Visita a les mòmies del Caixafòrum. Una gentada, en una ciutat, com Palma, on les aglomeracions humanes a les exposicions són desconegudes. Deu ser aquesta fascinació que exerceix un Egipte mig esotèric de piràmides i jeroglífics...
Mòmies a part, això del Llibre dels Morts té el seu què. Deixarem de banda la documentadíssima i doctíssima digressió que, com us podeu imaginar, ara podria inserir respecte de la influència que va exercir sobre la poesia d'Espriu. El que m'agrada és la idea d'emprendre el darrer viatge amb un llibre com a equipatge de mà. Un amulet, res: pura superstició, pur signe d'un poble ancorat en el primitivisme de la fase mítica. Però un llibre...
La vida d'un lector hauria de ser una preparació llarga i treballosa del seu Llibre dels morts. No l'hauria de confegir amb paraules pròpies, sinó amb escrits d'altri: un grapat de poemes, aforismes, diàlegs, records. Seixanta o setanta anys de lectura haurien de donar el resultat d'aquesta mena de treball de fi de carrera: un volumet, diguem que de cent cinquanta pàgines, que li fes de passaport i de companyia a l'altra banda.
