Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

[25/12] Congrés de «Los Desheredados» - Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups - VI Congrés de l'FNOA - Refundació de l'AIT - Cavallazzi - Maynar - Garnier - Jelinek - Martín Arjona - Capdevila - García Casino - Perlongher - Mac-Nab - Bovshover - Durupt - Souvenance - Lidón

0
0
[25/12] Congrés de «Los Desheredados» - Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups - VI Congrés de l'FNOA - Refundació de l'AIT - Cavallazzi - Maynar - Garnier - Jelinek - Martín Arjona - Capdevila - García Casino - Perlongher - Mac-Nab - Bovshover - Durupt - Souvenance - Lidón

Anarcoefemèrides del 25 de desembre

Esdeveniments

Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» («La Ilustración Española y Americana» del 22 de març de 1883)

Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» (La Ilustración Española y Americana del 22 de març de 1883)

- III Congrés Revolucionari de «Los Desheredados»: Entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 té lloc a Cadis (Andalusia, Espanya), organitzat pel grup dissident anomenat Associació Internacional dels Treballadors de la Regió Espanyola «Los Desheredados», el III Congrés Revolucionari clandestí d'aquesta organització. Durant el II Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) celebrat el setembre de 1882 a Sevilla sorgí un grup radical enfrontat amb el Consell Federal de l'FTRE partidari de l'organització clandestina que s'escindí. Després d'aquest congrés, el Consell Federal procedí a expulsar els partidaris d'aquest grup (Miguel Rubio, Francisco Gago, Pedro José Durán, Manuel Oca, Rafael Moreno, Andrés Barbadilla, José Rachel, Ricardo Arana, José Ponce, Antonio Bonilla) sobre tot d'Andalusia, però també de Madrid i de Valladolid, fet que provocà reaccions contràries a Catalunya. El grup escindit sostenia tesis anarcocomunistes i el seu representant més conegut fou Miguel Rubio. El seu àmbit d'incidència se situava sobretot al sud d'Andalusia (Màlaga, Cadis, Sevilla) i proposava la utilització dels mètodes violents per accelerar la revolució social. Desconfiaven de les tàctiques legalistes del Consell Federal, del grup català i de Serrano Oteiza. Les seves tesis es van veure enfortides per grups d'Arcos i de Jerez que asseguraven seguir els acords del X Congrés General de l'AIT de Londres del 14 al 19 de juliol de 1881 (premsa clandestina, lluita violenta...). Els escindits, anomenats«Els Desheredados» i encapçalats per Miguel Rubio i Manuel Pedrote, celebraren un I Congrés Revolucionari a finals de 1882, que acordà mantenir l'extremisme del bienni de 1879-1880; posteriorment, en 1883, es realitzà un II Congrés Revolucionari a Sevilla --altres fonts exposen que aquests dos congressos es realitzaren el mateix 1884, el primer el gener i el segon en data indeterminada. El III Congrés Revolucionari, l'únic constatat, ja que publicaren un opuscle de la reunió clandestina, se celebrà entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 a Cadis i fou titllat pel Consell Federal de l'FTRE com«Congrés dels Pertorbadors». Hi assistiren delegats de Cadis, San Fernando, Puerto Real, Chiclana, Jerez, Trebujena, Lebrija, Las Cabezas, Bornos, Arcos, Ubrique, Grazalema, Algatocín, Setenil, Arriate, Villamartín, Atajate, Sanlúcar, Sevilla, Arahal, Lora del Río, Marchena, Manzanares, La Campana, Huelva, Madrid, València, Xàtiva, Alcoi, Barcelona, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sabadell i un membre de la Comissió Federal. En aquest congrés s'elaboraren estatuts propis que limitaven l'autoritat del Consell Federal, afavorien la llibertat de discussió i exigien un major compromís pràctic. El grup dissident comptà amb un òrgan de premsa, La Revolució Social (Sevilla, 1884). Aquesta branca escindida entrà en ràpida decadència ja que la repressió contra la Internacional se centra en aquest grup. No obstant això, en 1885 encara un manifest obrerista lamentava la ruptura existent entre federats, comunistes i desheretats tal com es va observar en el Congrés barceloní de 1885. L'escissió de «Los Desheredados» vingué a confirmar la fràgil unitat de l'FTRE i que existia un corrent contrari als tripijocs circumstancialistes i favorable a la política insurreccionalista, molt forta a Andalusia, per a la qual cosa l'FTRE no tenia en consideració la desesperada situació d'una part del proletariat camperol.

***

Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925)

Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925)

- Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups: Entre el 25 i el 26 de desembre de 1902 té lloc a Londres (Anglaterra) el congrés constitutiu de la«Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups in Great Britain and Paris» (Federació de Grups Anarquistes de Llengua Jiddisch de Gran Bretanya i de París). A partir del 20 de març de 1903, el periòdic Arbeter Fraynd (Amics dels Treballadors) passarà a ser el seuòrgan d'expressió. En 1905 la Federació comptarà amb 19 grups al Regne Unit i una desena només a Londres, sobretot a l'East End. La influència de Rudolf Rocker, fundador del projecte,és immensa des de la seva arribada a Londres en 1895, malgrat la seva tardana integració en el moviment jiddisch. Només altre emigrat de dimensió internacional, Rudolf Grossman (Pierre Ramus), li farà ombra en el moviment anarquista d'aleshores. A partir de 1906, la Federació comptarà amb un important centre a Jubilee Street, el Centre Cultural Jueu, que disposarà d'una impremta, d'una companyia teatral --animada per Rudolf Rocker, per sa companya Milly Witkop i per Moskovitx-- i d'una escola --portada per Jim Dick, Nelly Ploshonsky-Dick i Fermin Rocker, i amb un programa educatiu semblant al desenvolupat per les Universitats Populars d'aleshores. Tot aquest projecte llibertari jiddisch estava força lligat al moviment sindicalista. En 1907, dels 14 sindicats purament jiddisch, 10 es declararan anarcosindicalistes.

Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups (25/26-12-1902)

***

Pagesos revolucionaris

Pagesos revolucionaris

- VI Congrés de l'FNOA: Entre el 25 i el 27 de desembre de 1918 té lloc al local de la Societat de Paletes «La Constructora Valenciana» de València (País Valencià) el VI Congrés i últim de la Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA), també anomenada Federació Nacional d'Agricultors (FNA). Aquest congrés marcà l'apogeu d'un sistema d'organització pagesa (societarisme) i el naixement d'una altra més acord amb els temps (anarcosindicalisme). Van estar representades 99 seccions (del Principat de Catalunya, del País Valencià i d'Andalusia) amb 25.092 associats, per 57 delegats. Entre els seus acords destaquen, per la seva importància, l'adhesió en bloc de l'FNOA a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que l'FNOA continuaria funcionant en tant no se celebrés el projectat congrés de la CNT. Si en aquest congrés es decidia dissoldre la resta de federacions d'ofici, aleshores es procediria a dissoldre la d'agricultors. Altre punt molt discutit en aquest VI Congrés fou la conveniència de seguir publicant La Voz del Campesino, òrgan de l'FNOA, que acabà acordant-se que continués publicant-se fins que sigues funcionant l'FNOA. També es decidí que tant l'FNOA com el seu òrgan continuessin a Jerez fins a la celebració del congrés confederal i si en aquest s'acordava que continués existint l'FNOA fossin traslladats aquesta i el periòdic a Pedralva. Altres acords que es van prendre foren felicitar i fer costat els pagesos russos, rebutjar la política parlamentària com a eina de lluita, refusar la fusió de la CNT amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT), condemnar el treball a escarada, obligatorietat d'afiliació dels jornalers a les localitats que s'hagin traslladat temporalment per evitar els esquirols, aplicar l'acció directa contra els pseudoanarquistes, autonomia de les societats per a la declaració de vagues, encara que la finalitat perseguida és l'abolició dels salaris cal exigir augment dels salaris, activació d'una campanya per a l'abaratiment de les subsistències, abolició de la propietat privada, reivindicació de la jornada de vuit hores entre abril i setembre i de sis hores la resta de l'any, vaga general com a eina de lluita, reivindicació del conreu de terres incultes, donar suport als presos socials, boicotejar la premsa burgesa i exigir la sindicació de tots els treballadors, entre altres resolucions. Per al 29 de desembre estava convocat un míting de clausura al Cinema Escalante, amb el suport d'altres sindicats (ebenistes, boters, ajustadors, forjadors, ferrers, forners, etc.), però el governador civil de València el prohibí en l'últim moment. Encara que el model de sindicalisme que patrocinava la CNT era contrari a la creació de Federacions d'Indústria, pels problemes de burocràcia que poguessin portar, en el cas de la FNOA, la seva integració en l'estructura de la CNT no serví per proporcionar major força al moviment camperol, ja que en la pràctica es demostrà el contrari i a més es desfeia la necessària coherència entre les diverses seccions, les quals, per les seves especials característiques estaven necessitades d'una major cohesió. L'adhesió a la CNT de cap manera significà que a partir d'aquest moment l'agricultor, especialment andalús, passés a un segon pla, tal com confirma el fet que entre 1918 i 1919 només a Còrdova es donin 184 vagues pageses, i com també confirma la importància donada al boicot --efectiu gràcies a l'elevada afiliació--; també entre 1917 i 1922 van abundar els incendis de collites i les apropiacions col·lectives.

***

Un dels anagrames de l'AIT

Un dels anagrames de l'AIT

- Refundació de l'AIT: Entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 té lloc a Berlín (Alemanya), a iniciativa de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, el Congrés Internacional de Sindicals, que va donar lloc a la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Va arreplegar organitzacions anarcosindicalistes de diversos països que representaven milions d'adherits: va comptar amb les adhesions d'Alemanya (Freie Arbeiter Union), Argentina (Federación Obrera Regional Argentina), Xile (Trabajadores Industriales del Mundo), Dinamarca (Unió per a la Propaganda Sindicalista), Espanya --els delegats de la Confederació Nacional del Treball no van poder arribar a temps perquè van ser detinguts per la policia a París i només van participar al final--, Itàlia (Unione Sindicale Italiana), Mèxic (Confederació General de Trabajadores), Noruega (Norsk Syndikalistik Federation), Portugal (Confederaçao General do Travalho) i Suècia (Svriges Arbetares Centralorganisation), a més de consellistes, d'unes minories russa i txecoslovaca, i d'alguns observadors de l'oposició en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) francesa que formaren el Comité de Défense Syndicaliste Révolutionnaire. Els secretaris en van ser Rudolf Rocker, Augustin Souchy i Alexandro Schapiro. El congrés va confirmar els acords anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín --que havia tingut lloc entre el 16 i el 18 de juny de 1922--, tot rebutjant la conclusions de les reunions internacionalistes reformistes d'Amsterdam i de la Internacional Sindical Roja (ISR) de Moscou. Aquesta nova internacional del sindicalisme revolucionari seria de tipus anarquista, independent de qualsevol partit polític, revolucionària i federalista, i s'anomenaria, a suggeriment de Diego Abad de Santillán, Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per marcar clarament la seva continuïtat amb la Primera Internacional antiautoritària (1864-1876). Prioritari seria en aquells anys la lluita contra el feixisme i el comunisme totalitaris. Els mètodes de lluita anarcosindicalistes serien l'acció directa, la vaga general, el boicot i la solidaritat entre els treballadors. El congrés rebutjarà totalment l'Estat, l'Església, l'Exèrcit i el parlamentarisme. La presència dels sindicats americans, fins aleshores aliens a aquestes reunions, sembla que va ser gràcies a la tasca desenvolupada per Abad de Santillán. En el congrés van participar nombrosos sindicalistes de la vella escola: Jensen, Lindstan, Severin, Lansik, Lehning, De Jogh, Borghi, Orlando, Abad de Santillán, etc. El congrés, que es reunia clandestinament, va ser interromput en dues ocasions per la policia.

Anarcoefemèrides

Naixements

El jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872)

El jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872)

- Raffaele Cavallazzi: El 25 de desembre de 1852 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista Raffaele Cavallazzi. Sos pares es deien Antonio Cavallazzi, secretari municipal, i Fortunata Budini. Sa família compta entre els seus membres diferents protagonistes de conspiracions i de fets d'armes durant el Risorgimento. Va créixer en un ambient impregnat d'ideals patriòtics i d'idees socialment avançades. A diferència de sos germans Arnaldo i Giuseppe, ambdós estudiants universitaris, ell va interrompre els seus estudis ben aviat. Amb 14 anys, després que esclatés en 1866 la III Guerra d'Independència, volgué amb son germà Arnaldo i alguns cosins allistar-se voluntari per a lluitar amb els garibaldins o amb l'exèrcit regular, però son pare ho va im ppedir per la seva joventut. A partir de 1869 patí algunes petites condemnes per delictes menors. Sembla que fou a mitjans de la dècada dels setanta quan s'adherí, juntament amb son germà petit Ercole, al moviment anarquista i que participà en la insurrecció internacionalista bakuninista de 1874 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Formà part del primer nucli de militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Castel Bolognese, amb Antonio Borghesi i Filippo Guadagnini, jugant un paper tant important que la policia el qualificà de «cap dels anarquistes» de la localitat. A partir de 1880 començà a aparèixer en els informes policíacs i en els periòdics socialistes. Bon orador, en 1881 parlà per primera vegada en públic en ocasió d'una commemoració unitària (anarquistes, socialistes i republicans) de la batalla de Mentana, que enfrontà el 3 de novembre de 1867 les tropes franceses amb les garibaldines en el transfons de la unificació italiana. Es casà amb Maria Contoli, filla d'una família acomodada que comptà personalitats destacades entre els seus membres (clergues, teòlegs, historiadors, escriptors, etc.), amb qui tingué cinc infants: Arnaldo (1878), Giuseppina (1880), Ribelle (1885), Fortunata (1887) i Giannina Luce Anarchica (1890); sos dos fills, Arnaldo i Ribelle, esdevindran destacats militants anarquistes. El setembre de 1881 Raffaele Cavallazzi va ser condemnat per«conspiració i atemptats contra la seguretat interna de l'Estat» i el 15 de juny de 1883 fou novament sentenciat a un any de presó per«possessió d'armes perilloses i per contravenció del Reglament ferroviari». Aquests episodis judicials seran els primers d'una llarga cadena de detencions, arrests, advertències i persecucions de tota mena que patí durant sa vida i que li van crear nombrosos problemes econòmics i dificultats per a mantenir sa família. Cada 18 de març, data de commemoració de la Comuna de París, i cada Primer de Maig posava la bandera roja a la finestra. Va vendre la premsa a l'estació ferroviària, aprofitant l'avinentesa per rebre i distribuir els periòdics anarquistes d'arreu d'Itàlia i de l'estranger que li passaven els companys en trànsit per l'estació. Durant la dècada dels vuitanta a Castel Bolognese la fractura entre socialistes i anarquistes no es encara forta, tot i les polèmiques entre Andrea Costa i els anarquistes intransigents, especialment Errico Malatesta. Entre 1881 i 1884 aparegué en Avanti! correspondència que demostrà les intenses relacions entre Cavallazzi i els primers socialistes anarquistes amb Costa. La separació de les dues tendències polítiques es produí amb un cert retard i Cavallazzi en fou el promotor. En 1892 va ser expulsat «per comportament autoritari» del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, fundat l'1 de maig de l'any anterior per anarquistes, socialistes i republicans–aquest cercle va ser dissolt per l'autoritat en 1894. En solidaritat amb ell, deixaren el CSS una desena de socis, exponents del sector anarquista intransigent; hi havia un sector anarquista «possibilista», contrari a la ruptura amb els altres components socialistes argumentant que aquesta podria donar lloc a la dissolució del CSS. L'any següent va ser denunciat per la policia, juntament amb altres companys (Antonio Garavini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini), arran d'un episodi anticlerical a Castel Bolognese que provocà un gran enrenou a la Romanya: durant la nit del 21 de maig de 1893 l'estàtua de la marededéu de l'església de San Francesco, en ocasió de la Festa de Pentecosta, va ser decapitada. Condemnat en primera instància, va ser absolt, juntament amb Garavini i Minardi –Fantini havia estat absolt en el primer judici–, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en l'apel·lació del 22 d'octubre de 1893 per «culpabilitat no provada». Durant els primers mesos de 1894 fou el promotor d'algunes reunions encaminades a la constitució dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Feixos dels Treballadors) a Romanya, a semblança dels creats a Sicília. El 31 de maig de 1894 participà en la manifestació de solidaritat amb els FL sicilians que tingué lloc a Castel Bolognese i per aquest episodi va ser processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini, Paolo Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza, Carlo Prelati, Francesco Prelati, Antonio Raccagna, Tomaso Rivalta, Pietro Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i condemnat a tres mesos de detenció i a una forta multa per«incitació a delinquir». El 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el va condemnar a 19 mesos de reclusió, a una multa de 400 lires i a dos anys de vigilància per«associació criminal», en un procés que involucrà altres anarquistes de Castel Bolognese (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Francesco Budini, Pietro Garavini, Vincenzo Lama i Mario Scardovi). L'abril de 1896 obtingué la llibertat, però poc després tornà a entrar a la presó per a purgar uns mesos per altres condemnes menors. També va ser proposat perquè li fos assignada la residència obligatòria. Per fugir de tota aquesta persecució decidí emigrar. Amb un passaport en ordre, el 29 d'octubre de 1896 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) a bord del vapor Gergovia cap a Buenos Aires (Argentina). Tres anys després, el 19 d'octubre de 1899 retornà a Castel Bolognese i immediatament va ser citat per les forces de seguretat per notificar-li que havia de «mantenir una conducta regular, especialment en la línia política», advertència que no causà cap efecte ja que immediatament reprengué la seva activitat llibertària engegant-se de bell nou la persecució per part de les autoritats. El 23 de setembre de 1900, a resultes del clima repressió desencadenat arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser denunciat per«associació criminal» com a membre organitzador el Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, que havia estat dissolt per les autoritats; davant això s'amagà, però el Tribunal de Ravenna finalment l'exonerà. Durant els anys successius viatjà arreu d'Itàlia (Milà, etc.) i de l'estranger (Alemanya, etc.), oficialment buscant feina, però sense èxit. Quan retornava de l'Argentina, començà a manifestar-se-li problemes a la vista, que el van portar a perdre la visió completa d'un ull. Cap el 1900 son fill Arnaldo fundà la«Tipografia Cavallazzi», impremta comercial que també jugà un gran paper polític, ja que estampà fins a l'arribada del feixisme un gran nombre de periòdics anarquistes i esquerrans i no només de Castel Bolognese. Durant una dècada fou el titular de la impremta, on col·laborava tota la família, però sempre jugant un paper secundari. El nou clima polític menys repressiu creat a començament del segle no implicà que deixés de patir denúncies i processos. En 1903 va ser condemnat per haver distribuït el 18 de març sense autorització un número únic d'una publicació commemorativa de la Comuna de París. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 va ser detingut, juntament amb altres companys, per la protesta que seguí a la notificació, per part del delegat de la Seguretat Pública de Castel Bolognese, de la dissolució d'una reunió pública on participava l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre era traslladat a la presó de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí fugir espectacularment amb son fill Arnaldo, Armando Borghi i Pirro Gualtieri. Jutjat posteriorment pel Tribunal de Ravenna, el 23 de novembre de 1905 va ser condemnat per aquesta fugida a 51 dies de reclusió i a una multa de 100 lires. En els anys posteriors continuà arreplegant denúncies i processos, patint algunes condemnes menors, sobretot per «ultratges» als carrabiners i per«enganxada de cartells». Continuà desenvolupant una intensa activitat llibertària, participant en reunions i congressos anarquistes a Castel Bolognese i a ciutats veïnes. En 1911 la gestió de l'empresa tipogràfica familiar passà completament a les mans de son fill Ribelle, juntament amb ses germanes, i ell es dedicà sobretot a enquadernar llibres. El febrer de 1913 assistí al Congrés Anarquista d'Emília-Romanya celebrat a Faenza. El juny de 1914 participà en l'anomenada «Setmana Roja», motí popular en el qual va ser atacada i incendiada l'estació ferroviària de Castel Bolognese, figurant entre els detinguts per aquest fet. Arran d'una amnistia, va ser alliberat sense procés. El 26 de maig de 1915 va ser sorprès pels carrabiners mentre distribuïa clandestinament manifests contra la guerra. Posteriorment, el 22 de setembre de 1916,va ser detingut mentre arengava els joves de Faenza de la quinta de 1987 incitant-los a rebel·lar-se amb la frase: «Heu de fer la revolució i cridar:"A baix la guerra! A baix Itàlia! Visca la Internacional".». Durant la postguerra molts dels joves anarquistes consideraren el seu caràcter com a massa autoritari i intolerant. Després de l'adveniment del feixisme, vell i gairebé cec, va ser agredit per un dels fundadors del Partit Nacional Feixista (PNF) local qui, amb menyspreu, li va tallar una part de la barba; ell patí l'ultratge amb dignitat, cridant-li a la cara: «Era una anarquista amb barba, ara sóc un anarquista sense ella». En 1928 va ser esborrat de la llista de subversius de les autoritats a causa de la seva avançada edat i per la seva gairebé completa ceguesa, que feien d'ell una«persona no perillosa». Fins al darrer moment conservà els seus ideals anarquistes. Raffaele Cavallazzi va morir el 9 de gener de 1934 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

Raffael Cavallazzi (1852-1934)

***

Luis Maynar Duplá aprova les oposicions ("El Siglo Futuro". Madrid, 8 de juny de 1912)

Luis Maynar Duplá aprova les oposicions (El Siglo Futuro. Madrid, 8 de juny de 1912)

- Luis Maynar Duplá: El 25 de desembre de 1887 neix l'anarcosindicalista Luis Maynar Duplá, també citat com Mainar. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de «Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la «gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez). Luis Maynar Duplá va morir el 20 de març de 1979 a Saragossa (Aragó, Espanya).

***

Foto policíaca d'Octave Garnier (1908)

Foto policíaca d'Octave Garnier (1908)

- Octave Garnier: El 25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– neix a Fontainebleau (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, un dels fundadors de la «Banda Bonnot», Octave Albert Garnier, conegut com Le Terrassier. Sos pares es deien Élie Germain Garnier, peó de camins que morí quan era petit, i François Anastasie Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de carnisser i de forner. A partir dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a partir dels 17 anys va ser condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat, fet que encara el radicalitzà més. Un cop lliure, s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat durant tres mesos per participar en una vaga– i començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de dos empresonaments successius, un d'ells per agressió, decidí fugir a Bèlgica per evitar fer el servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels companys anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i de la falsificació, a més de conèixer Marie Vuillemin (La Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per robatori, l'abril de 1911 fugí amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell any, a la seu del periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més tard passà a viure amb sa companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de França, França) amb els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, Jean De Boë, Édouard Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament polític anarcoindividualista es decantà cap a l'il·legalisme. A la comuna de Romainville adoptà la «dieta científica», segons la qual es prohibien la sal, el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana acompanyada d'arròs integral i aigua. A resultes d'una escissió ideològica en el si de L'Anarchie, la parella passà a viure a París i ell començà a treballar d'obrer terrelloner, participant en les vagues de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per arribar a fi de mes compaginava la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava cops de major envergadura i amb Callemin començà a projectar activitats anarcoil·legalistes en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com els«Bandits de l'Auto» i més tard com la «Banda Bonnot». Amb Callemin i Bonnot robaren un automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en l'assalt d'una oficina bancària de la «Société Générale», on un caixer resultà ferit. El 27 de febrer de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix llinatge, que va intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos després van ser dos empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de valent amb els, també anomenats, «Bandits Tràgics». Després de les detencions d'André Soudy, Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort de Bonnot i Joseph Dubois el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), només quedaven lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912 ambdós van ser encerclats al seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) per un gran dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia de París, guàrdies republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa, una gran gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armatsúnicament amb set pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de canyó llarg, i després de cremar més de 10.000 francs en bitllets, fruits de les seves accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a acabar terminantment amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i mig de melinita a la casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de maig de 1912. Els resistents no moriren per l'explosió, però quedaren inconscients. Valet va ser assassinat al furgó policíac que el transportava a l'hospital i Octave Garnier va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de pistola a la templa dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

Octave Garnier (1889-1912)

*** 

Wilhelm Jelinek

Wilhelm Jelinek

- Wilhelm Jelinek:El 25 de desembre de 1889 neix a Alemanya el militant anarcosindicalista alemany Wilhelm Jelinek (Willi Jelinek). Va viure a Zwickau, ciutat industrial de Saxònia. Membre de la Unió General de Treballadors i col·laborador del setmanari Proletarischer Zeitgeist (L'Esperit dels Treballadors), editat a Zwickau entre 1922 i 1933. En maig de 1945 és un dels sis membres de la Unió General de Treballadors de Zwickau que va poder sobreviure de la Gestapo; altres 27 van morir. En aquesta part d'Alemanya, que aleshores quedaria sota control militar soviètic després de la victòria de l'Exèrcit Roig sobre els nazis, Jalinek intentaria fer renéixer l'organització contactant amb els subscriptors de Proletarischer Zeitgeist que tenia d'una llista que havia pogut amargar. Però les autoritats russes unificarien sota el nom d'SED (Partit Socialista Unificat) totes les forces d'esquerra per fer un gran partit sota el seu jou. Elegit pels obrers com a president del comitè d'empresa de la fàbrica on treballava, Jalinek també va ser membre del sindicat FDGB, però des del moment que va començar a denunciar les maniobres dels comunistes i de la dictadura del proletariat, esdevé un enemic a abatre. El 10 de novembre de 1948 és detingut amb sa dona i son gendre, i seran interrogats sobre els seus lligams amb el company Willy Huppertz de Mulheim, a qui Jalinek havia lliurat la llista d'abonats al setmanari. Transferit a l'antic camp nazi de Sachsenhausen, on ara són internats els opositors al règim comunista, s'ajuntarà als nombrosos anarquistes detinguts al novembre de 1948 i a la primavera de 1949. Però per mor de la seva activitat clandestina a l'interior del camp, que havia aconseguit reagrupar els companys, serà transferit al camp de Bautzen, on les condicions encara són més dures i que donaran lloc el març de 1950 a una revolta desesperada. Jelinek intentarà fer passar informació a l'Alemanya de l'Oest sobre les condicions miserables de milers de detinguts. El 20 de març de 1952, la seva filla constata que es troba bé de salut en una visita, però quatre dies després, el 24 de març de 1952, Wilhelm Jelinek morirà en circumstàncies desconegudes al camp de Bautzen (Lusàcia).

***

José Martín Arjona

José Martín Arjona

- José Martín Arjona: El 25 de desembre de 1892 neix a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia, Espanya)– el periodista, escriptor i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Fill d'una família modesta, passà la seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de jove retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a escriure. Atret pel moviment anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i la Societat d'Agricultors «El Progreso», a més d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial especialitzada en la publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat llibertària durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França). A la capital francesa dirigí el periòdic Sherion, amb el qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i estrenà la seva obra dramàtica de costums andaluses Cruces de sangre. Cap al 1923 retornà a la Península i a Madrid començà a col·laborar, sobretot amb articles sobre política internacional, en el periòdic La Libertad, a més de participar en xerrades, conferències i tertúlies, com ara la del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves col·laboracions periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador, ofici que mai no abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre Públic, a la presó Model de Madrid durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón, Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins a 40 dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertad!,Estudios, Generación Consciente, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, etc., a més de diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre de 1929 col·laborà en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista anarquista d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del Dueso. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9 d'abril de 1930 a la pensió del carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat oficial feia constar com a defunció «mort natural», però el seus companys i familiars declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República s'estrenà en diverses ocasions la seva obra Cruces de sangre; perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada en 2004. A la seva població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival de teatre, un carrer i una biblioteca en homenatge seu.

***

Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937)

Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937)

- Andreu Capdevila Puig:El 25 de desembre de 1894 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig. Va començar amb 13 anys a compaginar la seva feina de tintorer a la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la militància en el sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers. Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). En esclatar la guerra civil, va participar contra la insurrecció militar i va prendre part en l'assalt de la caserna d'Artilleria, que va permetre l'armament dels militants cenetistes. Com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses i de control obrer. El 16 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per la CNT, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Andreu Capdevila Puig va passar els seus darrers anys a Rennes (Bretanya), ciutat on morí el 10 de març de 1987. Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996 a Rennes. Andreu Capdevila va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral. És autor del llibreUn episodio de nuestra evacuación a Francia (1978).

Andreu Capdevila Puig (1894-1987)

***

Celedonio García Casino ("Celes")

Celedonio García Casino (Celes)

- Celedonio García Casino: El 25 de desembre de 1922 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i guerriller antifranquista Celedonio García Casino, conegut com Celes o El Llarg. Amb el triomf franquista en la Guerra Civil espanyola decidí continuar la lluita contra el feixisme. El 14 de juny de 1939, com a militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del barri de Gràcia de Barcelona i membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquesta organització, va ser detingut amb altres 16 companys. Jutjat el 19 de setembre de 1940 per«associació i propaganda il·legal i tinença il·lícita d'armes», va ser tancat a la presó Model barcelonina, on formà part d'un dels tres grups creats per Manuel Aguilar Martínez, secretari del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El seu grup, el responsable del qual fou Enrique Laborda Gómez, estava format per Manuel Graupera Rodilla, Ángel Bernal Lozano i Blas Fuster Carreter. Aquests grups es mostraren força actius en la lluita clandestina a mesura que van ser alliberats. El 23 de novembre de 1945 sortí en llibertat provisional i immediatament entrà en les Joventuts Llibertàries de Gràcia --posteriorment passà a les del Carmel-- i s'integrà en la lluita antifranquista, enquadrat en el grup de Josep Lluis Facerías (Face), creuant freqüentment la frontera entre 1947 i 1949 en missions d'expropiacions i en atacs a les forces franquistes. El març de 1946 assistí al Congrés de la FIJL en l'Exili celebrat a Tolosa de Llenguadoc i amb el material bèl·lic que acaparà retornà el 15 de març a la Península. El setembre de 1946 en un ple clandestí va ser nomenat secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya de la FIJL. Membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), el maig de 1947 organitzà un atemptat amb bomba contra la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia --els comunistes s'atribuïren aquesta acció als seus grups guerrillers--; dies després, en juny, participà en la col·locació d'un explosiu en una de les torres del Tibidabo, però va ser descoberta abans d'esclatar. El 6 de juliol d'aquell any va ser nomenat, amb Manuel Ramos Fernández i Manuel Llatser Tomàs, delegat de les Joventuts Llibertàries de Catalunya per al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se celebrà el 15 de juliol i per al Ple de la FAI celebrat a Madrid tres dies després, però no aconseguí que els citats plens assumissin les tesis guerrilleres de l'MLR. En aquesta època durant dos mesos treballà de mecànic a Nimes. A començaments de novembre de 1947 creuà els Pirineus amb Josep Lluís Facerías, Ramón González Sanmartí, Francisco Ballester Orovigt, Domingo Ibars Juanias i Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix). El 18 de desembre de 1947, amb Facerías, Francesc Ballester i Pere Adrover Font atracaren la sucursal del Banc de Bilbao del carrer Mallorca de Barcelona i el 30 d'abril de 1948, amb Facerías i Martínez Marín, la sucursal del Banc de Biscaia del carrer Rocafort de la mateixa ciutat. En 1949, amb Facerías, participa en la temptativa de segrest del cap de la policia Eduardo Quitela Bóveda. Celedonio García Casino fou abatut el 26 d'agost de 1949 en una emboscada parada per la Guàrdia Civil a prop de la frontera pirinenca juntament amb Enrique Martínez Marín (Quique). Antoni Franquesa Funoll va ser greument ferit amb dos trets, un a la boca i altre al braç, però Josep Lluís Facerías i altres dos membres del grup van sortir sans i estalvis, i aconseguiren trencar el cercle policíac amb granades i passar a França amb el ferit. Els cossos de Celedonio García Casino i d'Enrique Martínez Marín van ser enterrats al cementiri d'Espolla (Alt Empordà, Catalunya) a la secció no consagrada. Deixà companya, Remedios Falceto, i una filla, Olga.

Celedonio García Casino (1922-1949)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images