L'acord amb l'Iran. La veritat es va obrint camí.

                       L'acord amb l'Iran. La veritat es va obrint camí.

       La veritat i la justícia, hauríem de dir.

    El govern de Barack Obama ha aprovat un acord amb l'Iran el qual significa la fi de les sancions contra el règim iranià.

   Segons el mitjans, a resultes d'això,  N'Obama es trobarà en una forta oposició tan interna com externa. La nota més corrent als mitjans mundials fa així: La posició d'Obama després de la firma d'acord interí és bastant més incòmoda que la dels seus col·legues europeus a Ginebra. El president nord-americà, no només s'enfronta a una dura oposició de tots dos partits, inclòs el seu propi, a casa, sinó que veu amenaçada l'arquitectura tradicional d'influència dels EUA a la regió. Israel i Aràbia Saudita, els dos pilars sobre els quals s'ha assentat l'estratègia nord-americana, estan en contra del pacte amb l'Iran i reconsiderant les seves relacions amb Washington.

    La tesi d'aquest article es pot enunciar dient que l'acord amb l'Iran significa una greu derrota de l'Imperi ianqui. Al cap de tres dècades d'intents d'aniquilació de la República Islàmica de l'Iran, l'Imperi s'ha vist obligat a tirar la tovallola; n'ha sortit malparat.

     L'Iran no solament ha sabut resistir la guerra secreta que li feien els EUA i els seus aliats subordinats; l'Iran s'ha desplegat  com a potència hegemònica de l'Orient Mitjà,  en economia, en indústria, en ciència i tecnologia i en capacitat militar.

    L'Imperi n'ha sortit escaldat. I els dos subimperis,  l'imperi anglès i l'imperi francès, encara n'han sortit més perjudicats. L'Imperi i els seus aliats (subordinats) han hagut de pagar un preu més elevat per l'energia (Els europeus s'han vist més dependents del gas de Rússia).

     L'aplicació  de les últimes tandes de sancions a l'Iran obligaven a suspendre tot de convenis industrials amb la República Islàmica amb l'objectiu d'ofegar el seu  desenvolupament industrial i tecnològic.  França n'ha sortit especialment perjudicada.  Les empreses franceses d'automoció van tallar la seva relació amb l'Iran, cosa que les causà greus pèrdues econòmiques. Va significar un cop letal per Peugeot Citroën, empresa que era davantera en  vendes i inversió, (més 500.000 cotxes venuts a l'Iran al 2011).  Fa uns mesos Peugeot va anunciar que tancava una fàbrica a París, cosa que afectava a uns 8.000 obrers.

    Les sancions a l'Iran s'han mostrat contraproduents per a les potències agressores (les sancions són una mena de guerra sense bombes). Així, per exemple, la indústria automotriu iraniana ha continuat la seva forta expansió.    

   L'Iran és el major productor d'automòbils de l'Orient Mitjà. Segons informa Forbes, la seva indústria automotriu, basada en les companyies Bhaman, Iran Khodro i Saipa, ocupa el tretzè lloc al món i el cinquè en qüestió de creixement més ràpid.  Amb una producció d'1,6 milions de vehicles, aquesta indústria representa el 10 % del PIB de l'Iran, segons dades del 2012.

     Per descomptat, hem de suposar que no és la modesta indústria automotriu iraniana la que ha provocat la crisi de la política de sancions aplicada per l'Imperi.

    A destacar:  Malgrat les sancions, els majors consumidors de petroli i de gas de l'Iran han mantingut o incrementat els seus índex de compres. Les grans economies de l'Àsia, en general,  han desafiat les amenaces de Washington, govern que ''recomanava'' (amb amenaces econòmiques) la disminució de les compres a l'Iran.  L'Índia, esdevinguda gran potència, ha fet palesa la no subordinació a la política dels EUA, augmentant la compra de petroli i gas iranià.  I el Pakistan, tot i les fortes pressions de Washington en contra, ha subscrit l'acord amb Teheran, acord segons el qual es construirà la canonada que ha de portar el gas iranià, cosa que ha d'acabar amb l'ofec energètic que pateix el Pakistan.

     Washington fa amenaces econòmiques i militars als països que no compleixen les seves ''recomanacions'', però amb una economia en crisi és incapaç de fer ofertes econòmiques engrescadores als països que estan dins la seva òrbita.

     A partir de la crisi del 2008, s'ha palesat l'avanç indeturable del multilateralisme, fins al punt que enguany ha posat en crisi el domini imperial. El pacte amb l'Iran ve a significar el reconeixement d'una derrota,  la dels EUA  en front de la República Islàmica. Per descomptat, això ha sigut possible perquè Rússia i la Xina també intensificaven la seva oposició a la política intervencionista de Washington.

     A veure: Aturar les vendes de gas i de petroli de l'Iran significava l'esfondrament del règim islàmic. Les sancions il·legals proclamades per l'Imperi (preses al marge del dret internacional, al marge de les Nacions Unides) anaven acompanyades d'una amenaça explícita i immediata contra aquelles nacions que mantinguessin les relacions comercials amb l'Iran (Únicament així s'explica que el govern francès forcés al suïcidi  a la Peugeot Citroën, per exemple).

    Des del triomf de la Revolució Islàmica al 1979, els diversos governs nord-americans han fet plans per fer la guerra contra l'Iran. El moment més crític fou a l'any 1979, quan els iranians ocuparen l'ambaixada prenent com a ostatges els diplomàtics de l'ambaixada dels EUA.  Tot i que el president Jimmy Carter tenia una bona excusa per declarar la guerra, el mal son de la guerra de Vietnam encara era present dins l'opinió pública nord-americana i, per això, En Carter no s'atreví a declarar la guerra.  Però sembla que els assessors del president (i la pressió dels falcons del Pentàgon) trobaren la fórmula ''perfecta'' per fer la guerra contra el règim de l'aiatol·là Khomeini: consistia en promoure la guerra entre l'Iraq i l'Iran. En Saddam Hussein de seguida s'hi avingué; li oferien el suport econòmic i l'ajut militar a cor que vols (Sembla que també obtingué via lliure per fer ús de les armes químiques).  Fins el dia d'avui, la intervenció militar contra la República Islàmica ha sigut una ''opció sobre la taula'' dels residents de la Casa Blanca. La gran excusa per bombardejar l'Iran ha sigut amb motiu del programa nuclear iranià.

    Cal recordar l'antecedent històric: Al 1953, l'imperi anglès i els EUA promogueren el cop d'Estat contra En Mohammed Mossadeq, primer ministre de l'Iran. El motiu confessat era anul·lar la política nacionalista de Mossadeq, que pretenia nacionalitzar el petroli, petroli que fins aleshores  estava en mans de la British Petroleum.

   La pregunta és: Perquè l'actual president dels EUA, En Barack Obama,  ara ha canviat d'estratègia i ha promogut un acord amb l'Iran sobre el programa nuclear iranià.

    Tot i anar més enllà de la legalitat internacional, les sancions econòmiques contra l'Iran imposades per N'Obama no han aconseguit desestabilitzar el règim dels aiatol·làs. 

   Sigui quin sigui el resultat del pacte de Ginebra, allò indiscutible és que la República Islàmica ha passat de ser un país subdesenvolupat a convertir-se en potència hegemònica regional.

    Hem de suposar que En Barack Obama ha sigut convençut pels seus assessors en matèria d'estratègia militar, els quals devien opinar que serien imprevisibles les conseqüències d'una confrontació bèl·lica amb l'Iran. L'Iran és, en efecte, la major potència militar de la regió.

    Però la premsa ianqui més bel·licosa no es cansa de dir que els EUA poden bombardejar les centrals nuclears iranianes sense despentinar-se.

      És cert que els EUA han creat tot de bases a l'Orient Mitjà i que la cinquena flota ianqui està desplegada al Golf Pèrsic, i que, sens dubte, representen una amenaça evident per Teheran.  

    Però allò que s'ha de saber - i que la premsa capitalista no diu - és que l'Iran, des del 1979, en resposta a les sancions,  ha sigut capaç de crear una indústria d'armament de tecnologia avançada fins al punt que desafia les amenaces d'Israel i dels EUA.

     Els mitjans ''occidentals'' (o sigui, els mitjans de les corporacions capitalistes) han mantingut una campanya permanent iranofòbica, el punt culminant de la qual es manifestà en les declaracions del president dels EUA, En George W. Bush, on l'Iran era qualificat com ''l'Eix del Mal''. 

   Per descomptat, la premsa catalana va plena ''d'experts'' que informen de les insuficiències i de les maldats del Règim dels Aiatol·làs. Aquests periodistes imiten un comentarista ianqui que deia, ufanós, que l'economia de l'Iran es basa en la venda de petroli, de catifes i de pistatxos.

     Els 40.000 periodistes dels mitjans capitalistes no expliquen com és possible que en unes ''condicions tan adverses'' l'Iran hagi esdevingut una potència industrial i, en especial, una gran potència científica i tecnològica. 

   Allò que pretén amagar la premsa ''occidental'' és el caràcter de revolució social que va tenir la Revolució Islàmica. A les seves primeres declaracions,  l'aiatol·là Khomeini  denunciava la malesa del capitalisme i anunciava la voluntat de destruir-lo. La revolució social fou immediata:  nacionalització de les empreses del gas i del petroli, nacionalització de la banca i de la major part de les grans empreses industrials, reforma agrària. D'immediat, els amples masses iranianes obtingueren el servei universal de la salut i l'accés gratuït  a l'ensenyament.  Per tot arreu es crearen centres universitaris i d'investigació. Avui l'Iran és una gran potència científica.

    A un post publicat al 2012, jo deia: '' Actualment, els EUA i la UE intenten un ofegament econòmic de l'Iran per mitjà de sancions preses al marge de les Nacions Unides, sancions imposades formalment per causa d'un possible pla d'armament nuclear. S'ha de destacar que els EUA intentà esclafar el règim dels aiatol·làs abans de que l'Iran desplegués la indústria nuclear.

    Però, malgrat les sancions econòmiques imposades pels EUA i Europa, l'Iran ha continuat mantenint un destacat creixement econòmic i industrial. Segons informen les agències aquests dies, l'Iran ha esdevingut la dissetena economia mundial. En paral·lel, la seva població abasta els 77 milions, segons dades del Fact Book de la CIA. També s'ha de destacar que l'Iran és el país amb una major urbanització de l'Orient Mitjà. Teheran ha esdevingut una megalòpoli de més de 12 milions d'habitants;  i, així mateix, deu ciutats iranianes tenen més d'un milió d'habitants.

     La clau per a entendre l'èxit econòmic i científic de la República Islàmica de l'Iran:  La seva organització social i econòmica es correspon amb la de un país de règim socialista.  A la manera de la Xina comunista, l'Iran manté una economia summament controlada i centralitzada. Per altra banda, s'ha de destacar que la principal font de riquesa del país, la indústria del petroli i del gas, és propietat de l'Estat. De manera semblant, la banca i les grans empreses industrials (feta qualque excepció),  també pertanyen a l'Estat, o bé a organitzacions socials.

     Tesi: Així com els financers i les corporacions capitalistes s'arruïnen per causa de les forçoses inversions no productives (sovint, de caràcter mafiós), les empreses de l'Iran i de La Xina són immunes d'aquest mal.

    En efecte, a l'Iran i a la Xina els capitalistes nacionals, els milionaris, no tenen possibilitats de crear lobbis per incidir en la política o en els mitjans de comunicació, així com greus dificultats per crear bandes delictives.

   Per altra banda,  si durant mil·lenis hi ha hagut destacada presència persa al món, sembla raonable suposar que es torni a fer present al món actual''. Podeu veure l'article complet baixant   Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.

    O sigui, l'accelerat desplegament tecnològic i científic de l'Iran forma parell, únic al món, amb el de la Xina.

       Jo en referia més amunt a l'opinió ''pacifista'' assessors militars de N'Obama. Hem de suposar que els assessors veuen convenient evitar una confrontació bèl·lica amb l'Iran, però no per raons humanitàries, sinó perquè consideren que el poder militar dels republicans islàmics posa en perill les bases militars ianquis de la zona així com Israel.

    Allò que s'ha de saber:  El poder militar de l'Iran no és a conseqüència de disposar d'un gran arsenal d'armament, com seria el cas de l'Aràbia Saudita o Turquia. El poder militar de la República Islàmica està basat en el desenvolupament d'una indústria d'armament d'alta tecnologia, capaç de confrontar-se a la tecnologia de guerra ianqui.

    La capacitat tecnològica de l'Iran es va fer palesa en l'incident del desembre de 2011:  l'exèrcit iranià feu aterrar un avió no tripulat ianqui de reconeixement a l'est del país.

    S'ha de saber: els iranians aconseguiren prendre el control de l'avió telecomandat, avió el més modern i avançat del seu tipus de l'arsenal dels EUA (Avió, la fotografia del qual es feu present als mitjans de tot el món).

     S'ha de saber:  Segons els informes d'experts del món islàmic, l'exèrcit iranià ha posat en crisi en diverses ocasions el sistema cibernètic ianqui i israelià.

      Sobre aquesta qüestió, el diari Al-Akbar, 29.11.2013, publicava el següent informe d'En Elie Chalhoub:

   ''Escribe texto o la dirección de un sitio web, o bien, traduce un documento.

     Hem de suposar que Washington és conscient de la seva debilitat econòmica, la qual afecta la seva estratègia militar i la seva geopolítica.

    Als darrers temps, el govern ianqui es veu impel·lit a iniciar la retirada del seu exèrcit de territoris que havia ocupat militarment.

     Dit breument:  l'aventura militar a l'Iraq s'ha mostrat doblement desgraciada pels interessos de Washington. En primer lloc, l'aniquilació del règim de Saddam Hussein va significar la desaparició d'un gran enemic  de l'Iran. La política ianqui no pot ésser més contradictòria:  per una banda, armen l'Iraq per fer guerra contra l'Iran, i tot seguit destrueixen el règim d'En Saddam.  Teheran restava lliure de l'amenaça baasista, però, a més a més, el nou règim iraquià representa a la majoria xiïta. Com era de preveure, el govern de Nuri Al-Maliki és un aliat incondicional del règim xiïta iranià.

     També ruïnosa i mancada de sentit ha sigut la interminable guerra d'Afganistan. S'ha d'entendre que els EUA han perdut la guerra. Les tropes dels vint exèrcits d'ocupació han sigut derrotades per les bombes d'adob dels talibans (Pot ésser d'interès saber que les llengües oficials de l'Afganistan són el persa (50 %) i el paixtu (35 %), llengua que és iraniana i que usa l'alfabet persa).  

     Una última consideració:  Actualment, la República Islàmica de l'Iran forma part essencial del trident que fa resistència contra l'imperialisme dels EUA, juntament amb Rússia i la Xina.  Aquestes nacions són seguides de moltes altres; han fet créixer l'esperança  de que un món més pacífic i multilateral és possible. (A un proper escrit, faig comptes de desemmascarar els agents imperials catalans  que fan campanya contra En Vladimir Putin i contra la seva oposició a la política imperialista dels EUA).