[23/01] Míting de «La Panthère des Batignolles» - «La Liberté» - Brousse - Ceretti - Martínez Rizo - Mastrodicasa - Bill - Monclús - Meca - Millán - Mawet - Gourdin - Masachs - García Vivancos - Allende - Portales

Anarcoefemèrides del 23 de gener

Esdeveniments

Dibuix d'Hévizu del míting de la Boule-Noire imprés per Henri Dochy i publicat en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 5 de febrer de 1887

- Míting de«La Panthère des Batignolles»: El 23 de gener de 1887 té lloc a la Sala de la Boule-Noire, al número 96 del bulevard Rochechouart de París (França), un «míting d'indignació» organitzat pel grup anarquista «La Panthère des Batignolles». El míting es realitzà en honor de l'anarquista Clément Duval, membre del citat grup que el 12 de gener d'aquell any havia estat condemnat a mort per un robatori al domicili de Madeleine Lemaire i el seu posterior incendi i on un agent de la policia resultà ferit. L'acte tingué com a secretari de mesa Alexandre Murjas i hi van intervenir Thévenin, Leboucher, Normand, Tortellier, Hippolyte, Vertu, Joanne, Brunot, Bebin, Ricouar i Louise Michel, entre d'altres. Durant el febrer de 1887 la pena de mort de Duval va ser commutada per la de treballs forçosos a perpetuïtat i enviat a la Guaiana Francesa.

***

Portada d'un número de La Liberté

- Surt La Liberté: El 23 de gener de 1893 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari en llengua francesa La Liberté. Organe ouvrier, paraissant tous les lundis. Fortament inspirat pel periòdic Le Révolté, de Jean Grave, era de tendència kropotkinana antiorganitzativa i anarcoindividualista, tot reivindicant alhora l'ús de la violència. Els editors van ser Joaquín Alejo Falconnet (nascut Alexandre Falconnet i que es feia dir Pierre Quiroule),Émile Piette (propietari de la Llibreria Internacional i que havia dirigit un periòdic homònim a Europa) i Alexandre Sadier. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista francès que es reunia a la Llibreria Internacional del Buenos Aires. Entre els seus col·laboradors va tenir Auguste Vaillant, durant el temps que residí a l'Argentina, i Jean Raoux. Estava orientat gairebé a la situació europea i entre el maig i juliol de 1894 no tractà cap tema argentí. Des de l'editorial se suposava que la revolució es desencadenaria a Europa i després seria seguida pels països americans. Van publicar en fulletó A mon frère, le paysan, d'Élisée Reclus. En van sortir 13 números en 1893 i 26 en 1894; l'últim fou el del 9 de setembre de 1894 i aquesta publicació no va ser continuada per cap periòdic en llengua francesa.

Naixements

Paul Brousse fotografiat per Manuel

- Paul Brousse:El 23 de gener de 1844 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Paul Brousse. Va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el«Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un«Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país.  Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling --és la primera vegada que apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes--, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de 1912 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom.

***

Celso Ceretti

- Celso Ceretti: El 23 de gener de 1844 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. Celso Ceretti va morir el 12 de gener de 1909 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

***

Alfonso Martínez Rizo (ca. 1924)

- Alfonso Martínez Rizo: El 23 de gener de 1877 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Caravaca (Múrcia, Espanya)– el mestre racionalista, enginyer militar, periodista, naturista i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Alfonso Martínez Rizo, que va fer servir el pseudònim Un Ingeniero Español. Son pare, Isidoro Martínez Rizo, fou –a més de maçó sota el nom de Cincinato, cronista de la ciutat de Cartagena, membre de la Reial Acadèmia de la Història i amic d'Isaac Peral– un republicà federal que s'enfrontà a Cartagena als republicans centralistes; sa mare, cosina de son pare, es deia Teresa Rizo López. En 1895 ingressà en l'Acadèmia d'Enginyers Militars de Guadalajara (Castella, Espanya); en 1897 ascendí a segon tinent i a primer tinent dos anys després, en 1905 va ser nomenat capità, grau amb el qual va ser expulsat de l'exèrcit per«professar idees lliures i fer propagandes en pro del proletariat» –altres fonts diuen que deixà voluntàriament la carrera militar– el febrer de 1913 quan estava destinat a la Companyia de Sapadors de Maó (Menorca, Illes Balears). Entre 1904 i 1906 col·laborà en la revista Madrid Cienfífico. Coneixia el francès i l'anglès. En 1913 residia a Melilla (Nord d'Àfrica), on va fer de cronista per a diferents diaris, i poc després encapçalà una Agrupació de Joves Bàrbars a Barcelona (Catalunya). L'agost de 1914 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona per un article publicat en el diari El Progreso, del qual era col·laborador, on s'injuriava el Kàiser d'Alemanya. En 1916 demanà solidaritat amb Joan Salvat Papasseit (Gorkiano), condemnat a dos mesos de presó per un delicte d'impremta, en el periòdic El Motín de José Nakens Pérez. En aquests anys col·laborà en periòdics republicans, sobretot republicans radicals i federals, i sembla que també va exercir de mestre racionalista. El setembre de 1921 s'allistà a Barcelona en el Terç d'Estrangers de Melilla. En la dècada dels vint visqué un temps a Madrid (Espanya). En 1924 era corresponsal de la revista gaditana España y América en Barcelona. En els mesos precedents a l'adveniment de la II República espanyola dirigí a Barcelona la col·lecció«Estrellas del Amor», biografies de dones cèlebres, i l'editorial barcelonina Mar, en la qual va publicar, en la col·lecció «Divulgación Sociològica», nombroses obres seves. El maig de 1931 fou un dels fundadors de l'Agrupació Espanyola d'Amics de Catalunya, que reivindicava una Catalunya federada amb la resta d'Estats Ibèrics i que feia costat l'estratègia de Francesc Macià i Llussà. També en 1931 treballà a Barcelona com a periodista i corresponsal de l'Agencia Internacional Arco. Amb el nou règim republicà, desenvolupà una intensa tasca de divulgació de temes científics i sindicalistes, treballà en l'editorial Horizonte, participà en les activitats de l'associació «Idealistas Prácticos» i milità en el Sindicat d'Obrers Intel·lectuals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, que vicepresidí entre 1932 i 1936. Entre abril de 1934 i juny de 1937 dirigí«Al día con la ciencia», secció científica de la revista Estudios. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté en la «Columna Ascaso»–algunes fonts citen la «Columna Durruti»– com a milicià, tècnic militar i cronista de guerra –fou corresponsal de Solidaridad Obrera al front d'Aragó des dels començaments–, fins que va ser enviat a la rereguarda per mor de la seva edat, treballant com a enginyer en la«Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) de Barcelona, destacant la seva tasca en l'electrificació de la línia Barcelona-França. El 2 de setembre de 1937 assistí, com a vicepresident de l'Associació Regional de Tècnics, a la inauguració del Laboratori Confederal d'Experimentacions de Barcelona. El gener de 1938 participà en el Ple Nacional Econòmic Ampliat de la CNT que se celebrà a València. En 1939, amb el triomf franquista, desaparegué. En els anys quaranta reaparegué a Catalunya, on va oferir el seu suport al moviment llibertari antifranquista, col·laborant assíduament, fent servir diversos pseudònims, en el periòdic Ruta, publicat a França. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acracia,Biofilia, Cuadernos de Cultura, Estudios,Helios, Juventud Libre, Liberación,Orto, Revista de Ambos Mundos, Ruta,Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,X-46, etc. En els seus escrits analitzà les possibilitats econòmiques necessàries per a la realització del comunisme llibertari, i tractà temes d'urbanisme –se li ha adscrit a l'«urbanisme organicista»– defensant la dualitat «ciutat-camp», de naturisme, de nudisme i de qüestions científiques en general. Reivindicà el paper de l'anarcosindicalisme i de la federació de municipis cenetista. Entre les seves obres destaquen La aventura marroquí, colonización, las minas de Oriente (sd), Capitalismo. Crítica social de la organización capitalista. Su historia. Su presente. Su porvenir (sd), Cervantes y el estatuto (sd), Las cinco épocas culminantes en la transformación de la historia: Roma, Inglaterra, Rusia, Europa contemporánea (sd), Comunismo (sd), Comunismo libertario (sd), Cooperativismo. Reivindicación social sin violencia, ni colaboración. Lucha en el terreno puramente económico (sd), Europa contemporánea (sd), Fascismo. La tiranía fascista vista por el obrero español (sd), Francia (sd), La gran batalla interior (sd), Inglaterra (sd), Laicismo (sd), Militarismo Anacronismos que deben desaparecer (sd), Paritarismo (sd), Parlamentarismo. La tragicomedia de la democracia. Teatralidad parlamentaria. Tenores, payasos y jabalíes. El Político profesional. Los códigos (sd), El paro forzoso (sd), Pistolerismo (sd), Postitución. 1º Cómo se empieza, 2º Cómo se vive, 3º Cómo se muere (sd), La República tres veces laica (sd), Resistencia de materiales (sd), Roma (sd), Sexualismo (sd), Sindicalismo El sindicato único. Su significación. Su ideario. Su actuación (sd), El socialismo español. Su ideario. Su fuerza. Sus hombres. Su actuación (sd), Traficantes de carne de mujer. Lo que ninguna mujer debe ignorar (sd), La trata de blancas (chulos, rameras y burdeles) (sd), Rutas heroicas. De España a América (1926, amb Segundo Palazuelo), Anarquismo. Influjo del ideal libertario, su historia, su definición, su importancia, sus efectos (1931), El despertar de un pueblo. Apuntes a vuela pluma sobre el advenimiento de la República y sus causas (1931), 1945, el advenimietno del comunismo libertario. Una visión novelesca del porvenir (1932), El Ama Niña (1932), El amor dentro de 200 años. La vida sexual en el futuro. Visión novelesca de rebeldías futuras (1932), La ciudad en el porvenir comunismo libertario (1932), El comunismo libertario expuesto por un ingeniero español (1932), Desnudismo. Naturismo. Almanaque (1932),Pacifismo impuesto por los pueblos, no cencedido por los estados. Barcelona, sede de la Sociedad de Pueblos, Ginebra de la democracia (1932), El triunfo de la pobreza (1932), El urbanista del porvenir (1932), Federalismo. Explicación de los estatutos federales de todas las federaciones (1934), Agrarismo. Antecedentes estadísticos. Situación actual del campo español (1936), Óbito (1936), ¡Venceremos! (1936), Los Aguiluchos en Aragón (1937), etc. Alfonso Martínez Rizo, sembla, que morí en 1951 a Barcelona (Catalunya), encara que alguns diuen, sense massa fonaments, que marxà cap a Mèxic.

***

Foto policíaca de Leonida Mastrodicasa (1939)

- Leonida Mastrodicasa: El 23 de gener de 1888 neix a Ponte Felcino (Perusa, Úmbria, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Leonida Mastrodicasa, també conegut com Numitore. Fill de l'anarquista Liborio Mastrodicasa i de Rosa Santovecchio, començà a treballà molt jove a les fàbriques d'acer de Treni, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. En 1906 fou un dels fundadors de les Joventuts Anarquistes de Ponte Felcino i patí les primeres detencions. Fou cridat a files en 1909, però desertà passats uns mesos i es refugià a Milà. En 1911 es beneficià d'una amnistia i tornà a Perusa, on treballà en un taller mecànic. Mobilitzat arran de l'aventura colonial de Líbia, desertà novament i s'exilià a Suïssa. En 1914, instal·lat a Ginebra, freqüentà el grup de Luigi Bertoni i col·laborà en el seu periòdic Il Risveglio. Quan esclatà la Gran Guerra, refusà tornar a Itàlia i fou novament declarat desertor. El novembre de 1919 fou detingut per les seves activitats llibertàries arran dels «Fets de Zuric», internat a la colònia penitenciària d'Obre i finalment expulsat de Suïssa. A Itàlia fou enviat a fer el servei militar i a començaments de 1920 novament desertà, però fou detingut dies després i destinat a Albània. Després d'haver agafat la malària i d'haver-se restablert, fou enviat el desembre de 1920 a un regiment d'Infanteria a Venècia, per a ser llicenciat el gener de 1921. Novament establert a Perusa, amb ajuda de son germà Maro, trobà una feina en la Società Industrie Areonautiche Meccaniche Italia Centrale (SIAMIC, Societat Industrial Aeronàutica Mecànica Itàlia Central). En aquesta època lluità activament contra la pujada del feixisme i fou perseguit l'abril de 1921 per«associació de malfactors i fabricació d'explosius», per la qual cosa va haver de viure amagat fins el novembre d'aquell anys quan en fou exculpat per manca de proves gràcies a les gestions d'Oro Nobili, advocat socialista de Terni. En 1922 s'instal·là a Milà i milità en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El juny de 1925 participà a Gènova en el Congrés de l'USI. El maig de 1927 emigrà clandestinament a França amb l'ajuda d'un guia alpí que treballa amb son germà Maro a la Vall d'Aosta. D'antuvi a Marsella, on trobà nombrosos militants anarquistes (Giulio Bacconi, Angelo Diotallevi, Celso Persici, etc.), després s'instal·là a la regió parisenca (Alts del Sena), amb sa companya Linda Tellini i sa filla. Aleshores col·laborà en el periòdic La Lotta Umana, el gerent del qual era Séverin Ferandel i la direcció corria a càrrec de Luiggi Fabbri i que estava publicat pel grup «Pensiero e Volontà». Amb la transformació d'aquest grup en la Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Anarquista Comunista dels Pròfugs Italians), esdevindrà, amb Bernardo Cremonini i Camillo Berneri, el director del seuòrgan d'expressió, Lotta Anarchica (1929-1933), els gerents del qual foren Rebeyron i Alban Fontan. En aquesta època va fer servir nombrosos pseudònims (Mastro,P. Felcino, Maniconi, Nemo,Leomas, Leo), però el que tindrà més fortuna serà Numinatore. També col·laborà en Studi Sociali, realitzat a Montevideo per Luigi Fabbri; en Fede, dirigit per Virgilio Gozzoli i Henri Lequin en la gerència; i en L'Aduanata dei Refrattari, de Nova York. En 1933 fou membre del«Comitè Nacional per a les víctimes polítiques d'Itàlia» i de la Liga Italiana dei Diritti dell’Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en la creació a Puteaux de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Pròfugs Italians), de la qual esdevindrà un dels redactors del seu òrgan, Lotta Sociali (1933-1935), que defensà les tesis de la tendència partidària de la necessitat de l'existència d'una organització que aglutinés el moviment anarquista italià. El 22 de desembre de 1932 fou detingut amb la finalitat d'expulsar-lo, però finalment aconseguí un pròrroga renovable. En 1935 participà en les reunions amb altres organitzacions antifeixistes per portar a terme una campanya en favor del dret d'asil i entre l'1 i el 2 de novembre d'aquell any assistí al«Congrés d'Entesa» de Sartrouville que reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica i que donà lloc al Comitato Anarchico d’Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual seran Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El 19 de gener de 1936 fou detingut per infracció al decret d'expulsió i condemnat a 15 dies de presó per utilització de documentació falsa, però novament obtingué autorització per restar a França i s'instal·là a Suresnes. Quan esclatà la Revolució espanyola, formà part, amb Virgilio Gozzoli i Umberto Tommasini, del comitè anarquista encarregat de reclutar voluntaris per lluitar a la Península. El novembre de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), inscrivint-se en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Entre el gener i l'agost de 19 37 col·laborà en el periòdic Guerra di Classe (Barcelona, 1936-1937) i visqué amb Camillo Berneri. Després dels«Fets de Maig de 1937» i l'assassinat de Berneri i Francisco Barbieri a mans de sicaris estalinistes, passà a França. Entre el 25 i 26 de desembre de 1937 participà a Marsella en el Congrés Nacional dels Anarquistes Italians de l'Exterior, on es decidí la transformació de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en Unió Anarquista Italiana (UAI) i on fou nomenat, amb Virgilio Gozzoli, director del seuòrgan, Il Momento (1938), el gerent del qual fou René Podevin. També fou corresponsal del Bolletine d'Informazione dell'UAI (1938-1939). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial, per fugir una expulsió segura i ja malalt de tuberculosi, s'inscriví en la Legió Estrangera i participà en la defensa de París. El gener de 1941 fou detingut per la policia nazi i immediatament deportat a Alemanya amb altres anarquistes, com ara Giovanna Berneri, Angelo Diotallevi, Augusto Mione i Savino Fornasari. Internat al camp de concentració«Stalag 12D» de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), Leonida Mastrodicasa hi va morir, segons la policia, de tuberculosi el 20 de maig de 1942 i enterrat al cementiri del camp. Amb l'Alliberament, el govern francès el condecorà amb la Legió d'Honor a títol d'«heroi partisà» i acordà donar una pensió a sa companya considerada com a«vídua de guerra». En 1968 un carrer principal de Ponte Felcino fou inaugurat al seu nom.

Leonida Mastrodicasa (1888-1942)

***

Charles Bill segons la premsa de l'època

- Charles Bill: El 23 de gener de 1892 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarcoindividualista, partidari de l'il·legalisme revolucionari, Charles Bill. Havia nascut. Ben igual que sos tres altres germans grans, fou fuster ebenista, vegetarià, antialcohòlic i anarquista a Nancy. A començaments de segle mantingué una estreta amistat amb l'anarquista Eugène Diudonné. En 1909 va ser condemnat a dos mesos de presó per «possessió d'armes i trencament d'objecte públic». Cap el 1911 vivia amb el company Charles Reinert al número 14 del carreró de la Madeleine. Quan el cas de la «Banda Bonnot» i durant el procés dels seus membres, assassinà el 4 de maig de 1912 a trets el fuster Charles-Auguste Blanchet a Neuves-Maisons (Lorena, França), qui hauria denunciat a la policia una falsa coartada d'Eugène Dieudonné. En fuita i desaparegut, l'1 de desembre de 1913 va ser condemnat per contumàcia a mort per l'Audiència de Meurthe i Mosel·la. Refugiat a Portugal, retornà a França quan esclatà la Gran Guerra. Allistat en l'exèrcit amb una cartilla militar falsa a nom de Charles Masson, va ser incorporat en l'Artilleria i va ser ferit al front en dues ocasions. El 4 de desembre de 1916 va ser denunciat per un soldat del seu batalló del 60 Regiment d'Artilleria que l'havia reconegut, detingut amb resistència al centre d'entrenament del camp militar d'Avord (Centre, França) i reclòs a la presó de Bourges (Centre, França). Jutjat de bell nou el 23 de març de 1917 pel Tribunal de l'Alt Marne per l'assassinat de Blanchet, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Charles Bill va morir el 18 de març de 1918 a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França) i la seva defunció només es va fer pública a finals d'aquell mes.

***

Vicente Monclús Guallar

- Vicente Monclús Guallar: El 23 de gener de 1911 neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Monclús Guallar. Obrer agrícola, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries de la comarca aragonesa de Barbastre. Quan el cop militar feixista, el 20 de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Son germà Joaquín Monclús Guallar, també confederal, va ser afusellat el 30 d'agost de 1936 per les tropes franquistes. Vicente marxà com a milicià al front d'Osca formant part de la Columna «Roja i Negra» i posteriorment enquadrat en la companyia de metralladores del Batalló 508 de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on obtingué el grau de comissari de campanya. Després d'haver combatut als fronts de Saragossa (Aragó, Espanya) i del Llevant peninsular, en 1938 s'integrà en l'Escola d'Aviació de Santiago de la Ribera (San Javier, Múrcia, Espanya) i formà part d'un grup de 186 alumnes pilots de l'Exèrcit republicà que el desembre de 1938 van ser enviats a la Unió Soviètica per a rebre classes de pilotatge de caces als aeròdroms de Kirovabad, al Caucas (actual Gandja, Azerbaidjan). En 1939, després del triomf franquista, refusà, com altres pilots espanyols, de posar-se al servei del govern soviètic i demanà poder emigrar a França o als Estats Units. El 2 de maig de 1939 va ser enviat a l'Escola Política de la Internacional Comunista de Planiersnaya, a prop de Moscou, amb la intenció de rebre formació política i dissuadir-lo de la seva idea d'abandonar l'URSS; en aquesta tasca dissuasiva intervingué el militar comunista Enrique Líster Forján. Després de diversos enfrontaments amb les autoritats soviètiques, el 17 de desembre de 1939 va ser rebut, juntament amb Agustí Puig, pel cap del Negociat del Ministeri d'Assumptes Exteriors de l'URSS per demanar passaports per a una trentena d'alumnes per a traslladar-se a Mèxic. El 29 de gener de 1940 va ser detingut a Moscou amb set pilots més (José Giménez Llop, Josep Gobart, Luis Milla, Juan Navarro, Francisco Pac, Juan Sola Pala i Francisco Tares) i, després d'un judici format per delegats del Partit Comunista d'Espanya (PCE) en el qual aquests demanaren penes de mort, enviats tots a la presó moscovita de Butyrskij i després a Lubianka, quarter general de la policia política de Moscou. Després de vuit mesos tancats en cel·les individuals d'aïllament i apallissats brutalment, el setembre de 1940 van ser jutjats i condemnats a la deportació a camps de treball de Sibèria. Tots els seus set companys van morir un després d'altre de fam i de fred i ell, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per «agitació imperialista», no va ser enviat al camp Núm. 99 de Kharagandí (Kazakhstan), on van ser deportats un grup de mariners i de pilots republicans espanyols, sinó que va ser internat en diversos camps, especialment en els de Potma i de Vorkutà (Komi, Rússia). En 1947 la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i son secretari Josep Ester Borràs engegà una campanya internacional per obtenir l'alliberament dels pilots i dels mariners republicans espanyols detinguts als camps de concentració soviètics. El 29 de gener de 1948 el Soviet Suprem el va indultà, però va ser deportat forçosament a Samarcanda (Uzbekistan) i allà, sense feina per la seva condició de deportat, es va veure obligat a viure de la mendicitat. El 20 d'abril de 1950 va ser detingut a la sortida d'un teatre i acusat d'espionatge per haver parlat amb un ciutadà nord-americà al pati de butaques. Després d'apallissat, va ser obligat a signar una autoinculpació i el 28 de desembre de 1950 va ser condemnat a 10 anys de presó sense cap judici. No obstant això, va ser enviat a treballar a una fàbrica secreta a prop de Moscou, on troba dos companys espanyols en la mateixa situació. La campanya de la FEDIP, que comptà amb el suport d'organitzacions antifeixistes espanyoles exceptuant les comunistes, aconseguí la primavera de 1954 la llibertat i el repatriament d'alguns dels supervivents, però Monclús no n'entrà en aquesta llista. L'abril de 1955 va ser traslladat a un complex industrial a Mordovia i el 6 de gener de 1956 va ser traslladat a la presó moscovita de Lubianka. Després de 16 anys passats en el gulag comunista, el 23 de març de 1956 va ser alliberat pel Tribunal Militar del Consell Suprem de l'URSS i enviat set mesos a Dnipropetrovsk (actual Dnipró, Ucraïna), on treballà en una fàbrica. Per mediació de la Creu Roja Internacional, pogué contactar amb son germà Isidre, qui s'ocupà de les gestions per al seu repatriament a França. El 23 de novembre de 1956 arribà a París (França), on es reuní amb son germà, aleshores exiliat a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i militant de la Federació Local de la CNT. Segons algunes fonts, Vicente emigrà a l'Argentina i en 1959 publicà a Buenos Aires les seves memòries sota el títol 18 años en la URSS. Viacrucis en el paraiso soviético. Como vive, estudia, trabaja y trata el pueblo ruso, on denuncia durament el règim estalinista. El 16 de maig de 1959 va fer una conferència als locals de la Federació Local de París de la CNT titulada«Problemas sobre Rusia» i l'11 de març de 1961 a la CNT d'Orleans (Centre, França) titulada «La clase obrera y campesina en la URSS». Vicente Monclús Guallar, sembla, va morir cap el 1999 i està enterrat a Alacant (Alacantí, País Valencià).

Vicente Monclús Guallar (1911-1999?)

***

Notícia de la detenció de Pedro Meca López i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1950

- Pedro Meca López: El 23 de gener de 1914 neix a Múrcia (Castellà, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Meca López. Es guanyava la vida fent de representant de comerç i en 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934 va ser empresonat per la seva militància. Durant la guerra civil combaté el feixisme com a membre de la «Columna Ascaso» i després de la militarització va ser ascendit a tinent de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i en 1944 va ser empresonat. Després entrà a formar part dels grups d'acció i el 27 de maig de 1949 va ser detingut a Barcelona (Catalunya). El 23 d'agost d'aquell any sortí en llibertat provisional, però el 3 de maig de 1950 va ser novament detingut durant una batuda i fou empresonat amb altres cenetistes d'antics grups desmantellats l'octubre de 1949. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una trentena de supervivents i col·laboradors d'aquests grups d'acció, i fou condemnat a 25 any de presó; altres nou companys no tingueren tanta sort i van ser condemnats a mort, dels quals cinc van ser afusellats el 14 de març d'aquell any al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Julio Millán Hernández

- Julio Millán Hernández: El 23 de gener de 1935 neix a Villamantilla (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Julio Millán Hernández, citat a vegades com Julián i conegut comEl Pipa. Obrer en un taller de serigrafia, durant els anys seixanta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en les activitats clandestines de les Joventuts Llibertàries de Madrid. En 1961 abandonà la capital de l'Estat i s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Amic de Joaquín Delgado Martínez, de Francisco Granado Gata i d'altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), efectuà nombrosos viatges entre Espanya i França. El 17 d'octubre de 1967, durant un d'aquests viatges, va ser detingut al tren de Portbou a Barcelona portant una pistola. Acusat de terrorisme per les autoritats franquistes, que li atribuïren dos atemptats amb explosius–al Tribunal de Comptes de Madrid (2 de desembre de 1962) i en el vol de la companyia aèria Aviaco entre Madrid-Barcelona-Palma (4 de març de 1963)– que no causaren víctimes durant la campanya de la FIJL contra el turisme a Espanya, després de quatre anys i mig en detenció preventiva, l'11 de febrer de 1972 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid i condemnat per un «delicte de terrorisme consumat i un delicte de tinença il·lícita d'explosius» a 20 anys de reclusió i a tres de presó. Gràcies a una campanya internacional de suport organitzada pel moviment llibertari que es portà a terme a diversos països europeus (França, Itàlia, Regne Unit, etc.), la pena va ser reduïda el 31 gener de 1973 en un segon consell de guerra a 18 anys de presó. Restà empresonat vuit anys.

***

Chiquet Mawet (anys vuitanta)

- Chiquet Mawet: El 23 de gener de 1937 neix a Verviers (Lieja, Valònia) la dramaturga, narradora, poeta, professora, activista ecologista i social i militant anarquista Michelle Beaujean, més coneguda com Chiquet Mawet o  La Woow. Militant de les Joventuts Comunistes de Verviers, en els anys cinquanta fou partidària del socialisme autogestionari iugoslau (Titisme). Amb 18 anys marxà cap a Novi Sad (Sèrvia, Iugoslàvia; actual Sèrbia) i restà sis anys estudiant lingüística, serbocroata i eslavisme; en aquesta època conegué el seu primer marit, actor, director teatral i acordionista. Amb un grup de teatre universitari recorregué diverses ciutats iugoslaves. En 1961 retornà a Valònia i esdevingué ensenyant i treballà amb diversos grups teatrals. En els anys setanta participà activament en el moviment ecologista i en 1975 representà l'Associació per a la Protecció contra les Radiacions Ionitzants (APRI) en el Front des Actions Anti-Nucléaires (FAAN, Front de les Accions Antinuclears). El 12 de març de 1976, durant l'assemblea general constitutiva de la secció belga d'Amics de la Terra (AT) celebrada a Namur (Namur, Valònia), va ser nomenada membre del consell d'administració d'aquesta nova associació ecologista. Activa militant del moviment antinuclear radical, coordinà la partida des de Bèlgica per a la gran manifestació del 31 de juliol de 1977 contra la central nuclear Superphénix de Creys-Malville (Creys-Mépieu, Roine-Alps, Arpitània) i en la qual morí un manifestant a resultes dels durs enfrontaments amb la policia. En 1989 participà en la fundació de l'associació«Silence, les Dunes!», que arreplegava una desena d'artistes de la zona de Verviers. Durant la dècada dels noranta col·laborà regularment amb el periòdic mensual Alternativa Libertaire i en 1997 col·laborà en el llibre col·lectiu Le hasard et la nécessité. Comment je suis devenu libertaire. El juliol de 1997 participà en la creació a la zona de Lieja del «Cercle Carlo Levi» del col·lectiu «Chômeur, Pas Chien!» (Desocupat, no un ca!), creat per aturats i associacions diverses per a denunciar la pràctiques discriminatòries de les reglamentacions i de les polítiques belgues cap els sense feina. Autora de nombroses peces teatrals, entre elles destaquen La véritable histoire de Juliette et Roméo (1988), Piratons Perrault! ou L'horrible fin du sapiens. Sortie sur le parvis du XXI siècle (1990), Caius et Umbrella (1990), La pomme des hommes (1991), La reine des gorilles (1991), Le Pape et la putain (1994), Le Prince-Serpent (1994) i Nuinottenakt (1995), entre d'altres. Malalta de càncer des de feia un any, Chiquet Mawet es negà a rebre més tractament i morí durant la nit del 4 al 5 de juliol de 2000 a Lieja (Lieja, Valònia); essent incinerada dos dies després. Son segon marit fou l'escultor Michel Barzin.

Defuncions

Georges Gourdin

- Georges Gourdin: El 23 de gener de 1945 mor al camp de concentració d'Ellrich (Turíngia, Alemanya) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Havia nascut l'11 d'abril de 1915 a Livry-Gargan (Illa de França, França). Com a dissenyador industrial treballà per a la «Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquestaèpoca representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè«Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité,òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un delsúltims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).

Continua...

---