Anarcoefemèrides del 19 de novembre
Esdeveniments
Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman
- Conferència d'Emma Goldman: El 19 de novembre de 1899 a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra) la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix la conferència«The aim of humanity» (L'aspiració de la humanitat). Era la primera vegada que Goldman parlava en públic a Londres. Aquest cicle de dues conferències programat a l'Athenaeum Hall londinec es tancà la setmana següent, el 26 de novembre, amb la xerrada «Woman» (Dona). En el cartell anunciador de l'acte s'animava al públic a preguntar i a discutir sobre els temes exposats. Aquestes dues conferències seran unes de les més conegudes i impartides per tot arreu per Emma Goldman i sempre amb un èxit assegurat de públic.
***
Capçalera de Germinal sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob
- Surt Germinal: El 19 de novembre
de 1904 surt a Amiens
(Picardia, França) el primer número del
periòdic bimensual Germinal. Journal
du Peuple. Creat per Georges Bastien, tindrà amb
el temps diversos gerents,
com ara Jules Lemaire, Auguste Cauvin, Henri Pacaud, Carette, Dubois,
Albert
Andrieux, Louise Joly, Charles Cahon i Émilien Tarlier. A
partir del número 36,
del 10 de febrer de 1906, passarà a ser setmanal.
Deixarà de publicar-se,
després de 391 números, l'agost de 1914 arran de
la declaració de guerra, però
reapareixerà a partir del 29 d'agost de 1919 i fins al
juliol de 1933, després
de publicar 723 números. Set números
més encara es publicaran durant l'any
1938. En 1920 donarà suport a la Federació
Comunista Llibertària de la regió
del Nord i en 1924 va fer costat les candidatures
anarcoabstencionistes. El
periòdic edità diversos fullets, postals i
partitures. Hi van col·laborar,
entre molts altres, A. Andrieux, Georges Bastien, Armand Beaure, Alice
Bernard,Émile Caffin, A. Cauvin, R. Chaughi, A. Delannoy, Charles
Desplanques, Charles Dhooghe, Henri
Dhorr, Alcide Dumont, Georges Dufosse, Sébastien Faure, Jean
Goldsky, Gustave
Herve, Jobert, Piotr Kropotkin, Achille Legeret, Jules Lemaine,
André i Maurice
Lucas, Anna Mahe, Manacau, A. Merrheim, Joseph Ouin, Eugène
Peronet, Charles
Rimbault i Georges Thonar. Fou perseguit per les autoritats per
diversos
delictes (propaganda antimilitarista, injúries,
provocació de mort, etc.) i
arribà a tirar 4.500 exemplars.
***
Anagrama de "Solidaritat Obrera"
- «Solidaridad Obrera» de Montilla: El 19 de novembre de 1908 es crea a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya), a imitació de Catalunya, «Solidaridad Obrera» de Montilla, que reuneix societats obreres anarcosindicalistes de Montilla, Espejo, La Rambla, Fernán Núñez i Montemayor. El mes anterior, la Conferència de Treballadors Agrícoles d'Alzira (País Valencià) havia decidit adherir-se a la«Solidaritat Obrera» catalana i, aquell mateix any, el Congrés de Societats Obreres d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) decideix sumar-se a «Solidaridad Obrera». En altres ciutats com La Corunya, Saragossa, Gijón, Granada, Cadis, Jaén i Còrdova, busquen la manera de fer que «Solidaridad Obrera» sigui una organització de caire estatal.«Solidaritat Obrera» va obtenint un gran prestigi entre la classe obrera que augmentarà amb la seva actitud durant la vaga general de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona de juliol de 1909.
***
João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)
- Tancament de les Escoles Modernes de São Paulo: El 19 de novembre de 1919 a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'Escola Moderna Núm. 1, creada pel pedagog anarquista João de Camargo Penteado el 13 de maig de 1912 seguint l'exemple del català Francesc Ferrer i Guàrdia, és obligada a tancar per ordre governativa. La raó argüida pel director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, Oscar Thompson, per a la clausura va ser l'explosió d'una bomba en una casa de São Paulo que matà quatre militants anarquistes: l'espanyol José Prol, de 31 anys; el tipògraf portuguès Joaquim dos Saltos Silva, de 26 anys; Belarmino Fernades, també portuguès; i José Alvés, portuguès de 30 anys i director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano, barriada de São Paulo, que havia estat fundada el desembre de 1918 i que també acabarà sense llicència de funcionament. Els recursos que es van presentar i l'habeas corpus no van sortir efecte i les tres Escoles Modernes brasileres --l'Escola Moderna Núm. 2 s'havia creat en 1918 a Brás-- van ser tancades definitivament, acusades de temptativa insurreccional i de propagar idees anarquistes i subversives. Al local de l'Escola Moderna Núm. 1 es va crear l'Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després el Col·legi Saldanha Marinho, on Penteado romandrà com a director fins a la seva mort, encara que sense la filosofia pedagogicollibertària de la seva predecessora.
***
Colette
Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre
de 2006) [Foto: Samuel Aranda]
- Homenatge a
Durruti: El 19 de novembre de 2006 membres de diverses
organitzacions
anarquistes, anarcosindicalistes i anarcofeministes es reuneixen al
cementiri
de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) per retre homenatge al
destacat militant
anarquista Buenaventura Durruti en el 70è aniversari de la
seva mort,
esdevinguda el 20 de novembre de 1936 a Madrid (Espanya). L'acte es va
celebrar
davant la tomba de Durruti, contigua a la del pedagog llibertari
Francesc
Ferrer i Guàrdia, executat arran dels fets de la«Setmana Tràgica» de 1909, i
la de l'activista anarquista Francisco Ascaso Abadía, mort
el 20 de juliol de
1936 durant el setge de la caserna de les Drassanes. Hi van intervenir
Colette
Durruti, filla de Buenaventura, Aurora Tejerina i Enric
Casañes.
Naixements
Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894)
- Alexandre
Dembsky: El 19 de novembre de 1857 neix a Mogielnica
(Grójec, Polònia, Imperi
Rus) el matemàtic, tipògraf i activista
anarquista Aleksandr Dembski, més
conegut per la seva traducció al francès com Alexandre Dembsky. Sos pares es deien
Ippolit Dembski i Antuanetta
Meguinska. Estudià matemàtiques a la Universitat
de Sant Petersburg (Rússia) i
en el quart curs, a causa d'una denúncia, fugí a
Varsòvia, on es dedicà a la
propaganda revolucionària i fou un dels fundadors del Partit
Socialrevolucionari«Proletariat», que rebutjava la
independència polonesa com a una meta immediata
de la lluita socialista. Buscat per la policia, emigrà a
Suïssa i entrà a l'Escola
Politècnica de Zuric (Zuric, Suïssa).
Després d'una brillant carrera que
finalitzà, aprengué a fabricar explosius de la
mà de Jakob Brinstein (Jacques
Brynstein). El 6 de març de
1889, en una prova d'explosius a Peterstobel, a prop de Zuric, dos
bombes
explotaren i Brinstein morí, dos dies després, a
resultes de ferides, i ell resultà
malferit; després d'un temps a l'Hospital Cantonal de Zuric,
va ser expulsat de
Suïssa i s'establí a París
(França), on treballà en una impremta. Malalt de
tisi, el maig de 1890 va ser detingut a París, juntament amb
altres nihilistes
(Stanislaw Mendelson, Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.).
El 26 de
gener de 1891 signà, amb moltes altres refugiats russos, una
protesta contra la
detenció il·legal, realitzada pel govern tsarista
a Turquia, del refugiat Vladimir
Loutzky, crida que fou publicada per la premsa parisenca. El 5 de gener
de 1893,
acusat de nihilista, se li va decretar l'expulsió de
França i es refugià a
Bèlgica. En 1994 el seu nom figurava en un llistat
d'anarquistes a controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
***
Edició de Souvenirs du bagne
de 2005
- Liard-Courtois: El 19 de novembre de 1862 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i neomaltusià Auguste Courtois, més conegut com Liard-Courtois. Fill d'obrers nascuts a Poitou, aprengué l'ofici de pintor decorador amb el qual recorregué tota França. Els seus companys li van posar de malnom L'Avocat, ja que per tot arreu reivindicava millores en les condicions de feina. També marxà a Algèria i a Espanya milità en societats secretes. Després de fer el servei militar en el Cos de Caçadors, començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1888 va fer el seu primer discurs públic al cementiri parisenc de Père-Lachaise en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París i d'aleshores ençà militarà en el moviment anarquista. A partir de 1889 serà membre del«Comitè d'Auxili a les famílies dels detinguts polítics», el secretari del qual fou B. Morel. L'any següent, juntament amb Paul Reclus, Bernhart, Cabot, Duffour, Siguret i Tortelier, signà una crida per a la creació d'un diari anarquista que aparegué en La Révolte (31 d'agost de 1890). En 1891 participà en una gira propagandística arreu de França en favor de la vaga general i parlà sobretot a Angers i a Cholet. Arran d'una reunió tinguda a Nantes, fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El Primer de Maig de 1891, a Fourmies, l'exèrcit disparà contra la multitud, matant nou persones; Courtois hi marxà sota nom fals i intervingué en les reunions on es pronuncià contra els polítics. S'instal·là a la regió i hi fundà un grup llibertari, La Revanche Fourmisienne. Fugint de la detenció, es refugià a Bèlgica, d'on fou expulsat poc després. De bell nou a França, marxà a Anglaterra i després novament a Bèlgica. De tornada al seu país, residirà sis mesos a Lille, a casa d'un antic gerent de Le Père Peinard, i després a París i a Bordeus. El 18 de març de 1892, durant un gran míting de celebració de la Comuna de París a Bordeus, pronuncià un discurs pel qual fou perseguit, refugiant-se a Marsella, on muntà un petit negoci d'exportació sota el nom de «Liard et Cie». Poc després, fou detingut pel seu discurs de Bordeus. El ministeri fiscal de la Gironda el confongué amb Louis Liard, anarquista mort a Le Havre dos anys abans; Liard-Courtois no protestà perquè tenia moltes denúncies anteriors. Absolt i amb la nova identitat, s'instal·là a Bordeus, on farà de pintor. L'agost de 1893 participà en la vaga dels obrers de la construcció i el 22 d'aquell mes el Tribunal Correccional el condemnà a quatre mesos de presó per entrebancar la llibertat del treball. En aquest afer, la policia s'assabentà que el seu vertader nom era Auguste Courtois, però fou alliberat el 22 de desembre. El 27 de gener de 1894, però, fou novament detingut i inculpat d'usar nom fals i encausat per un delicte de falsificació de documents públiques; jutjat per l'Audiència de la Gironda el 16 de novembre, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa i a 100 francs de multa. Alliberat el 27 de gener de 1899, se li fixà la residència a Caiena (Guaiana Francesa). Intentà evadir-se, però fou agafat; absolt, obtingué la remissió pels cinc anys de relegació que encara li quedaven i l'abril de 1900 arribà a La Havre. Durant els primers anys del segle participà activament amb la neomaltusiana Lliga de la Regeneració Humana de Paul Robin i en 1910 fou jutjat a Rouen amb Eugène Humbert per difondre cartells i pamflets a favor de la limitació de la natalitat. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris i neomaltusians, com ara Le Libertaire, Génération Consciente i Régénération. Durant la guerra mundial no fou partidari del «Manifest dels Setze», però no criticarà els que van lluitar en el conflicte bèl·lic. Liard-Courtois va morir l'1 novembre de 1918 a Poitiers (Poitou-Charentes, França).És autor de dos llibres de memòries Souvenirs du bagne. Par un ex-forçat (1903) i Aprés le bagne! (1905), reeditats en 2005 i 2006, respectivament.
***
Notícia
del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció
de La Voix du
Peuple apareguda en Les Temps Nouveaux
del 13 de gener de 1906
- Henri Baud: El 19 de novembre de 1878 neix a Corsier (actual Corsier-sur-Vevey, Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Baud. Sos pares es deien Edouard Baud, jardiner, i Élise Frédérique Conne. Després d'aprendre l'ofici de tipògraf, en 1897 s'afilià al Sindicat de Tipògrafs de Lausana (Vaud, Suïssa), esdevenint en 1902 el seu president. Entre 1903 i 1908 fou president de la Unió Obrera de Lausana i reivindicà la separació dels sindicats del Partit socialista. El febrer de 1905, en un qüestionari de l'Agència Telegràfica Suïssa que li demanava quines eren les seves obres principals, respongué:«Exclusió de la política en la Unió Obrera de Lausana». En 1901, però, va ser candidat socialista al Consell Comunal i en 1905 a les eleccions cantonals per al Gran Consell, sense que fos elegit. Esdevingué sindicalista revolucionari i fou un dels fundadors, amb Luigi Bertoni, de la Fédération Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació de les Unions Obreres de la Suïssa de parla francesa). L'octubre de 1905 presidí el congrés de Neuchâtel de la FUOSR i fou nomenat secretari de redacció del periòdic La Voix du Peuple, que s'edità a partir del gener de 1906 i l'editor responsable del qual fou son germà Louis. L'octubre de 1906 fundà amb dos germans i alguns col·legues (Louis Noverraz, Samuel Casteu, etc.) la «Impremta Comunista», on s'imprimí La Voix du Peuple, L'Exploitée,Gutenberg i altres publicacions sindicalistes revolucionàries. En 1908 albergà, amb la documentació de son germà Louis, Pierre Monatte quan aquest es refugià a Suïssa fugint de la persecució que s'havia desencadenat sobre la seva persona a França. El març d'aquell any, amb Gustave Noverraz i Adhémar Schwitzquébel, s'entrevistaren a Zuric (Zuric, Suïssa) amb Fritz Brupbacher amb la finalitat de publicar el periòdic Der Synidalist, que havia d'aparèixer el Primer de Maig; aquest projecte de publicació comuna entre els sindicats de la Suïssa francesa i els alemanys no reeixí. Com a responsable de La Voix du Peuple, va ser processat en diferents ocasions, com ara el 22 de novembre de 1910 quan el Tribunal de Lausana el condemnà a 400 francs de multa per ultratges al president de la República francesa –abans ja havia estat condemnat a 150 francs per difamació i a 10 dies de reclusió per amenaces. L'agost de 1911, a resultes del conflicte desencadenat arran de l'acomiadament del mestre Duvaud de l'Escola Ferrer de Lausana, dimití amb els seus companys (son germà Louis, Philippe Barroud i Paul Villard) de les seves obligacions en la «Impremta Comunista» i La Voix du Peuple passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). També dimití de la Unió Obrera de Lausana i de la FUOSR, i a partir d'aquell moment s'allunyà del moviment llibertari, no sense entaular polèmiques amb els antics companys, i s'acostà al sindicalisme reformista. El novembre de 1912 va ser nomenat president de la Comissió Central Federativa de la Tarifa Tipogràfica. En 1930 fundà el setmanari Journal de Pully. També col·laborà amb una crònica de política internacional en la revista La Révolution Prolétarienne, fundada per Pierre Monatte, i fou assidu lector de La Vie Ouvrière. Estava casat amb Berthe Méry Rithner. Henri Baud va morir el 4 d'abril de 1967 a Pully (Vaud, Suïssa).
***
Francesco
Porcelli
- Francesco
Porcelli: El 19 de novembre de 1886 neix a Bari (Pulla,
Itàlia) el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Porcelli, que
va fer
servir diversos pseudònims (Le
Bohémien,Ermete De Fiori, etc.). Sos pares es
deien Giuseppe Porcelli i Stella Ximenes. Va fer estudis
clàssics, però no els
va acabar. A Bari va ser classificat per les autoritats com a«socialista»,
però sense antecedents. Ajudà son pare en un
restaurant familiar i quan aquest
va tancar es posà a fer feina de cambrer. Quan son pare va
morir, el febrer de
1908 es va veure obligat a emigrar a Suïssa. A Ginebra
(Ginebra, Suïssa)
treballà de cambrer al cafè «Le
Bohémien» i de mecànic i
milità en el
sindicalisme anarquista. En 1908 va ser denunciat per haver participat
en una
brega. El setembre de 1909 abandonà el grup sindicalista
local i entrà a formar
part del grup «Germinal». A partir de 1910
col·laborà en el periòdic Il Risveglio Socialista Anarchico,
signat els articles sota el pseudònim Le
Bohémien, i aquest mateix any, amb Sasso i Mario
Florindo Aldeghi, fundà el«Fascio Rivoluzionario», grup d'oposició
als anarcoindividualistes i
antisindicalistes del grup «Germinal»–aquest grup «Germinal» es
dissolgué en
1911. A principis de 1912, a conseqüència de
divergències amb el Circolo di
Studi Sociali (CES, Cercle d'Estudis Socials) i per fugir de la
vigilància
policíaca, abandonà Ginebra i
s'establí, d'antuvi, a Levallois-Perret (Illa de
França, França) i després a
París, on treballà d'electricista. Les autoritats
franceses el catalogaren d'«ànima de les reunions
del grup revolucionari italià
local». En aquesta època
col·laborà en Il
Libertario, signant els articles com Ermete
De Fiori. Quan esclatà la Gran Guerra, el desembre
de 1914 retornà a Ginebra
i a partir del desembre de 1917, en la seva columna del
periòdic Il Risveglio Comunista
Anarchico,
comença a criticar el govern bolxevic basant-se en
l'antiautoritarisme
anarquista. Contrari al tractat russoalemany i al Tractat de
Brest-Litovsk,
l'abril de 1915, com a exemple aïllat en la premsa anarquista,
condemnà la
dissolució de l'Assemblea Constituent russa. El desembre de
1918, quan el
conflicte bèl·lic ja havia acabat, va ser
declarat desertor i denunciat al
Tribunal de Guerra italià. A començaments de
1919, com a membre del grup
editorial d'Il Risveglio,
substituí
Luigi Bertoni, aleshores empresonat arran del cas de la«Bomba de Zuric», en la
direcció de la versió italiana del
periòdic, on continuà denunciant la«dictadura del proletariat». Paradoxalment, el maig
de 1919 va ser detingut per«propaganda bolxevic» i decretada la seva
expulsió de Suïssa, juntament amb
altres sis anarquistes (Giovanni Mateozzi, Lamauve, Brunet, Raveau,
Huppa i
Giuseppe Clerico). Com que es negà a repatriar-se, el juny
d'aquell any va ser
internat a la colònia penitenciària d'Orbe (Vaud,
Suïssa). Quan s'assabentà
d'una amnistia, retornà a Itàlia per a
regularitzar la seva situació militar.
El novembre de 1919 el trobem a Legnano (Llombardia,
Itàlia), a casa d'Eugenio
Montanari, secretari de la Cambra del Treball local. A Milà
(Llombardia,
Itàlia) participà en el moviment que
s'anomenà «Bienni Roig» i
esdevingué
redactor del periòdic anarcosindicalista Umanità
Nova. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut juntament amb
tota la
redacció d'Umanità Nova
(Carlo
Frigerio, Errico Malatesta, Dante Pacchiai, Mario Orazio Perelli,
Corrado
Cesare Quaglino, etc.). Encara que el 12 de novembre d'aquell any va
ser excarcerat
per manca de proves, es va veure implicat en una instrucció
judicial per«conspiració contra el poder de l'Estat»
que el febrer de 1921 va obri el jutge
Carbone contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanita Nova; absolt ben igual que tots
els acusats, el 25 de març
de 1921, arran del sagnant atemptat contra el teatre Diana, es
traslladà a Roma
amb la redacció d'Umanità
Nova. En
1923 el trobem treballant de corrector tipògraf a Roma i
vivint amb Gigi
Damiani. En aquesta època col·laborà
en Fede!,
periòdic dirigit per Gigi Damiani, i mantingué
una relació sentimental amb
l'anarquista Wanda Lizzari. Quan en 1924 Errico Malatesta
començà a publicar Pensiero
e Volontà, col·laborà en el
projecte i en 1925 assumí la gerència de Parole
Nostre i de Vita Libertaria,
periòdic dirigit per Gigi Damiani. El setembre de 1926 va
ser detingut amb
altres cinc-cents companys, la majoria anarquistes, i un mes
després se li va
assignar el confinament; fugint d'aquest, passà a
Milà, on visqué
clandestinament fins la seva detenció el gener de 1927 i
posterior deportació a
l'illa de Lipari. El maig de 1931 va ser posat en llibertat condicional
i
retornà a Milà, on treballà en una
llibreria. En aquesta època va ser inscrit
en el llistat de persones a detenir en determinats
circumstàncies. En els anys
posteriors, encara que conservant les idees anarquistes,
mantingué una«conducta normal», segons la policia. Posteriorment
es traslladà a Roma. Francesco
Porcelli va morí l'agost de 1966 a Bari (Pulla,
Itàlia).
***
Necrològica
d'Enric Llorens apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de maig de 1990
- Enric Llorens: El
19 de novembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Enric
Llorens. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili
fixe, tenint una
infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a
aprenent en una fàbrica de vidre al
Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i fou un actiu militant durant l'època del
pistolerisme. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites
de carrer i després
s'integrà en les milícies confederals per lluitar
al front d'Aragó. En 1939,
amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se
reclòs a diferents camps
de concentració. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Local
de Bordeus de la CNT. Enric Llorens va morir el 7 de gener de 1990 a
Bordeus
(Aquitània, Occitània).
***
Carlo
Doglio fotografiat per Vernon Richards
-
Carlo Doglio: El 19 de novembre de 1914 neix a Cesena
(Emília-Romanya, Itàlia) l'arquitecte, urbanista,
editor, jurista, professor
universitari i militant anarquista i pacifista Carlo Doglio. En 1932,
després
d'acabar els estudis secundaris, s'instal·là a
Bolonya per realitzar els
estudis universitaris en plena època feixista i en 1936 es
llicencià en Dret
Civil. En aquesta època d'estudiant conegué
l'esportista professional Diana
Cenni, la qual esdevindrà sa companya i amb qui
tindrà en 1949 son fill
Daniele. Durant els anys trenta es dedicà al cinema i a
escriure, mentre feia
de funcionari en el Comissariat Aeronàutic a diverses
ciutats (Bari, Friuli i
Forlì). En 1942, per les seves activitats clandestines en la
Resistència, va
ser detingut i tancat a la presó bolonyesa de San Giovanni
in Monte, d'on sortirà
a la caiguda del feixisme. Un cop lliure, es traslladà a
Cesena, on fou
novament detingut i, obligat a abandonar la regió,
s'instal·là a Milà. A la
capital llombarda continuà amb les seves activitats
clandestines i promogué el
periòdic La Verità,òrgan del Partito
Italiano del Lavoro (PIL, Partit Italià del Treball). En
aquests anys travà una
estreta amistat amb el filòsof pacifista Aldo Capitini. En
la postguerra
s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI)
i entaulà una estreta amistat
amb el destacat militant Alfonso Failla i amb altres anarquistes (Pier
Carlo
Masini, Giovanna Berneri, Cesare Zaccaria, etc.). A partir de 1946
esdevingué
redactor del periòdic Gioventù
Anarchica
i començà a col·laborar en Il Libertario
i en la revista teòrica anarquista Volontà.
En 1948 edità el llibre de Mikhail Bakunin Libertà
e rivoluzione. Gràcies a Giancarlo De Carlo,
establí contacte amb la
comunitat d'arquitectes milanesos i, des del grup racionalista,
s'ocupà de la
crítica de l'arquitectura i de l'urbanisme. Fins al 1949 fou
director editorial
de Mondadori, any en el qual va ser contractat per Adriano Olivetti per
a
dirigir el Giornale di Fabbrica, en
la redacció del qual participaven tant els obrers com
dirigents de la patronal.
En 1952 guanyà el premi Inu-Della Rocca pel seu estudi La città giardino. Entre 1951
i 1955 treballà en el pla urbanístic
regulador d'Ivrea i en el pla territorial de Canavase i durant aquests
anys,
formà part d'una comissió (Quaroni, Renacco i
Fiocchi) encarregada de realitzar
viatges a Europa per conèixer les planificacions i reformes
institucionals més
rellevants del vell continent. En 1955, amb el suport d'Olivetti i
enviat per
la revista Comunità,
s'establí a
Londres on romangué fins al 1960, treballant per a la BBC i
dirigint, amb Lelio
Basso, la International Society for Socialist Studies (ISSS). A la
capital
anglesa va fer amistat amb l'activista i ecologista John Papworth,
director de
la revista Resistence, i amb
l'economista
Ernst Friedrich Schumacher, a més del polític
Jayaprakash Narayan i de
l'urbanista anarquista Colin Ward, animador del setmanal llibertari Freedom. En 1961 tornà a
Itàlia i
s'instal·là a Partinico (Sicília), per
treballar amb el pedagog pacifista
Danilo Dolci. En 1964 es dedicà a la docència
lliure sobre en la disciplina d'ordenació
territorial. Després s'establí a
Nàpols i en 1969 va ser cridat per Giuseppe
Samonà per fer de professor agregat a l'Institut
Universitari d'Arquitectura de
Venècia en la secció d'Urbanisme. En 1972
esdevingué professor de Ciències
Polítiques al Departament de Sociologia de Bolonya, dirigit
per Achille Ardigò.
Durant tota sa vida es dedicà a popularitzar el pensament de
nombrosos
intel·lectuals, com ara el cooperativista Robert Owen, el
filòsof
anarcoindividualista Max Stirner, l'anarquista Piotr Kropotkin,
l'urbanista Patrick
Geddes i el sociòleg Lewis Mumford. Podem trobar escrits
seus en nombroses publicacions
llibertàries i universitàries, com ara Comunità,Dibattito Urbanistico, Metron, Mondo
Econonomico, Il Mulino,Volontà, etc. En 1992
Chiara
Mazzoleni publicà l'antologia Carlo
Doglio. Selezione di scritti (1950-1984). Entre les seves
obres podem
destacar Programmazione e infrastture.
Quadro territoriale dello sviluppo in Sicilia (1964), Dal paesaggio al territorio. Esercizi di
pianificazione territoriale
(1968), Anarchismo '70. Materiali per un
dibattito (1970, amb altres), L'equivoco
della città giardino (1974), Dopo
Vittorini. Appunti per una rivista rivoluzionaria (1976), La radici malate dell'urbanistica italiana
(1976), No pensare (tanto) per
progettare... ma vivere (1978, edició), La
pianificazione organica come piano della vita? (1979, amb
Paola Venturi), Antifascisti romagnoli in
esilio (1983,
amb altres), Braccio di bosco e
l'organigramma (1984), La
città giardino
(1985), Per prova ed errore (1995),
entre d'altres. Fins al seu últim dia participà
activament en activitats
polítiques i culturals de la que ell anomenava la«Bolonya popular». Carlo
Doglio va morir el 25 d'abril de 1995 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
Carlo Doglio (1914-1995)
Defuncions
Joe
Hill
- Joe Hill: El 19 de
novembre de
1915 es afusellat a Salt Lake City (Utah, EUA) el músic,
poeta, cantautor i militant
anarcosindicalista Joël Emmanuel Hägglund,
més conegut com Joe Hill.
Havia nascut el 7 d'octubre de 1879 a Gävle
(Gästrikland, Suècia). Fill d'una
família humil de religió protestant luterana i
aficionada a la música, fou un
dels cinc supervivents d'un total de nou germans. Aprengué a
tocar l'òrgan, el
piano, l'acordió, el banjo, la guitarra i el
violí. Son pare, Olof, treballador
ferroviari, va morir en un accident laboral quan Joel tenia vuit anys,
motiu
pel qual es va veure obligat a deixar l'escola i començar a
treballar, primer
en una fàbrica de cordes i després com a bomber
en una grua a vapor. Als dotze
anys es traslladà a Estocolm per tractar-se una tuberculosi
que li afectava la
pell i les articulacions i de bell nou ha de posar-se treballar per
poder pagar
un tractament a base de radiacions que, finalment, no
funcionà i per la qual
cosa acaba sotmetent-se a unes operacions que li deixen cicatrius a
coll i nas.
Uns mesos després va morir sa mare, Margareta Katarina,
fruit d'una llarga
malaltia a l'esquena. En 1902, decebut amb el seu nivell de vida,
decideix
emigrar als Estats Units d'Amèrica juntament amb son
germà Paul buscant noves
oportunitats. Arribà a l'illa d'Ellis l'octubre d'aquell any
i després restà a Nova
York, on va viure i treballar durant uns mesos; però
finalment agafà carretera
sota el nom de Joseph Hillström, que amb
el temps esdevingué Joe Hill.
Quan abandonà Nova York viatjà constantment,
establint-se i treballant en
diferents oficis (mariner, miner, fuster, estibador, portuari, etc.) en
curts
períodes de temps a diferents indrets de la geografia
nord-americana, com ara
Cleveland o San Francisco, coincidint la seva estància en
aquesta darrera amb
el gran terratrèmol del 1906, sobre el qual
escrigué un article pel diari local
de Gävle. Aquest model de vida, conegut als EUA i altres
països anglosaxons amb
el nom de hobo, li fou característic al
llarg de tota sa vida i generà
moltes llegendes al voltant de la seva persona a partir del moment que
esdevingué una figura cèlebre del moviment obrer,
motiu pel qual es fa difícil
fer un registre veraç dels indrets on va viure i dels fets
històrics als que va
assistir. Arran de la seva pròpia experiència i
del contacte amb altres
treballadors itinerants i amb els campaments de desocupats va adquirint
una
consciència política. En 1910, quan es trobava
treballant al port de San Pedro
(Califòrnia), va fer contacte per primera vegada amb els wobblies,
militants
de laIndustrial Workers of
the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), i participà
activament en la vaga dels
treballadors del moll. A partir d'aleshores, la seva vida
girarà al voltant
d'aquesta organització anarcosindicalista, publicant
articles en els periòdics
de la IWW (Industrial Worker i Solidarity),
on relata la
violència de la que són objecte els treballadors
o de com la policia maltracta
els hobos. En 1911, a Tijuana (Mèxic),
participà en la insurrecció
llibertària de la Baixa Califòrnia, que
atià la Revolució mexicana contra la
dictadura de Porfirio Díaz. En 1912 fou apallissat per
pistolers de la patronal
després de ser detingut després de fer un
míting a San Diego. També participà
en les Free Speech Battles, mítings
improvisats a places i carrers, que
a mesura que proliferaren van ser vetats. Per tal d'evitar la
prohibició, començà
a escriure cançons propagandístiques i de
denúncia que poguessin ser cantades a
la tribuna, alhora que col·laborà amb la«Coalició per la Llibertat
d'Expressió» (Free Speech) amb wobblies,
socialistes, sufragistes
i membres de l'American Federation of Labor (AFL). El seu particular
estil
consistia a canviar les lletres de melodies populars i d'himnes
religiosos, de
manera que quan fossin cantades els vianants les reconeguessin i
ràpidament les
poguessin seguir. Moltes d'aquestes melodies pertanyien a
cançons del Salvation
Army (Exèrcit de Salvació), una
organització caritativa cristiana el discurs de
la qual era ridiculitzat sovint pels wobblies. En
una de les seves
primeres cançons, The preacher and the slave
(1911), ironitzà sobre la
promesa cristiana d'una vida reconfortant després de la mort
i reanomena
aquesta organització Starvation Army (Exèrcit de
Fam). A les seves lletres es
tracten temes com ara l'abús que pateixen els treballadors
immigrants a mans
dels sharks --taurons, agents de treball que
cobren un percentatge per
la seva mediació-- (Coffee an’,
1912), la força que podrien tenir els
treballadors si s'unissin en «un gran sindicat» (Workers
of the world,
1914) o experiències concretes de conflictes laborals als
quals participava o
donava suport. Casey Jones, the union scab (1912)
fou escrita durant la
vaga general de ferroviaris d'aquell any i The white slave
fou un
homenatge a les protagonistes de la gran vaga de la
indústria tèxtil de
Lawrence del 1912, d'on sortí la després
cèlebre consigna We want bread, and
roses too (Volem pa i també roses). Aquestes i
d'altres cançons foren
recollides en Little Red Songbook, un
cançoner que la IWW editava
regularment com a propaganda. La fama que Joe Hill guanyà
entre els
treballadors amb les seves cançons fou enorme i
esdevingué una icona per a la
organització. Tingué força amistat amb
alguns dels seus líders més
carismàtics,
com Bill Big Haywood o Elizabeth Gurley Flynn. En
1913 s'instal·là a
l'Estat d'Utah i comença a treballar a les mines de Silver
King de Park City,
ciutat propera a la capital, feina que es va veure obligat a abandonar
a causa
d'una pneumònia. Poc després s'establí
en una habitació d'una família coneguda,
els Eselius, a Salt Lake City, ciutat originàriament fundada
per mormons i amb
una potent industria minera i siderúrgica, la qual es
concentrava principalment
a mans d'empresaris també de religió mormona.
Mesos abans de l'arribada de Hill
s'havien produït violents conflictes laborals a les mines de
l'Utah Cooper
Company, principal trust miner de la zona, per
reclamar millors
condicions i la supressió de la mediació d'agents
en la contractació. El matí
de l’11 de gener de 1914 va ser detingut i empresonat pel
presumpte doble
assassinat de John i Arling Morrison, un botiguer local i son fill, en
un atracament
a mà armada la nit anterior. Segons el testimoni del fill
menor, Marlin
Morrison, que es trobava al magatzem de la botiga, un dels dos
atracadors havia
rebut un impacte de bala a l'espatlla quan Arling es va intentar
defensar.
Aquella mateixa nit Hill es va presentar a casa del doctor Frank
McHugh, amic
de la família Eselius, per guarir una ferida de bala a
l'espatlla sobre la que
no va voler donar explicacions, excepte que fou per una trifulga per
una dona.
El matí de l’11 de gener McHugh va informar a la
policia i Hill va ser
detingut. La policia en un primer moment no va creure que el seu
veritable nom
fos Joseph Hillstrom, sinó que li atribuïren la
identitat de Frank Wilson, un
exconvicte que havia amenaçat de matar John Morrison, que
abans de ser botiguer
havia treballat com a oficial de policia. A partir del moment que en
fou
confirmada la identitat, el cas prengué una gran
rellevància política.
S'abandonaren totes les altres línies
d'investigació i la fiscalia es concentra
a demostrar la seva culpabilitat. Aquest sempre negà la
implicació en els fets,
però rebutjà defensar-se, al·legant
que és l'acusació qui n'ha de demostrar la
culpabilitat, i acomiadà tots els advocats d'ofici que li
van ser
proporcionats. Després d'un judici bastant ràpid,
en el qual es prengueren per
principals proves la coincidència dels esdeveniments i el
testimoni del fill
menor, Merlin, que diu reconèixer-lo, és
condemnat a la pena de mort. Es creà
aleshores una campanya per la commutació de la pena i es
generà una confrontació
entre diferents estaments polítics. El govern de Utah,
presidit pel republicà
William Spry, n'exigí l'execució; el govern
Federal, amb el demòcrata Woodrow Wilson
com a president, n'exigí l'ajornament fins que les proves
fossin concloents i
presentà una apel·lació que va ser
denegada; l'ambaixada sueca demanà un judici
just i pressionà ambdós governs. També
organitzacions polítiques i socials de
diverses tendències, com l'AFL, el Partit socialista, petits
sindicats o el
bisbat de Utah, demanaren la commutació de la pena i un
judici amb proves
fermes. Personalitats com Hellen Keller i Virginia Snow, professora a
la
Universitat de Utah i filla d'un líder de
l’església mormona, també
intervingueren
a favor de la commutació. Durant tot el procés,
que es prolongà diversos mesos,
Hill es mantingué en la postura de no defensar-se, tot i que
sempre negà la
seva culpabilitat. Finalment, Joe Hill fou afusellat el 19 de novembre
de 1915
al pati de la presó estatal de Salt Lake City (Utah, EUA)
amb la presència vetada
als membres de la IWW. La seva última paraula fou dirigida a
l'escamot
d'afusellament: «Fire!» (Foc!). El seu cos fou
traslladat a Chicago, on
participaren 30.000 companys vinguts de diferents països en el
seu funeral al West
Side Auditorium el 25 de novembre. Fou incinerat, seguint la seva
voluntat, al
cementiri de Graceland de Chicago i es van fer parlament en diferents
idiomes
(anglès, suec, rus, hongarès, polonès,
castellà, italià, alemany, jiddisch i
lituà). Les seves cendres es repartiren en 600 sobres que
van ser enviats als
diferents sindicats afiliats a la IWW per tal que fossin escampades a
diversos indrets
l'1 de maig de 1916. Joe Hill és considerat un dels
precursors del folk polític
als Estats Units i la seva curta obra ha estat font
d'inspiració per músics
posteriors, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Bob Dylan, Joan Baez o
Pete
Seeger. Mai no enregistrà cap disc, pero els 53 temes que va
compondre encara
se segueixen cantant en piquets de vaga, en reunions sindicals, en
mítings i en
manifestacions. En 1965, coincidint en el cinquantenari de la seva
mort, Philip
S. Foner edità el llibre The case of Joe Hill,
sobre el judici i els
fets relacionats amb el seu procés, concloent que aquest fou
clarament un
muntatge policiacojudicial. En 1970 el cineasta suec Bo Widerberg
estrenà The
ballad of Joe Hill, pel·lícula sobre la
seva figura. El Partit Comunista
dels EUA en més d'una ocasió ha citat que Joe
Hill en fou membre, fet
absolutament fals, ja que sempre va formar part de la branca
anarcosindicalista
de la Industrial Workers of the World (IWW); a més a
més, el Communist Party of
the United States of America (CPUSA) fou fundat en 1919, quatre anys
després de
la mort de Joe Hill.
Joe Hill (1879-1915)
***
Notícia
de la detenció dels germans Blanco Blanch apareguda en el
diari madrileny El
Sol de de l'1 d'octubre de 1926
- Antoni Blanco Blanch: El 19 de novembre --algunes fonts citen l'11 de setembre-- de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Blanco Blanch --a vegades citat Blanc. Havia nascut el 16 de febrer de 1902 a Sanui (Llitera, Franja de Ponent). De ben jovenet emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) on treballà com a xocolater. Fou un dels que empenyeren una xocolateria cooperativa a Hostafrancs. A partir de 1920 participà activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en cercles anarquistes de Badalona. Membre dels grups d'acció confederals, el 29 de març de 1921 fou acusat de participar amb altres companys (Dionisio Argilés Alpuente, Francisco Cascales Vicente, Esteban Soler Coll, etc.) en l'assalt del local de l'Associació de la Unió de Sindicats Lliures al carrer Prim de Badalona, en el qual resultà mort Salvador Aguilar Blanco i ferit Francesc Vilà Olivar, ambdós membres del Sindicat Lliure; per aquesta acció va ser jutjat amb altres companys i absolt el 14 de desembre de 1922. El 30 de setembre de 1926 va ser detingut amb son germà Bartomeu, també militant anarquista, acusat d'haver participat en el robatori a mà armada del cobrador de la Casa Torres que resultà ferit. Entre 1926 i 1927, amb Felip Barjau i Pere Cané, fou membre del Comitè d'Acció Nacional Revolucionari de la CNT, amb seu a Badalona, el qual mantingué contactes conspiradors amb el capità Fermín Galán per acabar amb la dictadura de Primo de Rivera. Després de l'aixecament revolucionari de desembre de 1930 a Jaca, aconseguí escalar amb Cané les muralles de la fortalesa de Montjuïc per entrevistar-se amb Galán abans de ser afusellat. En març de 1933 representà el Sindicat de la Fusta de Badalona en el Ple Regional. Durant els anys bèl·lics comptà amb l'amistat i confiança de Joan Peiró que l'incorporà al Ministeri d'Indústria quan ell en fou el titular, durant el govern de Francisco Largo Caballero. A més, ocupà diversos càrrecs que el sindicat confederal li encomanà. Després fou director de la fàbrica de productes químics «Casa Cros Col·lectivitzada», de Badalona, des de mitjans 1937 fins a l'acabament de la guerra. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps. Més tard fou enquadrat en una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) que fou enviada a fortificar la«Línia Maginot». El maig de 1940, quan realitzava aquesta tasca, va ser detingut per les tropes alemanyes i internat d'antuvi a l'«Stalag IB» a Hohenstein (Saxònia, Alemanya), depenent del camp de concentració de Flossenbürg. El 9 d'agost de 1940 va ser deportat, sota la matrícula 3.638, amb 168 companys al camp de concentració de Mauthausen. El 24 de gener de 1941 va ser transferit, amb la matrícula 11.652, al camp de Gusen, on morí mesos després.
---