El desembre congelat ( o això era abans?)

Dalt del turó

El desembre congelat (o això era abans?)

Climent Picornell

Les fulles dels magraners entapissen el terra dels corrals amb els seus colors grocs, ocres i marronencs. El cirerer del bon pastor va carregat de fruites vermelloses, el sembrà mon pare quan el vaig advertir que collir-les del pinar era prohibit, ara en tenim per dar i per vendre. Em du la imatge del pare que per aquests dies solia pujar a veure si havia d’escaldar sopes per a tothom, amb gírgoles i bolets i un ou que se prenia amb el brou calent. Per Nadal augmenta l’enyorament dels qui ja no hi són o dels qui són lluny.

És per això que ha vengut la padrina de Costitx, hem de parlar per l’ordinador, via Skype, amb la seva néta que fa feina a Hèlsinki i no ve aquestes festes. No se’n pot avenir de veure-la tan prop, estant tan lluny; “fes bonda que tu ets polissona!” o “ves alerta!” són els contrapunts de la conversa que s’acaba amb quatre llàgrimes.

Fa fosca molt prest i els horabaixes i vespres se fan llargs i mals de passar, diu la gent. Fa foscor massa aviat. Haurem d’esperar el dia 21, el dia més curt de l’any i, ja sabeu, que per Nadal s’ha allargat el dia una passa de gall. El dia 21 de desembre vaig a comprar, ja ho fèiem amb mumare, un pastoret o un endiot de fang o un pastor amb una guarda d’ovelles al mercat que es fa a la plaça Major de Ciutat. Hi ha paradetes que els fan com abans, brillants i rudimentaris i cars com a foc.

Començ foc amb tions grossos que els costa arrencar però llavors són agraïts. Quan el foc és fort hi tir un mostel i una geneta embalsamats que el padrí em va deixar, ell els tenia damunt la televisió, i ja s’havien arnat i perdien pèl a les totes. No els vull tirar al fems. Dins el foc fan flamarada i un bon estol d’espires crepitants que assusten el moix que s’escalfava a prop. Només queden uns fils de ferro que devien servir d’armadura. Pot ser la cerimònia ritual d’aquest solstici d’hivern.

Vénen de visita els meus amics Joan i Valerià, com cada any, sopam i petam la conversa que té punts curiosos, com per exemple els avatars dels seus sogres durant la II Guerra Mundial; un d’ells, australià, anava amb un avió a bombardejar el centre d’Europa, col·laborà en la desfeta de Dresde, tornà viu. El sogre d’en Joan, indonesi, va ser capturat i pres a un camp de concentració dels japonesos al sud-est asiàtic. També en sortí viu. Coses de la globalització, això dels sogres de països llunyans.

Parlant de la II Guerra Mundial, el mòbil se remena, el meu fill gran m’envia des de Berlin una fotografia del Checkpoint-Charlie, el punt on es topaven les zones americanes i russes del Berlin ocupat, metàfora de la guerra freda, trau de botó de la cortina d’acer (“Telón de acero” li deien en espanyol); ara s’ha convertit en una atracció turística, amb gent desfressada de soldats americans per guanyar un parell d’euros amb els guiris de torn. Qui ho havia de dir, però tenim menys memòria que un ordinador primitiu, un ZX Spectrum per exemple.

Vaig a comprar el pa i he fer coa. Madò Bel Babaïna, una dona major, explica les andances dels seus sis fills i de prompte diu: “Tots són del mateix ventre, però no del mateix exemple”, per voler significar que tots són seus però diferents de caràcter; no sé si viuen encara amb ella perquè se’n du dos pans de dos quilos, grossos com rodes de carro.

Al cafè també hi ha molta gent. Estant calentets a dins i el racó més cridaner és una taula tota de dones –hi van quasi tots els matins- que parlen i comenten. M’assec a prop i puc sentir la conversa. Va de la mort d’un “senyor”d’un temps. Un ex-senyor seria ara. Ho era en el seu temps, ho era en l’època del mercadeig de porcs, de les sobrassades d’estraperlo, del ‘bones tardes tengui’ i el nacional-catolicisme. Com ha evolucionat tot!

Retorn a ca nostra dalt del turó, el meu fill petit ha arribat amb un paner ple de esclata-sangs, pugomes, peus de rata, llemicoses, orelles de llebre, xampinyons i un bolet dubtós –no s’han de fer roïssos, però s’ha d’anar alerta- consultam el llibre sobre bolets de les Balears i resulta que no és bo. Seran per les sopes escaldades del vespre. Abans però he de trobar els trastos per fer el Betlem, les neules per penjar i els quatre elements ornamentals. Trob els pastorets i pens en la cançó dels pastorets meteoròlegs: “Pastoret d’on véns? De la muntanya, de la muntanya. Pastoret d’on véns? De la muntanya de veure el temps. Quin temps fa? Plou i neva, plou i neva. Quin temps fa? Plou i neva per allà”. No és com enguany.

Espipell un poc de torró fluix del qui fa el frare de Solanda, en Tomeu, amb la seva organització “Dignitat i feina”, i amb la fórmula que li passà sa mare. Avanç en la lectura del llibre de Miquel Horrach ( “L’estació de les pluges”), “la roba estesa és la bandera de la gent humil”, i prepar els quatre volums del “Cançoner popular de Mallorca” del santjoaner pare Ginard, enguany ha fet cinquanta anys que es va començar a publicar. Els tions fan foc a les totes i el moix fet una bolla fa aquell renou de motoret en marxa. Per Nadal cada ovella al seu corral. Amén.