Anarcoefemèrides
de l'11 de gener
Naixements
Giovanni Rossi
- Giovanni Rossi:
L'11 de gener de 1856 neix a Pisa (Toscana, Itàlia)
l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de
colònies anarquistes
Giovanni Rossi, també conegut com Cardias.
Nasqué en una família
liberal; son pare era advocat i sa mare era filla d'una
família pisana de
metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que
estudiés
medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de
veterinària a
l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià
en medicina i cirurgia
veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí
les obres dels «socialistes
utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en
pràctica les idees
anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de
veterinari a
Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys
després fundà en
aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En
1878, sota
el pseudònim de Cardias,
publicà en el periòdic La Plebe
de Milà Un
comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu
projecte de
comuna llibertària i col·lectivista i critica la
religió, la propietat privada
i la família com a institució. En aquestaèpoca col·laborà en Il Lavoro.
La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la
secció pisana de la
Internacional implicà la seva detenció el 21 de
novembre de 1878 per una
pretesa «actitud contra la seguretat interna de
l'Estat». Empresonat
preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i
absolt de
tots els càrrecs. Compaginà la seva
militància llibertària amb activitats
agràries
i publicant llibres científics. En 1881 publicà
la segona edició revisada i
corregida d'Un comune socialista. Alhora
formà part de l'Associació
Electoral Democràtica organitzada a Pisa i
participà en la campanya electoral a
favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare
Cipriani, aleshores
condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una
oposició de veterinari a
Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps,
fundant una cooperativa
social, el periòdic Dal campo alla stalla
i escampant les idees
llibertàries per la zona. En 1883
començà a col·laborar en Il
Socialista.
El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic
número del periòdic Brescia per Cipriani,
alhora que buscà suports econòmics i morals per a
la realització del seu
projecte de colònia llibertària,
llançant una crida al Partit Socialista
Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos
periòdics socialistes
i anarquistes. En aquesta època
col·laborà en el periòdic La
Favilla. En
1886 fundà a Brescia el periòdic Lo
Sperimentale (L'Experiment), on
explica fonamentalment les seves idees sobre el model de«colònia anarcocomunista»
que té. El seu pensament de «socialisme
experimental» estava lluny de les
propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el
moviment anarquista. En
1897, gràcies al suport moral i econòmic de
Leonida Bissolati i de Giuseppe
Mori, pogué materialitzar les seves idees en la«Colonia di Cittadella»
(Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un
grup de pagesos de
la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia),
constituí
l'«Associació Agrícola Cooperativa de
la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno
Lombardo, Cremona». Aquesta associació
gestionà 120 hectàrees de camp i una
vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita
escola de pàrvuls,
tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16
persones,
l'administració es decidia comunitàriament i la
gestió de la casa s'assignà de
manera rotatòria entre les dones. No obstant
això, les dificultats es tornaren
insuperables a causa del refús del col·lectivisme
entre el pagesos de la
Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de
portar la seva experiència al
Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes
italians
(Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i
Achille
Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell«Città di Roma» cap al Brasil amb la
finalitat de fundar una colònia experimental
llibertària que prendrà el nom de«La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro
el 18 de març de 1890. Després d'una
setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de
Rio de
Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul).
Després d'un nou
viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb
diligència, arribaren el 3 d'abril
a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18
quilòmetres al sud de la petita
població de Palmeira (Paraná, Brasil), on
establiren la comunitat anarquista. Malgrat
tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat
coneixement de les tècniques agrícoles,
dificultats per obtenir maquinària,
etc.), la colònia obtingué bons resultats tant
des dels punts de vista agrari,
econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes
relacions personals no
jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir
uns 300 membres. En 1893 va
publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità
anarchica sperimentale.Un
episodio d'amore nella colonia «Cecilia»,
on descriu l'experiència comunal
brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components
antisocials i
egoistes que a la colònia començaven a donar-se.
Noves dificultats personals
(població majoritàriament masculina, problemes en
l'aplicació de l'«amor
lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita
d'un dels colons amb la caixa de
la comunitat, determinaren la dissolució de «La
Cecília» l'abril de 1894. Un
any després publicà el llibre Il
Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni
Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso,
on en la
primera part va fer una examen detallat de les raons
polítiques i socials que
van portar al fracàs de «La
Cecília» i en la segona una mena de
novel·la
utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred
Sanftleben,
seguidor seu, publicà Utopie un Experiment
sobre el seu pensament. Després
de l'aventura de «La Cecília» Rossi
prengué algunes responsabilitats
agronòmiques --director d'una estació
d'investigació agrícola a Rio dos
Cedros-- i pedagògiques --professor a l'Escola Superior
d'Agricultura de
Taquari-- institucionals, sempre sota vigilància
policíaca i en estreta
col·laboració amb les autoritats italianes.
Continuà propagant el pensament
llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio
dos Cedros i a Ascurra i
treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El
4 d'abril de 1907
retornà, amb sa companya i filles, definitivament a
Itàlia. Al seu país
abandonà gairebé la política, encara
que sempre fou partidari de les comunitats
i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a
l'experimentació agrícola, a la
veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme
l'agafà vell i cansat
i només participà en els funerals dels seus
antics companys. En 1942 Afonso
Schmidt publicà a São Paulo la
novel·la Colônia Cecília.
Giovanni Rossi
va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En
1976 el cineasta
Jean-Louis Comolli estrenà la
pel·lícula La Cecilia sobre
l'experiència d'aquesta
comunitat brasilera.
***
Detenció de Liabeauf
- Jean-Jacques Liabeuf: L'11 de gener de 1886 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el sabater anarquista i apatxeJean-Jacques Liabeuf. Acomiadat de la feina per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris. Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies --l'agent Deray--, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article«Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig --els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici--, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 4.47 hores del 2 de juliol de 1910 a París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de«Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L’homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).
***
Notícia
del judici de Gabriel Journé publicat en el diari
parisenc Le
Radical de l'1 de juny de 1920
- Gabriel Journé:
L'11
de gener de 1895 neix a Saumur (País del Loira,
França) l'anarquista Jules-Gabriel
Journé, citat a vegades com Journet.
Treballava
de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre
1919 i 1922 fou gerent
del periòdic Le Libertaire
en
diferents períodes. Es presentà, amb altres
companys, en nom de la Federació
Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a
la II
Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de
febrer de 1920 va ser
detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier
de Levallois (Illa
de França, França), escorcollat. El 7 de juny de
1920 va ser condemnat,
juntament amb Louis Raffin (Loréal)
i
Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per«provocació als militars a la
desobediència» a un any de presó i a
1.000 francs de multa per l'article «Appelà la classe 20» publicat en Le
Libertaire
del 15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al
número 9
del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup
anarquista d'aquesta
població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb
aquest grup intentà
crear una cooperativa agrícola de consum i de
producció a la regió parisenca. Desconeixem la
data i lloc de la seva defunció.
***
Dominick
Sallitto
- Dominick
Sallitto: L'11 de gener de 1902 neix a Calatafimi
(Trapani, Sicília)
l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick
Sallito, Dom
Sallito o Menico. Un bon amic seu de la
seva infància fou el també
futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a
Calatafimi. En l'adolescència
treballà a la taverna que regentava son pare i
milità en els cercles
socialistes de la seva població amb Isca. En 1918
emigrà a Amèrica i
s'instal·là
a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units,
influenciat
per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector
antiorganitzatiu. A
Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca
Sovversiva. Durant els anys vint participà en els
grups de
suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional
novaiorquès, format especialment
per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona
companya, Aurora Alleva
(1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana
instal·lada a
Filadèlfia i popular oradora llibertària durant
els anys vint i trenta i
col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari.
En 1930 s'instal·là amb
Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà
recollint albercocs. En 1932 la
parella tingué una filla, però morí de
tuberculosi poc després. Col·laborà en
diferents periòdics, com ara L'Adunata dei
Refrattari, el qual dirigí un
temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i
participà en les activitats
de l'«Emancipation Group», editor del
periòdic antifeixista L'Emancipazione.
Amb Vincenzo Ferrero (Vincent
Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada
dels carrers Ten i
Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar
de manera gratuïta
els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la
redacció del periòdic
anarquista Man! Quan el Federal Bureau of
Investigation (FBI, Oficina
Federal d'Investigació) aconseguí la llista de
subscriptors d'aquest periòdic
en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de
deportació a tots
els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van
ser
detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a
Ellis Island i sotmesos
a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat
italià s'assabentà
de la seva detenció, expressà que estava
interessat en la seva deportació a
l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya
de suport, organitzada pel
Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada
pel seu amic Valerio Isca, la International
Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de
Treballadores del
Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000
dòlars
necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el
suport de nombrosos
intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood
Anderson, Alice Stone Blackwell,
Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur
Garfield Hays,
Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B.
Tarbell,
Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat
en
llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí
al Canadà i després retornà
clandestinament a San Francisco sota el nom de John
the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000
dòlars de
la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou
alliberat definitivament i
retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí
la ciutadania nord-americana.
Posteriorment participà activament en l'American Civil
Liberties Union of
Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les
Llibertats Civils de Nord
de Califòrnia), organització que s'havia oposat
en els anys trenta a la seva
deportació, i que li concedí el Premi Lola
Hanzel. Dominick Sallito va morir el
26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa
companya Aurora
Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich
recollí el testimoni de
Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in
America (1995).
***
Camp
de concentració de Gusen
- Joan Dalmau Ferran: L'11 de gener de 1907 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista Joan Dalmau Ferran, també conegut com Joan de la Castanyola. Pagès i mestre de cases, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució llibertària, va ser membre de la col·lectivitat agrícola cenetista de Puigpelat. El 25 de maig de 1937 assistí, com a delegat amb credencial, al Ple Regional de Sindicats, Seccions i Col·lectivitats que se celebrà a Barcelona, amb una representació de 80 afiliats. Amb altre company, el 8 i 9 de gener de 1938 assistí com a delegat al Ple Regional de la CNT que es va celebrar a Barcelona. En acabar la guerra, s'exilià a França i acabà enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la«Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Joan Dalmau Ferran va morir el 28 d'agost de 1941 al camp de Gusen (AltaÀustria,Àustria).
***
Jesús
Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948)
- Jesús Veiga
Fervenza: L'11 de gener de 1908 neix a Meira
(Moaña, Pontevedra, Galícia)
l'anarcosindicalista Jesús Veiga Fervenza. Pescador de
professió, durant els
anys de la II República espanyola fou un dels principals
puntals de«Solidaritat Marinera» del Sindicat de la
Indústria Pesquera de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Moaña i, sota el
pseudònim de El Duende Pescador,
col·laborà en Solidaridad
Obrera, òrgan de la CNT
gallega. Quan els fets d'octubre de 1934 i després del cop
militar feixista de
juliol de 1936 s'hagué d'amagar. Durant els anys quaranta
participà,
especialment amb Manuel Rua, en la reorganització
clandestina de la CNT dels
pescadors de Moaña i fou delegat d'aquesta
població i de Cangas (Pontevedra,
Galícia), alhora que estava embarcat amb els pesquers de
Bouzas (Vigo,
Pontevedra, Galícia). En 1947, a
conseqüència de les agafades repressives
franquistes, passà a França, on
mantingué contactes amb el Confederació
Regional Galaica de la CNT de la Península, especialment amb
Desiderio
Comesaña. Amb sa companya, Amelia Martínez
Pérez, i sos tres infants residí a
Blaia (Aquitània, Occitània). En 1950
emigrà amb sa família a Xile, on
continuà
militant en la Delegació del Moviment Llibertari del
país. Després alguns mesos
treballant en una conserveria d'Antofagasta (Antofagasta, Antofagasta,
Xile),
s'instal·là a Talcahuano (Concepción,
Bío-Bío, Xile), on visqué amb uns
oncles
i treballà de pescador artesanal. Cap a mitjans dels anys
cinquanta s'instal·là
amb sa família a San Antonio (San Antonio,
Valparaíso, Xile), on continuà fent
de pescador. A començament dels anys seixanta
s'implicà en l'organització dels
pescadors artesanals del centre de Xile, ja que no hi havia cap
federació
pesquera en aquesta zona. Fou un dels fundadors de
l'associació de pescadors
artesanals «Cooperativa San Antonio», de la qual va
ser nomenat president.
Després de mantenir contactes amb altres associacions de
pescadors de la regió,
el 5 de juny de 1964 fundà la Federació de
Cooperatives de Pescadors de la Zona
Central, que reagrupava els ports de Caleta El Membrillo, Regional
Quilombo,
Padre Camilo, Maule Sur i San Antonio. Entre 1964 i 1970 es
mostrà
particularment actiu en l'organització i el
finançament de terminals portuàries
de comercialització de la pesca gestionades pels mateixos
pescadors. Però la
creació de noves cooperatives, amb finalitats
polítiques, donaren lloc a la
divisió del moviment. Durant el govern de la Unitat Popular
de Salvador
Allende, la gestió d'aquestes terminals va ser confiada als
sindicats. Entre
1970 i 1973 esmerçà molt de temps tractant de
trobar un acord sobre la forma de
comercialitzar i de gestionar les terminals pesqueres. En 1974,
després del cop
militar feixista d'Augusto Pinochet, va ser exclòs de tota
activitat i privat
dels seus drets de pescador artesanal. Jesús Veiga Fervenza
va morir el 18 de
desembre de 1989 a San Antonio (San Antonio, Valparaíso,
Xile).
Defuncions
Cesare Stazi
- Cesare Stazi: L'11
de gener de 1929 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el sabater
anarquista i
sindicalista Cesare Stazi. Havia nascut el 6 de novembre de 1862 a
Fabriano
(Marques, Itàlia). Sos pares es deien Venanzio Stazi i
Cecilia Giulia
Spuri-Eustacchi. D'antuvi es relacionà amb els cercles
internacionalistes
socialistes. Entre 1887 i 1889 residí a Perusa
(Úmbria, Itàlia) i en aquestaèpoca entrà en contacte amb anarquistes de la
regió, especialment amb Giuseppe
Vedova, amb qui establí una estreta relació que
durarà fins al final del segle.
El seu taller de sabateria era lloc de reunió anarquista i
decantà cap el
moviment llibertari el seu aprenent Carlo Stincardini. El juliol de
1894 va ser
processat per realitzar pintades subversives, però finalment
va ser absolt per
manca de proves. Abans de les eleccions de 1897, signà el
manifest
abstencionista I socialiste-anarchici ai
lavoratori italiani. No obstant això,és a partir de 1898 quan atreu
l'atenció de les autoritats i durant la tardor d'aquell any
el Tribunal de
Perusa el processà per «associació
criminal». Fugí a la detenció i durant
un
temps passà a la clandestinitat, però finalment
es lliurà a les autoritats.
Processat, el setembre de 1899 va ser absolt i pogué
retornar a Fabriano, des
d'on, després de restar-hi uns mesos, es
traslladà a Matelica i després a
Ancona. Sovint rebia des de l'estranger periòdics i pamflets
polítics. El juny
de 1907 prengué part en el Congrés Anarquista de
Roma (Itàlia), intervenint en
diferents temes de debat i portant les informacions als grups d'Ancona.
Després
d'això, els seu compromís polític
s'intensificà: el 14 d'octubre de 1909 parlà
a Ancona amb motiu de la vaga general convocada per protestar per
l'execució
del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia; el 23 de
gener de 1910
assistí al Congrés Anarquista Interprovincial que
se celebrà a la seu de la
societat «La Dindola» d'Ancona; entre el 5 de juny
i el 29 de setembre de 1910
fou gerent dels nou números del quinzenal Lo
Sprone. Periodico di propaganda anarchica, que es
publicà a Ancona; el 17
de desembre de 1911 fou present a la conferència de Casimiro
Accini a favor de
les víctimes polítiques que se celebrà
a Casebruciate (Montemarciano, Marques,
Itàlia), on assistiren destacats anarquistes, com ara
Antonio Brasili,
Nazzareno Cingolani, Remo Marsigliani i Vincenzo Ramazzotti; el 28 de
juliol de
1912 participà en el Congrés Llibertari de
Romanya i de Marques que tingué lloc
a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia); entre el 9 i
el 10 de febrer de 1913
intervingué en el Congrés de Úmbria i
de Marques que se celebrà a la seva
ciutat natal; i poques setmanes després, a Loreto (Marques,
Itàlia), es reuní
amb alguns anarquistes de la zona per a crear un centre de suport mutu
i
d'ajuda per als malalts i necessitats. El juny de 1913
viatjà a Suïssa, però va
ser repatriat per les autoritats helvètiques. De bell nou a
Ancona, entrà a
formar part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials) i
acompanyà Errico Malatesta, que s'havia
instal·lat de bell nou a la ciutat, en
mítings i reunions. Entre el 17 i el 18 de maig de 1914
assistí al Congrés
Anarquista d'Úmbria i de les Marques, celebrat al teatre
Montini de Fabriano,
on va ser encarregat de representar l'acabada de crear Unió
dels Grups
Comunistes Anarquistes de les Marques i d'Úmbria en el
proper congrés nacional.
Participà activament en l'anomenada «Setmana
Roja» i va ser arrestat el juliol
de 1914, aconseguint l'absolució en
l'apel·lació. L'abril de 1915 es
presentà a
les eleccions per a la comissió executiva de la Cambra del
Treball, però la
llista socialista i anarquista on estava integrat va ser derrotada.
Durant la
Gran Guerra es traslladà a Perusa, on treballà en
el seu ofici de sabater,
sense deixar de banda la propaganda, que desenvolupà a les
zones limítrofes
d'Úmbria i de les Marques. El febrer de 1919, juntament amb
Antonio Brasili i
Ercolano Cinti, formà part del consell directiu de la
Unió Anarquista d'Ancona
(UAA). Tres mesos després, el Congrés de
Florència (Toscana, Itàlia) el va
elegir per formar part de la comissió de
correspondència de la Unió Anarquista
Italiana (UAI), encàrrec al qual haurà de sumar
ser membre del consell executiu
de la Cambra del Treball d'Ancona. Detingut i immediatament alliberat
el juliol
de 1919 arran de les manifestacions contra la carestia de la vida,
intervingué
en nombrosos mítings i manifestacions. En 1920
esdevingué vicesecretari de la
Cambra del Treball d'Ancona, però el maig de 1921
dimití del càrrec en trobar
feina en la Secretaria del Poble, fet que implicà la
reducció de mica en mica
de la seva activitat política. Durant els anys vint es va
traslladar a
Fabriano, després a Roma i finalment a Ancona, sense que la
seva conducta fos destacada
segons la policia.
***
Carlo Tresca fotografiat per V. Bellino (Filadèlfia, 1910)
- Carlo Tresca: L'11
de gener de 1943 és
assassinat a Nova York (Nova York, EUA) el periodista i,
d'antuvi socialista i després, propagandista anarquista i
anarcosindicalista
Carlo Tresca, que va fer servir el pseudònim de Renato Morgante.
Havia nascut el 9 de març de 1879 a Sulmona
(Abruços,
Itàlia). Sos pares es deien Filippo Tresca i Filomena
Fasciani. A causa de la
mala situació econòmica de sa família,
s'hagué de conformar amb assistir
l'Institut Tècnic sense aconseguir la titulació.
Quan la insurrecció de Creta
(1897-1898) contra el domini otomà, sembla que
intentà unir-se com a partisà de
la «Legió Cipriani» o amb els voluntaris
de Ricciotti Garibaldi, però no ho va
aconseguir a causa de la seva minoria d'edat. En 1900
organitzà amb èxit la
manifestació del Primer de Maig a la seva ciutat. El
trasllat per càstig a
Sulmona d'alguns membres destacats del personal ferroviari, maquinistes
sobretot,
a la zona central dels Abruços, va fer que el juliol de 1900
es creés el
Sindicat de Conductors de Locomotores (SCL), fet que va ser aprofitat
pel jove
Tresca per entrar en contacte amb les idees socialistes.
S'afilià al Partit
Socialista Italià (PSI), desenvolupà una intensa
propaganda entre els joves
obrers i prengué part en manifestacions
públiques. El juny de 1902 va ser
detingut per primera vegada i va ser condemnat per primer cop a tres
mesos de
presó per «crits sediciosos» durant una
desfilada monàrquica. Com a
col·laborador d'Il Germe,
periòdic
socialista sortit el 1901 a Sulmona, destacà per la
vehemència dels seus
articles i pel to polèmic i d'enfrontament contra les
autoritats, el clergat,
els notables locals i la Camorra, aconseguint amb això una
nova condemna el
novembre de 1902 i una més de 70 dies de presó en
la primavera de 1903. En
aquesta època fou secretari de l'SCL, estretament lligat a
la Mútua de
Maquinistes i Fogoners de Milà (Llombardia,
Itàlia). El 20 de setembre de 1903
es casà amb Helga Guerra. L'octubre de 1903
assumí la gerència d'Il
Germe i la publicació d'articles que
van ser denunciats per difamació per alguns notables del
poble li portaren, tot
i la defensa de l'advocat Enrico Ferri, a patir dures condemnes, com
ara una de
dos anys i mig i altra de 17 mesos de reclusió. A
conseqüència d'aquesta
repressió, decidí emigrar als Estats Units, on
residia son germà Ettore Tresca,
però la seva esposa decidí restar a
Itàlia. Els diners per al viatge van sortir
dels lectors italians d'Il Germe
residents a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) que
crearen el «Circolo Risveglio
Giovenile Italiano» (Cercle Despertar Juvenil
Italià) per a recaptar fons per a
facilitar l'exili dels perseguits a Amèrica.
Viatjà als EUA, via Lugano
(Ticino, Suïssa), on conegué Benito Mussolini,
aleshores socialista d'extrema
esquerra, antimilitarista i desertor, i Le Havre (Alta Normandia,
França), i el
26 de juliol de 1904 desembarcà al port de Nova York (Nova
York, EUA). S'establí
a Filadèlfia, on s'afilià a la
Federació Socialista Italiana (FSI), fundada en
1902 per Giacinto Menotti Serrati, i dividida per la
polèmica entre els membres
dels dos partits socialistes –el Socialist Labor Party (SLP,
Partit Socialista
Laborista) d'Amèrica i el Socialist Party of America (SPA,
Partit Socialista
d'Amèrica)– i els treballadors que es mantenien
neutrals a les dues tendències.
El setembre de 1904 assumí la direcció d'Il
Proletario, òrgan oficial de l'FSI, que
deixà de publicar-se a Nova York i
reprengué l'edició a Filadèlfia.
Després de distingir-se en diverses activitats
anticlericals, a començament de 1905 jugà un
paper important en la vaga dels
obrers de la fàbrica de barrets John B. Stanton Co. Amb el
naixement, en 1905,
del sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del
Món), cada vegada més convençut de la
necessitat de l'ús de l'acció directa
anarcosindicalista, acostà les seves posicions al pensament
anarquista i el
juny de 1906 abandonà l'FSI i la direcció d'Il
Proletario i, després de passar un temps per La Voce del Popolo, dirigit per Giovanni
Di Silvestro a Filadèlfia,
l'agost de 1908 fundà a Pittsburgh (Pennsilvània,
EUA) el seu propi periòdic, La
Plebe, que va ser definit per la
policia com «periòdic anarcoide
setmanal» i que es caracteritzà per la
propaganda subversiva i l'antimilitarisme, però sense deixar
de banda les
crítiques als mediadors en les contractacions, els patrons,
les autoritats
consulars, l'exèrcit, la casa reial, el clergat i tot el que
ensumés a poder.
Aquesta publicació li va portar detencions, un intent
d'assassinat i
l'excomunió pública. El gener de 1909 va ser
jutjat sota l'acusació d'haver
difamat un sacerdot catòlic que tenia una relació
amorosa amb la seva mestressa
de claus en un article il·lustrat en La
Plebe; condemnat a sis mesos de presó,
també es va prohibir la publicació. Un
cop lliure abandonà Pittsburgh i es traslladà a
Steubenville (Ohio, EUA), on
donà vida a L'Avvenire.
El juny de
1910 va ser novament empresonat amb una condemna de nou mesos i de 300
dòlars
de multa per «difamació» a un altre
sacerdot, però sota el pseudònim de Renato Morgante publicà en el
seu
periòdic l'article «L'Ammazzatoio», que
contenia una apologia del regicidi d'Humbert
I a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El maig de 1912 va ser
detingut novament
a Lawrence (Massachusetts, EUA), on els wobblies
dels IWW havien engegat una gran vaga dels obrers tèxtils de
l'American Woolen
Company (AWC, Companyia de Llana Americana) que va triomfar el
març d'aquell
any, quan portaven una campanya per l'alliberament dels militants
Joseph James Ettor
i Arturo Giovannitti, acusats de complicitat moral en la mort de la
manifestant
Anna LoPizzo per haver incitat els piquets i la vaga. En aquesta
circumstància
fou quan conegué la sindicalista wobbly
Elizabeth Gurley Flynn, coneguda com The
Rebel Girl (La Noia Rebel), que esdevingué sa
companya fins el 1925 –la seva
esposa li va demanar el divorci el març de 1913 per«abandonament de la llar
conjugal». Encara que mai no es va afiliar als IWW,
després de l'alliberament
d'Ettor i Giovannitti, continuà amb Flynn en la tasca
propagandística,
organitzant vagues, com ara la de Little Falls (Nova York, EUA), la
dels
treballadors dels hotels i cambrers de Nova York, la dels barbers
novaiorquesos
o la llarga vaga de Paterson (Nova Jersey, EUA) de 1913, que
desencadenà noves
detencions, nous processos i noves sentències
absolutòries. Les autoritats
consulars italianes el consideraven com el promotor,
mitjançant el seu
periòdic, d'una «atroç campanya
difamatòria setmanal contra la Casa de Savoia,
contra el Reial Exèrcit i contra la
pàtria» i «un dels propagandistes
més
perillosos del moviment anarquista», ja que
contínuament estava fent gires de
conferències. Des de mitjans de 1914 a principis de 1915 es
dedicà a
reivindicar la llibertat de reunió i d'expressió
a Paterson, on la policia
reprimia sistemàticament totes les iniciatives dels IWW. En
1915 participà en
la marxa dels desocupats novaiorquesos i el juliol de 1916 va ser
detingut als
turons de ferro de Mesabi (Mesabi Iron Range), a Minnesota (EUA), on
portava a
terme una vaga dels treballadors de l'Oliver Iron Mining Company (OIMC,
Companyia de la Mena de Ferro Oliver), i va ser acusat, amb el perill
de ser
condemnat a cadena perpètua, de complicitat en homicidi per
haver atiat la
violència amb els seus discursos. Tant als Estats Units com
a Itàlia, encara
que ambdós Estats patien la Gran Guerra, es
desencadenà una intensa
mobilització pel seu alliberament. Fins i tot els
polítics intervencionistes,
com ara Leonida Bissolati, del Partit Socialista Reformista
Italià (PSRI), o el
sindicalista Giuseppe Giulietti (Capitan
Giulietti), participaren en una campanya
encapçalada per anarquistes i
socialistes, com ara el diputat Arturo Caroti, que visqué
als EUA entre 1905 i
1913. El desembre de 1916 l'acusació va ser retirada i fou
excarcerat; però la
polèmica amb el sindicalista wobbly
William Dubley Haywood (Big Bill Haywood)
sobre la gestió del procés, portà
Tresca, i amb ell Ettor i Flynn, que havien
organitzat la defensa sobre el terreny, a trencar les relacions amb els
IWW.
Després de l'entrada dels EUA en la Gran Guerra l'abril de
1917, fou un dels
que portà la campanya contra la guerra i contra el
reclutament militar. El 30
de setembre de 1917, en el marc d'una gran operació contra
els wobblies de Chicago (Illinois,
EUA) que
incriminà 168 persones, acusades per les autoritats federals
d'haver promogut
vagues i agitacions contra els EUA, d'«afavorir directament o
indirectament les
potències centrals» i de«conspiració contra l'Estat», va ser
detingut,
juntament amb Flynn, Ettor, Giovannitti i Giovanni Baldazzi. Contraris
a la
tàctica de Haywood de centralitzar el procés a
Chicago, Tresca, Flynn, Ettor i
Giovannitti exigiren la llibertat sota fiança i obtingueren
la separació de les
causes, i finalment no van ser processats. Baldazzi, però,
en 1918 va ser
condemnat a 10 anys de presó i posteriorment va ser expulsat
del país. En
aquest interí, però, el seu periòdic L'Avvenire
va ser obligat a tancar acusat de difondre «propaganda
pacifista». A finals de
1917 comprà la capçalera del periòdic
novaiorquès Il Martello. Giornale
politico letterario artistico, fins aleshores
dirigit per Luigi Preziosi, i la transformà en un dels
periòdics més vius del
moviment obrer italoamericà, de la tendència
anarcocomunista en particular i del
moviment anarquista internacional en general. Després de la
I Guerra Mundial la
seva activitat periodística es desenvolupà en
diferents fronts: denúncia de les
expulsions i deportacions dels subversius als seus països
d'origen (Luigi
Galleani a Itàlia, Emma Goldman i Alexander Berkman a
Rússia, etc.), campanya a
favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo
Vanzetti,
oposició a la penetració feixista en les
organitzacions dels emigrants, suport
als intents de creació d'organitzacions sindicals
autònomes entre els
treballadors, etc. L'abril de 1923 fou un dels promotors més
actius de la
creació d'un «front únic»
dels antifeixistes italians als EUA, l'Alleanza
Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista
Nord-americana), i
els seus atacs contra el feixisme portaren a les autoritats
nord-americanes,
sota la pressió de l'ambaixada italiana, a intentar posar-lo
fora de lloc. El
14 d'agost de 1923 va ser detingut argumentant la Federal Obscenity Law
(FOL,
Llei Federal d'Obscenitat) per haver publicat en Il
Martello publicitat del control de natalitat. Jutjat, el 10
de
desembre de 1923 va ser condemnat a un any i un dia de
presó, va ser enviat a
la penitenciaria d'Atlanta (Georgia, EUA), on obtingué una
reducció de la pena
a quatre mesos signada pel president Calvin Coolidge,
gràcies a la pressió
d'una gran mobilització i de la intervenció de
Fiorello La Guardia, futur
alcalde de Nova York. Mentrestant, en 1921, després de la
fase inicial
d'entusiasme per la Revolució russa,
començà a criticar el govern soviètic,
prenent distàncies del leninisme i posteriorment condemnant
obertament
l'estalinisme. Fins i tot en els cercles anarquistes, les seves
relacions amb determinats
sectors van ser cada vegada més tenses. En 1926, el
feixistes van atemptar contra la seva vida
fent esclatar una bomba en un congrés. En 1928
l'anarquista Osvaldo Maraviglia organitzà des de les
pàgines del periòdic
antiorganització del moviment llibertari L'Adunata
dei Refrattari una campanya contra la seva persona. El maig
d'aquell any,
alguns anarquistes es reuniren a Hartford (Connecticut, EUA) i emeteren
un
veredicte desqualificant la seva persona, que va ser publicat en L'Adunata dei Refrattari. Segons un
informe de la policia italiana d'agost de 1928, es devia principalment
a
Armando Borghi el conflicte amb Tresca, que acusava de convertir-se en
el
cavall de Troia de l'anarquisme nord-americà. En 1932 Il Martello suspengué la seva
publicació per manca de fons, però la
reprengué en 1934. Quan esclatà la
Revolució espanyola i la guerra civil, va
fer costat el «front únic antifeixista»
i la participació dels anarquistes en
els governs de la II República espanyola, però
els fets posteriors van fer que
la dissensió amb els comunistes esclatés. Molts
durs van ser els seus atacs
contra els comunistes arran de la repressió exercida contra
els anarquistes i
els membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) el
maig de 1937 a
Catalunya i després dels processos estalinistes (cas Julient
Stuart Poyntz, cas Robinson-Rubens,
etc). Entre 1937 i 1938 participà en l'American Committe to
Defend Leon Trotsky (ACDLT, Comitè Americà de
Defensa de Lev Troski) i el 19 de
març de 1938 participà, al costat de Suzanne
LaFollette, Eugene Lyons i Bertram
David Wolfe, en el gran míting contra els processos de
Moscou organitzat per
l'ACDLT a Nova York. Després d'abandonar l'AAFNA, en mans
dels comunistes,
esdevingué una persona força influent en la«Mazzini Society», juntament amb
Alberto Tarchiani que, curiosament, en 1916, quan la
mobilització a favor de
Tresca, havia enviat al subsecretari d'Assumptes Estrangers una carta
acusatòria contra ell per les seves «activitats
antipatriòtiques». Durant la II
Guerra Mundial col·laborà amb l'Office of War
Information (OWI, Oficina
d'Informació de Guerra) en la creació d'un
Italian-American Victory Council
(IAVC, Consell Italo-Americà per a la Victòria),
que hauria d'haver acollit
tots els grups antifeixistes. Però la seva
oposició a la inclusió dels
comunistes i de persones com Generoso Pope, editor d'Il
Progresso Italo-americano, que en el passat havien sostingut
la
dictadura feixista, només li van portar enemics. El clergat,
la hipocresia i la
corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va
estar en el punt de
mira de l'FBI –el seu expedient té 1.358
pàgines. Des de les pàgines del seu
setmanari IlMartello va
engegar una campanya en contra de la
Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de
gener de 1943, aleshores en
llibertat vigilada i a tota hora controlat per la policia, un
automòbil va
intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de
1943, Carlo Tresca
va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) a
trets de
pistola. Tot d'una es desencadenaren diverses
hipòtesis sobre els autors de l'assassinat (comunistes,
feixistes, els baixos
fons, la Màfia), però la comissió
especial d'investigació que es creà mai no va
donar una resposta definitiva. Sembla
que l'assassí va ser un pistoler anomenat Carmine Galante, a
les ordres del
mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini;
però ni Galante ni Genovese
no van ser mai incriminats. Altra versió, també
amb molt de pes, apunta que
l'assassí fou l'estalinista Vittorio Vidali, conegut sota
nombrosos pseudònims
(Vittorio Vidale, Enea Sormenti, Jacobo
Hurwitz Zender, Carlos Contreras, Comandante Carlos). En
morir, una plaça
de Sulmona
que es deia Vittorio Emanuele II, per disposició municipal,
va ser rebatejada
amb el seu nom. En 2003 Nunzio Pernicone edità i
publicà The Autobiography of Carlo
Tresca, obra que retocà en 2005 i que
publicà sota el títol Carlo
Tresca.
Portrait of a Rebel.
***
Notícia
del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de
Nantes L'Ouest-Éclair
del 29 de juliol de 1932
- Léonard Lacour: L'11 de gener de 1950 mor al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Havia nascut el 27 de març de 1886 a Rosiérs (Llemosí, Occitània). Era fill d'un cap de peó de camins. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Le Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per«provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. En 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat«Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per«ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva«manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917.
***
Necrològica
de Julio Gimeno apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de febrer de 1994
- Julio Gimeno: L'11 de gener de 1994 va ser incinerat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Julio Gimeno. Havia nascut el 16 de desembre de 1914 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Juntament amb sos germans grans, fou membre de les Joventuts Llibertàries de Massalió i arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, que l'agafà fent el servei militar, s'uní a la«Columna Carod-Ferrer», amb la qual va lluitar al llevant peninsular i més tard a la zona central i a Andalusia fins el final de la guerra ja com a 25 Divisió. En 1939 va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser empresonat primer al castell de la ciutat i després durant set anys a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Un cop en llibertat provisional, passà a França i s'uní amb son germà Demetrio a Tarascó (Provença, Occitània), treballant en l'agricultura i en la construcció al departament occità de l'Arieja. En 1966 es traslladà a Montpeller, on treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Va ser tresorer de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i membre del Comitè Comarcal de l'Alta Garona. La seva companya fou Isabel Correa.
---