d'una parada cardiorespiratòria; el seu cos fou incinerat.
Defuncions
Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana
- Domingo
Germinal: El 12 de març de 1936 mor a Elx (Baix
Vinalopó, País Valencià) el
destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel
González,
que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey,Gumersindo Rey, Adalid
de la Revuelta Germinal
i Domingo Germinal González),
però que fou conegut com Domingo
Germinal o, simplement, com Germinal.
Havia nascut el 4 d'agost de
1880 a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) i
visqué la seva joventut a
Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen
aquesta ciutat com al
seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit
mecànic, cap al 1905 ingressà
en la marina mercant com a maquinista, època en la qual
començà a militar en el
moviment anarquista. Poc després
s'instal·là a Cuba. En 1907 participà,
amb
Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco
Sola) i
Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista
que es realitzà a
Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín
Zamorano, Paulino Ferreiro del
Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup«Acción Directa» de
Manzanillo; també va ser membre del grup«Tierra», de l'Havana, editor de
l'important periòdic ¡Tierra!,
per al qual col·laborà i participà en
els
seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta
publicació a les
distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el
pensament
anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors,
entre ells
els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui,
Demetrio Ayllón,
Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres
companys cubans, es
reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del
treballador Evaristo Vázquez
Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb
exclusió de fiança i amenaçat
amb l'expulsió de l'illa i la deportació a
Espanya. En aquests anys, sota el
nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24
del barri d'El Congrís de la
refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador
(Guantánamo, Cuba),
aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el
primer Gremi d'Obrers
Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format
sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una
escola. Fruit d'aquesta
activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino
Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII
cap a Santander
(Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de«sustentar idees contràries a l'ordre
establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell
any, intervingué en el míting
de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia).
Algunes fonts citen
que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz,
Mèxic). De bell nou a
l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui
tingué infants. A mitjans
dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola
Mecànica de
Pinar del Río, que fou destruït per la
reacció. A mitjans de 1928, arran de la
discussió amb un burgès anomenat Coucelo a
l'hotel on feia feina instal·lant
uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La
Cabaña de
la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa,
acusat de
sabotatge i d'intent de magnicidi --ja que a l'hotel on
instal·lava els
ascensors havia de ser residència del president de la
República cubana, Gerardo
Machado--, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a
Bilbao i
després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929
i 1930 visqué a Blanes i a
Barcelona i col·laborà en La Revista
Blanca. En 1930 va fer articles per
a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz,
Extremadura, Espanya). El 15
de setembre de 1930 participà, juntament amb altres
(Tusó, Estarius, Trabal,
Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas,
Samblancat, Aigunda, Joaquín
Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys,
Alberola i Clarà), en un míting pro
presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on
s'exigí a l'Estat unaàmplia amnistia per als presos per delictes
polítics i socials i la supressió
de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una
conferència que
havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va
ser suspesa per
ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat
al penal del Puerto
de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys
republicans destacà
com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i
com a poeta.
Militant de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), el juny de 1931 participà en
el míting de tancament de la I Conferència
Peninsular d'aquesta organització
celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al
qual assistí com a delegat del
Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup
més radical i defensant les
tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer
mítings, moltes vegades amb Alejandro
Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a
tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià,
Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931
participà en un míting de
la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i
on
parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo
Perera, Abad de
Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i
José Alberola. El 20 de
setembre de 1931 impartí la conferència«Trabajo y anarquía» i el 27 de
desembre altra sota el títol «Capitalismo,
sindicalismo y ciencias sociales»,
ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre
d'aquell 1931 any
participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11
d'octubre en un míting a la
memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre
Fuencarral de Madrid organitzat
per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra,
Juan Gallego Crespo i Eduardo
Barriobero y Herrán. En 1931, també,
col·laborà en el periòdic de
Sòria Trabajo.
En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques
alacantines, per Carlet,
per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la
creació de les
Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de
1932 participà en
l'excursió del «Grupo Espartaco»
d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció
entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de
1932, al Teatre
Serrano de València, on reuní 7.000 persones en
la popular conferència «Capitalismo,
sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any
que congregà 12.000
persones en la dissertació «Evolució y
Revolució» a la plaça de Toros
d'Alacant
i que durà tres hores. En 1933 parlà en el
Congrés de la Regional d'Andalusia
de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a
Navalmoral, i el 22
d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón,
inaugurà amb un gran míting la
campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre
parlà en un míting
d'afirmació llibertària organitzat per les
Joventuts Llibertàries a la plaça de
Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent,
Claró, Sendin i Joaquín Ascaso,
i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any
intervingué,
amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón
Fernández, Benito Pabón
y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran
míting de la plaça de
toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la
CNT, la
FAI i el periòdic Tierra y Libertad,
sota el lema «Enfront de les urnes,
la revolució social», i el 16 de novembre de 1933
en el míting organitzat per
la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb
Francisco Ascaso,
Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert,
Dolores Iturbe, Sébastien Faure
i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana,
visqué amagat a
diverses localitats del País Valencià (Elx,
Xàtiva, etc.) i després, buscant un
clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là
a Palma (Mallorca, Illes
Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdicCultura Obrera. En
1935 passà algunes temporades a Eivissa, on
impartí conferències --algunes
prohibides-- i ajudà a la creació de l'Ateneu
Llibertari, situat a la plaça del
Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a
l'illa pitiüsa, fent una bona
amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb
Cristòfol Pons
--gran amic seu que conegué a Cuba--, Alfonso Nieves
Núñez (Julio Quintero),
Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la
revolució i l'anarquia
en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per
Confederació Regional del
Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936
dissertà, amb Julio
Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre
d'Inca (Mallorca).
Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar.
Domingo Germinal va morir el
12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó,
País Valencià) i fou enterrat al
Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva
defunció l'Ateneu de
Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de
Palma, realitzà
uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra
civil el X
Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front
d'Andalusia, prengué el nom
de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx
posaren el títol de Germinal
al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.
***
Joan
Montseny i Carret
- Joan Montseny i Carret:El
12 de març de 1942 mor a Salon (Aquitània,
Occitània) el
pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de
l'anarquisme català i hispà
Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico
Urales. Havia nascut el
19 d'agost de 1864 --algunes fonts citen erròniament 1863--
a Reus (Baix Camp,
Catalunya) en una família humil; son pare, d'idees
republicanes, era
terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera
tèxtil, encara que ambdós
alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles
propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de
l'ofici de
boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures,
fins que un
professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri.
En 1885
va començar a militar en les lluites obreres i dos anys
després organitzà les
manifestacions de protesta contra l'execució dels
anarquistes nord-americans de
Chicago. Va començar com a secretari de la Secció
de Boters de Reus i en 1887
ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la
Federació Regional
Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888
va arribar a ser
secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En
1890, a causa de les
manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera
detenció
governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb
Teresa Mañé i
Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel
pseudònim de Soledad
Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora
de primera
ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf,
Catalunya), on havia nascut. En 1892 es
farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica
de Reus. Aquest mateix any,
Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar
protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia,
Espanya) de
febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba
durant la
processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous
de Barcelona,
Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un«element anarquista
molt perillós», a la seva escola de Reus en mig
dels alumnes, per la Guàrdia
Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres
que separen aquesta ciutat de
Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor
anarquista i
com a agitador havia assolit ben aviat força
ressò a tot l'àmbit estatal.
D'aquesta època són les seves
col·laboracions literàries i
ideològiques en El
Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus
primers fullets
doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i
la seva
acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va
ser a conseqüència
de la pressió de les forces reaccionàries
reusenques que va ser acusat i
implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a
resultes de la citat
atemptat del Corpus. És des de les immundes
cel·les del castell de Montjuïc que
començarà a signar sota el pseudònim Federico
Urales els articles que
sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic
madrileny El
País, i que denunciaran la situació que
patien els presos anarquistes. Per
la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de
Montjuïc va patir un
any de presó i va ser expulsat del país,
juntament amb altes llibertaris, i
desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de
passar dos mesos al
Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la
península, entrant a
Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en
vigor
el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte
amb Alexandre
Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El
Progreso, per
proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels
presos tancats a
Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions
públiques a tots els
indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus,
va ser
un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de
revisió del procés
totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes,
federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar
en guerra amb els
Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La
Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir
les firmes més notables
i brillants de l'esquerra intel·lectual de
l'època (Giner de los Ríos, Cossio,
Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado
Montero, Miguel de Unamuno,
Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa
Claramunt, Fermín Salvochea,
Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un
any
després, La Revista Blanca va ampliar-se
amb un Suplemento
setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent
el nom de Tierra
y Libertad, un dels diaris anarquistes més
influents de tota la història.
Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades
i pres, cinc, amb
la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan
estava
pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense
cap fonament
d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba,
Azorín, Polo,
Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar
parcialment de
la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en
diversos
oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de
sol·licitar
una plaça de redactor en el periòdic oficialista El
Diario Universal. El
31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el
dia de
les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser
detingut uns
quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu
amic Francesc Ferrer
i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família
li portava el dinar. El comte
de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va
fer triar a Urales
entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat
d'atemptar contra els
reis. Urales no només va renunciar a la feina
sinó que va buscar advocat per
Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns
processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i
va entrar a fer
feina en la redacció d'El Liberal, alhora
que escrivia obres de teatre
que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní
Romea (Flor
deshojada, La conquista del pan, El
aventurero desventurado, Elúltimo Quijote, Fanatismo contra amor,
etc.). Durant la Gran Guerra
signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la
publicació de La
Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa
des de 1905,
ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a
tenir un tiratge
de 12.000 exemplars. També començarà a
publicar unes populars novel·letes
socials, resposta anarquista a les populars sèries de
l'època (El cuento
semanal, La novela corta, La
novela de bolsillo, Los
contemporáneos,etc.), en dues
col·leccions: «La Novela Ideal» (1925),
amb
un tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre»
(1929), entre 25 i 30.000
exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a
publicar el setmanari El
Luchador, que publicarà 182 números. En
els últims anys de sa vida va
desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla
Frederica,
representant de la nova generació. Durant la guerra civil no
va ocupar cap
càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935
havien minvat la seva salut,
però va seguir escrivint novel·les i material de
propaganda. Després de la
caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller
(Occitània) i el 5 de febrer
de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya
Soldedad Gustavo. Després
va anar a París per reunir-se amb la resta de sa
família, però va haver de fugir
de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li
va
assignar com a lloc de residència Salon, a la
regió d'Aquitània, on va morir,
sense forces físiques ni morals, el 12 de març de
1942. Entre les seves obres
podem destacar Sociología anarquista
(1890), Las preocupaciones de
los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el
hecho y muerte de
Pallás (1893), La ley de la vida
(1893), El proceso de un gran
crimen (1895), Sociología anarquista
(1896), La religión y la
cuestión social (1896), La
religión y la cuestión social (1902), La
anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando
flores (1906), Una
pelotera (1909), Los hijos del amor
(1922), Los grandes
delincuentes (1923), El sindicalismo
español y su orientación
(1923), En la sociedad anarquista, la abolición
del dinero (1924), Consideraciones
morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno
(1926), La
anarquía al alcance de todos (1928), Los
municipios libres. Ante las
puertas de la anarquía (1932), El ideal
y la revolución (1932), Mi
vida (1932, autobiografia en tres volums), La
barbarie gubernamental en
España (1933), La evolución
de la Filosofía en España (1934), entre
d'altres. A més de Federico Urales, va
fer servir altres pseudònims, com
ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor
Boudín, Remigio
Olivares, Un profesor de la normal, Rudolf
Sharfenstein, Ángel
Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo
Andrés, Un Trimardier,Charles Money, Ricos de Andes,
etc.
***
Louis Estève
- Louis Estève: El 12 de març de 1955 mor a Galhac (Llenguadoc, Occitània) el filòsof, assagista, novel·lista, poeta i anarquista individualista Jean Marie Louis Estève. Havia nascut en 1884 a Galhac (Llenguadoc, Occitània). Estudià a la universitat de Tolosa de Llenguadoc. Va ser col·laborador del periòdic anarquista individualista d'Armand L'En Dehors i després de L'Unique. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com Les Cahiers du Sud, Le Domaine, L'Esprit Français, etc.És autor de La nouvelle abbaye de Thélème (1906), De Nietzsche à Bouhélier. Essai de philosophie naturiste (1912), Une nouvelle psychologie de l'Impérialisme. Ernest Seillière (1913), L'hérédité romantique dans la littérature contemporaine (1914), La premièreéducation amoureuse (1922), Quelques aberrations de l'amour romantique (1924), L'amour grec aux temps héroïques (1925), Le Nudisme. Vertige érotico-mystique (1932), Élagabal ou un Lénine de l'androgynat (1933) i Parfums et Belles-Lettres (1939), entre d'altres obres.
---