Anarcoefemèrides del 13 de gener
Esdeveniments
Henrik Ibsen
- Estrena d'En Folkefiende: El 13 de gener de 1883 al teatre de Christiania d'Oslo (Noruega) l'escriptor i dramaturg Henrik Ibsen estrena la seva obra teatral En Folkefiende (Un enemic del poble). L'obra, precursora del«teatre de tesi», va tenir molta importància en el moviment anarquista i va ser representada infinitat de vegades per grups teatrals llibertaris. L'èxit als països del sud d'Europa pot tenir molt a veure amb la predisposició especial d'un públic predominantment de procedència obrera i influenciat per l'anarquisme. La visió de les obres ibsenianes representades tenia connotacions molt diferents a la que podia donar-se, per exemple, als països nòrdics. La clau de la popularitat a Catalunya es deu, sobretot, a la bona receptivitat d'aquest públic proletari respecte d'alguns problemes exposats, com poden ser la identificació que es fa amb la lluita dels protagonistes ibsenians contra tots els convencionalismes, l'exaltació dels instints, o la idea de l'oposició de l'individu contra la massa. En canvi, la lectura que feien crítics noruecs i alemanys de l'obra d'Ibsen resultava ben diferent, i se sorprenien de la bona acollida de l'autor per part de les classes populars italianes o espanyoles, atès que, per a ells, les peces teatrals del dramaturg escandinau reflectien una ideologia profundament conservadora i uns valors antidemocràtics. En 1893 es va estrenar al «Teatro Novedades» de Barcelona Un enemic del poble, abans fins i tot de l'estrena francesa de l'obra.
***
Montjuïc,"el castell maleït"
- Campanya per la
revisió del Procés de Montjuïc:
El 13 de gener de 1898
es publica en el periòdic El Progreso de
Madrid (Espanya) l'article de
Joan Montseny (Federico Urales)«Revisión de proceso. Las infamias de
Montjuich» que engegarà una important campanya per
demanar la revisió de les
causes instruïdes en l'anomenat «Procés
de Montjuïc», denominació aplicada al
procés militar que seguí l'atemptat contra la
processó del Corpus al carrer
dels Canvis Nous a Barcelona (Catalunya), el 7 de juny de 1896, i que
portà una
dura repressió a l'obrerisme anarquista català i
la detenció de més de 400
persones. Joan Montseny, que fou un dels deportats arran d'aquest
judici el
juliol de 1897, al vapor «Isla de
Luzón», cap a Anglaterra, havia retornat
clandestinament amb documentació falsa a la
Península i es va instal·lar a
Madrid, on va fer contacte amb Alejandro Lerroux, director d'El
Progreso,
amb qui ja havia tingut relacions epistolars. La seu del
periòdic, al madrileny
carrer de la Montera, es va veure inundada per cartes dels torturats a
les
masmorres de Montjuïc i aquestes serviren com a base dels
futurs articles,
gairebé diaris, que durant els mesos següents
Montseny va publicar en una
secció fixa que recollia escrits de comitès
republicans, societats obreres,
grups anarquistes i condemnats. També tingueren cabuda
notícies sobre la
situació dels familiars: dones, mares i infants. Una
activitat tan intensa que
portà Federico Urales a viure a la redacció del
diari. A poc a poc la campanya
reeixí i durant febrer i març de 1898 altres
periòdics, especialment madrilenys
i catalans, se sumaren a la campanya. Un d'aquests, El Pueblo
de Cadis,
fou el primer en utilitzar l'expressió de «castell
maleït». A més, es donà un
bot qualitatiu quan començaren a organitzar-se
manifestacions. A Barcelona, a
mitjans de febrer de 1898, unes 15.000 persones recorregueren els
carrers de la
ciutat fins lliurar a l'ajuntament un escrit on es demanava el
càstig dels
responsables i l'alliberament dels penats. Actes semblants tingueren
lloc a La
Corunya, Valladolid, Saragossa, Gijón i Sabadell. Un cop
desaparegué El
Progreso, des de començaments de juliol de 1898
Joan Montseny començà a
editar el quinzenal La Revista Blanca, que, a
més de voler imitar el
model intel·lectual de la seva homònima francesa
que tan important paper havia
jugat per a la denúncia internacional de Montjuïc,
pretenia recollir el
testimoni del periòdic de Lerroux en pro de la
revisió del procés.
***
Míting de la FORA contra la Llei de Residència
- Vaga contra la Llei de
Residència: El 13 de gener de 1908 a
l'Argentina comença una vaga general indefinida per exigir
la derogació la Llei
de Residència. Fou provada en el VII Congrés de
la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA), celebrat a La Plata entre el 15 i el 19 de desembre
de 1907.
Es coneix com a «Llei de Residència» o«Llei Cané» la «Llei 4.144 de
Residència» sancionada pel Congrés de
la Nació Argentina en 1902 que permeté i
facultà el govern a expulsar immigrants sense judici previ.
La llei fou
utilitzada per successius governs argentins per reprimir les
organitzacions
sindicals, expulsant principalment anarquistes i socialistes.
Sorgí a partir
d'una demanda formulada per la Unió Industrial Argentina al
Poder Executiu
Nacional en 1899, arran del qual el senador Miguel Cané
presentà davant el
Congrés de la Nació el projecte
d'expulsió estrangers. Aquesta vaga pretenia
ser «l'exponent més grandiós del queés i de la força que representa la
FORA»,
però no va assolí les proporcions esperades, ja
que la preparació fou massa
llarga i l'Estat tingué temps suficient per avortar-la.
Només va durar dos dies
i portà com a conseqüència la clausura
de locals i una gran quantitat d'obrers
empresonats. La Llei de Residència va estar en vigor 56 anys
i fou derogada
durant el govern del president Arturo Frondizi.
***
Capçalera
de Tinta y
Libertad
-
Surt Tinta y Libertad: El 13 de gener de
2008 surt a Madrid (Espanya) el primer
número del periòdic quadrimestral Tinta
y Libertad. Boletín de la
Coordinadora Nacional de Artes Gráficas,
Comunicación y Espectáculos de CNT
(Confederació Nacional del Treball). Fou
continuació de La Tira de Papel
i era l'òrgan anarcosindicalista cenetista del sector d'arts
gràfiques,
comunicació i espectacles. Les seves pàgines es
dedicaren especialment a
notícies sindicals i a campanyes per la llibertat
d'expressió. Els articles es
publicaren sense signar. En sortiren set
números, l'últim l'abril de
2012.
Naixements
Hippolyte Ferré
fotografiat per E. Appert
- Hippolyte Ferré: El 13 de gener de 1848 neix a França el communard i internacionalista anarquista Hippolyte Ferré. D'antuvi blanquista, en 1871 fou secretari del seu germà, Théophile Ferré (1846-1871), delegat de Seguretat General de la Comuna de París, i fou nomenat capità del 76 Batalló Federat. Arran de la caiguda de la Comuna, fou empresonat un temps, però acabà refugiant-se a Zuric (Zuric, Suïssa), mentre un consell de guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. Després s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on treballà de tapisser, i s'afilià a la bakuninista Federació del Jura, de la qual va ser nomenat secretari arran del congrés celebrat a La Chaux-de-Fonds entre el 6 i el 7 d'abril de 1874. El febrer de 1876 publicà --amb Pierre Jeallot, François Dumartheray, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy-- el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, primer text que parlarà de«comunisme anarquista». El 18 de març de 1877 assistí a la«Manifestació de la Bandera Roja» en record de la Comuna de París a Berna i fou ferit al cap durant els enfrontaments amb la policia. Entre el 19 i el 20 d'agost d'aquest mateix any participà en el congrés d'una Federació Francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caire bakuninista antiautoritari, que s'havia constituït l'abril anterior i en la qual Alerini, Paul Brousse, Dumarteray, Jules Montels i Pindy formaren la comissió administrativa inicial i que a partir del congrés Jeallot i Ferré reemplaçaran Brouse i Montels. Després de proclamada l'amnistia per als communards, tornà a França i s'establí a Levallois-Perret (Illa de França) i milità en el grup anarquista«La Solidarité» de Levallois. Entre 1882 i 1888, amb el suport de Courapied (L'Ancien) i de l'artista i pintor Francois Hoffman, intentà sense èxit federar els grups anarquistes de la regió parisenca. Entre 1887 i 1888 existí una efímera «Federació Socialista-Revolucionària del cantó de Neully», al voltant del grup anarquista de Clichy i del grup de Levallois «Les Déshérités». A partir de 1889 fou el tresorer de la «Societat fraternal dels antics combatents de la Comuna». Hippolyte Ferré va morir en 1913 a París (França). Sa germana, Marie Ferré (1852-1882), també fou militant anarquista iíntima de Louise Michel.
***
Arturo
Campagnoli
-
Arturo Campagnoli: El 13 de gener de 1874 neix a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista
anarquista Arturo Campagnoli, també
conegut per la seva versió portuguesa Artur
Campagnoli. Sos pares es deien Vincenzo Campagnoli i Maria
Cornazzani. En
1886 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) amb sa família, on
treballà de fuster i d'ebenista al taller de son pare. En
1890 va ser fitxat
per la policia per les seves activitats anarquistes. En 1891
emigrà, amb son
pare i altres familiars, a Brasil –arribà el
juliol d'aquell any al port de
Santos (São Paulo, Brasil) a bord del vapor Nord
America– i s'establí a São
Paulo (São Paulo, Brasil), on es reuní amb son
germà Paolo. En 1892 edità, juntament amb Galileo
Botti, el periòdic Gli Schavi
Bianchi, el títol del qual
feia referència a la substitució de la
mà d'obra esclava, arran de l'emancipació
recent dels negres, pels proletaris blancs de la immigració.
El 15 d'abril de
1894 va ser detingut per primera vegada en sortir d'una
reunió de preparació
del Primer de Maig celebrada al Centre Socialista Internacional (CSI),
juntament amb altres 16 anarquistes i socialistes de São
Paulo (André Allemos,
Giuseppe Bacchini, Augusto Bargioni, Galileo Botti, Alfredo Innocenzi,
Antono
Maffucci, Francesco Patelli, Suppo Serafino, Felice Vezzani, etc.), i
va ser empresonat
durant vuit mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). El 30
d'agost de
1894 va ser declarat insubmís al reclutament. El 16 de
març de 1895 va ser
detingut, quan repartia pamflets pels barris de l'Avinguda Paulista i
de Ponte
Grande, juntament amb altres anarquistes, entre ells son
germà petit Luciano
Campagnoli, Andréa Allemos, Galileo Botti, Alfredo Capricci,
Giuseppe Consorti,
Antonio Maffuci, Francesco Patteli,
Attilio Venturini i
Felice Vezzani, arran de
desencadenar-se una
important repressió contra el moviment llibertari brasiler
després de la
manifestació del 18 de març de
commemoració de la Comuna de París. Expulsat del
Brasil, passà a l'Argentina, on treballà de
ramader i col·laborà en L'Avvenire, de Buenos Aires. El 2
d'octubre de 1896 va ser amnistiat del seu delicte
d'insubmissió al
reclutament. L'abril de 1899 s'embarcà amb un vaixell cap a
Marsella (Provença,
Occitània) i s'establí a París
(França), on treballà d'orfebre. Un informe
policíac de 1900 citava la seva pertinença a un
grup anarquistes italians, format
per una quarantena de companys (Silvio Corio, Francesco Giambaldi, Nino
Samaia,
de qui era íntim amic, Felice Vezzani, etc.), que es reunien
al número 36 del
carrer Tiquetonne o dins del restaurant Ferrari, al carrer
Saint-Laurent de
París. També aquest any les autoritats franceses
declararen il·legal el Congrés
Obrer Revolucionari, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 21 de
setembre, i
en el qual havia de ser delegat. El 29 de setembre d'aquell any se li
va
decretar l'expulsió de França. Es
traslladà a Londres (Anglaterra), on entrà a
formar part del grup editor dels periòdics anarquistes L'Internazionale i el bilingüe Lo
Sciopero Generale-La Grève Générale (1902), els redactors del qual
van ser
Carlo Frigerio i Silvio Corio. L'abril de 1902 embarcà a
Dover (Kent,
Anglaterra) cap a São Paulo amb la intenció de
recaptar fons per a la publicació
d'un número especial escrit per Felice Vezzani,
però hagué d'abandonar el
projecte i deixà de banda la propaganda a causa de diversos
desacords. No
obstant això, continuà subscrit regularment als
periòdics anarquistes, fet pel
qual va ser estretament vigilat, ben igual que sos germans Ercole,
Luciano i
Guido. En 1904 es traslladà a la petita localitat de
Guaranema (São Paulo,
Brasil), on un germà seu tenia una propietat,
però mai no es va crear cap
colònia anarquista, com assegura Afonso Schmidt en el seu
llibre São
Paulo de meus amores
(1954). Fins al
1926 contribuí generosament de manera econòmica
al sosteniment de la premsa
anarquista italiana i sempre mantingué contacte epistolar
amb destacats
exponents del moviment llibertari italià, com ara Errico
Malatesta. Fins al
1942 va ser vigilat per les autoritats brasileres. Arturo Campagnoli va
morir
en 1944 a São Paulo (São Paulo, Brasil).
***
Necrològica
de Joan Gil Balañà apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 6 de
novembre de 1990
- Joan Gil
Balañà:
El 13 de gener de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joan
Gil Balañà.
En la seva joventut milità en ateneus llibertaris i en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Amb el triomf franquista s'exilià a
França. Quan l'Ocupació,
el 27 de gener de 1941 va ser deportat pels nazis al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i fou
alliberat el 5 de maig de 1945
d'aquell camp. Retornà a França i
treballà d'obrer impressor. Fou membre de la
Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP), de la qual era
president en morir. També col·laborà
en la revista Hispania,òrgan de la FEDIP, i fou condecorat a França per
les
seves accions socials. Joan Gil Balañà va morir
el 13 de juliol de 1990 a París
(França).
***
Anna
Pietroni s'encarregà de la publicació d'Umanità Nova
- Anna Pietroni: El
13 de gener de 1925 neix a Roma (Itàlia) la militant
anarquista Anna Maria Pietroni. Filla d'una família
llibertària, son pare fou
un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i
que
perdé la feina durant el feixisme; son germà
Manlio, fou condemnat el 8 de
gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un
Tribunal Especial. Anna
va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la
Resistència
antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un
matrimoni que només
durà dies, es casà de bell nou amb el
partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo
Rossi) i amb
qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra
Mundial,
abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son
company i tornà a les idees
anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el
setmanari Umanità
Nova.
Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup
romà de la
Garbatella, participà en la publicació del
butlletí La
Bussola. Arran
de
les polèmiques suscitades en el moviment anarquista
internacional sobre la
qüestió cubana i de la dimissió
d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà
amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al
Congrés
Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant
atemptat de la Piazza
Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà,
participà en la contrainvestigació
amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que
contribuí a desemmascarar
aquest muntatge policíac i col·laborà
en la campanya de suport de l'anarquista
Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per
defensar-se d'un atac armat
d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella
animà durant anys el
grup romà de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) i els càmpings anarquistes
internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit
del 27
al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a
l'entrada de Roma (Itàlia)
quan tornaven d'una reunió.
Defuncions
Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini
- Pirro Orsolini: El
13 de gener de 1887 mor a Lucca
(Toscana, Itàlia) el fuster i obrer internacionalista
anarquista Pirro
Orsolini. Havia nascut el 17 d'octubre de 1854 al popular barri de
Porta a Mare
de Pisa (Toscana, Itàlia). El 20 de novembre de 1878, en
acabar una
manifestació monàrquica convocada per
congratular-se pel frustrat atemptat tres
dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I
de
Savoia, esclatà una bomba «Orsini» a
prop de la Prefectura de Pisa,
desencadenant el pànic entre els manifestants. Pirro
Orsolini, que passava en
aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser
acusat
per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba,
incitant la multitud
contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni
cap persona, si
s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove
Augusto Bini;
però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser
l'ocasió per engegar
una vasta repressió contra el moviment internacionalista
local. Un dia abans
d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació
semblant a
Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que
provocà la mort de quatre persones i
ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de
1879 més
d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes
detinguts i a molts
d'ells se'ls va condemnar a residència
obligatòria. Durant el procés quedà
demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini,
llevat dels testimonis
contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes
còmplices
(son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi,
Ferdinando
Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni
Rossi) implicats
per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la
instrucció del sumari
després de passar dies i fins i tot mesos empresonats;
només Orsolini va ser incriminat.
El judici, que tingué un gran ressò en premsa
tant regional com nacional, va
tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a
l'Audiència Siena (Toscana,
Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual
l'imputat va ser
condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de
deliberació, a 19 anys de treballs
forçats. En ser condemnat l'acusat digué:«Puc dir que s'ha condemnat un
innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat
amb un lloc de
feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel
Ministeri de
l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de
1887 a la
penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia).
Dies després, el 19 de
gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per
aquesta
mort injusta i l'endemà es convocà una
manifestació popular solidària davant el
seu domicili.
***
Clovis Pignat
- Clovis Pignat: El
13 de gener de 1950 mor a Monthey (Valais, Suïssa) el
militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat,
també conegut com Tschombine
Pategnon o Pierre des Marnettes. Havia
nascut el 16 de novembre de
1884 a Vouvry (Valais, Suïssa). Sos pares foren Henri Pignat i
Aurélie Lovet. Després
d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines
de la construcció. Va
ser un dels fundadors del sindicat revolucionari«Fédération des Unions
Ouvrières
de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions
Obreres de la Suïssa de
cultura francesa) del cantó de Valais i un gran
propagandista de l'acció
directa i de la «vaga salvatge». Entre 1906 i 1914
col·laborà en La Voix du
Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906
organitzà un grup anarquista al cantó de
Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies
a la
presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei
militar. Inscrit en
les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir
nombrosos oficis
(vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant,
etc.) i
en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de
carrer i titelles per Pavia i pel
centre del país per mantenir sa família, tot
denunciant l'explotació i el
clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos
del
Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el
periòdic
mensual àcrata francoitalià Le Falot /
Il Fanale (El Fanal), que es
publicà fins al 1919, i on defensà la via
sindical com a única possible i
s'oposà a la constitució d'un partit socialista
de Valais. En aquesta època va
col·laborar en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Le Réveil
Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat
durant dos
mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918
signà una crida amb
altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió
Soviètica per als
desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de
treball. Entre
1921 i 1946 fou secretari permanent de la«Fédération des Ouvriers du Bois et
du Bâtiment» (FOBB, Federació dels
Obrers de la Fusta i de la Construcció),
afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).
Va fundar L'Action Ouvrière,
que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du
Bâtiment, òrgan de la
FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses
vagues,
manifestacions, etc., les més importants de les quals foren
la vaga de Ginebra
(1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals
van ser
engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB.
Partidari de la
independència sindical, sempre es trobà en
conflicte amb els comunistes. En
1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de
presó i a 200 francs de
multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va
participar en la festa organitzada per celebrar el setantè
aniversari de Luigi
Bertoni. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en
va escriure una
biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale
internationaliste
(1971).
***
Diego
Asensio Pérez
- Diego Asensio Pérez:
El 13 de gener de 1973 mor a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Diego Asensio
Pérez, conegut com El Pipa.
Havia nascut el 3 de gener de
1911 a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya).
Emigrà a Barcelona
(Catalunya), visqué a les «Cases
Barates» de Can Tunis del barri barceloní
d'Horta i milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant la
guerra civil fou milicià en la Columna «Hijos del
Pueblo». En aquesta època
tenia per companya Antonia Alarcón Casquet. En 1939, amb el
triomf franquista,
creuà els Pirineus i va ser internat als camps de
concentració del Barcarès i
d'Argelers. Després va ser enrolat en una Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) a Saint Juèri (Llenguadoc, Occitània). El
18 de juliol de 1940 va ser
novament enviat al camp d'Argelers i al mes següent va ser
integrat en una CTE
a Elna (Rosselló, Catalunya Nord).
Diego Asensio Pérez (1911-1973)
***
Antoni
García Lamolla fotografiat per Antoine García
- Antoni García Lamolla: El 13 gener de 1981 mor a Dreux (Centre, França) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. Havia nascut el 24 de juny de 1910 a Barcelona (Catalunya). A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida. En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit --elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre-- pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquesta època coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment. Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera.
***
Jean-Paul
Monteil (ca. 1930)
- Jean-Paul Monteil:
El 13 de gener de 1983 mor a Meusac
(Llemosí, Occitània) l'electricista, corrector
d'impremta i escriptor de
cançons anarquistes Antoine Julien Jean-Paul Monteil. Havia
nascut el 6 d'abril
de 1900 a Neda (Llemosí, Occitània). Fill d'un
vinyater, després de fer estudis
clàssics a l'institut de Llemotges (Llemosí,
Occitània) s'especialitzà en
electricitat i aquesta fou la seva professió fins 1950.
Alhora, començà la seva
carrera d'autor de cançons a París
(França). El 25 de novembre de 1922 es casà
a París amb la cantant Jeanne Langlade i amb ella
participà en el grup de
poetes i cançonetistes revolucionaris anomenat «La
Muse Rouge» (La Musa Roja),
i en 1926, després de la jubilació de Clovis
Poirier (Clovis),
n'esdevingué el secretari. Va escriure les lletres de
nombroses cançons socials, les quals van ser interpretades
per colles de
cantaires, a cabarets i en gales i festes populars d'entreguerres. La
major
part d'aquestes cançons es van publicar en els
periòdics del grup, com ara La
Muse Rouge, del que fou redactor en
cap, i Nos Chansons, o van ser
editades en petit format sobretot per l'editorial de Marguerite
Greyval, on també
treballava. A més de les seves cançons
revolucionàries i pacifistes (Chanson
de liberté, Debout
camarades!, La Guerre,
etc.), amb música de Cloërec-Maupas,
també va escriure romances i cançons
ballables. En 1931, juntament amb la majoria de
cançonetistes de «La Muse
Rouge», rebutjà entrar en la Federació
del Teatre Obrer Francès (FTOF),
d'obediència comunista, fet que provocà la
ruptura amb al Partit Comunista
Francès (PCF), el qual demanà als seus militants
el boicot a «La Muse Rouge» i
no assistir a les seves actuacions, no comprar les seves publicacions i
no
organitzar cap acte públic amb els seus membres. Aquest fet
provoca una gran caiguda
en els ingressos d'aquesta organització, que es va veure
obligada a deixar de
publicar partitures. No obstant això, continuà
participant en gales de tota
mena d'organitzacions (anarquistes, socialistes, sindicalistes,
pacifistes,
etc.). També acompanyà Victor Méric en
les seves gires propagandístiques per un«pacifisme integral» organitzades per la Lliga Internacional
dels Combatents de la Pau (LICP) i en 1933 va escriure, amb Louis
Loréal, un
himne per a aquest moviment, Patrie
humaine, en memòria de Méric. El 14
d'abril de 1934 fundà, amb Roland
Noget, Cantaret i altres companys, la Lliga Internacional
d'Acció Pacifista i
Social (LIAPS). El 10 de novembre de 1934 portà a terme una
reunió pública
contradictòria a l'Ajuntament d'Amiens (Picardia,
França) organitzada per la
LIAPS. El 27 de maig de 1936 participà, en nom de la LIPAPS,
en un gran acte
per l'amnistia total, per la derogació de les«Lois Scélérates» (Lleis
Perverses) repressives i pel respecte del dret d'asil, que se
celebrà a la Sala
Wagram de París. Entre
1931 i 1939 col·laborà en Le
Libertaire i La Patrie Humaine,
i, després de la II Guerra Mundial, en Ce
qu'il faut dire i Le Monde
Libertaire. En 1939 va ser
mobilitzat i, pels seus coneixements en electrònica
(giroscopis, reparació de
talls de cables, etc.), destinat en aplicacions militars. El juny de
1940 hagué
de restar a París i fou destinat a l'Associació
dels Obrers en Instruments de
Precisió, on treballà durant tota
l'Ocupació i alguns anys després. En el
moment de l'Alliberament va escriure la cançó La Liberté est revenue. Entre
1950 i 1965 treballà com a corrector
d'impremta i tingué temps per continuar amb les seva tasca
d'autor i editor de
cançons. En 1951 preparà i prologà la
nova edició de La chanson d'un
gars qu'a mal tourné, del cantautor anarquista
Gaston
Couté. Va fer costat nombroses orquestres de ball del seu
Llemosí natal.
***
Antonio
Zapata Córdoba
- Antonio Zapata
Córdoba: El 13 de gener de 2000 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba. Havia nascut el
27 d'octubre de
1908 a San Javier (Múrcia, Espanya). Fill d'una
família jornalera, entre els cinc
i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien
fundat els miners de
La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan
restà orfe de pare, s'integrà a les
feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona
(Catalunya), on treballà
en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de
pagès, a la construcció,
etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran
de les
protestes pels afusellaments dels capitans Fermín
Galán Rodríguez i Ángel
García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat
sindical i l'any següent entrà
a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri
barceloní de Gràcia.
També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari
de Gràcia, el qual
presidí durant alguns anys. Com a membre dels
Comitès Pro Presos, en 1934 va
ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya.
Força perseguit per
les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va
ser detingut, amb
Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en
construcció a Barcelona;
en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies,
marxà cap a
Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de
la Junta Central de
la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona.
Participà en la lluita als
carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i
immediatament
s'incorporà en la «Columna Durruti».
Posteriorment, en la reraguarda, en
representació de la CNT, formà part de la
Comissió Confederal de Control de la
Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el
conseller de Serveis Públics,
Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es
negà a acceptar
la municipalització de l'habitatge. A
començaments de 1937 entrà a formar part
del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Posteriorment s'uní al XX Batalló de
fortificacions al front de l'Ebre i més
tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II
República espanyola.
Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939
passà a França i fou internat
a diversos camps de concentració (Sant Cebrià,
Barcarès i Argelers). Després
passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de
1940 i fins a juny
de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts
Llibertàries i aquest mateix any, quan
l'escissió, s'arrenglerà amb els
partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat
de
Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal,
passà a viure a Tolosa de
Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà
assíduament a Barcelona. En 1996
participà en la celebració del centenari del
naixement de Buenaventura Durruti.
Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997
assistí al Congrés
de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya). En 1999 va
escriure unes Notas autobiográficas,
que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents
publicacions
llibertàries, com ara Boletín
Amicale 26
División Durruti, CNT,El Frente, etc. Antonio Zapata
Córdoba
va morir durant la nit del 12 al 13 de gener de 2000 a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de
Còrnabarriu
(Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou
l'anarcosindicalista María Cruzado
Sánchez (1907-1982).
Antonio Zapata
Córdoba (1908-2000)
Actualització: 13-01-17