[01/02] «O Pensamento Social» - «El Productor» - «La Révolution» - «Alas» - «Le Combat» - «L'Espagne Nouvelle» - Zévaco - Planteline - Erlebach - Dunan - Domeque - Cardona - Toryho - Pascual Gimeno - Faure - Renard - Di Giovanni - Ibels - Bellavista - Manzini

Anarcoefemèrides de l'1 de febrer

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'O Pensamento Social

- Surt O Pensamento Social: Pel febrer de 1872 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari internacionalista O Pensamento Social. Não mais deveres sem direitos, não mais direitos sem deveres (El Pensament Social. No més deures sense drets, no més drets sense deures). Fou l'òrgan d'expressió de l'Associação de Resistência«Fraternidade Operária» (FO, Associació de Resistencia«Fraternitat Obrera»), adscrita a l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Portugal i sorgí arran dels estrets contactes amb els internacionalistes espanyols. Va ser dirigit per José Fontana i Antero Tarquínio de Quental. N'eren membres de la redacció José Correia Nobre França, Eduardo Maia, Sousa Brandão i José Tedeschi i en l'administració figuraven José Fontana, Monteiro i Tito; Lopes n'era el propietari nominal. Antero Quental publicà el fullet O queé a Internacional per a costejar les primeres despeses de la publicació de O Pensamento Social. Trobem articles de Jaime Batalha Reis, Friedrich Engels, José Fontana, Augusto Fuschini, Tomás González Morago, Pau Lafargue, Oliveira Martins, Karl Marx, Pierre-Joseph Proudhon i Antero de Quental, entre d'altres. Aquest setmanari nasqué sota la influència bakuninista i, sobretot, proudoniana i de mica en mica es va anar decantant pel socialisme marxista. En sortiren 55 números, l'últim el 4 d'octubre de 1873.

***

Capçalera d'El Productor

- Surt El Productor: L'1 de febrer de 1887 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari El Productor. Diario Socialista,òrgan de les Societats Obreres de Barcelona. A partir del número 32, d'11 de març de 1887, se subtitularà «Periódico Socialista» i passarà a tenir periodicitat setmanal, i a partir del número 198, de 4 de juliol de 1890, portarà com a subtítol «Periódico Anarquista». En total sortiran 369 números fins al 21 de setembre de 1893, quan l'impressor va negar-se a seguir imprimint-lo i no van trobar cap impremta disposada a editar-lo. Dirigit inicialment per Antoni Pellicer i Paraire i per Pere Esteve, va tenir la col·laboració regular de Rafael Farga i Pellicer, Joan Montseny, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Josep Llunàs i Pujals, Cels Gomis, Ricardo Mella, S. Suñé, J. López Montenegro, etc. Va assolir una gran importància teòrica, ja que va presidir el pas de l'anarcocol·lectivisme català --polèmica amb Le Revolté de Ginebra-- a l'«anarquisme sense adjectius» i la revisió de l'obra de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Va arribar a tirar entre 6.000 i 7.000 exemplars. Va tornar a aparèixer entre 1901 i 1904 (122 números), dirigit per Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), amb Josep Prat, Teresa Claramunt, Llorenç Pahissa, Ricardo Mella, etc., però la seva incidència va ser arraconada en part pel grup entorn de l'Escola Moderna; i encara va tenir una terceraèpoca entre 1925 i 1930, dirigit per Manuel Buenacasa. Altres periòdics anarquistes van portar el mateix nom (La Corunya, Madrid, Sevilla, Tarragona, Canàries, Xile, Cuba...).

***

Capçalera del primer número de La Révolution

- Surt La Révolution: L'1 de febrer de 1909 surt a París (França) el primer número del diari La Révolution. Quotidien de lutte sociale. Aquesta publicació fou fundada i animada perÉmile Pouget. Va tenir com a gerents Moucheboeuf i Raphaël Cassignol. Tirava una mitja de 30.000 exemplars dels quals 6.000 es venien a París. Trobem articles de Paul Ader, Charles Albert, Louis Avennier, Ernest Babut, Alice i J. Bernard, Auguste Berthon, Bled, G. Boucheron, Amédée Bousquet, Aristide Briand, Fritz Brupbacher, Amédée Catonné (Amédée Dunois), Chateclair, Edmond Char, Léon Cladel, Henri Dagan, Alphonse Daudet, Gaston Dubois-Desaulle, J. Dubosc, Jean Duchene, Henri Duchmann, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Floquet, Henri Fuss-Amoré, Henri Gauche (René Chaughi), Paul Guille, André Girard, Victor Griffuelhes, James Guillaume, Hermel, Georges Herzig (Georges Sergy), Léon Jouhaux, Francis Jourdain, Alfred Klein, Hubert Lagardelle, Henri Lequin (Raoul Lenoir), Henri Leyret, Alexandre Luquet, Charles Malato, Victor Méric, Alphonse Merrheim, Pierre Monatte, Émile Pataud, Georges Paul, Émile Pouget, Protat, Pierre Quillard, Marius Réty, Jean Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Séverine, Frédéric Stackelberg, B. Veillard, Jean Witsch, Alexandre Zevaes, etc. Com a il·lustradors figuren Dechiron, Charles Dhooghe, Maurice Girard, Grandjouan, Morel, Ludovic Pissarro (Ludovic Rodo). Publicà fulletons de G. Bubois-Desaulle, Léon Cladel, A. Daudet, Henri Duchmann,É. LeRoy, Marius Rety, J. Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Jules Valles, etc. En sortiren 56 números, l'últim el 28 de març de 1909.

***

Premsa llibertària

- Surt Alas: L'1 de febrer de 1915 surt a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic sindicalista i anarquista mensual Alas. Revista sociológico literaria. Va ser publicada pel grup anarquista del mateix nom del Centre Obrer de Castro del Río i dirigida per Salvador Cordón. En van sortir sis números. El grup es va dissoldre i la revista es va suspendre ja que alguns militants del grup se'n van anar del poble. No se n'ha conservat cap exemplar.

***

Capçalera de Le Combat

- Surt Le Combat: L'1 de febrer de 1926 surt a Flémalle-Grande (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Combat. Organe anarchiste. La seva edició es plantejà arran del III Congrés de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del 25 de desembre de 1925 a Amay (Lieja), quan es decidí substituir l'òrgan d'expressió de l'FCL, L'Émancipateur (1921-1925), per un de nou en un intent d'unir els anarquistes de totes les tendències contra els feixismes negre i roig. El primer número fou publicat per Camille Mattart, però a partir del número dos i fins al 24 s'edità a Brussel·les per Hem Day; després, de bell nou, a Flémalle-Grande per Camille Mattart. Van ser gerents Hem Day i Ch. Leanen. Trobem articles de Charles Alexandre, Gr. de Amay, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jules Bluette, Veuve Désirée Brismée, F. Burton, Fritz David, Hem Day, Émile Debaize, Louise Dieudonné, Georges Eekhoud, Fernand, Michel Frankar, Julia Friedman, Franz Gallo, Manuel García, Paul Gille, Hyacinthe Gobin, Géo Granz, Marceline Hecquet, Émile Heusy, Higuet, Erigh Islandsun, Ghislain Joël, Albert de Jong, Henri Ledoux, Jena Ledoux, Camille Lemonnier, Ernest Lieder, B. de Ligt, Stephen Mac Say, Léon Mantes, Émile Marchand, Camille Mattart, Ricardo Schiavina, Gaston Stiv-Nhaire, Ernest Tanrez (Ernestan), Olga Taratouta, Van Amwerpen, Bartolomeo Vanzetti, H. Vrijheid, Georges Ivetot, etc. El periòdic tingué una tirada entre 1.200 i 1.500 exemplars i es distribuïa a França. El número 10 (juliol de 1926) es va consagrar al cinquantè aniversari de la mort de Mikhail Bakunin i el 26 (setembre de 1927) a les execucions de Sacco i de Vanzetti. En sortiren 33 números, l'últim l'abril de 1928, quan fou continuat de bell nou per L'Émancipateur (1928-1936).

***

Capçalera de L'Espagne Nouvelle

- Surt L'Espagne Nouvelle: L'1 de febrer de 1937 surt a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic L'Espagne Nouvelle. Hebdomadaire, édité par le Secrétariat de Documentation Ouvrière. Aquest setmanari canvià en diverses ocasions de subtítol i de periodicitat: «Bulletin d’information paraissant tous les lundis»,«Organe pour la défense des militants, des conquêtes et des principes de la révolution espagnole (bimensuel)», «Organes réunis pour la défense des militants des conquêtes et des principes de la révolution sociale ibérique» i «Organe de défense des militants, des conquêtes et des principes révolutionnaires en Espagne». Sortí per substituir la desapareguda L'Espagne Antifasciste (1936-1937). El responsable (impressor i gerent) d'aquesta publicació fou sempre André Prudhommeaux i l'administrador P. Jolibois. Membres del comitè de redacció van ser Jean Dautry, Aristide i Paul Lapeyre i Alphonse Barbé, entre d'altres. Publicà articles d'altres periòdics, com ara Pan, La Révolution Prolétarienne, Solidaridad Obrera, Spain and the World o Tierra y Libertad. De la primera sèrie en sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1937. Després, el 12 d'abril de 1937, sortí un número-cartell fora de numeració que anunciava la nova sèrie, el primer número de la qual sortí el 19 d'abril de 1937. A començaments de 1938 aquesta publicació es va fusionar amb Le Semeur, d'Alphonse Barbé, i L'Espagne Antifascista, d'Aristide Lapeyre publicada a Bordeus. Hi van col·laborar Jaume Balius, Alphonse Barbé, Camillo Berneri, Félicien Challaye, Édouard Baladier, Jean Dautry, Marcel Dieu (Hem Day), Buenaventura Durruti, Léo Eichenbaum (Léo Voline), Etta Federn, José Gabriel, Eduardo de Guzman, Éric Hellson, Ignotus, P. Jolibois, M. Kavavanagh, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, René Laurac, Robert Louzon, Ethel Mac Donald, A. De Malander, Martin, Hoche Meurant, Pierre Naville, Jane-H. Patrick, Francisco Pelegri, Pierre Piller (Gaston Leval), André Prudhommeaux, Joan Puig Elías, E. Reynier, Charles Ridel, Rudolf Rocker, Lucía Sánchez-Saornil, Hugh Slater, Ernest Tanrez (Ernestan), etc. Aquest periòdic destaca per les seves informacions de qualitat, per la seva objectivitat i punt de vista crític sobre determinats aspectes de la Revolució espanyola, i per les seves fotografies. En les seva pàgines publicà diversos articles i notícies sobre les maniobres estalinistes que es realitzaren al front d'Aragó i altres indrets --un article acabava amb l'eslògan «Per vèncer Franco, cal vèncer Stalin». Simpatitzà amb les posicions del grup català «Los Amigos de Durruti», alhora que engegaren diatribes molt dures vers el moviment anarquista espanyol oficial, acusant-lo de col·laboracionista i oportunista per la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El periòdic fou força crític amb el «Decret-llei Daladier-Serraut-Mandel» francès del 2 de maig de 1938 pel qual es reforçava el control policíac, s'agreujava la legislació sobre els estrangers i penava els ciutadans francesos que ajudessin els estrangers en situació irregular --dedicà en exclusiva el número doble 58-59 d'octubre de 1938 al citat decret-llei. L'últim número, triple 67-69 en format revista sota el títol L'Espagne Indomptée, fou de juliol-setembre de 1939 --en aquestúltim número es publicaren dos articles de Jaume Balius, secretari de «Los Amigos de Durruti», i altres defenses d'aquest grup dissident. Publicà el fulletó L'anarchisme et l'insurrection des Asturies. La CNT et la FAI en octobre 1934, d'Ignotus, que restà incomplet. En un determinat període (1937-1938) la seva publicació s'alternà amb Terre Libre.

Naixements

Michel Zévaco

- Michel Zévaco:L'1 de febrer de 1860 neix a Ajaccio (Còrsega) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Fill d'un militar, després de brillants estudis va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per  les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité,òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat sense èxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era«per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical,òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa «republicanes» --en va fer més de 1.400--, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne (Illa de França, França), on va morir de càncer el 8 d'agost de 1918. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.

***

Notícia sobre Amélie Planteline apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 24 de juny de 1923

- Amélie Planteline: L'1 de febrer de 1880 neix al XII Districte de París (França) l'anarcosindicalista Amélie Planteline. A començament dels anys vint fou membre de la secció minoritària sindicalista revolucionària del Sindicat d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i membre de la Comissió Femenina Central d'aquest sindicat. El gener de 1923 va ser nomenada membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena. En aquesta època col·laborà en L'Égalité (1923-1924), òrgan de la Unió Socialista-Comunista (USC). Es presentà a la secretaria de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena del 21 de juny de 1923, però no va ser elegida acusada de comunista. En aquestaèpoca fou membre dels Comitès d'Acció i prengué la paraula en nombrosos actes organitzats per aquesta organització. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 assistí com a delegada del Sindicat d'Infermeres Lliures al II Congrés Nacional (Extraordinari) de la CGTU que se celebrà a Bourges (Centre, França) i tingué un paper molt destacat en la Conferència Femenina que se celebrà el dia abans d'inaugurar-se el citat congrés. Després d'aquest congrés, abandonà la CGTU i s'afilià a la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms (UFSA). El maig de 1924 fou membre dels«Amics de La Bataille Syndicaliste». Entre 1924 i 1926 treballà com a secretària mecanògrafa permanent en el Sindicat Únic de la Construcció del Sena. Durant la Conferència de Saint-Ouen (Illa de França, França), celebrada el 28 de juny de 1925, va ser elegida membre de l'executiva (tresorera) de l'UFSA. Membre del «Comitè de l'Entraide» (Comitè del Suport Mutu) i col·laborà en el butlletí mensual de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) La Voix du Travail (1926-1927), administrat per Pierre Besnard i amb Albert Guigui en la gerència. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Jules Erlebach

- Jules Erlebach: L'1 de febrer de 1881 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Fill d'un petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixa esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.

***

Renée Dunan fotografiada per Henri Martinie

- Renée Dunan: L'1 de febrer de 1892 neix a Avinyó (Provença, Occitània) la periodista, escriptora, poetessa, crítica literària, feminista, pacifista, naturista i anarquista Renée Dunan, que va fer servir nombrosos pseudònims (Chiquita,Luce Borromée, Georges Damian, Louise Domienne, Laure Héron,Ky, A.-R. Layssa, Léa Saint-Didier, Ethel Mac Singh,William Stafford, Monsieur de Steinthal, Esther Sybra, etc.), alguns d'ells atribuïts (Rennée Camera, Marcelle La Pompe,Jean Spaddy, Paul Vorgs, etc.), però no confirmats. Filla d'una família d'industrials, estudià amb les monges i, en sortir del convent, treballà en una fàbrica de la zona fins la mort de son pare. En 1917 es traslladà a París (França) i entrà a treballar com a secretària d'un taumaturg anomenat Talazar. Poc a poc començà a escriure i esdevingué periodista (Amitiés Franco-Canadiennes, Beauté-Magazine,Cahiers de la Femme, Feuilles Libres, La Revue des Lettres,La Vie des Lettres, etc.), a més de treballar en diverses oficines de mecanògrafa. Dadaista, es relacionà amb la flor i la nata del moviment (Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Francis Picabia, Philippe Soupault, etc.) i col·laborà en la seva revista Projecteur. El 13 de maig de 1921, convidada per André Breton, Benjamin Péret i Tristant Tzara per a testimoniar en el «procés» contra Maurice Barrès, no s'hi presentà. En 1923 participà en el llibre de Georges-Anquetil i Jane de Magny L'amant légitime ou la bourgeoise libertine, on es tractava el tema de la poligàmia i la poliàndria. Entre 1923 i 1927 col·laborà en Le Progrés Civique, setmanari del «Cartel des Gauches» (Cartel d'Esquerres). En 1925 participà en el fullet d'André Lorulo L'impôt sur le capital sera-t-il bienfaisant? En 1926 prologà el llibre de Tullio Murri L'enfer du bagne contra les colònies penitenciàries d'ultramar. Durant els anys trenta fou membre de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP). Durant sa vida viatge molt i en 1929, a causa de les seves dificultats financeres, hagué de vendre una part de la seva biblioteca. En un curt període de temps, entre 1922 i 1934, va escriure una cinquantena d'obres, a raó de vuit títols per anys, de temàtica molt variada (aventures, ciència ficció, erotisme, esoterisme, novel·la fantàstica, història, novel·la policíaca, prehistòria, psicologia, etc.). Publicà novel·les en revistes, com ara Floréal o Les Oeuvres Libres, i col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Ça Ira,Le Clameur, Le Crapouillot, L'En-dehors,Les Humbles,L'Insurgé, Le Libertaire, Notre Voix,L'Ordre Naturel, Le Semeur de Normandie, Le Sourire, etc. Com a naturista publicà els assaigs Le nudisme, revendication révolutionnaire? (1928) i Le nudisme et la moralité (1933). Crítica literària reputada, publicà les seves ressenyes en diferents publicacions (Action, Le Disque Vert, Floréal,Images de Paris,Rives d'Azur, etc.). En 1933 publicà La philosophie de René Boylesve, un assaig sobre aquest escriptor. Visqué a Sainte-Maxime (Provença, Occitània). A més de les citades, podem destacar les següents obres: La triple caresse (1922), La culotte en jersey de soie (1923), Le Prix Lacombyne (1924), Baal ou la magicienne passionnée. Livre des ensorcellements (1924), Le brigand hongre (1924), Kaschmir. Jardin du bonheur (1925), La dernière jouissance (1925),La flèche d'amour (1925),L'amant trop aimé (1925),Mimi Joconde ou la belle sans chemise (1925),Le stylet en langue de carpe (1926),Magdeleine (1926), Les nuits voluptueuses (1926), Au temple des baisers (1927), Entre deux caresses (1927), Je l'aiéchappé belle! (1927), Ces dames de Lesbos (1928), Le sexe et le poignard. La vie ardente de Jules César (1928), La confession cynique (1928), Éros et Psyché (1928), Cantharide. Roman de mœurs parisiennes (1928), Les caprices du sexe ou les audaces érotiques de Mademoiselle Louise de B... (1928), L'extraordinaire aventure de la Papesse Jeanne (1929), Les amantes du diable (1550) (1929), Le masque de fer ou l'amour prisonnier (1929), Une heure de désir (1929), Les jeux libertins (1930), La chair au soleil (1930), Le mystère du léopard (1931),Les marchands de volupté (1932), Le meurtre du milliardaire (1934), etc. Realment se sap molt poc de sa vida, ja que intentà esborrar totes les pistes possibles, no va escriure memòries i se'n conserva molt poca correspondència. Renée Dunan va morir, sembla, el 8 d'agost de 1936 a Avinyó (Provença, Occitània). Malgrat tot, en els anys quaranta, un cert Georges Dunan afirmà ser l'autor de les obres signades per Renée Dunan.

***

Rafael Domeque Ibor

- Rafael Domeque Ibor: L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria).

***

Marià Cardona Rosell

- Marià Cardona Rosell: L'1 de febrer de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Cardona Rosell –a vegades el seu segon llinatge citat com Rossell o Roselló–, que va fer servir el pseudònim Lysis. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà d'administratiu, comptable i economista, i parlava francès, anglès i esperanto. En 1932 viva a Madrid (Espanya). A finals de setembre de 1936 entrà a formar part, com a secretari de la Secció d'Economia, en el Comitè Nacional de la CNT i el novembre d'aquell any participà, amb Horacio Martínez Prieto, en les negociacions amb el president de la II República espanyola, el socialista Francisco Largo Caballero, per a la incorporació d'una representació confederal en el seu Govern. Representà la CNT en la Comissió Executiva del Servei Nacional de Crèdit Agrícola. El 31 de gener de 1937 va fer, al Cine Coliseum de Barcelona, la conferència «Aspectos económicos de nuestra revolución», que va ser publicada en fullet aquell mateix any. L'agost de 1937 representà l'Associació Nacional de Tècnics en el I Ple Regional de Tècnics de la CNT. En 1937 representà el Comitè Nacional i el Comitè Regional de Sindicats d'Ensenyament del Centre, del qual era secretari, en el Ple de València que constituí la Federació Nacional d'Indústria d'Ensenyament (FNAIE) i on va formar part de les ponències d'estatuts i de relacions amb la Unió General del Treball (UGT), tancant la reunió. El gener de 1938 assistí al Ple Nacional Econòmic Ampliat de València, on defensà els avantatges d'un banc sindical, redactà la ponència sobre salari familiar i formà part de la ponència sobre planificació de la indústria, i per la Federació Nacional de Treballadors de la Banca (FNTB) intervingué en el punt de mútues i assegurances. També en 1938 va ser nomenat secretari del Consell Econòmic Confederal Nacional; assistí al Ple de Regionals del Moviment Llibertari de Barcelona, el març al Ple de CNT, on exposà les seves tasques realitzades vers la creació del Banc Sindical Ibèric, i l'agost al Ple de Regionals confederals. A finals de 1938 redactà amb Horacio Martínez Prieto i Diego Abad de Santillán un avantprojecte de Consell Nacional d'Economia Mixt amb representació patronal, obrera i estatal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà a Mèxic, arribant, amb sa companya María Pagán Arévalo i sa mare Dolors Rosell Estrada, al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) a bord del Mexique el 27 de juliol de 1939. El novembre de 1941 va fer una conferència sobre les col·lectivitzacions el Centre Iberomexicà de Mèxic. Adscrit al Grup Regional del Centre confederal, formà part de la ponència contra la Delegació del Moviment Llibertari i el 18 d'abril de 1942 va fer costat la moció de Joan García Oliver, que pretenia el suport de la CNT al govern de la II República en l'exili, presidit per Juan Negrín López. En 1947 militava en l'«Agrupació de la CNT», favorable a la línia seguida per la CNT de l'Interior. Trobem articles seus, especialment sobre les col·lectivitats agràries i sobre el Consell Nacional d'Economia, en CNT, Cenit,España Libre, Horizontes i Solidaridad Obrera, i en 1937 publicà «Tres certidumbres», en el llibre col·lectiu De julio a julio. Un año de lucha, que va ser editat l'any següent en francès amb el títol «Trois certitudes», en Dans la tourmente. Un an de guerre en Espagne. Marià Cardona Rosell va morir en la dècada del seixanta a Mèxic.

***

Jacinto Toryho (1936)

- Jacinto Toryho: L'1 de febrer de 1902 neix a Villanueva del Campo (Zamora, Castella, Espanya) --alguns citen 1911 a Palència (Castella)-- el periodista i escriptor anarquista Jacinto Torío Rodríguez, més conegut com Jacinto Toryho. Estudià al col·legi de frares agustins de València de Don Juan (Lleó) i després marxà a Madrid, on col·laborà en nombrosos periòdics de notícies (Norte de Castilla,La Gaceta Regional, El Adelantado,El Heraldo de Madrid, El Heraldo de Zamora, etc.). Després d'estudiar en la primera promoció de l'Escola de Periodisme d'El Debate, fundada pel sacerdot Ángel Herrera Oria, en 1926 entrà com a redactor d'aquest rotatiu catòlic i monàrquic, però l'abandonà per qüestions ideològiques i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. A començaments dels anys trenta va ser membre del grup«A» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Ricard Mestre, Alfredo Martínez, Abelardo Iglesias i Aso Ibáñez, entre d'altres. En 1932 participà en la creació de les Joventuts Llibertàries madrilenyes. Entre 1933 i 1934, gràcies a Liberto Callejas, va ser redactor i corresponsal de Solidaridad Obrera a Barcelona i fou un dels fundadors del periòdic Revolución (1933-1934). Fou assidu de l'agrupació cultural llibertària «Faros». En 1934 es traslladà de Barcelona a Madrid per informar-se sobre la revolució asturiana, mostrant-se partidari de l'Aliança Obrera. En 1935 entrà a formar part de la redacció del barceloní Tiempos Nuevos i treballà en El Día Gráfico. El gener de 1936 representà el Sindicat d'Espectacles Públics de Barcelona en la Conferència de la CNT catalana. Durant la guerra representà la CNT en el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i va ser secretari de la Oficina de Premsa i Propaganda de CNT-FAI. Entre 1937 i 1938, després de Liberto Callejas i de Jaume Balius, dirigí Solidaridad Obrera, publicació que professionalitzà --encara que amb periodistes «sospitosos»-- i sanejà econòmicament, passant d'un tiratge de 30.000 a 200.000 exemplars i imprimint amb tres rotatives i 20 linotípies. El 28 de març de 1937 defensà la línia oficial de col·laboració governamental de la CNT i la «censura de guerra» en la Conferència Nacional de Premsa Confederal i Anarquista i el setembre d'aquell any polemitzà amb Josep Peirats en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. En 1937 també participà en la fundació del periòdic vespertí en català Catalunya. Durant la primavera de 1938, arran de les tensions sorgides en un Ple de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), abandonà la direcció de Solidaridad Obrera i va ser substituït per Josep Viadiu. A finals de 1938 passà a França i després aconseguí embarcar cap a Cuba, però el clima insular no li va anar bé i més tard passà a Nova York. En 1941, per consell de Waldo Frank, s'instal·là definitivament a Buenos Aires (Argentina) on treballà de periodista en diverses publicacions (Crítica, La Nación, Clarín, La Razón, etc.), a més de dirigir informatius radiofònics i el noticiari de la cadena de televisió argentina «Canal 7». Trobem articles seus en CNT, Despertar,Pro, La Revista Blanca, Solidaridad,Tiempos Nuevos,Timón, La Tierra, etc. Entre les seves obres podem citar Cómo viven y cómo mueren las prostitutas (sd), Joaquin Costa y la revolución española (sd), Memorias de un seminarista (sd), L'11 de setembre del 1714 i la guerra antifeixista d'avui. Conferència (sd), La hora de las juventudes (1933), Reportajes. La libertad de expresión en el periodismo contemporáneo (1935), Apuntes históricos de Solidaridad Obrera (1937?, amb Salvador Cánovas Cervantes), Informe que el camarada Jacinto Toryho, somete a la consideración de los sindicatos de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluñacomo director de Solidaridad Obrera (1938), La independencia de España (Tres etapas de nuestra historia) (1938), En los caminos de la libertad (1939?, ambÁlvaro de Albornoz), La traición del señor Azaña: después de la tragedia (1939), Una traición al proletariado mundial. El pacto entre Hitler y Stalin (1939), Stalin. Anàlisis espectral (1946), Anverso y reverso de la Unión Soviética (1947), Aramburu. Confidencias. Actitudes. Propositos (1973), Historia política argentina (1973), Noéramos tan malos. Memorias de la guerra civil española (1936-1939) (1975), Del triunfo a la derrota. Las interioridades de la guerra civil en el campo republicano revividas por un periodista (1978), etc. Jacinto Torío Rodríguez va morir el 5 de maig de 1989 a Buenos Aires (Argentina) a causa de problemes cardíacs.

Jacinto Toryho (1902-1989)

***

Ricard Pascual Gimeno

- Ricard Pascual Gimeno: L'1 de febrer de 1914 neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Ricard Pascual Gimeno. Fill d'una família obrera, a 16 anys quedà orfe de pare i abandonà els estudis per ajudar sa família econòmicament. Entrà a treballar de mecànic i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell. D'antuvi aconseguí no patir la repressió desencadenada arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, però poc després va ser detingut per la policia i apallissat. En aquesta època era secretari de l'Ateneu Cultural Racionalista de Palafrugell i mantenia relacions epistolars amb les Joventuts Llibertàries de Barcelona, a més d'assistir a nombroses reunions clandestines i de participar en el tràfic d'armes per la frontera pirinenca. Quan l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 es responsabilitzà de la incautació del seu taller de feina per a la indústria de guerra i, més tard, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». Quan la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent de la 121 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat militar on romandrà fins el final de la guerra. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Barcarès, del qual intentà fugir en diverses ocasions. Després treballà de mecànic en la indústria de guerra a Nevers (Borgonya, França) fins la capitulació francesa. L'agost de 1940 marxà cap a Tolosa de Llenguadoc, on establí contacte amb Josep Ester Borràs i visqué clandestinament fins la seva detenció per les autoritats del Govern de Vichy que el van enviar al camp de concentració de Noé, del qual aconseguí fugir. Novament detingut, abans de ser enviat a Alemanya per treballar en el Servei de Treball Obligatori (STO), aconseguí fugir dels camps de treball del mur de l'Atlàntic i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial representà, amb Martínez, Buil i Ester, la Regional Catalana Provisional de la CNT i durant vuit anys ocupà la secretaria de l'Associació d'Antics Combatents i Víctimes de la Guerra de la República Espanyola. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División i La Voz de los Olvidados. En 2000 viva a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Té inèdites unes memòries, Esta fue mi vida.

Defuncions

Étienne Faure

- Étienne Faure:L'1 de febrer de 1911 mor a Sant-Etiève (Arpitània) el militant i propagandista anarquista, membre de la Comuna de Sant-Etiève, Étienne Faure, també conegut com Cou Tordu o Cou Tors («Coll Tord», a causa d'una malformació). Havia nascut el 23 d'agost de 1837 a Sant-Etiève (Arpitània). Sabater de professió, dirigirà en 1868 la vaga del seu gremi. En 1871, després de la insurrecció parisenca, com a militant revolucionari, prendrà part el 24 de març en el comitè insurreccional que ocupa l'Ajuntament de Sant-Etiève i arresta les autoritats. Designat responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va realitzar un cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la Comuna. Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va aconseguir fugir i arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872 l'Audiència de Riom el va condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. En l'exili suís participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de 1879 la pena va ser commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març de 1880 va ser amnistiat totalment. A França de bell nou, continuarà amb la seva militància en el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme antiparlamentari. La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la difusió de la premsa llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i inculpat en el Procés dels 66, per «reconstitució de la Internacional» i condemnat per la Cort d'Apel·lació de Lió, el 13 de març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets civils. Després d'haver purgat la pena, va tornar a Sant-Etiève on va esdevenir venedor ambulant, fet que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia després dels atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un grup de defensa dels inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant elsúltims anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni Déu, ni amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure va morir l'1 de febrer de 1911 a Sant-Etiève, d'on era molt popular, i els militants i amics van fer una subscripció popular per comprar el taüt; a les seves exèquies van anar gran quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells Sébastien Faure, també originari de Saint-Étienne.

Continua...

---