Anarcoefemèrides del 15 de febrer
Esdeveniments
Exemplar del Bulletin de
la Fédération Jurassienne anotat per James Guillaume
- Surt el Bulletin de la Fédération Jurassienne: El 15 de febrer de 1872 surt a Sonvilier (Berna, Suïssa) el primer número del Bulletin de la Fédération Jurassienne de l'Association Internationale des Trevailleurs. Els quatre primers números van ser autògrafs i la resta impresos. Aquest butlletí bimensual --setmanari a partir del número 13 del 6 juliol de 1873--,òrgan de la Federació del Jura, va tenir una influència importantíssima en el desenvolupament de les idees antiautoritàries dins de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), malgrat el modest tiratge de 600 exemplars. James Guillaume en serà el responsable de la redacció, juntament amb col·laboradors, que no signaven els articles, com Adhémar Schwitzguébel, Paul Robin, Paul Brousse, Kropotkin, Carlos Cafiero, A. Costa, B. Hubert, G. Lefrancais, Benoît Malon, A. Spichiger, Charles Chopard, etc. A partir del número 10 del 15 de maig de 1873 va aparèixer a Le Locle (Suïssa) i després a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) a partir del 7 de gener de 1878, últim any d'aparició de la publicació. En total en van sortir 283 números. En 1972 es va publicar a Milà (Itàlia) una edició facsímil de 100 exemplars editada per l'Instituto Feltrinelli de Milà i les Éditions d'Histoire Sociale (EDHIS) de París.
***
Portada
d'un exemplar de Bandera
Social
- Surt Bandera Social: El 15 de febrer de
1885
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic Bandera Social. Semanario
anárquico-colectivista. Dirigit per
Ernesto Álvarez, van ser membres de la redacció
José Diaz i T. Aurich Murtra,
entre d'altres. Els articles es publicaren sense firma, però
hi van col·laborar
Ernesto Álvarez, Enrique Borrell, Anselmo Lorenzo, Teobaldo
Nieva, Francisco
Ruiz, Fermín Salvochea, etc. Tractà temes molt
diversos: sindicalisme, textos
teòrics, notícies internacionals,
convocatòries orgàniques, efemèrides,
biografies, ressenyes d'altres publicacions, temes
científics, etc. Es van
traduir textos de destacats anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin, Jean Meslier, etc. Va ser denunciat per les autoritats en
diferents
ocasions. El número 65 (14 de juny de 1886) portà
un suplement en una pàgina
amb un «Manifest a tots els treballadors de la
Regió Espanyola». En sortiren 96
números, l'últim el 21 de gener de 1887, i
deixà de publicar-se perquè es
refundí amb El Productor
de Barcelona
(Catalunya).
***
Capçalera d'Svobondno Obshestbo
- Surt Svobondno Obshestbo:El 15 de febrer de 1892 surt a Bulgària, per iniciativa de Michel Guerdjikov, el primer número del bimensual Svobondno Obshestbo (Societat Lliure), primer periòdic anarquista publicat a Bulgària. El segon número, que sortirà clandestinament, porta la data d'1 de maig de 1907. Després Guerdjikov serà detingut i el periòdic prohibit. Però tindrà una segona època, apareixent de bell nou l'1 de maig de 1923, com a revista mensual de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB), fins gener de 1925. Encara tindrà una terceraèpoca en 1932 abans de ser prohibit després del cop d'Estat feixista del 19 de maig de 1934.
***
Mother Earth, d'Emma Goldman
- Publicació del«Manifest al poble americà»: Pel febrer de 1908 es publica als EUA, en Mother Earth, d'Emma Goldman, i en la premsa socialista, el«Manifest al poble americà», escrit pels dirigents del Partit Liberal Mexicà (PLM) --entre ells l'anarquista Ricardo Flores Magón--, on s'expliquen les raons de la seva lluita i on denuncien la repressió de la qual són víctimes tant a Mèxic com als EUA.
***
Portada
d'Iniciales
d'abril de 1932
- Surt Iniciales: Pel febrer de 1929 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista anarquista eclèctica, individualista i naturista Iniciales. Va tenir diversos subtítols: «Revista ilustrada de educación individual»,«Revista mensual ecléctica de educación individual», «Revista mensual gráfica de los espíritus libres», «Revista mensual» i «Publicación quincenal individualista». Era successora de la revista barcelonina Ética (1927-1929). Va ser dirigida per l'anarcoindividualista José Elizalde, traductor de Han Ryner i d'Émile Armand, i membre del grup «Sol i Vida» que es reunia a l'Ateneu Naturista Eclèctic de Barcelona. Hi van col·laborar Isaac Puente, Frederica Montseny, David Díez, Han Ryner, María Huot, André Lorulot, Juan del Pi, Leon Drovar, Tato Lorenzo, Medina González, M. Giménez Igualada, entre d'altres. Després, amb el títol d'Ética, va sortir a València entre 1935 i 1936, amb una redacció formada per Felipe Alaiz, José Alberola, Progreso Fernández, T. Ruiz i Gonçal Vidal. Entre abril de 1936 i abril de 1937 va suspendre la publicació, i va tornar a editar-se amb el nom d'Iniciales a Barcelona, a partir d'abril de 1937. L'últim número és el de maig de 1937. Com a revista eclèctica que era, tractava diferents temes: anarquisme doctrinal, pedagogia, individualisme, educació sexual, procreació conscient, naturisme nudisme, amor lliure, excursionisme, dansa, lluita contra els vicis, etc. En 2001 l'historiador Xavier Díez li va dedicar un llibre monogràfic: Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937).
***
Capçalera d'Acción
- SurtAcción: El 15 de febrer de 1930 s'edita a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Acción,òrgan dels sindicalistes del grup Solidaridad, de tendència revisionista i un dels principals protagonistes del «Manifest dels Trenta», i que volia contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'anarcosindicalisme, el que ells anomenaven «extremisme faista». Va aparèixer diàriament durant dues setmanes --números del 39 al 47--, quan Solidaridad Obrera havia estat suspesa i Acción la va substituir, i reemprendrà la numeració en el número 39. Després de 47 números desapareixerà el 4 d'abril de 1931 --en total s'editaren 56 números entre setmanals i diaris. N'eren redactors Alfarache, Juan López, Manuel Mascarell,Ángel Pestaña, Francisco Arín, Antonio Rodríguez, José Mora, Miguel González, Juan D'Agramunt i Ovidio del Túria; amb col·laboracions de Puente, Leafar, Orobón, García Birlán, Roigé, Foix (comentarista de llibres) i Cortada (administrador).
***
Capçalera
del primer número d'Esfuerzo
-
Surt Esfuerzo: Pel
febrer de 1936 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número
de la publicació
mensual anarquista Esfuerzo. Revista de
divulgación social.
El responsable de la
redacció va ser José María Ferreiro.
Volia ser un espai cultural d'informació i
de reflexió sobre la situació politicosocial
espanyola. En sortiren 12 números,
l'últim l'agost de 1937.
***
Capçalera
de L'Homme et
la Vie
-
Surt L'Homme
et la Vie:
Pel febrer de 1946 surt a París (França) el
primer número del periòdic mensual L'Homme
et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle.
Portava les cites de
Renan «Tot el mal que hi ha en la humanitat ve, des del meu
punt de vista, de
la manca de cultura.» i de Marcel Chabot «L'home
només és útil al seu temps
quan el transcendeix.». El responsable fou Manuel
Devaldès, que pretenia amb
aquesta publicació ser una tribuna de lliure
expressió oberta a tots els
corrents progressistes (anarquistes, individualistes, feministes,
sindicalistes, marxistes, maltusianes, naturistes, pacifistes,
racionalistes,
etc.), treballant alhora cap a una «síntesi de les
diverses doctrines morals i
socials». Tenia relacions amb la llibreria i el«Club de Discussions».
L'administració i la gerència fou portada per
Jean Serru. Trobem articles de
Banville d'Hostel, Camille Belliard, Pierre-Valentin Berthier, Marcell
Boll,
Jean Bossu, Marcel Chabot, Robert Collino (Ixigrec),
Hem Day, Manuel
Devaldès, Georges Girardin, Robert Graosclaude, Jeanne
Humbert, Maurice Imbard,
Gérad de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice
Laisant, Jean Marestan,
Marcel Millet, Aurèle Patorni, Georges Pioch, Jean Rostand,
Georgette Ryner,
Jean Serru, Louis Simon, Jean Souvenance, Camille Spiess, Georges
Vidal, entre
d'altres. Portava il·lustracions de Germanin Delatousche,
Maurice Godard,
Leonev, Louis Moreau, Julius Sarluis i Maurice de Vlaminck. En sortiren
quatre
números, l'últim de maig de 1946. Com a
mínim publicà tres fullets: Vers un
monde nouveau immédiat. Comment organiser una vie
indépendante sans prolétariat,
de Georges Girardin (1946); Vingt-quatre heures dans le monde
nouveau.
Comment on vit dans la Cité Intégration,
cité sans prolétariat, per
Hérault
Rossigné (1946); i Les voyages de Psychodore.
Philophe cynique, de Han
Ryner (1946).
***
Capçalera
de Monde Nouveau
-
Surt Monde
Nouveau:
Pel
febrer de 1946 surt a Marsella (Provença,
Occitània) el primer número del
periòdic Monde Nouveau. Organe Régional
du Mouvement Libertaire - Région Sud.
L'administrador va ser Joseph Gambarelli i el gerent G. Dupont. Trobem
articles
d'Abraham Abecassis, André Arru, Pierre Besnard, James
Blanchard, Boucher,
Marin Brun, Louis Dorlet (Samuel Vergine), G.
Dupont, Joseph Gambarelli,
Jean Grave, Claude Adrien Helvetius, Aristide i Paul Lapeyre, Hoche
Meurant,
Tony Peduto, J. P. Sieurac, Henri Soubsol, entre d'altres. El tiratge
era d'uns
dos mil exemplars. En van sortir sis números,
l'últim el 15 d'octubre de 1946,
que portava com a subtítol «Organe
Régional de la Fédération Anarchiste -
12è
Région». Fou substituït per La
Voix Libertaire, que només publicà un
número (14 d'octubre de 1947) a Toló
(Provença, Occitània).
***
Zéro de conduite (1933)
- Reestrena deZéro de conduite: El 15 de febrer de 1946, després d'estar prohibida sense apel·lació per la censura per antipatriòtica des de la seva estrena en 1933, es reestrena a França la pel·lícula de l'anarquista Jean Vigo (1905-1934) Zéro de conduite. Claude Aveline va dir: «S'hagué d'esperar a l'Alliberament perquè el film fos alliberat», però Vigo ja portava 12 anys mort. Rodada amb baix pressupost, Zéro de conduiteés un mig metratge de 45 minuts que narra la insurrecció dels estudiants d'un internat contra els estrictes professors. Gran part de l'argument es basa en els records d'infantesa de l'autor, que de nin va passar alguns anys intern en col·legis pobres de ciutats provincianes. El film és un cant a l'anarquisme infantil i va tenir una gran influència sobre l'opera prima de Truffaut, Les 400 coups, una de les pel·lícules clau de la Nouvelle Vague.
***
Capçalera
de Seme
Anarchico
- Surt Seme Anarchico: El febrer de 1951 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del mensual Seme Anarchico (Llavor Anarquista), periòdic italià de propaganda i d'emancipació social, editat per la Federació Anarquista Italiana. El periòdic creat per Italo Garinei i Dante Armanetti, apareixerà fins a març de 1968. El títol serà reprès en 1980.
***
Portada del segon número d'Anarchos
- Surt Anarchos: Pel febrer de 1968 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista Anarchos, publicada pel Eastside Anarchist Group novaiorquès. De periodicitat irregular, va ser una de les primeres revistes que va abordar el tema de l'ecologia social i llibertària, gràcies a Murray Bookchin, el seu editor i un dels seus principals redactors. Altres temes van ser la guerra de Vietnam, la tecnologia llibertària, la burocràcia, l'espontaneisme revolucionari, la revolució sexual, el teatre de guerrilla, etc. En van sortir tres números més: 2 (primavera de 1968), 3 (primavera de 1969) i 4 (juny de 1972). Va ser una de les publicacions més influents del moviment llibertari nord-americà d'aquells anys.
***
Portada del primer número de Rivista Anarchica
- Surt Rivista Anarchica: Pel febrer de 1971 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de Rivista Anarchica. El responsable d'aquesta revista mensualés aleshores Marcello Bataghini i s'ha caracteritzat fins ara per la seva qualitat i seriositat. Va popularitzar el personatge Anarchik, creat pel dibuixant anarquista Roberto Ambrosoli.
***
Portada
del número 0 d'Acracia
- Surt Acracia: Pel febrer de 1981
surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el
número 0 de la revista Acracia.Órgano de
las Juventudes Libertarias en Lleida. En teoria mensual, es
publicà força
irregularment. Canvià de capçalera i de
subtítols («Revista»,«Boletín»).
Realitzada en multicopista, utilitzà diversos colors.
Aquesta revista bilingüe
(castellà i català) tractà diversos
temes, com ara els pensadors anarquistes
(Proudhon, Bakunin), l'emigració, l'ecologia,
l'anticlericalisme, l'ensenyament,
les presons, l'OTAN, el tejerazo,
les
pintades de carrer, etc. En sortiren quatre números,
l'últim l'abril-maig de
1983.
Naixements
André Alavoine
- André Alavoine:
El
15 de febrer de 1843 neix al barri de Belleville de París
(França) el tipògraf communard
llibertari André Alavoine. Era fill d'un empleat de la
Impremta Nacional.
D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència
bakuninista. En 1870, en el
setge de París durant la guerra francoprussiana,
lluità en el 95 Batalló de la
Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut
del Comitè Central
de la Federació de la Guàrdia Nacional,
constituïda el 24 de febrer de 1871, i
fou elegit pels representants dels 11 batallons de la
Guàrdia Nacional per
formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV
Districte parisenc.
Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta
institució el nomenat sotsdirector
de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials
(decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li
assignà la
publicació del Journal Officiel de la
République Française. Salvà
del
pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig
de 1871
intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer
Haxo. Defensà la
Comuna de París fins al final i participà en els
combats contra les tropes de
Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise.
Aconseguí salvar-se de la
repressió i fugí cap a Suïssa,
instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el
juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el
condemnà en
rebel·lia per «comandament en les bandes
armades» a la deportació en recinte
fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una
impremta que
publicà diferents periòdics (Chronique
Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat
suïssa va pertànyer al Comitè de
Propaganda Revolucionari (CPR), participà en
el comitè de redacció del periòdic
anarquista La Révolte, fundà
el
periòdic Le Radical i fou president de
la Societat dels Refugiats de la
Comuna «La Solidarité». El gener de 1875
signà, amb altres (Andignoux, A.
Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de
novembre de 1879 va ser
amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards
exiliats, publicà el
fulletó Les proscrits français et leurs
condamnations. L'agost de 1880
vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor
d'aquest any retornà a
París, on muntà una de nova al Passatge de
l'Opera. André Alavoine va morir el
2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França,
França) i fou enterrat tres dies
després al cementiri de la localitat.
***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 29 de maig de 1887
- Alexandre
Orcelin: El 15 de febrer de 1861 neix a Viena del Delfinat
(Arpitània)
l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin.
Durant la dècada de 1880
milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat
animat per Pierre Martin
(Le Bossu) i fou membre dels grups«La Révolte» i «Les
Insurgés». Obrer teixidor, en aquestaèpoca participà en
totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El
25 de
novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i
Joseph
Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de
pertànyer a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a
la presó de Lió
(Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28
de maig de 1887,
arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de
març d'aquell any en
un cafè als soldats de la guarnició local, va ser
condemnat per l'Audiència del
departament d'Isèra a un mes de presó per«incitació de militars a la
desobediència». En 1888 formà part, amb
el també obrer teixidor Davoine i
altres, del grup «Les Insoumis». A
començaments dels anys 1890 s'incorporà al
socialisme encapçalat per Jules Guesde i
esdevingué corresponsal local dels
periòdics socialistes Le Peuple,
de
Lió, i L'Action. No
obstant això, després
de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre
Martin i Jean-Pierre
Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels
oradors,
amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn,
d'un gran míting que se
celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Cap al 1893
vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb
Sébastien Faure. En
1898 es casà amb Thérèse-Victoire
Machietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de
desembre de 1900 a Viena del Delfinat (Arpitània).
***
El
Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado
- Cesare Sartori: El
15 de febrer de 1867 neix a
Vicenza (Vèneto, Itàlia) el metge i
antropòleg anarquista Cesare Sartori, també
conegut com César Sartori (en
portuguès). En 1891, quan estudiava a la
universitat, milità en el Partit Revolucionari
Anarquista-Socialista (PRAS), organització
que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en
un únic moviment
insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat
de
Pàdua. La seva militància en el moviment
llibertari li va implicar persecucions
i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot
arreu i
alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta,
però també
d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la
literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant«treball, salut
i llibertat», emigrà al Brasil,
instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa
Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima
d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en
1903 a
Lages, zona més benigna, on muntà una
clínica («Casa de Saúde»,
Casa de Salut),
amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies
a la seva
intervenció, se celebrà a Lages per primera
vegada la jornada del Primer de
Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a
missa, es
reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar
tertúlies. En aquests anys
col·laborà en la premsa italiana esquerrana,
socialista i sindicalista
revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!,Tribuna
Italiana i La Scure, criticant durament
la premsa servil al poder i
a l'Església Catòlica, tant italiana com
brasilera, i redactant articles
fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito
Socialista Unitario del
Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors
Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI),
però sempre en el sector«anarquitzant» d'aquestes agrupacions
polítiques. Va ser íntim amic de
l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta
realitzà diversos
estudis antropològics sobre els costums morals dels indis
del Mato Grosso (boróros,terenos i caigangues) i del Rio
Grande do Sul (coroados),
que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de
Chapecó o O Clarim,
arribant a la conclusió que la moralitat dels
indígenes, en general, era força
superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs
civilitzats». Reivindicà
per als nadius assistència mèdica permanent, amb
la finalitat de combatre les
malalties endèmiques i les epidèmies. Molta
d'aquesta documentació
antropològica i sanitària d'aquests pobles
indígenes ha restat inèdita. Exercí
la medicina absolutament altruísticament i de franc per als
més desfavorits
(negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a
resultes d'atendre un
client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de
pneumònia a Lages
(Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una
manifestació de totes
les classes socials, però especialment les més
miserables; el seu taüt, per
exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat
negra i dels pobres
de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una
estàtua a
la plaça João Ribeiro.
***
Foto
policíaca de Salvador Almela López (1914)
- Salvador Almela López: El 15 de febrer de 1885 neix a València (País Valencià) l'anarquista Salvador Almela López. Sos pares es deien Antonio Almela i María López. El 14 de gener de 1914, fugint del servei militar, passà a França. Treballà de jornaler al departament d'Erau (Llenguadoc, Occitània) i a Toló (Provença, Occitània). Sense feina retornà a la Península i després d'un temps a Figueres (Alt Empordà, Catalunya), el juny de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després passà a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i el juny de 1914 fou fitxat com «anarquista perillós». Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Erasmo
Abate
- Erasmo Abate: El
15 de febrer de 1895 neix a Formia (Laci, Itàlia) el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista Erasmo S. Abate, també conegut com Nomade, Carlo
Bruni, Erasmo Bruni i Hugo Rolland. Sos pares es deien Alfonso
Abate i Maddalena
Scarpati. Assistí a l'escola fins aconseguir una
titulació tècnica. El març de
1912 marxà amb sa família cap els Estats Units. A
l'Estat de Nova York
s'introduí en el moviment anarquista i anarcosindicalista i
participà en les
activitats del grup de suport als anarquistes Joseph James Ettor,
Joseph Caruso
i Arturo Giovannitti, processats per les seves activitats en la vaga
tèxtil de
Lawrence (Massachusetts, EUA) de 1912, i en el grup de suport als
anarquistes
Frank Abarno i Carmine Carbone, acusats de col·locar dues
bombes en 1914 a Nova
York (Nova York, EUA). Durant els anys de la Gran Guerra
destacà en el moviment
llibertari de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA),
formant part del grup anarquista«Circolo Francisco Ferrer», dirigint entre 1912 i
1915 el seu periòdic en
llengua italiana La Comune. Organo di
difesa proletaria (1910-1915) i formant part del
comitè
directiu-administratiu, amb Nicola D'Adamo, Orazio Di Tullio, Osvaldo
Eusepi i Leopoldo
Nicotera, de la seva Escola Moderna. En 1920 participà
activament en la vaga
dels estibadors del port de Nova York. En 1921 edità La Conquista de Filadèlfia i
col·laborà en The Toiler
de Cleveland (Ohio, EUA). El 24 d'abril de 1921 va ser
detingut amb una vintena de companys i, acusat d'«activitats
antinacionals i de
sindicalisme criminal», el gener de 1922 va ser expulsat dels
Estats Units,
juntament amb Riccardo Orciani. Instal·lat a Roma
(Itàlia), prengué contacte
amb Errico Malatesta i s'adherí a la Unió
Anarquista Italiana (UAI).
S'encarregà especialment del Comitè Anarquista
Pro Sacco i Vanzetti, publicant
articles demanant la seva llibertat en Umanità
Nova i en el periòdic sicilià Il
Vespro Anarchico. L'agost de 1922 s'entrevistà amb
Errico Malatesta durant
una estada a Nàpols (Campània, Itàlia)
plena de reunions. Aquell
mateix agost va ser detingut a Roma;
processat per «possessió de bombes i atemptat
contra l'ordre públic», l'octubre
de 1922 va ser absolt pel Tribunal d'Ascoli Piceno (Marques,
Itàlia). Enrolat
en la X Regiment d'Infanteria a Bari (Pulla, Itàlia),
després de quatre mesos
de servei va ser llicenciat per malaltia. En aquesta època
va ser definit per
la Prefectura de Policia com a «agitador
perillós» i d'una gran influència
entre els anarquistes de la província d'Ancona (Marques,
Itàlia), on exercia
les seves «activitats
propagandístiques». Fou un dels principals
militants dels«Arditi del Popolo» d'Ancona, on la unitat
antifeixista va prevaler contra la
desconfiança dels partits socialista i comunista. Fugint de
la repressió,
després de passar per Àustria (Innsbruck) i
Alemanya (Berlín), seguint les
recomanacions d'Errico Malatesta i de Francisco Saverio Merlino,
s'establí a
París (França), sota la documentació
falsa de Carlo Bruni, lliurada el
12 de desembre de 1923. Visqué fent de
representant comercial i viatjant sobre tot per la zona de
Lió i Niça. En
aquesta època molts anarquistes, membres de les Cambres del
Treball i de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), es van
veure obligats a
fugir d'Itàlia, on va ser tancat definitivament el
periòdic Umanità Nova,
i es van refugiar a París.
En aquests anys es relacionà molt amb Armando Borghi. A
França mantingué una
llarga polèmica amb l'anarquista Paolo Schicchi sobre
l'organització de la
lluita antifeixista. Per iniciativa del Cercle «Pietro
Gori» es creà el Comitè
d'Acció Antifeixista Italià (CAAI) a
París, que agrupava organitzacions i
partits, com ara la Confederazione Generale del Laboro (CGdL,
Confederació
General del Treball), l'USI, el Partit Socialista, etc., i que
engegà la
publicació del periòdic Campane
a Storno,
sota la direcció d'Alceste De Ambris. Sota el nom d'Erasmo Bruni prengué la
paraula durant la reunió antifeixista
organitzada el 27 de juny de 1924 per la Federació
Anarquista de la Regió
Parisenca i la Lliga dels Refractaris. L'octubre de 1924, durant un
escorcoll
al seu domicili al número 9 del carrer Collin de Puteaux
(Illa de França,
França), se li van trobar exemplars de la revista Pensiero e Volontà, diversos
fullets (Répression de l'anarchie
en Russie soviétique, etc.) i fulls
d'enrolament per a les Centúries Proletàries
franceses. Va ser durament atacat
des de les pàgines d'Il Picconiere,
publicat a Marsella (Provença, Occitània), per la
seva acció propagandística en
1925 en nom de la «Legió Garibaldina de la
Llibertat», creada a França per
Ricciotti Garibaldi. Aquesta iniciativa garibaldina, que en 1926 es va
descobrir que era un muntatge de la policia feixista,
provocà fortes divisions entre
els anarquistes italians a l'exili i va ser una de les raons de
controvèrsia
constant entre Abate i Armando Borghi. A l'exili Abate
visqué treballant en una
fàbrica d'avions a Puteaux, però finalment va ser
obligat per les autoritats
franceses a abandonar el país acusat d'haver preparat un
atemptat contra el Duc
de Camastra, membre de la direcció del Fascio parisenc.
Marxà cap el Canadà,
amb la intenció de passar clandestinament als Estats Units,
cosa que va fer el
març de 1925. Instal·lat a Chicago (Illinois,
EUA), establí contacte amb el
grup anarquista editor del periòdic Germinal,
del qual s'encarregà de l'edició en 1926, i
col·laborà amb articles en Il
Martello, lluitant contra la
penetració feixista en les associacions i organitzacions
italoamericanes. També
va col·laborar amb el Comitè Pro
Víctimes Polítiques (CPVP). Durant dos anys
visqué, amb sa companya Bertha Blackman i son fill Siegfried
Rolland, a la
colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey, EUA)–posteriorment es casà amb
Sipha, amb qui tingué una nina, Sandra. L'abril de 1928 les
autoritats
feixistes el van inscriure en el registre de fronteres de persones a
detenir.
Les males relacions amb Armando Borghi no cessaren quan aquest
s'acostà al grup
de tendència antiorganitzadora que editava el
periòdic L'Adunata dei Refrattari,
atiant una nova campanya contra la seva
personar arran del problema de les aliances. Fugint de tot aquest
clima, deixà
Chicago i s'establí a Filadèlfia, on
patí de valent les conseqüències de la
crisi de 1929, treballant en feinetes precàries (decorador,
granger, etc.) fins
al 1932. En aquesta època la policia el localitzà
en Detroit (Michigan, EUA), a
Nova York i després novament a Detroit, on
treballà de pintor en una fàbrica de
carrosseries d'automòbils. En 1936 encara treballava de
pintor i comprà un
terreny que ben aviat esdevingué una discreta hisenda
agrícola i ramadera, que
amb el temps va anar creixent. La seva lluita antifeixista se
centrà en el
suport de la Revolució espanyola i en l'enviament de paquets
postals als
companys d'Itàlia. El gener de 1951, després de
28 anys d'absència, retornà a
Itàlia de visita. A Roma prengué immediatament
contacte amb destacats militants
(Cesare Ciciarelli, Gigi Damiani, Giovanni Forbicini, etc.),
però trobà que el
moviment llibertari italià estava en unes condicions molt
precàries. En 1960
retornà a Itàlia i continuà
col·laborant en La
Parola del Popolo, publicat a Chicago per Egidio Clemente, i
en Contracorrente, publicat a
Boston (Massachusetts,
EUA) per Aldino Felicani, on publicà en el número
41, de 1964, la necrològica
d'Ugo Fedeli. El novembre de 1968 donà a conèixer
la seva opinió sobre la
polèmica sorgida entre els «vells» i els«joves» anarquistes al Congrés
Internacional Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de
setembre d'aquell any.
El juliol de 1970, en el seu escrit Assenza
di libertà civili e minaccia di dittatura,
parlà sobre la situació política
italiana sorgida arran de les eleccions del 7 de juny, reflexionant
sobre els
sistemes parlamentari i judicial i analitzant el règim
feixista, sense
oblidar-se de la repressió desencadenada contra els
intel·lectuals en el
sistema soviètic. Es dedicà a la
investigació històrica i en 1972
publicà la
biografia Il sindicalisme anarchico di
Alberto Meschi. En aquests anys donà el seu arxiu
a l'Istituto Storico
della Resistenza in Toscana de Florència i una part
important d'aquest es troba
dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam, on
hi ha nombrosos escrits seus inèdits, i a Labadie Collection
d'Ann Arbor
(Michigan, EUA). Erasmo Abate va morir el 16 d'agost de 1977 a Chapel
Hill
(Carolina del Nord, EUA), molt decebut del camí que havia
pres el moviment
llibertari.
***
Ernesto
Herrero Árboles
- Ernesto HerreroÁrboles: El 15 de febrer de 1896 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Ernesto Herrero Árboles. Cilindrador, fou president del
Sindicat Fabril i
Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona i posteriorment
treballà al ram de l'Aigua. El 4 de gener de 1920 va ser
acusat, amb Vicente
Molina Gimeno, d'haver participat en un atemptat contra el pistoler del
Sindicat Lliure Joan Serra, fill d'Emili Serra, propietari d'una
fàbrica de
teixits; reclòs en una presó militar, va ser
jutjat en consell de guerra el 22
de novembre de 1920 per aquest fet i, defensat per Francesc Layret i
Foix,
durant el judici reconegué la seva participació
en l'atemptat com a resposta a
l'assassinat de Pau Sabater Lliró (El
Tero), president del Sindicat de Tintorers del Ram
Tèxtil de Barcelona de
la CNT, i va ser condemnat, juntament amb son company, a 12 anys de
presó per«assassinat frustrat» i a vuit mesos per«dispar d'arma de foc». Durant la
dècada dels trenta, fou membre de l'Ateneu«Cultura Social» de Sant Adrià de
Besòs
(Barcelonès, Catalunya) i en 1933 va fer un
míting en aquesta localitat. El 19
d'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb Vicens Ferrer, a
Barcelona
després de ser acomiadats de la seva feina en una
fàbrica i negar-se a
abandonar l'indret. En els anys republicans fou un gran animador de la
lectura
i comentador de llibres en els cercles obrers. El juliol de 1936, arran
de
l'aixecament feixista, hauria estat l'inspirador de l'atac realitzat
pel grup
anarquista «Los Solidarios» al parc d'Artilleria
del barri barceloní de Sant Andreu.
Aquest mateix juliol de 1936 va ser nomenat membre del
Comitè Revolucionari de
Sant Adrià del Besòs. Durant la guerra civil fou
un dels organitzadors de la«Columna Confederal Sud-Ebre» («Segona
Columna» o «Columna Ortiz»), que
lluità
al front de l'Ebre, i participà en diferents operacions al
front de Lécera (Saragossa,
Aragó, Espanya). Creà i dirigí el grup
guerriller «Petroleo», format per 37
milicians. Quan la militarització de les
milícies, aconseguí el grau de capità
de milícia dins de la 25 Divisió de
l'Exèrcit republicà. Ferit en un
pulmó,
retornà a Sant Adrià de Besòs, on,
entre febrer i juliol de 1937, fou
responsable de Defensa del Consell Municipal d'aquesta
població. Instal·lat a
Gramenet de Besòs (actual Santa Coloma de Gramenet,
Barcelona, Catalunya), va
ser nomenat conseller de Defensa de la comarca del Besòs. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Integrat en la
Resistència, el 15 de maig de 1944
va ser detingut per la Gestapo a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i internat al Fort
de l'Hâ de la ciutat. Posteriorment va ser traslladat a
Compiègne (Picardia,
França) i d'allà deportat pels nazis al camp de
concentració de Neuengamme (Hamburg,
Alemanya) i, més tard, al de Sachsenhausen (Oranienburg,
Brandenburg, Alemanya),
on fou integrat en un kommando de
treball a Falkensee (Havelland, Brandenburg, Alemanya), del qual va
sortir molt
afeblit al final de la II Guerra Mundial. En 1947 assistí de
manera informativa
al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). Fou un
dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i
Internats Polítics
(FEDIP). Ernesto Herrero Árboles va morir en 1962 a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Bessens
(Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Serge Peincedé apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 30 de desembre de 1976
- Serge Peincedé: El 15 de febrer de 1896 neix en lloc desconegut, encara que sembla era d'origen espanyol, l'anarquista Serge Peincedé. En 1939, quan la Retirada, acollí nombrosos refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de Passy-les-Tours (Varennes-lès-Narcy, Borgonya, França). Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament passà a residir a Le Bertins (Narcy, Borgonya, França) i milità en la V Regió de la Federació Anarquista (FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le Réfractaire, Le Combat Syndicaliste,Espoir, etc.). En els anys seixanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En 1970 establí contactes amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes. En els últims anys de sa vida visqué amb sa companya Renée a La Charité-sur-Loire. Serge Peincedé va morir el 14 d'octubre de 1976 a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Varennes-les-Narcy (Borgonya, França).
***
Joan
Pujalte Berenguer
- Joan Pujalte
Berenguer: El 15 de febrer de 1906 neix a Binmarfull
(Comtat, País Valencià)
l'anarcosindicalista Joan Pujalte Berenguer. Emigrà a
Barcelona (Catalunya), on
milità en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en diversos ateneus i agrupacions culturals, especialment en el
grup
llibertari «Sol i Vida», al barri
barceloní del Clot, i al seu Ateneu Naturista
Eclèctic, fundat en 1932. En aquests anys fou molt amic de
Valentín Obac Puyol i d'Antonio
Zapata Córdoba. Durant la Revolució,
participà especialment
en la col·lectivització de les«Indústries Ibèria» de sucre,
de les quals va
ser nomenat sotsdirector. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant
l'Ocupació va ser reclòs
en diversos camps de les dues zones franceses (ocupada i lliure) i en
1942
retornà a Catalunya, participant en la CNT clandestina.
Durant els anys
seixanta sembla que es lligà al sector cincpuntista
confederal. Tingué per companya Carme Arnau, amb qui
tingué un fill, Arístides
Pujalte Arnau. Joan Pujalte Berenguer va morir després d'una
llarga malaltia
l'1 de maig de 1990 a Cerdanyola del Vallès
(Vallès Occidental, Catalunya) i
fou incinerat al cementiri d'aquesta localitat.
Joan Pujalte Berenguer (1906-1990)
---
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/ciarravano.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/manetti.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/petitdemange.jpg)
