Amb els millors desitjos. Resum del 2016

Arrib una mica tard a felicitar l’any nou. Fa tants mesos que no escric res al blog que probablement ningú ja no té costum d’entrar-hi. Us enviï molts bons desitjos per al 2017. Sobretot a aquells que estau una mica regular. Perquè us falta salut, o feina, o teniu enfora la gent que estimau. O no teniu ningú a qui estimar.

Tenc gent propera que no ho passa bé i no sempre sé com expressar-los que estic al seu costat i que el seu dolor és el meu dolor. És curiós com, en aquests casos, les paraules queden en un segon pla i el que compta són els gestos i, sobretot, els fets. I els somriures. I la reflexió. És probable que no ho aconsegueixi del tot perquè, en veritat, el seu dolor mai no pot ser el meu dolor. El dolor és intransferible i íntim. Com la dignitat. I com tantes altres maneres de ser al món, de comportar-se, de mirar que, o es tenen o no es tenen, però no es poden impostar.

I això ho complica molt tot, perquè ens hem instal·lat en el regne de la impostura. De la vida cap a fora. De la foto fàcil, del like i del retuit. De les frases d’autoajuda, dels memes, de les postes de sol idíl·liques, de les copes falses de cava fals que ofereixen falsa felicitat a qui les rep per whatsapp. Ens sentim còmodes al regne de la solidaritat que corre d’iPhone en iPhone a un ritme frenètic. I així anam. Intentant acontentar la gent que ens ‘segueix’, posant bona cara, explicant tot de coses agradables per construir una imatge que no correspon al que realment som.

I ara, el resum del meu 2016.

El vaig començar sent consellera del Govern de les Illes Balears. Un honor i un privilegi que, a pesar del poc temps que hi vaig fer, m’acompanyarà tota la vida. L’acab com a periodista, que és el meu ofici de sempre, la meua vocació. I és també un privilegi poder escriure en un mitjà com VilaWeb. I és una sort que Vicent Partal i Assumpció Maresma confiïn que puc fer una bona feina.

Entre el gener i el desembre han passat moltes coses. Hi ha hagut episodis més o menys agradables. I altres, més o menys desagradables. Entre el gener i el desembre he tingut la sort de conèixer gent meravellosa, d’una vàlua tan personal com professional fora mida. He tingut la sort d’aprendre molt de persones que saben el que fan i el que diuen i perquè ho fan i perquè ho diuen. He tingut la sort de lligar amistats d’una generositat insondable. He tingut la sort d’aprendre a destriar el gra de la palla. He tingut la sort de saber desemmascarar persones que eren tòxiques i que continuen sent tòxiques i que intoxiquen mentre somriuen. He tingut la sort de descobrir que hi ha somriures falsos i abraçades que fan feredat. He tingut la sort d’assaborir la suavitat d’un càctus. He tingut la sort de mantenir converses tenses sense retrets, carregades de veritat i de voluntat constructiva. He tingut la sort de confirmar que la fe dels conversos continua sent una quimera. He tingut la sort de tenir algú al meu costat que m’avisa quan m’equivoc. He tingut la sort de poder anar-me’n perquè no tenc la necessitat ni mental ni material de viure de la política. He tingut la sort de tenir un coixí d’amics i de família que no ha afluixat en cap moment. He tingut la sort, tenc la sort, de tornar a exercir el meu ofici amb la passió d’una debutant i la preocupació de qui du anys veient que les coses no van bé. He tingut la sort que la literatura m’ha tornat a acollir després de ser-li una mica infidel. He tingut la sort que hi ha editors que encara creuen en mi i aquest 2017 publicaré un parell de novetats.

He tingut, tenc la sort, de publicar aquest post al meu blog i sé que algú ho llegirà.