Anarcoefemèrides del 24 de febrer
Esdeveniments
Portada del primer número de L'Hydre Anarchiste
- Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de
1884 surt a Lió
(Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre
Anarchiste (L'Hidra
Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat.
Igualtat. Justícia». Era continuació
de Le Défi. Robert Claude en va ser el
responsable editorial i G. Robert
el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un
monogràfic destinat a la
condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el
número 4 (16 de març de
1884), imprès en paper de color violeta,
commemorà la Comuna de París. Els
articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a
més de Cyvoct,
Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van
col·laborar Henriette
Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren
sis números,
l'últim el 30 de març de 1884, i fou
substituït per L'Alarme.
***
- Surt Le Père Peinard: El 24 de febrer de 1889 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Père Peinard. Réflecs d’un gniaff, per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget. Aquesta publicació tenia un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van signat, però Émile Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart Gerbat, Pierre Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard, Dejoux, Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions jugaran un paper molt important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro, Lucien Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i víctima de la repressió arran de la votació de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), publicà 253 números i 11 suplements fins al 21 de gener de 1894 --del número contra les «Lois Scélérates» s'editaren 130.000 exemplars. El periòdic continuarà editant-se a Londres entre 1894 i 1895, durant l'exili de Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves sèries fins al 16 de març de 1902.
***
Adelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao PauloAdelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao Paulo
- Escola llibertària
de Campinas:El
24 de
febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil),
davant la presència
de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai,
l'escola
llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de
Campinas, iniciativa
dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva
instal·lació
vingué precedida d'una col·lecta de fons entre
els associats de la Lliga
Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista
Henrique Barcelos,
en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els
militants Jaime
Moreira, Júlio Sorelli --secretari de la
Federació Obrera de São Paulo (FOSP)--
i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament
lliure i la pedagogia
moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió
(José Piovesan, José Fonseca,
Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório
Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de
materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En
1908, al final de
l'any escolar, Adelino de Pinho farà la
conferència «Per l'educació i pel
treball», on exposarà les seves idees sobre
l'educació, idees que seran
emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va
ser una de les bases
del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo
organitzades segons
les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la
Confederació Obrera
Brasilera (COB).
***
La barricada tanca el carrer però obre el camí
- Exèrcit als carrers d’Inca: El 24 de febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta començat dies abans --saqueig de botigues davant la manca de subsistències i protestes contra les autoritats civils i polítiques--, l’exèrcit surt als carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar l’agreujament de la revolta. Hi hagué també una gran activitat propagandística per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per Joan Perona i Antoni Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes Antoni Negre i Vicenç Torres.
***
Los Solidarios, per Rai Ferrer
- Detenció de «Los Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble Sec de Barcelona (Catalunya), la policia posa un parany contra els activistes anarquistes del grup «Los Solidarios». Gregorio Suberviola intenta escapar, però és ferit per les bales dels policies, igual que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment diversos agents. Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano, són detinguts sense haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, queés detingut i portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la vigilància i saltant per una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà escapar del quart pis on vivia després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a detenir i refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García Oliver el passà a França.
***
Estat en el qual quedà el cotxe del comissari Luis Pardeiro
- Atemptat contra Luis Pardeiro:El 24 de febrer de 1932,
en un
pas a nivell situat al cantó
del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo
(Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de
nombrosos
anarquistes --el cas més sonat va ser el de Miguel
Arcángel Roscigna--, i segon
cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al
cap mentre hi anava
amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja,
també va morir en aquest
atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno
Antonelli Dellabella,
Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant
la
vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol:«Ull per ull, dent per
dent.»
Atemptat contra Luis Pardeiro (24-02-1932)
***
Cartell
de l'acte
- Chansons anarchistes: El 24 de febrer de
1979 se celebra a la Sala Pierre Lamy de la Borsa del Treball d'Annecy
(Savoia,
Arpitània) un recital de cançons anarquistes de
set hores de duració sota el
títol «Chansons anarchistes. 7 heures
Non-Stop». L'acte, organitzar pel Grup
Anarquista «1er de Mai» d'Annecy, volia
aconseguí fons per a editar obres
d'Errico Malatesta. Hi van intervenir Michel Gentil a la guitarra i els
cantautors Serge Utgé-Royo, Carlos Andreu i Paolo Nicolazzi.
També va haver
parades de llibres, de discos i piscolabis. El Grup Anarquista«1er de Mai»
havia editat en 1978 un primer tom antològic de textos de
Malatesta (Écrits choisis,
I) i decidí fer aquest
recital per sufragar les despeses dels toms posteriors: Écrits
choisis, II (desembre de 1981), Écrits
choisis, III (febrer de 1982) i Pour
ou contre les élections. La polémique entre
Errico Malatesta et
Francesco Saverio Merlino (1897-1898) (1982).
***
Membres del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central a Beroun
- Enfrontaments a Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes s'enfrontan durant una manifestació a Beroun (Bohèmia Central, República Txeca). La manifestació contra la proposta de creació d’una base de radars nord-americana va concentrar unes cent persones del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central i un grup d’uns 130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas llançant-los pedres, amb la intenció d'evitar que el grup feixista travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven la concentració antimilitarista per fer apologia feixista. La policia va detenir nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia i dos d’alteració de l’ordre públic. Els EUA volen construir un sistema de radars a Brdy, a 70 quilòmetres al sud-oest de Praga, en terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus aliats dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea del Nord.
Naixements
Notícia de la detenció d'Auguste Faugoux apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 19 de febrer de 1892
- Auguste Faugoux:
El 24 de febrer de 1862 neix a Nantes (País del Loira,
França) l'anarquista
Auguste Alfred Faugoux. Quan tenia 10 anys perdé son pare.
El desembre de 1878,
no podent continuar amb els estudis per haver de cuidar sa mare i sa
germana de
tres anys, entrà a fer feina com a dependent als negocis de
dos empresaris de
Nantes, Guillemet i Richard, on treballa 18 mesos. Posteriorment entra
a
treballar al despatx d'un empresari de Saint-Nazaire (País
del Loira, França) i
més tard als tallers d'unes refineries. En dos temporades
distintes entre 1884
i 1885 treballà a les Drassanes Navals del Loira de Nantes.
El 24 de novembre
de 1885 va ser condemnat a París (França) a una
multa de 25 francs per «ebrietat
i insults als agents». En aquesta època figurava
que era casat i estava
domiciliat al número 37 del carrer de l'Union
d'Asnières-sur-Seine (Illa de
França, França). Quan les eleccions legislatives
de 1889 publicà un manifest
revolucionari i per aquest fet va ser acomiadat de la feina. Entre
abril i maig
de 1890 reemplaçà Lucien Weil (Henri
Dhorr) com a gerent del periòdic anarquista
d'Émile Pouget Le Père
Peinard. Defensat per Sébastien
Faure, el 8 de desembre de 1890 va ser condemnat com a tal per
l'Audiència del
Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per«apologia del crim del
general rus Mikhail Seliverstov, per incitació al pillatge i
a l'incendi i per provocar
els militars per a desviar-los del seu deure».
Fugí cap a Espanya i després
passà a Marsella, Ginebra –on sota el nom de Martin treballà com a obrer
daurador ambulant–, Londres i
Brussel·les, retornant el desembre de 1891 a
París. El 16 de febrer de 1892, a
causa d'una delació, va ser detingut a
Ménilmontant, al barri de Belville de
París, portant un revòlver i un punyal; jutjat,
va ser condemnat a un més de
presó per «possessió d'armes
prohibides». A començament de març
d'aquell any
l'Audiència del Sena li va condemnà a sis mesos
de presó per un article
aparegut el desembre de 1890 en Le
Père
Peinard on s'incitava la tropa a negar-se a disparar contra
els vaguistes
de Revin (Xampanya-Ardenes, França). El 28 de juliol de 1892
va ser condemnat
per l'Audiència de Versalles a 20 anys de treballs
forçats a 20 anys de
prohibició de residència pel robatori de dinamita
a les pedreres Cuizy de
Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seina, Illa de
França, França) durant la
nit del 14 al 15 de febrer de 1892, amb la complicitat de
François Koenigstein (Ravachol),
Benoît Chevenet (Chalbret),
Julien Drouet i Georges Étiévant.
En el procés havia declarat que havia robat la dinamita per
a enviar-la a
Espanya perquè els anarquistes locals poguessin venjar els
companys executats a
Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Rebé la
sentència cridant: «Prou de
fronteres! Visca la Revolució Universal! Visca l'Anarquia!
Fora tots els
burgesos!», i digué que «s'emportaria al
presidi els seus sentiments d'odi
contra la societat». Va ser enviat a la Guaiana Francesa amb
altres
anarquistes, com ara Léon Lepiez, Joseph Quintin
Paridaën, Charles Antoine
Simon (Biscuit), Benoît
Chevenet i
Maxime Thiervoz, i deportats a l'illa de Saint Josep, on ell
emmalaltí a causa
de les pèssimes condicions del confinament. Sempre malalt,
va ser transferit
amb la matrícula 25.696 a la infermeria de l'illa Royale
(Caiena, Guaiana
Francesa) on morí de disenteria el 25 de novembre de 1894.
***
Mauricius
- Mauricius:El 24 de febrer de 1886 neix a París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914. En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels«serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris,és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité,Lesprofiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907),L'apologie du crime (1912),Mon anarchisme (1913),La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922),L'outrage aux moeurs (1923),E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). La militant anarquista Rirette Maîtrejean va ser sa companya. Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a París (França).
***
Angiolino Bartolommei
- Angiolino
Bartolommei: El 24 de febrer de 1894 neix a Scarlino
(Toscana, Itàlia) l'anarquista
Angiolino Bartolommei, també citat com Angelo
Bartolomei, i conegut com Meo
o Meone. Sos pares es deien
Agostino
Cecchi i Assunta Bartolommei. Quan encara era molt jove,
començà a treballar de
terrelloner en la reorganització de les rases de la plana
del seu poble,
juntament amb altres subversius (Beroldo Bianchi, Riccardo Gaggioli,
Narciso
Portanti, Sabatino Rosa, etc.). El primer opuscle que va llegir fou L'anarchia volgarizzata, d'Aristide
Ceccarelli,
i el primer orador important que escoltà fou Pietro Gori. En
1907 participà,
amb altres companys (Liberato Bianchi, Baldo Bixio Cavalli i Corrado
Portanti),
en les commemoracions anticlericals en record de Giordano Bruno. Membre
del
Circolo Rivoluzionario di Studi Sociali (CRSS, Cercle Revolucionari
d'Estudis
Socials), en 1911 s'adherí al Grup Comunista-Anarquista
d'Scarlino (Liberato
Bianchi, Biagio Cavalli, els germans Cignoni, Martino Masotti,
Costantino
Niccolai, Adamo Petrai, Narciso i Corrado Portanti, Settimio Soldi,
Virus
Venturi, etc.), esdevenint el seu tresorer en 1913. Subscrit al
periòdic L'Avvenire Anarchico
de Pisa (Toscana,
Itàlia) i molt influenciat pel fullet Ai
Soldati, de Lev Tolstoi, es mostrà contrari a la
intervenció italiana en la
Gran Guerra, però per la insistència de la seva
mare es va veure obligat a
acceptar la crida a files i va ser enviat al 35 Regiment d'Artilleria
de
Campanya, partint al front l'1 de juny de 1915. Condecorat amb una creu
i una
medalla de bronze com a soldat del 19 Regiment d'Artilleria de Campanya
i de la
60 Bateria d'artilleria, acaricià, després
d'haver participat en la conquesta
de Gorizia en 1916, la idea de desertar, però les espantoses
condicions de vida
dels seus companys a Scarlino li van dissuadir d'aquesta
elecció. Després de la
guerra retornà al seu poble natal i l'octubre de 1920
participà en l'ocupació
anarquista de l'església de San Martino. El setembre de 1921
va fer una crida
als vilatans a no participar en la inauguració del
Banderí del Fascio
d'Scarlino, però els escamots feixistes arrancaren el seu
manifest i agrediren
els anarquistes. Un d'aquests, Aggio Simoncini, reaccionà
disparant, però va
ser apallissat i lliurat als carrabiners. Es va refugiar a Piombino
(Toscana,
Itàlia), on trobà el suport de l'anarquista
Salvatore Salvatori, i va ser denunciat,
ben igual que Simoncini, per complicitat en assassinat frustrat. El 27
de
setembre de 1921, després del descobriment d'alguns
cartutxos de gelatina
explosiva en uns matolls a prop de la modesta casa de camp d'Scarlino
del seu
padrastre Ugo Cignoni, que clarament es tractava d'un muntatge
policíac per
incriminar sa família, va ser detingut. Absolt del delicte
de tinença
d'explosius, el maig de 1922 intentà emigrar clandestinament
a Suïssa, primer
directament i posteriorment travessant Àustria,
però a Brenner (Tirol del Sud)
va ser detingut pels funcionaris de duanes. Fins al 3 de juny de 1922
va restar
tancat al castell de Giuncarico (Gavarro, Toscana, Itàlia),
on va ser sotmès a
insults i cops, i després pogué retornar a
Piombino, on els feixistes havien
amenaçat amb matar-lo, i el setembre de 1922
passà il·legalment a França. El 23
de març de 1923 s'embarcà cap a
Tunísia, on treballà fins el 1924 a la mina de
Redevès. Després retornà a
França i s'establí a Sedan (Ardenes,
França). El 13
d'abril de 1925 treballà de laminador a Blagny (Ardenes,
França) i el 10 de
juny va ser condemnat en rebel·lia per
l'Audiència de Grosseto (Toscana,
Itàlia) a cinc mesos de presó per haver
participat en la redacció, quatre anys
abans, d'un manifest amb Errico Malatesta. El desembre de 1925 va ser
acusat
d'haver enviat a alguns propietaris d'Scarlino còpies del
periòdic Ganellone,
número únic publicat per
Paolo Schicchi a Marsella (Provença, Occitània),
que contenia greus insults
contra la reina mare, i per aquest motiu, el 7 de febrer de 1928, va
ser
condemnat en rebel·lia per l'Audiència de
Grossetto a un any de presó. Treballà
de minaire a Joeuf (Lorena, França) i el 17 de novembre de
1928 matà en aquesta
localitat el capellà de l'«Opera
Bonomelli» (organització catòlica
d'assistència per als immigrants italians a Europa) a Nancy
Cesare Cavaradossi
qui l'havia proposat, per evitar l'expulsió de
França, de denunciar un company
i d'esdevenir confident del consolat italià, i de seguit
disparà contra la
botiga de queviures del feixista Edoardo Ferrari. Fugí cap a
Bèlgica, però el 21
de novembre de 1928 va ser detingut a Flémalle (Lieja,
Valònia) per«vagabunderia i possessió d'armes» i
empresonat a Lieja (Valònia). França
demanà la seva extradició i els feixistes acusen
l'escriptor maximalista
Antonio Gamberi de ser l'instigador de l'assassinat, encara que ell
sempre
defensar l'autoria dels seus actes. Per a aconseguir lliurar-lo de la
guillotina, es va crear un Comitè de Defensa Anarquista
(CDA) que, amb el
Comitè Internacional pel Dret d'Asil (CIDA),
celebrà conferències i reunions i
edità fullets, com ara Pourquoi
Bartolommei a-t'il tué? (1928) i els
números monogràfics especials de Resistere!
(1929) i de Droit d'Asile (setembre
de 1929). En
aquest CDA participaren a més dels anarquistes, la Liga
Italiana dei Diritti
dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), socialistes,
comunistes,
bordighistes, maximalistes i trotskistes, i rebé el suport
de destacats
polítics (De Boek, Favaletto, Lazurik, Lejour, Vandervelde,
Van Overstraeten, etc.).
La campanya de solidaritat va ser força eficaç i
el 20 de febrer de 1930 va ser
alliberat per les autoritats belgues argumentat que es tractava
d'«crim polític»
i acompanyat a la frontera amb Luxemburg, des d'on passà a
Alemanya. El 30
d'abril de 1931 va ser condemnat en rebel·lia per
l'Audiència de Nancy (Lorena,
França) a la pena de mort. Entre 1929 i 1931
col·laborà en el periòdic publicat
a Brussel·les (Bèlgica) Bandiera
Nera.
Mensile anarchico rivoluzionario. Després de
passar per Austràlia, fixà la
seva residència a l'Uruguai. En 1933 va ser
inclòs per la Prefectura de
Grossetto en la llista de «subversius terroristes»
que romanien a l'estranger.
A finals dels anys trenta vivia a Montevideo, on mantingué
relacions fraternals
amb Torquato Gobbi i amb el grup d'anarquistes del cercle de Luce
Fabbri. En
els últims anys de sa vida es negà a regularitzar
la seva situació, buscant el
reconeixement de la seva condició de víctima de
la persecució política. Durant
sa vida mantingué una estreta correspondència amb
l'anarquista Ugo Fedeli.
Angiolino Bartolommei va morir el 25 d'agost de 1960 a Montevideo
(Uruguai).
Angiolino Bartolommei (1894-1960)
***
Antonio
Pietropaolo
- Antonio
Pietropaolo: El 24 de febrer de 1899 neix a Briatico
(Calàbria, Itàlia)
l'anarquista Antonio Pietropaolo, que va fer servir el
pseudònim Luciano. Son
pare es deia Filippo
Pietropaolo. Es va traslladar amb sa família a
Milà (Llombardia, Itàlia), on
assistí a l'escola de secundària. Ben aviat
destacà per les seves tasques de
propaganda anarquista i patí repetides persecucions
policials. En aquests anys
era amic de Francesco Barbieri i de Benito Mussolini. Milità
en la Unió
Sindical Italiana (USI), amb Silvio Fernando Biscaro, Mario Orazio
Perrelli i
altres. Amb els anarquistes Eugenio Macchi i Carlo Restelli,
obrí un taller
mecànic al carrer Casale de Milà, que
esdevingué un destacat lloc de reunions
anarquistes. El 7 de gener de 1921, arran d'una delació, va
ser processat per«associació criminal i atemptat contra els poders
de l'Estat», però en va ser
exonerat durant la instrucció. En aquesta època
estava matriculat a la
Universitat Comercial Luigi Bocconi de Milà i la policia
l'acusava de ser un
dels membres de l'escamot que calà foc la
redacció del periòdic socialista Avanti.
El 23 de març de 1921 va ser
novament detingut arran de la investigació de l'atemptat
contra el teatre Diana
de Milà acusat d'«associació criminal i
fabricació, possessió i transport
d'explosius», amb l'agreujament de ser un destacat membre de
l'«associació
subversiva i un dels promotors de l'atemptat». En acabar el
llarg procés, va
ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de reclusió, a dos anys
de vigilància
especial i a 187 lires de multa. Enviat a la presó de Parma
(Emília-Romanya,
Itàlia), en 1930 va ser traslladat a Procida
(Campània, Itàlia), després a
Viterbo (Laci, Itàlia) i, l'estiu de 1932, a Spoleto
(Úmbria, Itàlia). El 5 de novembre
de 1932, gràcies a una amnistia, pogué sortir de
la presó. Després de passar
dos anys de llibertat vigilada a Vibo Valentia (Calàbria,
Itàlia), s'instal·là
a Nàpols (Campània, Itàlia) a casa
d'un oncle matern, general mèdic. Reprengué
els seus estudis i es matriculà a la Facultat de
Ciències Econòmiques,
aconseguint la titulació. De bell nou a Milà,
constantment vigilat per la
policia, treballà de nou en un garatge. En 1939, a proposta
del prefecte
Marzano, va ser eliminat del llistat de «persones
perilloses» i després també
del d'anarquistes; no obstant això, en 1940 encara estava
estretament vigilat.
A finals de 1943 treballava com a director general al Taller Gudetti de
Santa
Cristina (Llombardia, Itàlia), una fàbrica de
motors i generadors, i amb un
grup de militants d'aquest taller (Sinogrante Castiglioni, Luigi
Discacciati, Bruno
Passoni, Prospero Saracchi, etc.) creà el Comitè
d'Agitació Antifeixista (CAA)
per lluitar contra l'ocupació nazi i el feixisme local. Quan
esclatà la guerra
es va traslladar amb tota sa família a Corteolona
(Llombardia, Itàlia) i, després
de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943,
s'ajuntà amb
Germinale Concordia, Mario Montavani, Mario Perelli i altres
anarquistes i
membres del CAA amb els quals organitzà la II Brigada
Partisana «Errico Malatesta»,
que destacà per l'ajuda prestada als militars anglesos
caiguts presoners per
les tropes alemanyes i pels contactes establerts amb els partisans
eslovacs que
operaven a la zona. El 2 de març de 1945 Luciano,
nom de batalla que usava en la brigada, va ser capturat per les SS
nazis i va
ser reclòs a la presó milanesa de San Vittore a
l'espera de ser deportat a
Alemanya, però, just abans de la insurrecció
general del 25 d'abril de 1945, va
ser alliberat pels membres de la seva brigada. Membre de la
Federació Comunista
Llibertària de Llombardia (FCLL), entre el 15 i el 19 de
setembre de 1945 participà
en el I Congrés Nacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà
a Carrara (Toscana, Itàlia) i juntament amb Germinale
Concordia i Mario Orazio Perrelli
presentà la tesi anomenada «comunisme
llibertari». Enfrontat als «anarquistes
intransigents» (Ugo Fedeli, Mario Montavani, etc.), el petit
grup de delegats
milanesos, juntament amb altres militants de la Unione Spartaco (UE,
Unió Espàrtac),
de posicions neomarxistes, no aprovaren la resolució final
del congrés i,
pràcticament, es posaren fora de la FAI. Després
de l'escissió, amb Carlo
Andreoni, Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli, fundà
l'efímera Federació
Llibertària Italiana (FLI), que acabà unint-se al
Partito Socialista dei Lavoratori
Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de
Giuseppe
Saragat. En aquesta època col·laborà
en les revistes anarquistes dissidents L'Internazionale
i L'Impulso i establí
contactes amb Pier Carlo Masini, qui, el febrer
de 1951 creà a Gènova (Ligúria,
Itàlia) els Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), de tendència comunista
llibertària. Encara que participà en
congressos de la FAI, com ara el de Carrara de 1957 i el de Bolonya de
1961, durant
els anys següents la seva participació
política minvà i acabà cessant
gairebé
per complet. Antonio Pietropaolo va morir l'1 de gener de 1965 a
Milà
(Llombardia, Itàlia).
***
Antonio
Espinosa Rodríguez
- Antonio Espinosa
Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 neix a La
Oliva (Fuerteventura, Illes
Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Espinosa
Rodríguez, conegut
com El Confitero o Antoñito,
el Dulcero. Pastisser de
professió, milità en les Joventuts
Llibertàries i en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de
l'aixecament
feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la«Causa 246», va ser condemnat
a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i
deportat,
juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de
Oro; actual Dakhla,
Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat
amb el poeta Pedro
García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio
Illada Quintero i altres republicans
i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser
traslladat a la Presó Flotant
de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la
fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven,
juntament amb bona
part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la
Presó Militar de
la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a
diverses presons i
camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En
1944
s'instal·là a Fuerteventura i en 1955
muntà una pastisseria a Puerto del
Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de
l'anomenat «Contuberni
de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va
ser confinat a Fuerteventura. Participà
activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la
creació d'agrupacions
folklòriques i equips de lluita canària. Antonio
Espinosa Rodríguez va morir en
1994 a Fuerteventura (Illes Canàries) i l'any
següent l'Ajuntament de Puerto
del Rosario batejà un carrer amb el seu nom.
Defuncions
Marie Ferré, fotografiada per Eugène Appert
- Marie Ferré:
El
24 de febrer de 1882 mor a causa de problemes cardíacs a
París (França) la
poetessa, communard i militant
anarquista Marie Ferré. Havia nascut en 1852 i es
guanyava la vida com a
florista. Germana dels destacats communards
Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la
Comuna de París de 1871 i per
aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan
estava
malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als«Ciutadans
proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise
Michel, que la cita en
diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta
li dedicà un
poema. Guardà diversos escrits i documentació de
Michel durant la deportació
d'aquesta. El seu enterrament el 26 de febrer de 1882 al
panteó familiar del
cementiri de Levallois (Illa de França, França),
on havia estat enterrat son
germà Théophile després del seu
afusellament i on posteriorment serà sepultada
la mare de Michel, va ser una concentració
revolucionària als crits de «Visca
la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un
milenar de persones, entre
les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort,
Clovis
Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B.
Clément, Kapt,
Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem,
Combes, Acker, Avronsart,
Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat,
Amouroux, Cadolle, Émile Digeon,
Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile
Gautier, etc.) i
representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa
obrera (Cercle
d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret,
Comitès de Vigilància,
etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici
fúnebre remarcà en
el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als
cabarets.» En 1882 mateix el«Grup de Dones Revolucionàries Marie
Ferré» de Lió, abans «Grup
Louise Michel»,
publicà a París Marie
Ferré, fragments
des discours et articles sur la mort de Marie Ferré,
text atribuït a Jules
Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del
moviment
vaguístic.
***
Saturnino Culebras Sainz
- Saturnino Culebras Sainz:
El 24 de febrer de 1950 és afusellat a
Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Saturnino
Culebras
Sainz, conegut com Primo. Havia nascut cap al 1921
a Salmerón
(Guadalajara, Castella, Espanya). Durant la guerra, malgrat la seva
curta edat,
va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti
i en el V Cos de
l'Exèrcit Republicà als fronts d'Aragó
i de l'Ebre. També va fer d'impressor a
Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra
s'allistà voluntari en la «Divisió
Azul», la qual abandonà a Angulema durant el
viatge cap al front rus. El 4 de
setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya,
entrà a la
Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell,
José Conejos García,
Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés,
l'italià Helios Ziglioli i son
germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada).
Mentre una
part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets
marxaren cap a
Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i
advertir-lo de
l'arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de
Matapedrera van
topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil,
però aconseguiren
trencar el cercle i, després d'amagar-se al bosc, arribar a
Barcelona amb tren.
L'octubre de 1949 va ser detingut amb gairebé tot el grup i
amb Miguel Acevedo
Arias, contacte a Barcelona, i tancat a la presó Model
barcelonina. El 7 de
desembre de 1949 va ser jutjat davant un consell de guerra i condemnat
a mort
acusat de ser el delegat del grup guerriller «Los
Primos», juntament amb Joan
Busquets i Manuel Sabaté. Son germà Gregori,
Manuel Aced i José Conejos van ser
condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys
--pena que fou
posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets
aconseguí la commutació de la
pena de mort per un llarg empresonament. Saturnino Culebras Saiz va ser
afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona
(Catalunya)
juntament amb son company Manuel Sabaté Llopart.
***
L'última foto de Manuel Sabaté Llopart
- Manuel Sabaté Llopart: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo), el més jove dels germans Sabaté. Havia nascut el 20 d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.
---