Anarcoefemèrides de l'1 de desembre
Esdeveniments
Capçalera de La Cuña
- Surt La Cuña: L'1 de desembre de
1898 surt a Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya) el primer número de la
publicació sindicalista
anarquista La Cuña. Periódico mensualórgano de los obreros carpinteros.
Més tard portà el subtítol«Periódico defensor de los obreros del ramo de
elaborar madera de España» i la
redacció canvià de llocs (Tarragona, Barcelona,
Badalona, Sant Martí de Provençals, Reus i
Saragossa) segons on radiqués el
Comitè de la Federació d'Obrers del Ram
d'Elaborar Fusta d'Espanya. Portà els
lemes: «Trabajo. Solidaridad.
Federación» i «Unión es
fuerza». Encara que va
ser una publicació mensual, sortí de manera
força irregular i tirà uns dos mil
exemplars. Trobem articles de Manuel Alvedro, Argiluga, J.
Ballbé, Tomás
Bartrina, J. Betsellà, R. Blanco, José
Borrás, Calvo, Àngel Capdevila, R. de
Castilla Moreno, José Chueca, Eladio Díez,
José Dopico, Miquel Feliu,
Forta-Mondo, José García Argilaga,
José García García, Eduardo G.
Gilimón, F.
Gracia Belenguer, Fulgencio López, Anselmo Lorenzo, Marcial
Lores, Juan Martí
López, J. Monfort, Joaquín Navarro, T.
Osácar, Paradell, R. de Pasanis, Antoni
Pellicer Paraire, M. Pascual, F. Pi y Arsuega, J. Prats, Acracio
Progreso,
Baldomero Remolins Cors, J. Soronellas Artigas, J. Thous Puey,
José Vela, J.
Vinardell, etc. En sortiren 138 números, l'últim
l'1 de febrer de 1913.
***
Capçalera de Le Combat Social
- Surt Le Combat
Social:
L'1 de desembre de 1907 surt a Llemotges (Llemosí,
Occitània) el
primer número del periòdic bimensual Le
Combat Social. Organe
révolutionnaire des syndicalistes, socialistes
antiparlementaires et
libertaires. Reemplaçava el periòdic
anarcoindividualista L'Ordre–40 números del 29 d'octubre de 1905
al 28 d'abril de 1907. Dirigit per Jean Peyroux, els principals
redactors de Le
Combat Social van ser Albert Andrieux, Georges Baslieu,
Armand Beaure,
Charles Desplanques, Georges Durupt, Sébastien Faure, J.
Fougère, Piotr Kropotkin,
André Lansade, Alfred Loriot, Stéphen Max Say i
Armand Beaupré. Després de 35 números–l'últim
fou el del 21 de març
al 4 d'abril de 1909–,
deixà de
publicar-se per qüestions financeres; però va ser
reemplaçat per L'Insurgé,
que aparegué en 1910. A la capçalera portava el
següent epígraf: «Destruir la
ignorància, combatre tots els prejudicis, lluitar sense
treva per una major i
millor llibertat, fer uns individus veritablement conscients, segurs
dels seus
drets i de saber-los exigir. Heus aquí per on van els
nostres esforços.» El
grup editor va organitzar conferències amb
Sébastien Faure, Ernest Girault,
André Lorulot, Jean Marestan i Louise Michel, entre d'altres.
***
Nota de propaganda de L'Idée Libre
- Surt L'Idée Libre: L'1 de desembre de 1911 surt a Sant-Etiève (Arpitània) el primer número de L'Idée Libre. Revue mensuelle d'éducation sociale et scientifique. Creada per André Lorulot qui en serà el director i gerent. Els temes abordats seran força variats (higienisme, alimentació, sociologia, literatura, anticlericalisme, laïcisme, derogació de la tortura i de la pena de mort, avortament, objecció de consciència, pacifisme, etc.). Hi van col·laborar Han Ryner, Émile Hureau, Manuel Devaldès, Gérard de Lacaze-Duthiers, Alfred Naquet, Daubé-Bancel, Auguste Forel, Raphaël Dubois, Alfred Fromentin, Charles-Ange Laisant, M. Legrain, Frédéric Stackelberg, Vigné d’Octon, Henri Barbusse, Joseph Turmel, Sébastien Faure, Dr. Spehl, Dr. Jaworski, Albert Fua, Jean Souvenance, L. Borde, Dr. Herscovici, entre d'altres. Deixarà de sortir en 1913, però serà represa per Lorulot en 1919 fins a la mort d'aquest en 1963; en aquesta segona època, que s'editarà a Conflans-Sainte-Honorine (França), prendrà el subtítol «Revue de culture individuelle et de rénovation sociale». En 1939, amb la guerra, va ser prohibida fins a l'Alliberament. Amb la mort del fundador en 1963, esdevindrà l'òrgan de la Federació Nacional de Lliurepensadors, centrant-se especialment en l'anticlericalisme, i serà dirigida successivament per René Labregere (1963-1976), Jean Lacassagne (1976-1979) i Henri Lecoultre (a partir de 1979). Actualment el tiratge és de 11.000 exemplars. A més de la revista s'editaven i s'editen nombrosos fulletons de diversos temes i autors.
***
Teatre Balear de Palma (Mallorca)
- Míting cenetista a Palma: L'1 de desembre de 1935, al vespre, a Palma (Mallorca, Illes Balears), després de molts d'anys sense organitzar actes multitudinaris a causa de la reacció del Bienni Negre republicà, la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) va organitzar un míting al Teatre Balear. Amb força assistència, però sense omplir la sala (3.500 espectadors) --a causa, segons els convocants al boicot de republicans, de socialistes i de comunistes--, va ser presidit per Cristòfol Pons que, després de saludar els assistents i d'enviar una salutació als 30.000 presos politicosocials, va llegir unes cartes d'adhesió de sindicats d'Eivissa i de Formentera, així com del Comitè Pro Presos, dels grups anarquistes i de les Joventuts Llibertàries de les Illes Balears. Julio Quintero va parlar en nom de la Confederació Regional del Treball i va passar revista als atacs que havia sofert a l'Estat espanyol la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries; va afirmar la incapacitat de tots els grups polítics per portar a terme cap acció revolucionària i va insistir que la possible emancipació dels obrers passava per les barricades, no per les urnes electorals. Vicente Pérez Combina va transmetre una fraternal salutació dels treballadors de Catalunya; va defensar la CNT de l'acusació rebuda d'haver afavorit el triomf de les dretes; la unitat havia de ser social, no política, entre aquella i els polítics no hi podia haver mai cap aliança; la història revolucionària de la CNT no es podia posar en dubte: qui volgués destruir l'Estat i el capital que ingressés en les files anarcosindicalistes. Francisco Ascaso va explicar l'actitud i la persecució de què va ser objecte l'organisme confederal a Catalunya durant la Revolució d'Octubre; va acabar rebutjant els pactes i remarcant que la lluita s'havia de guanyar al carrer. Domingo Germinal va dissertar sobre la llibertat i la revolució, sobre l'anarquia. Finalment, Cristòfor Pons va recordar que els militants cenetistes de Palma havien aconseguit la vertadera unitat dels treballadors mitjançant un moviment vaguístic general; així calia ajuntar els treballadors i no amb pactes. A la sortida es va col·locar una safata que va recol·lectar 151 pessetes amb 50 cèntims per al Comitè Pro Presos. Una ressenya de l'acte i dels discursos va ser reproduïda en el Cultura Obrera.Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Baleares y portavoz de la CNT (núm. 61, de 12 de desembre de 1935), sota el títol «El mitin confederal del 1º de diciembre. La CNT, después de dos años de mordaza, deja oir su voz en Mallorca».
***
Portada
d'un número de Libre-Studio
- Surt Libre-Studio: L'1 de desembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de Libre-Studio. Revista de Acción Cultural al servicio de la C.N.T. Aquesta publicació lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i portaveu del grup cultural anarquista del mateix nom tingué una periodicitat mensual irregular. Van formar part del consell de redacció H. Noja Ruiz, F. Escribá, A. Bosch, F. Mansergas i Josep Figueras. El secretari de la redacció va ser A. Bosch. Hi trobem articles d'Alandí, Ángela Ausias, Benavente, C. Cano, Joan P. Fàbregas, Joan García Oliver, Cipriano González, Katy Horna, L. Jaurot, Raimundo Jiménez, Luis de Madariaga, Marianet, Ada Martí, Félix Martí Ibáñez, Ivan Miguel, Emilio Mistral, Frederica Montseny, Morales Guzmán, H. Noja Ruiz, Arsenio Olcina, Félix Paredes i J. Santana Calero, entre d'altres. Va estar força il·lustrada amb fotos i dibuixos, d'autors com Arturo Ballester, Barat, Borrás Casanova, Escribá, Garrigues, Gumbau i Llavala. En sortiren 12 números, l'últim el novembre de 1938. També creà«Ediciones Libre-Studio», que publicà obres de Juan López, Noja i Félix Paredes.
***
Cartell
de l'exposició
- Exposició de
cartells històrics de la CNT: Entre l'1 i el 12
de desembre de 2010 se celebra
a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
València (País
Valencià) una exposició de cartells
històrics d'aquest sindicat. Aquesta mostra
exposà 51 cartells del període 1936-1939
recuperats de la Fundació Pablo
Iglesias (FPI) el febrer de 2007, quan, a més de cartells,
van ser lliurats a
la CNT tota la documentació (actes,
correspondència, etc.) i les publicacions
periòdiques (periòdics i revistes) pertanyents al
moviment llibertari que tenia
la citada fundació als seus arxius, fruit de les
confiscacions realitzades per
l'exèrcit franquista durant la guerra civil. Tot aquest
material es trobava
custodiat a l'Arxiu Militar d'Àvila (Castella, Espanya),
fins que, en 1987, per
ordre de l'aleshores ministre de Defensa Narcís Serra Serra,
va ser lliurat a
la FPI juntament amb altre documentació anomenada«Antecedents polítics».
Després de la denúncia de diversos historiadors,
que havien pogut constatar
l'existència d'aquesta documentació a la FPI i
l'inventari realitzat a l'Arxiu
Militar d'Àvila, l'abril de 2006 representants del
Comitè Nacional de la CNT es
reuniren amb membres de la FPI per a exposar-los la situació
i per a
reivindicar la completa devolució d'aquells arxius que eren
de la CNT amb
anterioritat al conflicte bèl·lic i es trobaven
en el seu poder. Finalment, el
juny de 2006, la situació quedà desbloquejada i
la FPI decidí retornar a la CNT
tots els fons sol·licitats.
Naixements
Paulí Pallàs segons el periòdic barceloní La Publicitat del 28 de setembre de 1893
- Paulí Pallàs i Latorre: L'1 de desembre de 1862 neix a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Era fill d'un picapedrer de Maella. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l'Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní«Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre de 1893, va ser afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya); les sevesúltimes paraules van ser premonitòries:«La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l'execució i els periòdics anarquistes de l'època (La Controversia, El Oprimido, La Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l'execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.
Paulí Pallàs i Latorre (1862-1893)
***
Giorgio
Nabita
- Giorgio Nabita:
L'1
de desembre de 1876 –algunes fonts citen el 10 de
febrer– neix a Ragusa
(Sicília) el propagandista anarquista Giorgio Nabita,
conegut com Lapuni o Lapone
i que va fer servir el pseudònim Figlio
di Nessuno. Fill de la relació extraconjugal entre
el
benestant Giorgio Licitra i la jove Gaudenzia Schembri, va ser
abandonat nounat
pels pares i prengué el llinatge Nabita. A Ragusa
aprengué l'ofici de sastre,
freqüentà ambients catòlics i la seva
primera experiència política consistí
a
fer costat candidatures municipals. En 1896 es va traslladar a Vittoria
(Sicília),
on treballà de sastre i on era anomenat Lapuni.
Amant dels llibres, aconseguí una bona educació
autodidacta. Ben aviat entrà en
contacte amb el Cercle Socialista de Vittoria,
freqüentà els joves socialistes
Nannino Terranova i Vincenzo Vacirca i milità en la
secció local del Partit
Socialista Italià (PSI). El 18 de febrer de 1900 es
casà amb Concettina
Ranieri, amb qui tindrà un fill, que morí
prematurament en 1901, i dues filles:
Rygier Ribella –en honor de l'agitadora anarquista Maria
Rygier– i Alba. El
febrer de 1903 fou un dels fundadors del Cercle Obrer «Enrico
Ferri». Per mor
de la crisi econòmica, decidí emigrar tot sol als
Estats Units i el 3 d'abril
de 1905 arribà a bord del Massilia
al
port de Nova York (Nova York, EUA). En aquesta ciutat
treballà en una fàbrica i
s'introduí en la colònia socialista i
llibertària italiana. Gràcies a les seves
nombroses iniciatives americanes, les seus socialistes de Vittoria i de
Comiso
pogueren sobreviure; també va finançar una
cooperativa de consum a Vittoria que
s'acabava de crear. En 1906 es decantà pel moviment
anarquista i envià un
company a Itàlia amb periòdics i opuscles de
propaganda llibertària. A
començaments de 1908 trencà definitivament amb el
PSI i, mitjançant un jove
emigrant que retornà a Vittoria, el fuster Emanuele
Terranova Giudice, atià el
sorgiment del grup anarquista «Senza Patria»,
després batejat Circolo di Studi
Sociali Libertari (CSSL, Cercle d'Estudis Socials Llibertaris).
També mantingué
relacions epistolars amb el moviment anarquista sicilià,
encapçalat per Paolo
Schicchi, i amb la redacció de Proletario
Anarchico de Marsala. El desembre de 1909 retornà
a Vittoria, contribuint
al reforçament del CSSL, que passà a anomenar-se
Grup Llibertari «Francisco
Ferrer» i per al qual aconseguí un local. Durant
el Nadal de 1909 promogué, amb
Emanuele Terranova Giudice, Francesco Nicosia i Ciccio Bruno Curiale,
la
sortida de l'únic número del periòdic L'Agitatore.
Foglio di propaganda libertaria; un altre númeroúnic amb el mateix nom
sortí el 17 de gener de 1910, per commemorar Giordano Bruno
i Francesc Ferrer i
Guàrdia a Vittoria. L'any següent
publicà Natale
1911. Rivista di propaganda antireligiosa i l'1 de juliol de
1912 publicà
el número únic del periòdic L'Internazionale
a Michele Bakounine. Difongué diferents
publicacions de propaganda,
especialment antireligiosa i anticolonialista. També
distribuí textos
polèmiques amb el PSI de Vittoria i amb el seu
líder Nannino Terranova, germà
de Emanuele, a qui acusà d'haver-se aburgesat (A un
prete rosso benefattore;Il figlio di nessuno; La guerra;Ai nemici del progresso;Delitto; Rapisardi, il
cantore di Lucifero, è morto;etc.).
Detingut per haver elogiat, amb pintades a les parets de la ciutat, el«Primer
de Maig i la Llibertat», el 25 d'agost de 1912, dies
després de ser alliberat,
s'embarcà amb un passaport que no era el seu cap als Estats
Units. Per aquest
fet el 15 d'abril de 1913 va ser condemnat a tres mesos de
reclusió per«expatriació clandestina». Als EUA
ajudà a la publicació d'una nova revista, La Fiaccola. Rivista di scienze, filosofia e
arte, que traurà a Vittoria vuit
números entre el 15 de maig i el 15 de
novembre de 1913, dirigida per l'advocat Francesco Nicosia i
distribuïda a tota
Itàlia, als EUA i a l'Argentina. El gener de 1916
col·laborà en Riscossa.
Giornale libertario,
antimilitarista, rivoluzionario, fundat a Brooklyn (Nova
York) per Gaspare
Cannone. En aquesta època es va fer partidari de les
posicions individualistes
i signà els articles que publicava en la premsa
llibertària amb el pseudònim Figlio
di Nessuno. També va escriure,
entre 1914 i 1921, en un quadern, que titulà Memorie
e ricordi i que restà inèdit, les seves
reflexions sobre
l'anarquisme de caràcter individualista, fortament
influenciat per Friedrich
Nietzsche i Max Stirner. El gener de 1921 retornà a
Itàlia i immediatament es
reuní amb el moviment llibertari. Difongué la
premsa anarquista (Il Vespro Anarchico,Il Martello, Umanità
Nova, Il Libertario,L'Adunata dei Refrattari, Fede!, Pensiero
e Volontà, etc.) i contribuí a la
creació, amb els
comunistes, de la Cambra del Treball de Vittoria, que va ser inaugurada
l'1 de
maig de 1922 i assaltada i destruïda per escamots feixistes
poc després, morint
en aquesta feta l'obrer de 18 anys Orazio Sortino. Amb Gaetano Di
Bartolo
Milana promogué la sortida, el 3 de juny de 1922, del
número únic de La
Fiaccola Anarchica. El setembre de
1923 patí un escorcoll, amb el consegüent
segrestament de premsa, i un altre el
27 de novembre de 1925. A finals de 1926 va ser advertir formalment per
les
autoritats feixistes, però mantingué contactes
clandestins amb altres
anarquistes de la zona. El 30 de desembre de 1929 va ser detingut en
ocasió de
les noces del príncep Umbert de Savoia. Amb altres companys,
com ara Giovanni
Cottone, Giuseppe Giurdanella i Tano Biazzo, s'uní al FrontÚnic Antifeixista
Italià (FUAI), fundat pel comunista Vincenzo Terranova, fill
de Nannino. Durant
la primavera de 1935 va ser detingut per aquest motiu juntament amb
altres militants
del FUAI. Giorgio Nabita va morir el 26 de gener de 1938 a Vittoria
(Sicília),
deixant nombrosos escrits inèdits que havia amagat i que es
descobriren després
de la II Guerra Mundial. A Vittoria existeix un carrer amb el seu nom.
En 2009 Pippo
Gurrieri va publicar la biografia Giorgio
Nabita, sarto. Socialismo, anarchismo, antifascismo a Vittoria
(1889-1938).
***
Ernst Toller al presidi de Niederschönfeld (27 d'agost de 1920)
- Ernst Toller: L'1 de desembre de 1893 neix a Szamocin (Posnània) l'escriptor, dramaturg, poeta expressionista i socialista revolucionari judeoalemany, proper als llibertaris, Ernst Toller.Fill d'un comerciant jueu benestant, després de fer estudis universitaris, va marxar a França en 1914 on es va inscriure a la universitat de Grenoble. Va conèixer Max Weber i fou amic de Kurt Eisner. La declaració de guerra el sorprèn a París i torna a Alemanya, allistant-se en l'exèrcit. Al front emmalalteix i és finalment llicenciat. Marcat pels horrors de la guerra, esdevé un actiu propagandista antimilitarista, partidari de la vaga general, fet que el portarà a la presó. Membre del Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands (USPD, Partit Socialdemòcrata Independent), va estar molt influenciat per l'anarquista Gustav Landauer, i intervindrà com a orador en mítings. Intentarà, amb Erich Mühsam, impulsar en el camp cultural un art nou i especialment un teatre de caire popular. Quan la República dels Consells de Baviera és proclamada el 7 d'abril de 1919, els anarquistes hi sónàmpliament representats per Erich Mühsam, Gustav Landauer, Ret Marut, Sivio Gesell; i al seu costat, Toller assumeix la presidència del Consell Central, tot exercint el feixuc càrrec de coordinador de decisions. El 13 d'abril de 1919, els obrers aconsegueixen repel·lir una temptativa de putsch contrarevolucionari, però els comunistes n'aprofiten la conjuntura per fer-se amb el poder i eliminar els anarquistes. Amb el suport dels obrers, Toller accepta col·laborar amb els comunistes, que li confien aleshores el comandament d'un post militar, sabedor de la contradicció per mor de la seva ideologia antimilitarista. El 16 d'abril de 1919, a Dachau, sortirà victoriós amb un combat contra les forces contrarevolucionàries. Però la República dels Consells és finalment esclafada entre el 29 d'abril i el 2 de maig. Detingut el 4 de juny,és condemnat el 16 de juliol de 1919 a cinc anys de presidi a la fortalesa de Niederschönfeld, prop de Rain, al costat del riu Lech, temps que aprofitarà per escriure a la presó peces de teatre expressionistes i poesia. Alliberat el 15 de juliol de 1924, continuarà amb la seva obra creadora i de lluita contra el feixisme. Expulsat d'Alemanya a l'arribada de Hitler al poder (1933), fixarà la seva residència als Estats Units en 1936. Dos anys més tard, participarà en la Revolució espanyola, ocupant-se dels infants refugiats mitjançant l'Spanish Relief Plan (Pla de Socors Espanyol) que va crear. Però la desfeta republicana el portarà a la desesperació i de tornada a Nova York, quan va saber que la seva família havia estat reclosa en un camp de concentració nazi, se suïcidarà el 22 de maig de 1939 a la seva habitació del Mayflower Hotels del Central Park de Nova York (Nova York, EUA). Toller va ser incinerat i les seves cendres enterrades al cementiri de Ferncliff (Nova York) i al seu homenatge fúnebre van participar com a oradors Klaus Mann, Oskar Maria Graf, Sinclair Lewis i l'expresident republicà Juan Negrín. Entre les seves obres podem destacar Die Wandlung (1919), Der Tag des Proletariats (1920), Masse Mensch (1921), Die Maschinenstürmer (1922), Hinkemann (1923), Hoppla, wir leben (1927), Feuer aus den Kesseln (1930), Eine Jugend in Deutschland (1933), Briefe aus dem Gefängnis (1935). Pel seu llenguatge exasperat, en ocasions proper al de la Nova Objectivitat, la seva obraés un dels testimonis més significatius de les intemperàncies, els impulsos i les tensions no resoltes de l'expressionisme alemany. L'escriptor català Feliu Formosa estrenà en 1969 l'obra de teatre Cel·la 44: cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller, publicada a Mallorca en 1970, a partir de documents (polítics, expressionistes...) de l'època i de textos teatrals de Toller.
***
Francisco
Sansano Navarro
- Francisco Sansano Navarro:L'1 de desembre de 1911 neix a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el militant anarquista Francisco Sansano Navarro. En 1936 treballava a Menorca quan se sumà a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud que volia alliberar Mallorca del poder feixista. D'aquest grup de 31 companys cenetistes que se sumaren a Maó a l'expedició, formà --amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i algun altres-- un grupet anomenat «19 de juliol». Fracassada aquesta invasió, es traslladà amb uns pescadors a Barcelona. A la capital catalana intervingué en la formació de la«Columna Roja i Negra» i, més tard, conegué Matilde Saiz Alonso, miliciana santanderina amb qui es casarà després. Lluità al front d'Osca (Loporzano, Estrecho Quinto i Monte Aragón). En la milícia desenvolupà diversos càrrecs: cap del primer batalló de la«Columna Roja i Negra» (127 Brigada amb la militarització) i també del quart, i després cap de la 195 Brigada. Quan estava a punt d'acabar la guerra, malgrat tenir passaport cap a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de toros d'Alacant. Condemnat a 30 anys, fou tancat a Belchite. En 1942 pogué fugir i arribà a València, després d'una llarga marxa a peu, on sobrevisqué molts anys sense documentació. En 1968, quan ja residia a Santa Coloma de Gramenet, li foren lliurats papers. Francisco Sansano Navarro va morir el 31 de març de 2002 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).
Francisco Sansano Navarro (1911-2002)
***
Silvia
Mistral
- Silvia Mistral: L'1 de desembre de 1914 neix a l'Havana (Cuba) la crítica cinematogràfica i escriptora anarquista i anarcosindicalista Hortensia Blanc Pita --també citada com Blanch--, més coneguda com Silvia Mistral, encara que va fer servir altres pseudònims literaris, com ara Silvia M. Robledo, Ana María Muriá oMaría Luisa Algarra. D'ascendència peninsular --son pare era català i sa mare gallega--, entre 1920 i 1926 visqué a Vilalba (Comarca da Terra Chá, Galícia). Després sa família tornà a l'Havana i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República, s'instal·laren a Barcelona (Catalunya). Apassionada pel cinema, a Barcelona, a més de treballar en un laboratori químic, col·laborà en revistes cinematogràfiques i culturals (Popular Film, Films Selectos, Proyector, Las Noticias,El Día Gráfico, etc.), i va fer adaptacions cinematogràfiques per a les companyies Metro i Paramount. En aquesta època s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil publicà cròniques des del front i des de la reraguarda per a La Vanguardia col·lectivitzada, alhora que va fer de locutora de cinema en la ràdio. Va fer amistat amb Kati Horna, qui publicà fotos als seus articles, col·laboració que continuaria durant l'exili mexicà. També va escriure contes i fou secretari de l'efímera revista Nuevo Cinema. En acabar la contesa s'exilià a França i a partir de maig de 1939 fou reclosa al camp de concentració del Barcarès i Les Mages. El juliol de 1939 marxà cap a Veracruz (Mèxic) a bord de l'Ipanema, després de reunir-se amb el seu company, el destacat militant anarquista i cenetista Ricard Mestre Ventura. Al país asteca va viure, a més de vendre colònia a domicili, fent crítiques de llibres i de cinema, escrivint records de guerra, reportatges i articles per a revistes i periòdics. Col·laborà en la revista anarquista cubana El Libertario, abans de ser suprimida pel règim castrista. Durant els seusúltims anys formà part de la Lliga Defensora d'Animals de Mèxic. Fou amiga de la periodista anarquista Cecilia García de Guilarte. Trobem col·laboracions seves en Arte y Plata, Aventura, Comunidad Ibérica, Día Gráfico,Diorama-Excelsior, Espectáculo, Films Selectors,Hoy, Humanidad, El Libertario, Libre Pensamiento, Las Noticias, Nuevo Cinema, Popular Film, Proyector, Umbral,La Vanguardia, etc. És autora de Memorias de familia, Violetas imperiales, Éxodo. Diario de una refugiada española (1940, amb pròleg de León Felipe, considerada per molts com la millor obra de l'exili i que fou publicada per lliuraments en la revista Hoy; reeditada en 2009),Madréporas (1944 i 1967), Interludio ibérico (1978, amb altres), La cola de la sirena (1983), Mingo, el niño de la banda (1985), La Cenicienta china (1986) iLa bruja vestida de rosa (1988), entre d'altres. Silvia Mistral va morir el 26 de juliol de 2004 a Lomas de Ballavista (Ciudad López Mateos, Mèxic, Mèxic).
***
Necrològica
de José Sender Fau publicada en el periòdic
parisen Le
Combat Syndicaliste del 16 de setembre de 1971
- José Sender Fau:
L'1 de desembre de 1914 neix a Alcolea de Cinca (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Sender Fau. Emigrà de
ben jovenet a Catalunya i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya) i de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de
juliol de
1936, lluità com a milicià en la 26
Divisió (antiga «Columna Durruti») i fou
ferit en combat. El febrer de 1929, quan el triomf franquista era un
fet, passà
a França i fou reclòs en diversos camps de
concentració. Detingut pels alemanys,
va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria)
durant quatre anys. Després de l'alliberament del camp en
1945, retornà a
França i s'instal·là a Riam, on
treballà a la fàbrica de pneumàtics Michelin i milità activament
en la CNT
local. José Sender Fau va morir, quan ocupava la secretaria
de la Federació
Local de la CNT, el 6 de maig de 1971 a Riam (Alvèrnia,
Occitània).
Defuncions
Joseph Tortelier
- Joseph Tortelier:L'1 de desembre de 1925 mor a Eaubonne (Illa de França, França) el sindicalista revolucionari i reivindicador anarquista de la«vaga general» revolucionària Joseph Jean-Marie Tortelier. Havia nascut el 26 de desembre de 1854 a Baen-Veur (Bretanya). Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier, peó de camins i carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes. Establert com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical d'aquesta localitat i fou nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de 1882. Després es va instal·lar a París i com a socialista revolucionari participà en la manifestació d'aturats del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de fleques, i on fou detingut, amb Émilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou condemnat el 3 d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884 formà part d'una delegació amb altres dos companys que marxà a l'Exposició Internacional de Suècia. Alguns mesos més tard, es declarà anarquista i freqüentà diversos grups llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des Batignolles», i esdevé amic de Clément Duval --quan Duval fou jutjat en 1887 per expropiador els jutges no consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre actiu de la «Lliga dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la «Lliga dels Antipropietaris», que tenia com a principal activitat la creació d'escamots de «cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Però la idea més brillant que tingué fou, cap al 1886, la formulació de la «vaga general» revolucionària, on participen tots els obrers i tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la Revolució Social. El 9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de Comerç, juntament amb Louise Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres de la construcció, explicarà reeixidament la seva revolucionària proposta. A partir d'aleshores, com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings i assemblees arreu de França explicarà el seu projecte revolucionari. El novembre de 1888 marxarà a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de Peons, per assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi exposarà la novella idea. També farà el mateix a Pennsilvània (EUA) mitjançant conferències, alhora que disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de la política, encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del parlamentarisme. El 31 de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour, Millet, Paul Reclus i Siguret, una crida apareguda en La Révolte per a la creació d'un diari anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic, signà, juntament amb Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i altres, una declaració a favor de la manifestació del «Primer de Maig» i en contra de l'oposició de Sébastien Faure contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del marc de desenvolupament de les noves «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), la policia escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i periòdics. En 1895 s'afegí a la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En 1896 assistí al «Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i Cambres Sindicals Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que en el pla internacional suposarà el trencament definitiu entre anarquistes i socialistes. Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de Sébastien Faure, quan esclatà l'«afer Dreyfus» fou partidari de l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista només podia alegrar-se quan dirigents i militars es barallaven entre ells. Després de l'afer, sembla que es retirà de la militància activa, ja que el seu nom no torna comparèixer. No va deixar cap escrit ni correspondència.
***
Claro José Sendón Lamela
- Claro José
Sendón: L'1 de desembre de 1937 mor a Manhattan
de Nova York (Nova York, EUA) el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José
Sendón Lamela. Havia
nascut el 18 d'abril de 1897 a Louro (Muros, la Corunya,
Galícia). Sos pares es
deien Pío Sendón Sieira i María Lamela
García. A començaments dels anys vint
emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina)
treballà d'estibador al port i
venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a
la zona de Filadèlfia i
després a Nova York, on treballà de mariner i de
cambrer. Als EUA conegué el
moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important
implantació, i es va
fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir
en
activitats propagandístiques (mítings,
conferències, premsa, etc.). Arran de la
crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren,
denunciant
l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA
col·laborà en Cultura Proletaria,
però també en diverses publicacions
llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad!–destaquen les seves «Crónicas de
Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera
i Tierra y Libertad. També
participà en les activitats dels grup
anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels
centres socials establerts
per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la
proclamació de la II
República espanyola, retornà a Galícia
per Vigo amb una important quantitat de
diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), s'oposà a la
moderació de José Villaverde Velo, no obstant
això, el defensà de les calumnies
llançades per Federico Urales. Escampà la seva
tasca propagandística per les
comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer
mítings i
conferències, sovint en gallec, i participà en
polèmiques (Vivero, Puerto del
Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco,
Sada, Lugo,
Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona,
Talavera,
Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933
també dirigí, en substitució de
José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera
de la Corunya i a partir
d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT,
fins el seu
empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a
Santiago,
representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà
en una important controvèrsia
pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE)
a Castro del Río
(Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer
mítings a la Corunya, ciutat en
la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament
revolucionari d'octubre.
També en 1934 publicà en «La Novela
Ideal» l'obreta Amor que se afirma.
A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on
treballà de peó a les mines de
wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer
de mestre dels
infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa
que
explotava la concessió minera i desenvolupà, amb
Enrique Fernández Maneiro, una
important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions
Diverses i en la
Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira
propagandística
per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya,
Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo,
etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a
començaments de 1936 va
intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro,
Escarabote, Vivero i Carril.
El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya),
participà en
l'organització del Sindicat de la Indústria
Pesquera i va fer mítings amb
Arturo Parera Malí, Francisco Martínez
Arín i María Durán, a més
de treballar a
les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
lluità
contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les
tropes franquistes
ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una
barca pesquera passar a Àfrica
(Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936
retornà a la Península. A
Madrid treballà en la redacció de CNT
i després es traslladà a València.
El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat
sindical amb la
Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell
any va ser nomenat
delegat del Comitè Regional de Llevant en el
Comitè Nacional de la CNT, jugant
un paper important en la secció de Propaganda.
Intervingué en nombrosos mítings
amb Frederica Montseny i altres. Representà
l'Agrupació d'Amics de Mèxic de
València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat
amb Serafín Aliaga
Lledó, Juan López Sánchez i Avelino
González Mallada als EUA i a Mèxic en
viatge propagandístic. Claro José
Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a
Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A
més dels citats,
trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el
pseudònim Clarín
Libertario, en Castilla Libre, Fragua
Social, Indomptable,Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad
i Umbral.
Claro José Sendón Lamela (1897-1937)
---