Per sortir de l’endidalament, que parli la gent

Davant el reclam del 80% de catalans que votaren que volien fer un referèndum sobre la possibilitat de la independència, ens trobam amb dues posicions enfrontades. El Parlament català que defensa el dret a l’autodeterminació dels pobles i el Govern espanyol que assegura que la nació és indivisible, malgrat la història ens demostra que des de la Constitució de 1812 que deia el mateix, més una dotzena de nacions s’han separat d’Espanya, no sempre a les bones. Ningú dubta que si hi hagués voluntat del Govern espanyol, la Constitució es podria interpretar de manera que es pogués fer el referèndum. És essencial a la democràcia la participació del poble en les decisions del poder i sobre tot quan aquestes decisions són importants. Per tant, dins una democràcia no treu cap enlloc i és una contradicció no permetre que un poble expressi la seva voluntat, voti i decideixi què vol ser, què vol fer i com vol viure; net i esporgat, la democràcia exigeix conèixer i respectar la voluntat de la gent. Més enllà de posar la Constitució com impediment, es solen posar dos arguments més per no permetre que a Catalunya es faci un referèndum: Un que la sobirania resideix en el poble espanyol i l’altra la igualtat entre tots els pobles d’Espanya. Els dos són coixos. No té cap ni centener i és una fal·làcia insostenible pretendre que el destí del catalans l’han de decidir els qui no ho són. L’altre argument parla de la igualtat entre tots els espanyols, que evidentment no són iguals, tant si es mira des de un punt de vista cultural, històric, lingüístic, etc. com si es mira des del tractament que reben com a comunitat, perquè tant el país basc com Navarra tenen un estatus diferent. No hi ha dubte que seria una expressió democràtica permetre un referèndum a Catalunya, demanat per una gran majoria de catalans; sols és qüestió de voluntat política, però “si s’ase no vol beure, ja li pots siular”.