Anarcoefemèrides
del 10 de desembre
Esdeveniments
Portada del primer número d'A Revolução Social
- Surt A Revolução
Social:
El 10 de desembre de
1911 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el
primer número del periòdic
anarquista quinzenal A
Revolução Social.
Folha quinzenal. Portava els epígrafs«No hi ha error que pugui ser útil,
com no hi ha veritat que pugui ser nociva», de Joseph de
Maistre, i «Abans vull
patir per dir la veritat que fer patir la veritat amb el meu
silenci», de John
Pym. Òrgan d'expressió del grup anarquista«O Futuro», adherit a la
Federação Anarquista
da Região Sul (FARS, Federacó Anarquista de la
Regió Sud), i estava dirigit per
Luiz Carvalho. Trobem articles de Mario Campos, Bartholomeu
Constantino, Santos
Costa, Carlos M. Ferrão, Manuel Fiuza Junior, Jean Grave,
Botto Machado, Errico
Malatesta, J. Marques Leitão, Blazquez de Pedro i Antonio de
Souza Paulo, entre
d'altres. Tractà temes d'allò més
divers: textos teòrics, sindicalisme, notes
orgàniques, notícies locals i internacionals,
educació, crides solidàries, etc. En sortiren quatre
números, l'últim el 9
de març de 1912.
***
Primera
edició de l'obra de Ryner
- Conferència de Han Ryner: El 10 de desembre de 1921, a la Grande Salle de la Maison Commune de la rue de Bretagne de París (França), pel desè aniversari de la creació de la revista lliurepensadora L'Idée Libre, el filòsof anarcoindividualista Han Ryner pronuncia la famosa conferència Des diverses sortes d'individualisme, que serà editada l'any següent per André Lorulot en els fullets de les «Editions L'Idée Libre».
Naixements
August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)
- August Spies: El 10 de desembre de 1855 neix a Friedewalde (Hessen-Kassel) --landgraviat del Sacre Imperi Romanogermànic, que actualment pertany a Alemanya-- l'activista i propagandista anarquista i sindicalista germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels«Màrtirs de Chicago». Son pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis, fou enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel per preparar-se com a forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any següent ja es declarava lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà per la lectura, especialment els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia un any instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i hagué d'interrompre els estudis i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents benestants de sa mare. En 1872 desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans (Henry, Kenny, Maggie, Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle que vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquestaèpoca era un fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment proletari ho desconeixia tot, fins i tot, després de llegir notícies sobre la Comuna de París, pensà que el socialisme només volia destruir la propietat, fet que considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà a l'Oest, però com que no trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort en el comerç i administrà una llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir força literatura socialista, s'adherí al moviment obrer i s'afilià al Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors). Durant el període electoral de 1878 fou força actiu en la candidatura del doctor Smith de l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques polítiques. En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua alemanya Chicagoer Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el qual va saber fer surar i pujar. Quan es produí la escissió entre la secció socialista i la tendència socialrevolucionària o anarquista, encapçalada per Johann Most, la redacció del periòdic seguí Spies en aquesta última tendència. En el Congrés dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no obtindrien els seus drets per la via electoral. En aquesta època es declarà netament anarquista i es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament amb Oscar Neebe, participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat i propagandista es lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit hores. L'1 de maig de 1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square, encapçalà una manifestació de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de Michigan reivindicant la jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el míting dels obrers de la fusta que degenerà en un motí a causa de la proximitat amb les fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La redacció i publicació l'endemà del fullet Revenge! Workingmen to Arms! (Venjança! Treballadors a les armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la revolta, li portarà terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un dels oradors del míting a Haymarket Square que acabarà tràgicament. En aquest míting una bala disparada per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell acabarà allotjada al cos de son germà Henry. Després d'aquests«Fets de Haymarket», com seran coneguts, va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i declarat culpable amb set companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt, que assistí al procés, universitària iúnica filla d'un apotecari acabalat, en quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el gener de 1887; juntament amb Lucy Parsons, participà en la mobilització per la llibertat dels processats de Haymarket i publicà una biografia de son marit. Víctima de la histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la premsa groga, August Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday, Divendres Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) amb tres companys (Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) --altre condemnat, Louis Linng, no pogué ser executat perquè es va suïcidar a la seva cel·la. Les sevesúltimes paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista:«Un dia vindrà on el nostre silenci serà més fort que les veus que ens escanyen avui.»
***
Foto
policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)
- Albert
Tramcourt: El 10 de desembre de 1866 neix a Creil
(Picardia, França)
l'anarquista Albert Tramcourt. Sos pares es deien Jean-Auguste
Tramcourt i
Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador
a la fàbrica
Baudet, on també era cap de colla, i visqué i
milità a Argenteuil (Illa de
França, França). Tenia al seu càrrec
sa mare, sa germana, sa companya i una
filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i
abús de
confiança, a començament dels anys noranta es
refugià a Londres (Anglaterra).
Vivia al número 27 de Stanhope Street i
freqüentà el cercles anarquistes
francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era
un
anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la
llista d'anarquistes
establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de
gener de 1894 va
ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir
correspondència amb
anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va
ser jutjat
en l'anomenat «Procés dels Tenta»,
operació repressiva a gran escala que processà
l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que
es desencadenà
arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894.
Els inculpats
van ser acusats d'«afiliació a banda
criminal». Durant les sessions de
l'Audiència del Sena de París (França)
negà la seva militància anarquista.
Acusat únicament d'haver rebut correspondència
compromesa amb anarquistes
exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser
absolt.
Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva
partida de Londres amb
destinació a Amèrica. Albert Tramcourt va morir el 13 d'agost de 1897 a Marololo (Majunga; actual
Mahajanga, Madagascar),
on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta
població.
***
Steven
T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)
- Steven T. Byington:
El 10 de desembre de 1869 neix a Westford (Vermont, EUA) el traductor,
lingüista, especialista bíblic i
intel·lectual anarcoindividualista Stephen
Tracy Bryington, més conegut com Steven
Tracy Byington. Visqué a Ballardvale (Andover,
Essex County, Massachusetts,
EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha,
bibliotecària de la
localitat –son pare havia estat ministre de
l'Església anglicana. D'antuvi
defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada
per Henry George que manté que
les persones són propietàries d'allò
que han creat, però les coses creades per
la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més
tard s'associà
intel·lectualment amb Benjamin Tucker,
col·laborant en la seva revista
anarcoindividualista Liberty,
defensant
l'educació com a mitjà per a arribar a un
món llibertari. En 1894 va començà a
escriure les seves AnarchistLetter Writings Corps, dirigides a
persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la
seva
doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès
dos importants obres de l'anarquisme
alemany: The Ego and its own. The case of
the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism–llibre
també publicat sota el títol The
great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–,
de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum
laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la
prestigiosa Phi Beta
Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica
honorífica nord-americana creada per promoure
l'excel·lència en les arts i les
ciències i introduir els estudiants punters en
les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914
publicà «On interference
with the environment», per lliuraments en The
New Freewoman i The Egoist.
En 1919
publicà el llibre The Society of
the New
Order. Coneixia de manera magistral almenys 12
llengües, incloses les
clàssiques que havia aprés a la Union Theological
School, i entre 1926 i 1946
fou col·laborador habitual del periòdic American
Speech. No obstant això tenia problemes
d'expressió i malgrat la seva
preparació no podia parlar davant el públic, per
la qual cosa passà 38 anys treballant
com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text«Ginn &
Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational
Church de Ballardvale,
de la qual fou secretari i historiador de l'església,
però l'abandonà quan es
fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En
1943, després de seixanta anys
de treball, acabà la seva traducció, directament
dels textos originals, de la Bíblia
i la seva edició la titulà The
Bible in living english (BLE), que
fou publicada pòstumament en 1972 per la«Watchtower Bible & Tract Society
of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia
comprat els drets d'edició.
A més de les citades, col·laborà en
diferents publicacions periòdiques, com araThe Boston Globe, Demonstrator,Discontent, Discussion,Ego, The
Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good
Housekeeping, Humanity First,Instead of a
Magazine, Journal of Biblical
Literature, Man!, Mother Earth, The
Mutualist, The Nation,New Trends, The
New Republic, The
Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es
va casar, va
morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County,
Massachusetts,
EUA).
Steven T. Byington (1869-1957)
***
Jaume
Binimelis Rotger
- Jaume Binimelis
Rotger: El 10 de desembre de 1887 neix a Palma (Mallorca,
Illes Balears) el militant
anarcosindicalista, i després republicà, Jaume
Binimelis Rotger. Després de
passar la seva adolescència a l'Argentina, on sos pares
havien emigrat, sa
família retornà a Mallorca a
començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser
el servei militar i després treballà de pescador.
Posteriorment s'instal·là a
Barcelona (Catalunya) on en 1915 trobà feina com a cap de
personal d'una
fàbrica de begudes. Instal·lat a Santa Coloma de
Gramenet (Barcelonès,
Catalunya), milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Participà
activament en les lluites obreres i durant la dictadura de Primo de
Rivera
s'encarregà especialment de guardar les armes dels grups
d'acció confederals. En
1931, quan la proclamació de la II República
espanyola, va ser nomenat
president del Centre Republicà d'Esquerra Republicana de
Catalunya (ERC) de
Santa Coloma de Gramenet. Durant la guerra civil va ser comandant
d'Artilleria
de l'Exèrcit republicà. El febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un
fet, creuà els Pirineus i intentà senseèxit retrobar sa família. Aleshores
retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat,
condemnat a mort i internat a
Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser
commutada per una
de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en
llibertat
condicional, assignant-li la residència a Mallorca.
Autoritzat a deixar l'illa,
Jaume Binimelis Rotger va morir el 20 de febrer de 1956 a Santa Coloma
de
Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el
símbol de Falange va
ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell,
militant
de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir
al seu enterrament celebrat a
Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell
Guarros, morí
l'octubre de 1974.
Jaume Binimelis
Rotger (1887-1956)
***
Baldomer
Dufour Barberà
- Baldomer Dufour Barberà: El 10 de desembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour Barberà. Quan tenia 16 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri barceloní del Clot, exercint-ne càrrecs orgànics de rellevància, com ara secretari del Sindicat Fabril de Barcelona de la CNT. Durant la Dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932 residí a Marsella (Provença, Occitània). Durant la guerra civil lluità com a milicià en la 24 Divisió. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa companya i son germà Jaume i fou internat al camp de concentració de Vernet. En sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1950 s'instal·là amb sa companya i fills al Brasil. Baldomer Dufour Barberà va morir el 20 de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu primer llinatge és citat de diverses maneres, com ara Difur, Difour,Dufur, Doufor, etc. Sos germans Jaume i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.
***
Notícia
sobre la conferència de Luis Buján
Castiñeiras apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 16 de febrer de 1958
- Luis Buján
Castiñeiras: El 10 de desembre de 1910 neix a
Santa Eugenia (Ribeira, la
Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis
Buján Castiñeiras. Des
de molt jove formà part de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del grup
anarquista «Germinal» de la
Corunya. En 1936 lluità a Astúries (Espanya)
contra el feixisme i quan aquesta
zona caigué a mans franquistes passà a Barcelona
(Catalunya). Posteriorment
lluità al front d'Aragó, on va ser ferit. El
febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França. Durant
l'ocupació alemanya participà en
la Resistència i quan acabà la II Guerra Mundial
s'establí a Montalban, on
fundà la Federació Local de la CNT. El 13 de
novembre de 1954 llegí, al local
social de la CNT de Marsella (Provença,
Occitània), la conferència «Federalismo
y autonomia». En 1955 participà
econòmicament la subscripció«Pro-Premsa
Clandestina a Espanya». El 16 de febrer de 1958 a la Maison
du Peuple de
Montalban, organitzada per la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat, va
fer la xerrada «Aspectos actuales de la CNT». En
1963 s'instal·là Marsella.
Després de la mort del dictador Francisco Franco,
s'afilià a la CNT de Figueres
(Alt Empordà), la qual representà en el V
Congrés de la CNT de 1979, i més tard
a la de Perpinyà. Trobem escrits seus en diverses
publicacions llibertàries,
com ara Atalaya, Cenit,Espoir, Ideas-Orto,La Protesta Obrera, etc. Malat, Luis
Buján Castiñeiras va morir,
després de patir cinc operacions, el 20 de juliol de 1988 a
Montalban
(Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)–
i fou enterrat civilment.
Luis Buján
Castiñeiras (1910-1988)
José García Pradas
-
José García
Pradas:El 10 de
desembre de 1910 neix a Quincoces de
Yuso (Burgos, Castella, Espanya) el periodista i escriptor anarquista
José García Pradas.
Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera
de Dret a Saragossa,
que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a
València, on va fer feina de
dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients
literaris i polítics,
i va conèixer Max Aub i Marín Civera
Martínez. Es va acostar a la Confederació
Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va
trobar rebutjable. En
1933 va fer de corresponsal per al periòdic La
Tierra. Poc abans de
l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a
redactor de La
Tierra, feina que abandonà poc després
segons uns per «discrepàncies
ideològiques» i segons uns altres
perquè el periòdic va ser suspès per
les
autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la
Federació Anarquista
Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de
Melchor Rodríguez. El febrer de
1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra
civil es troba a Barcelona,
però marxarà a Madrid on es convertirà
en un dels pilars de la CNT castellana:
dirigeix CNT i Frente Libertario;
membre del Comitè de Defensa
del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de
Madrid;
col·labora en la preparació de la maniobra
antiestalinista contra Negrín de
març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment,
etc. Durant aquests
anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista
Unió General de
Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que
li van
aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de
Guzmán Madrid
rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar
a França (Marsella,
París, Dieppe). Després es va
instal·lar a Londres, on va fer feina primer de
manobre, després de cambrer i més tard com a
redactor de la ràdio britànica,
alhora que realitzava tasques literàries, com ara la
traducció de Shakespeare.
Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i
Peirats, i crítiques molt
dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del
col·laboracionisme
cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla
que en
1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14
Division, Ação
Directa, Campo Libre, Cenit,CNT, Construcción,Cultura Proletaria, España Libre,Frente Libertario, Libertad,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, Umbral,
etc. És autor de Balada de nochebuena, Con
el sudor de su frente,En el portal de Belén, El
Estado es una clase, Fabulillas de
tablado, Fray Tomás de San
Martín, Leyenda del Pucará,Meditaciones
independientes, Nuestro señor el centauro,Pasado y presente del
movimiento obrero español, Resón
de la Araucana, Romance del
conde Alarcos, Los rusos vuelven, La
saeta arbolada de traición,El terror de Soso Khan, Tierra de lobos,Tributo de sangre,Antifascismo proletario (1938), Bandera de
libertad (1938), Milicias
confederales (1938), Después de la guerra
(1938), Frente popular
antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La
traición de
Stalin (1939), Cómo terminó
la guerra de España (1940), Tres
epístolas a Horacio (1946), La
revolución y el Estado (1947), España,
colonia de su ejército (1947), La crisis
del socialismo (1947), Guerra
civil (1947), Cuatro cartas a Carbó
(1948), Origen, esencia y fin
de la sociedad de clases (1948), Rusia y
España (1948), ¿Revolución
proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz
(1963), ¡Teníamos que
perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi
rescoldo. Material para la
historia del anarquismo español i La
muerte de la vergüenza. En 1978
va participar en la pel·lícula ¿Por
qué perdimos la guerra?, de
Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán.
José García Pradas va morir
el 26 de març de 1988 a Londres (Anglaterra).
***
Amèlia Jover Velasco
- Amèlia Jover Velasco:El 10 de desembre de 1910 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) la militant anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco --a vegades apareix com Amàlia. A la seva vila nata, de sòlida tradició llibertària, va poder acudir a l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la sevaèpoca. Molt jove va entrar en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar a llegir propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en diversos feines. Instal·lada a València, a prop de la presó Model, va ajudar els companys detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després farà de mecanògrafa a l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena Automàtic, i es va afiliar al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va constituir la secció de dones del sindicat valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries i d'un grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan va esclatar la Revolució va ser elegida secretària de la Secció Politicosocial de les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts Llibertàries en el Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos articles en Senderos, butlletí del Comitè Regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries. Quan la victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant, tancada al Cinema Ideal, convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a la presó d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de concentrar els presos, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra presó de dones antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va ser enviada a l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda i sota vigilància. Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada als camps d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a França, en condicions molt difícils, va poder reunir-se amb son company refugiat a Tunísia, on tindrà dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al camp i ensenyant els infants sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i s'establí a París, on farà feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a la setmana convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal parisenca. El 9 de març de 1995 va participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any següent va participar en Madrid en la trobada«Libertarias», sobre el paper de la dona en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València. Amèlia Jover Velasco va morir el 12 de setembre de 1997 a París (França).
Amèlia Jover Velasco (1910-1997)
Defuncions
Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 7 de novembre de 1911
- Fernand
Julian: El
10 de desembre de 1927 mor a Draveil (Illa de França,
França) l'anarquista,
sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Havia
nascut el 6
de maig de 1877 a Generargues (Llenguadoc, Occitània). Fill
d'una família de
calvinistes camisards, son pare, illetrat i obrer agrícola,
s'havia passat al
catolicisme, encara que estava casat amb una protestant. Mosso en una
granja,
Fernand Julian deixà sa família i,
després de treballar en diferents feines, en
1897 entrà com a soldat en el III Regiment de Cavalleria
Pesant de Línia
acantonat a Niça (País Niçard,
Occitània). Suportà de mala manera
l'exèrcit,
esdevingué antimilitarista i desertà,
però l'estiu de 1898 va ser detingut i
jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là
a Marsella (Provença,
Occitània) i entrà a fer feina a l'asil
d'alienats Saint-Pierre. En aquestaèpoca freqüentà els cercles anarquistes
i el gener de 1905 portà la bandera que
encapçalà el seguici fúnebre que
acompanyà les despulles de Louise Michel fins
a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es
casà amb Clémentine
Latrémolière, empleada com ell a l'asil
Saint-Pierre, i la parella s'instal·là
a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i
amb tres cunyats treballà per a
l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos
cunyats, marxà cap les Boques
del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs
(Provença, Occitània) per a l'empresa
Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de
juny de
1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant
Loïs per als obrers de la sorra de
Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga.
Quan a començament de la
tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà,
retornà a Vigneux i esdevingué,
en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII
Secció del Sindicat de
Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909
l'agitació obrera
es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre
vaguistes
i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies
després va ser
detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació
d'haver apallissat un capatàs.
De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria
el risc de ser
enviat als batallons disciplinaris africans
(«Bat'd'Af»). El 23 de juliol de
1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company
Ricordeau a vuit mesos
i cinc anys de prohibició de residència als
departaments francesos del Sena i
del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel
Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li
va sumar una prohibició de residència de
cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va
ser aclamat per
1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de
Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil–la pena de
prohibició de residència havia estat suspesa el 5
de març de 1910 per ordre
d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres
francès. Quan Joseph
Caillaux arribà a la presidència del Consell de
Ministres, l'11 de juliol de
1911 reactivà la prohibició de
residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de
novembre de 1911 va ser detingut a
Viry-Châtillon (Illa de França, França)
quan feia costat la vaga dels
enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres
setmanes
de presó per «infracció a la
prohibició de residència» i a 16 francs
de multa
per «infracció a la policia
ferroviària», beneficiant-se d'una
gràcia el 26 de
juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita
empresa, «Els Puisatiers
Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i
participà en la fundació de la
Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es
construí ell mateix la seva
casa. Durant la Gran Guerra treballà en una
fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar
com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En
1921 participà en la«reconquista revolucionària» de la
Federació de la Construcció de la
Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice
Forget, ambdós del
sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la
citada federació. En
el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig
de 1921 a Dijon
(Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la
majoria i va ser
reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de
1921 representà el
Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de
França, França) en el
Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais,
França). En 1922 va ser
nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de
Juvisy-sur-Orge de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU).
Entre el 25 de juny i l'1 de
juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de
Saint-Etiève (Arpitània)
i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard.
En 1923 encara estava inscrit
en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com
a
director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de
França, França).
El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la
Construcció de la CGTU,
va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que
treballaven en
la línia fèrria París-Orleans. En 1927
va caure malalt. Fernand Julian va morir
el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de
França, França). Sos
fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian
(1911-1995) van ser
destacats militants comunistes i membres de la resistència
durant l'ocupació
alemanya.
***
Juan
Antonio Bernal Ramírez
- Juan Antonio
Bernal Ramírez: El 10 de desembre de 1945 mor a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut com El
Andalúz. Havia nascut el 10 de març de
1895 a Sevilla (Andalusia, Espanya).
Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri
obrer de les Cases Barates, on
regentà el Bar Andalucía i milità en
la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
entrà a formar part de
les Patrulles de Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments
contra la
reacció estalinista, va ser detingut per«tinença d'armes». Després de
la
guerra civil, el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes
franquistes; jutjat el 17 de maig de 1940 en consell de guerra a
Barcelona, va
ser condemnat a mort. El 29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada
per la de
30 anys de presó. Juan Antonio Bernal Ramírez va
morir el 10 de desembre de
1945 de tuberculosi a la presó Model de Barcelona
(Catalunya).
Juan Antonio Bernal Ramírez (1895-1945)
***
Ercolano
Cinti
- Ercolano Cinti: El
10 de desembre de 1950 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista
i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero.
Havia nascut el 25 de juliol de 1882 a Ancona (Marques,
Itàlia). Sos pares es
deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de Benito
Mussolini, es guanyava la
vida com a ferroviari temporal i després com a
escrivà i viatjant de comerç.
Després d'un temps militant en el republicanisme, a
començament del segle es
passà al moviment anarquista. En 1909 es casà amb
Iside Frittelli, amb qui
tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico,
Spartaco i Vezio). D'antuvi,
la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa
per les
autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència
Interprovincial Anarquista
que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre
de diversos grups
anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella»,«Kotuko», «Studi Sociali»),
entre el 9
i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el
Congrés Anarquista d'Umbria i les
Marques que se celebrà a Fabriano (Marques,
Itàlia), centrat en l'organització
econòmica del moviment. Mesos més tard, en
substitució d'Arturo Belletti, esdevingué
redactor responsable del periòdic anarquista Volontà.
El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico
Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei
partiti». El 3 de gener de 1914
acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a
Sassoferrato (Marques,
Itàlia) per a fer la conferència «Gli
anarchici e gli altri partiti». El 5 de
febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima
(Marques,
Itàlia) per a una reunió pública que
portà el títol «Che cosa vogliono gli
anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com
a gerent de Volontà per«insults a l'Exèrcit, incitació
a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i
apologia del delicte»,
a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre
del 17 i el 18 de
maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista
d'Umbria i de les Marques que
se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la«Setmana Roja», que
esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a
abandonar la redacció de Volontà.
Alliberat
dies després, deixà Ancona i
s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de
juliol de
1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la
policia
austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell
any processat, però
va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per
a ser enviat a
Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el
socialista Mario Alberto
Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al
front. En
acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà
part del comitè
directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i
s'acostà al sindicalisme
llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista
d'Ancona (UCAA) i
va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació
de Correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar
part de la Comissió
Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època
la policia el
considerà erròniament col·laborador deVolontà
sota el pseudònim Petit Jardi,
darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de
les
eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a
diversos grups
anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i
antiparlamentari. Tresorer del «Club
Soviètic» local, el maig de 1920
participà
en el Congrés Socialista Anarquista de Milà
(Llombardia, Itàlia), que organitzà
la propaganda contra el suport italià a
l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra
civil russa. Un mes més tard, participà, amb
Mario Moccheggiani, en l'anomenada«Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser
alliberat l'octubre de 1920 i s'establí
a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925,
durant els anys
del feixisme sembla que s'apartà de la vida
pública i que no tingué contactes
amb el moviment anarquista, encara que la policia el
continuà vigilant fins al
març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels
arxius policíacs.
Després de la II Guerra Mundial s'afilià al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI).
***
El Manco de La Pesquera (primer a l'esquerra), amb altres reclosos i familiars, a la presó provincial de València fotografiat per Hipólito Abraila el 24 de setembre de 1955, mesos abans de ser afusellat
- El Manco de La Pesquera: El 10 de desembre de 1955 es afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els malnoms d'El Manco de la Pesquera i Fortuna. Havia nascut el 15 d'abril de 1908 a El Molinillo (La Pesquera, Conca, Castella, Espanya) i era el cinquè fill, el més petit, d'un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco Serrano i per Rosario Valero, originaris d'Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va morir. Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot el que aplegava; també feia de barber. El seu malnom li ve perquè va perdre alguns dits de la mà esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu poble. Amb l'adveniment de la II República s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Pesquera i sempre estigué en contra de les purgues contra els elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d'abril de 1933 es casà a La Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce. Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en acabar el conflicte tornà al poble, però tot d'una fugí a la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s'incorporà a la guerrilla anarquista quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac a la central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949 matà a l'alcalde de Santa Cruz de Moya (Conca), encara que alguns testimonis adjudiquen aquesta mort a la Guàrdia Civil. El 27 d'abril de 1952, quan estava preparant la seva evacuació a França, fou detingut per la Guàrdia Civil en un barranc a prop de Castiblanques, a Cofrents (Vall de Cofrents, País Valencià). Portat a la presó de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre de 1955. Basiliso Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de 1955 a la caserna militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) per un escamot de sis guàrdies civils al comandament d'un capità. Fou enterrat al nínxol 475 del cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren exhumades i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades l'endemà.
***
Portada
d'uns dels llibres de Dando Dandi
- Dando Dandi: El 10 de desembre de 1972 mor a Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Havia nascut el 22 d'octubre de 1893 a Torí (Piemont, Itàlia). Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia)«L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.
***
Necrològica
d'Esteve Montagut Borrill apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de maig de 1992
- Esteve Montagut Borrull: El 10 de desembre de 1991 mor a Alençon (Baixa Normandia, França) l'anarcosindicalista Esteve Montagut Borrull. Havia nascut al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya). Militant de la Confederació des de la seva adolescència, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració, entre ells el del Barcarès (Rosselló, Catalunya Nord) i el d'Avranches (Baixa Normandia, França). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Sées (Baixa Normandia, França) de la CNT, on s'encarregava de la correspondència orgànica, i en 1949 en va ser nomenat secretari. Esteve Montagut Borrull va morir el 10 de desembre de 1991 a l'hospital de Alençon (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat civilment quatre dies després al cementiri de Sées.
---