Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

L'actual guerra ideològica. Un repàs.

0
0

 

 

Normal021falsefalsefalseCAX-NONEX-NONE

           L'actual guerra ideològica.    Un repàs.

   

 

     Tesi: els capitalistes declaren formalment que són a favor de la igualtat, però fan perjuri; ells en tot moment malavegen  amb l’objectiu d’incrementar els seus privilegis. 

     Actualment, la guerra ideològica entre els dos bàndols en conflicte és a un moment d’''impasse'' en que les classes treballadores no acaben de decidir el pla de batalla contra les elits capitalistes (contra les elits econòmiques i socials).

 

     Com explico sovint als meus escrits, són les classes populars – i majorment les classes treballadores – les que prenen la iniciativa en la lluita inacabable contra les classes opressores. Primer es feren les revolucions democràtiques, i, tot seguit, els teòrics – els filòsofs – pogueren desplegar els materials de la nova ideologia democràtica (Ho podeu veure a La filosofia i la religió sense màscares, pàgina 14 i següents).

 

       No és el cas que els filòsofs hagin de dir a les amples masses a què han d’aspirar ni com han d’organitzar la seva lluita.

 

   Els filòsofs – i tota mena de persones que escriuen discursos –  treballen al servei d’un dels dos bàndols en lluita; o bé a favor de les classes treballadores, o bé a favor de les elits dominants. O, en negatiu, uns treballen contra la ideologia de les elits dominants, i els altres tenen per objectiu confondre o distreure a les classes treballadores.

 

       El gran impasse del moviment obrer ja havia començat, abans de la caiguda del mur de Berlín.  Des de finals dels anys 1960, les denúncies contra els Gulags soviètics plovien més espesses. Es feia evident el fracàs social i econòmic dels països de règim comunista.

 

    La caiguda del mur de Berlín va significar el reconeixement de la derrota de l’estratègia dels partits comunistes. Les classes treballadores els donaren l’esquena, i els grans partits comunistes – com el francès o l’italià – , esquelètics i desorientats, esgoten les seves energies amb l’intent de recuperar el favor de les masses.

 

    Els filòsofs que mantenien la flama marxista també patiren la gran sacsejada. I fins i tot els més distingits pensadors de l’Escola de Frankfurt hagueren de veure que els seus baluards mostraven escletxes que amenaçaven de ruïna l’edifici. Per tot arreu, els neoliberals proclamaven que “Marx era mort” i quedava confirmada la fi de la història, de manera que es declarava que el sistema capitalista era la última i definitiva organització del sistema de producció.

 

     Durant els últims 40 anys, les elits econòmiques i socials (els capitalistes) han continuat desplegant els seus mecanismes de poder per tal d’assegurar els seus privilegis i d’incrementar el seva porció de la renda econòmica nacional.

 

    Es pot dir que continua el procés d’acumulació de capitals i que les elits incrementen les seves porcions de la renda; i, pel contrari, minva la porció de renda de les classes treballadores. 

      Segons les dades recollides per l’economista Martín Seco i publicades al diari “Público”,referits als Estats Units, l’augment de poder de l’elit capitalista  (posem l’1 % de la població) s’ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares:es mostra  que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l’altre 20 %  obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I la dada més escandalosa seria la que fa referència a l’increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l’1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %.         Les classes treballadores són en un impasse, jo deia. Són elles les que iniciaran les noves formes de lluita contra l’opressió.     Entretant,  els filòsofs i els qui es dediquen a tractar qüestions ideològiques, els qui són al bàndol que lluita contra l’opressió, allò que els correspon fer és posar al descobert les estratègies de les elits econòmiques i socials, i fer veure la inconsistència dels discursos dels seus ideòlegs. O sigui, els intel·lectuals que són a favor de la igualtat i de la llibertat han de posar en crisi el discurs  dels falsos llibertaris; aquests intel·lectuals han de fer veure que “el camí de la servitud” és el del domini dels capitalistes. Els ideòlegs d’esquerra han de derrotar dialècticament als teòrics del “llibertarisme capitalista”.         Al meu parer (i que motiva aquest exordi), la peça mestra fonamental de la guerra ideològica gira al voltant de la configuració de la nova filosofia (La ideologia dominant és la que sustenta la classe dominant; i les teories filosòfiques, les filosofies, són un instrument per a reforçar  una determinada ideologia).       Si actualment el sistema polític de l’Estat espanyol és formalment una denominada “democràcia parlamentària” és una conseqüència de la lluita de les classes populars.    La democràcia – limitada, parcial – de l’Estat espanyol d’avui és una deriva de les llunyanes revolucions democràtiques que triomfaren als segles passats (Hem de notar que l’oligarquia tradicional hispana mai ha sigut derrotada; que l’únic intent d’establir un règim democràtic va desfermar una contrarevolució genocida; que actualment l’oligarquia hispana continua esplèndidament instal·lada en els seus privilegis de sempre).        No foren les elits econòmiques les que promogueren les revolucions democràtiques (Cal rebutjar frontalment la teoria marxista sobre les denominades “revolucions burgeses”).  Les classes treballadores foren l’agent de les revolucions democràtiques. I la ideologia impulsora de la revolució democràtica esdevingué la nova ideologia dominant.      Fou llavors, una vegada establerta la nova ideologia democràtica d’acord amb el sentir de les amples capes populars, fou llavors que es desplegà la nova filosofia, denominada més tard, “Empirisme anglès” o “Empirisme britànic” (L’òliba britànica emprengué el vol; el sol ja era post).       Haurem de veure que En Descartes i el Racionalisme no tingueren incidència real  en el procés general de la història (Tesi: la importància que es concedeix al pensament d’En Descartes és una pura recreació dels historiadors conservadors, de signe idealista).       Als llibres d’història de la filosofia, majorment, es qualifica  l’Empirisme com a filosofia que inaugurava la modernitat i que les seves idees bàsiques són idees dominants que s’han mantingut fins avui. Els llibres d’història de la filosofia expliquen que les idees bàsiques de l’Empirisme  foren recollides pel “Positivisme” i pel “Neopositivisme” , també denominat “Positivisme lògic” o “Filosofia analítica” (Per posar un exemple, l’afirmació de la impossibilitat de que la metafísica sigui una ciència).       Els llibres d’història de la filosofia, majorment, donen a entendre que es dona una immensa dispersió de filòsofs i de corrents filosòfics. Als ulls dels profans, allò sembla una selva filosòfica impenetrable.  

      És ben segur que és una selva, però el meu exordi és una crida a no deixar la selva filosòfica en mans de l’enemic. Actualment, els neocons fan una campanya mundial a favor de la filosofia llibertària d’En Friedrich Hayek (Podeu veure l’escrit  Hayek i Popper). La immensa maquinària dels neoliberals (“liberals” es diuen ells) està rutllant amb la intenció d’ocupar la “selva”; també disposen d’un exèrcit de 40.000 economistes filòsofs que anuncien la bona nova de la “llibertat capitalista” (Ho fan a la manera dels 40.000 teòlegs, doctors en Teologia científica, que seguint les epístoles  de Pau de Tars (Ei, “paraula de Déu"!), intentaven convèncer els esclaus de que allò que importava no era sortir de l’esclavatge sinó esdevenir bons cristians, uns bons esclaus cristians)

 

       Exordi: Allò que importa és combatre i fer fora de la “selva” els predicadors de l’esclavatge dels treballadors.

 

 


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images