Anarcoefemèrides
del 18 de febrer
Esdeveniments
Tolstoi
llaurador,
d'Ilià Repin (1887)
- Segrest de V com moja vera?: El 18 de febrer de 1884 la policia tsarista de Moscou (Rússia) segresta a la impremta totes les còpies del llibre V com moja vera? (En què consisteix la meva fe?), de Lev Nikolàievitx Tolstoi, declarat «molt perjudicial» per la censura de l'Església ortodoxa. En aquest llibre Tolstoi despulla els quatre Evangelis de tots els seus elements sobrenaturals, predica un deisme en l'esfera religiosa i l'anarquisme en la política i insta els seus lectors a amar a tothom i a no usar cap mena de violència contra ningú. Des d'aleshores Tolstoi s'oposà obertament a les formes de vida de la seva classe social aristocràtica, atacà l'Església oficial ortodoxa i la burocràcia estatal. Intentà abandonar la literatura, que li semblava una activitat inútil, i es dedicà al treball físic, es féu vegetarià i es trobà cada vegada més en contradicció amb la vida de la seva família burgesa. En aquesta obra, juntament amb Ispoved (1884, La confessió) i Tsarstvo Bozhiye vnutri vas (1890-1893, El Regne de Déu és en vosaltres),és on Tolstoi mostra més directament el seu pensament anarcocristià.
***
Portada
del primer número de Germinal
- Surt Germinal: El 18 de febrer de 1905 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Germinal. Periódico bimensual defensor de la clase obrera. L'edició d'aquesta publicació va ser iniciativa de la Secció d'Oficis Diversos de Terrassa i del grup anarquista «Hacia la Emancipación». Escrit en castellà, tenia articles en català. Es distribuïa a la Casa del Poble i al Cafè Colom de Terrassa. Tres articles del primer número van ser denunciats i el seu director, Antoni Navarro, processat com a responsable, fet pel qual els editors se'n van sentir orgullosos. Tractà temes molt diversos: sindicals, antimilitaristes, pedagògics (Escola Moderna), culturals, judicials, notícies i cròniques (locals, estatals i mundials), efemèrides obreres, presos, eleccions, esperanto, etc. Trobem articles d'Àngel Biel, Eduard Bonet, Lluís Bulffi, P. Carbonell, R. de Castilla, Paco Curto, Danti, J. Dejacques, Jeroni Farré, Sébastien Faure, Anatole France, Armando Golfier, José Herrán, Rossend Lloveras, Anselmo Lorenzo, Donato Lubén, Rafael Martínez, Ramon Masats i Puig, J. Médico, Mella, Luisa Michel, J. Miret, M. Morató, Arturo Niale, Llorenç Pahissa, M. Pascual, Boucher de Perthes, Pedro M. Pío, Víctor Pujol, Ernest Renan, Julio Rojo Orión, Fernando Soler, H. Spencer, F. Strakelberg, Eudaldo Tallapedra, Tarrida, Tillier, Tolstoi, Juan Trabaja, etc. El penúltim número, el 24, que sortí el 19 de febrer de 1906, fou un extraordinari dedicat a les víctimes obreres del 19 de febrer de 1902 metrallades per les autoritats als carrers de Terrassa. El març de 1906 va ser prohibit i el nou director, Jaume Rabassa, empresonat. En sortiren 25 números, l'últim el 3 de març de 1906. El 13 d'octubre de 1912, aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia i a qui anava dedicat, en sortí el primer número d'una segonaèpoca que portava el subtítol«Periódico libertario», i que tragué 10 números fins al 28 de febrer de 1913. S'hagué d'estampar a Barcelona perquè cap impremta de Terrassa el volgué imprimir. Portà a terme una subscripció per recaptar fons per als llibertaris mexicans insurgents. Administrat també per Antoni Navarro, hi van col·laborar M. A. Acuña, J. Aguado, Salvio Aguaviva, Sabina Alcalde, Manuel Badía, José Chueca, J. Clemenceau, Sebastià Compte, Cunfit, Sébastien Faure, Emilio Gante, Pedro García, V. García, Antonio García Birlán, Acracio Germinal, Jean Grave, Emilio Laveniz, Anselmo Lorenzo, Núñez, Salvador Pino, Antoni Puig, Josep Pujal, Andrés Ramos Alvarado, D. Rodríguez Barbosa, Sebastián Sánchez, Jaume Serra, Antonio Tomás, Zeda, Zoais, etc. La publicació deixà de sortir perquè els distribuïdors no n'abonaven les vendes.
***
Octaveta
anunciant la conferència de Girault
- Conferència de
Girault: El 18 de febrer de 1910 el propagandista
anarquista Ernest Girault,
aleshores redactor del periòdic Le
Libertaire, fa una conferència«pública i contradictòria» al
Cafè Pélissier
de Marsella (Provença, Occitània) que porta per
títol «Sufragi Universal o
Revolució Social». La conferència volia
engegar el debat davant les properes
eleccions que s'havien de celebrar el 24 d'abril i el 8 de maig
d'aquell any.
***
Els
germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta)
presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917
-
Detenció dels germans Flores
Magón: El 18 de febrer de
1916 Ricardo Flores Magón i son germà Enrique
són detinguts a la seva granja
comunal i cooperativa a prop de Los Ángeles
(Califòrnia, EUA), on havien
instal·lat la redacció i la impremta del
periòdic Renovación, per la
policia nord-americana. Enrique és violentament copejat i
haurà de ser hospitalitzat.
Els germans Flores Magón, revolucionaris llibertaris
mexicans exiliats als
Estats Units, són acusats d'haver enviat per correu articles
incitant«l'assassinat, l'incendi provocat i la
traïció». William Charles Owen
també en
serà acusat, però va aconseguir fugir a Nova York
i embarcar al Regne Unit. Els
articles incriminats --«Los levantamientos en
Texas» (2 d'octubre de 1915), «A
los soldados carrancistas» (25 de novembre de 1915), de
Ricardo; i«Publicidad», d'Enrique-- feien una crida els
soldats a deixar les armes, però
a guardar-les i utilitzar-les si calia per fer-les servir contra els
seus
oficials. Immediatament un comitè de suport es va formar per
recaptar fons per
a la fiança, que finalment va ser rebutjada malgrat l'estat
de salut de Rircardo.
El procés va tenir lloc el 21 de maig de 1916: Ricardo va
ser condemnat a 12
mesos de presó, per trobar-se malalt, i 1.000
dòlars de multa; i Enrique a tres
anys de tancament i 3.000 dòlars de multa.
***
Protestes
per les subsistències (revista Baleares, 1918)
- Revolta de les
subsistències: El 18 de febrer de 1918,
coincidint amb les festes de carnaval, una irada protesta
popular pel problema de les subsistències esclata a Palma
(Mallorca, Illes
Balears). Aquest dia es produí el saqueig de les botigues de
carbó per part de
nombrosos grup d'homes, dones i nens; hi hagué fortes
topades amb la guàrdia
civil, que disparà i ferí un jove socialista,
Miquel Cabotà Serra --que morí la
nit del 26 de febrer-- i una dona, la senyora Humbert, vídua
de Cunill, ferida
lleu en un braç quan tancava el balcó de ca seva
al Born. Les manifestacions i
els avalots no acabaren fins ben entrada la nit, declarant-se l'estat
de guerra
a la ciutat. Sembla que els fets tingueren uns inicis força
espontanis.
Anarcosindicalistes, socialistes i simplement membres de les societats
obreres
hi intervingueren però no ho organitzaren. El problema de
les subsistències
assolí a Mallorca entre 1918 i 1919 una
importància que no havia tingut entre
els anys 1914 a 1917. Es degué sobretot a
l'exportació beneficiosa, i en part
il·legal, de matèries alimentàries a
la península. Els acords governamentals
presos per a solucionar el problema tendien en general a prohibir-ne el
comerç
si al lloc d'origen mancaven; les juntes provincials de
subsistències
presidides pels governadors civils havien de ser els òrgans
encarregats de
l'observança de les mesures restrictives. Dins Mallorca
l'escassesa es féu
notar sobretot a Palma. L'ajuntament culpà en general el
governador de poca
vigilància, especialment quan el problema s'agreujava i la
pressió popular era
forta. També gairebé tots els partits es veieren
acusats d'estar implicats en
afers d'exportacions clandestines. En mig de tot aquest ambient, mancat
de
subsistències en general i de carbó, producte
bàsic a l'època, en particular, i
enfrontats l'ajuntament i el govern civil, la protesta popular es
desencadenà.
***
El
saqueig de Palma de 1919
- Aniversari de la Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1919, a Palma (Mallorca, Illes Balears), en l'aniversari de la Revolta de les subsistències del 18 de febrer de 1918, es reproduïren amb major amplitud els avalots d'aquella jornada, ara amb saqueigs de fleques i forns sobretot. Aquesta vegada els anarcosindicalistes van ser els instigadors dels fets. El socialista Llorenç Bisbal, el matí, intentà calmar la gent i aconseguí que el governador anés al mercat, on s'havien iniciat els incidents, per a promoure mesures radicals immediates. La intervenció va ser eficaç, però cap al migdia una multitud omplí la plaça de Cort en manifestació contra l'ajuntament; Bisbal, que recomanà pau i ordre, fou escridassat i el saqueig es generalitzà de nou per tota la ciutat. La situació fou dominada per les autoritats el vespre, quan l'exèrcit sortí al carrer. En aquesta ocasió la condemna dels avalots fou general; el clima espantadís s'estengué als pobles, tot i que només a Inca es produïren certs atacs de grups de manifestants contra l'ajuntament i el domicili del cap liberal local. El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas va estrenar al Teatre Balear de Palma el sainet Es saqueo de sa plasa fonamentat en aquests fets.
Naixements
Miners
- Jean Baguet:
El 18 de febrer de 1847 neix a
Buxières-la-Grue (Alvèrnia, Occitània)
l'anarquista Jean Baguet, també conegut
com Jean Bayet. Instal·lat a
Lió com a sabater, va ser membre de la
Federació Revolucionària de l'Est, a la qual van
pertànyer la major part dels
anarquistes de la regió. Per evitar les detencions que es
van desencadenar
arran de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines
durant el
mes d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a
Lió l'octubre
d'aquell any, s'hagué d'exiliar a Suïssa. Va ser
processat en el «Procés dels
66» celebrat a Lió el 8 de gener de 1883 i el
tribunal el va condemnar per no
compareixença el 19 de gener de 1883 a cinc anys de
presó, a 2.000 francs de
multa i a cinc anys de privació dels drets civils.
Més tard va comparèixer al
judici d'apel·lació davant el Tribunal de
Lió que li va reduir la pena a un any
de presó, a 100 francs de multa i a cincs anys de
privació dels drets civils. Desconeixem la data i lloc de la
seva defunció.
Els minaires de Montceau-les-Mines
***
Notícia
sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el
diari parisenc Le
XIXe Siècle de l'1 d'abril de 1888
- Émile Caffin:
El
18 de febrer de 1858 neix a Labosse (Picardia, França) el
mestre llibertari i
sindicalista Émile Théophile Caffin. Fill d'un
esclopaire, fou mestre de
l'educació pública a la Picardia i a Saint-Ouen
(Illa de França, França).
L'agost de 1887, per qüestions merament administratives, va
ser rellevat de les
seves funcions de mestre adjunt de l'escola de Saint-Ouen; desesperat
des
d'aleshores, el 30 de març de 1888, en un atac de follia,
apunyalà amb un
ganivet de cuina diverses vegades el pit del brigadier Lang, dels
Guardians de
la Pau de Saint-Ouen, ferides que resultaren greus, però no
mortals. En 1905 es
va reintegrar en l'ensenyament. El gener de 1911 signà, amb
molts altres
companys, un manifest lliurat a l'ambaixada del Japó contra
l'anomenat «Afer
Kotuku» (condemna a mort per «alta
traïció» de l'anarquista Shusui Kotoku i
11
companys més). Gran polemista,
col·laborà en fulls locals, en publicacions
polítiques (socialistes i comunistes) i en el
periòdic anarquista fundat per
Georges Bastien a Amiens (Picardia, França) Germinal.
Journal du Peuple, que publicà 391
números entre el 19 de novembre i el 27
de juliol de 1914. Mestre durant 16 anys a la petita vila de Bray-Rully
(Picardia, França), no dubtà en ensenyar les
seves idees llibertàries als
alumnes. Jubilat anticipadament, va ser nomenat secretari de la
Secció
Departament de l'Oise (Picardia, França) dels mestres
afiliats a la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU).Émile Caffin va morir l'agost
de 1936 a Porcheux (Picardia, França).
***
Foto
policíaca de Battista Pivi (ca. 1894)
- Battista Pivi:
El 18 de febrer de 1866 neix a Cavriago (Emília-Romanya,
Itàlia) el terrelloner
anarquista Battista Pivi, també conegut per la seva
transcripció francesa com Baptiste
Pivi. Sos pares es deien
Giuseppe Pivi i Zefirina Coselli. Amb son germà gran
Antonio, també anarquista,
es van veure implicats en disturbis a Sicília que els van
obligar a emigrar a
França. Ambdós entraren a treballar com a obrers
picapedrers a les pedreres de
Mazagran, a prop d'Argenteuil (Illa de França,
França). L'11 de juny de 1894 li
van ser decretades les seves expulsions per la seva propaganda
llibertària a
les pedreres; detinguts el 27 de juny d'aquell any a Argenteuil, tots
dos van
ser expulsats. Aquell any Battista Pivi figurava en una llista
d'anarquistes a
controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Julienne Adam (ca. 1894)
- Julienne Adam: El 18 de febrer de 1872 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) la planxadora anarquista Julienne-Louise Adam. Sos pares es deien Théophile Adam i Christine Danel. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any es refugià a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca d'Aimé Anceau (17 de juliol de 1894)
- Aimé Anceau:
El
18 de febrer de 1874 neix al XII Districte de París
(França) l'anarquista Aimé
Firmin Anceau. Es guanyava la vida com a escultor en fusta i el 17 de
juliol de
1894 va ser fitxat com a anarquista. Insubmís al servei
militar, va ser inscrit
en els registres d'anarquistes desapareguts i/o«nòmades». A començament dels
anys deu vivia a Chennevières-sur-Marne (Illa de
França, França) i era membre
del grup anarquista de Montreuil (Illa de França,
França). El febrer de 1916,
en plena Gran Guerra, va ser mobilitzat en el 27 Regiment d'Infanteria.
Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Luigi Parenti
- Luigi Parenti:
El 18 de febrer de 1887 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia)
el propagandista anarquista
i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Durant els seus estudis
formà part de la Lliga
Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri,
considerat en Itàlia el
precursor de la democràcia cristiana. Després
començà a militar en el moviment
sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a
Lucca
(Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per
les seves idees radicals. Fou
especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910
emigrà als
Estats Units i s'instal·là a San Francisco
(Califòrnia, EUA), on esdevingué
anarquista i s'afilià a l'any següent a
l'Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels
membres més destacats
de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista.
En 1913 participà en
una gira propagandística de conferències arreu
Califòrnia. Mantingué estreta
correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando
Borghi (Itàlia). La
seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos
sectors, com ara els
hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els
ferrocarrils, i
sempre intentà unir els treballadors al marge de races,
llengües i cultures. En
1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a
tres
mesos de presó per haver organitzat una
manifestació a favor de Carlo Tresca i
d'altres militants wobblies
empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29
de
setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles
Michele
Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic
sobre la sentència condemnatòria
en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre
10 dies
i tres mesos de presó per «pertorbació
de la pau». Després treballà com a
miner
a Pennsilvània i, més tard, s'establí
a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA).
El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de
Chicago per
violació de la Llei d'Espionatge pel delicte
d'«activitats antimilitaristes i
derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW–entre ells Joseph J.
Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James
Rowan,
Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc
anys de presó i a una
multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre
setembre de 1917 i
juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li
va
permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres
filles,
la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El
juny de 1919 va ser
alliberat sota fiança i es posà a organitzar un
sindicat independent de
pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic
liberal La Voce del Popolo, fet pel
qual va ser
criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921
l'apel·lació del seu
procés va ser rebutjada i tornà a la
presó. Finalment se li va commutar la pena
a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922
retornà a Itàlia amb sa família
i s'instal·là a la zona de Lucca, on
s'afilià a l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou
delegat de
Viareggio en el Congrés de la USI clandestí.
Pressionat per les autoritats
feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un
dels caps del sindicalisme
del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va
començar a treballar en els
sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic
feixista de Liorna Il Telegrafo. En
1929 es autoritats
italianes van informar que mostrava obediència a les
consignes del règim
feixista, però a principis de 1930 la policia
descobrí que seguia rebent
clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo
Tresta Il Martello. El febrer de
1930 va ser
detingut, jutjat i condemnat, però la sentència
li fou commutada amb la promesa
de bona conducta. Després abandonà tota activitat
política i sindical i en 1932
va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes
de«subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el
12 de setembre de 1942 a Cacinaia
(Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal
d'aquesta localitat. La
seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de
Paterson L'Adunata dei Refrattari.
***
Joan
Peiró i Belis
- Joan Peiró i
Belis:El
18 de febrer de 1887 neix al barri obrer de Sants
(Barcelona, Catalunya) l'obrer del vidre,
intel·lectual anarcosindicalista i ministre
d'Indústria durant la II República espanyola Joan
Peiró i Belis. Als 8 anys
començà a treballar en una fàbrica de
vidre barcelonina i no va aprendre a
llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del
vidre, i
juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de
Mataró, que mai no
abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera
tèxtil, amb qui va
tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora,
Aurèlia,
Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva
militància sindical es
va iniciar el 1906, i començà a tenir
càrrecs de responsabilitat entre 1915 i
1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de
Vidriers y
Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La
Colmena Obrera
(òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio
(portaveu dels vidriers
federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar
més endavant a ser
director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del
també diari Catalunya
(1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari
francès, començà a
tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del
Congrés de Sants (1918)
de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de
treball, dots
d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts
càrrecs en aquesta
organització. En el Congrés de La
Comèdia (1919) defensà les federacions
d'indústria que foren rebutjades en aquella
ocasió. Durant els anys vint va
patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal
en contra el
moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i
empresonat
a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit
secretari general de la CNT. Durant
la seva gestió es du a terme la Conferència de
Saragossa, on es va aprovar la
sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja
i la seva afiliació
a la reconstituïda Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). En aquesta
mateixa conferència Peiró defensà amb
Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep
Viadiu la «moció política»,
molt criticada pels sectors més ortodoxos de
l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i
el 1925 va dirigir la
constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia
intentat organitzar amb
anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar
il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les
publicacions, suspeses.
Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou
empresonat els anys
1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari
General de
la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant
aquella
dictadura i també Pestaña, amb qui per altra
banda coincidia en altres
aspectes. També va criticar el sector més
anarquista del sindicat, i malgrat
que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra,
una
organització de masses més sindicalista, i
oposant-se als grups d'acció i a les
minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de«Intel·ligència Republicana»
i va rebre nombroses crítiques internes que el van
portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions
d'indústria fins que en el congrés de la CNT del
1931 a Madrid va aconseguir un
suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix
congrés va fer
costat a la ponència sobre la «Posició
de la CNT envers les Corts Constituents»
en la qual es defensava que la proclamació de la
República podria suposar un
avanç per a la classe treballadora. Aquesta
ponència fou aprovada amb algunes
modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi
veien un suport a
la maquinària política burgesa. També
l'any 1931 va signar juntament amb 29
altres destacats cenetistes, entre els quals es trobavaÁngel Pestaña, el«Manifiesto Treintista», on s'analitzava la
situació econòmica i social
d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els
sectors cenetistes
més radicalitzats. La reacció d'aquests va
provocar la dimissió de Pestaña del
seu lloc en el comitè nacional de l'organització
i la sortida dels sindicats de
Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van
acabar
constituint un bloc denominat «sindicats
d'oposició». Tot i que Peiró va
participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats
destacades i va
intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La
unificació es
va produir el 1936. Després de l'alçament dels
militars rebels, Peiró va actuar
de vicepresident del Comitè Antifeixista de
Mataró, enviant els seus fills al
front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i
Espanya i
va plantejar una República Social Federal com a forma de
Estat per quan
s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica
Montseny i Juan López fou un
dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero,
encarregat
de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el
decret de
confiscacions i intervenció en la indústria i va
projectar la creació d'un banc
de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes
foren retallats o
diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de
Largo Caballero va tornar a
Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se
també a donar conferències
sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE
per les
seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el
govern, ara
presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre
sinó de comissari
general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud
antiderrotista i proposant
una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del
desenvolupament, la
revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar
la frontera
francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va
anar a Narbona per
reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar
a París amb l'objectiu de
representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE),
amb la
missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de
concentració francesos
i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la
invasió nazi va intentar
fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i
retornat a París, on les
autoritats franceses van emetre contra ell una ordre
d'expulsió del país a
l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i
així passar a la zona no
ocupada i després a Mèxic. Però va ser
detingut un altre cop per les tropes
nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el
ministeri de
Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne
l'extradició, que es va
materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les
lleis
franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció
General de
Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a
maltractaments (va perdre
algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment,
se'l va traslladar
a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va
obrir el procés
sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor
seu emesos per
institucions i persones del nou règim (militars,
falangistes, religiosos,
jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i
tot d'un
futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i
així, la seva
reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats
franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va
formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el
defensor militar
d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de
mort. El 24 de juliol
de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de
tir de Paterna (Horta Oest,
País Valencià). Algunes
de les seves obres publicades: Trayectoria de la
Confederación Nacional del
Trabajo (1925),Ideas sobre
sindicalismo y anarquismo (1930), Perill
a la reraguarda (1936),De la
fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio
de Industria (1937),Problemas y
cintarazos (1938).
***
Alexandre
Sapoundjiev
- Alexandre Sapoundjiev:El 18 de febrer de 1893 neix a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, Alexandre Sapoundjiev sempre restarà un infatigable militant fins a la seva mort, el 6 de juliol de 1975 a Bulgària.
***
Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]
- Antonio Morales Guzmán: El 18 de febrer de 1903 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Morales Guzmán. Durant els anys republicans milità en el moviment llibertari de Granada. Participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries granadines i en 1932 fou delegat de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el seu Congrés constitutiu a Madrid. En 1932 participà, amb Felipe Sandoval i altres, en l'assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de Riudoms, quan fugia cap a l'exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa. Fundà, en aquestaèpoca, el periòdic Anarquía. En 1934 va fer un míting a Adra amb motiu de la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 fou el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada i col·laborà en Tierra y Libertad, òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada i formà amb José Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L'agost d'aquell any, convocà amb Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis i on fou elegit secretari general de la província. Quan esclatà la guerra civil, lluità al front malagueny, d'antuvi en el Comitè de Guerra de les milícies d'Adra. Amb Juan Santana Calero i Cipriano Damiano González fundà la revista Nervio,òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit comissari, i també fou corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia. Després formà part del Comitè de Guerra de la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys bèl·lics edità a Guadix Hombres Libres. En 1939, amb el suport de grups maçònics, aconseguir passar els Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de Vichy i internat, primer, en camps i després enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar feines a la Línia Maginot. L'estiu de 1940 fou fet presoner pels nazis i deportat el 24 d'agost de 1941 al camp de concentració de Mauthausen, d'on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força debilitat. L'agost de 1945 participà en el Ple de la Regional d'Andalusia de Tolosa de Llenguadoc, on s'oposà al Comitè Regional de tendència col·laboracionista. Després de l'escissió confederal, formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L'agost de 1946 fou delegat en el Ple Nacional de Regionals. Establert a París, s'integrà en el Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i realitzà tasques de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT de l'Exili. Participà en la major part dels congressos i dels plens del moviment llibertari en l'Exili i arran del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) fou elegit delegat de l'MLE de l'Exili al Brasil. En 1952 fou elegit per a representar el SI en el Ple d'Aymare, encarregant-se de Cultura i Propaganda. En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de l'administració del CNT. En 1956 també formà part del SI, però abandonà el càrrec per problemes de salut, que l'obligaren a abandonar la militància activa. Alguns assenyalen que durant els seus últims anys es lliurà a la beguda i que tingué problemes per les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota diversos pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro,Adriano del Monte, etc.), en moltes publicacions, com ara Accão Directa, Boletín Ródano-Alpes, Brazo y Cerebro,CNT, CRA, Esfuerzo,Faro, Hombres Libres, Libertad,Libre-Studio, Nueva Senda, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Morales Guzmán va morir el 21 de juliol de 1973 a Roanne (Forêz, Arpitània).
Antonio Morales Guzmán (1903-1973)
***
Necrològica
de Simón Susín Pac apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24 de
març de 1992
- Simón
Susín Pac:
El 18 de febrer de 1909 neix a Osca (Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Simón
Rafael Susín Pac. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), va
ser empresonat a Osca arran del moviment de solidaritat amb
l'aixecament
revolucionari del gener de 1932 a Fígols
(Berguedà, Catalunya). Durant la
guerra civil va ser ferit en dues ocasions al front. En 1939, amb el
triomf
franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs a
diversos camps de
concentració, entre ells el d'Argelers i el de Bram. En 1947
fou delegat de
Verfuèlh (Occitània) al congrés de la
CNT en l'exili que se celebrà a Tolosa de
Llenguadoc. Després milità en la
Federació Local de la CNT de Montalban. Simón
Susín Pac va morir el 24 de febrer de 1992 a Montalban
(Guiena, Occitània).
***
Francisco
Cuberos Neto
- Francisco Cuberos Neto: El 18 de febrer de 1924 neix a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'actor dramàtic anarquista Francisco Cuberos Neto, més conegut com Chico Cuberos i artísticament com Cuberos Neto. Sos pares van ser el brasiler Antônio Cuberos i l'espanyola Isabel Viñeto --Vinheto, en la versió portuguesa-- i tingueren sis fills (Maria Antonia, Antônio, Francisco, Jaime, Aurora i Mercedes). Es va criar al barri de Vila Bertioga de São Paulo. Quan tenia 12 anys, després de fer els estudis primaris, començà a fer feina com a obrer en una fàbrica de sabates i després com a venedor de calçat. Quan era adolescent formà part d'una cèl·lula del Partit Comunista del barri de la Mooca de São Paulo, però només durà un mes, ja que per divergències internes i per no estar d'acord amb l'article 13 dels estatuts del Partit, segons el qual cap membre del grup podia tenir contacte amb persones (familiars o amics) d'un altre partit polític, deixà el grupuscle. Cap a 1942 començà a participar en les activitats del Centre Juvenil d'Estudis Socials, juntament amb Liberto Lemos Reis, Nito Lemos Reis, Maria Apparecida Cubero, Aurora Cubero, Mercedes Cuberos i altres, on estudiaven i debatien temes lligats a l'anarquisme. En 1945 aquest grup d'estudis va ser descobert per Edgard Leuenroth, Rodolpho Felippe i Pedro Catallo i convidat a participar en les activitats del Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo. Aquest mateix any s'integrà en el grup de teatre social del CCS, que aleshores representava la peça dramàtica 1º de Maio, de Pietro Gori, i a l'any següent ja participà en el grup i en les representacions d'aquesta obra. En 1951 es casà amb Mercedes Cuberos, matrimoni que durà tres anys. El 14 de març de 1955, com a secretari del CCS, registrà aquesta associació al Departament d'Ordre Polític i Social (DOPS) de São Paulo. En 1959 es casà amb l'espanyola María Martínez Jiménez (Maruja Cuberos) i acabà un curs d'art dramàtic al Teatre de Arena; en 1960 engegà la seva carrera com a actor professional. Fins i tot després del cop militar de l'1 d'abril de 1964, el CCS continuà realitzant les seves activitat teatrals, especialment mitjançant peces llibertàries promogudes pel Laboratori d'Assaigs, grup format per la seva iniciativa, que dirigí amb Pedro Catallo i amb el suport de Waldyr Andrade Kopezky i Ailso Braz Corrêa. També participà en la«Societat Naturista Amics de la Nossa Chácara», grup anarquista que jugà un paper fonamental en l'organització de congressos anarquistes al Brasil. El gener de 1969, per mor de problemes interns i financers, però sobretot per una qüestió de seguretat, el CCS de São Paulo tancà la seva seu. Durant els anys de la repressió els anarquistes de São Paulo es reuniren clandestinament en la botiga «Calçados Cuberos», a l'avinguda Celso Garcia, propietat de Francisco i Maruja Cuberos. En 1985 participà en la reobertura del CCS. El 21 d'agost de 1986 va ser un dels fundadors de l'arxiu Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH), juntament amb Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero, Antônio Francisco Correia, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres. El 18 de febrer de 2004, a suggeriment de Marcolino Jeremias, participà en el programa Provocações, de la TV Cultura, on va ser entrevistat pel seu antic director de teatre Antônio Abujamra, programa que va ser emès el 3 d'abril de 2005. El 28 de novembre de 2007 abandonà el CCS perquè no estava d'acord amb algunes modificacions introduïdes arran de la renovació dels seus estatuts. Entre les peces anarquistes en les quals participà, fent servir el pseudònim de Cuberos Neto, destaquen 1º de Maio. Drama em 1 ato, de Pietro Gori (1946); Uma mulher diferente. Drama Social em 3 atos, de Pedro Catallo (1947); O coraçãoé um labirinto. Drama em 3 atos, de Pedro Catallo (1947); O herói e o viandante, de Pedro Catallo (1947); Nada. Drama em 4 atos, d'Ernani Fornari (1948); A insensata. Drama social em 3 atos, de Pedro Catallo (1950); Tabu. Comédia em 3 atos, de Francisco X. Svoboda (1951); O maluco da avenida. Comédia em 3 atos, de Carlos Arniches (1954); Feitiço. Comédia em 3 atos, d'Oduvaldo Viana (1954); Ciclone. Drama em 3 atos, de W. Somerset Maughan (1955); Está lá fora um inspetor. Drama em 3 atos, de J. B. Priestley (1956);Os mortos. Drama social em 3 atos, de Florêncio Sanchez (1957); Pense alto. Drama, d'Eurico Silva (1958); O que eles querem. Comédia em 3 atos, (1958); O testemunho, de Waldyr Andrade Kopezky (1966); Mundo pedra, pedra mundo. Musical; Como rola uma vida. Drama em 2 atos, de Pedro Catallo (1967); Onde anda a liberdade, de Waldyr Andrade Kopezky (1967); Os guerreiros, de Waldyr Andrade Kopezky (1967); O último programa de cubanacan. Monólogo, d'Alberto Centurião (1997); A greve de 1917, de Fábio Ferreira Dias (1997); Colônia Cecília, de Renata Pallottini (1999); A velha guarda ou a revolução partida, de Murilo Dias César (1999); Liberdade! Liberdade!, de Millor Fernandes i Flávio Rangel (2000); O santo inquérito, de Dias Gomes (2000);Morte acidental de um anarquista, de Dario Fo (2001); Deus lhe pague, de Joracy Camargo (2001); O homem do princípio ao fim, de Millor Fernandes (2001); Bella Ciao!, de Luiz Alberto de Abreu (2001). En la seva carrera d'actor professional representà nombroses obres, moltes d'elles amb el Teatre Brasiler de Comèdia, entre elles Nega de maloca (1960), Os elegantes (1960), Oração para uma negra (1961),A semente (1961), As almas mortas (1962), A escada (1962), Antígone América (1962), Senhorita Julia (1969), Os dois cavaleiros de Verona (1974), O verdugo (1974), Machado De Assis (1974), Peri e Ceci (1974), Mahagonny (1976), Gota d’água (1977), Curto-Circuito (1987), Canção de Natal (1991). Per a la televisió estrenà Sangue do meu sangue (1969); Programa Penélope (1970), O comprador de fazendas (1970), Vitória Bonelli (1972), Os fidalgos da Casa Mourisca (1972), A Barba Azul (1974), A viagem (1975), Ovelha negra (1975), Gaivotas (1979), Um homem muito especial (1980), Vento do mar aberto (1981),Música ao longe (1982), Aventuras amorosas de seu quequé (1982). Per al cinema intervingué en O vigilante rodoviário (1961), Amemo-nus (1970), O sexualista (1975), Ainda agarro este machão (1975), Tiradentes. O mártir da Independência (1976), Antônio Conselheiro e a Guerra Dos Pelados (1977), No tempo dos trogloditas (1978), Os três boiaderos (1979) A virgem e o bem dotado (1980), Gaijin. Os caminhos da liberdade (1980), E a vaca foi para o brejo (1981), Amélia. Mulher de verdade (1981), As vigaristas do sexo (1982),Amado Batista em sol vermelho (1982),Arapuca do sexo (1983), A luta pelo sexo (1984), O santo salvador e o demônio (2003), etc. Francisco Cuberos Neto va morir el 20 d'agost de 2010 a São Paulo (São Paulo, Brasil) a conseqüència d'un pneumònia agreujada per la malaltia de Parkinson.
---