Anarcoefemèrides
del 29 de novembre
Esdeveniments
Cartell de l'acte
- Acte sobre els
fets a Espanya: El 29 de novembre de 1936 se celebra a la
Sala Samso de
Sorel-Moussel (Centre, França) un gran acte
públic sobre la Guerra Civil
espanyola organitzada pel moviment llibertari francès. Hi
van intervenir René
Ringeas, de les Joventuts Anarquistes; Réne
Frémont i Louis Mercier Vega (Charles
Ridel), de la Unió Anarquista
(UA) de París; i diversos redactors del periòdic
anarquista Le Libertaire de tornada
d'Espanya. En
aquest acte, públic i contradictori, van ser invitats els
feixistes francesos i
els partidaris del cop d'Estat franquista perquè mostressin
el seu punt de
vista en el debat.
Naixements
Soledad Gustavo, fotografiada
per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de
desembre de 1929) [IISH]
- Teresa Mañé i Miravet: El 29 de novembre de 1865 neix a Cubelles (Garraf, Catalunya) --fins fa poc es pensava que havia nascut a Vilanova i la Geltrú-- la pedagoga, militant i propagandista anarquista Teresa Mañé i Miravet, més coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. La seva acomodada família regentava la Fonda del Jardí a Vilanova i la Geltrú, coneguda com «la de les tres noies», ja que eren les tres filles que s'ocupaven d'atendre la clientela. Son pare era un fidel partidari del republicanisme federal de Pi i Margall i se sentia orgullós de la relació que amb ell mantenia. A partir de 1883, Teresa Mañé va estudiar Magisteri a Barcelona i en 1886, amb l'ajuda del lliurepensador Bartomeu Gabarró, del Centre Democràtic Federalista, va obrir la primera escola laica de Vilanova, i va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. En aquestaèpoca va col·laborar en El Vendaval de tendència republicanofederal. Mitjançant contactes amb lliurepensadors va conèixer Josep Llunes i Pujals, Teresa Claramunt, Tárrida del Mármol, Pere Esteve i altres destacats militants anarquistes, participant en gires propagandístiques i actes públics i col·laborant en les publicacions llibertàries que dirigien (La Tramontana,El Productor, La Tronada, etc.). En 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre i es va convertir en portaveu de les idees àcrates juntament amb Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo i altres. Gràcies a una poesia llegida en un enterrament laic va conèixer Joan Montseny (Federico Urales), amb qui es casarà civilment el 19 de març de 1891, poc temps després que aquesta classe de matrimonis fossin legalitzats. La parella es va instal·lar a Reus, d'on era Montseny, on van obrir una escola laica mixta i en la qual ambdós van fer de professors. A Reus també vivia Carme, una de les germanes de Teresa, que viurà amb ells totes les dificultats de la seva militància anarquista fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1893 es produeix l'atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona i Paulí Pallàs n'és acusat; Joan Montseny escriurà un fullet a favor del detingut i serà detingut. Aleshores Mañé realitzarà una campanya per aconseguir-ne la llibertat, però un cop alliberat, va ser novament detingut en 1896 implicat en el «Procés de Montjuïc». Des de la presó del castell de Montjuïc, Joan Montseny escriu, sota diferents pseudònims, cartes a la premsa on reivindica la innocència dels processats; Mañé serà l'encarregada de treure aquestes cartes i fer-les arribar a la premsa, i de fer les gestions necessàries per aconseguir la llibertat de tots els detinguts. És a partir d'aquestes cartes que Joan Montseny serà Federico Urales. Finalment Montseny serà alliberat, però desterrat a Londres --Teresa Claramunt i Tárrida del Mármol també hi són--, i Mañé, en 1897, es va reunir amb ell, posant-se a fer feina de bordadora. Per reivindicar la revisió del procés, van retornar clandestinament el 28 de novembre de 1897 i Montseny s'instal·larà a Madrid i Mañé a Vilanova, fins que poc temps després marxarà amb sos pares (Llorenç i Antònia) i sa germana Carme a Madrid. A la capital de l'Estat moriran sos pares i naixerà, en 1905, sa filla Frederica Montseny. Durant la seva estada a Madrid, la parella va editar La Revista Blanca (1898-1905) i poc després Tierra y Libertad (1902-1905), realitzant la funció d'administradora encara que pel fet de ser dona la llei no ho permetés. En 1901 Mañé va participar, juntament amb Azorín, Mendinaveitia i Urales en un cicle de conferències a l'Ateneu de Madrid sobre «La Societat Futura», en representació de les idees anarquistes. A més de participar activament en les campanyes a favor dels encausats en els processos de Jerez i de la «Mano Negra», va participar en una gira per Andalusia en suport dels detinguts en aquests processos, allotjant-se a casa de Sánchez Rosa. La parella també va participar activament en la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica. Quan va esclatar el conflicte legal entre Arturo Soria, el creador de la«Ciutat Lineal de Madrid», que s'acusen d'estafa i d'engany, la parella s'instal·larà a Catalunya en 1912. La intenció era fundar una acadèmia al barri barcelonès d'Horta, però el boicot de la reacció local va fer que es dediquessin a viure d'una granja agrícola i a instal·lar-se a Cerdanyola, on va traduir molt (Louisa Michel, Cornelissen, Labriola, De la Hire, Mirbeau, Praycourt, Sorel, Marguery, Lichtemberg, Lavrov, Donnay, Descaves, etc.) i va copiar textos per a companyies teatrals. A Catalunya van tornar a editar La Revista Blanca (1923), Tierra y Libertad, i engegaran diversos projectes editorials: «La Novela Ideal», que publicava dues novel·letes cada quinze dies, amb un tiratge de 50.000 exemplars i que va arribar a comptar amb 600 números; «La Novela Libre», amb relats més extensos i que va tenir un tiratge de 30.000 exemplars; «El Mundo al Día», mensual; i un nou diari, El Luchador, que durarà fins a la Guerra Civil. Mañé serà l'encarregada d'administrar aquestes publicacions, mentre Montseny i sa filla escriuran articles, novel·les, memòries, etc. A poc a poc, conforme el protagonisme de Frederica Montseny es feia palès, Mañé va passar a un segon pla. Durant la Guerra Civil un càncer de còlon va començar a minar-ne sa vida. En 1939 la família creua la frontera cap a l'exili francès on es disgrega. Mañé, malalta, es trenca una cama i es portada amb ambulància a l'hospital de Sant Louis de Perpinyà (Catalunya Nord), on morirà sola el 5 de febrer de 1939 víctima del càncer. Teresa Mañé va publicar nombrosos escrits enLa Revista Blanca, ja fos en«Almanaque» o en «Suplementos», però també se'n troben col·laboracions en diferents periòdics anarquistes de finals del segle XIX i de principis del XX: El Corsario, Los Dominicales del Libre Pensamiento, El Obrero, El Productor, Redención, El Cosmopolita, Justícia y Libertad, El Trabajo, La Tramuntana, etc. Entre les seves obres podem destacarLa sociedad futura (1889), Las preocupaciones de los despreocupados (1891, amb Urales), Dos cartas (1891),A las proletarias (1896),El amor libre (1904), Las diosas de la vida (1904), El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1932), entre d'altres.
***
Portada
de l'edició catalana del llibre de Kaminski
- Hanns-Erich Kaminski: El 29 de novembre de 1899 neix a Labiau (Prússia Oriental, Prússia) --actual Polessk (Kaliningrad, Rússia)-- el periodista i escriptor anarquista Erich Halpérine Kaminski, més conegut com Hanns-Erich Kaminski --no l'hem de confondre amb el traductor del rus Ilia (Ély) Halpérine-Kaminsky-- i que va fer servir també els pseudònims Max Tann i Noël Pierre Lenoir. Fill d'una família jueva, sos pares, Rosa i Max Kaminski, eren comerciants. Estudià secundària a Königsberg. Allistat en la Força Aèria, no entra en combat durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, estudià economia, filosofia de les ciències socials i literatura a les universitats de Königsberg, Friburg, Berlín i Frankfurt. El maig de 1921 es matriculà en economia a la Universitat de Heidelberg i el febrer de 1922 es doctorà en ciències econòmiques amb una tesi sobre la teoria del dúmping (Zur Theorie des Dumping). Políglota, parlava fluidament el francès, l'italià i el castellà. En 1922 publicà Die Konferenz der Internationalen (La Conferència de la Internacional). Entre 1922 i 1926 realitzà viatges a Itàlia, a Espanya i al Marroc ocupat per l'exèrcit espanyol i envià reportatges sobre aquesta guerra colonial. En 1925 publicà, amb Giacomo Matteotti, Fascismus in Italien (Feixisme a Itàlia). En 1926 dirigí el periòdic socialista Die Volksstimme (La Veu del Poble). Entre 1928 i 1933 visqué a Berlín, on col·laborà en nombroses publicacions alemanyes esquerranes, com ara Berliner Tageblatt,Volkszeitung, Vossische Zeitung,Die Dame, Berliner Illustrierte Zeitung, BZ am Mittag, 8-Uhr-Abendblatt,Die Welt am Montag i, sobretot, Die Weltbühne, que dirigí un temps i en el qual signà sota el pseudònim Max Tann. El 25 de febrer de 1933, arran de la victòria nacionalsocialista i dos dies abans de l'incendi del Reichstag, abandonà Alemanya i s'instal·là a París (França), on treballà com a redactor de diverses publicacions (Petit Niçois, Germinal,Journal des Vivants, Mercure de France, etc.). Amb altres refugiats alemanys (Emil Julius Gumbel, Arthur Holitscher, etc.) formà el grup alemany de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH) francesa. Decebut per les polítiques socialdemòcrata i comunista alemanyes, s'acostà als cercles anarquistes, sobre tot a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Des de l'exili col·laborà en la revista vienesa Das Blaue Heft. També participà amb el Lutetia-Kreis (Cercle del Lutetia), comitè format per diferents corrents polítiques amb la finalitat de crear un front comú antifeixista que es reunia a l'Hotel Lutetia de París. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, el setembre de 1936 marxà, amb sa companya Anita Karfunkel, a Barcelona (Catalunya), on romandrà fins al gener de 1937. Assistí als funerals populars de Buenaventura Durruti i el seu testimoni sobre aquest esdeveniment serví de pròleg al llibre de Hans Magnus Enzensberger Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1972. El curt estiu de l'anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti). Sembla que la parella participà en la visita que va fer Emma Goldman a les col·lectivitzacions agràries i posteriorment va mantenir correspondència amb la destacada militant anarcofeminista. Fruit de la seva experiència a Catalunya publicà en francès el maig de 1937 a París el seu llibre Ceux de Barcelone (Els de Barcelona; publicat en català en 1976 amb pròleg de Josep Peirats). En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. En 1938 publicà un pamflet contra l'antisemitisme de l'escriptor Céline (Céline en chemise brune ou le Mal du présent) i la biografia Bakounine, la vie d'un révolutionnaire. En aquesta època va escriure l'assaig Troisième Reich. Problème sexual, però que només es publicà en 1940 en una traducció castellana (El nazismo como problema sexual. Ensayo de psicopatologia). En 1940, amb l'ocupació nazi de França, marxà a Marsella, on va fer amistat amb Volin, i durant un temps va estar internat al Centre de Treballadors Voluntaris (CTV) del Clos de Sant Josep (Prat e Bonrepaus, Llenguadoc, Occitània) per la seva qualitat de ciutadà alemany. Després viatjà a Lisboa (Portugal), on buscà contactes per abandonar Europa. A Lisboa va coescriure amb sa companya el Journal de Lisbonne, que no ens ha arribat. Rudolf Rocker no aconseguí autorització per portar-lo als Estats Units, però Diego Abad de Santillán es va fer amb visats argentins per a ell i la seva companya. En 1941 s'instal·là a Buenos Aires. A l'Argentina va fer servir el pseudònim Noël-Pierre Lenoir --deia que era un doctor francès nascut al Pas-de-Calais i educat a la Sorbona-- i publicà nombrosos llibres, com ara Los problemas de la paz (1943), Préface à la paix (1944), La reconstrucción de Europa (1944), El renacimiento socialista (1946), Sociología de la revolución. Génesis, desarrollo y eclipse de las revoluciones a través de la historia (1947), Revolución, altitud 4.000 metros (1958), Historia del amor en Occidente (1959), etc. Hanns-Erich Kaminski va morir a començaments de la dècada dels seixanta (1960 o 1963) a Buenos Aires (Argentina).
***
Martí
Gallart Malián
- Martí Gallart
Malián: El 29 de novembre de 1902 neix a
Taradell (Osona, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gallart
Malián. Milità en el moviment
anarquista de Roda de Ter (Osona, Catalunya) i quan el cop militar
feixista de
juliol de 1936 fou voluntari a la «Columna
Durruti». Durant la tardor de 1936
fou un dels responsables del grup «Los Guerrilleros de la
Noche», especialitzat
en accions rere les línies enemigues al front
d'Aragó. Fou molt amic de Joan
Baptista Albesa Segura. El febrer de 1939, quan el triomf franquista
era un
fet, creuà els Pirineus amb sa companya i son fill de 10
anys i mig. Instal·lat
a Avinyó, fou un dels fundadors de la Federació
Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de la localitat, on milità fins a la seva
mort. Martí Gallart
Malián va morir el 20 d'agost de 1979 a Avinyó
(Provença, Occitània).
***
Germà
Riera i Condal, comandant de la 28 Divisió de
l'Exèrcit republicà
- Germà Riera i Condal:
El 29 de novembre de 1905 --encara que es va
inscriure el 16 de desembre-- neix a Barcelona (Catalunya) el
republicà i
simpatitzant anarcosindicalista Germà Riera i Condal. Son
pare era un jornaler
d'Arbúcies i sa mare havia nascut a Sant Andreu. Va fer
feina de paleta i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), alhora que era soci del
Centre Obrer Instructiu Andreuenc. Es casà i
tingué una filla. El gener de 1934
es presentà pel Partit Republicà Radical a les
eleccions municipals. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà a les
casernes de la
Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu. El 28 d'agost
sortí cap al front de
Sariñena (Osca) comandant un grup de 15 homes enquadrat en
la Columna «Los
Aguiluchos». Al front se li encarregà el
comandament de la 14 Centúria
confederal. Amb la militarització s'encarregà de
la I Companyia de la 28
Divisió, sota el comandament de Gregorio Jover, i
després passà al I Batalló,
assumint-ne la direcció. El 21 de febrer de 1937
marxà cap a Vivel del Río
(Terol). Arran de la presa de Terol per l'Exèrcit
republicà el 8 de gener de
1938, la seva divisió s'instal·là a 20
quilòmetres al sud de la capital en previsió
de possibles ofensives feixistes. Poc abans de la caiguda de Terol a
mans dels
insurrectes, va ser nomenat cap de l'Agrupació de les
Companyies núm. 1, 2 i 3.
Per les seves accions durant els combats a Corbalán aquestes
companyies reberen
la Medalla del Valor Col·lectiu. A finals d'abril va ser
ascendit a comandant
de Batalló i se li volia enviar a un batalló del
Cos de l'Exèrcit de Llevant de
filiació comunista, però s'entrevistà
amb Jover i aconseguí ser destinat al II
Batalló de la 127 Brigada de la 28 Divisió
--antiga «Roja i Negra»--, on va
romandre fins al final de la contesa. Amb la seva unitat
contrarestà l'ofensiva
franquista del Llevant. El 5 de març de 1939
sortí cap a Madrid per a socórrer
el Consell Nacional de Defensa. De camí desarmà
una companyia de guerrillers
comunistes a Mora (Toledo) i a Madrid restà incorporat al IV
Cos de l'Exèrcit
del Centre. En total, durant la guerra intervingué en 75
combats. El 28 de
març, mitja hora abans que les tropes franquistes entressin
a Madrid, abandonà el
front i pogué arribar a València. En
l'últim Boletín Oficial de la
República
española es pot llegir el seu ascens a tinent
coronel. Com que no pogué
embarcar, es va lliurar als vencedors a Capitania i l'1 d'abril de 1939
va ser
tancat a la plaça de Toros i hores després al
camp de concentració de Soneixa
(Alt Palància, País Valencià). Un any
més tard va ser enviat al Palau de les
Missions de Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser jutjat
en consell de guerra
i condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat a la
presó Model de Barcelona,
d'on sortí 15 mesos després per a treballar
quatre mesos en una colònia
penitenciària de la caserna de Sant Agustí.
Després durant un any va fer feina
a la colònia penitenciària de Roda de Ter i
posteriorment va ser enviat a Lleida
per a la construcció d'un quarter. Per fer propaganda, va
ser tancat a la presó
del Seminari de Lleida durant tres mesos i després
retornà a la Model i de bell
nou marxà a les obres de la caserna de Sant
Agustí. El 4 d'abril de 1944 va ser
amollat sota llibertat vigilada i amb la prohibició de
residir a Barcelona.
Després de la mort del dictador Franco, milità en
la CNT i col·laborà
econòmicament i moralment amb la premsa
llibertària. Després s'afilià a
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i
col·laborà en La Humanitat.
En
1979 publicà les seves memòries sota el
títol Habla un «vencido»,
amb un
pròleg de Baltasar Porcel. El 19 de novembre de 1986
impartí la conferència La
llibertat de pensament i laïcisme a l'Ateneu Obrer
de Barcelona. En 1988 es
va presentar candidat a Barcelona per l'Aliança per la
República en les
eleccions al Parlament de Catalunya. Germà Riera i Condal va
morir el 30 de
març de 1990 a l'Hospital de l'Esperança de
Barcelona (Catalunya), a
conseqüència d'una hemorràgia digestiva,
i fou enterrat al cementiri de
Collserola.
Germà Riera i Condal (1905-1990)
***
Necrològica
de José Tamayo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980
- José Tamayo:
El
29 de novembre de 1911 neix a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Tamayo. Cabrer durant la seva
infantesa, arran d'una
paràlisi en una cama quan tenia 12 anys
esdevingué sabater. Milità en les
Joventuts Llibertàries i en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la
defensa del seu poble i
al front bèl·lic s'ocupà de tasques
administratives. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de sabater fins a la seva
jubilació l'agost de 1977. La
seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de
difusió del pensament
anarquista, a més de centre d'informació per als
immigrants econòmics. Casat
amb una francesa, tingué cinc filles. José Tamayo
va morir el 20 d'abril de
1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac
cardíac.
***
Volga
Marcos Calvo
- Volga Marcos Calvo:
El 29 de novembre
de 1916 neix a Palència (Castella, Espanya) l'escriptor,
poeta i dramaturg
anarquista Volga Marcos Calvo. En 1931 entrà de grum a
l'Acadèmia Especial de
Cavalleria de Valladolid i més tard estudià a
l'Escola d'Arts i Oficis de
Toledo. Interessat de manera autodidacta des de
l'adolescència per la
literatura, a partir de 1934 començà a escriure.
Lluità durant la guerra civil enquadrat
en l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista,
s'exilià a França. A partir
del 10 d'agost de 1948, i fins a la seva jubilació en 1981,
treballà a les
fàbriques d'automoció Renault. El 15 de maig de
1954 impartí, al local social
del carrer parisenc de Sainte-Marthe, la conferència«De la civilización
pre-cortesiana al poeta guatemalteco Werner Ovalle
López». Visqué a Sèvres
(Illa de França, França). En 2000
publicà la seva autobiografia sota el títol La blouse blanche. Trobem articles seus
en diferents publicacions periòdiques, com ara Bohemia, Boletín
Confederal,Le Combat Syndicaliste, Despertad, Humanismo,Inquietudes, Renault
Histoire, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral,
etc. És autor d'un nombrosos títols, com ara Dificultad inexistente (1937), El imperio maldito (1946), Sinfonía
infinita. Odio de ultratumba: drama
lírico de metempsicosis (1953), Poemario
patético. Preludio inmortal a Federico Lorca
(1955), Girándula. Narraciones
(1958), etc. Moltes de les seves obres
resten inèdites (Ensayos
humanistas.
Remembranzas, Hontanar, El pan de la cólera, La rodada infinita). Volga Marcos Calvo
va morir en 2004.
Defuncions
Jules Perrier fotografiat per Émile Pricam (Ginebra)
- Jules Perrier:
El 29 de novembre de 1904 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el communard anarquista, i gran
col·leccionista d'objectes referents a la
història de la Comuna de París,
Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules
Périer, i també conegut com Noley o Nolet.
Havia
nascut el 16 de setembre de 1837 a Ars-en-Ré
(Poitou-Charentes, França). Era
fill d'un peó de camins encarregat del manteniment i la
reparació dels dics de
l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França) i d'una
pagesa. Ja adult, s'associà amb
Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu
poble, per obrir a París un
magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig
de 1869 va fer fallida. Posteriorment
obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de
París, alhora que prengué part en
l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de
París, fou capità
d'Indumentària del 230è Batalló de la
Guàrdia Nacional, càrrec que conservà
després de la proclamació de la Comuna de
París, i membre del Comitè de
Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de
la Comuna, realitzà
reunions públiques a casa seva i en maig de 1871
prengué part en els combats
contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquestaèpoca freqüentà Félix
Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau.
Després de la «Setmana Sagnant»,
aconseguí fugir de la repressió i
s'amagà durant uns mesos abans de fugir
l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap
a Suïssa. El 20 de juny de
1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra
als communards a la
deportació perpètua en
recinte fortificat per «fets insurreccionals». A
Ginebra (Ginebra, Suïssa),
obrí un comerç de teixits i, després,
una botiga («Au bon Marché»)
especialitzada en el dol. Freqüentà altres
proscrits de la Comuna i sobretot es
relacionà amb destacats anarquistes, com araÉlisée Reclus, Charles Ferdinand
Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio
Sáez, Antonio de la
Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet
d'aniversari de la Comuna del
18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a
ajudar els anarquistes necessitats
(Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los
allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar
reunions al
Café du Rhône. Durant tots aquests anys,
col·leccionà tot el que trobà referent
a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres,
caricatures polítiques,
correspondències, etc.). Després de la Llei
d'amnistia de 1880, que autoritzava
el retorn dels communards a
França,
continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven,
encara que retornà
regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En
una d'aquestes estades coincidí
amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb
el gravador anarquista William
Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al
Café du Commerce del
port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix
Pyat, fou, amb Eugène Protot i
Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892
signà, amb
Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres,
una crida proposant,
en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la
reivindicació de les vuit hores
la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de
la II
Internacional. En 1892 ajudà els companys de la
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa) a pagar una forta multa, a més de
subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir
(1893-1894). En 1902 l'historiador
anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu
de la Revolució Social
establert per la Comuna Lliure de París»,
però, encara que estava disposat a
finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part
de la seva
col·lecció de llibres, periòdics i
fotos de revolucionaris van ser donats,
aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt,
hagué de tancar el
seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc
després, el 29 de novembre de
1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra
(Ginebra,
Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça
de la Chapelle d'Ars-en-Ré,
i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics
anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin,
Ferdinand Hodler,
Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner,
Ernest Pichio, Gaillard,
Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament
d'Ars-en-Ré i transformat
en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les
seves cendres van
ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que
s'inaugurà
oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin.
Malauradament, amb
el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es
degradà (les peces
van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà
durant la II Guerra
Mundial amb els trets de la bateria
d'artilleria
alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que
quedaven
va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou
venut el desembre
de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba
del
cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008
nombroses fotos de communards,
procedents de la seva famosa
col·lecció, van ser venudes a
Maçôn (Borgonya, França) en
pública subhasta. En
2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les
anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin,
Perrier et Cie.
***
Joaquim
Miquel Artal
- Joaquim Miquel
Artal: El 29 de novembre de 1909 mor al del presidi de
Ceuta (Nord d'Àfrica)
l'anarquista Joaquim Miquel Artal (Miquel és el primer
llinatge i moltes
vegades és citat com Miguel).
Havia
nascut en 1884 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un barber, va ser educat
cristianament
al Col·legi dels Infants Orfes de Barcelona i va fer
d'escolà en un convent de
monges franciscanes de Badalona (Barcelonès, Catalunya).
Va treballar de
tallista en fusta al taller de l'escultor barceloní Joan
Nadal.
Perduda la fe, i gràcies a la lectura de Lev Tolstoi,
entrà a formar part del
moviment anarquista. Membre del Centre d'Estudis Socials del carrer
Tallers de
Barcelona, va fer amistat amb els anarquistes Francisco Miranda Concha,
Oriols
i Carrera. El 12
d'abril de 1904, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos
d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a
Barcelona Antoni
Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de
cuina
tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo
lleument. L'agressor, mentre corria
per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc
després. Identificat,
es va saber que treballava com a servent per a la família de
Joan Nadal i Vilardaga
del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa
mare. En el seu poder
es va trobar un exemplar del diari La Publicidad,
altre d'El Diluvio
i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un
article de Vicenç Blasco Ibáñez
en el qual anomenava Antoni Maura «carn
d'Angiolillo» --per l'anarquista italià
que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny
de 1904 va ser
jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir
còmplices, i fou
condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar
tancat a la
penitenciaria de Ceuta. D'aquest intent de magnicidi es van fer
ressò els
periòdics llibertaris de l'època, especialment El
Rebelde de Madrid, on,
a més, Miquel Artal va publicar dos articles --«A
los anarquistas» (10 de juny
i 28 de juliol de 1904)--, on va explicar que havia comès
l'atemptat contra
Maura, entre altres raons, «perquè personificava
la més altra representació del
principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar
també en El
Rebelde el conte antimilitarista En la batalla.
Així mateix va
col·laborar en Liberación de
Madrid.
Durant el seu empresonament va intentar escapar-se en diverses ocasions
i en
alguna d'elles resulta ferit. El 13 de març de 1907 va ser
jutjat per
l'Audiència de Barcelona per un delicte d'impremta i acusat
d'«incitació a la
rebel·lió». Joaquim Miquel Artal va
morir el 29 de novembre de 1909 a
l'hospital del presidi de Ceuta (Nord d'Àfrica). En morir la
premsa anarquista (El
Libertario i Tierra y Libertad) va
glossar la seva acció. La teoria
de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo
(1913)
segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc
Ferrer i
Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la
concomitància d'Anselmo Lorenzo
Asperilla, no té cap fonament i està basadaúnicament en el seu odi
antiferrerià.
Joaquim Miquel
Artal (1884-1909)
***
Renzo Novatore (finals de la dècada dels deu)
- Renzo Novatore: El
29 de novembre de 1922 cau abatut a Teglia (Gènova,
Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista
il·legalista, escriptor i poeta Abele
Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore.
Havia nascut el 12 de
maig de 1890 a Arcola (Ligúria, Itàlia). Fill
d'una família pagesa molt humil,
no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà
les classes en el seu primer
any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de
manera
autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat
s'introduí en
el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i
començà a
llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr
Kropotkin, Max
Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche,
Georges
Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles
Baudelaire,
etc.). A partir de 1908 abraçà, per
influències stirnerianes,
l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc
l'església
de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de
maig de
1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva
participació en aquest fet
mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja
que la policia el
buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el
detingué per
vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i
reivindicà l'expropiació
individual i fins i tot l'ús de la força si
calia. En 1912 va ser cridar a fer
el servei militar, però va ser eximit per causes que
desconeixem. En 1914
començà a col·laborar en
periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota
diversos pseudònims (Il soldato del sogno,Mario Ferrento, Andrea
Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta
l'Incendiaria, etc.), en un
gran nombre (Cronaca Libertaria, Il
Libertario, Iconoclasta!,Gli Scamiciati, Nichilismo, Il
Proletario, Pagine
Libere, L'Adunata dei Refrattari, La
Testa di Ferro, etc.) i
mantingué intensos debats amb altres
intel·lectuals anarquistes (Camillo
Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra,
el 26
d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre
d'aquell any, va ser
condemnat en rebel·lia a mort per deserció i
traïció per un tribunal militar.
En aquella època ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb
qui tingué tres
infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i
retornà a ca seva
arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un
col·lectiu
anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup
antifeixista
d'«Arditi del Popolo». Fou íntim d'Enzo
Martucci i Bruno Filippi. Participà
activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del
seu
Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante
Carnesecchi i Tintino
Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu
fracàs, el 30 de juny
s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per
un pagès va ser detingut.
Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però
pocs mesos després fou
alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del
feixisme decidí
retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment
insurreccional. En 1920 publicà la recopilació
d'articles Il mio
individualismo iconoclasta. Aquest mateix any,
després d'haver intentat
fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di
Formola, va ser novament
detingut. Un cop lliure, participà en un intent
insurreccional frustrat a La
Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni
Governato, la
revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero,
de la qual només sortí
el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista
assetjà ca seva
per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir
llançant diverses granades.
Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la
banda expropiadora de
l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el
29 de novembre de
1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della
Salute)
de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia);
un company del grup tingué la mateixa
sort, però Pollastro aconseguí fugir.
Pòstumament, en 1924, es van publicar dos
fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al
disopra dell'arco
i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador
Severino Di Giovanni
es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà
a l'Argentina el«Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de
l'Aliança Antifeixista Italiana
(AAI).
***
Josep
Serra Vives [militants-anarchistes.info]
- Josep Serra
Vives: El 29 de novembre de 1939 és afusellat a
Lleida (Segrià, Catalunya) el
pagès anarquista i anarcosindicalista Josep Serra Vives.
Havia nascut el 28 de
juliol de 1901 a l'Albi (Garrigues, Catalunya). Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), la qual encapçalà, i
de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple
procés revolucionari,
va ser nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser
detingut
pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep
Serra
Vives va ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida
(Segrià, Catalunya).
***
Giuseppe
Mezzano
- Giuseppe
Mezzano: El 29 de novembre de 1950 mor a Biella (Piemont,
Itàlia) l'anarquista
Giuseppe Mezzano. Havia nascut el 6 de gener de 1896 a Asigliano
Vercellese
(Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Mezzano i
Carolina Brusa. Es guanyava
la vida com a pintor i emigrà a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). Fitxat per la
policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de 1935, quan
retornà a
Itàlia, va ser detingut per la policia a Vercelli (Piemont,
Itàlia) i
empresonat. Com que no hi havia cap càrrec contra ell, va
ser alliberat als
pocs dies, però va ser posat sota vigilància i
amb l'obligació de presentar-se
en determinats dies al Registre Polític Central. El 6
d'agost de 1936 retornà
clandestinament a Ginebra i durant la tardor d'aquell any
marxà cap a Espanya
per fer costat la Revolució que s'estava quallant. Enrolat
en el «Batalló
Garibaldi», lluità al front de Madrid (Boadilla
del Monte, Mirabueno,
Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va ser ferit en una
mà i a
la cama dreta. El març de 1938 va ser donat d'alta de
l'hospital i destinat a
serveis auxiliars a Albacete (Castella, Espanya), on
romangué fins el maig
d'aquell any quan retornà a Suïssa. L'11 d'octubre
de 1939 va ser detingut a
Ginebra per la policia helvètica i internat al camp de
treball de Gordola
(Ticino, Suïssa). Després de la caiguda del
feixisme realitzà gestions al
Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de 1943, com que
estava
fitxat al Registre de Fronteres com «exmilicià
roig», va ser detingut a Domodossola
(Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli (Piemont,
Itàlia), on fou interrogat i
posat en llibertat sota vigilància. Aleshores
participà en la Resistència,
enquadrat en la V Divisió «Garibaldi» de
la 182 Brigada. Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là a Biella. Giuseppe
Mezzano va morir el 29 de
novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En 2003 son
fill Luciano Mezzano
donà documentació de son pare a l'Istituto per la
Storia della Resistenza e
della Società Contemporanea nelle Province di Biella e
Vercelli «Cino
Moscatelli».
***
Edmundo Bianchi
- Edmundo Bianchi: El 29 de novembre de 1965 mor a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. Havia nascut el 22 de novembre de 1880 a Montevideo (Uruguai). La seva trajectòria com a autor teatral és extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialmentèxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo,El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita, El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire «nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenirèxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928),també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos «desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts.
---