[27/02] «Le Représentant du Peuple» - «Le Déchard» - «San Francisco Chronicle» - «Banda Bonnot» - Atemptat a Barcelona - «Les Artisans de l'Avenir» - Enfrontaments a Florència - Christie - Mathieu - Mailfait - Brunet - Kniestedt - Casteu - Fabbri - Monanni - Fontana - Costa Ferrer - Blanco - Ogeret - Carouy - Sousa - Fragori - Castrucci - González Vera - Bruna - Carmagnola - Masot

Anarcoefemèrides del 27 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de Le Représentant du Peuple

- Surt Le Représentant du Peuple: El 27 de febrer de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Représentant du Peuple. Journal quotidien et hebdomadaire des travailleurs. Fou redactat i editat per Pierre-Joseph Proudhon. Defensava que el proletariat havia d'emancipar-se tot sol, sense l'ajuda de cap govern. Tingué una tirada d'uns 40.000 exemplars i tindrà una gran influència en els estrats populars parisencs. El 31 de maig i l'1 i 5 de juny, publicà el «Programa revolucionari adreçat als electors del Sena». Cal dir que el 4 de juny Proudhon va ser elegit diputat per París en les eleccions complementàries de l'Assemblea Nacional francesa. El 5 de juny, Proudhon publicà en aquest periòdic un text en suport dels insurgents de la coneguda com a «Revolució de 1848» i, tres dies després, un article on exigeix la reducció d'un terç en els lloguers i els terratges durant tres anys. Després de tot això, l'últim número d'aquesta publicació sortí dos dies després, el del 10 de juliol de 1848, ja que fou prohibit per les autoritats governamentals. Va ser substituït per Le Peuple, publicat entre el 2 de setembre de 1848 i el 13 de juny de 1849, i després per La Voix du Peuple, editat entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850, i, finalment, per, de bell nou, Le Peuple, entre el 15 i el 13 d'octubre de 1850.

***

Capçalera del primer número de Le Déchard

- Surt Le Déchard: El 27 de febrer de 1892 surt a Damery-Brunet (Xampanya-Ardenes) el primer número del periòdic anarquista Le Déchard. Organe hebdomadaire révolutionnaire de la Région Est & Nord (L'Indigent.Òrgan setmanari revolucionari de la Regió Est-Nord). El redactor en cap signava com Eh. Kécsatfoux? (Eh, què fas?). En van ser responsables Émile Hyppolyte Godart, Edouard Fores, Larando, J. Michiels (administrador) i Lamare (Anon, impressor gerent). Tirà 4.000 exemplars. Hi van col·laborar, entre d'altres Duhoux, Edouard Pflug (Goeffroy) i Henry Zisly. En sortiren dos números, l'últim el 12 de març de 1892, i en aquest darrer número es publicà unChant du déchard, on es demanava que magistrats, policies, banquers, etc., fossin tractats pel«bon doctor Guillotin».

***

Capçalera del San Francisco Chronicle

- Exabrupte del San Francisco Chronicle: El 27 de febrer de 1908 el diari San Francisco Chronicle de San Francisco (Califòrnia, EUA) considera que el fet d'afirmar les conviccions anarquistesés «una prova decisiva de follia incurable» i que havia de portar els seguidors d'aquesta«doctrina detestable» que és l'anarquisme al confinament en un asil psiquiàtric de per vida. Segon aquest diari, tots els àcrates,«inútils com les rates i molt més perillosos», ja siguin nadius o estrangers, havien de ser privats de la seva ciutadania i la seva literatura i premsa s'havia d'escombrar de les bústies i dels quioscos de tots els Estats nord-americans.

***

Els processats de la "Banda Bonnot" a l'Audiència

- Veredicte del procés a la «Banda Bonnot»: El 27 de febrer de 1913, a l'Audiència del Sena de París (França), després de 25 dies de sessions, s'acaba el procés a la «Banda Bonnot». El veredicte va ser força dur: Raymond Callemin, Eugène Dieudonne, André Soudy i Antoine Monier, són condemnats a mort; Paul Metge i Edouard Carouy a cadena perpètua --aquest darrer se suïcidarà el mateix dia a la seva cel·la. Per a la resta de pretesos còmplices: Jean de Boë, 10 anys de treballs forçats; Gauzy, 18 mesos de presó; Kibaltchiche (Victor Serge), cinc anys de presó. Només Rirette Maîtrejeanés absolta. La pena d'Eugène Dieudonne va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat, i després de diverses fugues de la presó, va ser finalment indultat el 1925 gràcies a una campanya portada a terme per Albert Londres.

***

Notícia de l'atemptat publicat a La Vanguardia de Barcelona del 1 de març de 1921

- Atemptat contra Ramon Esteve: El 27 de febrer de 1921 l'inspector de tramvies Ramon Esteve, després d'haver fet la revisió a un cotxe a l'estació del Morrot, al port de Barcelona (Catalunya), és tirotejat per un desconegut. Dels dos trets que sortiren de l'arma agressora només un li ferí lleugerament en una mà. El ferroviari declarà que no pertanyia a cap sindicat i que ignorava les causes de l'agressió, però el moviment anarcosindicalista el tenia per un policia infiltrat entre el personal de la companyia ferroviària. Les forces de l'ordre atribuïren aquest atemptat al grup d'acció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que es reunia en un domicili del carrer Toledo del barri barceloní de Sants format per una quarantena de membres (Vicenç Sales, Rosari Benavent, Ramon Archs Serra, etc.).

***

Portada del fullet d'aquesta conferència

- Conferència Les Artisans de l'Avenir: El 27 de febrer de 1921 el filòsof anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una conferència a la Sala Procope de París (França) sota el títol Les Artisans de l'Avenir. Aquest important text va ser publicat a començaments d'octubre d'aquell any a París coeditat entre la «Société des Amics de Han Ryner» i l'editorial de la revista belga d'avantguarda Ça Ira, amb un frontispici de Pierre Larivière.

***

Diverses seus de l'anarquista Unió Sindical Italiana (USI) assaltades pels feixistes (1921)

- Enfrontaments a Florència: Entre el 27 i el 28 de febrer de 1921, a Florència (Toscana, Itàlia), en el context exacerbat de l'ascensió del feixisme, es van produir enfrontaments especialment greus amb els feixistes que van causar la mort de dos ferroviaris: Gino Mugnai i Spartaco Lavagnini. Els feixistes van intentar després entrar al barri de San Frediano, però es van trobar una forta resistència per part dels militants radicals i de tota la població que s'atrinxerà darrera d'una barricada. A Certaldo, prop de Florència, l'anarquista Ferruccio Scarselli, mor destrossat per una bomba durant un enfrontament, mentre que a La Spezia l'anarquista Uliviero és assassinat per la policia. Al mateix temps, a Trieste, la Borsa del Treball és incendiada. L'1 de març, en resposta a les violències feixistes, una vaga general es declarada a Trieste i a Florència, ciutat on es produiran nous enfrontaments que causaren la mort de més de vint persones i van fer més d'una centena de ferits.

***

Foto policíaca d'Stuart Christie

- Assalt a la casa d'Stuart Christie: El 27 de febrer de 1968 la casa de Hornsey, al nord de Londres (Anglaterra), del militant llibertari escocès James Stuart Christie, fundador de l'Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista) i membre de l'Anarchist Federation of Britain (AFB, Federació Anarquista Britànica) és assaltada per la policia. El sergent detectiu de la secció especial de la Policia Metropolitana Roy Cremer, amb una ordre de registre, busca explosius relacionats amb l'atemptat contra l'ambaixada grega de novembre de 1967.

Naixements

Retrat de Gustave Mathieu aparegut en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 8 d'abril de 1893

- Gustave Mathieu: El 27 de febrer de 1866 neix a Guise (Picardia, França) l'anarquista Gustave Louis Mathieu. Tal vegada nasqué al Familisteri creat per l'industrial i filantrop Jean-Baptiste André Godin a Guisa, on son pare era treballador i on ell mateix començà a fer feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat començà a freqüentar les reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels gendarmes per haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament improcedent per part de Godin del company Bal i també ell, juntament amb son germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut, Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i participà en la creació d'un grup anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat per les autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup d'expropiadors anarquistes de Vittorio Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin (Picardia, França) per propaganda anarquista. En 1890 s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Amb Charles Simon (Biscuit), treballà en un comerç de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per l'antic communard i anarquista Auguste Viard. Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i Mathieu, a petició de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que amagaren en diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats de Ravachol de l'11 i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però el 10 d'abril de 1892 s'ordenà el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de detenció, es refugià a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un creditor, acusà Simon i Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en rebel·lia Mathieu, van ser condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó per complicitat en l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra Ravachol, envià una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època col·laborà L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de 1893 va ser detingut a Saugland (Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i el 9 d'agost d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a Saint-Michel que li volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la condemna del 5 de maig de 1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any de presó i a dos anys de residència controlada–la vídua de Viard es trobava en parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent abans de condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a Anglaterra i després a Bèlgica, on participà en un robatori destinat a finançar l'evasió de Simon, condemnat a treballs forçats en deportació durant el procés de Ravachol; però Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de presó que va punir a Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment. De bell nou a França, treballà com a venedor ambulant de llenceria pels mercats de la regió parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres estava subscrit al periòdic parisenc de Pierre Monatte La Révolution Prolétarienne (1923-1939). Gustave Mathieu va morir el 14 de gener de 1947 a Guisa (Picardia, França).

***

"Sans Patrie"

- Paulin Mailfait: El 27 de febrer de 1867 neix a Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paulin Mailfait. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista«L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de«L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir:«El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 aÉtion, a prop de Charleville (Ardenes, França).

***

Foto policíaca de Georges Brunet (4 de febrer de 1894)

- Georges Brunet: El 27 de febrer de 1868 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista Georges Brunet, conegut sota diversos pseudònims (La Violette, La Terreur des bouts de bois, Bouget des dames). Fill de pare desconegut, sa mare es deia Marie Brunet. Es guanyava la vida treballant de fuster i d'ebenista. Entre 1886 i 1887 milità en la Lliga dels Antipatriotes i fou orador en un gran míting d'aquesta organització que se celebrà el 18 de setembre de 1887 a la sala Favié de París, juntament amb Alexandre Tennevin, Jean-Baptiste Louiche, Jacques Prolo, Alain Gouzie, Edouard Devertus i Bebin. El 23 de novembre de 1887 va ser detingut, amb els companys Adolphe Guillemard, Jules Leroux, Jules Rousset i Louis Thirion, després d'haver-se negat a pagar en un restaurant on havien sopat; durant el judici declarà:«Teníem fam i tenim dret a menjar. Hem fet això per principis», i cadascun va ser condemnat a tres mesos de presó. El 20 de març de 1888 fou un dels oradors, amb Charles Malato i altres, en el míting antiboulangista que se celebrà a la sala Favié. En aquesta època freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI), el lloc més important de trobada de militants de l'època fundat en 1888. A finals de 1888 creà un nou grup, on hi formava part Adrien Moucheraud i ell feia de tresorer, i en 1889 era membre del Comitè de Socors als Familiars i Detinguts Polítics, el secretari del qual fou Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot. Fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives de 1889 en una campanya portada a terme per Le Père Peinard. El setembre de 1889 assistí al Congrés Internacional Anarquista de París, on s'oposà a les teories il·legalistes defensades per Edouard Devertus. Per manca de segell als cartells abstencionistes, va ser condemnat a una multa de 500 francs i, per negar-se a pagar-la, va ser condemnat la tardor de 1890 a una pena de reclusió i tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. Quan els debats que precediren la convocatòria del Primer de Maig de 1890, ell fou un dels que se n'inclinaren per la participació. El juny d'aquell any preconitzà, segons un informe policíac, «formar part de les cambres sindicals perquè és un bon lloc per fer-hi propaganda». Duran el Primer de Maig de 1891 va ser víctima de l'ona repressiva que atacà els cercles anarquistes i patí una condemna. En 1892 desaprovà la campanya de Sébastien Faure contra el Primer de Maig i cosignà la declaració afirmant que «el Primer de Maig, engegat pels polítics, ha esdevingut revolucionari i de tendències anarquistes». A començament de 1893, trobant el ferrocarril molt car, va fer una gira de conferències amb bicicleta a la zona d'oest de França (Angers, Nantes, Vendôme, Rennes). En 4 de febrer de 1894 va ser fitxat per la policia i inscrit en el registre ferroviari de vigilància especial de fronteres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat«Procés dels Trenta» i es declarà partidari de les cambres sindicals i de les associacions obreres, tot dient que mai no havia fet costat les teories il·legalistes; defensat per Gantier-Rougeville, va ser absolt. En aquesta època vivia al número 25 del carrer Stephenson del XVIII Districte de París. En ple«Cas Dreyfus», el 5 de març de 1898 fou un dels oradors, amb François Broussouloux, Bruat i Joindy, en un míting llibertari celebrat a la Casa del Poble de París per denunciar els escàndols militars i els crims del militarisme. L'octubre de 1898 era secretari del Comitè Central de la Vaga de la Construcció de París, desencadenat per iniciativa dels terrelloners. En 1912 militava en el Comitè de Defensa Social (CDS). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Georges Brunet (1868-?)

***

Foto de la policia francesa de Friedrich Kniestedt (ca. 1908)

- Friedrich Kniestedt: El 27 de febrer de 1873 neix a Köthen (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) l'impressor, llibreter i propagandista anarquista i anarcosindicalista Friedrich Max Karl August Kniestedt, que va fer servir diversos pseudònims (Weltenbummler,Isegrimm, Kapitän Satanaz, etc.). L'octubre de 1888 entrà com a aprenent en la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser condemnat, arran de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies de presó per ser membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg (Saxònia, Imperi Alemany), l'abril de 1892 entrà a formar part de l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap el novembre de 1892 participà, sense està afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) de Gosla (Baixa Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat d'anarquista i deixà de freqüentar les reunions. Posteriorment vagà per diverses ciutats alemanyes (Bernburg, Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden, Dessau, Lippstadt, Hannover, etc.) buscant feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896 es casà a Aken amb Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una petita botiga de queviures i on creà una petita fàbrica de graneres. Cap el 1907 s'instal·là a París (França), on vivia al número 42 del carrer de Malte. Segons diversos informes de la policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava el«Grup Alemany de Discussió Lliure», adherit a la Federació Anarquista Jueva de París, que es reunia al Bar Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i que agrupava anarquistes alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de maig de 1909 emigrà al Brasil i s'instal·là a la colònia anarconaturista «Zukunft» (Futur), localitzada a la riba del riu Ivaí (Paraná, Brasil). Decebut de l'experiència comunal, s'establí com a agricultor, però després de continues lluites amb l'oligarquia local, acabà treballant en una hisenda de cafè a São Paulo, d'on retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913 visqué a Berlín, on presidí la Union der Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs Anarquistes). Als voltants de 1913 emigrà per segona vegada a Amèrica i en 1917 s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important colònia d'obrers alemanys, molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels membres destacats de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher Arbeiterverein (SDA, Associació dels Treballadors Alemanys) i del seuòrgan d'expressió Sozialistischer (1920-1923). Entre 1920 i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic anarquista en llengua alemanya Die Freie Arbeiter–entre març i maig de 1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular (Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que reagrupà 14 associacions d'aquest estat brasiler i que, després de diverses discussions, es decantà per l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la fàbrica de graneres Pettersen on feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica de pinzells pel seu compte. El febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional), que gestionà la seva companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys, n'obrí una de més gran al número 1.195 del carrer Voluntários da Pátria de Porto Alegre. En aquesta època va ser nomenat tresorer de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul i en 1930 abandonà aquesta federació arran que es canviessin els estatuts i que només poguessin estar afiliats les «persones actives dins del procés productiu» (exclusió dels intel·lectuals). La firma capitalista «Mentz e Co.» li va oferir cofundar una fàbrica de graneres amb condicions molt avantatjoses per a ell, però rebutjà la idea ja que per principis no admetia tenir assalariats que poguessin ser explotats. Durant els anys trenta esdevingué director del periòdic anarquista de Porto Alegre La Lucha. En aquests anys, una part de la colònia alemanya començà a prendre partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada seriosa quan els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht, volgué fer-se, sense èxit, amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto Alegre, la qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de tota mena (grup teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.). Entre abril de 1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el periòdic en llengua alemanya antifeixista Aktion,òrgan de la Liga für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets Humans - Grup Porto Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit entre febrer i juliol de 1937 i fou substituït de febrer a abril per Alarm (Alarma) i de maig a juliol per Das Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama assolà sa família, son fill Max esdevingué membre de l'organització nazi Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11 anys, participés en un acte propagandístic nacionalsocialista. Friedrich Kniestedt va ser detingut al Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions per delictes d'impremta, reclòs més d'un any en un camp de concentració, la seva impremta va ser destruïda per la policia i la seva llibreria assaltada per les joventuts hitlerianes. El règim nacionalsocialista li retirà la nacionalitat alemanya. Entre 1934 i 1937 publicà en el seu periòdic antinazi Aktion les seves memòries. Participà en el Comitè d'Ajuda als Militants Anarquistes Alemanys, fundat a Suècia per la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i amb el suport del «Fons Alexander Berkman» dels Estats Units, i en l'edició del butlletí Do Movimento dos anti-nazis alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí sa companya Elisa Hedwig. Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12 d'octubre de 1947 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13 d'octubre d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i es publicaren les seves memòries sota el títol Memórias de um imigrante anarquista i en 2013 es publicà el text original en l'alemany per primera vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild. Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach Rio Grande do Sul.

Friedrich Kniestedt (1873-1947)

***

Postal de "La Ruche"

- François Segond Casteu: El 27 de febrer de 1876 neix a Niça (Provença, Occitània) el militant anarquista François Segond Casteu. Nascut en una família de tres infants, sa mare, vídua, va criar-los religiosament, però Segond Casteau en l'adolescència va perdre totes les creences. Tipògraf d'ofici, va militar en la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia 20 anys va ser cridat al servei militar, però només va suportar 19 dies i va desertar, exiliant-se a Suïssa. Es va casar amb una dona que portava cinc infants d'un anterior matrimoni. En 1910, quan el president Fallières, que havia rebutjar la gràcia al militant anarquista Liabeuf, va visitar Suïssa, Casteu el va tractar d'assassí en el periòdic La Voix du Peuple de Lausana; detingut, va ser tancat 20 dies i expulsat després. En aqueta època sa companya va morir i va restar amb cinc infants. Va instal·lar-se aleshores a l'escola llibertària de Sébastien Faure «La Ruche», fundada el 1904 a Rambouillet, on va conèixer Eugénie Trébuquet, amb qui es casarà. En 1914 va ser mobilitzat a Beauvais, però va restar malalt tres anys en un hospital. En 1918 es va instal·lar a Haucourt. Va col·laborar en Le Libertaire i, sobretot, en el setmanari anarquista picard Germinal, de qui esdevindrà corresponsal i distribuïdor a Beauvais. El 17 de setembre de 1920 va participar amb G. Bastien en la fundació de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Les seves opinions van fer que fos inquirit i jutjat per la justícia infinitat de cops. En aquesta època va pertànyer al Soviet de l'Oise i va representar la Federació de l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de l'UA a París. El setembre de 1927 serà perseguit pel bisbe de Beauvais pels seus articles anticlericals publicats en Germinal i tancat a la presó d'Amiens; després d'una vaga de fam de 18 dies per aconseguir l'estatut de pres polític, va ser alliberat. Va continuar les seves activitats en Germinal fins a la desaparició del periòdic en 1933. En 1928 va ser elegit tresorer de la Federació Anarquista de l'Oise. En 1931 va ser novament perseguit i empresonat 10 dies. També va col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari Le Réveil Typographique i en La Revue Anarchiste. François Segond Casteu va morir el 18 de maig --alguns autors citen el 21 de maig-- de 1935 a l'Hospital Broussais de París (França) i va ser incinerat el 23 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Gino Paolo Fabbri

- Gino Paolo Fabbri: El 27 de febrer de 1882 neix a Ariano nel Polesine (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Gino Paolo Luigi Fabbri. Sos pares es deien Francesco Fabbri i Annetta Calzoni. Només pogué fer els estudis elementals. Quan tenia 16 anys el jutge d'Ariano nel Polesine el va condemnar a tres dies de reclusió per furt. Emigrà a Savona (Ligúria, Itàlia), on començà a militar en el Partit Socialista Italià (PSI), però ràpidament es passà al grup anarquista local, on començà a destacar com a agitador i propagandista antimilitarista. Per aquesta intensa activitat militant, va ser processat i condemnat en diverses ocasions: el 15 de gener de 1904 va ser denunciat per «per injúries i cops»; el 18 de setembre d'aquell any va ser imputat per «violència, resistència, ultratge i danys» en ocasió d'una vaga general; el 10 de juliol de 1905 el Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) el condemnà a 30 dies de reclusió per «ultratge», condemna que va ser amnistiada el 7 d'agost d'aquell any; el juny de 1907 va ser denunciat per «instigació al delicte i per provocació a la desobediència de soldats» i per haver participat en la publicació i difusió a Savona del númeroúnic del periòdic Verso la Rivoluzione Sociale; el 28 de novembre de 1907 va ser condemnat per«crits sediciosos en una desfilada» a un mes d'arrest, que purgà a la presó de Savona. El 15 de juny de 1910 s'embarcà a Gènova a bord del vapor Savoia cap al Brasil i s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on continuà amb la seva activitat d'agitador anarquista. Durant 1911 el consolat d'Itàlia a Buenos Aires envià nombrosos informes seus, com ara la seva participació en un míting antigovernamental contra la carestia de la vida, en un míting anticlerical i en la vaga dels treballadors dels tramvies. En 1912 es va informar des de l'Uruguai de la seva participació en el moviment anarquista de Montevideo. A la capital uruguaiana es relacionà, amb Aurelio Paganelli, Antonio Destro, Domenico Aratari i altres, amb el grup editor de la revista Studi Sociali. El 16 d'agost de 1918 va ser detingut com a autor d'un tret contra les autoritats durant un míting celebrat tres dies abans. A finals d'agost de 1918 reduí dràsticament la seva frenètica activitat política, dedicant-se principalment al comerç de teles i d'articles de merceria en una botiga a Montevideo. El desembre de 1930 les investigacions de la policia informen al Ministeri de l'Interior que militava de manera moderada en el moviment anarquista. El 15 de març de 1934 la Prefectura de Savona l'esborrà de la llista d'anarquistes de la seva província, ja que «durant els últims trenta anys residia amb sa família a Montevideo, portant una vida retirada i, encara que conservant les idees antifeixistes, no semblava portar a terme cap activitat política». El setembre de 1941 encara vivia a Montevideo i formava part d'un Comitè Democràtic Italià de Solidaritat amb l'Anglaterra; a Itàlia encara estava inscrit en el Registre de Fronteres de la policia amb ordre de detenció si se'l trobava. Lesúltimes notícies sobre ell daten de 1950 i són notícies informatives entre les comissaries de Savona i de Rovigo on només es cita que encara no havia retornat a Itàlia. Desconeixem la seva data i lloc de defunció.

***

Giuseppe Monanni

- Giuseppe Monanni:El 27 de febrer de 1887 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo MolaschiL'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario. Giuseppe Monanni va morir el 4 de desembre de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Vasco Fontana

- Vasco Fontana: El 27 de febrer de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Vasco Fontana. Sos pares, ambdós actius anarquistes, es deien Ettore Fontana i Priscilla Poggi. Treballà d'obrer i es formà políticament i culturalment en l'ambient llibertari de sa família. Abans de la Gran Guerra entrà a formar part del cercle juvenil«L'Avvenire» del barri pisà de Porta a Piagge i durant el «Bienni Roig» (1919-1920) participà en totes les mobilitzacions i en les principals activitats del moviment anarquista local. En 1924, després de ser acomiadat de la feina de manteniment de línies al Cercle de Construccions Telegràfiques i Telefòniques, emigrà a França per motius laborals, instal·lant-se d'antuvi a Saint-Priest (Lió, Arpitània) i després a La Sanha (Toló, Provença, Occitània). Posteriorment hi arribà sa germana Selica Fontana i el seu cunyat Gusmano Mariani, ambdós militants llibertaris i amb un fill comú (Germinal), i tots plegats participaren en les activitats antifeixistes dels grups d'italians exiliats. En 1933 va ser inscrit per les autoritats italianes en el llistat d'anarquistes a buscar i en el de la policia fronterera amb l'ordre de detenció. A finals dels anys vint va ser un dels promotors de la campanya «Pro Sacco i Vanzetti». L'octubre de 1935, en una de les seves nombroses cartes enviades a sa mare, expressà dures crítiques contra la invasió d'Etiòpia per part de les tropes italianes i la va informar sobre la campanya internacional de denúncia d'aquesta agressió italiana que s'estava portant a terme. Arran de rebre les primeres notícies sobre el cop militar feixista a Espanya l'estiu de 1936, decidí, amb son cunya Gusmano Marini, marxar cap a Catalunya. A Barcelona s'allistaren a la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i prengueren part, el 28 d'agost de 1936, a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després de la dissolució de la columna i la militarització de les milícies, el març de 1938 decidí retorna a França i passà a residir a La Sanha. En un telegrama del Ministeri de l'Interior del 30 de març de 1938 es deia que«Espanya l'ha desil·lusionat i ha fet d'ell un anticomunista». Però la vigilància sobre ell no afluixà i l'últim informe policíac que se té d'ell és del 31 de març de 1942. En acabar la II Guerra Mundial retorna a la seva ciutat natal. Vasco Fontana va morir el 23 de juliol de 1959 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Notícia de la detenció de Josep Costa Ferrer apareguda en La Voz de Menorca del 7 de juny de 1933

- Josep Costa Ferrer: El 27 de febrer de 1898 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'activista anarcosindicalista Josep Costa Ferrer, que va fer servir els pseudònims de Marcelo Carrera David i de José Balart Ciurana. De jove s'instal·là a Barcelona i com a paleta s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Residí a les «Cases Barates» del barri barceloní d'Horta i va estar lligat als sectors més activistes i radicals del moviment llibertari català durant els anys vint. Per la seva tasca sindical d'enfrontament violent contra el pistolerisme de la patronal, en 1928 s'hagué d'exiliar a França fugint de la repressió. El 28 de juliol de 1930, a causa de les seves activitats anarquistes enquadrades en els «Grups Afins de Llengua Espanyola», va ser expulsat de França i passà a Bèlgica. A finals de 1930 retornà clandestinament a Catalunya. Instal·lat a Berga, esdevingué membre de la primera junta de la CNT de la localitat. El 29 de desembre de 1932, arran d'una explosió fortuïta, va ser detinguda a Barcelona sa companya, Amàlia Heras, per fabricar bombes en un taller clandestí situat en un garatge del carrer Mallorca. Ell aconseguí fugir, però el 7 de juny de 1933 va ser detingut a Saragossa (Aragó, Espanya), sota el nom de Marcelo Carrera David, i acusat de fabricació de bombes. L'1 de febrer de 1935 va ser detingut amb altres companys arran d'un escorcoll en un local a les«Cases Barates» d'Horta on es trobà un dipòsit d'armes, municions i bombes. Durant la Revolució de 1936 fou membre del Comitè de Control de l'Institut Mental de Sant Andreu. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Marsella, en 1948 fou nomenat secretari d'Organització de la Federació Local de la CNT. Josep Costa Ferrer va morir el 25 de maig de 1958 a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat l'endemà acompanyat de representacions de la Federació Local de la CNT de Marsella, de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Provença, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de les Joventuts Llibertàries.

***

Necrològica de Santiago Blanco apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de gener de 1990

- Santiago Blanco: El 27 de febrer de 1924 neix a Tànger (Marroc) l’anarcosindicalista Santiago Blanco. Quan tenia dos anys s'instal·là amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan l'avanç feixista sobre la ciutat, fugí cap a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat al camp d'Argelers fins al 7 de juny de 1941 quan va ser enviat a treballar a Pàmies (Llenguadoc, Occitània). En aquesta població s'adherí a les Joventuts Llibertàries, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i conegué sa futura companya Rogelia, amb qui tingué tres infants. En 1958 la parella s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on ell treballà de mecànic ajustador a la fabrica Bréguet fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT i en la Secció Local de SIA. Durant un viatge a la Península, Santiago Blanco va morir d'un infart a Orillena (Osca, Aragó, Espanya) i va ser el 4 de setembre de 1989 a Lanaja (Osca, Aragó, Espanya).

Continua...

---