Anarcoefemèrides del 8 de març
Esdeveniments
Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista
- Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.
***
L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat
- Assassinat d'Eduardo Dato:
El 8
de març de 1921 el president del Consell de Ministres
espanyol Eduardo Dato
Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per
Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu
Cusidó i Ramon Casanelles Lluch,
metal·lúrgics de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió
antisindical dirigida
pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i
que va produir
nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921
començà a
aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a
alliberar un detingut per
abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres
anarcosindicalistes en
van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè
Regional de Catalunya de la CNT,
format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin
Pérez, Gener
Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a
resposta fulminant de
l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de
Martínez Anido.
L'acció la finançà Evarist
Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari
reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà
5.000 pessetes per
a les despeses. Joan Pey, Medí Martí
Augé, Jaume el Pelao, Espinal i
Joan García Oliver van ser membres d'una comissió
que anà a Madrid a gestionar
la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb
el govern de Dato,
intervingués en el problema dels dèficits de les
fàbriques tèxtils a causa dels
elevats preus del cotó d'importació. La
comissió fou tan sols un pretext per
estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme
l'acció i aplegar
informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern,
així com els
edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de
l'atemptat
planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El
20 de febrer de 1921,
l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va
comprar per 5.100
pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv
matrícula
84-M-846 --que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat-- en una
botiga del
carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres
anarquistes
a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció,
ciutat que desconeixien. De
camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la
Muela (Saragossa) del
qual van sortir sans i estalvis, però la moto
tingué una avaria que va ser
reparada per Pere Mateu, mecànic de professió.
Van rebre el suport de Veremundo
Luis Díez (Luis Bataille Díaz),
Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra
Morán --qui ja havia estat implicat en dos intents de
magnicidi contra Alfons
XIII-- per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de
José Miranda
Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás
de la Llave López Laguna,
per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de
Mauro Bajatierra per preparar
la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada
estudiats els
recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de
març,
des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón
Casanellas --Nicolau hi anava al
seient posterior i Mateu al sidecar--, els tres anarquistes van
disparar, al
crit de «Visca l'anarquia!», més de vint
trets --amb tres pistoles diferents:
una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65-- contra
Dato,
quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar
Hudson matrícula
ARM-121, per la plaça de la Independencia del
carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del
Congrés de Diputats. Va
resultar mort el polític conservador i ferits el conductor
Manuel Ros, sergent
d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández
Pascual. Pere Mateu es va quedar a
Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb
l'ajuda dels
companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa
companya a Alemanya,
però la policia teutona el va detenir a Berlín i
el van extradir amb la
condició que no fos executat --l'Estat alemany va rebre
850.000 marcs de
recompensa que oferia el Senat espanyol--; Ramon Casanellas va fugir a
Moscou
(URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i
exculpant els
seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de
1923
Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment
condemnats a mort, però
van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades
per
cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II
República espanyola en
1931.
Naixements
Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)
- Alphonse-Charles Soulage: El 8 de març de 1863 neix a Lió (Arpitània) el fuster anarquista Ernest-Alphonse-Charles Soulage. Sos pares es deien Charles Soulage i Marie Perran. A començament dels anys 1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a «perillós». L'1 de març de 1894 va ser detingut, amb altres 27 companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al número 22 del carrer Saint-Claude de París (França). En 1894 figura en el llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Londres (Alemanya), posteriorment va ser detingut, en 1896, al carrer Turenne de París. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
Alphonse-Charles Soulage (1863-?)
***
Pasquale
Luigi Mazzoleni
- Pasquale Luigi
Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano
(Llombardia, Itàlia) el
rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien
Giovanni
Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico
Maironi, cap
dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i
posteriorment diputat. El 22
de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta
reservada i
urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta
segrestada a Errico
Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale
Luigi
Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava
informació. Els dies 6, 14
i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont,
Itàlia) segrestà
tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova
Jersey,
EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La
Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la
policia informà
al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que
era «un apassionat de la
lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de
periòdics
subversius, que sovint rep», però la
població del barri de Colognola de Bèrgam,
principalment «agrícola, tranquil·la i
religiosa», no permet que Mazzoleni i
Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de
difondre escrits
subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el
Tribunal de Bèrgam li
va obrir quatre processos arran d'una denúncia del
procurador reial, que
tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i
instruïts
basant-se en el material interceptat (cartes, postals,
periòdics, gravats,
etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que
no va
quedar provat el delicte de difusió de La
Questione Sociale, donat que en realitat no existí
cap delicte ja que els
periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900
el seu nom apareix
en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquistaL'Agitazione d'Ancona (Marques,
Itàlia),
fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a
continuar amb les seves
investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta.
Una nota
de la prefectura de l'1 de març de 1904 diu que, segons alguns rumors, tenia la
intenció de buscar refugi a l'estranger,
però que finalment havia renunciat a tal
propòsit. El juliol de 1926 es
traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre
havia treballat de rellotger.
En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto
Stato,
a més d'altres «publicacions
subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell
nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari
d'una casa, però,
segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra
seva. Durant els anys
trenta es desinteressà per la política i a partir
de juny de 1936 la seva salut
no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1
d'agost de
1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver
donat proves de penediment».
Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Juan de Dios Filiberto
- Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra --la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès--, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.
***
Marie-Adèle Anciaux
- Marie-Adèle Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de febrer de 1983 a Chartres (Centre, França), 11 anys després que el seu company.
***
Necrològica
de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'octubre de 1981
- Vicent Monzó Cervera:
El 8 de març de
1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País
Valencià) l'anarquista i
anarcosindicalista Vicent Monzó Cervera. Fill de pagesos,
quan tenia dos mesos
son pare morí i arran d'aquest fet sa família
patí grans dificultats. En 1908
s'instal·là
amb sa mare a França, on va créixer.
Insubmís al servei militar espanyol, en
1923 ja militava en el moviment llibertari. Aquest mateix any, amb
altres companys
(Capelles, Gil, Ciurana, etc.) organitzà un grup
artístic i de propaganda
anarquista a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936 retornà a la Península. A partir
del 2 d'abril de 1937 presidí
al seu poble natal el Comitè Local i la
col·lectivitat, a més de ser regidor de
Cultura i Propaganda del Consell Municipal, organisme que
passà a presidir a
partir del juny d'aquell any. Amb Ramon Fonollosa, a primers de
desembre
d'aquell any, constituí a Cervera del Maestrat
l'Agrupació Anarquista «Fecundidad»,
adscrita a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
El 10 d'abril de 1938,
pressionat per la reacció comunista encapçalada
per Enrique Líster Forján, fugí
cap a Barcelona (Catalunya), on entrà a formar part de la
col·lectivitat de
Sant Boi (Baix Llobregat, Catalunya). Poc després, quan el
triomf franquista
era un fet, creuà els Pirineus per Sant Llorenç
de Cerdans (Vallespir,
Catalunya Nord) amb sa companya Manuela i son fill Afelio i, separat
d'aquests,
fou tancat al camp de concentració de Sant
Cebrià. Després de la II Guerra
Mundial, amb altres companys, organitzà la
Federació Local d'Argelers de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Després
agafà una masoveria a Sant
Pèire dels Camps (Llenguadoc, Occitània) i en
1947 s'instal·là a Sant Laurenç
de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània), la
Federació Local de la CNT de la
qual representà en diversos plens interdepartamentals a
Perpinyà. El setembre
de 1959 es traslladà a Narbona, on ocupà la
secretaria de la CNT un temps;
després passà a residir a Cucçac
d'Aude (Llenguadoc, Occitània). En els últims
anys de sa vida patí hospitalitzacions a Narbona i a
Montpeller. Vicent Monzó
Cervera va morir el 22 d'agost de 1981 a Narbona (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat dos dies després a Cucçac d'Aude.
***
Manifestació d'objectors de consciència
- Clément Fournier: El 8 de març de 1904 neix a París (França) el militant anarquista i pacifista francès Clément Fournier. Nascut en una família llibertària, militarà en la Unió Anarquista (UA), on arribarà a ser designat secretari en el congrés de París del 20 i 21 de maig de 1934. Com a pacifista va ser elegit en 1938 secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista (FA), participant en la creació del Comitè de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. En 1957 serà nomenat tresorer de l'FA i assumirà també l'administració del Bulletin Interior de l'organització. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat de l'FA al Congrés Anarquista Internacional de Londres entre el 25 de juliol i l'1 d'agost de 1958. Més tard serà nomenat secretari de Relacions Internacionals de l'FA. Entre 1966 i 1967 serà l'administrador del Bulletin Europeen des Jeunesses Anarchistes, publicat pel Comité de Liaison des Jeunesses Anarchistes (CLAJ). Va col·laborar amb Guy Malouvier en la preparació del Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Itàlia) de setembre de 1968. Clément Fournier va morir el 2 de març de 1969 a l'hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina parisenca.
***
Dolors Prat abans de marxar a França (1940)
- Dolors Prat Coll:El 8 de març de 1905 neix a Ripoll (Ripollès, Catalunya) la militant anarcosindicalista Dolors Prat Coll. Nascuda en un família pobra molt creient, quedà òrfena de mare quan tenia set anys i fou enviada amb les monges, de les quals tindrà un penós record. Mestressa de casa als vuit anys, amb 15 començà a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripoll i de seguida s'unirà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant de manera destacada en les vagues en pro de les vuit hores. Entre 1936 i 1939 fou secretària del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Ripoll, on era coneguda, pel seu caràcter indomable, com La petita Montseny. Després de la desfeta, el gener de 1939 s'exilià amb tota sa família a França, on foren tancats al camp de Magnac-Laval. El febrer de 1940 fou repatriada a la Península, però travessà clandestinament els Pirineus per Prats de Molló el 15 de maig de 1940. Després de treballar en una pedrera de Prades, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc continuant la seva tasca sindicalista en la federació local de la CNT com a secretària i en Solidaritat Internacional Anarquista (SIA). Amb 91 anys es manifestà a Tolosa en defensa dels immigrants indocumentats. Dolors Prat Coll va morir el 12 de setembre de 2001 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La podem veure en el film de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida (1986) i en la pel·lícula Camino de libertad (1997, amb versions francesa i anglesa) de Lisa Berger; també sortí en el documental Vivir la utopía (1997) de Juan Gamero. Son fill Progreso Marín li ha consagrat una biografia Dolores: une vie pour la liberté (2002), que fou traduïda al català en 2007 sota el títol La Dolors. Una vida per la llibertat. Des de 1996 cada any un grup de gent (caminodelibertad.com) realitza el mateix recorregut entre Ripoll i Prats de Molló que va fer Dolors per recordar la gesta.
Dolors Prat Coll (1905-2001)
***
Britta
Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)
- Britta Gröndahl:
El 8 de març de 1914
neix a Eskilstuna (Södermanland, Suècia)
l'escriptora i traductora
anarcosindicalista Britta Maartman, més coneguda com Britta
Gröndahl, amb el
llinatge del seu marit. Filla d'una família burgesa, son
pare era un comptable militant
conservador. Després de graduar-se en 1931 d'humanitats,
continuà els estudis
de llengua i de literatura i acabà llicenciant-se; encara
que també s'interessà
per la història i la sociologia, no pogué fer els
estudis acadèmics d'aquestes
disciplines perquè no estava ben vist per a una dona. La
música va ser una de
les seves grans passions i en 1949 es casà amb el
cel·lista Gustav Gröndahl, a
qui ajudà en l'únic llibre que va escriure (60år med cellon). S'afilià a la Sveriges
Arbetares Centralorganisation (SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs) i fou una de les
organitzadores del
Sindicat de Treballadores del Servei Domèstic. A partir de
1952 col·laborà amb
el periòdic Arbetaren de
la SAC,
encarregant-se posteriorment de la secció feminista. Des de
1953 participà en
les activitats de la Syndikalistiska Kvinno-förbundet (SKF,
Lliga de Dones
Sindicalistes). Com a membre de Secretariat Internacional i del
Comitè
Internacional de la SAC realitzà diversos viatges per
Europa, especialment a
Espanya i a França. El maig de 1967 prengué part
en una reunió clandestina del
sector cincpuntista que se
celebrà a
Madrid. El «Maig del 68» l'agafà a
París i participà en la revolta estudiantil,
en les vagues i en les ocupacions de fàbriques. Durant la
tardor de 1968 va ser
nomenada en un congrés primera secretària
internacional de la SAC. L'agost de
1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona,
organitzada pel grup dissident
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editor de la
revista Frente Libertario. Durant
un viatge la
tardor de 1975 a Portugal pogué analitzar les
conseqüències de la «Revolució
dels Clavells» de l'any anterior de la mà de Ligia
de Oliveira. En aquests anys
fou el principal enllaç entre els moviments llibertaris
suec, espanyol
--mantingué molta relació amb destacats
militants, com ara Joan García Oliver, Diego
Abad de Santillán, Felix Carrasquer, Sara Guillén
i Cipriano Mera, entre
d'altres-- i portuguès, i casa seva es convertí
en un lloc d'aixopluc de
refugiats espanyols, francesos i italians. Mantingué una
estreta amistat amb
els anarquistes Helmut Rüdiger, Elly Götze i Ann-Mari
i Stig Dagerman. A finals
dels anys setanta creà una llibreria anarquista a Estocolm
lligada a la SAC, on,
a més de la venda de llibres, s'organitzaren
conferències, cursos i tota mena
d'activitats. També participà en la Liberala
Ungdomsförbundet (LUF, Joventut
Liberal) i en el seu òrgan d'expressió Frihetlig
Socialistisk Tidskrift (FST).
Ha
escrit un gran nombre d'obres i articles referents als moviments
anarquistes
suec i espanyol, així com de teoria política i
biografies. Es guanyà la vida
com a professora de francès en secundària, com a
editora de la casa Focus i com
a traductora, especialment del francès, i entre els seus
treballs més
reconeguts està la seva traducció de la Histoire
de la sexualité de Michel Foucault i d'obres de
Marie Cardinal i Claire
Bretécher. Entre les seves obres destaquen Den
andra kvinnan (1945, amb Willy Corsari), Syndikalism
och demokrati (1970), Här
talar syndikalisterna (1973), Parti
eller fackförening?Förhållandet
mellan arbetarrörelsens två armar, belyst av
den franska syndikalismens historia (1975), Folkmaktensår--veckorna före slutet. Rapporter om folkmakten i
Portugal november 1975 och en historik över den portugisiska
fackföreningsrörelsen (1872-1975) (1976), De ideologisk motsättningarna i den
spanska syndikalismen (1910-1936)
(1981), Herre i eget hus - om
självförvaltning i Spanien och Portugal
(1982), Frihetlig kommunism i praktiken.
Experiment i självförvaltning i
Spanien (1936-1939) (1986), Pierre-Joseph
Proudhon: socialist, anarkist, federalist (1988) i Äventyrens år (1994),
entre d'altres. Britta Gröndahl va morir el
18 de novembre de 2002 a Estocolm (Suècia), deixant tres
filles (Bille, Ulla i
Kajsa).
Britta
Gröndahl (1914-2002)
Defuncions
Alex Sadier (Ginebra, 1887)
- Jules Alexandre Sadier: El 8 de març de 1936 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Havia nascut el 7 de juny de 1862 a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França). Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, peròés empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935, malalt d'un càncer gàstric, torna a ca son fill a Buenos Aires (Argentina), on morirà. Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.
***
Anagrama del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación
- Antonio Abad Donoso: El 8 de març de 1960 és garrotat a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya) l'anarquista i resistent antifranquista Antonio Abad Donoso. Havia nascut cap al 1936. Juntament amb el seu cosí Santiago Martínez Donoso i amb José Ramón Pérez Jurado i JustinianoÁlvarez Montero van formar un grup del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL). L'escamot va cometre el 17 i el 18 de febrer de 1960 diversos atemptats amb bomba a Madrid, un dels quals va ser contra el local de Falange al carrer Toledo; l'explosió prematura de la bomba va matar el militant José Ramón Pérez Jurado. La policia va descobrir una gran quantitat d'explosius al domicili del responsable del DRIL, Santiago Martínez Donaso, al carrer madrileny d'Eduardo Marquina, on es preparaven les bombes. Detingut Antonio Abad, va ser jutjat el mateix febrer per «delictes de terrorisme», condemnat el 2 de març --Justiniano Álvarez Montero serà condemnat a cadena perpetua-- i executat pel botxí Antonio López Sierra, el mateix que donarà mort en 1963 a Francisco Granado Gata i a Joaquín Delgado Martínez, i en 1974 a Salvador Puig i Antich. L'execució d'Abad Donoso provocarà una forta reacció internacional contra el règim de Franco.
***
José
Rueda Duarte, Antonio Machuca Ortiz y Antonio Toro Aguilar amb altres
dos companys en l'exili
- José Rueda
Duarte: El 8 de març de 1997 mor a Chatou (Illa
de França, França)
l'anarcosindicalista José Rueda Duarte, conegut com Gorrión. Havia nascut el 8 de
juny de 1912 a Marbella (Màlaga, Andalusia,
Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Marbella,
es guanyava la vida com a agricultor. Quan el cop militar feixista de
juliol de
1936 ajudà a la instauració del comunisme
llibertari al seu poble, però amb
l'ocupació d'aquest per les tropes franquistes
hagué de fugir. Entre 1937 i
1938 formà part del grup de resistència
antifranquista creat al voltant del
militant confederal Antonio Machuca Ortiz, i on també
formaven part Antonio
Salas Urda (Ubillo) i
José Sánchez
Infante, que operava a la Sierra Blanca, entre les localitats de
Camoján i
Nagüeles de Marbella, i que tenia com a base operativa la mina
de plom de
Buenavista a Marbella. L'abril de 1938 la Guàrdia Civil
atacà aquesta base i
resultà mort José Sánchez Infante (Cañavera);
ell, però, aconseguí fugir i amagar-se, amb
Joaquín Gil Fernández (Palmero)
i Antonio Machuca Ortiz, en una
cabana de la zona d'Ojén (Màlaga, Andalusia,
Espanya). El maig de 1938
participà en els últims enfrontaments amb els
falangistes de la regió. El 6 de
juliol de 1939 formà part del grup de 17 exguerrillers o
exsoldats republicans
que escaparen nadant des de les costes de La Atunara, barri de La
Línea de la
Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), i pogueren arribar a
Gibraltar –un d'ells
morí ofegat quan intentava salvar les quatre milles que
uneixen els dos punts i
un altre morí al poc temps d'arribar a causa de
l'esforç físic. Després d'un
temps tancat en una presó militar d'El Penyal de Gibraltar,
emigrà al Marroc,
on continuà militant en la CNT de l'exili. Finalment
pogué passar a França, on
milità en la CNT fins a la seva mort.
***
Álvaro
Ponce de León García
- Álvaro Ponce de
León García: El 8 de març
de 1999 mor a Alacant
(Alacantí, País Valencià)
l'anarcosindicalista Álvaro Ponce de León
García.
Havia nascut en 1914 a Alacant (Alacantí, País
Valencià). Tipògraf de
professió, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb
el triomf feixista, pogué embarcà a Alacant cap a
Orà (Algèria) i en arribar va
ser tancat al camp de concentració de Morand. Quan
esclatà la II Guerra Mundial
sortí del camp i fou enquadrat en una Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) per fer feina en la construcció del ferrocarril
subsaharià. En 1988
figurava com a tresorer de la Federació Local de l'Alacant
de la CNT. A partir
de 1992 va ser secretari i organitzador de la redacció de la
revista
llibertària Siembra. Testimonis orals
seus es troben conservats a la
Fonoteca de l'Arxiu de la Memòria de la Fundació
Salvador Seguí (FSS).
***
Antoni
Turón Turón
- Antonio Turón
Turón: El 8 de març de 2003 mor a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Antonio Turón Turón. Havia nascut el 17 de gener
de 1920 a Híjar (Terol, Aragó,
Espanya). Amb sa família es traslladà d'infant a
Barcelona (Catalunya). Quan
tenia 13 anys començà a treballar de laminador a
la foneria de Can Girona del
Poble Nou, on també feia feina son pare, i
s'afilià poc després al Sindicat del
Metall (secció Poble Nou) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant
els anys trenta fou membre del grup anarquista del bar La Paz de Sant
Adrià de
Besòs i de les Joventuts Llibertàries del Poble
Nou. El juliol de 1936, al
costat del grup «Los Solidarios», va combatre els
aixecats feixistes a les
casernes dels Docks i de Lepanto; durant els dies següents va
enfrontar-se als
franctiradors i participà en l'avituallament i en les
oficines d'afiliació de la
Columna Durruti i de la d'Ortiz. En 1937 lluità al front
d'Aragó (Casp i
Belchite) i, quan aquestes línies caigueren, en la 24
Divisió als Pirineus
lleidatans. Amb el triomf feixista, passà amb les restes de
la 24 Divisió els
Pirineus per Lleida i fou a parar a diversos camps de
concentració i companyies
de treballadors (La Guingueta d'Ix, Montlluís, Vernet,
Setfonts i Gueugnon).
Fugí dels camps de concentració i,
després d'un temps treballant el camp i el
bosc i fent carbó per sobreviure, amb Francisco Piqueras
Cisuelo passà a
l'Espanya franquista. Detingut per la Guàrdia Civil a
Camprodon, fou tancat en
diverses presons i camps disciplinaris i de treball (Figueres, Reus,
Madrid,
Camp de Gibraltar, excavació d'Empúries,
L'Escala). Després va ser obligat a
fer el servei militar a Mallorca fins al juny de 1945. Un cop lliure,
es passà
a la lluita clandestina a Barcelona i formà part de les
Joventuts Llibertàries
i del grup editor de Ruta,
alhora que treballava de venedor tèxtil i feia de correu
clandestí. Posteriorment
fou administratiu a l'Institut Nacional de Previsió. El
gener de 1947 va ser
detingut per la policia i a la comissaria de la Via Laietana
rebé una brutal
pallissa a mans dels esbirros del cap de la Brigada
Políticosocial de Barcelona
Eduardo Quintela Bóveda. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys
de presó, però a
causa de les irregularitats del consell de guerra la pena va ser
reduïda a 20
anys en la revisió. Gràcies a les reduccions per
treball, aconseguí la
llibertat després d'estar tancat 11 anys en nombroses
presons (model de
Barcelona, Bilbao, Logronyo, penal del Dueso, etc.). En 1958 va sortir
en
llibertat condicional i s'establí a Madrid i
després a Barcelona. A la capital
catalana ajudà José Navarro Muñoz, amb
qui havia estat tancat a El Dueso, i
formà part del Comitè Nacional
clandestí, amb Ismael Rodríguez Ajax com a
secretari general, fins a la seva detenció l'octubre de 1961
a Barcelona;
acusat de propaganda il·lícita, fou tancat un any
a la presó. Més tard, fins a
la seva jubilació en 1985, va treballar en la Seguretat
Social. Participà en
l'estratègia cincpuntista i en 1966 fou
membre de la Comissió Provincial
de Barcelona encarregada de coordinar la presència
confederal en les eleccions del«Sindicat Vertical». En 1976 prengué
part en l'Assemblea de Sants, inici de la
reconstrucció definitiva de la CNT després del
franquisme. Durant els anys
següents va ser promotor de diverses activitats culturals
llibertàries, com ara
l'associació «Ecologia, Cultura, Art»
(ECA), l'Associació Cultural i Ecologista
Natura (ACEN) o el Centre de Documentació
Històrico-Social / Ateneu
Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP) de Barcelona, entitat de la
qual va ser
secretari en 1986 i membre de la seva Junta Directiva durant els anys
noranta.
En 1997 participà en el documental Vivir
la utopía de Juan Gamero i el seu testimoni va ser
recollit per Gabriel
Pernau i José Luís Martín Ramos en el
llibre Les veus de la presó
(2003). Trobem articles seus en diverses
publicacions llibertàries, com ara Boletín
Bibliográfico, Cenit, Ideas-Orto,Noticiari, Quaderns, etc.
Antonio Turón va morir el 8 de març de
2003 a Barcelona (Catalunya) i llegà el seu cos a la
Facultat de Medicina.
Antonio Turón Turón (1920-2003)
***
Libertario
Gelabert Mayol
- Libertario Gelabert Mayol: El 8 de març de 2011 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Havia nascut l'11 de febrer de 1933 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquesta època, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 de març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.
Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)
Joan Gelabert
Vallori (1899-1950)
Actualització: 08-03-17