Dissabte dia 11 de febrer es va fer a Vila-real el sopar del lliurament del guardó de Socarrat Major a l'escriptor i amic Vicent Usó. Ell em va fer l'honor d'elegir-me per a fer-ne la lloa. Ho vaig acceptar amb molt de gust i molta responsabilitat. Una circumstància familiar em va impedir de participar en l'acte, però vaig enviar el paper que va llegir Anna Asensio. Em va saber molt de greu no poder-hi ser. Aquí baix us deix les paraules d'homenatge que vaig escriure per a Vicent.
Vila-real, 11 de febrer del 2017Bona nit, amigues i amics,
Autoritats,
Membres de lAssociació Cultural Socarrats.
Les primeres frases són per a demanar-vos disculpes a tots i especialment a Vicent Usó, perquè una força major mimpedeix ser avui al teu costat i al costat de la teua família i de la teua gent.
També vull donar les gràcies a la persona que posa veu a aquestes paraules que he preparat amb tota la il·lusió del món. Aquest és un text per a compartir amb tots vosaltres la meua visió de Vicent Usó, Socarrat Major, 2017. I, en veritat, us he de confessar que sem fa estrany parlar-vos de Vicent a vosaltres que el coneixeu tant i tan bé.
Vicent, tantes voltes ens has parlat de lassociació, de les activitats que organitzeu, del compromís cívic amb Vila-real!
Personalment he pogut gaudir en un parell docasions de lhospitalitat i dedicació de Socarrats perquè he participat en el club de lectura que tu coordines. Un club, amb lectors assidus i destres a disseccionar les obres i capaços de regalar als autors que hi passem interpretacions finíssimes i subtils de les nostres obres.
I ací estem avui. Tu, Socarrat Major, i jo, absent, i fent la lloança. Amb il·lusió i agraïment. I alegria. I sense saber gaire com es fa això, perquè és la primera vegada que em toca fer una cosa com aquestes.
Podria començar amb un, Posem que fóra dissabte. Un dissabte de mitjan febrer. A aquestes hores el sol ja sha post i Vicent Usó, 53 anys, oficialment funcionari, però escriptor, nota unes pessigolles incòmodes a la panxa, etcètera... i ara toca continuar. Continuar parlant de tu.
Amb tu i davant dels teus. Jugues en casa, Vicent. Timagine inquiet en la cadira, amb les pessigolles a la panxa DAndré Labarbe. Somrient, però mirant a una banda i a una altra. Potser li fas una escolteta a Pilar, o busques la mirada còmplice dalgun dels teus fills.
Des daquest dissabte de febrer, el nom de Vicent Usó ja fa part de la llista de Socarrats Majors al costat dels de Jaume Cabré, Joan Francesc Mira, Maria del Mar Bonet, Raimon, entre altres.
Fa mesos, quan la junta directiva de Socarrats em va fer la proposta de ser avui ací vaig pensar que davant de mi tenia loportunitat de reivindicar lamistat. Un tipus concret damistat. La que es practica entre companys dofici i que diuen que és tan complicada de conrear. També en podríem dir complicitat. I admiració i respecte mutu. I aquella sensació de saber que no estem sols al món. En aquest cas, amb Vicent Usó i amb els altres companys del col·lectiu Unai Siset hem aconseguit que lèxit dun de nosaltres siga lèxit de tots els altres. Celebrem amb alegria els premis o les novetats editorials de qualsevol de nosaltres. Això ens ho ha donat la literatura. Dací a uns moments tornarem a Unai.
Estàs acostumat a rebre premis i mencions per la qualitat de la teua obra literària. No cal ara llegir la Viquipèdia sencera, però en tens molts i ben notoris. Des de ser dues voltes finalista del Premi Sant Jordi. Faig un incís i ho repetisc. Dues voltes finalista del Sant Jordi, perquè això està a labast de poquíssims escriptors. Bé, des dels Sant Jordi a lAndròmina, a lAlfons el Magnànim, al de lInstitut Interunivesrsitari de Filolologia, al de la Crítica dels Escriptors Valencians. Punts suspensius i etcètera. A més, per dues voltes has guanyat el Ciutat de Vila-real de narrativa. I aquests, supose, que els portes ben endins.
Tot i això, tot i aquests i altres guardons que has rebut, avui són els Socarrats, lassociació de la qual formes part molt activa, els que et distingeixen. També és el teu poble, és Vila-real, que et singularitza entre els altres veïns.
Segur que això és un orgull. A la vegada és una emoció difícil de mesurar, rebre el reconeixement públic dels amics i dels companys dun viatge tan llarg i tan fructífer com és lassociació Socarrats. I en el teu cas, això et passa en plena efervescència vital i creativa. En plena maduresa. Quan la teua obra ja és sòlida i es projecta cap al futur duna manera il·lusionant.
Vicent Usó és un home discret i no us ho dirà, però aquesta és la segona volta que el deixe penjat. La primera va ser quan em va demanar que llegira loriginal de Les beus i la boira que ja havia guanyat el premi Alfons el Magnànim i estava en ple procés de revisió abans de la publicació. Em demanava que em fixara en la veu de na Caterina Muntaner que parla des de Fornells, Menorca. Quin regal! Però un compromís sobrevingut em va obligar a deixar la feina a mitges. Na Caterina diu idò, i diu bic bec i diu figa de moro i diu al·lot. I tots aquests mots no són una anècdota, sinó que formen part dun sistema sintàctic i lèxic coherent que forma part daltres sistemes que es despleguen com un atles del sistema lingüístic a Les veus i la boira
Entre tots els perfils possibles per parlar de Vicent (si això fora un parlament a la manera clàssica hauria de dir per glossar la figura de Vicent, però no ho diré). Deia, que entre totes les activitats de Vicent, nhe triades dues per a posar-hi esment. Totes dues tenen a veure amb la literatura. Amb el compromís amb la literatura. També mhauria pogut fixar en el Vicent gourmet, conversador, fester... En el Vicent que té un profund compromís cívic amb el seu poble, amb la cultura... però crec que si parlem de literatura, ja hi englobem totes les altres coses.
Aquests dos perfils són el descriptor, que és el més obvi. I el de prescriptor. Durant anys va publicar articles com a periodista cultural però sobretot de crítica literària a la premsa. De manera sistemàtica. Crítica i ressenyes. Incitació a la lectura, en definitiva. També ha estat molt actiu en el seu blog El rastre de Clarisse. Centenars de llibres i dautors han eixit de la foscúria i shan resistit a la celeritat amb què les novetats passen per les llibreries per acabar desapareixent com si mai no hagueren existit. A lhemeroteca i a la xarxa, hi ha la petja del lector que recomana. Del lector que provoca. Del lector que, com es diu a Mallorca, fa llegiguera en altres lectors. Això, en una època en què costa tant trobar qui ressenye i qui recomane llibres, és símptoma daquest compromís de què parlava fa un moment.
A la vegada, Vicent Usó, el Socarrat Major denguany, coordina el club de lectura de lassociació i imparteix classes de narrativa.
És a dir, ajuda a saber llegir i ajuda a saber escriure. A ordenar el pensament. A relacionar idees. A confegir planisferis mentals que no sempre coincideixen amb els mapes físics però solen ser més perdurables. Ajuda a millorar la relació de les persones amb la literatura, amb aquests mons que només són als llibres. Aquests mons que molt pocs són capaços de crear amb paraules. Els clubs de lectura a vegades són el camí que du al mapa del tresor. Les classes descriptura són la manera com el tresor es desplega davant qui intenta expressar-se amb les paraules que venen a ser les perles i les pipetes dor.
Escriure és construir el món i llegir és habitar-lo.
Per fer les dues coses, per construir i per habitar, va bé fer-ho amb un sherpa experimentat, amb algú que ja ha trescat pel camí per on nosaltres volem transitar. A vegades sense el calcer adequat.
Escriure és trobar la paraula justa, el verb precís. Jugar amb la descripció. Cosir un vestit ample perquè el lector ladapte a la seua mida. És saber triar el punt de vista, perquè temes, ja saben que nhi ha pocs i que el que i ha són maneres de contar, maneres de mirar, maneres denfocar. Una novel·la és una lletra de convit a la festa. La literatura és un lloc de reunió. Vicent Usó, ja ho sabeu, fa aquestes coses.
Vicent provoca i li diu al lector:
Mai no he mort ningú, amb aquests dits que ara us mostre, bé que em podeu creure i, tanmateix, el record de la mort em retopa tenaç contra les parets del pit obrint-hi finíssimes escletxes per les quals, com una fumassola de planys, bufega la recança que mengavanya els membres i menverina lànim i mespanta la son, tal com si, efectivament, haguera sigut aquesta que ara veieu gesticular la mà assassina i no altres, més nombroses i alhora difuses, i potser sí, no calga tacar-se la mà de sang per arribar al crim.
I ara què? Què fem, pobres de nosaltres, lectors? Ja hi som! La teranyina ens ha atrapat. I simposa continuar llegint.
Cada una de les novel·les de Vicent Usó és un desafiament a les lleis de la termodinàmica. Un desafiament a lofici descriptor. Un desafiament a lofici de lector. Cada novel·la de Vicent són cròniques, són ales, són mans que no són de ningú però descriuen vides. Vides com la del músic del Boulevard Rossini. En aquesta novel·la, per cert, hi ha una de les millors descripcions, una de les millors creacions dambient que he llegit mai. Alguna vegada lhe posada com a exemple de les reaccions corporals i físiques que sent el lector quan els mots quan estan ben triats, ben col·locats, ben dits. Deixeu-me que en reproduesca un trosset ací.
Estem a la pàgina 95 i Tadeusz el protagonista està a punt diniciar un viatge de més de 3.000 quilòmetres en autobús. Després de definir lolor penetrant del perfum duna de les viatgers, diu:
Pobre ingenu, no imaginava que, de totes les que arribaria a percebre el seu olfacte al llarg del viatge, aquella no seria ni de lluny, la més ofensiva. Si no ho han fet mai, pensen un instant què suposa viatjar tres dies seguits en un autobús com aquell, de moment hem comptat vint-i-set persones, més Nico i el xofer, vint-i-nou, però algú ha comentat que a Pitesti shi afegirà més gent, la capacitat total de lautocar és de cinquanta-cinc places, no caldrà omplir-lo per saturar lambient dolors. De quina mena? De menjars diversos, dentrada, que cap dels passatgers no té la butxaca per a fer dispendis inútils, ja han invertit prou diners a finançar-se el viatge, així que hem de comptar que tothom sembarcarà ben fornit de carmanyoles amb les provisions necessàries, cadascuna, no cal dir-ho, amb laroma corresponent. No han de mancar guisats de carns diverses amb les especies pertinents, embotits de diferent mena, a més de fruita i de dolços per alegrar lesperit, de begudes variades cerveses, aiguardents, termos de cafè-, olors bastant agradables en condicions normals, fins i tot estimulants algunes delles, però que, confinades totes juntes en un espai tan minúscul, potser acaben per tornar carregós lambient. Això, si a ningú que se li acut dencetar un formatge curat, posem per cas, en un recinte clos com aquell això serà equivalent a llançar una bomba fètida, ja els avance que no nhan de faltar temptatives. Si encara només hem deixat fugir quatre sentors gastronòmiques i ja notem latmosfera espesseïda, què passarà quan considerem també les corporals? De primeres, la de la roba, després de tantes hores lhem de suposar penetrada dels humors del cos: potser els més previsors intentaran mudar-se en alguna de les parades però ja poden pensar que seran tots, ni tan sols, la majoria. I hi ha, a més, la suor inevitable, que els quatre-cents euros no donen dret a dutxa, ni tan sols a bidet o lavabo, i ja nhi ha a qui li fa falta una mà de sabó en el moment dembarcar-se, no cal esperar al tercer dia. I això no és tot: a la nit, no faltarà qui es descalce, ja és prou càstig viatjar tantes hores assegut i haver de dormir a la butaca. Afegim, doncs, la pudir dels peus i, si els sembla, ja no cal fer més exhaustiva la llista, podríem eixamplar-la molt més però crec que ens en fem tots càrrec....
Bé, aquesta descripció, la manera com està formulada, la sensació que aconsegueix transmetre al lector, la calma i la parsimònia amb què està escrita... lolor que et penetra als narius, lestimulació de tots els sentits, la incomoditat que provoca... això és literatura.
Pàgines memorables duna precisió i una intensitat capaços de menar el lector per viaranys insondables.
Aquells que fan crítica literària mhan de perdonar perquè em clave en camisa donze vares quan intente explicar-vos com és la narrativa de Vicent Usó. Com són les narratives. En veritat, el que us explique és com ladmire. I com aprenc llegint-lo.
Aquest estil minuciós, pulcre i precís és com un llençol de cotó ben planxat i emmidonat guardat dins un calaix que fa olor de lavanda.
A vegades és sàdica. Llegint-lo, hom veu en Vicent aquell jardiner pulcre i curós, amatent de les flors, o aquell majordom culte, que escolta música clàssica i que és capaç de cometre els crims més atroços sense embrutar-se les mans. És Roger Federer que guanya un Gran Slam sense suar. Vicent fa aquestes coses. No sembruta les mans, però entra fins el punt més profund del cervell del lector per a inocular-li malestar o dubtes o pors...
Com a lector voraç i contumaç dels clàssics coneix molt bé totes les possibilitats del llenguatge. Sap el que fa quan esquinça la sintaxi, quan decideix que les frases no han de començar sempre amb una majúscula, quan el narrador es fa present per acompanyar el lector i lescorta i li demana que es fixe en un o altre aspecte. És un joc. Un joc sempre amb el màxim respecte cap al lector que esdevé còmplice.
Vicent Usó juga amb els gèneres. En ocasions sacosta al negre. En altres sacosta a la novel·la històrica. La seua formació hi té molt a veure en això. Encara que a mi magrada més dir que explica la història a través de les novel·les.
Vicent Usó ha escrit per als més joves, per aquells que busquen portes i enfonys des dels quals saltar al buit per a descobrir el món. I escriure per a aquest públic no és gens senzill. Són necessaris una sèrie de codis i una sèrie deines que no són les mateixes per a les altres literatures.
Com ja saben, Vicent és autor de guions de televisió, de textos teatrals i de peces de narrativa breu.
I ací hem de fer una parada i recollir el que he dit ben al principi quan he parlat dUnai Siset.
Diuen que la literatura és una activitat molt solitària. I els escriptors solem dir, quan ens ho demanen, que escrivim per intentar entendre el món. Per fer-nos preguntes que pràcticament no som capaços de respondre. Sí. Tot això és cert. Però nhi ha més. Els escriptors escrivim per pur plaer, per pur gaudi. Solem ser orfes o nàufrags, tenim moltes mancances. I les mancances i les diverses obsessions ens fan continuar. Però gaudim i patim, tot alhora, amb el que escrivim, o amb el que imaginem que escrivim. També, amb el que llegim.
A més a més, la literatura ens dóna permís per entrar en un grup gens selecte i gens primmirat de persones que fan el mateix que nosaltres. I és aquest gaudi, combinat amb una mica datzar o qui sap què, que un dia et permet participar del joc de la cocreació. Aquell moment en què ixes de la closca i laltre també ix, i aquell altre també... i et trobes fora de qualsevol protecció. A la intempèrie, rodejat de solituds i daltres persones i daltres obsessions que també escriuen per gaudi, per respondre preguntes i etcètera. I quan us trobeu decidiu escriure junts i el procés no només dóna un fruit en forma de llibre de relats, sinó que arrela en algun lloc i fa possible el compromís amb la literatura, amb la cultura. Això ens va passar a Vicent Usó, Vicent Borràs, Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Urbà Lozano, Àlan Greus i a mi mateixa. El procés descriptura i reescriptura daquell llibre va ser molt més fèrtil que les dues centes planes que té. Va donar lloc a aquest lligam entre tots nosaltres que fa que avui jo estiga parlant de Vicent Usó, a Vila-ral perquè els seus amics de Socarrats el proclamen el Socarrat Major.
Crec que ja és hora danar recollint els papers. Només puc dir enhorabona, Vicent, i enhorabona a lassociació cultural Socarrats per la tasca que feu, per organitzar aquesta festa anual i, és clar, per haver elegit Vicent Usó, Socarrat Major 2017.