A LA CIUTAT DE NINGÚ, LA NEU ÉS PLUJA QUE BALLA
Per Jaume Mateu
Els que llegim Antoni Vidal Ferrando i apreuam la força i latractiu de la seva expressió, en acabat dassaborir la seva darrera obra publicada, ens agradaria tenir lhabilitat i la mestria dels millors tastavins que, després de provar un vi extraordinari, parlen dallaus de sensacions en boca i de ruixats de remors de fruita en el paladar que et menen a records de terra fèrtil.
La ciutat de ningú, la darrera aportació de Vidal Ferrando editada a Meteora, ho és, una explosió de poesia, una veritable mostra dalta literatura que sacseja de debò sensacions, impressions i voluntats introntollables de viure intensament la literatura. Un discurs lliure, com el dels folls, temperamental però temprat. Un discurs que porta a dins lou de la sensatesa: un home sense una bona dosi de desfici és com una bassa sense granotes.
Aquesta ciutat vidalferrandiana de ningú es comporta en el lector com un trencaglaç silent que fa cruixir quietuds excessives i silencis tirànics: Mentrestant, aquesta terra nostra ja sassembla a un niu de puputs. Prest les hienes viuran en els seus castells. I també és descaradament provocatiu, com ha de ser: Tothom vol ser europeu i ningú de casa seva. Punyent fins a ficar molts dits dins moltes llagues: Prest no comandaran ni els reis. Els reis han cardat molt, i ara el gremi està en crisi. En realitat hi està tot el planeta. El colom de la pau va ala baixa. La gent ja no escriu cartes ni sembra lletugues. Lamor no és modern. Fa falta molt damor i sobra desori. Directament clar i català: La cultura no és res o és un explosiu. Finalment, venturosament revoltós: La píndola ideal és no tenir pèls a la llengua.
Cada paràgraf de La ciutat de ningú té vida pròpia i a la vegada fa part dun magma que troba la via per convertir-se en fertilitzant. De fet, el narrador que és tant com dir tota lobra- mira a lunivers (o allò inaccessible, inexplicable, intractable) perquè en ell no hi cap la follia, precisament: Alienígenes o extraterrestres, el tema és que la mà que mou les decisions del sant, les passes de lassassí, la mà que mou lautòcrata, el romeu, el proxeneta, el savi, el vol cendrós, distès, de lesparver samaga, silenciosa, a les altures.
Clar que en aquest racó de la ciutat de ningú lhabiten un moix i son amo, que enyora els seus amors i intenta espantar els records i les històries que lafligeixen i lassetgen, com les fotos que comprometen el record de son pare, que va fer la guerra. La guerra, sempre la guerra: Fins quan arrossegarem el crani de la guerra civil?. A lilla hi topam sempre, amb la guerra, perquè sembla que encara no hagi acabat, tants morts sense enterrar queden. I quan no ens hi topam, és ella qui es fa la topadissa carregada de sang encara calenta: Amb les guerres la sang es toca amb la sang.
Excel·lent text. Venturosament arriscat, sí, com cal en tota obra que vol quedar per sempre i restar permanentment a labast. Una mostra poderosa de poesia, car la poesia sempre ha estat un risc, un tret de rifle. Amb el benentès que, segons el nostre narrador, La poesia és com aquesta ciutat: inhabitable.
Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront duna dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que lesfondrament del protagonista corre paral·lel a lesfondrament dun país que - segons unes declaracions fetes recentment per lautor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)
La narrativa fascinant de Vidal Ferrando
Per Miquel López Crespí
Leditorial Ensiola acaba de publicar Lilla dels dòlmens, dAntoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb lelegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de Lilla dels dòlmens és un polític conservador que, durant molts danys, shavia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla dun poderós empresari turístic, lentorn familiar lhavia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia dAlmandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de lautor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària dAntoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.
Lobra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, sha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, laddició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.
A partir daquí, sinicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. Dun costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. Dalguna manera, el drama que afronta lha dotat duna rara lucidesa. ¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots mhavien fet sentir indispensable, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que lautor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de lobra, amb una domini de largument i un coneixement dels paisatges més íntims de lànima humana realment envejables. Daltra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de laparició del turisme de masses fins a lactualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió desdeveniments i de personatges que captiven el lector a força dèpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària. Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront duna dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que lesfondrament del protagonista corre paral·lel a lesfondrament dun país que - segons unes declaracions fetes recentment per lautor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.
El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca Lilla dels dòlmens (El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes damor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és lexpressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent lúltim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents dextinció tan metzinosos com una marea negra.
Miquel López Crespí
(10-IV-07)