Lleonard Muntaner Editor - Avançaments editorials: Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà
Llorenç Capellà ha escrit: Quan mhe referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès lassaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A lassaig és on es manifesta obertament lhome de combat, lintel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. Lun és el de la lluita de lesquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que shan proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. Daltra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, nés la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època.
Per Llorenç Capellà Fornés, escriptor
Lescriptor és (o hauria désser) el testimoni de la vida que passa. Ho va deixar escrit, amb paraules si fa no fa semblants, Ramón Gómez de la Serna. Hauria dhaver matisat que aquest testimoniatge que lescriptor ens llega, ha désser crític amb el poder. En aquest cas, ens vindria a la memòria el retrat de Miquel López Crespí. Nés el paradigma, de lintel·lectual compromès en la defensa de les llibertats i de la justícia social. Ens ho ha fet saber amb centenars darticles i una pila de llibres. Aquest que teniu a les mans, Repressió i cultura durant el franquisme, nés un document inqüestionable. Tanmateix, aquesta voluntat descombrar sota les estores, de moure taules i cadires i, en conclusió, de fer dissabte, no ens ha de predisposar a ignorar les múltiples facetes de la seva daltra banda amplíssima producció literària. Perquè Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literàries amb idèntica bona traça: una novel·la amb el factor predominant de la memòria, un teatre de combat i una poesia desproveïda de paraules doripell. Un dels seus poemes, Els nostres morts, està gravat en el mur de la memòria del cementiri de Porreres. És un poema colpidor, amb un primer vers com una fuetada: Sentor de sang marribava des dalguna latitud remota. La carretera de Porreres frega el cementiri. Quan hi passo, faig parada. Per rellegir Els nostres morts. Us recomano que feu el mateix, si ja no ho feu. Sho paga.
Cal recordar que Miquel López Crespí sempre sha mantingut fidel a la memòria dels vençuts de la Guerra Civil...? El mou un doble compromís. Un amb la República i els valors de progrés i llibertat que representava; laltre, el menys conegut, és estrictament familiar. Tant el seu pare, Paulino López Sánchez, com els seus oncles, Juan i José els tres eren de Moya, prop de Conca, feren la guerra a les trinxeres. En retre les armes lexèrcit popular, labril de 1939, Paulino caigué presoner i va ser assignat al Batallón de Trabajadores 151; passà per diversos camps de treball, alguns de Mallorca, i en sortir en llibertat shi quedà a viure o a sobreviure. La mare de lescriptor era dels Verdera, una família de sa Pobla, adinerada i conservadora, amb un avantpassat, Miquel Crespí Pons, que nhavia estat batlle durant la dictadura de Primo de Rivera. De tot plegat, Miquel López Crespí nha escrit pàgines emotives, duna indubtable bellesa. Les trobareu a la seva novel·lística. En els llibres dassaig o en els milers darticles que ha escrit, també aflora sovint el xoc ideològic entre els López i els Verdera, lescàndol que va suposar a sa Pobla el matrimoni entre la néta dun cacic i un llibertari que havia perdut la guerra, o aquells anys vint, dUnió Patriòtica, quan el batlle Verdera donava al poble els solars de la seva propietat on saixecaria una escola pública per a glòria daquell dictador populista que va ésser el marquès de Estella. Però per a lassagista qualsevol daquests fets sempre són motiu dun comentari punyent, duna anàlisi que deixa de banda làmbit estrictament familiar, i en cerca la projecció col·lectiva des de lòptica social i ideològica.
Quan mhe referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès lassaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A lassaig és on es manifesta obertament lhome de combat, lintel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. Lun és el de la lluita de lesquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que shan proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. Daltra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, nés la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època. Però alhora és el resultat dun raonament ètic. Els capítols que el conformen no responen a un ordre temàtic ni cronològic. Tanmateix, formen un mosaic de meditacions en el qual, finalment, cadascuna té el seu encaix harmònic. La raó és clara: segueixen lordre de reflexió anàrquica de lautor. Però, insisteixo, tot té el seu per què. La col·laboració dels germans Villalonga o de Llorenç Riber amb la Dictadura; la pervivència del teatre en els anys difícils i levolució posterior vers noves formes dexpressió; el cinema franquista; Gabriel Alomar o Gabriel Janer Manila; les icones que alimenten el propi univers vital i literari, des de Rosselló-Pòrcel a Lautrémont o dEmiliano Zapata a Karl Marx; el món editorial, Josep Maria Llompart o Alexandre Ballester. Allò que uneix tots aquests noms i referències és el temps viscut i conegut per lautor. El que porta com una motxilla, penjat a lespatlla, de la qual mai no es voldrà desprendre malgrat que les experiències acumulades arribin a pesar massa. Repressió i cultura durant el franquisme és un llibre de memòria. En qualsevol cas, Miquel López Crespí, lluitador tossut perquè en la tossudesa alimenta el seu desig de llibertat, cerca lafecte alliçonador: vol deixar testimoni de les coses i de per què passaren. Ho ha aconseguit.
Palma (Mallorca) 12-IX-2016)