Anarcoefemèrides del 9 de desembre
Esdeveniments
Portada del primer número de L'Émeute
- Surt L'Émeute: El 9 de
desembre de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer
numero del periòdic L'Émeute.
Organe anarchiste. Paraissant le
dimanche (L'Aixecament. Òrgan anarquista. Apareix
el diumenge). Portava
l'epígraf «Llibertat. Igualtat.
Justícia». Òrgan d'expressió
de diversos grups
anarquistes locals (Lió, Roanne, Sant Étieve,
Dijon, Amiens, La Voulte), era
continuació d'un reguitzell de publicacions anarquistes que
van ser suprimides
per la repressió: Le Droit Social
(1882), L'Étendard
Révolutionnaire
(1882), La Lutte (1883) i Drapeau Noir (1883). Els responsables en
el comitè de redacció eren Vincent Berthout,
Claude Grillot, Pierre Labille
(gerent), P. Parich (gerent a partir del número 6 del 13 de
gener de 1884) i
Léon Domergue (secretari). Els articles sortiren sense
signar i arribà a tirar
9.000 exemplars. Víctima també de la
repressió, només podrà publicar set
números, l'últim el 20 de gener de 1884. Va ser
substituït per una altre
tirallonga de publiacions: Le Défi
(1884), L'Hydre Anarchiste (1884), L'Alarme (1884), Le
Droit Anarchique (1884) i La
Lutte Sociale (1886).
***
L'atemptat de Vaillant segons
Frederic Lix en Le Petit
Journal
del 23 de desembre de 1893
- Atemptat de Vaillant:
El 9 de desembre de 1893, cap a les 16
hores, l'anarquista Auguste Vaillant, tot cridant «Visca
l'anarquia», llança
una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de
París
(França). Tirada des de la segona tribuna pública
situada a la dreta del
president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba --de gran
potència i amb
nombrosos claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a
metralla-- només
ferí lleugerament una cinquantena de diputats i
d'espectadors que assistien a
les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà
ferit al nas i a la
cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre
el
curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit
davant el jutge d'instrucció
que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció,
netament simbòlica,
no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de
polítics en represàlia per
l'execució de Ravachol i per denunciar la
política repressiva del govern
francès contra el moviment anarquista. La reacció
a aquest atemptat fou
immediata i, a part de l'expulsió de França de 15
anarquistes italians i la
persecució de la família Reclus, el 12 de
desembre es votà la primera de les
anomenades «Lois Scélérates»
(Lleis Perverses), especialment dirigides contra
el moviment anarquista i els seus òrgans
d'expressió. Auguste Vaillant va ser
jutjat en una única sessió el 10 de gener de
1894, condemnat a mort per «intent
d'assassinat» i guillotinat el 5 de febrer d'aquell any.
Auguste
Vaillant
(1861-1894)
Naixement
Piotr Kropotkin
- Piotr Kropotkin:El 9 de desembre de 1842 --el 27 de novembre segons el calendari julià rus-- neix a Moscou (Rússia) el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero iÉlisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la«Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme«anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista,Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar enNature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant --en contacte amb el futur laborisme britànic-- els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista --altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el«Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892),L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899),Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909),La science moderne et l'anarchie (1913),Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme. Piotr Aleksejevic Kropotkin va morir el 8 de febrer de 1921 a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia).
***
Foto
policíaca d'Ievgienij Stepanov (ca. 1894)
- Ievgienij Stepanov:
El 9 de desembre de 1864 neix a Khàrkiv (Ucraïna,
Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'anarquista Ievgienij
Stepanov, més conegut en
la seva transcripció francesa com Eugène
Stépanoff i que va fer servir el
pseudònim Orlowski. Sos
pares es deien Dmitrij Stepanov i Marija Alcombarov.
Emigrà a París (França) com a
estudiant de medicina i visqué amb l'anarquista
rus Ivan Kashintsev. En 1899 era el secretari d'una societat d'obrers
russos
exiliats. El 29 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres
26 revolucionaris
russos, entre ells el seu company de pis, en una gran batuda
antianarquista;
jutjat el 4 de juliol de 1890 pel IX Tribunal Correccional del Sena en
l'anomenat«Procés dels nihilistes russos», va ser
condemnat per possessió d'explosius a
tres anys de presó i 200 francs de multa. El 20 de setembre
de 1892 se li va
decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i
es refugià a Londres
(Anglaterra), on participà, amb altres exiliats del seu
país, en la Russkaia
Besplatnaia Biblioteka (Biblioteca Lliure Russa). En 1894 el seu nom
figura en
un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. En 1926 col·laborà en el
periòdic rus Katorga i Ssylka.
***
Adrien Gourdouze
- Adrien Gourdouze: El 9 de desembre de 1872 neix a Bessèja (Llenguadoc, Occitània) l'activista anarquista i anarcosindicalista Adrien Albert Gourdouze. En 1896 s'establí a Marsella, on participà en les activitats del moviment anarquista de la ciutat. Quan Sébastien Faure i altres membres de la redacció de Le Libertaire s'instal·laren a Marsella, entrà en l'equip editor i va fer de gerent dels 13 números (entre el 18 de març i el 5 de juny de 1898) d'aquest periòdic publicats en la ciutat occitana. També participà activament en la organització de conferències realitzades a diversos barris marsellesos per Henri Dhorr. El 16 de març de 1898 presidí la conferència que es portà a terme al bar Alhambra. Partidari de mudar-se a l'estil «cloche de bois» --grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers--, canvia sovint de domicili. A començaments de juliol de 1898 sa companya morí a resultes d'una operació a l'hospital de la Concepció. A partir de 1899 orientà la seva activitat revolucionària en el sindicalisme i el desembre de 1900 fou nomenat secretari del Sindicat de Carboners. En 1901 intervingué, en nom d'aquest sindicat, en un míting a Arle en suport dels obrers dels ports i de les drassanes en vaga. En 1904 fou nomenat secretari dels carboners, però acusat de malversació, desaparegué del moviment llibertari. L'1 de novembre de 1907 arribà a Nova York (Nova York, EUA) procedent de Marsella i a partir d'aquest moment el seu rastre es perd.
***
Necrològica de Pere Jové Viladrich apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de novembre de 1974
- Pere Jové Viladrich: El 9 de desembre de 1900 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Jové Valadrich. Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cervera (Segarra, Catalunya). El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i el 5 de desembre d'aquell any el Tribunal de Responsabilitats Polítiques l'incoà expedient. Durant l'Ocupació, participà en la reorganització de la CNT al departament de l'Aude. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Narbona. Pere Jové Viladrich va morir el 7 de juny de 1974 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor a l'estómac i l'endemà fou enterrat civilment al cementiri d'aquesta ciutat. Deixà companya, Carmen, i una filla, Arlette.
***
Notícia
de la detenció d'Ignasi Meler Pomet a pareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 26 de maigde 1940
- Ignasi Meler Pomet:
El 9 de desembre de 1900 neix a Barcelona
(Catalunya) l'escriptor i activista anarquista i anarcosindicalista
Ignasi
Meler Pomet –el segon llinatge a vegades citat de diverses
maneres (Pomés, Pomet, Portet,
etc.)–,
que va fer servir el pseudònim MiguelMiró Rech.
S'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI). Membre dels Grups d'Acció confederals, en 1925 va ser
detingut com a
còmplice d'un atracament en un taller d'ebenisteria de la
Riera Alta de
Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a
l'estranger. Amb
la proclamació de la II República espanyola
retornà a Catalunya i milità en la CNT
de Sant Adrià del Besòs (Barcelonès,
Catalunya). L'agost de 1931 sa primera
esposa, Virginia García, morí després
de practicar-se un avortament i ells
restà a càrrec de dos fills i una filla. Entre
l'1 de desembre de 1931 i el
març de 1932 participà en l'edició
dels set números de la revista cultural
anarquista Ágora. Cartelera del
Nuevo
Tiempo,
encapçalada per Ginés Alonso i que va estar
finançada gràcies a un atracament
al cafè «Oro del Rhin». Partidari de la
tàctica de la «gimnàstica
revolucionària»,
va ser detingut a Sant Adrià del Besòs, juntament
amb
altres companys (Baptista
Agustí, Josep Balart Ciurana, Pere Bernardó,
Josep Costa
Ferrer, José Giménez, Frederic
Maldonado, Amadeu Roig, Ramon Tabuenca, Ramon Vaqué
Agramunt,
etc.), amb motiu d'un
complot en el qual s'intentà volar el desembre de 1932 la
Prefectura de Policia
de Barcelona. El desembre de 1933, quan estava empresonat a la
Presó Model de
Barcelona, s'escapà, juntament amb molts altres 57 companys,
fent una excavació
que donava als claveguerams de la ciutat. El 30 de juliol de 1935 va
ser
novament detingut, però amb la victòria del Front
Popular
en 1936 va ser
alliberat. Després treballà de blanquer a la
fàbrica Francolí. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part de les
Milícies
Antifeixistes anarquistes del barri barceloní del Clot i
immediatament després
s'incorporà a la «Columna
Hilario-Zamora», on
dirigí els abastiments.
Posteriorment passà a Casp (Saragossa, Aragó,
Espanya) i
s'integrà en la«Columna Ortiz». Quan la militarització
de les
milícies, va ser destinat a la
28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República
com a comandant de batalló a
les localitats aragoneses d'Albero Bajo i de Tardienta;
després
lluità a
poblacions diverses poblacions aragoneses (L'Almúnia de Sant
Joan, Aliaga,
Corbalán) i a Viver (Alt Palància,
País
Valencià). Entre maig i agost de 1938,
comandà, en substitució de Máximo
Franco Cavero i
fins l'arribada d'Esteban
Serna, la 127 Brigada Mixta. A començaments de 1939
marxà
cap a València, on
residia sa companya Gloria García Zapata, però
retornà al front de Còrdova
(Andalusia, Espanya). Dies després, va rebre l'ordre de
fer-se
càrrec de la 125
Brigada Mixta, amb la qual intervingué decisivament el
març de 1939 en nom del
Consell Nacional de Defensa contra les tropes de Juan Negrín
López. A Madrid va
ser ferit greument per l'explosió d'una bomba i
perdé la
vista i el braç dret.
Mutilat i cec, en acabar la guerra va ser empresonat, però a
començaments de
1940 va ser posat en llibertat condicional. Instal·lat a
Sevilla
(Andalusia,
Espanya) amb sa companya, va ser reclamat per les autoritats
franquistes
barcelonines. Jutjat, no va ser acusat de cap delicte de sang ni contra
la
propietat, però va ser condemnat a sis penes de mort, encara
que
totes van ser
commutades, gràcies a la intervenció d'un advocat
franquista al qual havia
salvat la vida temps enrere i que també li va aconseguir una
parada de venda de
cupons dels cecs i de loteria al barri del Clot. Sa companya Gloria
García
Zapata també va ser tancada a la presó de dones,
però també fou alliberada poc
després. Ignasi Meler Pomet va morir en 1968,
després de
ser operat d'un càncer
de còlon.
***
Mariano
Puente Sahón
- Mariano Puente Sahón:
El 9 de desembre de 1900 neix a Burgos (Castella,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Puente
Sahón. Quan era jove
son pare l'envià pensionat al Regne Unit per a aprendre
l'anglès i quan tenia
18 anys retornà a la Península, posant-se a fer
feina d'intèrpret a Bilbao
(Biscaia, País Basc). A partir del 1919 viatjà i
treballà arreu d'Europa i d'Amèrica–Estats Units (1924), Brasil i Argentina (1929)–,
fent contacte amb diverses
organitzacions anarcosindicalistes com ara Industrial Workers of the
World
(IWW, Treballadors Industrials del Món) i la
Federació Obrera Regional
Argentina (FORA). Quan el cop feixista de juliol de 1936 es trobava a
Puigcerdà
(Cerdanya, Catalunya) i es mostrà força resolut
al costat d'altres companys,
com Basilio Hernáez Armas i Antonio Martín
Escudero. En aquesta època
col·laborà amb el periòdic anarquista
de Puigcerdà Sembrador.
En 1937 se li va encarregar la gestió de l'arxiu de la
Secció de Defensa del Comitè Regional de
Catalunya de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Amb el triomf franquista passà a
França, on a partir del 9
de febrer de 1939 figurava en la llista de la policia gal·la
de militants
anarquistes a controlar per la seva perillositat; en aquesta llista
figurava
com a «professor» i «propagandista de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)» i
feia costar que parlava «quatre o cinc
llengües». El fet és que fou internat,
juntament
amb el seu amic Juan Muñoz, als camps de
concentració de Les Haras de Perpinyà
i Bram, on emmalaltí. A partir de 1950 residí a
Aquitània (Les Landes, Vath
Lada, Mostèirs-Viganon i Le Richet), amb continus viatges a
Bordeus (Aquitània,
Occitània) per a visitar el seu amic Eleuterio Quintanilla
Prieto. A
començaments dels anys cinquanta fou secretari de la
Federación Española de
Enfermos Crónicos e Inválidos (FEECI). En 1952
col·laborà en España
Libre i en 1958 en CNT,
gairebé sempre com a representant
de la FEECI. Durant els anys seixanta fou«comprensiu» amb el sector cincpuntista.
En 1962 col·laborà en el
periòdic Espoir. En 1966
publicà el
fulletó Tributo a Eleutorio
Quintanilla,
que previament havia publicat en lliuraments en Le
Combat Syndicaliste. Mariano Puente Sahón va morir
el 22 de juliol
de 1974 a Le Richet (Aquitània, Occitània). En
1987 el seu testimoni va ser
recollit per Nancy Macdonald en el llibre Homage
to the spanish exiles. Voices from the spanish civil war.
Mariano Puente Sahón (1900-1974)
***
Necrològica d'Isidro Latorre Laiglesia apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de gener de 1973
- Isidro Latorre Laiglesia: El 9 de desembre de 1906 neix a Los Corrales (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Isidor Latorre Laiglesia. Quan tenia 16 anys i feia feina en obres públiques en el servei d'irrigació d'Osca, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí arribar a zona republicana i s'enrolà en la «Columna Ascaso». L'octubre de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional d'Extremadura de la CNT. Amb el triomf franquista s'exilià a França i fou internat al camp de Barcarès; després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació mantingué contactes a París (França) amb Olegario Pachón Nuñez, antic comandant del«Batalló Pío Sopena». Amb l'Alliberament s'instal·là a La Grand Comba, on treballà a la mina fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Isidro Latorre Laiglesia va morir el 14 d'octubre de 1972 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat amb la bandera confederal.
***
Libertario
Rubini durant la guerra civil
- Libertario Rubini:
El 9 de desembre de 1909 neix a Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Libertario
Rubini. Emigrà a França. El 22 de novembre de
1935 va ser detingut, juntament
amb Elíseo Rubini i Bergamín Renoto, al port de
Huelva (Andalusia, Espanya)
quan volia entrar clandestinament a Espanya a bord del vaixell Aurora i va ser expulsat. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, passà a Barcelona
(Catalunya) i el 3 de
setembre de 1936 s'enrolà en la I Centúria«Gastone Sozzi», la qual el 9 de
setembre s'integrà en la «Columna
Libertad», traslladant-se des de Barcelona al
front de Madrid (Espanya), on defensà la carretera
d'Extremadura. A partir del
25 d'octubre de 1936 entrà amb la seva centúria
al «Batalló Garibaldi» de la IX
Brigada Mixta. El setembre de 1937 passà als Serveis de
Censura de Correus de
la «Brigada Garibaldi». En 1939 retornà
a França. Durant l'ocupació,
participà,
amb la seva companya espanyola Abilia, en la resistència
francesa a la zona de
Sant-Maloù (Bretanya). Desconeixem la data i lloc de la seva
defunció.
***
Emiliano Serna Martínez
- Emiliano Serna Martínez:El 9 de desembre de 1915 neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Emiliano Serna Martínez. De pares burgalesos molt humils; son pare treballava als Alts Forns i va tenir cinc germans. Va estudiar en un col·legi de monges, amb els salesians i amb els Germans de la Doctrina Cristiana fins al 1932. Després es va posar a fer feina de marmitó un temps fins que va ser acomiadat. Després de llegir Faure, Büchner, Ibarreta i les revistes anarquistes de l'època, va abandonar les idees religioses i va començar a militar en les Joventuts Llibertàries. En 1933 va afiliar-se al sindicat«El Yunque», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. En aquesta època, va veremar a la Rioja, conegué els calabossos per fer pintades abstencionistes, va participar en les protestes dels aturats --que el van portar quatre mesos a la presó en 1934--, fou delegat del Grup de Defensa Confederal«Carabina» i va tenir per mestre en l'acció Jesús Escauriaza. En 1935 va formar part del Comitè de les Joventuts Llibertàries de Biscaia i l'abril d'aquell any el van empresonar a Larrínaga (Bilbao) per portar una pistola. Durant el Bienni Negre va estar tancat al reformatori d'Alcalá. No se li va aplicar l'amnistia de febrer de 1936 i va restar tancat al fortí de San Cristóbal de Pamplona, del qual va sortir en plena guerra. Després d'una any per la muntanya navarresa, va aconseguir arribar a Barakaldo on va ser detingut i enviat al batalló Arapiles (Estella) de l'exèrcit franquista. El juliol de 1938 va poder evadir-se a Esterri i va passar a zona republicana, enrolant-se en la 24 Divisió d'Antonio Ortiz i fent feina d'administratiu en la Secció Cartogràfica de l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Ebre. El febrer de 1939 s'exilià per Le Perthus a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs --on va trobar els companys anarquistes bascos Vicente Moriones, Liberto Gil i Enrique Goñi-- i la 150 Companyia de Treball fins a l'Alliberament. El febrer de 1946 va participar en la Plenària del Comitè Regional de la CNT reformista del Nord a Baiona en representació de Pau. Com a vicesecretari del grup dels Baixos Pirineus, va ser delegat per Pau al Ple Regional de Baiona de novembre de 1946, que va acordar l'entrada en el Govern Basc, i secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) dels Baixos Pirineus. Va ser secretari de l'Aliança CNT-UGT a Pau. El juliol de 1947 va ser membre del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa de Llenguadoc per la regional del Nord. En aquesta època va ser administrador i corresponsal d'España Libre. Més tard, va ser membre del Consell Delegat de l'Interior quan el Govern Basc de l'Exili estava a punt de cessar. En 1954 va retornar definitivament a Bilbao. En aquesta època va treballar molt en el camp cultural: conferències sobre la història de la CNT, secretari de l'Associació Artística Biscaïna i secretari de la societat«El Sitio», ambdues de Bilbao; a més de confundador i gerent de la Llibreria Herriak a partir d'abril de 1972; també participar en les tertúlies del cafè Mauri i de la cafeteria «La Concordia» de Bilbao. Després de la mort de Franco va militar en la CNT, però va abandonar el sindicat quan l'escissió. El 29 de maig de 1984 a San Sebastià va participar, amb Manuel Chiapuso, Ángel Aransáez i altres, en el debat sobre la CNT del cicle «Protagonistes de la historia basca (1923-1950)» organitzat per la Societat d'Estudis Bascos. En 1986 va ser un dels fundadors de l'Associació d'Amics d'Unamuno de Bilbao. Sa companya fou Elena Andrés. Va publicar articles en Askatasuna, España Libre, Estudio y Acción, Champa,La Gaceta del Norte, Hierro, Hoja del Lunes, La Hora de Mañana, Pérgola, Polémica --va ser membre del seu consell de redacció--, Solidaridad Obrera, Tribuna Vasca, etc. És autor d'unes memòries: Un anarquista de salón (1996). Emiliano Serna Martínez va morir l'11 de maig de 2007 a Bilbao (Biscaia, País Basc).
***
Necrològica de Faustino Piquer Nicolao apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de març de 1978
- Faustino Piquer Nicolao: El 9 de desembre de 1920 neix a La Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolao. Ben aviat quedà orfe de pare i s'educà de manera autodidacta. Quan esclatà la guerra civil va fer de mestre i d'instructor per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el temps aconseguí una important cultura i també estudià l'esperanto. En acabar la guerra s'exilià a França. Instal·lat a Bordeus participà activament en 1944 en la reorganització de la CNT en l'exili i milità en la Federació Local de la CNT, on ocupà càrrecs orgànics. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb Marcel Ferrer, administrà la revista trilingüe (francès, castellà i italià) bordelesa Demain (1945-1946) i la gerència del seu òrgan d'expressió Inquietudes (1947). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou responsable d'Informació i Propaganda del Comitè Regional de Gironda de la CNT a partir de 1947. Fou delegat en la major part de congressos tinguts a l'exili i assistí als congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de 1961, on representà la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), i de 1967, delegat pels Amics de l'AIT de Veneçuela. En nombroses ocasions fou membre del Secretariat de la Comissió de Relacions del Nucli de Gironda de la CNT. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín Interno CIR,Le Combat Syndicaliste, Despertar,Espoir, etc. Casat després de la retirada amb Pilar Cebrián (1922-1991), de Terol. Faustino Piquer va morir el 15 de febrer de 1978 a Bordeus (Aquitània, Occitània).
Defuncions
Foto policíaca de Pilade Tocci
- Pilade Tocci: El 9
de desembre de 1916 mor a La Spezia
(Ligúria, Itàlia) l'agitador anarquista Pilade
Baldasare Pietro Tocci, conegut
sota diversos pseudònims (Paride
Armandi,Armandi-Oreste, Acratos,
etc.). Havia nascut
l'11 de maig de 1850 –algunes fonts citen el 24 de
maig–a Liorna (Toscana,
Itàlia). Sos pares es deien Andrea Tocci i Carola Vandini.
Durant sa vida
realitzà diverses feines (barber, ferroviari, quiosquer,
etc.) i per això fou
un anarquista «itinerant», segons les possibilitats
de treball que anava
trobant, especialment per la costa tirrena toscana. A
començament dels anys
setanta a Liorna s'adherí a la secció bakuninista
de l'Associació Internacional
de Treballadors (AIT). Establí estrets contactes amb els
internacionalistes de
Pisa i en 1878 col·laborà en Il
Lavoro,
el primer periòdic publicat per aquests. Després
s'establí a La Spezia
(Ligúria, Itàlia), on la policia de l'indret el
qualificà com d'«anarquista
perillós». El febrer de 1889, a resultes de
l'acció d'un agent provocador
(Angiolo Azzati) que s'havia infiltrat en el grup i havia muntat un
fals atemptat
amb dinamita per al 19 de febrer de 1889 al Politeama Duca de
Gènova, durant
una festa de beneficència on havien de ser presents
l'aristocràcia i les
autoritats militars locals, va ser detingut, juntament amb altres 12
companys
(entre ells el sabater Giuseppe Dini), per«associació de malfactors». Durant el
judici, celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1890, el barroer
muntatge
policíac quedà palès i
l'acusació d'atemptat va ser desestimada, però la
d'«associació de malfactors»
seguí endavant i restà 15 mesos tancat
preventivament a l'espera de judici. El juny de 1890 va ser condemnat
pel
Tribunal de Sarzana a tres anys i dos mesos de presó i a dos
anys de vigilància
policíaca. Sospitós d'haver participat en les
revoltes de Carrara de 1894, on
havia estat acollit per Luigi Molinari des de finals de 1893, el
setembre de
1894 va ser detingut a Liorna; jutjat, va ser condemnat a cinc anys
d'assignació de residència. No obstant
això, abans de la sentència, fugí a
Suïssa i s'instal·là a Lugano (Ticino,
Suïssa), on trobà Pietro Gori i altres
destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el llistat
d'anarquistes a
controlar per la policia de fronteres francesa. El 27 de setembre de
1894 se li
va decretar l'expulsió de Suïssa. En 1897
intentà publicar un periòdic, Questioni
ardenti, però sembla que no
reeixí. En els primers anys del segle XX
col·laborà en Il
Libertario de La Spezia i en 1911 participà en el
Congrés
Anarquista Regional de La Spezia. Posteriorment milità en el
grup anarquista«Né Dio né padrone» (Ni
Déu ni amo), constituït al barri de Migliarina de
La
Spezia.
***
Obrers pissarrers francesos
- Louis Monterneau: El 9 de desembre de 1959 mor a Trélazé (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monterneau. Havia nascut el 8 de febrer de 1877 a Trélazé (País del Loira, França). Son pare fou un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé i de ben jovenet començà a militar amb ell. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT) i va ser nombroses vegades delegat del seu sindicat en els congressos d'aquesta federació, especialment en 1922 a Angers i en 1924 i 1931 a París. Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En 1936 abandonà la militància, però a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé.
***
D'esquerra a dreta: Federico Arcos, Miguel Mateo, Casiano Edo, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, Manuel Rodríguez, María Mateo, Juan García Durá i Pascual Domingo
- Rafael Berezo: El
9 de desembre de 1960 mor a Detroit (Michigan, EUA)
l'anarquista Rafael Berezo. Havia nascut cap el 1871 a Belmez
(Còrdova,
Andalusia, Espanya). Emigrà als Estats Units i en 1912
s'instal·là a l'Estat de
Virginia (EUA), on treballà fins el 1942 de miner. A
Berkeley fundà un grup llibertari
i la secció de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
En 1938 col·laborà
en Cultura Proletaria de Nova York
(Nova York, EUA). Juntament
amb Lorenzo Albas, Federico Arcos, Pascual Domingo, Bienvenida Domingo,
Casiano
Edo, Lea Fernández, Ángel García,
Marcelino García, Juan García Durán,
José
López Ríos, María Mateo, Miguel Mateo,
Francisco Riberas, Eulalia Rodríguez i
altres, animà l'anarquista «Grupo
Libertad» de Detroit. Sos dos fills, Rafael i Frank,
també són militants
llibertaris.
Actualització: 09-12-16