Anarcoefemèrides del 16 de novembre
Esdeveniments
Portada d'un exemplar
de Le Libertaire
- Surt Le Libertaire: El 16 de novembre
de 1895 surt a París
(França) el primer número del setmanari
anarquista Le Libertaire. Fundat
per Sébastien Faure, recollí la
capçalera del periòdic publicat entre 1858 i
1861 a Nova York (Nova York, EUA) per Joseph Dejacque i entre 1893 i
1894 a
Brussel·les (Bèlgica) per Henri Willems i Charles
Herkelboeck. Durant la seva
existència portà diferents subtítols i
es va dividir en quatre sèries. El
periòdic aparegué entre 1895 i 1914, amb un
parèntesi entre febrer i desembre
de 1899, període en el qual el setmanari va ser
substituït pel diari Le
Journal du Peuple; a partir d'agost de 1899
aparegué el suplement Le
Libertaire Illustré. Comptà amb
nombrosos gerents, com ara Louis Matha, P.
Guyard, Lemanceau, Léon Barrier, Gustave Rebut, Regis,
Lafond, Émile Janvion,
Louis Grandidier, Georges Durupt, Francis Jourdain, Pierre Martin i
Hélène
Lecadieu, entre d'altres. Durant els períodes electorals, el
periòdic es
publicà en paper de color per aferrar-lo pels carrers. Hi
van publicar una gran
quantitat de col·laboradors, com ara Hans Aden, Chales
Albert, Henri Albert,
Alla, Miguel Almereyda, G. Amyot, Michel Angiolillo, Antoine Antignac,
Aricine,Émile Aubin, Georges Auclou, Émile Bans,
Barbassou, Léon Barrier, H.
Beaujardin, Léon de Bercy, Louis Bertho, Julia Bertrand,
Ludovic Bertrand,
Gédéon Bessede, Pierre Boissie, Jean Bonafous,
Benoît Broutchoux, H. De
Bruchard, Ferdinand Calazel, Eugène Carre, Suzanne
Carruette, Santo Caserio,
Manuel Césaire, Florentin Chantemesse, Henri Chapey,
René Chaugi, Maurice
Chaumel, Pierre Comont, Julien Content, Édouard Cousin,
Gaston Maxime Couté,
Léon Couturier, Émile Czapek, Georges Damias,
Jean Degalves, Robert Depalme,
Derhoyl, Fernand Després, Manuel Devaldés, Henri
Dhorr, Oreste Donati, Eugène
Doniau-Morat, Gaston Dubois-Desaulle, Henri Duchmann, Dudragne, Georges
Dulac,
Amédée Dunois, Raphaël Dunois,
Clément Dupieu, Georges Durupt, Ch. Jacques
Ehrli, Idan Ehrli, Sébastien Faure, Francesc Ferrer i
Guàrdia, J. Ferrière,
Feure, Gaston Fournier, Michel Franssen, Charles Gandrey, Paul-Louis
Garnier,
Maurice Gilles, André Girard, Ernest Girault, Jean Goldsky,
L. Gosse, Adrien
Gourdouze, Louis Grandidier, Jules Grandjouan, Jean Grave, Alfred
Griot, Louis
Guérard, Guerdat, Émile Guichard,
François Guy, P. Guyard, A. Harrent, Jules
Hénault, Lucien Hénault, Albert Henri,Émile Henry, Fortuné Henry, J.
Hérache,
André Ibels, Eugène Jacquemin, L. Jamin,Émile Janvion, Georges Javogues,
Théodore Jean, Émile Joindy, Francis Jourdain,
Charles Keller, Gaston Kleyman,
François Labregère, René Lafon, Claude
Lafond, D. Lagru, Charles-Ange Laisant,
José Landes, François Lavezzi,
Hélène Lecadieu, Léon Leclerc,
Lemanceau,
Jean-Marie Lenormand, Eugène Lephay, Eugène
Lericolais, Auguste Liard-Courtois,
Jacques Liber, Albert Libertad, Victor Loquier, Alfred Loriot,
François
Lucchesi, Maximilien Luce, Louis Lumet, Stephen Mac Say, Charles
Malato,
Ludovic Malquin, François Marenge, Jean Marestan, Louis
Marsolleau, Constant
Martin, Pierre Martin, Louis Matha, Victor Méric, Louise
Michel, Mignard,
Pierre Monatte, Élie Murmain, Félicie Numietska,
Paul Paillette, Noël Paria,
Georges Paul, Max Pellerin, Eugène Péronnet,
Lucien Perrin, Auguste Philippe,
Marc Pierrot, Georges Pioch, Fred Pol, Émile Pouget,
François Prost, Henri
Rainaldy, Raoul, Victor Rapallo, Gustave Rebut,Élisée Reclus, Jules Régis,
Adolphe Retté, Jehan Rictus, Maurice Robin, Paul Robin,
Nicolas Rogdaieff,
Jules Sacleux, Michel Sanas, Augustin Sartoris,
L.-Frédéric Sauvage, A. Sedrob,Édouard Sené, Silve, Laurentine Souvraz, Georges
Spil, Sylvaire, Laurent
Tailhade, Lev Tolstoi, Léon Torton, Édouard
Vaillant, André Veidaux, Émile
Verhaeren, Redolphe Vérin, Madeleine Vernet, Soledad
Villafranca, E. J.
Villemejane, Maurice de Vlaminick, Lucien Wahl, A. G. Wuyts, Georges
Yvetot,
Michel Zévaco, Henri Zisly, etc. En 1905 i 1909
edità col·leccions de postals
sobre diversos temes (Colònia llibertària
d'Aiglemont, anticlericales, Ferrer i
Guàrdia, L'Avenir Social, La Ruche, etc.). Aquesta
publicació va ser un dels
pilars de les campanyes per la llibertat d'Alfred Dreyfus i de Louise
Michel. El
periòdic, després de publicar 960
números, deixà de publicar-se a causa de les
seves opinions antimilitaristes l'1 d'agost de 1914 coincidint amb
l'esclat de
la Gran Guerra. En 1917 intentà sortir clandestinament,
però la feta acabà amb
la condemna de diversos companys i el segrest del periòdic.
Després la mateixa
capçalera serà publicada en diferents ocasions.
Naixements
Foto policíaca de Jean-Frédéric Baériswil (ca. 1894)
- Jean-Frédéric Baériswil: El 16 de novembre de 1864 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista Jean-Frédéric Baériswil, també citat com Baeriswyl. Era fill natural de Thérèse Baériswil. Es guanyava la vida fent d'ebenista. El gener de 1893 va ser fitxat per la policia gal·la i el 15 de febrer de 1894 expulsat de França. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.
***
Notícia
sobre la condemna de Louis Couilleau apareguda en el diari
parisenc Le
Gaulois del 30 de maig de 1912
- Louis Couilleau:
El 16 de novembre de 1884 neix a Saint-Maurice-sur-Aveyron (Centre,
França)
l'anarquista i antimilitarista Louis Couilleau, també
conegut com Marcel Couilleau, Dervilli i Mackensy.
Es
guanyava la vida com a representant de comerç i com a
intermediari de productes
fotogràfics. El 3 d'agost de 1908 va ser detingut per
distribuir pamflets
antimilitaristes de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). El 3 de
novembre de 1909 declarà voler publicar com a gerent, en
substitució de Maurice
Imbard, el setmanari L'Anarchie,
fundat el 13 d'abril de 1905 per Albert Libertad. El maig de 1910, amb
Albert
Bumir, Émile Dutilleul, J. Hulot, André Lorulot,
Alp. Aufauvre, Raul Audignan i
altres, formà part del grup organitzadors de les Xerrades
Populars (Causeries Populaires). El
5 d'agost de
1910 va ser condemnat a Caen (Baixa Normandia, França) a 15
dies de presó per
rebel·lió. El 22 d'agost de 1910 cessà
com a gerent del periòdic. Com a exgerent
de L'Anarchie, va ser condemnat en
absència el 30 de desembre de 1910 per
l'Audiència del Sena a la màxima pena,
un any de presó i a 3.000 francs de multa, arran de
l'article «Lettre ouverte
au soldat Graby», publicat en el número del 9 de
juny de 1910 L'Anarchie signat sota
el pseudònim de Victor Grangau,
que el ministre de la
Guerra considerà injuriós i difamatori cap a
l'Exèrcit. El 18 d'abril de 1912
va ser novament detingut; rejutjat pel mateix delicte, el 29 de maig la
seva
condemna a un any de presó i a 3.000 francs de multa va ser
reafirmada. El 20
de setembre de 1912 fugí sense deixar adreça.
Inscrit amb el «Carnet B» dels
antimilitaristes, va ser esborrat en 1922. Llicenciat, no
lluità en la Gran
Guerra. Fadrí, el 14 d'octubre de 1920 abandonà
París (França) i marxà cap a
Buenos Aires (Argentina).
***
Clovis Pignat
- Clovis Pignat: El
16 de novembre de 1884 neix a Vouvry (Valais,
Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista
Clovis-Abel Pignat, també
conegut com Tschombine Pategnon o Pierre
des Marnettes. Sos pares
foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després
d'aprendre l'ofici de vidrier,
treballà en diverses feines de la construcció. Va
ser un dels fundadors del
sindicat revolucionari «Fédération des
Unions Ouvrières de la Suisse Romande»
(FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de
cultura francesa) del cantó
de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la«vaga salvatge». Entre
1906 i 1914 col·laborà en La Voix du
Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906
organitzà un grup anarquista al cantó de Valais.
L'abril d'aquest mateix any va
ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de
Saint-Maurice per
rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no
pogué trobar
feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire,
serrador,
agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a
Itàlia, on va fer teatre
de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per
mantenir sa família,
tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a
Valais, en 1913 i
1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de
1914 va
crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata
francoitalià Le Falot / Il Fanale
(El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on
defensà la via sindical com aúnica possible i s'oposà a la
constitució d'un partit socialista de Valais. En
aquesta època va col·laborar en nombroses
publicacions llibertàries, com ara Le
Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou
novament empresonat durant
dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918
signà una crida
amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió
Soviètica per als
desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de
treball. Entre
1921 i 1946 fou secretari permanent de la«Fédération des Ouvriers du Bois et
du Bâtiment» (FOBB, Federació dels
Obrers de la Fusta i de la Construcció),
afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).
Va fundar L'Action Ouvrière,
que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du
Bâtiment, òrgan de la
FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses
vagues,
manifestacions, etc., les més importants de les quals foren
la vaga de Ginebra
(1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals
van ser
engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB.
Partidari de la
independència sindical, sempre es trobà en
conflicte amb els comunistes. En
1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de
presó i a 200 francs de
multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va
participar en la festa organitzada per celebrar el setantè
aniversari de Luigi
Bertoni. Clovis Pignat va morir el 13 de gener de 1950 a Monthey
(Valais,
Suïssa). Va estar casat amb Alice Teinturier. Lucien Tronchet,
altre militant
anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis
Pignat, una vocation
syndicale internationaliste (1971).
***
Manuel
Sirvent Romero
- Manuel Sirvent Romero: El 16 de novembre de 1890 neix a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Manuel Sirvent Romero. Fill d'una família de jornalers del camp, no va anar molt a l'escola i de molt jove recorregué la comarca buscant feina. En 1897 entrà com a aprenent de sabater. En 1909, mentre feia feina a Almansa, s'introduí en el pensament socialista de la mà del mestre laic José Lorite i el 25 d'octubre d'aquest any fundà a Elda una agrupació socialista. En 1910 passà un temps a Barcelona (Catalunya), on fou responsable del grup «Cultura». De tornada a Elda, en 1911, després d'abandonar totalment el pensament socialista, s'integrà en el grup anarquista «Los Invencibles», al voltant de José Gil. En 1913 s'uní lliurement a la seva cosina Dolores, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida i amb qui tindrà quatre infants, tres dels quals suraren (Amor, Luz i Redención). L'agost de 1913, sense feina pel boicot de la patronal que el vol castigar per enterrar civilment sa mare, viure en amor lliure amb una cosina i militar en l'anarquisme, marxà a Barcelona. Tomás Herreros Miquel i Manuel Buenacasa Tomeo el van introduí en el moviment llibertari català i ingressà en el Sindicat del Calçat de la «Sociedad La Armonía», de la qual va ser nomenat tresorer. En 1914 entrà com a redactor del periòdic antimilitarista de Sabadell Regeneración, d'Eusebi Carbó i Carbó, i a formar part de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. En 1915 retornà a Elda i aconseguí que Carbó i Antonio Loredo Martínez s'encarreguessin de l'escola racionalista i del periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Novament el boicot patronal l'obligà a marxar i s'establí a Villena, on en aquest mateix 1915 fundà el grup anarquista «Paso a la Anarquía», i més tard marxà de bell nou a Barcelona. Amb Gastón Leval, Fortunato Barthe i Basilio Artal, milità en el grup anarquista barcelonès «Los Hijos del Pueblo» i formà part del comitè de la societat de sabaters. En 1917 s'integrà en la comissió presidida per Tomás Herreros encarregada d'organitzar una conferència nacional de grups anarquistes en ple moment revolucionari i durant la vaga insurreccional d'agost d'aquell any lluità a les barricades. El juny de 1918, durant la vaga de sabaters que durà tres setmanes, va fer un míting amb Ángel Pestaña Núñez i Josep Viadiu Valls. Buscat per la policia, es refugià un temps a Saragossa. El juny d'aquest 1918 assistí al Congrés de Sants de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i participà en la creació del Sindicat Únic de la Indústria de la Pell. El març de 1919, durant la vaga de la Canadenca, va ser detingut i empresonat a Montjuïc. Després d'un temps deportat a Extremadura, abandonà Barcelona i s'establí a Villena, on realitzà tasques sindicals afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), ja que no havia sindicat anarcosindicalista a la localitat, i entrà a formar part del Comitè Executiu Local d'aquest sindicat socialista. Presidí un míting contra l'encariment de vida. Cap al 1921, sota el pseudònim de Un noi audaz, col·laborà en el periòdic Redención d'Alcoi i a Villena fundà un sindicat afiliat a la CNT, fet pel qual va ser amenaçat de mort per un oficial de la Guàrdia Civil del poble i retornà a la Barcelona en plena època del pistolerisme. El juliol de 1922, com a delegat de Sant Pere Pescador, assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC a Blanes i aquest mateix any entrà a formar part, com a representant del Sindicat de la Pell, del Comitè Nacional confederal. El desembre de 1922 participà en la Conferència Regional de Grups Anarquistes de Barcelona. A començaments de 1923 va fer una gira propagandística pel País Valencià per recaptar fons per mantenir la defensa armada contra el Sindicat Lliure i una gira arreu de l'Estat per explicar el projecte d'acció revolucionària de la CNT. A mitjans de 1923 substituí el secretari nacional de la CNT Bartolomé Viñas, que s'havia ferit accidentalment amb la seva arma, i convocà un Ple de Federacions de Regionals a València a començaments d'agost el qual decidí traslladar la secretaria nacional confederal a Sevilla. El setembre de 1923 abandonà Barcelona i s'establí a Villena i poc després a Elda, on es guanyà la vida com a representant de llibres i on fou nomenat president del sindicat ugetista,únic legal. Detingut, va ser deportat a peu fins a Motilla del Palancar (Conca) i romangué tancat quatre mesos a Conca capital, essent alliberat a començaments de 1925. Després d'una temporada a Elda, des d'on va enviar diners per a la«Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials», en 1925 retornà a Barcelona. Entre 1925 i 1927 patí alguns mesos de presó. En 1927, segons alguns, participà activament en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assistí a la seva reunió fundacional a València, però sembla que no va ser així. El juny de 1930 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, amb Progreso Alfarache Arrabal de secretari. També va ser secretari de la Comissió de Relacions de la FAI i, amb aquest càrrec, encarregat de dialogar amb Fermín i Galán i altres militars amb la finalitat de derrocar Primo de Rivera. Al final de la dictadura d'aquest es mostrà força actiu i ocupà diversos càrrecs orgànics: vaga de metal·lúrgics i portuària de Sagunt, organitzador d'un Ple Regional de grups anarquistes del País Valencià celebrat a Villena, gira valenciana en representació del comitè revolucionari, membre del Comitè Peninsular de la FAI, assistència al Ple Regional de Llevant en representació del Comitè Nacional de la CNT, míting a Vitòria amb Sebastià Clarà i Isaac Puente, etc. El Comitè Revolucionari el va enviar per trobar-se amb Ramón Franco a Madrid per tractar temes insurreccionals; després d'aquesta entrevista, el 10 d'octubre de 1930 va ser detingut a Alcázar de San Juan de camí a València i empresonat fins al març de 1931. Un cop lliure, aquest mateix any presidí el Sindicat de la Pell, càrrec que abandonà per entrar en el Comitè de Relacions de la Federació Nacional d'Indústria de la Pell. El juny de 1931, durant la Conferència Peninsular de la FAI, la seva acció conspiradora va ser desaprovada i se li va prohibí exercir càrrecs durant mig any. El seu paper també va ser durament criticat durant el Congrés de la CNT d'aquell any. Marginat per alguns sectors, va ser enviat pel Comitè Nacional de la CNT per participar en un míting a València a favor dels presos, juntament amb Libertad Ródenas i Juan Rueda López, però el grup anarquista local li va prohibí l'accés a la tribuna. L'abril de 1932 representà el Sindicat de la Pell en el Ple Regional de Catalunya celebrat a Sabadell. L'1 de maig de 1932 va fer un míting amb Bru Lladó Roca a Saragossa, pel qual el jutjat de la capital aragonesa el reclamà per processar-lo per injúries; detingut el 4 d'agost de 1932 a Barcelona, va ser alliberat el 12 d'aquest mes. En aquesta època va fer una gira propagandística per Aragó i les Illes Balears. L'estiu de 1932 va estar tancat un temps a la presó Model de Saragossa. Sembla que visqué uns temps a les Illes Balears. Després tingué problemes amb alguns militants del ram de la pell i es va veure obligat a abandonar el sindicat entre 1933 i 1935, muntant un taller de sabateria amb altres obrers anarquistes. El juliol de 1936 lluità a les barricades barcelonines contra l'aixecament feixista. En el període revolucionari participà activament en el procés col·lectivitzador. Va ser nomenat secretari, amb Tomás Ruiz Morales, de la Indústria Socialitzada del Calçat i l'octubre de 1936 assistí a la Conferència de la Pell entre la CNT i la UGT celebrada a València. En aquesta conjuntura, s'oposà a la participació confederal en els governs estatals. El març de 1937 presentà la seva dimissió en la Indústria Socialitzada del Calçat en desacord a certes orientacions polítiques. Treballà després als tallers d'aeronàutica de Sabadell i es presentà voluntari en una missió secreta de muntatge d'avions de combats a Vilabertran, a prop de Figueres. El gener de 1939 intentà creuar la frontera per la Jonquera, però hagué de retornar a Figueres i a Olot. El febrer, finalment, creuà els Pirineus amb la Retirada. A França patí els camps de concentració (Arle, Sant Cebrià, Agde, Gurs, Setfonts) i el febrer de 1940 s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que fou destinada a diversos indrets (Sent Medard de Jalas, Mamisan, Bula de Terranera i Campossí). Detingut per les tropes alemanyes a Rennes, va ser enviat a la base submarina de Brest per treballar en el reforçament de dics, a Cherbourg i finalment confinat entre el 22 de febrer de 1942 i el 21 de juliol de 1944 a l'illa anglonormanda d'Alderney. Després de l'Alliberament s'establí a Rennes on ajudà a la reorganització llibertària, fundant la seva Federació Local de la CNT. El març de 1945 dirigí Libertad, butlletí setmanal regional del moviment llibertari espanyol a Bretanya. A partir de l'1 d'abril entrà a treballar com a cambrer a les cantines d'una base de l'Exèrcit nord-americà a Rennes. A començaments de maig de 1945 representà la Federació Local de Rennes en el I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Va ser membre del Comitè Regional de Bretanya i el seu representant en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). A finals de 1945 s'establí a París, on milità en la CNT i en el grup anarquista «Los Cosmopolitas» de la FAI. L'octubre de 1947 fou delegat per Nanterre, Amiens i Nancy al Congrés de Tolosa de Llenguadoc. L'agost de 1948 enviduà i passà a viure amb son fill Amor. En 1961 una hemiplegia del costat esquerre el va impossibilità per a tasques orgàniques. Manuel Sirvent Romero va morir l'1 de desembre de 1968 a Orsay (Illa de França, França). En 2012 es publicaren, amb una edició crítica a càrrec de Joël Delhom Kervréhan, les seves memòries sota el títol Manuel Sirvent Romero, un militante del anarquismo español (Memorias, 1889-1948).
***
Tosca
Tantini
- Tosca Tantini: El
16 de novembre de 1913 neix a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
miliciana Tosca Tantini. Sos pares es deien Giuseppe Tantini i Attilia
Melonari,
i era germana de l'anarquista Ferrucio Tantini. Es guanyava la vida
fent de
gelatera. En 1930 marxà cap a França, on
retrobà son pare que havia emigrat en
1923. A finals de 1931 vivia a Arcueil (Illa de França,
França) amb son company,
l'anarquista Bruno Gualandi. A França s'encarregà
de la distribució del
periòdic anarquista Guerra di
Classe,
de Camillo Berneri. L'agost de 1936, amb son germà Ferrucio,
passà a Catalunya
i a Barcelona s'enrolà en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso», ben igual
que altres companys –Antonio Calamassi, Pietro Morin,
Giovanni Fontana, Carlo
Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa,
Tintino Rasi
(Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni,
Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci.
Participà en els combats
d'Osca i d'Almudébar, al front d'Aragó, on son
company morí. El maig de 1937
compartia un apartament amb altres anarquistes italians (Francesco
Barbieri,
Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Fosca
Corsinovi), al
número 2 de la plaça de l'Àngel de
Barcelona, i fou testimoni de la detenció de
Camillo Berneri i de Francesco Barbieri per un escamot estalinista,
companys
que posteriorment van ser assassinats. Va escriure una carta a Adalgisa
Fochi,
mare de Camillo Berneri, on explicà els últims
moments de la vida de son fill.
Després d'aquests esdeveniments, a finals de 1937
retornà a París (França). Segons
una carta del 13 de juny de 1940 de son pare, dirigida a son
germà Antonio a
Itàlia, que va ser interceptada per la policia feixista,
Tosca Tantini va morir
el 29 de març de 1940 a França.
***
Antonio
Navarro Velázquez
- Antonio Navarro
Velázquez: El 16 de novembre de 1920 neix a
Caravaca de la Cruz (Múrcia,
Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Navarro
Velázquez,
conegut com Antonio el Zapatero o,
simplement, Zapatero. Quan tenia 12
anys s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de la seva
localitat. En 1935 emigrà a Barcelona (Catalunya), on
començà a militar en un
grup anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
intentà
integrar-se en les milícies confederals, però
havia de tenir almenys 17 anys, i
a partir de 1937 serví en l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. Amb
el triomf franquista passà a França i
participà en la Resistència contra
l'ocupació nazi. En 1947 entrà a la
Península en missió orgànica,
però va ser
detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a una llarga
pena de presó, la
qual purgà, d'antuvi, a Saragossa (Aragó,
Espanya) i, després, a Sant Miquel
dels Reis (València, País Valencià) i,
finalment, a Burgos (Castella, Espanya).
En 1960 va ser posat en llibertat condicional. A Barcelona, amb
José Navarro Muñoz
i Joaquín Amores Ortiz, participà en
l'organització del grup anarquista«Perseverancia», el qual, fins a 1970,
ajudà els companys buscats per la
policia franquista a passar a França. Pocs mesos abans de la
mort del dictador
Francisco Franco, passà novament a França fugint
de la detenció. També fou
membre del Comitè Nacional de la CNT, especialment amb
Manuel Saldaña de la
Cruz. A mitjans dels anys setanta participà en la
reorganització de la CNT a
Barcelona. El 30 de març de 1978 va ser detingut, juntament
amb altres tres
companys (Francisco Rodríguez
Meroño, José Luis López Moreno i Ana
María Álvarez López), acusat de ser el«cervell» d'un «grup
específic» (Grups Autònoms Llibertaris)
de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i del metrallament, el 19 de
març de 1978, de la
caserna de la Policia Armada de Cornellà de Llobregat (Baix
Llobregat,
Catalunya). En els anys noranta milità en la CNT de
Barcelona i, poc abans de
morir, en la Federació Local de la CNT de
Cornellà de Llobregat amb la intenció,
amb Manuel Saldaña, de formar un nou sindicat. Son companya,
Carmen Edo. Antonio
Navarro Velázquez va morir el 30 d'agost de 1999 a
l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya).
Defuncions
Revolta anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal del 16 de desembre de 1894
- Anthelme Girier: El 16 de novembre de 1898 mor a la Guaiana Francesa el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Havia nascut el 21 d'abril de 1869 a Lió (Arpitània) en una miserable família obrera. Quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels«Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.
***
Andreu
Pijoan Casanovas
- Andreu Pijoan
Casanovas: El 16 de novembre de 1939 es afusellat a
Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Pijoan Casanovas. Havia nascut
cap al
1903. Llaurador de professió, milità en la
Federació Local de l'Espluga de
Francolí (Conca de Barberà, Catalunya) de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Amb el triomf franquista, va ser detingut. Andreu Pijoan
Casanovas va
ser afusellat el 16 de novembre de 1939 a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya).
Son germà Joan, també militant confederal, ja
havia estat executat el 17 de
juliol d'aquell any.
***
Román
Delgado
- Román Delgado:El 16 de novembre de 1952 mor a Mèxic el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. Havia nascut el 2 de febrer de 1894 a Ferrol (La Corunya, Galícia). En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per«incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la«Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país --juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz-- en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera«El Águila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal(segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal, Vida Libre, Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució --juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures--, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort.
***
Gigi Damiani
- Gigi Damiani:El 16 de novembre de 1953 mor a Roma (Itàlia) el poeta, periodista, militant i propagandista anarquista Luigi Damiani, més conegut com Gigi Damiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Ausinio Acrate, Simplicio, etc.). Havia nascut el 18 de maig de 1876 a Roma (Itàlia) en una modesta família catòlica. Quedà orfe de mare, per la qual cosa aviat acabà en una casa correccional per miners a Nàpols. Després d'organitzar una revolta per intentar fugir, fou empresonat. En sortir marxà a Roma on treballà a la botiga de son pare. Després de conèixer la història de Ravachol en la premsa burgesa descobrí l'anarquisme i a partir de 1892 esdevingué una actiu propagandista. El setembre de 1894 fou confinat per la seva militància a Porto Ercole i després a l'illa de Tremitie, Favignata i Lipari. De bell nou a Roma, el setembre de 1896 començà a col·laborar en el periòdic L'Avvenire Sociale (1896-1905). Durant la manifestació del«Primer de Maig» de 1897 fou detingut i tancat a la presó amb Romeo Frezzi. El 28 de setembre de 1897 emigrà al Brasil i s'instal·là a l'Estat de São Paulo, d'antuvi a Tieté i després a Alto da Serra, on va viure confeccionant decorats teatrals. La seva primera contribució a la premsa anarquista en llengua italiana al Brasil fou una poesia («Ad una contessa») apareguda el 28 de novembre de 1897 en el periòdic La Birichina, dirigit per Galileo Botti a São Paulo. Després continuarà col·laborant en la premsa anarquista italiana i portuguesa de São Paulo. Quan arribà al Brasil coincidí amb una ona repressiva per part de l'Estat que havia expulsat nombrosos militants anarquistes italians (Felice Vezzani, Arturo Campagnoli, etc.) i contribuí a la revifalla del moviment llibertari i a la creació a São Paulo, amb Alfredo Mari, del periòdic Il Risveglio (1898-1899). En 1900 fou empresonat alguns mesos sota l'acusació de «violència sexual» per haver ajudat son company José Sarmento a «raptar» una jove que volia fugir de sa família per amor. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic Il Dirito (1899-1902), fundat per Egizio Cini a l'Estat de Paraná, on acabà instal·lant-se en 1902. També col·laborà en el periòdic anarquista en llengua portuguesa O Despertar, publicat per José Buzzetti. En aquests anys va fer de corresponsal a Curitiba de La Battaglia (1904-1912), el qual publicarà en fullet una de les seves novel·les socials, L'ultimo sciopero. En 1908 tornà a São Paulo i en 1911 reemplaçà Oreste Ristori al front de La Battaglia i altres capçaleres posteriors --La Barricata (1912-1913) i La Barricata / Germinal (1913). En 1914 substituí Alessandro Cerchiai en la direcció de La Propaganda Libertaria (1913-1914) i en 1916 Angelo Bandoni en la gerència de Guerre Sociale (1915-1917). Les seves nombroses poesies socials i els seus articles exposen conceptes de teoria social, alhora que són una crònica de la societat brasilera i de la colònia italiana de São Paulo. El juliol de 1917 participà activament en la vaga general, que serà resposta amb una brutal repressió policíaca. Arran d'un nou moviment vaguístic durant la tardor de 1917, fou expulsat del Brasil i retornà a Itàlia. En arribar a Gènova fou detingut i només fou alliberat vint dies després gràcies a la campanya de Pascuale Binazzi des del setmanari Il Libertario, publicació en la qual passarà a col·laborar des d'aleshores, així com en Guerra di Classe i el diari anarquista Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta. Després de la detenció l'octubre de 1920 de tota la redacció d'aquest últim periòdic, el publicà regularment i clandestinament. Arran de l'atemptat del teatre Diana el març de 1921, reprengué la publicació del diari el juliol i la continuarà fins al 28 d'octubre de 1922, quan la impremta romana del periòdic fou destruïda pels feixistes. Després d'aquest fet, fugí, amb sa companya Lidua Meloni, a Palerm o el juliol de 1923 nasqué sa filla Valeria. El setembre de 1923 retornà a Roma i fundà el setmanari Fedé (1923-1926), que editava 13.000 exemplars. També fundà els periòdics mensuals Vita (1925) i Parole Nostre (1925). El 25 de setembre de 1926, després de l'atemptat de Gino Lucetti contra Mussolini, el seu domicili fou escorcollat i el 13 d'octubre marxà cap a Gènova i Milà, per passar clandestinament a França, on, el novembre, s'instal·là a Marsella. Entre 1926 i 1927 col·laborà en el periòdic de Virgilia d'Andrea Veglia i fundà el mensual gratuït marsellès Non Molliamo (1927), editat a Marsella pel Comitè Italià d'Acció Antifeixista i que tindrà difusió clandestina a Itàlia. El maig de 1927 nasqué a Marsella son fill Andrea. El setembre d'aquell any fou expulsat de França i s'establí a Bèlgica. El setembre de 1928 fou detingut a Lieja per«temptativa d'assassinat» i empresonat fins al desembre. A començaments de 1929 passà a Luxemburg i entrà clandestinament a França. Després de ser allotjat per diversos companys, com ara Damonti a Amiens, retrobà sa família a Puteaux i participà en una nova època de Fedé (1929-1931), dirigida per Virgilio Gozzoli. El març de 1930 fou novament detingut per«infracció al decret d'expulsió» i empresonat vint dies. De bell nou a Bèlgica, no li fou autoritzada la residència i rodà per diversos països, d'antuvi a Hamburg, on treballà com a traductor, i, arran de la proclamació de la República espanyola, a Barcelona, on preparà un pla per fer fugir Malatesta d'Itàlia. El setembre de 1931 fou expulsat d'Espanya i arribà amb sa família al nord d'Àfrica, primerament a Orà i després a Tunísia, on sa companya morí el desembre de 1932. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes italians de l'exil, com L'Adunata dei Reffrattari, La Lanterna i Il Risveglio. Després d'obtenir, no sense problemes, un salconduit de les autoritats franceses, aconseguí arribar a Itàlia el febrer de 1946 i s'integrà en la redacció d'Umanità Nova. Durant el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 21 i el 26 de febrer de 1948, fou nomenat gerent d'aquest setmanari. Però, arran del deteriorament progressiu de la seva visió a causa d'un glaucoma del qual havia estat operat a Tunísia, hagué de mitigar les seves activitats periodístiques. El juny de 1951 fou denunciat per «apologia d'atemptat» contra el consolat francès a Gènova i condemnat a vuit mesos de presó. Després d'una nova operació d'oftalmologia, es retirà a Carrara i després a Roma. Entre les seves obres destaquen L'ultimo sciopero, La Repubblica, I paesi nei quali non bisogna emigrare. La questione sociale al Brasile (1920), Il didietro del re. Memorie di un mancado regicida raccoltre e tradotte da simplicio (1921), Il problema della liberta (1924), Voci dell'ora, riflessioni (1924), La palla i el galeotto (1927), La Bottega. Scebe della roconstruzione fascista (1927), Cristo e Bonnot (1928), Fecondita (1929), Viva Rambolote (1929), Del delito et della pene nella societa di domani (1930), Astorno, una vita (1930), I ceti medi e l'anarchismo (1937), Carlo Marx e Bakunon in Spagna (1939), Razzismo e anarchismo (1939), Rampogne, versi di un ribelle (1946), Il problemo della liberta (1946), Sgraffi (1946), Discorsi nella notte (1947), Le ragioni di una antitesti tra comunisti ed anarchici (1948), L'utopia anarchica e la realta anarchica (1948), Diabolica carmina. Poesie panagerggianti e anticlericale (1949),La mia bella anarchia (1953), entre d'altres.
***
AntonioÁbalos Lara
- Antonio Ábalos Lara: El 16 de novembre de 1965 mor a França l'anarcosindicalista AntonioÁbalos Lara. Havia nascut cap el 1900 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i, quan esclatà la II Guerra Mundial, en els Batallons de Voluntaris Estrangers (BVE). En la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys a la zona de Belfort (Franc Comtat, França) i va ser internat en el camp de concentració (Stalag 341) d'Altengrabow (Möckem, Saxònia-Anhalt, Alemanya; actual Dörnitz), on durant l'hivern de 1941 ocupà la barraca número 16. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria), on va ser enviat a treballar a la pedrera i més tard al taller de sabateria. Després de l'alliberament del camp el maig de 1945, va ser repatriat a França i hospitalitzat dos mesos a Tours (Centre, França). En 1947, a causa de les condicions patides durant de la deportació, caigué greument malalt. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) fins a la seva mort.
---