Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Palma (Mallorca), Desembre de 1976 - Crònica sentimental - Recordant la mort del meu pare des d´una cel·la de la Brigada Social del règim franquista

0
0

Palma (Mallorca), Desembre de 1976 - Crònica sentimental - Recordant la mort del meu pare des d´una cel·la de la Brigada Social del règim franquista


El fred que traspuaven el terra i les parets et penetrava fins al moll dels ossos. No ens preocupava gaire el que pogués dir el jutge. El temps es ralentitzava i els minuts esdevenien infinits. No podíem aclucar els ulls. Les hores s’allargaven fins a límits inimaginables. Per la finestreta situada ran de la voravia ens arribaven, somortes, les veus dels darrers pobladors dels bars del Born. Se sentien rialles, converses llunyanes que s’anaven perdent en la foscúria. I, cada dues hores, de forma matemàtica, el soroll del canvi de guàrdia a l´entrada de l´edifici i al final del passadís on romaníem tancats. Els “sin novedad” esclataven dins del meu cervell ben igual que quan vaig fer el servei militar. Sempre m’han produït tristor els ambients nocturns de casernes i indrets de detenció, dels hospitals, quan apaguen el llum i només resten enceses unes dèbils bombetes que il·luminen cambres i passadissos. Són les hores més espesses del silenci i, a vegades, les més desesperades. Com quan el pare va morir d’un sobtat infart el dia en què li feia companyia a la sisena planta de Son Dureta. El metge li havia prohibit fumar, però no podia estar sense fer una calada. Va mirar-me, suplicant. “Dóna'm una cigarreta. Estam sols a l’habitació. Puc anar a fumar d’amagat, al lavabo. Ningú em veurà”. Ja sé que no l´hi hauria d´haver donat. Com resistir la petició angoixosa del pare. Vaig cedir als seus suggeriments. No tenia forces per dir-li que no, “Res més, ja ho saps. No em demanis res més. És pel teu bé. El metge no vol que fumis. Diu que es contraproduent per a la teva salut”. Em mirà com si jo hagués perdut l’enteniment. Com si em digués: “No veus que em quedà molt poc temps de vida? No te n’adones?”. Un pressentiment? Vist en perspectiva sembla que, pel dolor que li produïen les punxades del cor, s’adonava que el final s’apropava a un ritme vertiginós. (Miquel López Crespí)


Per Miquel López Crespí, escriptor


No vaig poder dormir en tota la nit.

Ens haguérem d’agombolar al terra, arrupits i tremolosos. No ens donaren cap manta. Ni somniar amb un matalàs que ens protegís de la humitat! Provàrem de descansar, aferrats l´un al costat de l´altre damunt les fredes rajoles de la cel·la.

Endebades.

El fred que traspuaven el terra i les parets et penetrava fins al moll dels ossos. No ens preocupava gaire el que pogués dir el jutge. El temps es ralentitzava i els minuts esdevenien infinits. No podíem aclucar els ulls. Les hores s’allargaven fins a límits inimaginables. Per la finestreta situada ran de la voravia ens arribaven, somortes, les veus dels darrers pobladors dels bars del Born. Se sentien rialles, converses llunyanes que s’anaven perdent en la foscúria. I, cada dues hores, de forma matemàtica, el soroll del canvi de guàrdia a l´entrada de l´edifici i al final del passadís on romaníem tancats. Els “sin novedad” esclataven dins del meu cervell ben igual que quan vaig fer el servei militar. Sempre m’han produït tristor els ambients nocturns de casernes i indrets de detenció, dels hospitals, quan apaguen el llum i només resten enceses unes dèbils bombetes que il·luminen cambres i passadissos. Són les hores més espesses del silenci i, a vegades, les més desesperades. Com quan el pare va morir d’un sobtat infart el dia en què li feia companyia a la sisena planta de Son Dureta. El metge li havia prohibit fumar, però no podia estar sense fer una calada. Va mirar-me, suplicant. “Dóna'm una cigarreta. Estam sols a l’habitació. Puc anar a fumar d’amagat, al lavabo. Ningú em veurà”. Ja sé que no l´hi hauria d´haver donat. Com resistir la petició angoixosa del pare. Vaig cedir als seus suggeriments. No tenia forces per dir-li que no, “Res més, ja ho saps. No em demanis res més. És pel teu bé. El metge no vol que fumis. Diu que es contraproduent per a la teva salut”. Em mirà com si jo hagués perdut l’enteniment. Com si em digués: “No veus que em quedà molt poc temps de vida? No te n’adones?”. Un pressentiment? Vist en perspectiva sembla que, pel dolor que li produïen les punxades del cor, s’adonava que el final s’apropava a un ritme vertiginós.

Les hores passaven lentes, com si cada instant volgués eternitzar-se o com si les manetes dels rellotges haguessin estat bloquejades per una mà invisible provinent de l’altre món. No, no em preocupava el que pogués esdevenir-me després de la compareixença als jutjats. El que em mantenia en tensió, nerviós, ajagut damunt el trespol de la cel·la, era aquella invasió sobtada de records, de fantasmes provinents d’un passat recent. Sentia tot el pes de les generacions que m’alletaren poblant l’obscuritat d’aquell racó ombrívol. Des de la distància ens arribaven les veus dels guàrdies parlant de futbol, de les properes vacances. Però el meu esperit volava lluny del tètric indret on romaníem tancats. M´encerclaven tèrbols núvols, malsons amenaçadors. Sospirava per una arribada ràpida de la claror. Sentia, propers, el foll galop dels cavalls salvatges. El pare, que mai no havia anat al metge, crucificat pel dolor en una habitació de l’hospital. Jo era al seu costat. El contemplava amatent des de la cadira on li feia companyia. Com endevinar que seria la darrera nit? No es queixava gaire però, a cada punxada del cor, el seu rostre traspuava un patiment intenssíssim. Es mossegava la llengua per no cridar. Li vaig acostar les pastilles que prenia quan el dolor es feia insuportable. Bevia l´aigua que li apropava als llavis amb dificultat. Em mirà fent un esforç per somriure. “D’aquesta, no en sortiré! Justament ara, que ja havia cobrat la primera paga de jubilat!”. S’envià el medicament i es posà la mà dreta al pit. “Fa mal. Hauria d’haver anat al metge. Vigilar el meu estat de salut. Però sempre sortien feines inajornables. Com si la vida fos eterna! No em vaig adonar mai que els dies que ens apropaven a la Mort avançaven implacables. Quin absurd fer plans, pensar que podria anar de viatge amb la teva mare, gaudir de la casa que hem acabat de construir”.

Li vaig notar un esguard de fonda tristesa, com un avenc sense sortides.

-M´hauria agradat tornar alguna vegada a la casa dels meus pares. Passejar novament pels carrers que conegueren els meus jocs d´infant –pronuncià, amb tota l´emoció d´una persona que sap que no podrà realitzar mai el somni més estimat. El poble ja és en runes. La guerra acabà amb una història que es remuntava al segle tretze. Bona part de jovent morí a les trinxeres de Madrid, Belchite, la batalla de l´Ebre... Els que se salvaren fugiren, atemorits pel terror regnant, cap a València i Barcelona. Només en resten les pedres, les quatre parets mestres de les cases, la fàbrica, quatre antigues esglésies sense teulades i el castell, imponent, a la muntanyola que domina la vall.

-No parlis tant, descansa. No t’esforcis –vaig dir-li, preocupat.

-O et penses que sóc un simple? –afegí-. Sé ben cert que la propera punxada pot ser la definitiva. Després la calma. La fosca. El final de tots els somnis i esperances.

M’agafà la mà amb força i em mirà directament als ulls. Provava de dissimular l’emoció que el posseïa.

-Potser no en surti, d’aquesta. Procura tenir cura de la teva mare quan jo no hi sigui. Ho ha fet tot per nosaltres! Va ser ella la que em salvà la vida quan em tenien tancat al camp de concentració. La família s’ha pogut sostenir gràcies al seu esforç i dedicació. No sé què hauríem fet sense la seva presència! Ajuda-la en tot el que puguis i més! Res serà suficient. Ha estat una esposa i mare exemplar! Ho has de tenir sempre present.

No podia parlar.

L’emoció li dificultava la pronúncia. Qui podia ignorar el que la mare feia per nosaltres? Tots dos eren idèntics. Enamorats. Preocupats pels fills. Tenint cura dels padrins, de la repadrina que, forta com un roure, va viure cent anys! Quan va descansar? En quin moment agafaren vacances, una setmana lluny de la feina quotidiana? Em costava recordar-ho. Alguna vegada, a l’estiu, amb els companys i les esposes i fills marxaven un dia fins a les Casetes de sa Pobla, a la platja d’Alcúdia, a Aucanada i el Port de Pollença. Les dones preparaven una paella sota els pins mentre nosaltres érem a nedar, sense saber res encara de les dificultats per arribar a final de mes, ni de pagar les factures que arribaven a casa. Aquestes eren les vacances del pare i la mare! Uns dies a l’any sota els pins. Res més. Després, el dilluns, fos l’estiu o l’hivern, la feina implacable, talment una eterna condemna. Al taller no hi havia horari. Si havien d´acabar un cotxe es treballava fins que fos necessari. En cas d´urgència, es davallaven les portes i es continuava feinejant d´amagat. En els quaranta i cinquanta, després del camp de concentració, s´adaptà a la perfecció a la vida d´un poble mallorquí. Aleshores tots ens coneixíem i encara es deixaven les portes obertes, la clau al pany, els diners damunt la tauleta de l´entrada, els sacs de l´anyada a la vista de tothom. Quasi cap robatori. Només en record un en tota la meva joventut. I va ser com un terratrèmol! Només els més vells recordaven un fet semblant!

El pare tenia ganes de parlar. Com si sabés que seria la nostra darrera conversa. Ho notava en el to de veu. S’acomiadava de mi de forma serena, sense plors ni desesperacions. Ben cert que la processó anava per dins. En la inusual brillantor dels seus ulls hi podia percebre una espurna de por. El coneixia prou bé i no podia amagar els sentiments que el sacsejaven. La suau tremolor de la veu, la manera de parlar i d’agafar-me la mà el delataven. Tot el seu cos era un morse de senyals, un motor batent dient-me adéu sense voler preocupar-me. Una vida sempre callada, sacrificada. Ahir, a la guerra, lluitant per aconseguir un futur lliure per a la humanitat; avui, sense abandonar mai les idees que el portaren a presentar-se voluntari per defensar la República, fent feina sense descans per surar la família. Seríem capaços de fer el mateix que el pare i aquella generació d´esquerrans? Donar la vida per una idea, no claudicar mai davant l´enemic, mantenir-nos dignes, malgrat els múltiples oferiments d´obtenir petits privilegis personals ajudant els botxins?

El podia imaginar de jove, escoltant les notícies el dia de la sublevació militar. Ell i un grup d´amics de l´Ateneu agafaren les bicicletes i es presentaren a València per a participar en l’assalt a les casernes militars que encara romanien en poder dels colpistes. Tenia divuit anys i de seguida marxà amb els milicians cap al front. Sense pensar en la mort, en la mare, que deixà plorant a la porta de casa seva. Qui pot fer reflexionar uns joves revolucionaris imbuïts d´idees socialistes i anarquistes, pensant en la Comuna d´Astúries del 34, amb la Revolució col·lectivista que canviaria per sempre el destí dels homes?

Tasca impossible!

Volien aturar les onades de legionaris, moros i requetès que, des d´Andalusia, avançaven a una velocitat increïble cap a la capital de l´Estat.

Què haguéssim fet nosaltres, la majoria de militants de la nostra organització, si ens hagués tocat viure una situació semblant? Com racionaríem davant la presència certa de la Mort?



Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images