[21/12] Atracament de la «Banda Bonnot» - «Crisol» - «Sense Pàtria» - Cicuta - Conesa - Garemi - Omaña

Anarcoefemèrides del 21 de desembre

Esdeveniments

L'atracament de la rue Ordener segons la revista L'Oeil de la Police

- Atracament del carrer Ordener: El 21 de desembre de 1911, cap a les nou del matí, davant el número 148 del carrer Ordener de París (França), membres de l'expropiadora«Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Octave Garnier, Raymond Callemin i un quart home no identificat) assalten Ernest Caby, recaptador de la«Société Générale» (una de les principals empreses de serveis financers d'Europa), i Alfred Peemans, el seu guardaespatlles --dies abans, el 14 de desembre, Bonnot, Garnier i Callemin havien furtat un automòbil (un«Deleunay-Belleville» de luxe) amb la intenció de fer-lo servir per als seus projectes il·legalistes. Quan veuen venir el empleats de la «Société Générale», Garnier i Callemin es precipitaren fora del cotxe, restant Bonnot al volant. Garnier disparà dos trets sobre el cobrador, que caigué greument ferit, i el guardaespatlles sortí corrent i cridant; mentre Callemin recollí el seu maletí i ambdós van fugir en direcció cap el cotxe, alhora que Bonnot disparà a l'aire per evitar la intervenció dels vianants. Un cop Callemin i Garnier van ser dins del cotxe, Bonnot arrancà, però a Callemin li va caure el maletí a la cuneta. En baixar a recuperar-lo i veure que una persona s'acostava, li disparà sense ferir-la i tornà a pujar al cotxe. Segons diversos testimonis, el quart home no identificat hauria intervingut en aquell moment. Immediatament després, Bonnot arrencà i la banda emprengué la fuita. Aquesta acció fou la primera vegada en la història en la qual va ser emprat un cotxe per cometre un atracament i aquest fet tingué força ressò. L'endemà la feta fou portada de tots els diaris, però el grup il·legalista anarquista quedà decebut en comprovar que el botí només consistia en alguns títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar, i 5.126 francs i 53 cèntims en lluïsos d'or i de plata. L'automòbil fou abandonat a Dieppe, quan es quedà sense benzina, i desprès el grup tornà a París en tren. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant la policia descobrí que l'atracament estava vinculat amb el moviment anarquista, notícia que en transcendí a la premsa sensacionalista augmentà encara més el ressò mediàtic de l'acció i parlant de «conspiració anarquista internacional» i d'«Internacional Negra». A partir d'aquell moment, La«Société Générale» armà els seus empleats que transportaven valors i oferí una recompensa de 12.500 francs a qui donés informació sobre la «quadrilla del cotxe».

***

Portada d'un exemplar de Crisol

- Surt Crisol: El 21 de desembre de 1935 surt a Sant Sebastià (País Basc) el primer número de Crisol. Semanario Anarquista. Portavoz de la Federación Comarcal de Sindicatos Únicos de Guipuzcoa. L'últim número és el 6, de 25 de gener de 1936, i va deixar-se de publicar per problemes tècnics --havien de muntar la maquinària d'impremta i després ja no va sortir més. Textos sobre cultura, sindicalisme local, vida orgànica cenetista, anarquisme universal, etc. Va defensar la reunificació amb el sector trentista, es va mostrar escèptic amb l'Aliança Obrera a causa de l'electoralisme socialista i va reafirmar el seu apoliticisme. L'administrador n'era Damián Cuberos i el cap de redacció Patricio Ruiz. Entre els seus col·laboradors podem citar Melchor Rodríguez, Magino Fernández, Miguel Altuna, P. Aguado, F. Martín, L. Moncayo, V. M. Villa, Eduardo a. Puertas, José Villaverde, Isaac Puente, Eugen Relgis, Barbedette, Lacaze, Juan Frax.

***

Portada de Sense Pàtria

- Surt Sense Pàtria: L'hivern de 2008 surt a Catalunya el primer número de Sense Pàtria. Publicació anarquista de tirada intermitent. Era una iniciativa del Projecte Editorial «Prou!» i es distribuïa per Internet. Tractà diversos temes, com ara l'ecologia, el decreixement, l'autonomia obrera, la repressió, el sistema carcerari, l'antifeixisme, antiparlamentarisme, el sindicalisme, l'antimilitarisme, etc. Recollia articles d'altres publicacions i hi van col·laborar Gaspar F. P., Gabriel Pombo da Silva, Joaquín, K. Towich, Datrebil, etc. En sortiren quatre números, l'últim l'octubre de 2010. El col·lectiu editor també publicà un butlletí contrainformatiu, Prou!Info, del qual sortiren 54 números fins al desembre de 2010.

Naixements

Membres de la Secció Italiana de la Columna Ascaso

- Natale Cicuta: El 21 de desembre de 1894 neix a Oneglia (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Natale Cicuta. Després de fer els estudis elementals, començà a militar ben jove en el moviment llibertari de Oneglia i treballà com a pintor en el sector de la construcció. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i en 1915 va ser enviat al front, on fou ferit. En 1919 va ser desmobilitzat i retornà a Oneglia on reprengué la seva militància llibertària. L'octubre de 1922 va ser processat amb altres companys acusat d'«acaparament de municions i preparació d'explosius», però finalment va ser absolt per manca de proves. Durant aquests anys ajudà nombrosos militants a passar il·legalment la frontera cap a França. En 1923 emigrà clandestinament a Montecarlo on entre 1924 i 1925 participarà en l'aventura armada contra Itàlia de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 va ser expulsat de França i en 1928 formava part d'un grup anarquista italià (Nastini, Mantovani, Cantarelli, Bianconi, Montaresi i Paini) que actuava a Brussel·les (Bèlgica). Durant els anys trenta formà part del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchista, publicat per Luigi Bertoni a Suïssa. El desembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. En 1938 el trobem a París (França) participant en les activitats del Comitè de Suport a la Revolució Espanyola. En 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet i després aconseguí arribar a Brussel·les, on restà durant tota la guerra. En 1950 retornà a França i a Niça s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI), passant després a Itàlia. En 1957 va ser el delegat d'Imperia (Ligúria) al Congrés de la FAI celebrat a Senigallia i en 1961 al portat a cap a Rosignano Solvay. Més tard retorna a França. Natale Cicuta va morir el 2 d'agost de 1973 a Menton (Provença, Occitània).

***

Francisco Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto coneguda d'ell

- Francisco Conesa Alcaraz: El 21 de desembre de 1921 neix a Barcelona (Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Francisco Conesa Alcaraz, conegut com Antonio Sánchez Sánchez. En 1950 s'exilià a França. Instal·lat a Lió (Arpitània), treballà de xofer i s'integrà en el grup d'acció llibertari de Francesc Sabaté Llopart (Quico Sabaté). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Antoni Miracle Guitart, Regelio Madrigal Torres i Martín Ruiz Montoya. Francisco Conesa Alcaraz va ser abatut d'un tret al cap el 4 de gener de 1960 en una emboscada parada per la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), amb tots els altres companys llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar, encara que caigué dos dies després, el 5 de gener a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya).

Defuncions

Ateo Garemi

- Ateo Garemi: El 21 de desembre de 1943 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) el militant comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo Tommaso Garemi. Havia nascut el 6 de març de 1921 a Gènova (Ligúria, Itàlia). De jove emigrà amb sa família a França on va treballar com a llenyataire. Quan tenia 17 anys s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de França, s'uní al maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) --Ilio Barontini, Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.--, essent un dels combatents més audaços de la regió de Marsella. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el cridà perquè formés part de la resistència al seu país. El 22 de setembre d'aquell any entrà a Itàlia i començà a militar en un grup anarcocomunista (Dario Cagno, Primo Guasco, Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat en els Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de la resistència encarregat de realitzar accions a la zona de Torí, com ara el llançament de pamflets antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la interrupció de l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb l'anarquista Dario Cagno, la influència del qual decantà Garemi pel pensament llibertari, executà a trets de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) --cos paramilitar de l'Itàlia feixista--, Domenico Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República Social Italiana (RSI), confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero Brandimarte, cap dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances perpetrades a Torí entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran de la delació d'un soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la policia feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno, processat i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per complicitat en l'assassinat de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia). Dos dies després Dario Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la mort de Garemi, per honorar la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al Vèneto, esdevingué la XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi», més tard rebatejada com «Gruppo Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial fou col·locada una placa a la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A Arles (Vallespir, Catalunya Nord) existeix un carrer dedicat a la seva memòria.

***

Miguel Omaña Fernández

- Miguel Omaña Fernández: El 21 de desembre de 2005 mor a Eibar (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Miguel Omaña Fernández. Havia nascut el 30 d'agost de 1917 a Udías (Cantàbria, Espanya). En 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la secretaria general de la Federació Local del seu poble. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà a un batalló confederal de Cantàbria i lluità fins que va ser apressat per les tropes franquistes. En 1943 recobrà la llibertat i se sumà a la lluita clandestina a la comarca càntabra de Torrelavega. En aquests anys treballava a la Societat Nacional d'Indústries Aplicades Celulosa Espanyola (SNIACE). En 1950 emigrà a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i, com que no hi havia CNT, s'afilià a la Unió General dels Treballadors (UGT) clandestina. Durant els anys setanta participà en la reconstrucció de la CNT i entre 1982 i 1992 fou el nexe d'unió entre els cenetistes d'Eibar i la resta de la regional. En 1993 fou un dels militants que constituïren el Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) de la CNT. A partir de l'any 2000 caigué malalt de trombosi i posteriorment de càncer. Miguel Omaña Fernández va morir el 21 de desembre de 2005 a Eibar (Guipúscoa, País Basc); incinerat, les seves cendres van ser escapades a la muntanya Kalamua. Sa companya fou Leandra Arriola, amb qui tingué un fill.

Actualització: 21-12-16