AIXÍ JO TAMBÉ SERIA EMPRESARI

Article de Pere Sampol:

El rescat de les autopistes radials de Madrid per més de 4.000 milions d'euros torna a posar de manifest la subordinació del sistema polític espanyol als grans empresaris. Després de l'escàndol del rescat de Castor, l'empresa de prospeccions gasístiques de Florentino Pérez, ara toca les radials madrilenyes, aquelles inaugurades pel guru de l'economia, José Maria Aznar. Acciona, CAS, Sacar, FCC i Comsa-Emte, pel que fa a les constructores, i Bankia i BMN per les entitats financeres, obriran un altre forat a les arques públiques o, més ben dit, a les nostres butxaques.

Respecte a això, resulta xocant comprovar com els adalil del liberalisme: grans empresaris, polítics com Aznar i Rajoy, opinadors de la TDT i la resta del "todo Madrid", dia si i dia també ens donen lliçons a la resta dels mortals. Segons ells, la gestió privada funciona millor que la pública, ergo s'ha de privatitzar tot allò que pugui donar benefici empresarial: hospitals, escoles, autopistes, aeroports, energia,... El resultat és més que discutible. En tots els casos la gestió privada suposa una disminució salarial per als treballadors, amb una conseqüent disminució del consum, menor recaptació d'imposts i cotitzacions a la Seguretat Social. I, en la majoria de casos, la privatització suposa una disminució de la qualitat del servei.

Però, aquest no és el caire més rellevant que voldria destacar, sinó la gran estafa econòmica i ideològica que suposen els contractes de les grans obres públiques estatals. La mecànica quasi sempre és la mateixa a l'hora de construir infraestructures públiques. Primer es comença per sobredimensionar les necessitats, per tal d'incrementar el pressupost del projecte. En el cas de les radials de Madrid, la desviació de les previsions que serviren de base a la seva construcció, no és d'un 10 o un 20 per cent (que s'explicaria per mor de la crisi econòmica), sinó d'un 80 per cent. És a dir que només han circulat un 20 per cent dels vehicles prevists als estudis previs. Naturalment, l'empresa constructora cobrarà la totalitat del cost del projecte, amb el corresponent benefici industrial, més els habituals suplements pressupostaris per uns imprevists que mai no es preveuen.
La següent condició és l'establiment d'unes clàusules per les quals si l'obra pública no té els usuaris prevists, l'Administració pública ha de compensar la diferència entre les previsions d'ingressos (amb el corresponent benefici industrial) i els ingressos finals. Si l'Administració no accepta aquesta clàusula només resta rescatar l'explotació de l'obra pública, amb la condició que l'empresa concessionària no hi perdi.

Dèiem, però, que aquest sistema suposa una gran estafa ideològica. Els qui defensen aquest sistema pervers són els primers en defensar l’economia de mercat i el liberalisme. Abominen de l’Estat i propugnen que s’ha de reduir a la mínima expressió, però no haurien fet un trist negoci sense el sector públic i, sobretot, el seu paraigües. Juguen sobre segur, no n’hi arrisquen ni un dels seus. Així qualsevol pot ser empresari: si quan hi guanyes tot és per a tu i quan hi perds tot és per al Poble, t’ha tocat la loteria sense posar-hi. Ara que, ben mirat, s´hi que hi has posat: exministres al teu consell d’administració, l’habitual tres per cent al partit, els regalets als qui han de donar el vist i plau al contracte,... És el capitalisme d’amiguets, que perverteix allò que tant diuen defensar, el lliure mercat. Són la xacra del Sistema. I el pitjor és haver d’aguantar les seves lliçons ideològiques. Quina creu!