Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

[25/02] Processament de Grave - Conferència de Goldman - «The Washington Post» - «Coerenza» - Segrest de Salsedo i d'Elia - Festa Proletària - Míting en suport de la revolució austríaca - «Lotta Anarchica» - Dave - Charveron - Micelli - Soudy - Friedrich - Sanz - Pinton - Gutiérrez Alba - Juan el Camas - Larivière - Tomassini - Cuello - Fuentes - Giménez López - Rothko - Ortiz - Lozano - Mesa

0
0
[25/02] Processament de Grave - Conferència de Goldman - «The Washington Post» -«Coerenza» - Segrest de Salsedo i d'Elia - Festa Proletària - Míting en suport de la revolució austríaca - «Lotta Anarchica» - Dave - Charveron - Micelli - Soudy - Friedrich - Sanz - Pinton - Gutiérrez Alba - Juan el Camas - Larivière - Tomassini - Cuello - Fuentes - Giménez López - Rothko - Ortiz - Lozano - Mesa

Anarcoefemèrides del 25 de febrer

Esdeveniments

Edició de 1948 de "La société mourante et l'anarchie"

Edició de 1948 de La société mourante et l'anarchie

- Processament de Jean Grave: El 25 de febrer de 1894 a l'Audiència del Sena de París (França), com a conseqüència de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), Jean Grave és processat per haver escrit La société mourante et l'anarchie, llibre editat el 1892 amb prefaci d'Octave Mirbeau i que es tracta d'una recopilació d'articles publicats en els periòdics anarquistes Le Droit Social i L'Étendart Révolutionnaire, impresos a Lió, i que van sortir anònims o sota el pseudònim de Jehan Le Vagre, escrits amb la finalitat de divulgar les tesis anarcocomunistes de Kropotkin. Finalment, malgrat el testimoni en favor seu d'Élisée Reclus, de Paul Adam, de Bernard Lazare i d'Octave Mirbeau mateix, Jean Grave va ser condemnat a dos anys de presó i mil francs de multa, el màxim aplicable, per «incitació a la indisciplina, al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi, etc.». A més a més es va ordenar la destrucció del llibre incriminat. Jean Grave va aconseguir una gran popularitat a resultes d'aquest processament.

Processament de Jean Grave (25-02-1894)

***

Propaganda de l'acte

Propaganda de l'acte

- Conferència d'Emma Goldman: El 25 de febrer de 1900 la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix, a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra), una conferència multitudinària en alemany sota el títol «Die grundlagen der moral» (Els principis bàsics de la moral). L'endemà, 26 de febrer de 1900, es realitzà una festa de comiat en la qual, a més de l'actuació de l'Slavonitzer Tamburitza Quartet, prengueren la paraula Piotr Kropotkin, Louise Michel i la homenatjada.

***

Capçalera de "The Washington Post"

Capçalera de The Washington Post

- Exabrupte de The Washington Post: El 25 de febrer de 1908 el diari The Washington Post, de Washington DC (EUA), proposa que tots els anarquistes, culpables o no de cap crim o delicte, siguin condemnats a mort. Una maniobra per fer contents Rupert Murdoch, Fox News, i altres magnats de la premsa reaccionària.

***

Portada del primer número de "Coerenza"

Portada del primer número de Coerenza

- Surt Coerenza: El 25 de febrer de 1915 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista Coerenza. Settimanale antimilitarista, antipatriottico, antiguerrafondaio. Aquesta publicació va ser creada per fer propaganda contra la Gran Guerra i per patrocinar el«Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que promocionà en les seves pàgines, el qual se celebrà el 2 de maig de 1915 a la Cambra del Treball Unitària de Mòdena. Va ser creada per Nicola Vecchi i Pulvio Zocchi, i el gerent responsable fou Corrado Bertoni. Defensava l'antimilitarisme del sindicalisme revolucionari i criticaven els nous intervencionistes, especialment Benito Mussolini i Filippo Corridoni, reivindicant l'ús de la violència i de la insurrecció per mantenir la neutralitat d'Itàlia. Tractà diversos temes: militarisme, repressió, pedagogia, notícies sindicals, cròniques, efemèrides, biografies, convocatòries, etc. Hi van col·laborar Alpo, Georges Andrè, Corrado Bertoni, Armando Borghi, E. Casarola, Adolfo Cavazziti, Dante Chiasserini, Giulio Clerici, Raffaele Cormio, Luigi Di Mattia, Ernesto Facchini, Glicerio Ferrari, A. Forghieri, L.Gabrielli, M. Gaido, Jean Grave, Henry, Lànico, O. Lazzari, Mario Longatti, Attilio Longoni, Nino Lozza, F. Modenese, Luigi Molinari, Giuseppe Monanni, Marino Montacchini, Nestore, Nilo, Nisito, Romano Poletti, Alberto Pugolotti, Luigi Quarti, Mario Rapisargi, Alfredo Ricci, Arturo Riolo, Ludovico Saccani, Fernando Salmi, Attilio Sassi, C. Toberni, G. Visconti Venosia, A. Vitulo, Yopiz, Pulvio Zocchi, etc. Publicà per lliuraments les obresI sindicalisti e la guerra, de Pulvio Zocchi, i Le «Marana», d'Honoré de Balzac. En sortiren 11 números, l'últim el 6 de maig de 1915, quatre dies després de celebrar-se el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que portà la creació de la Federació Nacional Antibel·licista (FNA); dies després, el 23 de maig de 1915, Itàlia entrà en la Gran Guerra.

***

El Park Row Building, des d'aquí va ser llançat Salsedo

El Park Row Building, des d'aquí va ser llançat Salsedo

- Segrest de Salsedo i d'Elia: El 25 de febrer de 1920 són detinguts il·legalment a Nova York (Nova York, EUA) per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) Andrea Salsedo (o Salcedo) i Roberto Elia, redactors de la publicació àcrata Cronaca Sovversiva, per a ser interrogats sobre els atemptats anarquistes de l'any anterior i sobre l'edició de l'opuscle subversiuIl piano e le parole. Andrea Salcedo, que era membre del grup de Luigi Galleani i company de Sacco i de Vanzetti, morí el 3 de maig de 1920 quan era interrogat i fou defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. Roberto Elia fou deportat a Itàlia tres mesos després.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Festa Proletària: El 25 de febrer de 1923 se celebra al Workmen's Circle de Hoboken (Nova Jersey, EUA) una «Festa Proletària» antifeixista en suport de les publicacions anarquistes Umanità Nova i Il Libertario. L'acte consistí en un ball; en un gran concert vocal, on van intervenir Caputi Damiano, Raffaele Tracchia i Gennaro Ventura, entre altres artistes; en una conferència de Nicola Cuneo; i en la representació de l'obreta en un acte Il 1º Maggio di Don Francesco, a càrrec de la Filodrammatica Proletaria.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting en suport de la revolució austríaca: El 25 de febrer de 1934 se celebra a la People's House de Nova York (Nova York, EUA) un míting, sota el nom «La Rivoluzione è in marcia" (La Revolució està en marxa), en suport del moviment revolucionari que aleshores es portava a terme aÀustria. L'acte, organitzat per pel grup anarquista italoamericà «Il Martello», va ser presidit per Pasquale Scipione i comptà amb les intervencions de Pietro Allegra, Giuseppe Ienuso i Carlo Tresca.

***

Portada de "Lotta Anarchica" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Portada de Lotta Anarchica [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Lotta Anarchica: El 25 de febrer de 1955 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'únic número del periòdic Lotta Anarchica. Portavoce del Campeggio Internazionale Anarchico. Publicat pel genovès «Grup Kronstadt». El responsable en va ser Natoli Massimiliano. Era continuació dels números editats a Roma i a Torí --com a suplement de Seme Anarchico i dirigit per Dante Armanetti-- en 1954. L'anarquista català Josep Lluís Facerías hi va col·laborar sota el pseudònim d'Alberto di Luigi; també hi col·laborà Umberto Marzocchi.

Anarcoefemèrides

Naixements

Victor Dave

Victor Dave

- Victor Dave: El 25 de febrer de 1845 neix a Jambes, a prop de Namur (Valònia, Bèlgica), el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Fill del president del Tribunal de Comptes belga, va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb una jove francesa, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per«traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el«Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com araMichel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910),Louis Buchner(1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 31 d'octubre de 1922 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Victor Dave (1845-1922)

***

Notícia de la condemna de Louis Charveron apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 24 de febrer de 1892

Notícia de la condemna de Louis Charveron apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de febrer de 1892

- Louis Charveron: El 25 de febrer de 1857 neix a Bourges (Centre, França) el perruquer anarcocomunista i sindicalista Louis Maurice Charveron, conegut com Louis. Regentà una perruqueria al carrer Ernestine del barri de Montmartre de París (França). Membre de la Cambra Sindical de Perruquers, en 1888 fou un dels fundadors del grup d'obrers perruquers independents «La Solidarité» i participà, amb Lenormand, Clerc, Heudon, Vivier, Mater Luss, Savouré, Groux, Gouret, Amédée, Espagnacq i Gouzien, entre d'altres, en el seu acte inaugural celebrat el 3 de desembre de 1888 a la Salle Léger de París. Dies després, la policia el va implicar, juntament amb altres companys (Tortelier, Espagnac, Thénevin, Baudelot, Louvet, Moneste, Leprince, Lutz, etc.), en l'explosió d'una bomba al carrer Saint-Denis de París i el seu domicili escorcollat sense que es trobés res delictiu. En aquesta època participà activament en la campanya per la supressió de les oficines de col·locació, que implicava marxes i concentracions davant de diferents institucions (oficines municipals, Parlament, seus de periòdics, etc.). Fou un dels habituals del Cercle Anarquista Internacional (CAI), principal lloc de trobada llibertària de l'època, i participà activament en el Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Salle du Commerce de París. El gener de 1892 va ser gerent de l'únic número publicat de Le Conscrit. Organe d'agitation antipatriotique, periòdic antimilitarista editat per Georges Darien, Henri Duchmann, Léon Bienvenu i Henri Fèvre, entre d'altres, en ocasió del sorteig de quintes de Saint-Ouen, i on sortí la cançó Les conscrits insoumis. Denunciat aquest número, el 23 de febrer d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat en absència a un any de presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a la insubordinació de militars», però després de l'apel·lació va ser posat en llibertat. El 13 de març d'aquell any va ser detingut per la policia durant una investigació d'un robatori de dinamita un mes abans a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França). Poc després es refugià a Londres i s'instal·là al London Street i posteriorment en un edifici del Fleet Street tot habitat per anarquistes i revolucionaris. A la capital anglesa visqué en la misèria, fins el punt que el gener de 1893, segons la policia, pensà retornar a França per purgar la pena. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El febrer de 1895 va ser amnistiat, però, malgrat tot, restà a Londres. En 1896 vivia al Gresse Street de la capital anglesa. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Micelli treballà en "Umanità Nova"

Micelli treballà en Umanità Nova

- Augusto Micelli: El 25 de febrer de 1888 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Quan tenia 10 anys ja estava subscrit al periòdic Il Libertario. En 1912 fundà el grup «Circola Pietro Gori», que tenia com a òrgan d'expressió la revista La Squilla Nova. Giornale di propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el desembre de 1912 i el febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i Armando Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un article aparegut en aquesta revista. Després de la Gran Guerra treballà com a tipògraf a la impremta del diari anarquista Umanità Nova. En 1924 s'instal·là a Milà on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia, que fou prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a punt de ser afusellat en una saca per represàlies. Augusto Micelli va morir centenari el 16 de març de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). Abans de finar havia disposat al seu testament la donació de la seva biblioteca privada, especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris«Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà, però la sevaúltima voluntat fou traïda pel seu gendre que la va vendre a una llibreria antiquària.

***

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

- André Soudy: El 25 de febrer de 1892 neix a Beaugency (Centre, França) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», André Soudy. Va tenir una infància miserable; començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per«ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la«Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

Ernst Friedrich

Ernst Friedrich

- Ernst Friedrich:El 25 de febrer de 1894 neix a Breslau (Silèsia, Polònia) el militant anarquista i antimilitarista Ernst Friedrich. Va ser el tretzè fill d'una mare bugadera i d'un pare baster, i va començar de molt jove a treballar en una fàbrica i a estudiar per les nits, alhora que viatjava arreu d'Europa. Quan es va desencadenar la Gran Guerra, es va fer actor del Teatre Reial de Postdam i va rebutjar enrolar-se, per la qual cosa va ser internat en observació en un hospital psiquiàtric. En 1916 va participar a Breslau en reunions il·legals de la Joventut Antimilitarista Revolucionària, de caire anarquista. Per evitar una nova incorporació, en 1917 va cometre un acte de sabotatge en una fàbrica de material de guerra, empresa de gran importància patriòtica, i va ser empresonat. Quan va esclatar la revolució de novembre de 1918 va se alliberat i va participar en aquesta revolta a Berlín, adherit en la Freie Sozialistische Jugend (Joventut Socialista Lliure), organització creada sota la influència de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg. Poc després les joventuts revolucionàries es van escindir en nombrosos grups i va participar en la creació de l'organització Kommunistische Arbeiter Jugend (Joves Treballadors Comunistes), propera al Kommunistischen Arbeiter Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). La fracció del Kommunistischen Partei Deutschlands (KPD) d'aquest KAPD li proposarà entrar en la redacció del periòdic Junge Garde (Guàrdia Jove), però ho refusarà. A partir d'aquest moment, marcat per la influència de Tolstoi i de Kropotkin, es decantarà pel socialisme llibertari i acabarà anarquista. En 1919 va fundar una federació de joventuts revolucionàries de llengua alemanya que prendrà el nom de Freie Jugend (Joventut Lliure), que serà també el títol d'un periòdic finançat d'antuvi per la organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió dels Treballadors Lliures d'Alemanya). Freie Jugend no tenia de comitè ni cotització fixa; els seus grups, presents a nombroses poblacions alemanyes, tenien autonomia plena, fent servir el periòdic com a òrgan coordinador. Com que Friedrich pensava que aquesta organització havia de ser independent de tot partit i de tota organització obrera, la FAUD va deixar de subvencionar-la. Sota la influència d'Otto Rühle, els grups prendran força lluitant per la idea dels consells obrers com a principi d'organització en les empreses, però Friedrich es consagrarà aleshores a l'antimilitarisme i al pacifisme. A començaments dels anys 20, crearà una exposició permanent d'obres d'art fetes per i per als obreres, com ara Käthe Kollwitz; la idea era que l'exposició fos un lloc de trobada d'obrers, pintors, escultors, poetes, escriptors, etc. En aquesta època va ser condemnat a un mes de presó per «discursos antimilitaristes». Va jugar un paper molt important en les campanyes en favor d'Erich Mühsam, empresonat per la seva participació en la revolució, i va publicar un número especial de Freie Jogend sobre Mühsam (1924) i altre sobre Ernst Toller. Com a editor, va publicar nombroses obres, però la que va tenir més èxit va ser Krieg dem Kriege! (Guerra a la guerra!), àlbum de fotos d'imatges esgarrifoses d'atrocitats bèl·liques enfrontades a imatges oficials patriòtiques i militaristes; els textos es van publicar en quatre llengües (alemany, anglès, francès i holandès) i els sindicats van vendre 50.000 exemplars d'aquest llibre fins al 1930. En 1923 va trobar un immoble a Berlín que va arranjar i on va crear el primer museu internacional antibel·licista del món, alhora que seu d'una impremta i d'una llibreria. El gran nombre de processos (incitació a la lluita de classes, ofensa al president del Reich, insults a l'Església, etc.) el van portar a la fallida, però una associació suport es va crear en 1930 i va poder continuar amb el projecte. El 6 d'abril de 1930 va ser empresonat a causa de les seves publicacions i condemnat per altra traïció a un any de presó sense possibilitat de recurs. Després de sortir de presó i davant l'ascensió del nazisme, va enviar els documents més importats del seu museu a l'estranger. La nit de l'incendi del Reichstag, el 27 de febrer de 1933, va ser detingut i les forces de seguretat nacionalsocialistes van saquejar i destruir el museu, requisant l'edifici per condicionar-lo com a centre de detenció i de tortura. Malalt, gràcies a les protestes dels quàquers nord-americans, va ser alliberat el setembre de 1933 i posat en residència vigilada. Encalçat de bell nou, va aconseguir fugir a Txecoslovàquia i després a Suïssa, d'on va ser expulsat en 1934. Finalment va trobar asil a Bèlgica, on amb el suport dels sindicats i dels partits obrers belgues, va poder obrir un segon museu antibel·licista a Brussel·les. Quan les tropes alemanys van ocupar Bèlgica en 1940, el museu va ser també destruït, però Friedrich i sos fills van ser evacuats per l'administració belga cap a la França no ocupada. Quan la França de Vichy va ser annexionada, va ser condemnat en rebel·lia a mort i buscat per la Gestapo. Detingut, va aconseguir fugir i enrolar-se en la resistència. Com a membre de la 104 companyia del 7 Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) en el maquis de Lozère, va salva 70 infants jueus de la deportació. Després d'Alliberament va esdevenir ciutadà francès i s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de caràcter socialista. A partir de 1947 va reprendre la seva tasca antimilitarista i va intentar sense èxit recrear una vegada més un museu antibel·licista. En 1951 va adquirir una vella gavarra amarrada al moll de Villeneuve-La-Garenne que va batejar «Arca de Noè»  i que va fer servir per a les seves activitats en favor de l'amistat francoalemanya. Aquell mateix any, el consell municipal de la ciutat alemanya de Kehl li va oferir un terreny de 1.000 m2 per construir un centre per a orfes i infants minusvàlids sense distinció de nació o de religió; però Friedrich no va poder trobar els diners que en calien per a la construcció. Aleshores va projectar fer un viatge amb la seva gavarra al llarg del canal del Marne fins a Estrasburg per organitzar-hi un camp internacional de la joventut, però aquest viatge mai no es va realitzar. En 1954 va rebre les indemnitzacions de guerra de l'Estat alemanys i amb aquests diners va comprar 3.000 m2 de terreny en una illa del Marne, a prop de Le Perreux, i va començar a edificar un centre internacional de joventut de 50 llits. Aquestes «Illa de la Pau» va esdevenir un lloc de trobada per la joventut obrera. Ernst Friedrich va morir el 2 de maig de 1967 a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Francisco Sanz Casabona (1939)

Francisco Sanz Casabona (1939)

- Francisco Sanz Casabona: El 25 de febrer de 1898 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Sanz Casabona. Es guanyava la vida fent de pagès i de comerciant i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou l'intermediari entre el moviment anarquista i els partits republicans en l'organització de l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 i, en cas d'haver triomfat la insurrecció, hagués estat nomenat director general de Presons. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, comandà un grup guerriller que a partir d'octubre de 1936 actuà al Monte del Velado de Zuera, controlant entre l'estació de Zuera i el poble d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Aquesta partida estava formada per persones que havien fugit de la zona franquista, especialment de Zuera, Peñaflor, San Mateo i altres poblacions saragossanes. El campament del grup estava a sis quilòmetres a l'est de la carretera nacional entre Saragossa i Osca, i l'activitat principal d'aquest grup consistia en l'evacuació de militants atrapats a la zona franquista i en la realització de sabotatges, com ara la destrucció del pont del Barranco de la Violada, accions a la línia fèrria Zuera-Canfranc, etc. Durant un d'aquests sabotatges, son germà, José Sanz Casabona, resultà mort per l'explosió d'una càrrega de dinamita que preparava. El 25 de novembre de 1936 dos membres del grup, Carmelo Marzo Villanueva i Joaquín Ezquerra Huertas, van ser abatuts a l'assut de Camarera durant una acció cap a Zuera per a evacuar militants. Un tercer guerriller, Galo Borruel Ponz, aconseguí fugir-ne i arribar a la base. Durant un any, mentre el front restà més o menys fixe, aquest grup guerriller continuà amb les seves activitats. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. El 12 de juliol de 1939 aconseguí embarcar, amb sa companya Gregoria Bienzovas, sos fills (Francisco, Elena i Fermín Galán Sanz Bienzovas) i son germà petit Víctor Sanz Casabona, a Pauillac (Aquitània, Occitània) a bord del Ipanema cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic), arribant-hi el 7 de juliol de 1939. Després s'instal·là a Morelia (Michoacán, Mèxic). En 1944 publicà el fullet El derrocamiento de la dinastía borbónica y sucesos de la Segunda República Española. A finals dels anys quaranta treballava en un forn. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Prieto Pinton

Prieto Pinton

- Pietro Pinton: El 25 de febrer de 1903 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Pietro Pinton. Sos pares es deien Antonio Pinton i Orsola Pozzo. En 1926 es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de conductor. En 1932 emigrà a França i s'instal·là a Chambéry (Savoia, Arpitània). Per les seves activitats antifeixistes va ser mantingut sota control policíac. El 31 de maig de 1936 va ser elegit regidor de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a finals de juliol d'aquell any marxà cap a Catalunya, on s'enrolà per lluitar contra l'aixecament feixista en la Secció Italiana de la Columna«Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 d'agost de 1936 participà en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i en altres operacions militars. A causa d'una «malaltia encomanada en la guerra» en 1937 es va veure obligat a retornar a França, on va romandre fins a l'ocupació nazi. Detingut i deportat als camps d'extermini nazi, el 14 de juny de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Retornà definitivament a Itàlia i s'establí a Torí. Pietro Pinton va morir el 8 de maig de 1971 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Abelardo Gutiérrez Alba

Abelardo Gutiérrez Alba

- Abelardo Gutiérrez Alba: El 25 de febrero de 1912 neix a San Miguel (Santa María de Vilarello, Cervantes, Lugo, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i guerriller antifranquista Abelardo Gutiérrez Alba --a vegades citat com Abelardo Gutiérrez Digón i amb el nom de Lisardo (Abelardo seria un malnom). Treballava de sastre a Cervantes. Abans de la Guerra Civil visqué un temps a Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb moviment anarquista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), simpatitzant amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan esclatà la guerra son pare va ser afusellat pels feixistes i amb sos germans Jovino, Baldomera i Domitila i sa mare, Consuelo Alba Digón, es passà a la guerrilla. Lluità al front asturià fins el seu enfonsament i en contacte amb altres guerrillers, com ara Antonio Ulloa, Siro Fernández, Antonio Fernández Crespo (Fuenteoliva), Manuel Castro Tellado, etc. A partir de 1939 encapçalà un escamot guerriller propi, amb membres del grup de David Fuentes. L'abril de 1942 assistí, amb altres 23 guerrillers, a la reunió fundacional de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia (FGLG), celebrada a les muntanyes de Ferradillo, a prop de Ponferrada. Integrat en la guerrilla de Lugo, combaté sobretot a Os Ancares, Sober, Cervantes, Lemos, Becerreá, Quiroga i O Courel. Entre 1943 i 1945 formà part de la III Agrupació de Guerrilles de l'FGLG, operativa entre la Serra dos Ancares i la comarca de Valdeorras. Fins al 1944 no aconseguí contactar orgànicament amb la CNT. Descontent amb la passivitat dels socialistes de l'FGLG, rebutjà la integració de la Federació en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), entenent que aquesta integració implicaria la desactivació de la guerrilla. En 1946 col·laborà amb José Castro Veiga (O Piloto) en la formació d'un grup itinerant del procomunista Exèrcit Guerriller de Galícia (EGG), mantenint diversos enfrontaments amb la Guàrdia Civil. A mitjans de 1947, arran de la progressiva caiguda de membres del grup, la rígida disciplina militar estalinista i la pressió comunista per la seva militància llibertària, amb el suport de la xarxa d'evasions de la CNT del País Basc, creuà amb sos germans Jovino i Baldomero els Pirineus. En 1948 retornà clandestinament a la Península i més tard emigrà a Veneçuela. En morir el dictador Francisco Franco, viatjà a Galícia. Abelardo Gutiérrez Alba morí en 1978 a Veneçuela quan preparava el retorn definitiu a la seva terra.

***

Juan el Camas en el seu 80è aniversari

Juan el Camas en el seu 80è aniversari

- Juan el Camas: El 25 de febrer de 1928 neix a Camas (Sevilla, Andalusia, Espanya) el cantaor anarquista Juan López Romero Jiménez, més conegut com Juan el Camas o Chiquito de Camas. Quan tenia nou anys començà a cantar en els cinemes d'estiu de la comarca i el seu mestre fou el Bizco Amate. Pepe Pinto, Pepe Marchena, La Niña de los Peines i Antoñita Moreno el tingueren en les seves formacions artístiques de gira per la Península. Durant uns anys va viure la immigració a Catalunya. Artista d'actuacions en directe, va enregistrar alguns discos per a Universal. Va col·laborar amb infinitat d'artistes (Ramón Algeciras, Camarón de la Isla, Tomatito, Pata Negra, Rafael Amador, etc.). Cantaor segons el vell estil flamenc, la seva especialització fou el fandango. En les seves lletres sempre mostrà la problemàtica social (jornalers explotats, desigualtats socials, prostitució, alcoholisme, etc.) que en ocasions topà amb la censura. Va actuar a La Carboneria, local mític del flamenc sevillà que regenta son cunyat Paco Lira. En 1997 actuà en el IX Espárrago Rock. En 2003 participà en la pel·lícula de Dominique Abel Polígono Sur i en 2005 en Flamenco: A personal journey de Tao Ruspoli. Apadrinà artistes del nou flamenc, com Caña de Lomo i la bailaora francesa Valeria Saura. Llevat d'intervencions esporàdiques, els últims vint anys de sa vida visqué apartat dels escenaris. Juan el Camas va morir el 4 d'agost de 2008 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Élisée Reclus, per Larivière

Élisée Reclus, per Larivière

- Pierre Larivière: El 25 de febrer de 1932 s'anuncia la mort del pintor, caricaturista i anarquista Pierre Larivière. Havia nascut cap al 1884 a França. Va il·lustrar diversos números de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, es va oposar al «Manifest dels Setze», de Kropotkin i d'altres. En 1916, va publicar els seus poemes en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure. Més tard, a partir de 1927, col·laborarà en Semeur, d'Alphonse Barbe.

***

Torquato Tomassini

Torquato Tomassini

- Torquato Tomassini: El 25 de febrer de 1963 mor a Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista Torquato Tomassini. Havia nascut el 28 d'octubre de 1893 a Fermo (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista revolucionari, en 1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava de reconstituir després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle XIX, i que tenia entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe Lenzi, Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani, Tito Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico Biancucci i Guido Moreschini. Envià correspondència a diferents periòdics del moviment llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico, de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó per «crits sediciosos». Posteriorment s'instal·là a Portocivitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia), on contribuí a la creació d'un grup llibertari i entrà a formar part de la secció local de la Cambra del Treball de Macerata (Marques, Itàlia). Durant el règim feixista s'allunyà de la vida política, concentrant-se en la seva feina de tipògraf que desenvolupà primer a Portocivitanova i després a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del Tronto (Marques, Itàlia) i a Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat dels registres policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25 de febrer de 1963 a Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Borgo Solestà d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de José Cuello apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de maig de 1966

Necrològica de José Cuello apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- José Cuello: El 25 de febrer de 1966 mor a Saint-Victor-sur-Rhins (Roine-Alps, França) l'anarcosindicalista José Cuello. Havia nascut cap el 1911. Treballava a la fabrica tèxtil«Barnusell» del Poblenou de Barcelona i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Roanne (Roine-Alps, França). José Cuello va morir el 25 de febrer de 1966 a Saint-Victor-sur-Rhins (Roine-Alps, França) i fou enterrat civilment en aquesta localitat. Deixà companya i fills.

***

Necrològica de Juan Fuentes apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 d'abril de 1970

Necrològica de Juan Fuentes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

- Juan Fuentes: El 25 de febrer de 1970 mor a Carmauç (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Fuentes. Havia nascut cap el 1903 a la província d'Almeria (Andalusia, Espanya). Emigrat a l'Argentina, milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De bell nou a la Península, s'instal·là amb sa família a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, treballà a les mines de potassa de Cardona (Bages, Catalunya) i participà en la col·lectivització minera. Mobilitzat, va ser greument ferit al front i quedà no apte per al treball. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Carmauç, on milità en la Federació Local de la CNT. Juan Fuentes va morir el 25 de febrer de 1970 a Carmauç (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després.

***

Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 d'abril de 1970

Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

- Pedro Giménez López: El 25 de febrer de 1970 mor a Alger (Algèria) l'anarcosindicalista Pedro Giménez López. Havia nascut el 19 de maig de 1903 a Minglanilla (Conca, Castella, Espanya). En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord d'Àfrica i fou internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i, l'any següent, al de Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là a Alger, on milità en la Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro Giménez López va morir el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria) i fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

Latest Images